EXCLOSOS, EN DEFINITIVA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem ja immersos en plena campanya d’aquestes eleccions municipals. Les que ens són més properes perquè, per una banda, els qui adquireixen una responsabilitat de governar en allò públic ho faran en aquell àmbit institucional més proper, i -per l’altra- perquè podem conèixer més o menys els qui es presenten com a candidats, i això pot suposar majors o menors simpaties segons el tarannà de cadascun d’ells o elles, i així poder discernir entre les falses promeses o els discursos de conveniència d’aquells i aquelles que ofereixen més compromís a l’hora de tenir en compte les necessitats de la ciutadania, sobretot la que encara no es sent prou cridada a la participació.

Abstencions voluntàries i no

Aquest és un tema que sempre em preocupa perquè si no hi ha una participació alta vol dir que tenim un sistema democràtic limitat, perquè no recull la opinió de tota la ciutadania. Respecto, com no, els qui opten per la opció d’abstenir-se, ja sigui per mor de les seves idees o perquè no es senten representats per cap de les candidatures que opten a les eleccions. Però em preocupa molt la abstenció dels que es senten exclosos, els que no es senten integrats de ple en la seva ciutat, la que viuen o treballen perquè pensen que això no va amb ells. Per les meves conviccions democràtiques, i per tot allò que varen anhelar els qui visquérem la manca de llibertats de la dictadura, em sap molt de greu, perquè la democràcia pren sentit quan les persones s’impliquen en el seu dia a dia, tot i que el sistema que tenim es limita a demanar el nostre vot cada quatre anys, i els elegits actuen com si tinguessin carta blanca per fer i desfer segons els sembli, havent de donar comptes cada quatre anys i prou, i difícilment poden ser complerts i justificats: les promeses enlluernen la memòria real que hauríem de tenir..

Desencisats de participar

L’experiència ens diu que, en la vida post-eleccions, es troben davant la necessitat d’arribar a acords de govern o a prendre decisions importants davant imprevistos, però jo no abdico del sentit més profund de la democràcia que és el que implica una participació continuada, no tan delegada. Possiblement, alguna de les raons dels absentistes o els qui voten en blanc sigui per aquest desencís post-electoral, doncs consideren que el que fan no s’avé amb el que han promès.

Exclosos per la força

Ara que, el que em sembla del tot inacceptable és que hi hagi exclosos involuntaris per raons d’unes lleis que els ho impedeixen. No es pot votar sinó es té DNI, i aquest no es pot tenir fins que no es té la nacionalitat, és a dir, que poden passar 10 anys després d’haver assolit amb dificultats a la residència legal a la seva ciutat però no hi poden intervenir de ple perquè la llei no els permet de votar.

Lamine Sarr
un dels portaveus

Proposició no de Llei per una “Regularització ja”

Fa més d’un any que l’anomenat “Moviment regularització ja” que aglutina centenars de persones sense papers amb el suport de diferents ONG i algunes formacions polítiques, endegaren un campanya de recollida de signatures de regularització per tothom, campanya en la que des d’Igualada hi vàrem participar activament. Les signatures recollides els varen permetre, la setmana passada, poder enregistrar al Congrés dels Diputats una Proposició No de Llei per exigir al govern un procés de regularització “permanent i sense condicions” per a totes les persones que viuen al nostre país però que no han pogut encara assolir la seva documentació en regla.

Cuidadores sense papers

Exclusions discriminatòries

És que, en la situació actual, aquesta exclusió té unes indiscutibles connotacions discriminatòries de caire racista, perquè aquestes persones, que formen part de la nostra vida quotidiana a la ciutat on vivim, no tenen DNI perquè encara són considerats estrangers o estrangeres, i com que la immigració d’avui ve de països amb trets diferencials d’aspecte i cultura d’origen, el discurs de l’odi pretén que tinguem por al diferent, que els excloem del nostre entorn, que no ens barregem ni ens hi interrelacionem. És així com, dissortadament, el feixisme suposa una amenaça real no solament per la convivència sinó per a la pèrdua de llibertat i drets  humans que són de tothom, tant dels nouvinguts com dels que som d’aquí de sempre.

Per una presència activa i no solament simbòlica

Que no puguin votar per al Congrés dels Diputats o pel Parlament de Catalunya té un abast, però que no ho puguin fer en unes eleccions municipals, per elegir o poder ser elegits per a ser representants del seu propi Ajuntament és inadmissible.

