NATIVITAT YARZA, PETJADES DE VIDA QUE NO PODEN SER SILENCIADES

Jo no soc pas historiadora però la història ho diu: Nativitat Yarza va ser la primera alcaldessa de Catalunya. Era republicana, feminista i laica i, per defensar aquests valors, després de l’aixecament militar contra el legítim govern de la II República, es va fer miliciana perdent-se la seva petjada en els camins de la repressió i l’exili que va obligar la mal anomenada guerra civil.

Un petita biografia

Natividad Yarza Planas va néixer a Valladolid el 24 de desembre de 1872. El seu pare era aragonès i la seva mare mallorquina. Amb pocs mesos de vida, la seva família es va desplaçar a Saragossa i el 1876 varen anar a viure a Barcelona. El 1904 i el 1905 va estudiar a l’Escola Normal d’Osca i, dos anys més tard, va exercir de mestra a Santa Margarida de Montbui (Anoia), Pontons, Vilada, Malla, Saderra (Orís), Vilanova del Camí (Anoia), Igualada (Anoia), Gandesa, Cabrera de Mar, Candasnos i, finalment, el juny de 1930 va ser nomenada en propietat a l’escola de Bellprat (Anoia). A l’estiu del 1934 va traslladar la seva plaça de mestra a La Pobla de Claramunt (també a l’Anoia) on hi va viure fins l’inici de la guerra civil.

Una mestra laica

Darrerament s’ha escrit ja molt d’ella. Concretament, Lourdes Rego i Teresa Abelló, varen publicar-ne una extensa biografia a la revista “Sapiens” on ens diuen: “No era una dona i prou. Tenia bon parlar i unes idees molt avançades: unes idees republicanes, tot citant Salvador Vila quan tenia 88 anys i que havia estat un antic alumne alhora que veí de Bellprat.

Nativitat Yarza era republicana fins a la medul·la, però també transpirava feminisme i era, a més una gran defensora del laïcisme, elements que -sovint- en aquella època anaven junts. És per això que, tan aviat com els nous temps de llibertat li varen permetre, va entrar a l’Institut Laic Benèfic de Bellprat.  El Laïcisme oficial de la República va estimular la creació d’una xarxa d’assistència, deslligada de la beneficència que fins aleshores havia estat en mans dels ordres religiosos, amb els quals competia. En paraules de Nativitat Yarza al diari republicà La Humanitat (13 de febrer del 1934): l’Institut fou fundat per dur a terme -exclusivament- el que el seu mateix nom indica, i així evitar que els enemics de la República, amb la “capa de persones caritatives”, poguessin dur a terme els seus designis, que no eren altres que fer passar gana als que no van a missa, fent-los entendre que el laïcisme era una cosa funesta”.

Feminista

Va ser una ferma defensora dels drets de les dones, del feminisme, que en aquells anys es debatia en el dret a vot de les dones i també en el seu dret a presentar-se a eleccions i ser elegides.

Combinava el seu compromís a Barcelona de la mateixa manera que combinava inseparablement els seus ideals republicans amb la lluita feminista. Yarza esdevé una de les promotores de l’”Asociación Femenina Republicana Victoria Kent” que, a l’agost del 1931, publica un manifest  l’Heraldo de Madrid i també a “el Liberal”, en el qual es demanen col·laboradores per establir l’associació a Madrid i a altres capitals de l’Estat. La seva única finalitat era promoure el feminisme en benefici de la República.

Els valors de la república

Així, mentre instruïa els nens i nenes de lletres, d’aritmètica o d’història, també mirava de fer-los partícips d’uns valors que per a ella eren vitals: Fer de Catalunya un poble lliure, culte i amarat d’aquella justícia social que tots desitgem. En aquest sentit, va decidir presentar-se a les primeres eleccions municipals que permetien aquest dret a les dones. Ho va fer amb la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya: “Jo ja sentia llavors, els mateixos desitjos que ara d’intervenir activament a la política i redimir la dona. Però aquell règim no em permetia dur projectes a terme. Quan la Constitució republicana va declarar la dona igual que l’home, llavors vaig decidir lluitar”, va declarar a la revista “Estampa” el 3 de març de 1934. Segons va explicar al diari “La Humanitat”, tenia clar com volia aplicar el seu programa electoral: amb una administració republicana, una cultura laica i austeritat”.

La primera alcaldessa

Va ser una republicana conseqüent, va participar en l’activitat política d’aquell període apassionant i, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 va convertir-se en la primera alcaldessa elegida per sufragi popular a Catalunya, i ho va ser a Bellprat: va ser el dia més bell de la meva vida, i també va ser per ella un dia feliç quan el 12 de febrer del mateix any va ser rebuda per l’aleshores President de la Generalitat, Lluís Companys.

Miliciana

Quan es va produir l’alçament franquista de 1936, Yarza tenia 63 anys i es va allistar immediatament per anar al front d’Aragó a fer costat a les forces lleials a la República, concretament a la Columna Carlos Marx i que estava formada per membres del PSUC i de la UGT (sindicat al que ella pertanyia), coneguda també com a “columna Del Barrio-Trueba” que va partir de Barcelona el 25 de juliol en direcció a Aragó i que es va establir a la caserna general de Tardienta (Osca), on va participar dels combats que es produïren en aquest sector i, com a moltes altres dones, va ser desmilitaritzada en formar-se l’Exèrcit Republicà de la República el 1937.

