Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Aquest dilluns, com cada
any, hem commemorat el 1er de Maig i, en conseqüència, arreu s’han fet
mobilitzacions per fer palès el sentit més pregon d’aquesta festa, la memòria dels
seus orígens i aixecar la veu de quines son les reivindicacions actuals. També
a Igualada es varen aplegar, al capdamunt del Passeig Verdaguer, unes dues centes
persones a la concentració unitària convocada pels sindicats de CCOO i UGT.
En els discursos es
va fer esment de com, malgrat la aprovació del nou salari mínim
interprofessional o la mateixa reforma laboral, sense posar en qüestió que han
suposat unes millores indiscutibles de les condicions laborals pel conjunt de
la classe treballadora, front les circumstàncies adverses per l’encariment del
cost de la vida o per l’escalada de conflictes al món (que han suposat una alça
de preus de l’energia, dels aliments o les matèries primeres a tota la Unió Europea),
han suposat -no obstant- un minvament del poder adquisitiu que se’n hauria de
desprendre.
Un relleu també de
formes de relació laboral
Es va denunciar que,
malgrat l’increment de beneficis de determinat sector empresarial, aquests no
sols no han repercutit en la millora dels salaris sinó que han provocat un augment
de la inflació, denunciant alhora el bloqueig patronal dels convenis.
Ara que, més enllà de
les qüestions concretes d’àmbit sindical, el que es va valorar, per una banda, és
la presència dels de tota la vida, dels de la vella generació de lluitadors,
passant per totes les edats, fins la incorporació d’alguns sectors més joves.
Amb tot, i per altra banda, el que cal tenir en compte no és tant el relleu
generacional que es palesava evident sinó també l’evolució o retrocés dels
canvis en les relacions de treball de llavors fins ara.
Diferent documentació
per la mateixa feina
Ja no existeixen els grans centres de treball que permetíen la organització dels treballadors de les empreses i associar-se per aconseguir millorar les seves condicions de treball. Per començar, de les poques empreses amb treballadors que queden, la seva plantilla ja no està tan dividida en fixes, contractes temporals i a temps parcial, sinó també treballadors que sols tenen permís de treball amb un NIE i d’altres que tenen el seu DNI, amb nacionalitat plena i amb tots els drets de ciutadania. Aquesta és una característica que no hauria d’ afectar per a res a la unitat tan necessària per fer front al corporativisme i les organitzacions que no tenen el sentit de classe. Un sindicat de classe és un sindicat de classe, i mai hem de perdre aquesta perspectiva.
En aquest relleu
generacional hi vaig trobar a faltar, precisament, aquells treballadors i treballadores
que no tenen DNI i que potser no tenen ni el NIE que els permeti de treballar
de forma legal. Aquesta situació aboca, als qui es veuen obligats a buscar-se
la vida com sigui, a cercar treball en l’economia submergida, sobretot en la
dels serveis a les persones perquè els serveis públics porten massa temps en
retallades com per abastir les necessitats reals de la població gran o dependent.
L’economia submergida aflora més que mai, el treball d’atenció a les persones,
que hauria de ser d’allò més vocacional i digne (què millor que tenir cura de
les persones que ho necessiten amb afecte i caliu?) es converteix, no obstant,
en una explotació laboral per les seves condicions de treball i remuneració
indignes.
Els vincles afectius
també cuiden
Qui més qui menys ha viscut
de prop la necessitat d’atenció personal d’algun familiar o conegut proper, ja
sigui per raons de malaltia o simplement d’envelliment. Valorem, i com no, quan
l’atenció és curosa i amb afecte, i els hi restem molt agraïts. Ara però, reconeixem
amb la mateixa proporció els seus drets laborals i socials?. Sovint convertim
en indigne la més digne de totes les tasques, la de tenir cura de les persones.
Ens trobem davant
unes eleccions, les municipals, les que ens toquen més de prop perquè podem
conèixer personalment els qui ens han de representar, i cal tenir en compte que
no tots són iguals, tant els qui es presenten com els qui han de representar.
Per començar, una bona part de la ciutadania ni els podrà votar perquè encara
no ha assolit la nacionalitat i el seu DNI, ni tal volta és conscient de com s’organitzen
les institucions democràtiques per governar els diferents aspectes comuns de la
societat que en formen part, la que divideix la seva ciutadania en ciutadans de
primera i ciutadans de segona. Un altre aspecte seria analitzar com també
tracta de ciutadania de segona els exclosos socialment, els qui no tenen el
dret bàsic a l’habitatge, o que no participen de la vida de la ciutat...
Cal fer front comú al
feixisme
Però, davant aquest
escenari, el que més em preocupa és com el discurs de l’odi que promulga l’extrema
dreta pot calar en el desesper dels qui les coses no els van com voldríen, dels
que han perdut fins i tot l’esperança i volen creure el primer bocamoll que
-amb demagògia- els regala promeses a base de mentides. Els hem de treure la
careta perquè mostrin el seu veritable rostre i pugui ser rebutjats des d’una
consciència del sentit més pregon de democràcia i dels valors humans. El seu discurs,
les seves propostes no poden ser ni plantejades. Barrem-los el pas posant una línia
vermella perquè no puguin profanar el sagrat escenari de la democràcia. Front l’extrema
dreta cap fissura: NO PASSARAN!!!.
.jpg)
