LES ELECCIONS VAN PASSANT I A LES DONES SE'NS CONTINUA MATANT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

“La violència masclista és un horror quotidià, un mal enèmic que no depèn de fronteres ni culturals, ni socials, ni econòmiques. És una de les més degradants violacions dels Drets Humans que continua perpetuant-se en l'àmbit global. La violència contra les dones és present en èpoques de conflicte i en temps de pau, a casa, al treball i al carrer, perquè és una injustícia manifesta que impedeix que la societat avanci en el camí de la igualtat i el benestar comú”.

Vergonya imperdonable

Així comença el manifest que ha convocat nombroses dones, arreu de l’estat, davant els seus Ajuntaments el passat dia 2 de juny, i que també s’han concentrat a Igualada. Les estadístiques oficials d'assassinats masclistes deixen sense alè: Segons l'Organització Mundial de la Salut, la violència masclista és la primera causa de mortalitat entre les dones de 15 a 44 anys, per sobre de guerres, del càncer i els accidents de trànsit. Cada 18 segons una dona és maltractada en qualsevol lloc del món. A Espanya, des de 2003, han estat assassinades per les seves parelles o ex parelles 1.204 dones segons les xifres oficials. En el que va d'any 41 dones han estat assassinades, i a 5 menors els li han llevat la vida, tres d'ells encara abans de néixer. Molts altres menors han quedat orfes. 41 assassins han arrabassat la vida d'una dona i han destrossat la vida dels seus fills i les seves famílies. Cadascuna de les 41 dones assassinades és, a més d'una pèrdua irrecuperable, una vergonya imperdonable que recau sobre la consciència de la societat i dels poders públics, que miren cap a un altre costat davant el terrorisme masclista que estem sofrint. La societat sembla haver-se tornat immune, el degoteig d'assassinats i agressions és constant, i se'ns oblida que darrere de cada número, de cada nou cas, hi ha una vida que ha estat esbiaixada i una família que han trencat per sempre”.

Negar la violència masclista

Fa vint anys tots els partits polítics van assumir el compromís d'aprovar, per unanimitat, una Llei Integral contra la Violència de Gènere que suposava un marc legal adequat per a lluitar contra aquesta xacra social. No obstant això, avui hi ha partits que ocupen llocs de govern en ajuntaments i comunitats autònomes que neguen l'existència de la violència masclista; i altres partits, socis de govern, que ni tan sols saben definir quina és la base de la violència que sofrim les dones pel fet de ser-ho.

És evident que la Llei Integral contra la Violència de Gènere no ha cobert les expectatives generades des de la seva aprovació i encara són moltes les dones que són assassinades a les mans dels seus agressors. També són encara molts els menors que sofreixen les conseqüències de la violència masclista, que es queden sense mare i sense recursos o suports institucionals.

Per la igualtat no partim de zero

Les dificultats a les quals encara han d'enfrontar-se les dones víctimes de violència per de sortir d’aquest cicle, trencar amb l'agressor, iniciar l'itinerari judicial, sol·licitar ajudes socials, laborals o de residència és, en moltes ocasions, negar l’existència d’aquesta xacra social, i és preocupant que provingui dels estrats més joves de la societat, que obliga a incidir en una educació igualitària i no sexista que elimini els estereotips patriarcals de comportaments socials. Molts joves admeten el dret a la igualtat però no són capaços d’incorporar la discriminació positiva que cal vers les dones pel llast que s’arrossega des de tant de temps en els hàbits socials. Es pensen que tot parteix de zero i que, com que les lleis ja ho diuen, doncs ja no cal...

La reparació dels danys, un deure social

Les lleis hi han de ser, i tots els dispositius de que disposen els estaments institucionals han d’estar al servei de la reparació dels danys per violència que es generen en el dia a dia, el que passa és que encara avui a les dones no se les creu o, el que es pitjor, se les retorna a l’ entorn que estan denunciant.  Per això el que cal és una gran complicitat social que condicioni els programes polítics dels qui resulten electes a tots els nivells, ja sigui Ajuntaments, Generalitat o prerrogatives de l’estat (dotant de pressupostos i equiparan aquests crims als demés crims perseguits per la llei).

No som anònimes, tenim nom i família

La setmana passada, a Igualada mateix, una noia va ser violada induïda per substàncies tòxiques després d’haver-se deixat acompanyar a un domicili. No hi ha càrrecs i l’agressor està en llibertat, i el divendres mateix, la Plataforma Alerta Feminista, coincidint amb la convocatòria a nivell estatal, va denunciar les constants morts de dones i d’infants, que o hi perden també la vida o es queden orfes, fartes ja de condolences i minuts de silenci, de laments i de negacionisme.

Acabar amb el terrorisme masclista

La violència contra les dones només desapareixerà quan les dones deixem de ser ciutadanes de segona i participem de manera igualitària en la societat. Desapareixerà quan deixem d'estar al capdavant de les xifres de pobresa, de les llistes de desocupació o de sofrir la infravaloració del nostre treball i els problemes de conciliació de la vida personal, laboral i pública. Desapareixerà quan es deixi d'utilitzar la nostra imatge com a objecte de consum, quan les nostres paraules se sentin amb els mateixos decibels com tothom qui denúncia injustícies, que se’ns anomeni i faci visibles en tots els espais socials. I sols desapareixerà quan existeixi una veritable educació no sexista on les nenes i els nens tinguin present i futur amb les mateixes possibilitats.