Rereguarda a Barcelona

Quan Yarza es trasllada definitivament a Barcelona, es va incardinar simultàniament en tasques polítiques de l‘organització femenina del PSUC, des del seu
casal al Passeig Pi i Margall 19 (el Passeig de Gràcia). Ella i Hilda Agostini eren al capdavant del departament de Premsa, Agitació i Propaganda, mentre que altres companyes gestionaven dependències d’assistència social i ajudes a la gent del front de guerra. Nativitat Yarza i Rosario Mera intervenen, davant 800 delegades i en representació del PSUC, en el 1er Congrés Nacional de la Dona, que té lloc del 6 al 8 de novembre del 1937 al Palau de la Música de Barcelona, en el qual s’escull Maria Dolors Bargalló principal propagandista d’Esquerra Republicana, com a presidenta de la Unió de Dones de Catalunya.

Va dirigí el Grup Escolar Lina Òdena en el marc del Consell de l’Escola Nova Unificada. Ella va anar a parar a una escola de la part alta de la ciutat, prop del carrer Balmes. Resideix en el mateix centre, on s’està gairebé fins als darrers mesos de la guerra. Acaba da la guerra va marxar emprendre els camineraguarda a Barcelonas de la repressió i l’exili a França, mantenint sempre el seu compromís republicà, i es va negar sempre a tornar a una Espanya franquista. La seva pista es perd el 6 de febrer de 1960 a Toulouse (França), morint en condicions molt precàries i en el més absolut dels silencis.

Un homenatge a Bellprat

El 19 de setembre de 2009, en commemoració del 75 aniversari del seu nomenament com a alcaldessa de Bellprat, se li va retre un homenatge que va presidir el llavors President del Parlament de Catalunya Ernest Benach, i on hi participaren la llavors Presidenta de l’Institut Català de les Dones Marta Selva i la historiadora Isabel Segura.

Marta Selva, per la seva banda, va fer esment al no ja sostre de vidre sinó el sostre de plom que tenim damunt nostre les dones a l’hora d’obrir-nos camins en la societat, ja que es diu que les dones tenim un sostre de vidre pel llistó real que la societat ens col·loca si volem avançar sense els límits que la construcció social del gènere ens permet de travessar. I va fer referència al sostre de plom que va tenir Nativitat Yarza, perquè com a mínim el sostre de vidre ens permet veure el que hi ha damunt nostre, mentre que el de plom, a banda de pesar com una llosa, és opac.

La primera exhibició de castelleres

Aquest acte d’homenatge va tenir una actuació molt emotiva i particular. Es tracta de la “1a Diada de Castelleres – Memorial Nativitat Yarza”, en la que hi varen participar castelleres dels Castellers de Vilafranca, de la Colla Jove de Xiquets de Valls i dels Moixiganguers d’Igualada.

Les castelleres anaven enfilant els diferents pisos de les torres fins el pom de dalt, amb l’anxaneta, de les diferents construccions aixecades per cada colla, un fet novador i molt emocionant. Varen necessitar d’una pinya, d’acord, i aquesta era una munió de mans entrellaçades que no distingien entre homes ni dones, castellers o públic assistent que -voluntàriament- vàrem acceptar la invitació feta pel cap de colla. Era emocionant viure-ho per dintre, copsar els rostres d’esforç que van obligar a desmuntar un tres de set però també les mostres de satisfacció que mostraven en baixar i arribar a la pinya que les havia sostingut. Al final es va aixecar un castell amb els colors de les tres colles on, des de la pinya fins dalt de tot, es feia visible la riquesa de la diversitat i del color de les mans entrellaçades. Una gesta que es repeteix cada any en el decurs del mes d’octubre i que continua esdevenint un exemple de visibilització femenina en aquest acte memorial dedicat a qui fou mestra i alcaldessa de Bellprat abans i durant la II República.

Una història d’ahir i d’avui

La reivindicació de Nativitat Yarza s’està produint arreu, també -com no- a la comarca de l’Anoia. Nombrosos poblets en reivindiquen el seu nom per un carrer o una plaça. El passat 1 de març d’aquest any, unes 300 persones s’aplegaven al Teatre Municipal de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera per retre homenatge a qui va ser la primera alcaldessa de Catalunya a través de la biografia “Nativitat Yarza, Mestra, alcaldessa, miliciana” escrit per Isidre Surroca i Antoni Dalmau (recentment traspassat aquest 5 de gener) durant el procés final de l’edició del llibre. Joan Manuel Tresserras, president de la Fundació Josep Irla, va cloure l’acte amb un clam a favor de la memòria republicana. “Tot i el seu impacte en el segle XIX i XX, el republicanisme va caure en l’oblit a causa de la repressió franquista, i més encara en el cas de les dones com ara Nativitat Yarza.

La reivindicació continua

I la reivindicació continua arreu: la Mancomunitat de la Conca d’Òdena, que aglutina els municipis de la conurbació igualadina, ha convocat el “Premi Nativitat Yarza” dirigit als estudiants dels instituts, per promoure treballs de recerca que tinguin relació amb l’equitat de gènere, els feminismes, les violències masclistes i -en definitiva- tot allò relacionat a la promoció de la igualtat i la perspectiva de gènere.

També es reclama donar el nom de Nativitat Yarza al recentment obert Centre Cívic al nord de la ciutat d’Igualada o d’altres iniciatives com ara que s’està preparant una obra de teatre...

