Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 26 d’abril del 2023

HEM PARLAT DE LA DONA TREBALLADORA A L'ANOIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El passat 18 d’abril va ser una jornada especial i molt emotiva. Ja ho diem les dones, que cada dia és 8 de març per reivindicar els nostres drets, i així -davant la commemoració -en aquest cas- d’un altre 1er de maig com a dia del treball- ho vàrem fer. L’associació de dones ASSOCPROCAT m’havia convidat a reflexionar sobre la dona treballadora a l’Anoia, talment com si la reivindicació de les causes generals que ens motiven avui encara a les dones a aixecar la nostra veu hagués oblidat o deixat en un segon terme els orígens de la commemoració del 8 de març com a Dia de la Dona Treballadora. 

Totes les dones som treballadores

Dit això, d’entrada ho vàrem aclarir que, si bé és cert que la vaga d’obreres tèxtils nord-americanes de 1857, l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company de Nova York, on el dia 25 de març del 1911 hi varen morir 142 obreres (la gran majoria dones immigrants joves), varen ser fonamentals per associar el dia de la dona a la commemoració específica de les dones treballadores, sempre es va considerar com el Dia de la Dona, perquè les dones no sols som treballadores per la nostra aportació a l’economia productiva de les fàbriques o a les empreses, sinó que -des de temps ancestrals- les dones també fem una impagada i impagable aportació a l’economia de reproducció de la vida, un valor també econòmic que es calcula suposa una aportació al PIB del 51 % si es tingués en compte el treball domèstic i el de la cura de la família, els més petits, els més grans i -sovint- també els homes del nucli familiar, que durant molt de temps no han assumit aquestes tasques com a pròpies.

Les Nacions Unides l’instauren el 1977

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la pau es convertí en el “leitmotiv” de les celebracions del Dia Internacional de la Dona i, segons el nostre calendari, el 8 de març de 1917 les dones russes, que ja feia anys el commemoraven, varen sortir al carrer en demanda d’aliments i pel retorn dels combatents. Aquest va ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del tsar i la proclamació de la República. A partir d’aquell moment, el Dia Internacional de la Dona es va fixar el 8 de març, per no oblidar que els seus orígens estan basats en la reivindicació de les millors condicions de treball i de vida, i també dels drets polítics (com ara el dret a vot) i les mobilitzacions a favor de la pau (les dones no volem parir fills perquè ens els matin a les guerres). L’any 1977, les Nacions Unides va reconèixer el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, tot i que avui som conscients que va dirigit a totes les dones, perquè degut a l’estructura patriarcal de la societat, totes hi estem afectades.

La incorporació a la indústria tèxtil

Acompanyada d’una presentació en PowerPoint, la xerrada va anar repassant diferents pàgines de la nostra pròpia història local pel que fa al treball de les dones: La incorporació de les dones a les fàbriques del tèxtil de la meitat del segle XIX al principi de la Revolució Industrial, les seves lluites com ara la històrica vaga de dones de 1881 que varen dur a terme més de 2000 dones per espai de 19 setmanes, les mobilitzacions de primers de segle, l’arribada de la 2a República i la defensa dels valors assolits front l’aixecament militar del general Franco per enderrocar l’ordre legítimament establert, els 40 anys de dictadura que tornava les dones a casa al servei del marit i els fills, el procés migratori dels anys seixanta que emplenaven les fàbriques del gènere de punt, el seu paper en les primeres lluites pels drets socials en el procés de transició a la democràcia, així com la posterior lluita per defensar els seus llocs de treball front al desmantellament del teixit industrial (que durant tants anys havia permès una certa autonomia econòmica dintre les famílies) fins arribar a les condicions laborals que ens trobem avui.

Mobilitzacions contra el desmantellament industrial

Així es va projectar un petit testimoni gràfic de les mobilitzacions del personal de la Polifibra – Hisitex, de la Vives Vidal, de la Biosca o Fabrilmalla així com del personal d’Ignasi Carner. Les dones expulsades de les fàbriques varen ser abocades a un atur de llarga durada, amb dificultats per arribar a la jubilació amb unes cotitzacions dignes, perquè els darrers anys sols havien tingut dret a un subsidi, que no actualitza la base de cotització i comporta cobrar una pensió de mínims malgrat haver treballat molts anys. Com a alternativa, per part de les institucions o governs, sols s’oferien cursos de formació. Vàlids sí, sempre és saludable aprendre, però el mercat de treball no va absorbir allò après i moltes dones sols es varen reincorporar majoritàriament al servei a les persones. Sense desmerèixer la dignitat d’aquesta tasca tan necessària, la veritat és que és injustament remunerada, i això suposant que no s’hagin trobat davant la conveniència de tenir cura de les persones grans de la pròpia família o a tenir cura dels nets per tal de mantenir la feina en precari de les seves filles)...

Bretxa salarial i igualtat a la baixa

Existeix la bretxa salarial, sí, però sovint -i en alguns sectors- la igualtat s’ha donat a la baixa, és a dir, que el sou dels homes s’ha reduït al que abans cobraven les dones, que han vist rebaixats encara més els seus drets. El temps parcial, la temporalitat i la precarietat s’han apoderat de l’actual mercat de treball, havent de treballar en categories inferiors a les que hom està preparat, cobrant a raó d’aquesta inferioritat retributiva, és clar. Aquest sector també està ocupat majoritàriament per dones sí, i moltes d’elles d’origen migrant, amb el que representa de risc de treball en negre (sense assegurar) però també per les dificultats per assolir el permís de treball quan has hagut d’optar per la migració.

Les marees en defensa de les pensions o la salut pública

Darrerament hem viscut mobilitzacions en defensa de la salut pública i el reconeixement just dels drets dels seus treballadors, les marees o els “iaioflautes”, que ens recorden que les pensions són un dret conquerit després de molts anys de treball i que ni ens el poden rebaixar ni tampoc prendre: és nostre!.

Davant un altre 1er de maig

Però estem davant un altre 1er de maig i no podem oblidar que commemorem la lluita dels obrers, amb els seus màrtirs de Xicago, que reclamaven la jornada dels tres vuits i que, a Barcelona, amb la vaga de La Canadenca de primers de segle XX es varen assolir la jornada de les 8 hores de treball. Molts no voldríem altra cosa que tenir avui una jornada de 8 hores, perquè o bé hi ha la precarietat d’un contracte a temps parcial o bé han d’invertir molt més de 8 hores diàries en el seu treball també a causa de la precarietat, però sobretot per la modalitat del teletreball que ha vingut per quedar-se. Més enllà de la jornada laboral, el lema d’aquest 1er de Maig ens afecta a tots, perquè els salaris, les prestacions, els subsidis o les pensions s’han ressentit molt amb la puja disparada del cost de la vida (afegint-hi la crisi de l’energia o la guerra d’Ucraïna), per això sortirem al carrer -un any més- perquè: AMB LES COSES DE MENJAR NO S’HI JUGA.

maribelanoia@gmail.com