Que els meus fills no hagin d’emigrar com he hagut de fer jo

Hem vist com algunes candidatures recullen a candidats que potser tenen una procedència externa però que ja han pogut assolir la seva nacionalitat. En Mohamed Bouharrat, per exemple, en la seva presentació com a candidat, va dir que volia maldar perquè Igualada tingui un futur i que els seus fills no hagin de marxar a un altre lloc per cercar-lo com -al seu dia- va haver de fer-ho ell mateix. La presència d’aquests candidats és molt significativa, però no s’ha de limitar a que hi figurin sense més (com al seu dia ens hi deixaven anar les dones, sols per a justificar-se, com un florer), sinó que ha de servir per una plena integració social i que la diversitat cultural esdevingui un signe de la riquesa moral i cultural de les persones que conformem la pròpia ciutat.

El dret a vot, el millor antídot contra el feixisme

Per això el dret a vot és el millor antídot contra el feixisme i el racisme, per evitar l’exclusió social i també l’exclusió de la pròpia ciutadania, perquè cap persona és il·legal. Establim una línia vermella. Barrem el pas a la intolerància i l’odi. NO HAN DE PASSAR I NO PASSARAN.

maribelanoia@gmail.com

 

HEM PARLAT DE LA DONA TREBALLADORA A L'ANOIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El passat 18 d’abril va ser una jornada especial i molt emotiva. Ja ho diem les dones, que cada dia és 8 de març per reivindicar els nostres drets, i així -davant la commemoració -en aquest cas- d’un altre 1er de maig com a dia del treball- ho vàrem fer. L’associació de dones ASSOCPROCAT m’havia convidat a reflexionar sobre la dona treballadora a l’Anoia, talment com si la reivindicació de les causes generals que ens motiven avui encara a les dones a aixecar la nostra veu hagués oblidat o deixat en un segon terme els orígens de la commemoració del 8 de març com a Dia de la Dona Treballadora. 

Totes les dones som treballadores

Dit això, d’entrada ho vàrem aclarir que, si bé és cert que la vaga d’obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company de Nova York, on el dia 25 de març del 1911 hi varen morir 142 obreres (la gran majoria dones immigrants joves), varen ser fonamentals per associar el dia de la dona a la commemoració específica de les dones treballadores, sempre es va considerar com el Dia de la Dona, perquè les dones no sols som treballadores per la nostra aportació a l’economia productiva de les fàbriques o a les empreses, sinó que -des de temps ancestrals- les dones també fem una impagada i impagable aportació a l’economia de reproducció de la vida, un valor també econòmic que es calcula suposa una aportació al PIB del 51 % si es tingués en compte el treball domèstic i el de la cura de la família, els més petits, els més grans i -sovint- també els homes del nucli familiar, que durant molt de temps no han assumit aquestes tasques com a pròpies.

Les Nacions Unides l’instauren el 1977

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la pau es convertí en el “leitmotiv” de les celebracions del Dia Internacional de la Dona i, segons el nostre calendari, el 8 de març de 1917 les dones russes, que ja feia anys el commemoraven, varen sortir al carrer en demanda d’aliments i pel retorn dels combatents. Aquest va ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del tsar i la proclamació de la República. A partir d’aquell moment, el Dia Internacional de la Dona es va fixar el 8 de març, per no oblidar que els seus orígens estan basats en la reivindicació de les millors condicions de treball i de vida, i també dels drets polítics (com ara el dret a vot) i les mobilitzacions a favor de la pau (les dones no volem parir fills perquè ens els matin a les guerres). L’any 1977, les Nacions Unides va reconèixer el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, tot i que avui som conscients que va dirigit a totes les dones, perquè degut a l’estructura patriarcal de la societat, totes hi estem afectades.

La incorporació a la indústria tèxtil

Acompanyada d’una presentació en PowerPoint, la xerrada va anar repassant diferents pàgines de la nostra pròpia història local pel que fa al treball de les dones: La incorporació de les dones a les fàbriques del tèxtil de la meitat del segle XIX al principi de la Revolució Industrial, les seves lluites com ara la històrica vaga de dones de 1881 que varen dur a terme més de 2000 dones per espai de 19 setmanes, les mobilitzacions de primers de segle, l’arribada de la 2a República i la defensa dels valors assolits front l’aixecament militar del general Franco per enderrocar l’ordre legítimament establert, els 40 anys de dictadura que tornava les dones a casa al servei del marit i els fills, el procés migratori dels anys seixanta que emplenaven les fàbriques del gènere de punt, el seu paper en les primeres lluites pels drets socials en el procés de transició a la democràcia, així com la posterior lluita per defensar els seus llocs de treball front al desmantellament del teixit industrial (que durant tants anys havia permès una certa autonomia econòmica dintre les famílies) fins arribar a les condicions laborals que ens trobem avui.