Aquestes i moltes altres són petjades de vida que, des del nostre compromís amb la memòria històrica, no podem permetre que siguin mai més silenciades.

maribelanoia@gmail.com

 

                                                                                                                        

UN CRIT QUE SORGEIX DEL FONS D'UN SILENCI QUE VE DE LLUNY

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Igualada,
8 de març del 2019

Estem de nou immerses en la setmana del 8 de març, la que ha esdevingut la setmana de les dones arreu i que -per aquesta raó- tots els mitjans de comunicació en parlen dia a dia i a tot tipus de programació. De fet ja fa temps que es fan ressò de les reivindicacions ancestrals de les dones i -fins i tot- obren tots els telenotícies cada vegada que ens han assassinat, perquè és això, ens assassinen, i en el que va d’any ja en portem 14, un fatídic comptador que no para de créixer -des de la més pregona impotència i ràbia- cada dia que passa i a tots els racons del nostre país.

El Dia de la Dona Treballadora

El 1908, les treballadores de la fàbrica Cotton de New York es varen declarar en vaga. Per acabar amb el conflicte, l'amo de la fàbrica va cremar l'edifici amb 129 dones dintre que varen morir dintre atrapades. Diuen que les treballadores estaven treballant amb roba de color violeta, i la llegenda diu que el color del fum que sortia de la fàbrica es podia apreciar des de molts kilòmetres de distància i que tenia aquest color. Potser d' aquí ve que el violeta hagi esdevingut el color feminista. Va ser arran de les mobilitzacions obreres de final del segle XIX i principis del segle XX, que el 1911 es va declarar el 8 de març com al Dia Internacional de la Dona Treballadora. No obstant, com que es considera que el treball de reproducció de la vida que fem totes les dones pel fet de ser-ho, l'any 1975 les Nacions Unides varen declarar el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona. 

La bretxa salarial

Sigui com sigui, la incorporació de la dona al món del treball productiu, o també el de serveis a la societat, s’ha produït amb un sostre de vidre que limita l’accés de les dones a tots els espais per un igual, ja que es dóna una discriminació generalitzada que ha esdevingut la que ens ha portat a una bretxa salarial real simplement pel fet de ser dones, donat que malgrat fer la mateixa feina que els homes, no es cobra el mateix. Per aquesta raó, els darrers anys el moviment feminista proposa una vaga de totes les nostres tasques socials, tant les laborals pròpiament dites com també les tasques de cura que fem des de sempre, tasca que duem a terme les dones exclusivament sense cap reconeixement ni compensació. És cert que alguns homes han anat assumint algunes d’aquestes tasques, però encara avui -si les dones deixéssim de fer-les- el món s’aturaria, per això ens volem fer notar, palesar què la nostra aportació a la vida -i a la mateixa societat- té el seu preu, un valor no reconegut socialment.

La sexualitat com a pecat

Darrera tots els avenços assolits en els darrers temps, uns avenços que malgrat que insuficients ningú nega, subjeu darrera una pàtina que criminalitza les dones pel fet de ser-ho. Encara avui es senten aquelles veus que diuen que les dones, a partir del pecat original, som la causa de tots els mals que pateix la humanitat. Discursos que creiem ja del passat ressorgeixen avui amb tota la cruesa i el sense sentit. Els sectors més retrogrades no ens perdonen que, en les darreres dècades, s’hagin aprovat, a l’empara la pròpia constitució i els mateixos Drets Humans que orienten les democràcies occidentals, lleis basades en el dret igualitari que tenim les dones. No ens perdonen que existeixi la Llei del divorci des de 1981, quan molts dels qui en blasmen l’han fet servir en la seva vida privada. El mateix passa amb el dret a l’avortament amb el supòsits previstos a la llei. Segur que aquestes veus hipòcrites han hagut de prendre aquesta decisió per tapar alguns casos que els comprometien a ells mateixos o al seu entorn, però ho han fet d’amagat perquè no es sàpiga. I què dir de la legalització dels matrimonis gais o la denúncia de casos d’abusos sexuals que fins ara es mantenien en la intimitat i des de la vergonya, per no parlar del conflicte traumàtic que han patit les seves víctimes...

El model nuclear de la societat (tot tipus de famílies)

En els darrers temps hem viscut un canvi en quan a l’acceptació social i familiar de persones que han palesat la seva condició homosexual o totes les que inclou l’anomenat col·lectiu LGTBI. Es parteix de la lliure elecció de formes de vida de les persones. Els nuclis familiars de la societat ja no són els tradicionals basats en models patriarcals, avui dia hi ha moltes variants d’unitat familiars o de convivència basades en formes d’estimar decidides lliurement, monoparentals, etc.... 

El pin parental

Els avenços en matèria d’educació també han estat notoris, i els retrogrades veuen fantasmes arreu, per així volen implantar el PIN parental, o sigui, que els infants són propietat dels seus pares i, com a tal propietat, han de controlar allò que se’ls ensenya. L’Escola Pública i laica?, què va, adoctrinament, ordre, obediència i -si cal repressió-, així ho devien rebre ells i així s’ha de perpetuar.

Evidentment, comparteixo amb tota la comunitat educativa, que cal educar els infants a pensar i decidir per sí mateixos, per això -a banda de matèries instructives- aprenen a conviure i desenvolupar-se com persones per a esdevenir éssers lliures en una societat basada en la llibertat.Sense garantir els drets de les dones no hi ha progrés, i sense progrés no hi ha llibertat per ningú. Les dones hem après a caminar i a reivindicar-nos nosaltres mateixes, per això aquest 8 de març tornarem a sortir al carrer com ho hem fet sempre, i ens hi trobarem les que hi hem sortit sempre i les que hi surten per primera vegada, i també les que ens hem anat trobant al carrer els darrers anys en que el feminisme ja no té aturador. És un crit que sorgeix del fons del silenci i que, en aquest món globalitzat, ja es fa sentir arreu.

maribelanoia@gmail.com

LA VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL DEL PATRIARCAT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip.

