RAONS DE DONES PER LA PAU I EL DESARMAMENT

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

L’any 1982 es va instaurar el 24 de maig com el Dia internacional de les dones per la pau i el desarmament. Va ser en record dels fets del Campament pacifista de dones a Greenham Common, on un grup de dones pacifistes protestaven contra el desplegament d’armes nuclears nord-americanes al RAF i que, des de l’any 1971, havien començat una marxa des de Cardiff fins la base americana prop de Londres. 36 feministes de diverses procedències es varen encadenar a les tanques de la base per impedir que s’hi instal·lessin els míssils, elles hi varen instal·lar allà mateix un campament de dones (només de dones) per la pau i contra l’amenaça nuclear en plena guerra freda. Va ser un petit nucli -que va durar 19 anys- que va ser capaç de mobilitzar a milers de dones de tota Gran Bretanya i va ser un punt de referència per les feministes pacifistes d’arreu del món.

Maldem per la vida

Un dels eixos fonamentals dels feminismes és la defensa de la vida actual y futura de les persones i el planeta, i -per tant- la necessitat d’acabar amb el rearmament nuclear, les armes i les guerres, perquè les guerres impliquen una major violència, pobresa, inseguretat, vides truncades per diverses generacions forçades a abandonar les seves llars i xarxes familiars, on les dones resten en una situació de vulnerabilitat a la precarietat, la desigualtat, l’explotació i la violència sexual, entre d’altres aspectes, que afecta de manera desproporcionada a dones i nenes, a les dones grans, a les minories diverses i a persones amb discapacitat..

Guerra és destrucció

De guerres n’hi ha hagut sempre, el que passa és que actualment la carrera armamentista ha generat potents destructors que, mercès a les noves tecnologies, hem pogut veure l’abast dels míssils disparats a distància i el l’immediat desastre causat per les agressions aèries. Potser les hem vist de més a prop.

Guerres interessades

Les guerres no són cap llenguatge per solucionar els problemes del desacord, de les guerres tan sols se’n beneficien les grans indústries d’armament que hipotequen els pobles i els estats obligant-los a comprar les seves armes per tal de defensar-se dels atacs d’enemics sobrevinguts o provocats per imposar la superioritat dels uns vers els altres. Són les estratègies del poder i una logística que sols està pensada pels qui volen continuar manant i fent negoci, no pas preocupats per la vida de les persones que potser porten tota la vida en el seu país, convivint amb els seus veïns i tal volta familiars, però que, al entrar en guerra, suposa un enfrontament implícit també entre la seva ciutadania.

Èxode de dones i d’infants

Les guerres i els processos que s’hi deriven tenen també un fort impacte de gènere doncs, per exemple a Ucraïna, després de la aplicació de la llei Marcial, els homes ucraïnesos d’entre 18 i 60 anys s’han hagut de quedar a Ucraïna a combatre. Mentre que són les dones les que majoritàriament estan fugint amb els nens i nenes als braços vers països veïns. Segons les Nacions Unides, més d’un milió de persones han creuat ja les fronteres per escapar de la violència a Ucraïna, la majoria dones i nenes, dones i nenes que fugen cercant refugi i estan més exposades a situacions de perill en el decurs dels conflictes i les emergències, en els que creixen els casos de violència masclista i la seva explotació..

Resistència de les dones

No és una situació nova, l’hem viscut en les guerres que s’han donat els darrers anys. Ho vàrem veure i viure a Bòsnia-Herzegovina, a Irak, a Líbia, a Síria, a Palestina o a l’Afganistan i tants altres països. Podríem posar molts exemples, però m’ha cridat l’atenció -i valoro particularment pel que representa- el paper clau de les dones russes en la resistència feminista que condemnen la guerra a Ucraïna. En aquest sentit és de destacar la valentia que està demostrant la població russa que s’enfronta a Putin protestant als carrers i manifestant el seu rebuig a la invasió d’Ucraïna, un paper fonamental que tenen les feministes russes que articulen aquestes protestes no violentes.

La violència sexual com a tortura i càstig

El conflicte a l’àrea de Donbàs es va iniciar l’any 2014 i ha tingut ja terribles conseqüències per les dones. Un informe de les Nacions Unides del 2017 ja recollia que milers de dones han sofert violència sexual com a mètode per a torturar, maltractar, castigar humiliar o extraure confessions. A més, a les supervivents de les terribles agressions sexuals comeses en el context del conflicte armat d’Ucraïna, sovint se’ls ha denegat la justícia i la reparació, el que ha fomentat la impunitat generalitzada dels responsables de les agressions.

Continuar vivint amb les famílies separades

Milions de famílies s’han vist obligades a separar-se i a fugir de la guerra per salvar les seves vides. La majoria es troben a països fronterers com ara Polònia, Romania o Hongria. La guerra els ha arrabassat la seva llar, les seves pertinències, el seu treball, la seva família... Les famílies d’Ucraïna necessiten un lloc de descans, d’acompanyament i d’orientació per poder sortir endavant i reconstruir les seves vides.

