EL CONSELL COMARCAL, UN SOROLL DE FONS VICIAT D'ORIGEN

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip 

Els Consells Comarcals varen ser creats a Catalunya l’any 1987. No feia massa que havíem entrat amb il·lusió a un sistema democràtic deixant enrere la negra nit de la dictadura franquista amb la seva manca de llibertats i, després de 8 anys d’Ajuntaments democràtics, ja ens havíem trobat amb un munt de problemes a resoldre, sense recursos per afrontar les necessitats més bàsiques i amb una administració supralocal encara per endreçar.

Dèficits d’origen

Ja disposàvem de Parlament i s’havia constituït el Govern de la Generalitat. Tindríem interlocutors pensàvem, algú a l’altra cantó disposat a escoltar les demandes de la ciutadania, però l’any 1980 s’havia trencat l’esperit unitari de les primeres eleccions i, a poc d’iniciar-se la primera legislatura, tot va canviar de rumb. Alguns dels Consellers que formaven part del govern d’unitat presidit pel M.H.  Josep Tarradellas (per exemple Ramón Espasa que va ser Conseller de Sanitat), varen ser cessats en el seu càrrec per donar pas a un altre model de govern, el que prendria una forma exclusivament partidista per complir els interessos i objectius del -llavors- govern de Jordi Pujol.

L’opció de gestió partidista

Havíem anhelat que els Consells Comarcals fossin aquell instrument intermediari entre els Ajuntaments i el Parlament, però els Consells Comarcals es varen crear a la baixa d’allò que aquells i aquelles que havíem lluitat sota la dictadura albiràvem per la democràcia. Passarien a ser un mer organisme d’administració del govern de la Generalitat (ni tan sols de la pluralitat del Parlament sinó del govern monocolor polític constituït). Així, de cop, es buidava de contingut les competències pròpies d’una institució local, limitant-la d’aquella participació més plena per a prendre decisions d’àmbit supramunicipal i desvirtuant la seva competència primera com a organisme més proper a la ciutadania i al servei dels Ajuntaments.

L’escenari de rerefons

Concebut, penso, com una substitució de les Diputacions Provincials en quan als recursos de que disposen, però amb una altra divisió territorial, naturalment (això de les províncies...). Així es va anar dotant la seva estructura més amb pretensions de disposar de la administració pública que no pas la de fer servir els seus recursos per donar serveis.

El “llast” dels funcionaris

És allò propi del liberalisme que s’aplica, es blasma de tot allò públic -sobretot del “jou” de tenir funcionaris- per tant, la dotació de personal s’ha fet a partir de càrrecs de confiança i una política de gestió privada. D’aquesta manera s’ha solucionat o donat ocupació als antics càrrecs que ja no ho són o s’ha pogut compensar serveis prestats a aquells que s’hi tenia compromís.

Sense tècnics ni per signar nòmines

Avui, al Consell Comarcal de l’Anoia només hi ha tres funcionaris, El Secretari (que és “funcionari de carrera” com a tècnic jurídic), exerceix de secretari accidental, l’Interventor (que té plaça de funcionari com a economista) ho ha estat també de forma accidental, i l’Enginyera -que també és funcionària- fa les funcions de Tresorera. La resta és personal laboral, àdhuc la figura d’un gerent que s’incorpora al govern de les institucions com a model de gestió privada. Per això els costa tant de reconèixer que hi ha d’haver un Comitè d’Empresa i que aquest té alguna cosa a dir pel que fa als drets laborals, mesures de seguretat o altres temes, sobretot amb el tema de les contractacions, que es donen sense que hi puguin dir res. La manca de considerar-se un organisme públic, amb les seves peculiaritats, fa que existeixin diversos “regnes de taifes” entre els caps de servei que administren els diferents departaments, amb una bossa de treball pròpia cadascun d’ells que -sovint- serveis per “endollar” els seus.

La precarietat d’uns llocs de treball públics

Segons Clara Fernández, representant de CCOO al Comitè d’empresa del Consell Comarcal, de 190 persones que hi treballen 99 llocs són estructurals, de les que 36 són fixes i 63 estan vacants i ocupades per personal temporal. De la resta, unes 50 places haurien de ser estructurals perquè donen serveis bàsics i tenen un finançament estable. La resta són plans d’ocupació, i la majoria de contractes s’han fet a l’empara d’un contracte temporal (d’interinatge, d’interí per programa, d’obres i serveis, etc. És a dir, sense tenir cap garantia d’estabilitat a la feina. Amb aquesta estructura es pot donar una situació com la que s’ha donat aquest mes d’octubre on, no per manca de diners ni de voluntat política, simplement la manca de funcionaris per poder signar els pagaments, estaven en perill els mateixes nòmines del personal (a banda de proveïdors, per exemple). El Secretari estava de baixa i l’Interventor va plegar sobtadament. No es podia habilitar cap altra funcionari encara que fos de rang inferior, simplement perquè la institució no en té més.

