FACILITAR LA IMMERSIÓ A LA FESTA A TOTA LA CIUTADANIA PER IGUAL

Sovint, la vida quotidiana, porta a una dinàmica molt tancada, és a dir, d’anar cadascú a la seva amb el dia a dia dels propis afers laborals o socials. Aquest esquema es repeteix també i -sobretot- en les famílies que, malgrat portin entre nosaltres ja bastants anys, no es senten cridades a trencar aquest aïllament.

Per una participació activa a la pròpia ciutat

Aquest fet em preocupa cada dia, però quan arriba la Festa Major, una ocasió on tothom surt al carrer i que suposa una bona socialització, em somou especialment, perquè crec que no obrim prou les portes a aquella ciutadania que -sovint- és tractada com a ciutadania de segona, i que tenen tot el dret de participar en les activitats de la ciutat.

“Fes-ta al Dinar”, una frase genuïna per compartir allò quotidià.

Fa alguns anys, des del col·lectiu "Compartim Ciutadania” ja vàrem promoure algun tipus de participació. Aquest any -desprès del parèntesi de la pandèmia- hi hem tornat. Al “Fes-ta al Dinar” del dissabte, a banda de les nombroses taules dels diferents grups de familiars o amics, hi havia també una taula on es podia visibilitzar la diversitat de la ciutadania enmig d’una de les activitats més familiars i quotidianes de les famílies de sempre. Nombroses taules preparaven la seva paella o altres àpats, però en una d’elles compartíem àpat de la ciutadania diversa que conforma també la nostra ciutat. Hi participaven de Colòmbia, d’Ucraïna, del Senegal, de Líbia, del Marroc o altres... Cadascú portava els seus àpats típics i, a la taula, es confonien els que eren dels uns o dels altres. Tothom menjàvem del mateix.

La Soundous servint el té

Comensals en primer terme, no pas servint al darrere

Ha estat una experiència gratificant i positiva per a totes les persones que hi hem participat. Per una vegada ningú s’havia sentit tractat diferent, no servien darrera una taula perquè tastéssim els plats típics que han cuinat, com si els de sempre féssim turisme a països exòtics dins la pròpia ciutat. Aquesta vegada érem comensals per igual, sense haver de renunciar a allò propi que tal volta en nom d'una suposada integració sovint es veien obligades. Hem gaudit de ple d’un entorn on ningú s’ha sentit com a ciutadania de segona.

Donar visibilitat la ciutadania diversa

Les Ucraïneses, amb la presència d'una refugiada que conviu ara amb nosaltres, han pogut fer un parèntesi de la duresa de les situacions que comporta la guerra per rebre el suport solidari de les qui hem volgut acompanyar i compartir una vida que ha de seguir. També hem gaudit de la presència de productes típics de Colòmbia com ara un extraordinari suc combinat de fruites pròpies del seu país. La Sohna, del Senegal, a banda de participar-nos d’un excel·lent arròs amb pollastre, ens ha obsequiat amb la presència de les seves tres filles i el fill. Per acabar, una mica de síndria per pair, i un té amb menta preparat allà mateix pel Mostafà i la Soundous.

 

Aquesta vegada hem compartit la vida quotidiana immersos de ple en la igualtat ciutadana a que tothom té dret i -amb més motiu- per la Festa Major.

maribelanoia@gmail.com

LA GUERRA DE L'ENERGIA, UN NEGOCI DE VERGONYA

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa temps que ens ho deien, les guerres del futur seran per l’energia o per l’aigua, i ja hi som. Ja ho deia el malaurat Arcadi Oliveres: “Encara que no es dispari ni un sol tret, es destinen molts diners a la guerra. Les Nacions Unides han calculat que amb els diners que es gasten per a la guerra es podria eliminar la fam del món 36 vegades. Però ara ja hi ha qui diu que davant Putin no es pot mantenir de forma ingènua la màxima del “no a la guerra” i que cal parar-lo, perquè ens hi juguem la pau mundial, que aquesta no és una guerra sinó una agressió bèl·lica d’un país a un altre i Putin compta amb un arsenal de munició nuclear i altres armes de destrucció massiva.