De nou ens troben davant un altre 25-N per fer palès la realitat de la violència masclista que ens envolta i que afecta tota la societat, però sobretot a les dones en particular. El comptador macabre de persones víctimes de la violència masclista (dones i infants) no para de créixer, com creix també la indignació general per l’existència d’aquesta xacra social que cal exterminar. Com fer-ho?, aquesta és la gran pregunta.

Societat capitalista i de consum

Vivim en una societat capitalista on preval la llei de l’oferta i la demanda i on sembla que -amb diners evidentment- ho podem adquirir tot, tot és al nostre abast, i ho volem tot ja. Si no tenim diners no cal preocupar-se, que per això ja hi ha facilitats de tota mena per pagar a terminis (cobrant els seus interessos, òbviament), la qüestió és facilitar la compra i –amb allò adquirit-  sadollar una suposada sensació de satisfacció simplement pel fet de tenir coses perquè -quan les tens- la satisfacció és momentània i no és duradora.

Saber dir que no

Aquest fet fa que, també en el comportament, hom vulgui tenir tot ja, i sinó només cal veure la rebequeria dels infants quan se’ls ha de dir que no. Que important és saber educar en el no, tan per allò material com també en allò relacional. Massa sovint, la virtut de les dones es mesurava perquè no saben dir que no, en tot cas sempre ens ha costat molt... I quan algú s’ha acostumat a un comportament submís i un dia es troba que hem après a saber dir que no, a molts els ve de nou i s’atia aquell impuls més primari de voler tot allò que hom desitja sense que hi càpiga el no, tan se val si aquest no ve de la persona que té al costat i que -suposadament- s’estima.

El càstig del patriarcat

El manifest feminista d’aquest any ens diu que: “fa segles que el patriarcat ens ha fet creure que les violències masclistes són el càstig que les dones mereixem per no ser submises, per vestir com volem, per tallar una relació que rebutgem, per no ser “bones” dones. Durant segles hem patit aquestes violències i alhora ens han dit que és culpa nostra per provocar-les, així com ens han fet sentir culpables i avergonyides per ser violentades i hem callat. Ho hem fet per por, per no exposar-nos, per no anar a la foguera, per no ser culpabilitzades o -fins i tot- com a formes de supervivència”.

La cultura de la pau

Denunciem les guerres que sols fan que destruir la vida, una vida que portem al món i de la que en tenim cura les dones, des de sempre. Fins i tot passa –massa sovint- en les conteses bèl·liques, on les dones n’ esdevenim el botí de guerra. Viure en pau no vol dir únicament la absència de guerra, la cultura de la pau vol dir paciència, sí, però no consentiment; vol dir tolerància, sí, però no aguantar-ho tot; vol dir diàleg, sí, però partint del mateix dret a intervenir; vol dir acord, però no imposició... La cultura de la pau –sobretot- vol dir construir des del respecte a un mateix i a l’altre, des de la pròpia estima i la que ens mereix l’altre, cedint però no claudicant).

La violència institucional

Vivim en un sistema patriarcal i capitalista que ataca fonamentalment la dignitat de les dones, per això també es denuncia “la violència institucional exercida contra les dones que es troben en situació de vulnerabilitat, provocada per una injusta situació de treballs precaris i atur, desnonaments i pobresa energètica”. I hem decidit que ja n’hi ha prou de callar: “Juntes estem continuant el treball iniciat per dones feministes, molt abans que nosaltres, per això vindiquem la nostra genealogia. Hem mirat enrere amb agraïment a totes les feministes que ens han precedit arreu del món, i hem decidit que aixequem les catifes, que mai més no ens sentirem culpables ni avergonyides per la violència rebuda”.

Una violència estructural

Som nosaltres mateixes, les dones, les que hem estat sempre les primeres en aixecar el nostre crit per denunciar una violència estructural que ens afecta en el dia a dia, i portem anys ja reclamant a les diferents institucions del poder públic perquè prenguin aquelles mesures tan necessàries no sols per pal·liar les conseqüències d’aquesta violència sinó –sobretot- per promoure tot allò que pugui suposar actuacions de prevenció. Per això, com diu el manifest feminista d’aquest any, hem de soscavar plegades aquest ordre patriarcal, capitalista, racista i colonial. I en això estem un altre 25-N.

maribelanoia@gmail.com

TEIXIR UN MÓN DE COMPLICITATS QUOTIDIANES

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

CIUTADANA DEMPEUS

El resultat de les eleccions al país veí ens deixa molts elements per a la reflexió, doncs el feixisme ens mostra cada dia el seu rostre amenaçador i, no per haver evitat avui que Marie Le Pen entri al Palau de l’Elisi, hem de baixar la guàrdia del perill que suposa el creixement del suport que rep el discurs de l’odi, avantsala del feixisme i el racisme, que va penetrant de forma preocupant entre la població. Aquest creixement important ens ha de suposar, als demòcrates, un toc d’atenció, un estímul per fer front al racisme quotidià que, de forma preocupant, conviu enmig nosaltres.