Mobilitzacions contra el desmantellament industrial

Així es va projectar un petit testimoni gràfic de les mobilitzacions del personal de la Polifibra – Hisitex, de la Vives Vidal, de la Biosca o Fabrilmalla així com del personal d’Ignasi Carner. Les dones expulsades de les fàbriques varen ser abocades a un atur de llarga durada, amb dificultats per arribar a la jubilació amb unes cotitzacions dignes, perquè els darrers anys sols havien tingut dret a un subsidi, que no actualitza la base de cotització i comporta cobrar una pensió de mínims malgrat haver treballat molts anys. Com a alternativa, per part de les institucions o governs, sols s’oferien cursos de formació. Vàlids sí, sempre és saludable aprendre, però el mercat de treball no va absorbir allò après i moltes dones sols es varen reincorporar majoritàriament al servei a les persones. Sense desmerèixer la dignitat d’aquesta tasca tan necessària, la veritat és que és injustament remunerada, i això suposant que no s’hagin trobat davant la conveniència de tenir cura de les persones grans de la pròpia família o a tenir cura dels nets per tal de mantenir la feina en precari de les seves filles)...

Bretxa salarial i igualtat a la baixa

Existeix la bretxa salarial, sí, però sovint -i en alguns sectors- la igualtat s’ha donat a la baixa, és a dir, que el sou dels homes s’ha reduït al que abans cobraven les dones, que han vist rebaixats encara més els seus drets. El temps parcial, la temporalitat i la precarietat s’han apoderat de l’actual mercat de treball, havent de treballar en categories inferiors a les que hom està preparat, cobrant a raó d’aquesta inferioritat retributiva, és clar. Aquest sector també està ocupat majoritàriament per dones sí, i moltes d’elles d’origen migrant, amb el que representa de risc de treball en negre (sense assegurar) però també per les dificultats per assolir el permís de treball quan has hagut d’optar per la migració.

Les marees en defensa de les pensions o la salut pública

Darrerament hem viscut mobilitzacions en defensa de la salut pública i el reconeixement just dels drets dels seus treballadors, les marees o els “iaioflautes”, que ens recorden que les pensions són un dret conquerit després de molts anys de treball i que ni ens el poden rebaixar ni tampoc prendre: és nostre!.

Davant un altre 1er de maig

Però estem davant un altre 1er de maig i no podem oblidar que commemorem la lluita dels obrers, amb els seus màrtirs de Xicago, que reclamaven la jornada dels tres vuits i que, a Barcelona, amb la vaga de La Canadenca de primers de segle XX es varen assolir la jornada de les 8 hores de treball. Molts no voldríem altra cosa que tenir avui una jornada de 8 hores, perquè o bé hi ha la precarietat d’un contracte a temps parcial o bé han d’invertir molt més de 8 hores diàries en el seu treball també a causa de la precarietat, però sobretot per la modalitat del teletreball que ha vingut per quedar-se. Més enllà de la jornada laboral, el lema d’aquest 1er de Maig ens afecta a tots, perquè els salaris, les prestacions, els subsidis o les pensions s’han ressentit molt amb la puja disparada del cost de la vida (afegint-hi la crisi de l’energia o la guerra d’Ucraïna), per això sortirem al carrer -un any més- perquè: AMB LES COSES DE MENJAR NO S’HI JUGA.

maribelanoia@gmail.com

NÚMERO 1000 I CONTINUA SORTINT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Poc a poc, número a número i any rere any, l’Enllaç és present al carrer una setmana i altra, com si aquesta normalitat es produís sense molt d’esforç al darrera, una aposta que és més des d’una actitud de servei a la ciutat que cap altra.

On carai s’han ficat aquestes dones?

Ningú li augurava futur, una publicació local de caràcter gratuït on s’ha vist?, cap altra intent de publicació semblant havia reeixit, on carai s’han ficat aquestes dones?. Perquè des de la seva promotora i directora, Pepita Segura, fins a les maquetadores com ara la Vinyet, la Dolors o la Montse, i comercials com la Carme, l’Enllaç dels anoiencs ha estat sempre a mans de dones, i, casualitat o no, l’Enllaç sortia al carrer en plena commemoració del Dia de les dones l’any 2001, recollint la munió d’actes que s’hi duien a terme.