El terrorisme masclista acabarà quan la societat s'impliqui, quan els polítics deixin de mirar a un altre costat i quan les dones siguem escoltades.

maribelanoia@gmail.com

FRONTERES CRIMINALS

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Mentre que a casa nostra recuperàvem la celebració de la tant nostrada revetlla de Sant Joan, com a esclat de vida que representa el solstici d’estiu, al sud d’aquesta Europa fortalesa, 2000 persones saltaven la tanca de Melilla, objectiu que mou -des de fa massa anys- totes aquelles persones que fugint de la guerra, la fam i la manca de drets, sospiren en arribar el  que seria la seva terra promesa, el somni de viure a Europa. No obstant, en aquesta ocasió, 18 persones van perdre-hi la vida, al costat marroquí de la tanca de Melilla. 76 en van resultar ferides, 13 de gravetat, almenys 133 persones, la majoria sudanesos fugint de la guerra i la fam, van arribar al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de la ciutat autònoma, on 49 agents i 57 immigrants també van resultar ferits, segons dades oficials, al costat espanyol. També hi ha ferits entre les forces de seguretat marroquines i espanyoles.

Una travessa desesperada

Aquests fets han somogut nombroses consciències tant en l’àmbit moral com el polític, doncs si bé ja fa temps que vivim el flux migratori del sud cap al nord per aquest pas fronterer, i a les que s’hi van posar fins i tot concertines per evitar-ho, els darrers temps alguna cosa està canviant i ens preocupa a les persones que tenim consciència de la injusta divisió del món on el nord depredador ha condemnat a la misèria i a la inanició els empobrits africans de tota la vida, on els qui poden -els més joves- intenten fugir en una travessa desesperada, llarga i complicada, per saltar -com sigui- al nord.

Uns governs policials al servei del diner

Després de dos anys d’haver tancat les fronteres (no necessàriament pel COVID) el govern espanyol s’ha posat d’acord amb el regne alauita per a tornar-les a obrir. Les negociacions han estat ben opaques, amb decisions de fons que no s’expliquen a no ser que sigui per les estratègies de poder i subministres en aquest món globalitzat que consolida el predomini del poder econòmic mundial convertint els estats en còmplices policials, retallant drets i serveis per als seus objectius, i en aquesta aposta, o et situes al costat del poder o et pots veure condemnat a la marginació. I els estats membres?, en què es convertiran els estats membres?, doncs en aparells policials al servei dels interessos dels de sempre (bé, cada vegada més reduïts en nombre per la concentració de poder in crescendo).

Per damunt de drets i les necessitats més bàsiques

Mentrestant es celebra a Madrid una cimera de l’OTAN, una organització armada que ens pensàvem ja no existiria, però que s’ha reforçat per poder defensar, militarment, els privilegis dels poderosos, destruint el que calgui i a qui li barri el pas en el seu camí de dominar el món. Torna l’economia de guerra, la de la guerra dels recursos naturals en un planeta que dóna per viure-hi tothom però que la usura i l’afany depredador dels poderosos, que han provocat un col·lapse al planeta que ha deixat de ser sostenible i que condemna una bona part de la humanitat a desaparèixer, mentre que els poderosos són cada vegada més rics. De què els serviran els diners si no poden mantenir l’agricultura o els elements bàsics per la vida?.

OTAN NO, BASES FORA

La nostra convicció pacifista ens recorda que no hi ha guerres justes, ni justificades ni preventives. El NO A LA GUERRA continua essent el nostre crit més vigent que mai, perquè les guerres sempre les perden els pobles. Nosaltres, de sempre, només hi posem els morts...

Refugiats de primera i de segona

Perquè han pogut entrar a l’estat espanyol 124.000 persones que fugien de la guerra a Ucraïna i n’hem mort a 37 que volien entrar a Espanya, porta d’Europa, fugint de la guerra i de la fam al Sudan?. Perquè hi ha refugiats de primera i de segona?. Perquè no hi ha hagut corredors humanitaris que els facilitessin la fugida?. La única resposta és que s’apliquen polítiques racistes, per molt que enarborin la bandera de la llibertat...

Es maten històries de guerra, gana i persecucions

el comunicat emès per la Comissió General de Justícia i Pau, la política de la Unió Europea fa de les rutes migratòries trampes mortals on cada any s’hi cobren milers de vides. Justícia i Pau recorda que darrere les persones que surten dels seus països hi ha històries de guerra, gana i persecucions. Precisament alguns dels que varen saltar la tanca estarien acollits al dret d’asil. La Convenció de Ginebra obliga als estats membres a proporcionar protecció a aquelles persones que “a causa de fundats temors de ser perseguides no puguin o no vulguin acollir-se a la protecció del seu país, molts d’ells amb dubtós historial en matèria de protecció de drets humans, mentre que per a les persones originàries de l’Àfrica negra, Ceuta i Melilla són un territori vedat per l’asil.

