Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 29 de novembre del 2023

PETJADES COMPARTIDES DES D'UN BRESSOL DE COMPROMÍS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Eren els anys seixanta, entre la joventut es respiraven ganes de llibertat, com és propi en aquesta etapa de la vida. L’entorn social -però- no era gens fàcil, teníem encara damunt l’espasa de Dàmocles de la dictadura franquista que ens amenaçava constantment. La seva repressió no havia perdut la virulència que la va caracteritzar en el decurs de la seva dissortada existència, doncs no dubtava en aplicar-la davant qualsevulla manifestació de canvi en relació a un status que ja portava prop de 40 anys.


Aixopluc dels treballadors i veïns en lluita

Per part de la gent que veníem de famílies religioses i que ens movíem en aquest entorn, eren també anys d’esperança. S’estava preparant el Concili Vaticà II i, amb ell, molts sacerdots joves apostaven per uns aires de renovació més compromesos socialment, en particular a la situació que vivien els treballadors, uns treballadors que a partir de la seva fe defensaven el dret a poder viure del propi treball. Uns ho anhelàvem i altres maldaven ajudar en aquells indrets que tenien a l’abast. Acollien a les seves esglésies als treballadors que volien associar-se per defensar la dignitat humana en els seus drets laborals així com als veïns i veïnes que afrontaven els problemes d’haver d’instal·lar-se en barris que no tenien cap previsió urbanística ni de serveis. Així varen néixer les CCOO i així es forjaren, també, les associacions de veïns a molts barris de Catalunya.

El Barri de Sant Maure pioner i lluitador

Aquest és el cas de la Parròquia de Sant Maure, la que els veïns aportaren les seves hores de lleure dels diumenges per aixecar-la amb les seves pròpies mans (encara avui, les seves parets reflecteixen aquest gest de generositat veïnal). També va acollir els veïns per afrontar els problemes de manca de llum, d’aigua, de metges o qualsevol altre servei. Com és sabut, malgrat la història tingui el risc de caure en l’oblit, els veïns i veïnes del Barri de Sant Maure (llavors encara, de fet, era un barri d’Igualada malgrat pertànyer al terme municipal de Santa Margarida de Montbui), varen haver de lluitar per assolir tots i cadascun dels serveis més bàsics.

Donar sentit a unes creences

Per als qui venien d’una tradició religiosa va ser un canvi important que donaria sentit a les pròpies creences, perquè les mateixes conviccions es varen transformar en compromís, un compromís social i de lluita en bé del conjunt de la població, assolint fins i tot un compromís polític que no prometia cap càrrec de recompensa ni tampoc promocions personals, sinó -en tot cas- el risc de ser detingut per la policia i ser jutjat per propaganda o associació il·legal...

En la clandestinitat

No va ser fins l’any 1974 que es va poder  legalitzar l’Associació de Veïns la Convivència” que va continuar un temps reunint al seu entorn molts veïns i veïnes preocupats per la qualitat de vida de la seva gent, la seva educació i el seu futur. Abans, però, hi ha tota una història de clandestinitat que algun dia hauria de veure la llum, històries com la del militant antifranquista detingut a Igualada per repartir octavetes davant la fàbrica de Punto Blanco i que va morir dies després a la caserna de la Guardia Civil de Reus per una ingesta de còctel molotov (l’actor igualadí Joan Valentí n’ha fet una posta en escena teatral per reivindicar la seva memòria).  

Petjades de vida i compromís

Aquest dilluns vàrem dir adeu a un d’aquests veïns, el Cecili Cantero. La petjada que ens deixa és, per una banda sindical, com a treballador del Punto Blanco, però l’altra és de compromís veïnal, tant de forma directa (a través de la primera AMPA del Col·legi La Tossa), com després de suport a la família perquè la Luisa pogués disposar de més temps per dedicar-se al seu compromís veïnal, que encara perdura a dia d’avui.