Ho celebren talment com l’aniversari del seu infant

Ha passat per diverses vicissituds i, a cada número rodó o fita anual (darrerament va celebrar els seus 20 anys de vida), ho celebra amb aquella il·lusió com si de l’aniversari d’un infant es tractés.

La responsabilitat d’informar

El sector de la comunicació és molt important, sobretot per la seva capacitat de fer arribar informació i opinió a la societat en general. Darrerament els mitjans de comunicació estan adscrits a un grup econòmic o altre, sovint grups de pressió per condicionar la opinió pública. En llegir una notícia, si tenim en compte qui hi ha darrera aquell mitjà, interpretarem la informació d’una manera o altra. Sovint enyorem els inicis de la conquerida llibertat d’expressió perquè ens va dotar d’uns periodistes excepcionals que posaven per damunt de tot la seva professió i la independència de criteri. Avui, molts semblen empleats a sou de qui els paga per influir en la política dels qui representen.

Una perversió de l’ofici gens  professional

En nom del periodisme s’ha pervertit aquesta professió. Tertulians a sou que sols s’inventen notícies i fan córrer fake news per crear animadversió a determinats polítiques i polítics de torn. S’ha donat altaveu a personatges i grups que són autèntics antisistema, i no em refereixo pas als qui viuen al marge de la societat oficial perquè creuen en valors alternatius mediambientals o de condicions socials, sinó als que hi estan posats fins al capdamunt però que només volen carregar-se la democràcia. Ningú els ha fet passar un cordó sanitari dels drets no ja constitucionals sinó simplement de drets humans, com es fa a molts països d’Europa (per exemple a Alemanya).

Parlar sense alçar la veu ni desqualificar-se

I tornant a casa nostra. La pluralitat és una norma i un valor democràtic. Pensar diferent no és cap delicte, hom pot expressar-se i parlar, sense alçar-se la veu ni desqualificant-se, simplement fent sentir la seva veu. A l’Enllaç hi cap tot tipus d’informació. N’hi ha que provenen de les mateixes institucions, sí, i hi caben sense problemes. Altres reflecteixen el pols de les diferents entitats culturals, socials o -fins i tot- esportives de la nostra comarca, les mateixes entitats se’n encarreguen de fer-los arribar la seva crònica formant el cos mateix d’aquest setmanari. Així tothom pot sortir al diari i és un motiu perquè continuï entrant a totes les cases. Per la gent que viu sola és una companyia, i sempre hi ha la iaia que espera veure-hi el seu net o neta que hi surt d’alguna manera...

Comunicació individual i aïllada

El tipus de vida avui és molt individualitzada, estem comunicats al màxim però de forma telemàtica, les llargues converses personals s’han substituït en una invasió als nostres telèfons de whatsapps o altres de missatgeria instantània.

Opinar

Les pàgines d’opinió tenen una altra funció divulgativa no menys important. Hom hi pot expressar el que hom creu, pensa o creu d’interès publicar,  i els lectors poden triar la seva lectura tan se val si la seva opinió és coincident amb qui ho ha escrit o no. 

Jo escric i tu, si vols,  em llegeixes

Així m’hi he trobat jo que porto ja, amb aquest, 587 ciutadanes dempeus. Escric perquè m’agrada, i soc conscient que puc aportar aspectes diferents de reflexió i opinió que em donen un espai propi de personalitat, permetent-me expressar i comunicar allò que penso. Arribar als lectors que em llegeixen és per mi un plaer, un honor i un privilegi, per això estic tant agraïda a l’Enllaç perquè em permet establir aquesta complicitat amb la ciutadania des d’aquest espai tant especial i que ve de lluny. Felicitats per aquests mil números i que en siguin per molts més.

maribelanoia@gmail.com

LA CIUTADANIA DE NOU DEMPEUS PER LA SALUT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

 L’any 1977, la ciutadania de Montbui ja va haver de sortir al carrer per exigir el seu dret a la  salut, perquè s’havien quedat sense atenció mèdica al seu municipi perquè seria emplaçat al que avui és el CAP del final de Passeig. La distància i les dificultats de desplaçament (llavors no hi havia autobusos com ara) suposaven un important greuge per una població majoritàriament treballadora que cotitzava i ha cotitzat a la Seguretat Social com per tenir una millor atenció a la seva salut.