Perseguir la tracta de persones, no matar les seves víctimes

Més enllà d’exigir una investigació al govern, en el fons el problema és el de posar fronteres entre les persones. És cert que hi ha màfies que poden utilitzar aquestes persones desesperades per altres finalitats, però el que cal fer és perseguir les màfies, no pas matar les persones i donar el problema per resol.

maribelanoia@gmail.com

LES DONES BOTÍ DE TOTES LES GUERRES

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 8 de març ens trobem davant un escenari de guerra que posa de manifest la vulnerabilitat, particularment de les dones, sobretot a causa de les guerres, i no sols perquè la destrucció dels habitatges i serveis compliqui la supervivència de la població civil, per ser qui habitualment té cura de les famílies, sinó perquè sovint es veu també obligada a l’èxode i emprendre el camí de l’exili i la demanda d’asil com a refugiats, amb un futur molt incert...

El patriarcat ve de lluny

Les Nacions Unides varen tardar 63 anys en reconèixer la violència sexual com a pràctica de guerra i, en moltes de les “missions de pacificació” els seus propis cascs blaus es varen veure involucrats en abusos i explotació sexual de nenes i dones a les que tenien de protegir. A la Ilíada, que s’estima fou escrita  al segle VIII a.c., així com a la Odisea, ja apareixen nombrosos cites relacionades amb la violència física que s’exercia habitualment a l’Antiguitat contra les dones, se les tractava com a essers inferiors i malvats, les feien servir d’esclaves i, per tant, eren un cobejat botí de totes les guerres. S’anava modelant la societat patriarcal que, amb variants, es manté encara avui.

Botí per l'enemic

Fent un salt en el temps, durant les dictadures militars que varen assolar Llatinoamèrica i el Carib a la dècada dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle XX, les preses polítiques patien una doble violència: a les tortures que suportaven també els seus companys homes, s’hi afegien en el seu cas les constants violacions per part dels seus torturadors. En casos com ara Argentina, a moltes presoneres se les va convertir, durant anys,  en esclaves sexuals dels torturadors. Les que estaven embarassades, en ser capturades, deixaven que parissin per així prendre’ls el nadó abans de ser llençades al mar vives des de dalt un avió. Hi ha diverses variants de violència sexual sistemàtica que es dugué a terme a Xile i a Uruguai. En el cas de Colòmbia, on es va patir una guerra de més de 50 anys (no extingida del tot encara la guerra) foren desenes de milers de dones violades, torturades i mutilades.

Botí també pels "salvadors" 

Centreamèrica es va convertir en un polvorí els anys 70 i 80 i començaments dels 90, amb guerrilles enfrontades a les dictadures militars. El Comitè d’Amèrica llatina i el Carib per la Defensa dels Drets de les Dones (CLADEM), fundat fa més de 30 anys, va publicar un ampli i sòlid treball sobre aquest aspecte poc conegut de les guerres a centreamèrica, i el va centrar en el doble infern que va suposar per les dones, les dones de l’enemic, és clar...

Es tornen a trobar amb allò pel que fugien

Al mateix temps, quan desenes de persones que fugien dels conflictes bèl·lics i buscaven refugi als països veïns, es va convertir per elles en una autèntica trampa, perquè els serveis d’intel·ligència nordamericans i  la CIA, les buscaven com a activistes polítiques i per part dels soldats de totes bandes, ’acarnissaven amb elles que tornaren a patir les violacions en grup i agressions sexuals per les que fugien del seu país.

Arreu del món

De vegades parlem d’aquesta explotació sexual a les dones com a botí de guerra a països com ara l’Afganistan, que a més han perdut molts drets amb el retorn dels talibans, per no parlar de les nenes segrestades a Nigèria per convertir-se en esclaves sexuals dels soldats de Boko Haram..., obligades a casar-se de molt jovenetes i a servir els soldats.

Delictes ignorats pels tribunals internacionals

Però la violència sexual a les dones considerades botí de guerra també s’ha donat a Europa, i no parlem ja de la II Guerra Mundial o l’època nazi. Durant dècades es va acusar les tropes soviètiques que alliberaren Berlín de violar massivament dones alemanyes com a venjança pels milions de persones mortes, però foren també centenars de dones alemanyes que varen ser violades pels vencedors de la II Guerra Mundial. Malgrat ser habitual no varen ser contemplades en els judicis de Nürembereg contra els nazis ni en el Tribunal de Crims de Guerra de Tokio (L’exèrcit imperial nipó va fer servir desenes de milers d’esclaves sexuals, les dones “consol”), ni tan sols s’ha tingut en compte pel Tribunal Penal Internacional per la ex Iugoslàvia, tot i que és conegut com la guerra es va acarnissar particularment sobre les dones. El domini sobre les dones era com un trofeu de guerra...