Un mateix bressol

Són petjades que venen d’un mateix bressol i que, en el comiat del Cili, vàrem poder constatar que són les que ens han marcat la vida a una generació que al seu dia albiràvem l’adveniment de la democràcia amb les seves llibertats i que ahir coincidíem amb el risc que tenen avui aquestes llibertats adquirides a pols si permetem que l’extrema dreta avanci. Perquè em pregunto: com és possible que, en aquest món on la tecnologia ens permet una comunicació al moment gairebé infinita tenim, no obstant, la sensació de viure aïllats?.

Sentir-se en comunitat

La causa no és altra que aquesta societat basada en el capitalisme, on el que compta -sens dubte- és el triomf individual, encara que aquest s’hagi assolit trepitjant els qui tens al costat. Per això vaig valorar el que vaig sentir aquest dilluns, viure el caliu de sentir-se en comunitat, de formar part d’una comunitat que, en el fons de nosaltres mateixos, encara servem i necessitem pertànyer. Per això desitjo al Cili i a tants d’altres, que la terra els sigui lleu.

 maribelanoia@gmail.com

dimecres, 22 de novembre del 2023

NOMÉS SÍ ÉS SÍ I NOMÉS NO ÉS NO

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem davant un altre 25-N, Dia internacional per l’eradicació de la violència vers les dones, i ens podríem preguntar si -en aquest sentit- hem avançat alguna cosa socialment en el decurs dels darrers anys. A nivell de reconeixement de drets i d’avenços legislatius (amb alguna ensopegada), segur, sobretot a la intolerància i a la violència que es manifesta constantment al carrer i en el conjunt de la societat. No obstant, a les dones se’ns segueix matant simplement per tenir la gosadia de dir NO a determinats comportaments masclistes que ja no aguantem ni tenim perquè aguantar.

Drets sobre el paper

És cert, a nivell de reconeixement de drets sobre el paper hem avançat, fins a tal punt que la ultradreta ho ha posat com a actuació prioritària en les seves accions polítiques quan els ho permeten aquelles cotes de poder que -per malfat de les dones i els drets LGTBI assolits- han gosat  (sobretot a nivell municipal i autonòmic) a retallar partides pressupostàries i ajuts que s’havien incorporat, amb molt de compromís i voluntat per part dels responsables amb compromís demòcrata i feminista, atrevint-se -fins i tot- a perseguir els treballadors públics que es dedicaven a administrar aquests recursos...

Ens volen retornar al passat

La recent campanya de l’extrema dreta sembla que ens vol retornar al passat: les dones a casa i al servei del marit (dels fills també, però sobretot sota la autoritat del marit que -pel fet de ser home- té aquesta prerrogativa). Potser la lletra petita de les mesures penals que acompanyaven l’anomenada “llei del sí és sí” no era prou polida per assolir l’efecte dissuasiu perseguit, però els seus principis i motor giraven entorn l’imprescindible consentiment per a qualsevol relació de caràcter íntim, és a dir, s’acabava l’excusa del deure conjugal o la imposició física o emocional dels qui es creuen en el dret de superioritat per dur a terme una relació íntima sinó de grat per la força, sense que així fos considerat i penat com un delicte.

Esforç d’igualtat en l’àmbit laboral

Des de les escoles fins als mitjans de comunicació s’ha volgut donar un tomb pel que fa a considerar les dones com a persones que som i, per tant, amb el mateix dret a desenvolupar-nos tant a nivell individual com col·lectiu, sobretot en la plena incorporació en l’àmbit laboral per assolir una independència econòmica que ens permet dir que sí o que no amb llibertat.

El consentiment com a base

Perquè diem “sí” a la vida. a gaudir en plenitud també de l’expressió sexual de l’esser humà, i volem dir “no”, lliurement i sense jugar-nos la vida, a una relació fruit de l’assetjament o el no consentiment, ja sigui tan dintre com fora de la llar o en qualsevol relacions de parella.