L’ambició de poder

El rerefons de tantes guerres no és altra cosa que l’ambició i el domini dels uns per sobre dels altres, avui amb el control i explotació dels recursos energètics a nivell mundial. Es un model de creixement desenfrenat a base de la depredació dels recursos naturals del planeta, sense cap respecte pel medi ambient, un model que amenaça la desaparició de la mateixa espècia humana, no ja per raons de supervivència biològica, sinó també -i sobretot- de la nostra condició de persones, perquè ens fan perdre drets en favor del nou ordre mundial, on les guerres són el seu negoci, i convertint-nos en mesells i súbdits de les grans potències sense poder qüestionar res, tot i que continuarem posant els morts els mateixos de sempre, total perquè els rics siguin cada vegada més rics.  

Un nou ordre geopolític mundial

Amb la guerra d’Ucraïna s’ha posat de manifest la dimensió global d’aquest conflicte, com si s’estigués dibuixant un nou ordre geopolític mundial. Primer varen ser les guerres pel control i preu dels carburants, i tenir una sortida al mar mediterrani per poder accedir al negoci dels gasoductes que venen dels països de l’orient mitjà, ha estat -i continua essent- una prioritat fonamental. Les altres guerres també eren pel control del mercat de l’energia, en aquest cas, dels carburants. Ha calgut destruir països sencers que després potser s’hauran de reconstruir. Mentre milions de persones han estat abocades a la incertesa de l’exili i a mercè dels països que els vulguin acollir, però -sobretot- a mercè de les màfies que els estan esperant a la frontera pel negoci de la tracta humana. La meva amiga Nazanin Amirian diu que: Entre el negoci de les armes, del gas i un nou repartiment dels recursos en un nou ordre mundial, sols sento un immens dolor i veig milions de morts...

Encariment de la vida

Entre la guerra i l’especulació del mercat de l’energia ja ens avancen que vindran temps difícils i, ho anem ja veient, la vida s’encarirà i es farà difícil pagar els subministres bàsics. El camp s’ha mobilitzat per demanar ajut per pagar el preu del gasoil, no es pot sostenir ni l’agricultura, ni la pesca ni els transportistes, per exemple. 

Els consumidors hem d’afrontar aquesta contingència tant bèstia que incrementarà la pobresa d’aquest país i d’arreu. Calen ajuts, sí, i les institucions han de ser sensibles a l’encariment d’aquest producte tan bàsic per les famílies i les indústries. Però jo em pregunto, amb ajudes públiques per pagar la factura canviem res?. A la factura de la llum sabem que hi ha una part de consum i una part d’impostos per a la inversions o renovació ecològica, diuen, però el preu de mercat del combustible es calcula mantenint intactes, per no dir més inflats encara, els multimilionaris beneficis de les companyies elèctriques que hi especulen.

Potser no es tracta tant de rebaixar els impostos o ajudar a pagar la factura als qui ja hauran entrat en la pobresa energètica, que és necessari, perquè són mesures a càrrec de l’erari públic que no qüestionen el cost que es paga per consum, la part el que els accionistes i càrrecs honorífics del Consell d’Administració continuen rebent -igual o més que sempre- de forma intacta. Tampoc seria just posar un impost per aquests beneficis multimilionaris després de que ja haguem pagat tots més del que ens toca, sinó que potser caldria limitar aquests guanys per tal que la factura no estigui tan disparada per tothom.

Sense increment de la facturació, els guanys es multipliquen

Es parla de que les grans elèctriques de l’Ibex-35 van més que triplicar els seus guanys l’any 2021. Repsol, Endesa, Iberdrola i Naturgy van tancar l’any 2021 amb un benefici net conjunt d’11.054 milions d’euros, un 226 % més que l’any 2020, que va ser de 3.388 milions d’euros. A més, cal tenir en compte que tots els casos han crescut més els beneficis que el volum de facturació, que va augmentar “només” un 33 % respecte l’any anterior, o sigui que els guanys no minven sinó que creixen.