L’explotació sexual en el capitalisme

Estem davant  un nou 8 de març centrat sobretot en posar de relleu l’explotació sexual de les dones i les nombroses trampes que posa el capitalisme, que en fa un dels negocis més grans del món, per justificar l’explotació sexual de les dones a través de bordells i en les xarxes de prostitució de sempre que nodreixen de noies vingudes enganyades d’altres països a les que se’ls hi retira la documentació i són obligades a prostituir-se, no ja sense drets sinó sense llibertat. Perquè una cosa és la llibertat sexual que hom pot exercir des de la pròpia decisió i no t’hi pots posar, i una altra que t’hi vegis obligada per subsistir en no tenir una altra forma d’obtenir ingressos. El cos no pot estar en venda ni per l’explotació sexual a mode de negoci ni podem acceptar que, per causes de les guerres, es vegin obligades a convertir-se en esclaves sexuals per complaure els qui es pensen que han guanyat.

Són molts motius pel nostre: NO A LA GUERRA

És per això, que dom a dones estem frontalment contra les guerres, i no sols perquè suposen destrucció i patiment sinó per les conseqüències de degradació de les dones que, en perdre la llibertat, les humilien i esclavitzen, perdent així la seva dignitat.  Avui i sempre: NO A LA GUERRA!!!

maribelanoia@gmail.com

25 ANYS D'UNA EMPENTA AMB CONTINGUT FEMINISTA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

 

Encara no s’havia desencadenat el desenllaç de l’episodi d’Ana Orantes del 17 de desembre de 1997. El seu assassinat, a mans del propi marit que la maltractava, es va donar  dies després d’haver explicat la seva experiència -com a víctima de violència- en un programa de TV de Canal Sud. Aquest fet va suposar un abans i un després de que es fes visible una situació que tothom n’érem conscients patíem les dones. Aquest no va ser el primer cas de violència masclista enregistrat a les estadístiques, però el que sí obria era una etapa de complicitat ciutadana suficient com perquè s’afrontés una violència masclista que ens afecta a totes, que no era ni un cas aïllat ni havia d’estar relegat al món de la vida privada, com fins llavors.

Les dones de l’Anoia s’associaven per fer front a la violència

Abans d’aquest fet, era durant l’any 1996 que a la nostra comarca es varen crear tres associacions de dones diferents: l’Associació de Dones de Piera, l’Associació de la Dona Vilanovina i també les Dones amb Empenta a Santa Margarida de Montbui. Més tard es constituïa l’associació Dones d’Igualada i la Federació d’Associacions de Dones de l’Anoia, que durant els seus 14 anys de vida vàrem fer pinya i ens sumarem a la idea de generar un espai feminista prioritzant el fer front a la violència masclista, per això -des d’un bon principi- varen recolzar la proposta de Dones amb Empenta de crear un Servei d’Atenció a la Dona que és el que va iniciar aquesta gran trajectòria. Com reconeixen elles mateixes, en aquell moment hi havia un desconeixement absolut sobre la realitat de la violència masclista, perquè a banda de que ningú en parlava perquè estava molt invisibilitada, de forma molt hipòcrita, era criticat per la societat. No obstant, érem conscients que no disposàvem de cap recurs especialitzat tot i palesar la necessitat de crear una entitat que acompanyés a d’altres dones que ens constava vivien situacions de vida molt complexes per aquesta causa.

Del voluntariat d’origen a fer oficial un servei

Així és que, a partir d’una proposta des del voluntariat, donada la coincidència d’haver-hi dues professionals al grup (una psicòloga i una jurista), tota l’empenta es va posar en dotar la comarca d’aquest servei especialitzat d’atenció a la dona que, tal i com elles reconeixen, que avui té cobertura a tots i cadascun dels municipis de la comarca, i també més enllà, doncs han estès aquest servei a d’altres indrets de la Catalunya Central i al Baix Llobregat.

La llei de violència masclista i el seu desplegament

Amb el pas del temps no sols ha crescut la consciència feminista sinó que també les institucions s’han fet més sensibles i, amb l’aprovació de la Llei contra les violències masclistes i les seves mesures, s’han pogut desplegar alguns serveis que, de la mà de les Dones amb Empenta, a banda de donar atenció a tots els municipis de la comarca, la donen també al SIAD (un servei per a ciutats grans com Igualada o la Conca d’Òdena) alhora que han fet possible el SIE, el Centre d’Informació Especialitzada que ens tocava a la Catalunya Central i que, conjuntament amb una altra associació de dones, ho gestionen conjuntament amb les Dones amb Empenta.

El feminisme orienta la seva tasca

La seva expansió és paral·lela a l’evolució que han tingut les diferents institucions en assumir que la violència masclista com una realitat que no és exclusiva de segons quines parelles, sinó que és estructural, una xacra social comuna a tota la societat que ve del domini de l’ancestral estructura patriarcal que ens relega a un nivell d’inferioritat per sistema. El patriarcat és el càncer que està impregnat al moll de l’os dintre la mateixa estructura familiar, en particular dintre les mateixes dones, perquè se’ls ha atribuït un rol que ve de lluny i que -per sistema- les relega una condició de gairebé no persona ni ciutadana de ple dret, un rol que han d’assumir per assignació patriarcal però  al que també ens hi rebel·lem des de sempre..