Ni una més

I continuarem dient que “no” a que la xifra de dones que moren assassinades a mans dels que són o han estat els seus companys de vida i possiblement pares d’uns fills que són propis i que deixarà orfes de mare. Però el NO més gran el donarem a les intencions de l’extrema dreta de negar la realitat de la violència masclista mateix reduint-la a un conflicte familiar, negant la divisió de la societat en gèneres segons la ancestral divisió de rols en funció de si has nascut amb atributs sexuals virils o femenins. Ja ho deien els indígenes de llatinoamericà, abans de la colonització cultural i religiosa, que sols admetia la bisexualitat amb els seus rols respectius i imposats. Aquestes cultures indígenes reconeixien com a normalitat a la seva tribu tant l’home com la dona, així com l’home de dos esperits, la dona de dos esperits i el transgènere.

S’ha acabat

Però ara, tal i com el moviment feminista ha fet seu, s’ha acabat, aquell crit que -com una herència- ens ha llegat la cantant Maria Jimenez recentment traspassada: “Perquè m’ho vaig proposar i vaig patir, com ningú havia patit, i la meva pell es va quedar buida i sola, desnonada en l’oblit, i després de lluitar contra la mort vaig començar a recuperar-me una mica i vaig oblidar tot allò que volia, i ara ja... ara el meu món és un altre”.

Resignar-nos i obeir no és vida

Diem NO a retrocedir ni un mil·ligram en tot allò que hem assolit, a que es retirin les mesures de protecció i prevenció per fer front a la violència masclista que ens envolta. Sí violència masclista, fruit d’una construcció social de gènere que relega les dones a un nivell de treball, servei i resignació sense ser ni valorades ni reconegudes. Perquè diem SI a la vida, a poder desenvolupar les nostres facultats sense sostres de vidre, a viure en una societat on el treball de cures sigui valorat, respectat i compartit, a sentir-nos empoderades el suficient per tenir la fortalesa de dir “NO” i “PROU” a les relacions sostingudes des del xantatge emocional. Perquè som emocionals i estimem i volem continuar estimant, però no que es jugui amb els nostres sentiments. S’HA ACABAT!!!

 maribelanoia@gmail.com

dimecres, 15 de novembre del 2023

EL SOROLL I L'ANAR PER FEINA

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Finalment tindrem govern. Sembla que la investidura de Pedro Sánchez com a President reeixirà perquè rebrà el suport de vuit formacions polítiques diferents amb representació al Congrés dels Diputats. Certament, malgrat les pressions del calendari legislatiu que l’han obligat a negociar contrarellotge i la sorollosa i insultant mobilització de l’extrema dreta en l’assetjament al Carrer Ferraz de Madrid on hi té la seu el PSOE, hi haurà govern amb acords de legislatura.

Amb discreció professional

S’ha fet com calen aquestes coses si vols que arribin a bon port, amb el silenci i prudència que caracteritza el treball professional, sense fer servir els acòlits bocamolls que han emmetzinat la política des de les tertúlies d’alguns mitjans de comunicació, fent servir titulars de publicacions periodístiques que s’inventaven les fake news, pervertint l’espai natural per a la política que són les institucions per convertint-la en un espectacle barroer que palesa, no ja una manca de respecte sinó una molt mala educació.

Democràcia també en les formes

La política la decideixen els representants escollits democràticament. Defensar la democràcia sense respectar les seves formes és defensar -tan sols- uns conceptes buits i limitats, pontificant allò que és constitucional del què no ho és, com si fossin el mateix Tribunal Constitucional que és l’únic que ho pot determinar. A les mans d’alguns que es creuen constitucionalistes, la Constitució té un sentit tancat, opressor, com si es pugui fer servir com una amenaça, quan la nostra carta magna consagra uns drets i un funcionament determinat on la sobirania del poble rau en el Congrés dels Diputats, no pas en els poders fàctics ni lobbys de pressió més enllà del marc de la càmera baixa.

La pluralitat guanya al bipartidisme

I això és el què han fet els qui donaran suport a la investidura de Pedro Sánchez com a President del nou govern: posar-se d’acord els legítims representants escollits per sufragi universal. Que n’hi ha que no accepten el resultat perquè no els és favorable?, que no saben perdre?, que estan acostumats a no fer altra cosa que obeir -com titelles- el que els hi manen de més amunt?, doncs que n’aprenguin. Potser les seves ments són tan tancades que sols han encunyat alguns conceptes i tòpics sense saber sortir-se’n d’aquests postulats integristes.