Montbui es mobilitza per la sanitat pública

El passat divendres 27 de gener hi van tornar. Aquesta vegada s’han quedat sense alguns dels serveis que consideren imprescindibles en una atenció primària que ja s’estava donant al CAP de Montbui, un CAP que -amb molta lluita i esforç- s’havia aconseguit per al municipi. Ara reivindiquen recuperar la pediatria, un servei que durant la pandèmia es va centralitzar a Vilanova del Camí i que continua estant centralitzat en el CAP del municipi veí, el que suposa un temps i despesa extra per desplaçament, ja sigui en bus o en qualsevol altre mitjà, i que suma dificultats per tal d’accedir la atenció primera d’un infant pel seu pediatra, oi més quan està malalt i són dependents, i han d’anar acompanyats.

S’han suprimit serveis bàsics

També reivindiquen que tornin els serveis d’urgències de cap de setmana, el servei de ginecologia i traumatologia i altres perquè els l’han suprimit i, segons afirmen en el manifest, volen que d’una vegada per totes es prioritzi la salut de les persones de Montbui. Paguem prou impostos com per merèixer uns serveis públics de qualitat.

Una situació que ve de lluny

El problema no és d’ara ni arran de la pandèmia, tot i que haver de fer front a aquesta situació -i la seva magnitud- ha fet més difícil l’equilibri d’uns serveis que ja portaven temps de precarietat per les respectives polítiques de privatització, pròpies del neoliberalisme aplicat per part dels governants de torn. Saben que, quan hom està malalt, afronta el seu guariment com sigui  està disposat -si convé- a gastar-se allò que té i fins i tot allò que no té, com si la salut es pogués comprar. I això ho saben els qui han vist que el servei a la salut és un potencial de benefici en aquesta societat de mercat, comercialitzant amb la nostra salut. I ho fan sense escrúpols, amb la complicitat dels qui tenen la responsabilitat pública de la salut de la població. S’ha permès obrir tot tipus d’empreses per oferir aquest serveis en competitivitat al que han d’oferir els serveis públics per naturalesa, quan els articles 43 de la Constitució i el 23 de l’Estatut reconeixen el dret a la protecció de la salut i encomanen als poders públics crear mesures preventives i els serveis i prestacions necessàries, sense tenir en compte que, segons la OMS (Organització Mundial de la Salut) es considera que un estat de salut complert consisteix en “un benestar físic, mental i social, no solament l’absència d’afeccions o malalties”.

Aplaudiments a la pandèmia, i ara?

Així ho han entès la majoria dels professionals sanitaris i no sanitaris que continuen deixant-s’hi la pell per dur a terme no ja el seu treball sinó el que és la seva professió, que en mols casos és autèntica vocació. Així ens ho varen demostrar en el decurs de la pandèmia i així els aplaudíem des dels balcons i terrats de casa en reconeixement a la seva dedicació, malgrat portar ja una llarga temporada d’esforç extra i sacrifici per mor de les retallades dels governs respectius, tant de tipus econòmic com de doblar torns per manca del personal necessari.

Esgotament personal i professional

Però ja no poden més, el desgast castiga la seva pròpia salut, amb les conseqüències familiars subsegüents i una degradació del servei que han de donar a la població. Els responsables polítics d’aquestes polítiques desmantelladores del sistema públic, que va endegar CIU amb la Llei de l’any 1990, li han seguit els passos, els polítics de la Comunitat de Madrid i d’altres indrets d’arreu de l’estat. No tenen la intenció de posar-hi solucions, ans el contrari, sembla que ja els vagi bé que la gent hagi d’optar per la alternativa d’anar als centres privats perquè la gent no pot esperar un mes perquè li donin visita per al seu metge de família o que les llistes d’espera per ser visitats per especialistes, proves o intervencions quirúrgiques es retardin d’una manera inacceptable. Això sí, tant a la Comunitat de Madrid s’ha construït un nou Hospital sense ni quiròfans ni pressupost per contractar el personal necessari, i a l’Ajuntament de la seva capital s’han produït milionàries comissions per la compra de mascaretes: pa la saca!!!.

La privatització té conseqüències negatives

Amb aquestes polítiques de privatització dels serveis públics hi perdem tots, els usuaris en primer lloc, però de forma important també els empleats públics que veuen decréixer els seus emoluments i empitjorar les seves condicions de treball, repercutint en la qualitat d’una atenció que desitgen donar però que -si es salva- és pel seu lliurament i vocació, no perquè tinguin cap estímul o incentiu de qui té la obligació de tenir-ne cura dels seus professionals per tal que puguin donar un millor servei.