El patriarcat, sempre darrere

Perquè. damunt el paper, sí que tenim tots els drets, però la influència ancestral d’aquesta estructura inhumana encara és ben viva dintre nostre i es continua transmetent d’una generació a una altra. Per això, més enllà d’un servei especialitat, la seva orientació no es neutre sinó que està impregnada del feminisme i la seva evolució. És que només des de la consciència feminista es pot fer front, amb unes certes garanties d’eficàcia per transformar les formes socials heretades i convertir-les en  unes formes de societat més humanes, on tothom tingui els mateixos drets i obligacions i on es respecti la diversitat d’expressions sexuals i de formes de vida escollides lliurament per cadascú. Som persones i tenim drets i no ens conformem ni resignem a que es perpetuïn unes desigualtats basades en la discriminació i l’explotació d’uns sers humans per uns altres.

Tota l’empenta del món en aquest camí, perquè el futur o serà feminista o no serà.

maribelanoia@gmail.com

UNA ALTRA COMMEMORACIÓ DEL 25-N

 

Són molts els actes que en el decurs de gairebé tot el mes de novembre es fan arreu per commemorar el Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Nombrosos actes organitzats per diferents entitats de dones i també per part de les institucions. A Igualada, com no podia ser d’una altra manera, ens hem tornat a aplegar -un altre 25-N- a la Plaça de l'Ajuntament on el col·lectiu feminista TRACA havia preparat una performance per cremar el patriarcat.

Prèviament havien repartit algunes olles per diversos indrets de la ciutat. L’objectiu era que les dones i joves que volguessin hi podien deixar anònimament els seus escrits per cremar així les seves  males experiències. Mentre es preparava una mena de bidó amb torxes (que varen costar una mica d’encendre pel vent que hi feia), altres dones havien rentat -en grup- una roba blanca, ensabonada a fons, esbandida i escorreguda, fins fer-n e net a fons. S’hi llegiren algunes de les notes que s’hi havia deixat, amb episodis esborronadors, no pas perquè estiguessin ben explicats sinó perquè érem ben conscients de que representaven casos reals, realíssims...

Tot seguit es va llegir el manifest unitari elaborat per la xarxa feminista, un text que s’estava llegint a totes les places on hi havia convocatòria, que es titulava: Fúria feminista contra les violències masclistes; de la por a la ràbia i el 25-N ocupem juntes els carrers. Com sempre va ser llegit de forma molt repartida, sobretot per les veus més joves. És que el feminisme és com una cursa de relleus, i -amb la generació actual- el relleu està assegurat.

maribelanoia@gmail.com

JA NO ÉS ACCEPTABLE EL QUE ABANS ES CALLAVA

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

En els darrers anys ha canviat molt la consciència que tenim envers la violència que el conjunt de les dones -pel fet de ser-ho- hem rebut i encara rebem de la societat que ens envolta, perquè l’estigma del patriarcat està incrustat al mateix moll de l’os. No endebades encara preval aquest sistema en els nostres dies, tant en el funcionament de la societat com en les relacions personals, sigui quin sigui el règim polític més o menys democràtic que regeixi cada país. Hi ha hàbits, rutines, actituds i rols que ens venen heretades en el temps i es transmeten de generació en generació sense qüestionar-ne el perquè: “són coses de la tradició, sempre ha estat així i tu no ets ningú per gosar canviar-ho”, hem sentit a dir massa vegades...

Amb l’aprovació de lleis no n’hi ha prou

D’uns anys ençà, i no sense resistència d’un discurs ancorat en el temps, s’han aprovat algunes lleis basades en el principi d’igualtat que consagra la nostra carta Magna i els mateixos drets humans. No obstant, aquests canvis per llei no reverteixen automàticament en els comportaments del nostre entorn familiar i social. La construcció de gènere basada en el nucli familiar i en la distribució de rols, on la injusta divisió del treball productiu i el treball reproductiu és ben palès, no ajuda a facilitar la necessària conciliació horària de totes les tasques que hem d’afrontar les dones, oi més quan les dones són el cap de família (com en les famílies monoparentals), perquè pateixen -a més- la opressió d’un sistema econòmic que no està pensat en les necessitats de les persones, unes necessitats que han de cobrir a banda amb una jornada laboral, majoritàriament en precari, que necessita -simplement- per raons de subsistència. Per assolir un canvi social que equilibri aquesta distribució tant injusta no s’assoleix simplement aprovant lleis, tot i que ajuda i són necessàries, sinó que el que cal és educar un canvi de mentalitat que ens permeti a les dones sortir de l’exclusivitat de l’àmbit privat i obrir-nos pas en allò públic, i darrerament ja ho fem, però ai las!, les dificultats que tenim en el món privat romanen intactes, sense modificar...

Tenim una Justícia patriarcal

Les lleis també han reconegut drets i reconeixement de determinats aspectes de la condició humana que, malgrat ser vives i reals, restaven proscrites per les ments tancades dominants encara avui i, en aquest sentit i en general, les institucions que han de fer prevaler la vigència de les lleis tenen un biaix patriarcal que no ajuda les dones a sortir de situacions complicades, i -hem d’afegir- que més enllà de si hi ha algun jutge o jutgessa que vulgui aplicar criteris més actuals, al final les dones ens trobem davant un mur on s’hi ha parapetat tota la crosta més misògina i retrògrada de la nostra democràcia.