L’extrema dreta descontrolada

El perillós d’aquesta crescuda de pit de l’extrema dreta és que es pot descontrolar i anar a una deriva perillosa per la democràcia i la mateixa humanitat, doncs es vulneren -sense escrúpols- els drets més bàsics que consagra la mateixa constitució. Quan s’encén el carrer sense control, després no hi ha manera de tornar les aigües al seu curs sense que els exaltats -que s’han cregut els discursos d’odi- enyorin retornar al passat.

Més enllà de la Llei d’amnistia

No totes les contrapartides negociades pel suport de les diferents formacions polítiques a la investidura de Pedro Sánchez, fins i tot més enllà un acord d’investidura, s’han basat en la llei d’amnistia que acaba d’entrar al Congrés dels Diputats. Aquesta ha estat la vessant més mediàtica i més contestada per la dreta. Moltes negociacions s’han dut a terme per poder realitzar temes que es portaven al propi programa presentat a les eleccions.

Programa social

Així, per exemple SUMAR, ha acordat la posta en marxa d’un grapat de mesures socials per millorar la vida de la gent, de tota la gent, no sols la d’aixecar els penals a alguns reconeixent -això sí- que la via judicial no era la més adient per arribar a acords polítics, i s’ha tornat al marc democràtic del debat polític.

Anquilosats en el passat

Ara que, determinats sectors de la judicatura, bàsicament els que estan més lligats als aparells de l’estat, amb una no renovació del Consell General del Poder Judicial -que ja porta anys caducat- es resisteixen a perdre una influència més enllà de la seva competència judicial, i es queixen de que se’ls hi treu una independència de poder que -no obstant- han fet servir per fer política.

L’altra cara, els que no fan bronca

Per altra banda, més d’un miler de juristes recolzen el manifest “Per la amnistia, la democràcia i la convivència”, i expliquen que la llei entrada al congrés respecta la constitució i la legalitat de la Unió Europea. Ja no estem davant un sistema bipartidista on tot són acords entre els que no hi ha hagut llum i taquígrafs en el decurs de les negociacions. Ara n’hi pot haver hagut però a port tancada per preservar la criatura, perquè estem davant d’un reconeixement mutu dels qui no pensen com nosaltres, i això ens obliga necessàriament a posar-nos d’acord. És un indiscutible avenç per la normalització política institucional i social, així com l’inici d’un procés de diàleg en el que el resultat no està predeterminat. És el moment en el que la política passi de ser un problema a que esdevingui la solució als problemes del país.

Mesures concretes

Per exemple, l’acord de SUMAR en el pacte de coalició amb el govern de Pedro Sánchez, contempla promoure per llei una jornada laboral màxima de 37,5 hores sense reducció salarial. És allò que dèiem sempre. Treballar menys per treballar tots, i també treballar per poder viure i no viure únicament per treballar. A més s’inclou un pla de xoc contra l’atur juvenil, el reforçament del sistema públic de salut, l’augment del parc públic d’habitatge, la ampliació de permisos retribuïts per naixement, la universalització de l’educació de 0 a 3 anys i una reforma fiscal justa que faci que la banca i les grans companyies energètiques contribueixin a la despesa pública.

Conviure en diversitat, també política

Segurament es quedaran coses fora el tinter, i haurem d’acceptar els acords de les altres formacions, però d’això se’n diu conviure en la diferència i saber que has de reconèixer la raó i les demandes dels altres. La política retorna al lloc on s’ha de fer la política. Llarga vida a la democràcia.      

                        

maribelanoia@gmail.com

dimecres, 8 de novembre del 2023

QUÈ VOLEN ARA AQUESTA GENT?

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Han agafat el camí pel que tan blasmaven. Fer-se present al carrer, fer soroll, està bé per fer-se sentir quan hi ha motius que ho demanen clamorosament. De fet, els drets i llibertats de la nostra democràcia s’han aconseguit bàsicament sortint al carrer contra aquells poders que els negaven. La llibertat d’expressió és irrevocable, però fer-la servir per destruir els valors democràtics d’una societat que tant ens va costar d’assolir és, simplement una perversió de folls que sols volen destruir-ho tot, tornar el nostre passat més fosc, com enyorant el franquisme.