Una denúncia anònima a antifrau

La denúncia dels problemes amb els alts càrrecs tècnics del Consell Comarcal que -de forma anònima- es varen denunciar a antifrau, va ser el 29.05.2019, i els consellers del nou govern varen aprovar el nou cartipàs de competències el 31.07.2019. Per aquesta raó, el soroll provocat per sembrar el dubte sobre algun dels seus representants és una instrumentalització política ben bruta, amb ganes d’esquitxar perquè sí, doncs a banda de que  (excepte del 2003 al 2007) el Consell Comarcal ha tingut uns governs de continuïtat, el Secretari quina situació s’ha denunciat a antifrau ho és des del 2008.

La solució, un funcionari d’alt nivell

Sortosament es va trobar una fórmula per sortir del pas (assolint un secretari d’habilitació nacional), sinó -en ser el Consell Comarcal com una institució de segon nivell- és a dir que està tutelat per la Generalitat, la cosa hauria estat pitjor. Si aquesta dependència de les decisions centralitzades ho fan sota una bandera d’independència, quina credibilitat tenen davant els milers i milers de ciutadans i ciutadanes que varen sortir al carrer exigint un aprofundiment de la democràcia, denunciant la corrupció i exigint dret de participació en aquelles decisions que ens pertanyen?. Les grans i valuoses mobilitzacions ciutadanes que s’han donat no es mereixen un país amb unes institucions tan descafeïnades de democràcia com ara el Consell Comarcal i la majoria d’institucions de la Generalitat.

maribelanoia@gmail.com

EL PRIMER DE MAIG D'AHIR, AVUI I SEMPRE

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Si ens hem de remetre als orígens commemoratius del 1er de maig com a Dia del Treball ens n’hem d’anar als fets de Xicago o la revolta de Haymarket on el 4 de maig de 1886 va esdevenir el punt culminant d’una sèrie de protestes obreres que, des del 1 de maig, s’havien estat produint per la reivindicació de la jornada de les vuit hores. Després d’un judici a vuit treballadors anarquistes, cinc d’ells varen ser condemnats a mort. I és en memòria dels qui el moviment obrer va anomenar “els Màrtirs de Xicago”, que l’any 1888 es va establir el 1er de maig com a jornada de lluita dels obrers.

La Vaga de la Canadenca (1919)

També a Catalunya vàrem tenir la nostra particular mobilització obrera per assolir la jornada de les vuit hores. La Vaga de la Canadenca, que es va produir a Barcelona des del 5 de febrer fins a l’1 de març de 1919, va suposar una de les fites més rellevants de la història del moviment obrer català. De fet, una de les frases de capçalera de la revista Lluita Obrera, òrgan de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya els primers anys de la seva existència, era aquella coneguda frase de l’advocat laboralista Francesc Layret, que lluitava al costat del dirigent de la CNT Salvador Seguí, el Noi del Sucre: “Quan els treballadors fan vaga no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions”.

La vaga dels tramvies a Barcelona (1951)

Després de la guerra, i sota la llarga nit de la dictadura de Franco, al moviment obrer li va costar de ressorgir, i ho feu l’any 1951 a través d’aquella memorable vaga de tramvies a Barcelona. Més tard, a la dècada dels anys seixanta i setanta, les lluites obreres foren molt importants, amb treballadors morts i nombrosos detinguts, torturats i empresonats. Aquestes lluites generalitzades varen ser un dels actius que forçaren una sortida de la dictadura, el que va suposar la històrica transició a la democràcia, que no va ser com ens mereixíem i havíem lluitat, però que és la democràcia que tenim.

La reconversió industrial dels 80

En el decurs dels anys, sobretot a partir dels anys vuitanta, es va anar desmantellant tot el teixit industrial i productiu fins arribar a les formes de treball actual, en petits centres de treball i fins i tot -ho hem comprovat durant la pandèmia- treballant des de casa mateix.