L’origen de la privatització ja ho preveia

L’any 1997 es va començar a privatitzar les empreses elèctriques i, amb el temps, tot està ja tan privatitzat, que s’han enriquit a costa de l’explotació d’uns recursos que eren i haurien de continuar essent públics.

Alternatives

La proposta de que les institucions públiques es converteixen en les pròpies comercialitzadores d’una energia que es pugui produir de forma autònoma, des de les energies renovables, no seria cap iniciativa de disbarat, de fet, en alguns llocs ja es fa. Una aposta així reduiria molt la factura de la llum per tothom, sense deixar tantes morts en el camí simplement per engreixar encara més els insultants dividends dels grans accionistes.

Hauríem de sentir vergonya de la destrucció de les guerres. Nosaltres en tenim, és clar, perquè ells ja es veu que no en tenen.

maribelanoia@gmail.com

L'AIGUA, AQUEST BÉ COMÚ TAN PREUAT

Ciutadana Dempeus.

La humanitat necessita aigua. “Una gota d’aigua és flexible. Una gota d’aigua és poderosa, Una gota d’aigua és més necessària que mai”. L’aigua és un bé comú indispensable per a la vida, i l’accés a una aigua de qualitat és un dret humà reconegut per les Nacions Unides, se’ns recordava amb motiu del darrer Dia Mundial de l’Aigua.

Un bé escàs

L’aigua és un bé escàs, tan sols el 0,65 % del volum de la hidrosfera, uns 8,7 trilions de litres; no obstant, cap forma de vida es pot desenvolupar sense aquest preuat element. Actualment més de 663 milions de persones viuen sense subministrament d’aigua potable prop de la seva llar, el que els obliga a desplaçar-se hores i hores fent cua o havent d’anar a fonts distants del seu lloc de residència. Alhora els cal fer front als problemes de salut derivats al consum d’aigua contaminada.

Un bé que no sadolla tota la set

Segons les Nacions Unides es calcula que hi ha mil milions d’assedegats arreu -repartits per 80 països- que pateixen la manca d’aigua, i el 50 % de la població mundial no pot fer-la sevir per rentar-se. No obstant, segons els càlculs dels hidròlegs asseguren que, amb els recursos d’aigua dolça del nostre planeta, es podria viure sense problemes el triple de la població actual.

 Un bé comú mal repartit

Estem parlant d’un element de vida molt preuat que està mal repartit, i quin preu no el marca el seu valor bàsic i fonamental per la vida com a bé comú, sinó que se li posa un preu de mercat. Aquest és l’eix principal per on pivota el capitalisme a mans de la seva visió més liberal i que s’ha anat imposant com a norma en aquest món globalitzat. La usura dels qui sostenen aquest model de societat no té entranyes, exploten aquest recurs natural sense respectar l’equilibri de la mare terra i –com un insult a la generositat d’aquest bé comú- l’exploten també per a fer-ne negoci i lucrar-se’n els de sempre, quan pel conjunt de la humanitat l’aigua és un element essencial en el desenvolupament sostenible.

Un bé clau per fer front a la pobresa

Els recursos hídrics i la gamma de serveis que donen juguen un paper clau en la reducció de la pobresa, el creixement econòmic i la sostenibilitat ambiental. L’aigua propicia el benestar de la població i el creixement inclusiu, i té un impacte positiu en la vida de milers de milions de persones en incidir en qüestions que afecten la seguretat alimentària i energètica, a la salut humana i al medi ambient.