Lligat i ben lligada la unitat d’Espanya

Al final de la dictadura, i en els equilibris de la transició, Franco ja va dir que ho deixava tot lligat i ben lligat. I això és el que sembla, perquè en el moll de l’os dels aparells de l’estat hi ha aquells elements més rancis que es parapeten en les seves idees fixes i anquilosades d’aquella “España una, grande y libre”. La Unitat d’Espanya ja s’havia de trencar amb l’excusa del terrorisme d’ETA, un mantra que encara han fet servir en tota la darrera campanya electoral, quan tothom sap que ETA ja no existeix perquè, amb en José Luis Zapatero al capdavant, el govern socialista va negociar i assolir acabar amb la banda armada.

Enquistats al poder judicial

En el decurs de l’anomenat procés d’independència de Catalunya, de la mà dels diferents governs del PP, s’ha emprat clarament el que s’ha anomenat les clavegueres de l’estat per fer la guerra bruta contra els seus dirigents, fent servir alguns magistrats concrets del poder judicial per aplicar una política repressora al vell estil del Tribunal d’Ordre Públic i d’altres estaments franquistes  de trist record.

Trencant el bipartidisme

D’ençà de la darrera legislatura, amb en Pedro Sánchez al davant d’un govern de coalició entre socialistes i l’esquerra progressista, s’ha trencat la dinàmica del bipartidisme que tant de mal havia fet a l’esperit de l’espanya plural i diversa, doncs les eleccions consistien únicament en un recanvi de poder, que gairebé no es diferenciava en les seves polítiques, perquè els dos models abraçaven les polítiques del neoliberalisme regnant no sols a Europa sinó al conjunt del món occidental.

Soroll, atacs i insults personals, sovint inventats

La resistència d’una dreta (que ha absorbit el discurs de l’extrema dreta que s’ha colat en el nostre panorama polític molt més del que seria saludable) ha suposat una legislatura d’oposició frontal, no en el seu discurs parlamentari de contrapropostes polítiques, sinó de soroll, molt de soroll contra els seus dirigents arribant als atacs i acusacions personals, sovint inventades, tan sols per enderrocar l’adversari.

La pluralitat i la diversitat valors democràtics

Aquesta actitud tan obstruccionista, no obstant, ha suposat una constant entesa -si voleu obligada per les circumstàncies- de la resta de forces parlamentàries de caire progressista, les que s’ha qualificat com a  formacions polítiques de la investidura. Amb les eleccions s’ha produït, naturalment, una rivalitat per disputar entre sí aquell espai en democràcia al que aspiren, però que l’escenari polític ha situat en una altra ocasió d’assolir acords de legislatura continuant amb el trencament del bipartidisme, sobretot pel caràcter plural que suposen els partits més nacionalistes.

Les amnisties serveixen per girar full

L’exigència d’una amnistia és legítima perquè moltes de les causes judicials aixecades i sentenciades per mor de la votació del referèndum de  l’1 d’octubre del 2017, i alguns fets anteriors i posteriors, ho han estat per causa de discrepàncies polítiques, no per delictes pròpiament dit. A més, en el decurs de la història constantment hi ha hagut indults i amnisties. És una mesura que contemplen les lleis per girar full i tirar endavant en relació a temes que estan enquistats per una generació que hi ha estat implicada i on les generacions futures bé han de continuar convivint.

Tothom ha posat contrapartides per suports governamentals

S’han posat contrapartides a canvi de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, està clar, com al seu dia les va posar Jordi Pujol, en nom de Catalunya, tant amb en Felipe González com amb en José Maria Aznar. La diferència és que les contrapartides eren un traspassament de partides econòmiques una mica en blanc (que més tard vàrem saber anaven a parar a Andorra). Ara es traspassaran competències de serveis (com ara rodalies) i -a més- altres comunitats autònomes es beneficiaran d’una certa condonació de deute acumulat per haver hagut de donar uns serveis deficients en el decurs de molts anys. Anar més enllà, i defensar interessos personals o més corporatius ja és una altra qüestió. Però bé s’ha de poder girar full per millorar una convivència que no es basi en una confrontació territorial ni -molt menys- excloent dintre un mateix territori per segregar qui no es considera amb l’ADN de catalanitat corresponent.