La gent va acceptant realitats diferents

No obstant, cal observar un gran canvi en les mentalitats de moltes famílies. Avui accepten, no exempts d’un cert esforç basat en l’estimació, que els fills o familiars propers optin per desenvolupar obertament una orientació sexual fora de la bisexualitat establerta a l’ús. Ja els indígenes, en la seva cultura abans de la colonització, determinaven que el gènere humà tenia cinc formes diferents de la seva expressió sexual: la dona, l’home, la dona amb dos esperits, l’home amb dos esperits i el transgènere. Però també es cert que en molts nuclis familiars i socials encara hi ha un rebuig de qui gosa manifestar una identitat diferent del binomi sexual. Això és degut als prejudicis generats per aquesta mentalitat patriarcal que ens oprimeix a uns i altres.

La nostra complicitat és imprescindible

I pel que fa a la violència, aquesta encara està ben viva en la vida quotidiana. A cada dia que passa coneixem més casos d’abusos o violència. Que n’hi ha més que abans?, no ho sé, el que sí sé és que les dones van perdent la por a obrir-se i comentar la seva experiència. Avui ja s’ha generat una àmplia opinió de rebuig a qualsevol acte de violència i això permet que les dones gosin sortir del seu aïllament. No té perquè ser necessàriament en públic, sinó que pot fer-ho en cercles professionals o també de sororitat. La teràpia professional és molt important per restablir una autoestima malmesa per un menyspreu continuat, per una anul·lació d’una mateixa provocada pel domini de qui es creu amb un dret superior per poder disposar d’aquella persona que suposadament estima, perquè se’n sent propietari fins i tot del seu cos, al servei únicament pel seu desfogament de mascle. Avui ja no es pot normalitzar cap acte de violència que abans es callava per resignació, per això és tan necessària la nostra complicitat.

Veus que s’alcen de nou  assenyalant les dones

No obstant, tot i que la indignació social per la violència masclista general ha canviat, tenim davant un monstre que ens amenaça d’anar enrere en el temps. Ha tornat el discurs de l’odi que considera que la causa de tots els mals som les dones que ens hem fet sentir i els avenços en els nostres drets. També es tornen a alçar veus d’algunes autoritats eclesiàstiques que s’atreveixen a pontificar de nou sobre el què està bé i el que no -com en temps que voldríem que formessin part del passat-, perquè per ells les dones no hem deixat de ser mai  l’esca del pecat.

Fer fora el monstre del patriarcat

La violència masclista o la discriminació en funció de l’orientació sexual de les persones és una epidèmia que hem d’eradicar, per totes i cadascuna de nosaltres i per les generacions més joves: el monstre del patriarcat no pot continuar condicionant les nostres vides. Ja no cal que ningú s’hagi d’amar -per vergonya- de les humiliacions que rep encara que sigui dintre les parets de la pròpia llar, ja no ens cal callar res, perquè juntes som més fortes i si ens toquen a una ens toquen a totes.

maribelanoia@gmail.com

CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip 

A les vuit del vespre del dimarts 2 de novembre, unes 120 persones ens autoconvocàvem davant l’Ajuntament d’Igualada simplement per donar resposta a la brutal agressió que ha rebut una menor de 16 anys, al Polígon Industrial Les Comes, una matinada d’aquest cap de setmana

Fa temps que ho denunciem: les dones volem sortir al carrer segures, ja sigui de dia o de nit. Pel que sembla això no és possible perquè l’epidèmia del masclisme fa que, pel fet d’anar soles, ens veuen desprotegides i s’atreveixen a aquest tipus d’agressions. La seva sensació de domini i poder fa que es sentin en la llibertat de fer ús dels seus impulsos sense que pel mig hi hagi cap filtre de respecte ni consentiment mutu.

No hi havia eslògans ni pancartes, ni sigles que signessin cap politització de la convocatòria. Simplement la consciència no ja feminista sinó simplement humana ha estat suficient perquè ens sentíssim obligats a una resposta immediata. Per una cosa així o es té la capacitat de resposta o, simplement, tenim el compromís adormit.

Públicament s’ha enviat una gran abraçada de sororitat a la menor i als seus familiars, alhora que denunciem una altra vegada com de insegurs esdevenen els carrers per nosaltres, pel simple fet de ser dones, exigint dels poders públics que inverteixin els recursos necessaris per frenar aquesta epidèmia de violència masclista.

En acabar s’han cridat algunes frases com ara: si ens toquen a una ens toquen a totes, perquè no en volem ni una més, volen sentir-nos segures a casa i al carrer, tant si és de dia com de nit.

Igualada, 2 de novembre de 2021

LA SORORITAT, UNA PRESCRIPCIÓ SOCIAL IMPRESCINDIBLE

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ho deia l’altra dia a la Manifestació Feminista convocada arreu per mostrar el nostre rebuig davant l’impacte d’haver trobat sense vida el cos de la petita Olivia que, juntament amb la seva germana Ana, va ser segrestada pel seu pare abans de tornar-la a la seva mare. Aquest fet ens ha sollevat tothom des del més profund i ens qüestiona la justícia patriarcal que tenim, tot exigint una “Justícia Feminista” que contempli també els drets dels infants. 