Una xenofòbia soterrada

És que, malgrat resti com soterrat, es pot fer palès quan menys ens ho pensem. Des de la incertesa de futur dels sectors amb risc d’exclusió per l’atur forçós que sembla va arribar per quedar-se, des de les retallades en prestacions socials o amb un sistema de pensions públic amenaçat per la voracitat del poder bancari, es pot atiar l’aspecte més conservador de l’ésser humà fent emergir, per exemple, una por al diferent que és –en part- el que comporta escenes quotidianes de xenofòbia.

Front el menyspreu, educació

M’ho explica la Karima. Un dia, sortint d’un centre públic, es va trobar amb un gos deslligat que se li va abraonar damunt. En dir-li, a qui semblava ser-ne la mestressa, que havia d’estar al cas per evitar que el gos vagi descontrolat, va haver de sentir-se dir que el gos era més net i educat que elles (referint-se a ella mateixa  i a una altra amiga de les que han optat per portar el mocador). Nosaltres, que tenim l’educació de respectar el país que ens acull, que fem l’esforç d’integració aprenent català i coneixent la seva cultura, em diu la Karima...

Complicitats espontànies

També a la passada Mostra de Teatre, en portar els seus fills a un dels espectacles a l’aire lliure, es va trobar amb la dificultat de que al davant hi havia files d’adults que impedien el pas als infants. La nena va aconseguir passar enmig de les files i assolir un lloc per gaudir-ne, però el nen –més petit- no ho aconseguia malgrat no parava de moure’s per arribar a la seva germana. Una senyora de les que li tapaven la vista la va advertir que havia de vigilar millor el seu fill que no parava de molestar... Menys mal que, veient el menyspreu amb què era tractada, el noi d’una parella que tenia al costat se li va oferir per pujar el petit a collibè perquè pugues gaudir també de l’espectacle, i una noia de la organització que ho va veure, en acabar, se li va atansar per demanar-li disculpes...

Resposta solidària

La Trini passava un dia per un carrer cèntric d’Igualada i va sentir que havien tirat alguna cosa des d’una finestra propera, just quan va veure que hi passava una noia jove que portava el mocador. Des seguida va veure, pels efectes damunt la roba de la noia, que el que li havien tirat era lleixiu. Ho havia fet una senyora des del seu balcó tot insultant la noia jove comminant-la a que marxessin d’aquí (en plural). La Trini va fer costat a la noia i van fer baixar la senyora al carrer perquè veies el que havia fet i dir-li que s’havia de fer càrrec de la roba feta malbé pel lleixiu, comprar-li roba nova o portar-la a la tintoreria.

Realitat lletja, actituds positives

És cert, els insults i menyspreu que pateixen moltes de les nostres conciutadanes el reben en silenci, en la humiliació i potser en la resignació, però també és cert que, a banda de constatar la negativitat dels fets, vull posar l’accent en les actituds de complicitat positives que, cada vegada més, anem prenen tots plegats per fer front a un racisme i una xenofòbia quotidiana que, per convicció, ningú desitgem.

Discriminacions que afecten els infants

És –sobretot- en el món de l’escola i la seva quotidianitat on es donen també fets i gestos de discriminació, sense ser del tot conscients que, directa o indirectament, són precisament els infants qui ho reben. L’escola, a banda de servir per adquirir coneixements, és –sobretot- escola d’educació i convivència, és suposa. Una educació en el creixement personal i una convivència que, també es suposa, s’ha de donar en igualtat de condicions.

Diferències a l’escola entre els propis companys

Els infants no entenen, o no haurien d’entendre, de diferències. Els seus companys i companyes de classes són també els seus amics i amigues, per això els pot costar d’entendre –per exemple- que alguns dels seus amics no els acompanyin en les excursions. Alguns són conscients de que és perquè no poden pagar-la, però als que resten exclosos sempre els quedarà la recança de sentir-se diferentment tractats. Una cosa és la precarietat econòmica d’algunes famílies, potser moltes d’origen migrant tot i que els mateixos infants ja han nascut aquí, però es barregen els conceptes de tal manera que alguns s’han vist obligats a exhibir -davant els seus companys- els rebuts que les seves famílies han pagat -com tothom- per desmentir el tòpic de que “ells” no paguen...

Estigmatització per situacions de precarietat

El mateix passa amb les beques menjador o d’altres ajuts. S’estigmatitzen les famílies d’origen immigrant perquè potser, per mor del fet migratori,  viuen més la precarietat i la necessitat essent majoritàriament susceptibles de rebre els ajuts, però no pas per ser de diferent cultura i/o religió, sinó per la seva condició precària. Una cosa no té res a veure amb l’altra.

En nom de la religió es nega el fet religiós

I parlant de diferent cultura i/o religió: quin exemple de respecte i tolerància pot donar alguna escola concertada d’Igualada que presumeix de ser religiosa si es nega a adaptar el seu menú escolar perquè els infants de les famílies que ho necessiten puguin gaudir de la beca menjador a la que hi tenen dret?. Sí, sí, una escola religiosa d’Igualada fins i tot posa obstacles a lliurar els impresos a una mare perquè –si el menú contempla menjar porc i ells no en mengen- no cal perdre el temps...

Un compromís solidari

On és la resposta ciutadana de complicitat que cal per neutralitzar aquest greuge?. Si tots els pares i mares que porten els seus infants a aquesta escola s’enfrontessin amb la seva direcció (que per cert al·lega que és una “empresa” i pot fer el que vulgui), no es podria evitar així una discriminació entre els infants d’una mateixa escola, companys/es i amics/gues dels seus propis fills i filles, que han de renunciar a la beca menjador per no contemplar menjar halal en el menú?. Perquè no fan com les altres escoles que, en el seu menú, contemplen menjar halal de la mateixa manera que hi ha dietes adients per diabètics, celíacs o vegetarians?.