Finançaments feixistes a l’ombra

Cal tenir en compte el poder que, a l’ombra, encara té José Maria Aznar i ara també la Presidenta de Madrid Isabel Díaz Ayuso (que mouen molts més fils dels que sembla), acumulant molts diners provinent dels càrrecs públics de les institucions per finançar el feixisme (o per acumular patrimoni personal tipus “pa la saca” com alguns dirigents de VOX).

Programes i propostes, no el “i tu més”

Va ser molt més saludable, democràticament parlant, veure com pot funcionar un congrés de Diputats amb expressions plurals i diverses, basades en idees de programes d’actuació i propostes polítiques, i no en el “i tu més” que s’assembla més en una baralla de pati de col·legi per assolir el lideratge que no pas amb un debat democràtic.

Sentències prèvies abans de redactar-se una llei

La llei d’amnistia encara no ha entrat ni al congrés i la actuació d’alguns magistrats conservadors del Consell General del Poder Judicial, que ja porta anys caducat i sembla que -lluny de renovar-lo- el que pretenen és enderrocar un dels pilars de l’estat de dret, han sentenciat abans i tot de conèixer el seu text. O potser és el lloc on tenen el franquisme “lligat i ben lligat” perquè obstruir la democràcia?. No obstant, d’altres magistrats han fet públic la seva signatura a favor d’una llei d’amnistia.

Què volen ara aquesta gent?

M’agradaria saber què en pensen ara els qui es creien que el PP era el seu partit i que era democràtic, perquè els progressistes i demòcrates, talment com sota les urpes del franquisme, ens continuem preguntant: què volen ara aquesta gent?                   

maribelanoia@gmail.com

dimecres, 1 de novembre del 2023

QUE LA BOGERIA GENOCIDA I EXTERMINADORA NO EM SIGUI INDIFERENT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 


Amb impotència i ràbia assistim gairebé en directe al genocidi programat des de fa temps de tot un poble,  des d’un govern autoritari, extremista, bel·licista i exterminador, no ja entre els diferents exèrcits dels països en guerra sinó d’una població civil que no té res a veure en aquesta contesa que, d’ençà del 7 d’octubre, ha pres una dimensió mundial que ja existia però que  -en aquests moments- el món anomenat occidental s’ha posat obertament del cantó d’Israel pels interessos creuats amb els EEUU i altres potències mundials, quan Israel es salta totes les resolucions de les Nacions Unides i tira pel dret en la seva bogeria de provar la potència del seu armament mortífer amb Palestina i arrasar-la fins destruir la seva població civil.

Netanyahu qüestionat per corrupte

Les formes emprades pel govern d’Israel, amb Netanyahu al capdavant, tot i ser qüestionat per corrupte per part de la majoria de la ciutadania d’aquest país, estan qüestionades també per altres. Nombrosos israelites d’arreu del món es desmarquen d’aquestes actituds genocides de Netanyahu i es manifesten demòcrates i a favor dels drets de Palestina. Tanmateix algun altre magnat de les Nacions Unides també ha dimitit perquè considera que aquest organisme, que està per maldar per la pau al món, no fa el suficient per impedir la destrucció humana dels palestins.               

Laboratori de proves de la indústria de la guerra

Per tal de vendre molt d’armament al món, i també als països de la Unió Europea, Israel necessita construir una marca que li proporcioni una avantatge competitiu global i publicitar els seus productes com a “proves de combat”. Palestina, segons assegura l’informe del Centre Delàs: sobretot la Franja de Gaza, fa anys que s’ha convertit en un laboratori de proves de material militar israelià. Així ho defensen les autoritats israelianes i així ho publiciten -sense embuts- les empreses que venen aquests productes”.