Descontent general per la pèrdua de drets

No pot ser, això no pot continuar així. La gent es queixa i es pregunta com s’ha pogut arribar fins aquí. Per experiència sabem que els drets no plouen del cel sinó que s’han guanyat a pols, arrencats als qui en tenen la responsabilitat tot exercint un dels altres drets fonamentals, els d’una ciutadania que no vol contemplar passivament com s’està duent a la nostra cara un canvi de model, on es consolida al servei de les grans transnacionals i lobbys empresarials del sector que condicionen uns preus de mercat, tant de medicaments com d’aparells per a proves i demés. A pols vàrem conquerir els nostres drets socials i a pols els hem de defensar.

La salut no és negociable

Que curiós que se’ns presenti la medicina privada associada a unes instal·lacions de luxe que enlluernen, quan -sovint- els seus professionals tenen una situació laboral tan o més precària encara, i que curiós que per a tractar aquelles malalties més complicades -i no tan vistoses- la mateixa sanitat privada derivi aquests pacients a la sanitat pública. Aquest tipus de malalties no deixen beneficis, és clar...

Mobilització també davant l’Hospital d’Igualada

Per això, divendres passat, la població de Santa Margarida de Montbui va anar en manifestació des del CAP Montbui fins al CAP Igualada, i aquest dimecres, professionals i usuaris s’hauran concentrat de nou, davant l’Hospital d’Igualada, per fer-nos costat els uns als altres i exigir els nostres drets.

maribelanoia@gmail.com

LA VIOLÈNCIA QUOTIDIANA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja de bon matí, endeguem la ràdio, la TV, o bé obrim les notícies al propi mòbil. Cal estar connectats amb el món, amb el món que ens ha tocat de viure. La violència és el primer input que ens entra: la violència intrínseca de totes les guerres, la d’Ucraïna i la de les que no se’n parla tant però també existeixen, una destrucció de recursos vitals però -sobretot- de vides humanes, únicament per satisfer els interessos de la indústria armamentista i les empreses de reconstrucció subsegüents. Les morts o víctimes de la població civil, èxodes massius vers la incertesa de l’exili a la sort o dissort de ser acollits o refugiats, són els efectes secundaris. Un cost humà que no consta en el compte de resultats: ja s’ho faran...

La violència dels preus a pagar per la vida

Afrontem també la violència de la muntanya russa dels preus de l’energia que alteren el nostre pressupost de consum d’aquest subministra fonamental per la vida humana. També es disparen els preus dels productes de la cistella de la compra domèstica amb la limitació del nostre poder adquisitiu. Tot plegat en un marc que ens convida al consum desaforat sempre, i més ara que venen festes (amb la forçada incorporació de l’importat Black Friday, una data que ens convida a comprar i comprar, com si comprant haguéssim de satisfer els nostres anhels i ser feliços sense fi. Aquest estímul consumista és també un altre tipus de violència.

La mobilització del 8M del 2020

Aquest any, a Igualada, la cerimònia d’encesa de les llums nadalenques que dona vida als carrers, i que està pensada prioritàriament per donar vida també als començos de la ciutat, coincideix amb el 25N, Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Casualitat o no, sempre se’ns ha considerat com a principals objectes de consum, per això suposa també una bufetada a la dignitat de les dones, com si la causa de les dones s’hagués de tapar amb altres esdeveniments perquè és massa potent, talment com va passar amb l’extraordinària mobilització feminista del 8 de març del 2020. L’endemà ja se’ns atribuïa a que havíem estat el detonant divulgador del mateix COVID i que les enormes mobilitzacions s’havien d’haver prohibit de forma preventiva. I em pregunto, És que les dones som un veritable perill per tot?. 

Les dones podem canviar les coses

Doncs sí, està vist. Les dones som capaces de posar el país cap per avall per fer sentir la nostra veu, i exigir mesures i lleis per fer front a una discriminació i violència que ve de lluny i que, malgrat algunes lleis aprovades, costa de que ens arribin els seus efectes. En aquest sentit, sí que som un veritable perill pels que no volen canviar res, o pitjor, anar enrere a temps enyorats, doncs els privilegis d’uns pocs per negar els drets de les persones, en particular de les dones, impregna totes les cèl·lules i capes de la societat. 