Vaga general contra la reforma laboral

La reforma laboral del PP de l’any 2012, en aquest sentit, va ser nefasta pels drets dels treballadors, doncs, sense consens, es decretava la consolidació de la precarietat laboral, amb el respectiu abaratiment dels salaris i la pèrdua de drets  perquè el mercat les relacions laborals es posaven molt difícils i l’empresariat en va fer un ús sistemàtic per abaratir costos exclusivament empresarials a costa dels laborals.

Un escut social per fer front als efectes laborals de la pandèmia

Aquesta és una de les situacions que el govern de coalició volia afrontar, però tot just prendre possessió es van trobar amb una pandèmia que els va obligar a prendre mesures excepcionals. No obstant, a banda de les mesures sanitàries preses per tothom -sense excepció ni privilegi- varen posar en marxa un escut social de gran abast que amb diferents ajuts de protecció i els ERTE’s, que han permès refer una mica el teixit productiu tan danyat per la parada forçosa d’activitat. És cert, el col·lapse va ser important i aquests ajuts potser es varen demorar en arribar més del que hom ho esperava, però ara que sembla que deixem enrere la malastrugança del COVID, els nivells d’atur enregistrat són més baixos que abans de la pandèmia. 

Un nou salari mínim i un detall pels pensionistes

S’aprovava també un augment del salari mínim, una pujada de les pensions -que potser no compensa prou el poder adquisitiu perdut els darrers anys, però -en contra dels qui pretenen desmantellar el sistema públic per afavorir els interessos d’unes entitats financeres ja beneficiades del rescat públic pagat entre tothom, els pensionistes ja l’han cobrat.

El retorn del marc de negociació amb els agents socials

El que hem viscut deu anys després no és una derogació de la reforma laboral del PP, que va ser imposada per decret, sinó una recomposició de l’espai negociador entre els agents socials que conformen les relacions laboral del país, unes relacions trencades que donaven llum verd a les lleis de la oferta i la demanda deixant els treballadors gairebé sense marc de defensa i/o negociació. S’han reconvertit molts contractes temporals o precaris en indefinits, estabilitzant millor les expectatives de vida dels treballadors, s’ha reforçat la negociació col·lectiva. No obstant, no tothom ho va entendre així, però el Congrés dels Diputats no va intervenir sinó que sols va avalar els acords presos pels agents socials, empresaris inclòs.

Fer front a la pujada de preus

Amb la pujada de preus de l’energia i dels preus de consum en general, i estant immersos en una economia de guerra, segur que els objectius pretesos amb les mesures econòmiques preses ja estan desfasats, i caldrà exigir de nou el diàleg i les mesures necessàries per fer-hi front.

Visca, visca, visca el Primer de Maig

Ens queden per davant molts 1ers de maig per commemorar, i no ja per regular la igualtat de dret per als treballadors/es de la llar i cures, dels qui fan les feines pitjors pagades sense unes condicions de treball i remuneració dignes, o pels qui necessiten treballar per poder regularitzar la seva situació administrativa i han de fer-ho en condicions d’esclavatge, és a dir, sense drets, sinó que tal volta ens tocarà continuar sortir al carrer perquè no es perdi cap dels drets adquirits a través els temps en la lluita obrera, uns drets que han d’emparar totes les persones, sigui quina sigui la seva situació administrativa, familiar o de salut. Visca el 1er de Maig.  

maribelanoia@gmail.com

QUE LES LIMITACIONS NO ENS FACIN PERDRE ELS NOSTRES DRETS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El país està en deute amb la gent treballadora. “Ara toca” diu l’eslògan del manifest unitari de CCOO i UGT, i és cert, després d’uns anys de suportar tota mena de restriccions i pèrdua dels drets, inherents a les condicions laborals imposades pel predomini de l’economia lliberal, ens ha vingut aquesta pandèmia que torna a carregar sobre les espatlles de la gent que matina tots els dies, el pes d’aquesta crisi.

La importància dels serveis públics

Per una banda, la pandèmia ha posat a prova la professionalitat i lliurament dels serveis públics i essencials, sense els quals potser hauríem sobreviscut diferent aquesta dura experiència, per altra banda també ha posat al descobert amb els sectors públics, bàsicament els professionals de la salut i altres serveis públics essencials, la feblesa d’un sistema molt precari per les polítiques de privatització a l’ús, la preponderància del diner, del benefici sense entranyes per damunt de la humanitat d’aquelles professions dedicades a la cura de les persones i que, possiblement, sense una voluntat d’indiscutible vocació, no hauríem pogut afrontar aquesta pandèmia.