Una epidèmia

La violència masclista és com una altra epidèmia que tenim a la nostra societat, una epidèmia que cada dia es cobra més víctimes i que qui més la patim som les dones. Per fer front a aquesta epidèmia, a banda d’exigir que als poders públics i les seves institucions (Ajuntaments, Comunitats Autònomes, Poder Judicial, etc.) perquè prenguin aquelles mesures que els correspon com a estaments responsables de la pau social i la salut col·lectiva de la seva ciutadania, cal prescriure -com una medicina- la sororitat, una sororitat entesa com aquella complicitat especial que hem de tenir les dones, i el conjunt de la societat, a les víctimes de la violència masclista, majoritàriament dones. No obstant, ens cal defensar i abraçar totes les víctimes de la violència masclista, no únicament les dones sinó també el seu entorn.

La violència del patriarcat

És que la construcció de gènere que suposa el patriarcat organitza la societat a partir de nuclis base com ara la família, amb rols ben diferenciats pels homes i les dones. Avui ja es tendeix a viure en petits nuclis base però aquest ja no el conformen exclusivament els matrimonis de sempre (heterosexuals), sinó que el poden formar parelles diferents (homosexuals o simplement companys/es de pis), sense tenir en compte que molts nuclis familiars el conformen famílies monoparentals.

Un preu diferent pel fet de ser dona

El domini de l’estructura patriarcal en la vida de moltes parelles té un preu a pagar molt comú que és la anul·lació de la personalitat de la dona perquè resta subjugada o dependent de l’home com a cap de família. Ho constatem encara massa sovint, quan la dona n’està farta i vol dir prou, sovint pel bé dels seus propis fills, topen amb el poder jeràrquic atorgat a l’home i a aquest se li gira el cervell fins assassinar la seva ex-companya sentimental o fins i tot els seus fills, simplement per fer-li mal a ella.

La sororitat vol dir agermanament en femení

La sororitat, o agermanament en femení, que prové del llatí soror (germana), reflecteix un lligam estret en dones basat en el compartiment d’experiències, d’interessos o preocupacions en un context social i polític de discriminació en societats patriarcals. És una dimensió ètica, política i pràctica del feminisme contemporani que, en paraules de la feminista mexicana Marcela Lagarde, es pot definir com una experiència de les dones que condueix a la recerca de relacions positives i l’aliança existencial i política, cos a cos, subjectivitat a subjectivitat amb d’altres dones, per contribuir amb accions específiques a l’eliminació social de totes les formes d’opressió i al suport mutu per aconseguir el poder genèric de totes les dones i, amb ell, l’empoderament vital de cadascuna d’elles.

Empatitzar amb totes les dones

A partir de la realitat del masclisme tant a prop nostre, hem de tenir la capacitat de posar-nos al lloc de cadascuna de les dones, empatitzar amb la seva lluita per decontaminar-se de la influència d’un entorn masclista que l’ha condicionat massa temps. Hem d’estar amatents als senyals de violència que visquem al nostre entorn i, en la mesura del possible, implicar-nos: no podem mirar cap a un altre cantó.

Un entorn acollidor per poder dir “prou”

Sense el consentiment de les dones, sense aquella difícil decisió de dir “prou”, és difícil, però si aquestes dones perceben senyals de complicitat al seu entorn, d’abrigar esperances de trobar acolliment i no ser censurada per haver “suposadament fallat” o aguantat potser massa anys, la sororitat es pot posar en marxa i la dona víctima de violència es pot trobar acompanyada humanament, independentment del imprescindible suport professional jurídic o psicològic que pugui rebre d’algun servei públic (perquè no totes podrien pagar-se el privat).

La sororitat, un gest feminista

Marcela Lagarde, professora de la Universitat Autònoma de Mèxic, va impartir una conferència sobre la política feminista de la sororitat. El seu títol? “Poder, poders i apoderaments i l’amor? Ah, l’amor!”. Per altra banda, Anna Jónasdóttir, professora de la Universitat d’Orebro, Suècia, va parlar del “poder de l’amor” vist com una capacitat humana explotable, i com la identificació del poder de l’amor com un poder humà inconfusible, comparable però no reductible en poder del treball que explica la persistència del domini dels homes en la igualtat normal i en nombroses societats respectuoses amb les dones.

L’amor té el seu poder

Potser sí que ens queda per demostrar el poder de l’amor, però el que no podem rebutjar és la acceptació de la medicina de la sororitat com a mesura per humanitzar unes relacions humanes estrictes, fruit de societats opressores, i estimular la necessària autoestima de tantes dones que l’han vista molt minvada per la imposició de l’atàvica costum del predomini de la raó dels homes i el rol de les dones de claudicació, obediència -massa sovint- submissió.

maribelanoia@gmail.com

UN CRIT QUE SORGEIX DEL FONS D'UN SILENCI QUE VE DE LLUNY

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Igualada,
8 de març del 2019

Estem de nou immerses en la setmana del 8 de març, la que ha esdevingut la setmana de les dones arreu i que -per aquesta raó- tots els mitjans de comunicació en parlen dia a dia i a tot tipus de programació. De fet ja fa temps que es fan ressò de les reivindicacions ancestrals de les dones i -fins i tot- obren tots els telenotícies cada vegada que ens han assassinat, perquè és això, ens assassinen, i en el que va d’any ja en portem 14, un fatídic comptador que no para de créixer -des de la més pregona impotència i ràbia- cada dia que passa i a tots els racons del nostre país.