Només sí és sí

Els centenars de milers de dones que sortírem al carrer, amb un sol crit sorgit del fons de l’ànima, denunciàvem la impunitat d’alguns agressors malgrat haver dut a terme el patiment constant de les agressions quotidianes, ara -fins i tot – grupals. El govern va donar una prioritat a la  llei anomenada “només sí és sí”. Però el patriarcat més ranci, un patriarcat incrustat al moll de l’os mateix de la nostra societat, no va voler ni donar suport a cap de les mesures preses per fer front a la pandèmia, tant se val si es tractava de mesures sanitàries com també les d’escut social necessari per pal·liar les seves conseqüències. En aquest temps ha sortit de les cavernes i ha desenterrat el seu discurs més ranci i retrògrada contra les dones, l’homofòbia i la diversitat LGTBI. L’odi al diferent els porta a enyorar patrons d’èpoques passades, és a dir: les dones a casa i els no binaris proscrits i marginats..

Front la justícia patriarcal - justícia feminista

Ja fa temps que les feministes venim denunciant que tenim una Justícia patriarcal amb una manca de biaix de gènere als seus instruments, que permetin donar una sortida més favorable a les dones en les mesures que té al seu abast. No obstant, des de la independència que es de suposar té el poder judicial en el marc de l’estat de benestar, la interpretació de la llei del “només sí és sí” està rebaixant -de fet- les condemnes als agressors, i la màxima autoritat en aquest poder judicial (el CGPJ) està congelat i porta ja dos anys caducat, sense renovació. No puc pas dir que el poder judicial s’hagi convertit en un actor polític, tot i que els fets em porten a pensar-ho.

La democràcia, un mitjà per conviure

Crec i vull creure en els instruments en que es dota una democràcia per resoldre els seus conflictes de forma democràtica, des de la mateixa essència dels seus valors, els de la igualtat de drets entre totes les persones i -fonamentalment- els de les dones que són inqüestionables. Hi hem posat massa morts, massa patiment, passa paciència, massa tolerància, massa aguantar i desesperar...

El discurs de l’odi

Ja n’hi ha prou de la violència que també suposa la manca d’habitatge assequible i la burla del poder econòmic -i de la banca- per imposar-se a les nostres condicions de vida, de posar preu a la mateixa vida, de que la televisió sigui l’altaveu del discurs de l’odi, un odi homòfob o als col·lectius LGTBI, que algunes dones assenyalades per dirigir políticament el país vomitin un discurs que denigra les mateixes dones... Ja n’hi ha prou de fake-news que en diuen avui, de mentides interessades per tergiversar la realitat, una realitat que les dones vivim i patim en el dia a dia..

Lideratge polític de les dones

El lideratge polític de les dones ha de ser diferent, ha d’estar basat en els paràmetres propis de la sororitat, empàtics amb els problemes del dia a dia que -des de temps ancestrals- carreguem les dones a la nostra esquena, al profund sentit de la justícia, a l’insubornable suport a la legitimitat de les reivindicacions feministes dutes a terme en el decurs dels temps, una aposta per la vida i contra la destrucció de les guerres, apostant per l’educació i la sanitat públiques, amb reconeixement a les tasques de reproducció de la vida i de cura dels malalts dependents i persones grans. Davant un altre 25N erradiquem d’una vegada tot tipus de violència.    

maribelanoia@gmail.com

LES DONES TORNEN A DESAFIAR LA TEOCRÀCIA A L'IRAN

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El primer desafiament dels iranians al jomeinisme va ser el 8 de març de 1979, quan unes 200.000 dones (i també molts homes) varen ocupar els carrers de Teherán en protesta per l’ordre de Jomeini d’obligar les dones iranianes a portar el vel per la força sota la amenaça de duríssims càstigs. La transcendència de la revolució popular de 1978 per foragitar el Sha de Persia del poder, que ha explicat sovint la periodista i amiga Nazanin Amirian, va suposar la imposició occidental del aiatol·là Jomeini, precursor de la sanguinària repressió i de situació tan radicalitzada que hi ha avui a l’ran. Nazanin n’és un viu testimoni doncs llavors era una estudiant molt compromesa en aquesta revolució i que va haver de cercar refugi polític a casa nostra, vivint molts anys a Barcelona i darrerament a Madrid. 