Es demana que periodistes i altres abandonin els territoris ocupats

Vuit mil màrtirs palestins i dos mil persones desaparegudes a Gaza, juntament amb decenes de milers de ferits i gairebé un milió de ciutadans i ciutadanes han vist destruïdes les seves llars i malmeses les seves propietats. A banda de la manca d’aigua, aliments i combustible han atacat alguns hospitals, on ja els hi arriben ferits per gasos tòxics. Aquestes són les tràgiques conseqüències de la actual guerra de neteja ètnica col·lectiva contra la Franja de Gaza, i n’hi haurà més, doncs la ocupació israeliana demana a tots els periodistes i corresponsals dels mitjans internacionals, que treballen des de dintre els territoris ocupats, que abandonin immediatament les fronteres de la Franja de Gaza. Segons els periodistes alguna de forta n’estan preparant... Cal tenir en compte que aquest crim sionista es duu a terme amb la participació estadounidense-atlàntica tant en la preparació i l’armament com en la cobertura política. En la nostra història tan sols té parangó amb els crims comesos pel nazisme i el bombardeig nuclear d’Hiroshima i Magasaki.

Que el dolor no em sigui indiferent

La magnitud de la tragèdia i el dolor humà que estem vivint pot tenir també una altra intenció, que la impotència ens faci mesells i que arribi a insensibilitzar-nos per haver-nos fet immunes al dolor aliè. Em ve a la memòria aquella cançó de Mercedes Sosa: “Sols li demano a Déu que el dolor no em sigui indiferent, que la eixuta mort no em trobi, buida i sola, sense  haver fer el suficient. Que allò injust no em sigui indiferent, que no em donin una bufetada a l’altra galta després que una arpa m’esgarrapés d’aquesta manera. Que la guerra no em sigui indiferent, doncs és un monstre gran i trepitja fort tota la pobre innocència de la gent. Que la mentida no em sigui indiferent, doncs si un traïdor pot més que uns quants, que aquests quants no ho obliden tan fàcilment. Que el futur no em sigui indiferent, desnonat està qui ha de marxar a viure una cultura diferent.”.

Dissortadament Israel no es troba sol

Israel s’hauria de trobar sol i no és així, fins i tot molts països àrabs s’estan posicionant a favor d’Israel. Els palestins, la Franja de Gaza i també Cisjordània que ja ha entrat també en el punt de mira de la guerra d’Israel, no es poden quedar sols en la seva legítima resistència. Ens hi va la vida d’avui i la del futur, la mateixa humanitat, perquè qui no es commou davant tantes escenes de patiment i dolor?, de tants infants morts, ferits i  terroritzats?.


Busquem terror per Hallowen. Voleu més terror, però real?

Hipòcritament aquests dies hem celebrat passatges de terror i ens hem disfressat de monstres per fer por, importacions tradicionals del Hallowen dels EEUU, en lloc de compartir el caliu de la llar amb castanyes, boniatos i panellets. Voleu més terror que el que estan vivint realment la població civil de palestina aquests dies?.

La població civil d’arreu del món no són els governants

Veiem també nombroses manifestacions multitudinàries arreu del món denunciant el règim d’apartheid de Netanyahu i el genocidi contra el poble palestí. També vivim com a molt vergonyant i condemnable que el poble palestí no trobi un sol règim àrab que prengui mesures per aturar aquesta guerra genocida. Cap s’ha compromés a aportar-hi els seus militars al conflicte, més aviat estan normalitzant les seves relacions amb el règim sionista preocupats més aviat per acumular armes  i poder reprimir així als seus pobles respectius quan es generin conflictes interns per denunciar manques de llibertats o corrupteles.

Les dones tan sols representen el 16 % de les persones que negocien els processos de pau al món persones que negocien

A les Nacions Unides hi ha majoria, però prima el vet dels poderosos

120 països s’aixecaren en el Consell General de la ONU condemnant la agressió d’Israel contra Gaza i exigint la fi de la guerra genocida contra el poble palestí, però varen ser rebutjades per 14 països encapçalats pel principal proveïdor del terrorisme internacional. Les dones tan sols representen el 16 % de les persones que negocien els processos de pau al món. No podem ser còmplices d’aquest genocidi amb el nostre silenci: no en el meu nom!.

maribelanoia@gmail.com