Reconèixer el valor del treball és just

Però un sistema just no es pot recolzar en aquesta aportació tan valuosa sense reconèixer el seu valor. No seria de rebut que no s’atenguessin les seves demandes que -simplement- són de justícia. Negar-ho sols aconseguiríem cremar el personal sinó sobretot palesar una enorme ingratitud, com si els aplaudiments de cada vespre d’ara fa un any no fossin més que un ritual que hem de passar pàgina. No seria just.

Els canvis del teletreball

El món del treball ha canviat notablement. Moltes de les persones que matinen i aguanten el país des de fa molts anys s’han vist afectades per l’estabilitat a la feina. Amb sort s’hauran pogut acollir a algun dels ERTE’s que ha habilitat el govern, d’altres simplement s’han quedat sense la feina que tenien, i que sovint ja era en precari. En tot cas, molts han vist com s’ha produït un canvi important en les seves vides per la sistematització del teletreball. D’entrada hom diria: que bé, treballar des de casa!, però aviat s’hi ha vist els inconvenients. Es fa difícil abstreure’t de la feina, i l’horari laboral es barreja massa sovint amb els diferents mons de tots els membres de la família en una convivència permanent, una situació que quan l’espai no és el mateix permet. Compartir el lloc de treball, a banda de la sana socialització que representa, suposa una bona eina d’agrupar-se en la defensa dels drets laborals comuns. No obstant, amb el teletreball la relació laboral passa a ser individualitzada i exclusivament virtual, suposant una limitació a l’hora d’associar-se per defensar els drets que són propis i que, en una jornada com el Primer de Maig, la força de la unitat obrera es posa de manifest més que mai.

Treballadors empobrits

És veritat que, malgrat s’hagi disposat un escut social per frenar l’impacte d’aquesta crisi, amb subsidis de protecció per desocupació, ajuts, renda garantida o ingrés mínim vital, per a molta gent s’ha fet molt difícil acollir-s’hi i s’ha incrementat el nivell de pobresa generalitzat, no sols dels que no poden treballar o no tenen recursos sinó també els que han vist minvats i limitats els seus ingressos per fer front a la vida (els autònoms, el petit comerç i certes Pymes...).

Vergonya sí, però solidaritat també

La cua de la fam ens hauria de fer vergonya, sí, però amagar aquesta realitat sota la catifa i negar-la no ens faria més justos. La solidaritat és un valor propi de la gent senzilla, i activar serveis per pal·liar unes necessitats molt generalitzades per la situació no és sinó una obligació de qualsevol societat que tingui un mínim de sensibilitat a la situació de precarietat i necessitat que viuen moltes persones, fins i tot treballadors que no arriben a final de mes. Estic certa que la gent que es veu obligada a acollir-se als subsidis o ajuts preferiria que els seus ingressos fossin el fruit d’una nòmina, del seu treball. El més digne pel ser humà és poder viure del propi treball, ja sigui el que anhela avui o la prestació a què té cotitzada després de la seva vida laboral (els pensionistes).

La dignitat del món del treball

El Primer de maig posa en valor la aportació a la societat del món del treball i, com deia al començament, el país està amb deute amb la gent treballadora. Encara que s’hagin salvat molts llocs de treball, se’n han perdut molts, i l’entorn és amenaçant per uns drets que venen de lluny, arrencats amb la força de les nostres lluites... Per això cal estar ben alerta: que les limitacions de la situació viscuda no ens facin perdre els nostres drets, els que els treballadors i treballadores han conquerit amb els seu esforç i lluites en el decurs dels anys. En aquests moments en que estan amenaçats fins i tots els drets humans més elementals, més que mai: Visca el Primer de Maig.

maribelanoia@gmail.com

LA PRECARIETAT D'UN TREBALL INVISIBLE PERÒ NECESSARI

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Era el dissabte a la tarda. Convocats per la gent de Càritas Anoia-Segarra, ens aplegàvem a la Sala de socis de l’Ateneu per escoltar a un testimoni molt especial, el de Carmen Juárez, coordinadora de l’Associació Mujeres migrantes diversas”. La xerrada era conduïda per la periodista Marina Llansana que ens va fer entrar en el tema de la convocatòria “El treball a la llar, visibilitzar allò invisible”.

Marina Llansana i Carmen Juárez

El testimoni de Carmen Juárez va entrar, com per sorpresa, en el pregó de la Mercè de l’any 2018 quan la pregonera oficial, la actriu i directora de cinema Leticia Dolera, li va passar la paraula. El seu testimoni va colpir els presents perquè visibilitzava la realitat de l’altra Barcelona, la que només pot viure la Mercè únicament sortint al balcó per veure el castell de focs, perquè la resta dels dies estava tancada a la casa on hi treballava d’interna durant sis anys, amb un règim laboral que només li permetia disposar de 9 hores lliures la setmana.