El Dia de la Dona Treballadora

El 1908, les treballadores de la fàbrica Cotton de New York es varen declarar en vaga. Per acabar amb el conflicte, l'amo de la fàbrica va cremar l'edifici amb 129 dones dintre que varen morir dintre atrapades. Diuen que les treballadores estaven treballant amb roba de color violeta, i la llegenda diu que el color del fum que sortia de la fàbrica es podia apreciar des de molts kilòmetres de distància i que tenia aquest color. Potser d' aquí ve que el violeta hagi esdevingut el color feminista. Va ser arran de les mobilitzacions obreres de final del segle XIX i principis del segle XX, que el 1911 es va declarar el 8 de març com al Dia Internacional de la Dona Treballadora. No obstant, com que es considera que el treball de reproducció de la vida que fem totes les dones pel fet de ser-ho, l'any 1975 les Nacions Unides varen declarar el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona. 

La bretxa salarial

Sigui com sigui, la incorporació de la dona al món del treball productiu, o també el de serveis a la societat, s’ha produït amb un sostre de vidre que limita l’accés de les dones a tots els espais per un igual, ja que es dóna una discriminació generalitzada que ha esdevingut la que ens ha portat a una bretxa salarial real simplement pel fet de ser dones, donat que malgrat fer la mateixa feina que els homes, no es cobra el mateix. Per aquesta raó, els darrers anys el moviment feminista proposa una vaga de totes les nostres tasques socials, tant les laborals pròpiament dites com també les tasques de cura que fem des de sempre, tasca que duem a terme les dones exclusivament sense cap reconeixement ni compensació. És cert que alguns homes han anat assumint algunes d’aquestes tasques, però encara avui -si les dones deixéssim de fer-les- el món s’aturaria, per això ens volem fer notar, palesar què la nostra aportació a la vida -i a la mateixa societat- té el seu preu, un valor no reconegut socialment.

La sexualitat com a pecat

Darrera tots els avenços assolits en els darrers temps, uns avenços que malgrat que insuficients ningú nega, subjeu darrera una pàtina que criminalitza les dones pel fet de ser-ho. Encara avui es senten aquelles veus que diuen que les dones, a partir del pecat original, som la causa de tots els mals que pateix la humanitat. Discursos que creiem ja del passat ressorgeixen avui amb tota la cruesa i el sense sentit. Els sectors més retrogrades no ens perdonen que, en les darreres dècades, s’hagin aprovat, a l’empara la pròpia constitució i els mateixos Drets Humans que orienten les democràcies occidentals, lleis basades en el dret igualitari que tenim les dones. No ens perdonen que existeixi la Llei del divorci des de 1981, quan molts dels qui en blasmen l’han fet servir en la seva vida privada. El mateix passa amb el dret a l’avortament amb el supòsits previstos a la llei. Segur que aquestes veus hipòcrites han hagut de prendre aquesta decisió per tapar alguns casos que els comprometien a ells mateixos o al seu entorn, però ho han fet d’amagat perquè no es sàpiga. I què dir de la legalització dels matrimonis gais o la denúncia de casos d’abusos sexuals que fins ara es mantenien en la intimitat i des de la vergonya, per no parlar del conflicte traumàtic que han patit les seves víctimes...

El model nuclear de la societat (tot tipus de famílies)

En els darrers temps hem viscut un canvi en quan a l’acceptació social i familiar de persones que han palesat la seva condició homosexual o totes les que inclou l’anomenat col·lectiu LGTBI. Es parteix de la lliure elecció de formes de vida de les persones. Els nuclis familiars de la societat ja no són els tradicionals basats en models patriarcals, avui dia hi ha moltes variants d’unitat familiars o de convivència basades en formes d’estimar decidides lliurement, monoparentals, etc.... 

El pin parental

Els avenços en matèria d’educació també han estat notoris, i els retrogrades veuen fantasmes arreu, per així volen implantar el PIN parental, o sigui, que els infants són propietat dels seus pares i, com a tal propietat, han de controlar allò que se’ls ensenya. L’Escola Pública i laica?, què va, adoctrinament, ordre, obediència i -si cal repressió-, així ho devien rebre ells i així s’ha de perpetuar.

Evidentment, comparteixo amb tota la comunitat educativa, que cal educar els infants a pensar i decidir per sí mateixos, per això -a banda de matèries instructives- aprenen a conviure i desenvolupar-se com persones per a esdevenir éssers lliures en una societat basada en la llibertat.Sense garantir els drets de les dones no hi ha progrés, i sense progrés no hi ha llibertat per ningú. Les dones hem après a caminar i a reivindicar-nos nosaltres mateixes, per això aquest 8 de març tornarem a sortir al carrer com ho hem fet sempre, i ens hi trobarem les que hi hem sortit sempre i les que hi surten per primera vegada, i també les que ens hem anat trobant al carrer els darrers anys en que el feminisme ja no té aturador. És un crit que sorgeix del fons del silenci i que, en aquest món globalitzat, ja es fa sentir arreu.

maribelanoia@gmail.com