Un bé comú privatitzat

Quina és la situació que tenim actualment a casa nostra?. L’organisme o institució més propera que ha de garantir l’accés universal a l’aigua és –en aquest cas- l’Ajuntament, i la gestió d’aquest bé ha de guiar-se per criteris socials i ambientals i no ha d’estar sotmesa al negoci privat.

Una situació irregular

Aigua és Vida va denunciar, aviat farà tres anys, que no hi ha cap contracte que reguli la concessió que té Aigua de Rigat per gestionar el servei públic d’abastiment d’aigua potable a la població d’Igualada, de Vilanova del Camí i a La Pobla de Claramunt, i que  a Piera i Masquefa la concessió que tenen acaba el 2022.

Es convoca una mobilització ciutadana

Una vintena d’entitats, aplegades entorn Aigua és Vida, ha comparegut aquest dimarts davant els mitjans per anunciar una mobilització  en defensa del servei públic de l’aigua, perquè l’aigua és un bé comú i l’accés a l’aigua potable és un dret, per tant la seva prospecció i abastament del servei ha de ser de responsabilitat pública i –en cap cas- pot ser objecte de fer-hi negoci.

La natura ens parla com revertir la sobreexplotació

Els problemes mediambientals, juntament amb el canvi climàtic, provoquen les crisis associades als recursos hídrics que es donen a tot el món. Les inundacions, sequeres i la contaminació de l’aigua s’agreugen amb la degradació de la coberta vegetal, el terra, els rius i els llacs. En aquest sentit, les solucions naturals poden donar resposta a molts dels desafiaments relacionats amb l’aigua: plantar boscos, tornar a connectar els rius amb els plans de secà i restaurar les zones humides, per exemple, pot tornar l’equilibri en el cicle de l’aigua, millorant la salut pública i els mitjans de vida.

 

Retornar el servei al municipi

Quan descuidem els ecosistemes, dificultem l’accés als recursos hídrics imprescindibles per sobreviure i prosperar, i això no ho podem deixar a mans de l’especulació i l’avarícia del capital. Per això, tota la ciutadania conscient del preuat valor d’aquest bé comú i escàs com és l’aigua, ens hem de mobilitzar per exigir que ningú tregui profit d’una situació irregular i que aquesta es reverteixi en un millor servei d’equilibri entre la sostenibilitat mediambiental i el seu ús en benefici de la població i la salut pública.

Mulla’t per l’aigua

Per això em sumo convençuda a la manifestació convocada, d’àmbit comarcal, pel 27 d’octubre a Igualada. I tu?. Mulla’t també per l’aigua. 

maribelanoia@gmail.com

PER SABER ON ANEM CAL FER MEMÒRIA D 'ON VENIM

MARIBEL NOGUÉ i FELIP -  Ciutadana Dempeus - 

Aquest dilluns ens aplegàvem al Mont-Àgora molts veïns i veïnes del Montbui d’avui, però també –i sobretot- del Montbui d’ahir, un ahir que va marcar fondament les nostres vides i que, a través d’un treball dut a terme per Òmnium Cultural en la seva campanya de Lluites Compartides”, recull –en una exposició i sis vídeos- el testimoni de les lluites veïnals dutes a terme la dècada dels anys setanta del segle passat al Barri de Sant Maure, unes mobilitzacions que ja formen part de la nostra història i que ara es recuperen per la memòria.

Treballar sense tenir on viure

Tal i com s’afirma en la presentació d’aquest treball de recerca, el que és avui el Barri de Sant Maure va néixer a partir del procés migratori que es va donar a Catalunya els anys seixanta on gent provinent majoritàriament de terres d’Andalusia, Extremadura o d’altres indrets de la resta de l’Estat, venien pel reclam de feina que oferien les fàbriques d’Igualada, però que la gran ciutat no havia previst on havien de residir, amb les seves famílies, els treballadors que acollia. Per tant, aquests es varen haver de buscar la vida instal·lant-se a l’altre cantó de la palanca que travessava el riu Anoia, encara que fos un altre terme municipal, doncs eren terrenys barats...