Nazanim Armanian, una veu autoritzada

A través de les xarxes socials però -sobretot- als seus articles a El Público, sempre ha estat per mi un referent per comprendre tots els conflictes de l’orient mitjà, de les guerres del petroli o el control del gas i els seus gasoductes per abastir els negocis d’occident, generant un seguit de conflictes bèl·lics fins la guerra de l’energia que vivim avui. Se’m fa imprescindible recollir les seves paraules, unes paraules autoritzades i  a tenir molt en compte, sobretot ara que al seu país es torna a donar un segon desafiament al poder protagonitzat -principalment- per les seves dones.

La mort de Mahsa, el detonant d’una nova revolució

La situació a l’Iran continua essent molt complicada. Les protestes varen començar el 16 de setembre després que es confirmés la mort de Mahsa Amini, una jove de 22 anys d’origen Kurd i que estava de visita a Teherán. Mahsa complia amb el sistema de marcatge social establert. La seva bellesa -però- va cridar la atenció dels talibans de la patrulla Ershan “orientar vers el bon camí” que vigila el vel de les dones per mantenir-les a ratlla emprant la pedagogia del terror. Va ser separada de la seva família -en ple carrer- per rebre la dosi de lliçó islàmica que han rebut milions de dones iranianes: humiliacions, bufetades i -més que provables- abusos sexuals. La resistència de la jove els va fer perdre el control i dos dies després va morir a l’Hospital. Aquest fet va encendre la metxa de tan d’abús i odi acumulat durant 43 anys, el d’una població farta del règim clerical i la seva guàrdia pretoriana.

L’ordre social que marca el vel

El vel és un senyal exterior i visible d’un estatus, el mateix que la insígnia groga enganxada a la indumentària dels jueus i la blava als cristians en el decurs del califat àrab d’OMAR II (682-720). No es tracta d’amagar el cabell de les dones, dons per això es podríem posar capell i prou, perquè eren emprats també pels homes -considerats sers de ple dret- i trencarien l’ordre social, crearien confusió i acabaria amb la pèrdua de control social per part dels poderosos. Per aquesta raó el judaisme i l’islam prohibeixen el transvestisme. És una raó de poder.

Les dones “infrahumanes”

L’expresident del règim islàmic (RI) Hashemi Rafsenyani va justificar la inclusió de les dones iranianes a les lleis de la seva teocràcia a la categoria de infrahumanes”, un termini que els nazis aplicaven als essers humans considerats inferiors i mancats de drets humans, doncs -segons ell- la diferència de mida, vitalitat, veu, desenvolupament muscular i força física entre un home i una dona demostren que els homes són més forts i estan més capacitats en tots els camps.

La rebel·lió pública d’un vel imposat

La nova rebel·lió popular té uns trets diferenciats al 1978, no tan sols en la participació, sinó també en el lideratge absolut de les dones (que estan recolzades pels homes). Ara les dones s’arrenquen els seus vels de forma col·lectiva i davant les forces d’opressió del RI, cosa que fins ara només es produïa de forma individual i anecdòtica.

Protestes també contra les polítiques del govern

La causa de Mahsa ha fet possible unificar les protestes aïllades i sectorials. Ara els manifestants ja no demanen reformes sinó que apunten directament a un capitalisme totalitari religiós i despietat, capaç de tallar les mans dels roba gallines mentre que -tan sols en la petroquímica d’Isfahán- l’Estat ha estafat com a mínim 19 milions d’euros; apunten també a una casta mafiosa que fa servir la superestructura d’estil medieval terroritzant la població per tal de saquejar un dels països més rics del planeta per condemnar a l’extrema pobresa prop del 70 % del país. La lluita pels drets civils, en el marc del RI, ha fracassat i el poble camina per enderrocar aquest règim islàmic que ja li ha donat massa oportunitats.

Es pretén avortar de nou una revolució més que legítima

De la mateixa manera que des de França es va voler avortar la revolució de 1978, imposant el feixista Jomeini a Teherán pel seu anticomunisme, ara des d’un diari

francès s’apunta a que París dona per liquidat aquest Estat Islàmic, el que no vol pas dir que no estiguin cuinant ja una alternativa perquè estigui al servei d’occident i frustrar així la revolució que s’està donant a Irán, amb les seves dones al capdavant.

Un segle de lluita feminista a l’esquena

Las majoria d’aquestes dones han nascut a la teocràcia islàmica, i demostra que ni les 75 fuetades establertes per la Sharia a les rebels, ni la presó, ni la tortura i la violació, ni tan sols la propaganda de 43 anys sobre les “bondats del vel” han servit per sotmetre les dones d’Iran que ja porten un segle de lluita feminista a la seva esquena.

maribelanoia@gmail.com