Complicitats necessàries

Si no teixim la nostra societat de les necessàries complicitats quotidianes, ens podem trobar demà, com ja amenaça avui, amb un feixisme real que haurà jugat a democràcia arravatant tots els drets més bàsics que li són inherents. Cal tenir present que, com en el conte, són el llop amb la pell d’ovella. Feixisme mai més!!!.         

maribelanoia@gmail.com

ERADICAR LA DISCRIMINACIÓ SOCIAL TAMBÉ A L'ESCOLA

Ciutadana Dempeus                                      

Recentment es parla molt de bulling o assetjament escolar que pateixen els infants a l’escola, i això mobilitza campanyes institucionals a tots els nivells per sensibilitzar al conjunt de la societat sobre aquest fet d’efectes tan nocius per l’educació, la convivència i la socialització dels nostres infants. Divendres passat, a la xerrada-tertúlia sobre “la nostra escola” duta a terme pel col·lectiu Compartim Ciutadania, es va palesar clarament aquest fet causat –també- per la discriminació que pateixen aquells infants que, malgrat haver nascut aquí, les seves famílies tenen una procedència d’un altre país amb –potser- una cultura diferent.

Actituds cruels

És cert, va aclarir una mestra que va assistir a la reunió. Els infants, sobretot a l’adolescència, exerceixen l’assenyalament de la diferència: que si el nen o nena és gras, que si porta ulleres perquè no hi veu, etc... Aquests fets amaguen, sens dubte, una crueltat que cal tractar des de la funció educativa que suposa la mateixa escola.

Interès i participació

La sala feia molt de goig i la tertúlia va estar molt participada. L’educació dels propis fills ocupa i preocupa, per això varen anar sorgint aquelles angoixes viscudes des de la impotència quan es tracta d’una injustícia. La mestra Montserrat Mateu havia introduït el dret a l’educació que tenen tots els infants i la obligació dels governs per fer complir aquest precepte. A partir de les retallades però, va dir, ni els centres públics ni els concertats tenen prou recursos com per atendre totes les demandes per un òptim funcionament, i és llavors quan -a les escoles concertades- es pot fer més pressió per assolir aquestes mancances via pagaments complementaris, encara que –per raons econòmiques- algunes famílies en puguin quedar excloses.

La sisena hora

Un exemple molt clar passa amb la implantació de la sisena hora de l’escola concertada. Aquest és un dels fets que suposen una de les discriminacions més flagrants que es va posar de manifest, doncs els infants de les famílies que no poden pagar aquest plus han de sortir de l’escola a les 12, mentre la resta d’infants romanen al centre fins la una. Perquè haig de sortir jo de l’escola i els meus amics i amigues s’hi queden?, es pregunten els infants. En aquest sentit no hi ha cap mare que pugui donar-hi cap resposta de caire educatiu. La manca de diners per poder pagar aquesta hora és la única explicació, i aquesta pot resultar colpidorament alliçonadora de les diferències socials, però de dubtós caire integrador. Potser aquest és un tema que s’ha debatut socialment des de la teoria, però l’impacte del testimoni palesa la incongruència de la seva aplicació.

La pobresa de les persones migrants

A més, si hi afegim que –sovint- la manca de diners de la família va associat al seu origen migratori, si -a més- són de cultura diferent, ja tenim un fet prou lamentable que el pateix l’infant i que –per altra banda- no ajuda gens a eradicar el risc de segregació o racisme que, per aquest fet, es pot alimentar a l’escola.

Sense excursió per no pagar el material escolar

Per altra banda també es donen fets que no són prou justos. Sabem que hi ha famílies que no poden fer la aportació per pagar el material escolar, però si una família no pot pagar el material escolar perquè s’ha de quedar també sense excursió?. Perquè era una excursió petita, però els cinc euros que la família feia l’ esforç de pagar perquè l’infant participés de l’excursió se l’havien de quedar a compte del deute, i no hi entrava l’excursió. Com ho expliquem això als infants?.

Indignació compartida

Aquests fets indignen no sols les mares d’origen immigrant que ho pateixen sinó també la gent d’aquí de tota la vida, perquè no compartim les conseqüències d’una forma d’entendre l’escola com una empresa que ha de ser rendible, i on els governs no han tingut escrúpols per aplicar tota mena de retallades amb el risc de degradar-la.

Deixar enrere renuncies per impotència

La tertúlia ha estat molt participada, i ha quedat clar que feia falta un espai així per compartir vivències, indignar-nos plegades i també, empoderar-se per fer-hi front, doncs el fet de poder compartir plegades aquestes reflexions permetrà deixar enrere antigues actituds de claudicació o de renúncia des de la impotència. Ara sabem que compartim amb molta més gent els principis de la dignitat humana que tenim –de forma innegable- totes les persones, i perquè no volem que hi hagi ni racisme ni discriminació tampoc a les escoles.

maribelanoia@gmail.com

UN CANVI QUE NO ÉS SINÓ UN RECANVI

Els fets que s’ han esdevingut els darrers dies són d’ una intensitat tal que és difícil abstenir-se de manifestar la pròpia opinió conscient de que no sols pot ser minoritària sinó que -fins i tot- pot patir d’ incomprensió, però és obligació d’aquesta ciutadana aportar el propi gra de sorra en el debat que s’ ha suscitat perquè, al meu entendre, l’ escenari que tenim davant no té res d’ idíl·lic, si més no pel que jo respecto com a legítimes aspiracions de la ciutadania.