Aquesta era la seva realitat quan va arribar d’Hondures amb 19 anys fugint de la violència que hi vivia. Va estar sis anys vivint en silenci cuidant una persona gran malalta d’Alzheimer. Amb tot, ja li semblava molt poder sortir a prendre alguna cosa en alguna terrassa sense por, i participar de manifestacions. Allà va establir els seus primers contactes i avui s’enorgulleix de tenir més de 900 contactes, en el grup de whatsapp de la seva associació. La relació entre elles ha permès un cert empoderament de manera que els permet, a moltes d’aquestes dones que varen haver d’abandonar la seva família als països d’origen per venir aquí a tenir cura de les nostres, donar-se suport i organitzar-se -per exemple- fent cursos de català o d’informàtica, així alguna d’elles -en la distància- ajuda a fer els deures dels seus fills via Drive.

El treball de cura a la llar és un treball tant digne com un altre, per definició, però la consideració social no és tan digne com hauria de ser, per això les seves condicions de treball són majoritàriament indignes. La precarietat és gairebé la norma, tenir un contracte que reguli horaris i preu del salari, amb cotització a la Seguretat Social, no és el més usual, no tan sols en les que fan hores a les cases sinó també a les internes, que si tenen papers potser les tindran assegurades. No obstant, la Carmen explicava vivències esfereïdores, noies que viuen amb la família i que hi pernocten per tenir cura de la persona malalta, però que li descompten del sou una part en concepte d’allotjament i -fins i tot- despeses d’aigua i llum...

L’abús sexual és també un dret que -massa sovint- l’home de la casa es pren sobre aquestes dones per assetjar-les sexualment i obligar-les a tenir relacions. La precarietat de no tenir encara papers, o no tenir aquí família, ni recursos per a una alternativa habitacional, les va extremadament vulnerables. Aquesta és la realitat, explicava.

La societat avui ha canviat en relació a les “minyones” d’abans, però continua sense tractar-se aquest treball com a tal, creient-se alguns homes de la casa amb dret sobre qui treballa a la seva llar. Aquest assetjament i prepotència que es dona a molts llocs de treball, a l’interior de la mateixa llar pren formes més vulnerables per la seva indefensió.

La incorporació de les dones al món del treball remunerat ha posat de manifest que la tasca de les cures l’han dut ancestralment les dones sense que mai s’hagi reconegut el seu valor, per això costa tant de retribuir econòmicament, perquè mai aquesta tasca ha estat valorada econòmicament.

És veritat que tampoc és just que aquestes tasques recaiguin sobre les dones de cada família quan aquesta també té el seu treball fora la llar, i que és una tasca que s’ha d’assumir des del conjunt dels seus membres. És aquí on els serveis públics s’han de posar les piles per fer front a una demanda de futur: el progressiu envelliment de la població i la reducció de membres de les famílies per assumir aquestes tasques.

Tampoc és solució -necessàriament- “aparcar” la nostra gent gran a les residències. Estan ben cuidades, potser sí, però la precarietat laboral de les persones que en tenen cura -sobretot tenint en compte l’esforç físic que han de dur a terme, fa que moltes insuficiències les cobreixin la professionalitat, dedicació o afecte de les persones cuidadores, no de moltes empreses que sols els importen els comptes de resultats. Potser perquè és impossible que n’hi hagi per tothom des de la oferta pública, i des de l’oferta privada no tothom ho pot pagar. Potser haurem de tornar al model d’estar atesos a casa mateix, a l’espai que ha estat sempre més familiar, amb el suport de personal extern, això sí, regulat de drets i condicions laborals, si convé amb una aportació de diner públic a les famílies, en la línia d’aprofondir i renovar la retalladíssima Llei de dependència...

És lícit rebre suport en les tasques de la llar quan hom es fa gran i ho pot necessitar, el que no és lícit de cap manera és tenir personal sense condicions, és a dir, mal pagat i sense assegurar. Tenir cura de les persones i de la llar és una tasca tan digna com una altra (i sinó perquè sempre ens l’han deixat per les dones?). Treballar sense drets és esclavatge, però treballar amb drets i poder viure del propi treball és de la màxima dignitat. Llavors, si és una tasca tan humana i tan necessària socialment, perquè ha de ser tan invisible i en condicions tan precàries?.   

maribelanoia@gmail.com