D’esquena als Ajuntaments implicats

Com que, pel que respecta a l’Ajuntament d’Igualada, aquest era un problema de Montbui (doncs els terrenys pertanyen a aquest terme municipal), i per l’Ajuntament de Montbui (llavors sols hi havia el que és avui el Casc Antic i les masies), aquest era un problema d’Igualada, uns i altres varen mirar cap un altre cantó i els nous residents varen haver d’espavilar-se pel seu compte. És així com varen improvisar uns habitatges d’autoconstrucció que s’anaven fent ells mateixos els dissabtes i els diumenges. Fins i tot l’església de Sant Maure es va fer per compte dels propis veïns.

Despertar de la consciència d’allò col.lectiu

Pel que fa als mínims serveis comunitaris, ens recorden que no hi havia res i es va haver de lluitar per tot, per aconseguir tenir habitatge i els seus serveis (llum o aigua), llar, d’infants, escoles, ambulatori... Aquesta situació era insostenible, i coincidia en uns moments on la població començava a despertar de la llarga nit franquista i prenia consciència dels seus drets més col·lectius. Tot plegat va propiciar que es mobilitzessin per tal d’assolir les mancances a que hi tenien dret.

L’Associació de Veïns l’aglutinador

És en aquest context, i a partir de la legalització de les associacions de Veïns de l’any 1974, que va sorgir “La Convivència”, veritable artífex de totes les mobilitzacions dutes a terme per tal d’assolir les necessitats més primeres en un nucli urbà que creixia molt de presa. Molts problemes varen ser encaminats per la mateixa associació de veïns, d’altres varen trobar la solució – sobretot-  partir dels primers Ajuntaments democràtics on el barri va donar un gir per fer possible un canvi urbanístic radical, un canvi que s’ha anat completant fins al Montbui que coneixem avui, on els torrents i els barrancs ja no són el problema i la barrera que separa els barris (es construïa a peu de barranc i els torrents eren clavegueres a l’aire lliure), sinó un espai lliure i enjardinat que els uneix.

Reviure experiències per renovar conviccions

Amb l’exposició “la gent del barri dempeus” es vol fer memòria i reconèixer la lluita impulsada, durant els anys setanta, per l’Associació de Veïns “La Convivència”. L’exposició ve acompanyada d’uns vídeos enregistrat a sis persones que formaven part del nucli de l’Associació de Veïns La Convivència”. En el record hi són present també molts dels absents protagonistes significats d’aquestes lluites. El seu és també un exemple cabdal per renovar les conviccions de que la única forma d’avançar col·lectivament és lluitar per allò que hom creu just, i que no ens hem de rendir davant les dificultats, doncs val la pena viure-ho i que no ens passi de llarg.

Passar el testimoni per un relleu generacional

La trobada va servir no sols per recordar sinó –sobretot- per transmetre el testimoni de la lluita d’ahir a les generacions d’avui. En aquest sentit cal tenir present que, lluny de discursos institucionals i/o protocol oficial, varen ser tres alumnes de l’IES Montbui, que curiosament reflectien la realitat diversa del Montbui d’avui, les que varen llegir algunes ressenyes o cròniques publicades als diaris de l’època o al butlletí Sant Maure. Tres noies més, components del grup The Curlies, un trio de musiques amb un estil molt intimista, amenitzaren una vetllada que va resultar entranyable perquè tenia en compte el passat, sí, però mirava –sobretot- al futur.

L’oblit ens mena a la indiferència

És que no s’entén cap recuperació de la memòria col·lectiva si no és per mirar endavant i continuar construint el propi futur, en particular el futur col·lectiu que avui ens toca reprendre renovant el nostre compromís amb la societat que ens ha tocat viure, perquè -com va deixar dit José Saramago- “cal recuperar, mantenir i transmetre la memòria històrica, perquè es comença amb l’oblit i s’acaba amb la indiferència”.

maribelanoia@gmail.com