Foto: Dempeus per la Salut Pública

Un desenllaç sobtat per evitar noves eleccions

A tothom va sorprendre el desenllaç d’un bloqueig governamental que es feia insostenible no ja per algunes decisions de govern sinó per la necessària estabilitat parlamentària en que suposadament s’ha de sustentar qualsevol acció de govern. L’escenari d’haver d’afrontar unes noves eleccions no oferia massa bones perspectives pels respectius agents que havien de negociar l’acord en qüestió. Una de les enquestes que va arribar a mans d’Artur Mas deia que –en cas de suposades eleccions al mes de març- CDC  es quedaria a tan sols 20 diputats i, amb una CUP dividida que també perdria vots i escons, ERC s’alçaria amb el triomf capitalitzant el discurs independentista sense cap esgarranxada.

Una situació inacceptable pels interessos de CDC

Aquest seria una situació inacceptable per les aspiracions de poder econòmic del sector que representa Artur Mas, per la seva voracitat de treure profit de tots els recursos que generen les estructures d’estat, com ho han fet amb els pressupostos que han de regular els serveis públics per garantir drets universals com ara la educació o la salut dels que la Generalitat té plenes competències.

L’aplicació de programes socials, una incògnita

És cert que ERC té, en el seu programa, propostes de tipus més social, però també és cert que –per la seva actitud de suport parlamentari- ha estat poc bel·ligerant amb els casos de corrupció sistemàtica –per exemple- d’alguns gestors significats del sistema sanitari català o davant les decisions polítiques preses per un govern que no ha respectat ni tan sols aquests tres mesos “en funcions” per tirar endavant els seus plans de privatització o mesures de gran calat com ara la signatura d’un conveni per promoure el turisme sanitari a Barcelona, “una destinació d’excel·lència en turisme mèdic i salut” amb recursos públics per la promoció de la sanitat privada, sense que l’Ajuntament de la Ciutat Comtal ni tan sols en sabés res, oi més tenint en compte especialment l’actual context de retallades i necessitats sanitàries que té la ciutadania de Catalunya, i en particular la de Barcelona.

La supeditació al poder econòmic un veritable fre

ERC té diverses conselleries sí, però ja sabem que el maridatge d’interessos establerts per Mas i els seus amb les polítiques d’austeritat, retallades i privatitzacions que representen, pesa molt i serà un fre per les seves aspiracions. El poder, s’ha demostrat a bastament, té poderoses armes per fagocitar certa oposició, i em sap greu que la “pastanaga” hagi estat un dels drets inalienables que tenen tots els pobles com és el dret d’autodeterminació. Perquè, malgrat es varem plantejar les eleccions del 27-S com un plebiscit, el resultat d’aquesta contesa no ha assolit la majoria de vots de la ciutadania. Aconseguir amb escons i negociació allò que no van aconseguir a les urnes, com ha dit Artur Mas, no és sinó un insult a la mateixa democràcia entesa com la d’una persona, un vot.

L’excusa del victimisme i les solucions exigides

Si, ja sé, no ens deixen fer el referèndum i els del govern de l’Estat són uns impresentables; i que l’excusa d’haver d’aplicar retallades és que no ens donen els diners que ens toquen i tal... Perquè aquest és un dels arguments poderosos que s’ha esgrimit davant la gent i que ha fet sumar molts adeptes a la causa independentista. I la gent, farta de greuges i d’injustícies, ha sortit al carrer dient “prou” i exigint un canvi.

Estructures d’estat en quina direcció?

I em pregunto: quin tipus d’ estructures d’ estat es forjaran en aquests divuit mesos bolcats en constituir nous ens i agències públiques sense que es puguin aplicar les mesures socials tan necessàries? (aquests tres mesos no ha estat possible ni realitzar un Ple Extraordinari per aprovar mesures re rescat social urgent i necessàries per la ciutadania). És més, em continuo preguntant: qui realment mana està disposat a aplicar aquestes mesures o bé ho vol aprofitar per consolidar un sistema on aquestes estructures alternatives estiguin plenament al servei del poder econòmic i no al servei de la ciutadania?.

Un candidat prototip de les mateixes maneres

Tothom és conscient que Carles Puigdemont ha estat proposat a dit per Artur Mas com a nou President de la Generalitat. L’ha votat el Parlament, sí, en una majoria absoluta negociada “in extremis” i a un preu molt alt, gairebé d’humiliació i promesa de submissió. Però en la seva carrera política ja se li coneixen actuacions polítiques molt pròpies de la Convergència de les privatitzacions i el 3 %.

Caldrà continuar exigint el canvi

Revertir aquestes polítiques sols és possible amb el recolzament del carrer, on espero continuar coincidint amb els mateixos ciutadans i ciutadanes que estan compromesos amb els moviments socials, que l’alt preu que els han fet pagar no els desencisi de la convicció d’un gir social, perquè –segur- ens haurem de rearmar de nou per continuar fent valer la nostra veu: la gent ha demanat un canvi, però no un recanvi.

maribelanoia@gmail.com

RELIGIÓ I ADOCTRINAMENT, ESCOLA I EDUCACIÓ

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Cada vegada es viu més entrelligat allò que hauria de ser tractat estrictament pels governs dels diferents estats i allò que pertany al camp de la religió, quan arriben aquestes festes tenim ocasió de constatar-ho. La forta influència de l’Esglèsia Catòlica en les costums i tradicions de la nostra societat continua ben viva, i condiciona la festivitat d’ aquests dies com a crucials per ella mateixa i els seus feligresos, mentre que per a la majoria de la societat es manté la festivitat d’ aquests dies com unes vacances de primavera.