Seguir l’empremta de les dones que en s han precedit

En un moment on hi ha noves amenaces de guerra, i que les guerres permanents contra els pobles i les dones continuen essent temes fonamentals per la supervivència, i quan l’extrema dreta està campant pel món amb una certa impunitat, és més que mai de justícia seguir aquesta empremta que el moviment feminista i antimilitarista ha marcat, perquè no oblidem les dones de Greenham Common i les que seguim a tot arreu, amb més experiència i el nostre compromís renovat, perquè el futur de les vides i del planeta continua en perill d’extinció, i ens calen tots els esforços de totes les persones per seguir la nostra màxima: “No hi ha guerra que ens destrueixi ni pau que ens oprimeixi.

maribelanoia@gmail.com

TRANSFORMAR UNA MIRADA QUE QÜESTIONI EL PATRIARCAT

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest dimarts va ser el Dia internacional contra la LGTBIfòbia, i arreu s’han dut a terme nombrosos actes per visibilitzar aquesta realitat que sempre ha existit però que s’ha volgut amagar, relegant les persones no-binàries a una certa exclusió, per no dir a una marginació social que les ha obligat a viure en clandestinitat, com a les fosques.

Quan ser gai era una malaltia

El risc dels totalitarismes

Les persones no-binàries ni son diferents en drets als altres ciutadans i ciutadanes ni tampoc són personatges singulars que, sota el franquisme o altres sistemes socials que els estigmatitzen, només podien portar la seva relació en la clandestinitat, (gairebé proscrits sobretot en règims totalitaris) limitant la seva visibilitat per ser la riota de tothom a través de la marginació dels foscos antres de la indústria de l’espectacle nocturn, a la que s'hi lliuraven per sobreviure.

El rebuig, l’exclusió

Sí, durant molt de temps han estat assenyalats per part dels qui es creien formar part de la normalitat, qualificant de quelcom anormal la resta, i això ha causat un patiment  -entre els qui no es poden encabir en aquest esquema binari- des del rebuig i l’exclusió, per no dir també de persecució (sota el franquisme).

El gènere, una construcció social

Quan parlem de polítiques de gènere no parlem ni de la dimensió sexual de l’ésser humà ni de la accepció gramatical de la paraula gènere que es fa servir per determinar si és masculí o femení. El gènere és una construcció social que, ja des del néixer, assigna un rol diferenciat per als infants en funció de la seva expressió sexual i  -segons si és un nen o una nena, s’aplica la socialització, en tant que operació bàsica d’interiorització de les normes socials, i està totalment marcada per la dimensió de gènere, de manera que, en general, des de les primeres manifestacions de la personalitat d’una criatura s’exerceix la socialització de forma diferenciada segons es tracti d’un nen o d’una nena (evidentment, s’ignoren totes les altres identitats no binàries), amb una preponderància del món dels homes que, des de temps ancestrals- relega les dones a un segon nivell no dominant, com negant el dret a decidir per si mateixa per passar a dependre sempre d’alguna autoritat jeràrquica i  masculina, naturalment. És un mecanisme de defensa del statu quo; del sistema reproductiu i del sistema capitalista heteropatriarcal, dels grans dogmes religiosos i de les ideologies conservacionistes i immobilistes.

Diferències enriquidores, desigualtats inaceptables

Cal tenir en compte que les diferències són enriquidores, mentre que les desigualtats són inacceptables. I les desigualtats estan accentuades pel sistema patriarcal i subsumides pel capitalisme, que és capaç d’absorbir-ho tot convertint-lo en negoci. Per exemple, el dia de l’orgull l’han convertit en un espectacle basat en el consum, res a veure amb el drama que viuen les persones excloses per la seva orientació sexual i la necessitat de que siguin reconegudes, amb igualtat de drets, per la societat. L’ús de la tecnologia o els ventres de lloguer poden ser un repte per aquells que olen evitar dependre de les dones per a la reproducció de l’espècie, tenir ells el poder també en això. Una victòria sobre les dones... i les clíniques o centres mèdics per les intervencions de canvi de gènere, per exemple, ja s’estan fregant les mans: serà un negoci segur...

El capitalisme ho absorbeix tot i ho desnaturalitza.

I després del canvi de sexe què?. El sistema patriarcal i el capitalisme continuaran al seu lloc, amb un poder que hauran revalidat. Es commemoraran les dates reivindicatives absorbides pel consumisme (com el dia del pare o de la mare) desnaturalitzant la mateixa essència per allò que havien estat determinades.

Eradicar el patriarcat en el punt de mira

La nostra ha de ser una mirada oberta, sense tòpics ni estereotips, sense discriminar ningú per la seva orientació sexual per no enquadrar-se en cap de les especificitats d’una consideració binària, segons marca el patriarcat. Perquè es tracta , precisament, d’eradicar el patriarcat, i hem de construir una societat sense la violència estructural d’un sistema pensat pel predomini dels homes per damunt dels drets que tenim les dones com a persones i ningú, sigui quina sigui l’expressió sexual de la seva identitat, podrem erradicar-lo si continuem aplicant la seva retòrica opressora, també a les persones englobades en el col·lectiu LGTBI.

maribelanoia@gmail.com