La religió al currículum escolar

Aquest enunciat ve a tomb per reflexionar sobre la proposta publicada al BOE pel Ministre Wert d’introduir a la LOMCE  el currículum de Religió, un currículum que no contempla pas l’estudi de la religió com a ciència de les humanitats, per conèixer com les civilitzacions que ens han precedit en el temps han tractat i viscut la religiositat i/o transcendència de l’ésser humà; tampoc sobre els principis ètics o valors de ciutadania que substituïssin  l’assignatura que el govern del PP es va afanyar a retirar de la circulació en la darrera reforma educativa.

Opinions des de la ciència

El diari El País de diumenge publicava alguns testimonis per abordar aquest tema des de la ciència: “aquest nou currículum sobre la religió té un plantejament excessivament confessional”, diu Jesus Losada, president de la Federació Estatal de Professors d’ensenyament Religiós que porta 30 anys donant classes de Religió catòlica, i hi afegeix que “el temari confon la docència amb la catequesi”. Per la seva banda, Dionisio Llamazares, catedràtic emèrit de Dret eclesiàstic de l’Estat a la Complutense i ex director general d’Assumptes Religiosos entre 1991 i 1993, amb el govern de Felipe González, diu que “és un ensenyament confessional que intenta fer proselitisme, no ensenyar”, que el que ha fet la LOMCE és cedir a les pressions de l’Església”, per això, la única solució possible és no fer cas a l’acord vigent, diu. O el que afirma Fernando Savater: el problema és l’existència mateixa d’una assignatura confessional organitzada pel bisbat, amb professors elegits pels bisbes i pagats per l’Estat, i diu també: un demòcrata no hauria de votar un partit que s’entossudeixi a mantenir el concordat amb la Santa Seu”.

El Concordat amb la Santa Seu vigent del tot

Cal tenir en compte que 3 de gener de 1979 l’Estat Espanyol i la Santa Seu varen renovar el Concordat signat l’any 1953, on -entre d’altres aspectes- conté un acord sobre assumptes econòmics de l’Església Catòlica d’Espanya contemplant el seu finançament i l’exempció d’impostos a més d’altres avantatges fiscals, com ara que l’Església no paga l’ IVA en les seves compres ni paga l’ impost de successions o de donacions. Mentre que l’Església exigeix anualment a l’Estat milions d’euros en subvencions.

Ho financem amb diners públics

A més, cal tenir en compte que l’Estat subvenciona nombrosos centres privats d’educació que pertanyen a l’Església i que -a banda de no pagar l’IBI- reben diners de les diferents administracions públiques en concepte de conservació i manteniment del patrimoni, mentre que molts centres públics pateixen situacions penoses, amb infraestructures escasses, massificació, manca de mitjans, etc... 

Som un estat aconfessional o no?

Que es sàpiga, la Constitució diu que Espanya és un estat aconfessional en el que imperen els principis d’igualtat i neutralitat religiosa, sense que cap religió tingui caràcter oficial, però el currículum de religió catòlica decretat per la Conferència Episcopal, i acceptat pel Ministeri d’Educació, és contradictori, absolutament dogmàtic i adoctrinador, admet la teologia més arcaica fonamentada en la idea del pecat original i de la necessitat del sacrifici diví per tal que els descendents d’Adan i Eva puguin ser perdonats. I a ningú se li ocórrer posar una denúncia al Tribunal Constitucional per vulneració de la Carta Magna.

Expulsar els mercaders del temple

Perquè això no té res a veure amb el que aquests dies se’ns fa reviure fins i tot en les clàssiques pel·lícules que programen les diferents cadenes de televisió. L’important dels seguidors del veritable Jesús era imitar-lo, seguir un mode de vida basat en l’amor als demés. Després -però- de grans concilis, el cristianisme es va convertir en la acceptació d’un credo basat en sospites metafísiques, on es parla molt de teologia, de l’església i de la història sagrada però no es parla gens de la caritat, publica Franco Silvi a El Confidencial. I em pregunto: veuríem avui un Jesús que tornaria a expulsar els mercaders del temple?.

El laïcisme com a convicció

Crec en el laïcisme, la laïcitat ha de ser el principi que regeixi la convivència ciutadana, la que impulsi la construcció d’un espai públic fonamentat en els drets humans, en els valors de la pluralitat, de la tolerància activa i del respecte democràtic per a totes i cadascuna de les opcions filosòfiques i religions personals.

L’educació a les escoles i la religió a les esglésies

Les escoles han de servir per aprendre i educar en saber i convivència. Les famílies o la comunitat són les que han de conrear els aspectes de creences i pràctiques religioses, per viure en comú els aspectes més coincidents però per conviure en la diversitat i el respecte.

El que cal és dedicar les escoles a l’educació, i tractar la religió des de les esglésies, i si aquestes poden servir per donar respostes de valors i comportament humans des del convenciment, faríem front i podríem eradicar el dogmatisme i el sectarisme que –en nom de la religió- tan de mal ens ha fet i fa a tots plegats.

maribelanoia@gmail.com