LA DIGNITAT, L'ÚNIC VALOR PER SOBREVIURE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest dilluns, com cada any, hem commemorat el 1er de Maig i, en conseqüència, arreu s’han fet mobilitzacions per fer palès el sentit més pregon d’aquesta festa, la memòria dels seus orígens i aixecar la veu de quines son les reivindicacions actuals. També a Igualada es varen aplegar, al capdamunt del Passeig Verdaguer, unes dues centes persones a la concentració unitària convocada pels sindicats de CCOO i UGT.

En els discursos es va fer esment de com, malgrat la aprovació del nou salari mínim interprofessional o la mateixa reforma laboral, sense posar en qüestió que han suposat unes millores indiscutibles de les condicions laborals pel conjunt de la classe treballadora, front les circumstàncies adverses per l’encariment del cost de la vida o per l’escalada de conflictes al món (que han suposat una alça de preus de l’energia, dels aliments o les matèries primeres a tota la Unió Europea), han suposat -no obstant- un minvament del poder adquisitiu que se’n hauria de desprendre.

Un relleu també de formes de relació laboral 

Es va denunciar que, malgrat l’increment de beneficis de determinat sector empresarial, aquests no sols no han repercutit en la millora dels salaris sinó que han provocat un augment de la inflació, denunciant alhora el bloqueig patronal dels convenis.

Ara que, més enllà de les qüestions concretes d’àmbit sindical, el que es va valorar, per una banda, és la presència dels de tota la vida, dels de la vella generació de lluitadors, passant per totes les edats, fins la incorporació d’alguns sectors més joves. Amb tot, i per altra banda, el que cal tenir en compte no és tant el relleu generacional que es palesava evident sinó també l’evolució o retrocés dels canvis en les relacions de treball de llavors fins ara.

Diferent documentació per la mateixa feina

Ja no existeixen els grans centres de treball que permetíen la organització dels treballadors de les empreses i associar-se per aconseguir millorar les seves condicions de treball. Per començar, de les poques empreses amb treballadors que queden, la seva plantilla ja no està tan dividida en fixes, contractes temporals i a temps parcial, sinó també treballadors que sols tenen permís de treball amb un NIE i d’altres que tenen el seu DNI, amb nacionalitat plena i amb tots els drets de ciutadania. Aquesta és una característica que no hauria d’ afectar per a res a la unitat tan necessària per fer front al corporativisme i les organitzacions que no tenen el sentit de classe. Un sindicat de classe és un sindicat de classe, i mai hem de perdre aquesta perspectiva.

Condicions indignes per un treball més que digne

En aquest relleu generacional hi vaig trobar a faltar, precisament, aquells treballadors i treballadores que no tenen DNI i que potser no tenen ni el NIE que els permeti de treballar de forma legal. Aquesta situació aboca, als qui es veuen obligats a buscar-se la vida com sigui, a cercar treball en l’economia submergida, sobretot en la dels serveis a les persones perquè els serveis públics porten massa temps en retallades com per abastir les necessitats reals de la població gran o dependent. L’economia submergida aflora més que mai, el treball d’atenció a les persones, que hauria de ser d’allò més vocacional i digne (què millor que tenir cura de les persones que ho necessiten amb afecte i caliu?) es converteix, no obstant, en una explotació laboral per les seves condicions de treball i remuneració indignes.

Els vincles afectius també cuiden

Qui més qui menys ha viscut de prop la necessitat d’atenció personal d’algun familiar o conegut proper, ja sigui per raons de malaltia o simplement d’envelliment. Valorem, i com no, quan l’atenció és curosa i amb afecte, i els hi restem molt agraïts. Ara però, reconeixem amb la mateixa proporció els seus drets laborals i socials?. Sovint convertim en indigne la més digne de totes les tasques, la de tenir cura de les persones.

Ciutadans de primera i ciutadans de segona

Ens trobem davant unes eleccions, les municipals, les que ens toquen més de prop perquè podem conèixer personalment els qui ens han de representar, i cal tenir en compte que no tots són iguals, tant els qui es presenten com els qui han de representar. Per començar, una bona part de la ciutadania ni els podrà votar perquè encara no ha assolit la nacionalitat i el seu DNI, ni tal volta és conscient de com s’organitzen les institucions democràtiques per governar els diferents aspectes comuns de la societat que en formen part, la que divideix la seva ciutadania en ciutadans de primera i ciutadans de segona. Un altre aspecte seria analitzar com també tracta de ciutadania de segona els exclosos socialment, els qui no tenen el dret bàsic a l’habitatge, o que no participen de la vida de la ciutat...

Cal fer front comú al feixisme

Però, davant aquest escenari, el que més em preocupa és com el discurs de l’odi que promulga l’extrema dreta pot calar en el desesper dels qui les coses no els van com voldríen, dels que han perdut fins i tot l’esperança i volen creure el primer bocamoll que -amb demagògia- els regala promeses a base de mentides. Els hem de treure la careta perquè mostrin el seu veritable rostre i pugui ser rebutjats des d’una consciència del sentit més pregon de democràcia i dels valors humans. El seu discurs, les seves propostes no poden ser ni plantejades. Barrem-los el pas posant una línia vermella perquè no puguin profanar el sagrat escenari de la democràcia. Front l’extrema dreta cap fissura: NO PASSARAN!!!.   

maribelanoia@gmail.com

 

EL PREU DE L'ENERGIA, UN LABERINT D'INTERESSOS

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip

Dimarts 7 de juny, en el marc de les activitats que CCOO duu a terme per commemorar el Dia Mundial del Medi Ambient, al local del Passeig d’Igualada es celebrava un acte de conscienciació de la problemàtica energètica que vivim així com la urgència de promoure energia renovable, tant per la salut del propi planeta com -en conseqüència- pel conjunt de la humanitat que l’habitem. La ponent va ser Palmira García, enginyera tècnica, sindicalista de CCOO i treballadora jubilada d’Endesa. La seva va ser una lliçó magistral per comprendre una mica com funciona el mercat de l’aprovisionament i el subsegüent consum d’energia i com aquest entramat d’interessos condiciona la pròpia economia pel preu que en paguem, tot i que els conceptes de la corresponent factura no es correspon amb el cost real ni de produir-la ni de redistribuir-la ni tan sols de comercialitzar-la.

L’energia un bé de primera necessitat

Va començar amb una declaració de principis: “l’energia és un be essencial per a la vida i el desenvolupament d’un país. És un be de primera necessitat com ara l’aigua o la mateixa alimentació. La legislació europea estableix que és obligació de l’Estat garantir la seguretat del subministrament a preus assequibles al ciutadà, i sostenible amb el medi ambient”. Afegint que: “les tarifes de l’energia elèctrica a Espanya són les 4es més cares de l’Europa dels 27, per sobre de França, Itàlia, Bèlgica o Suècia... L’increment de la pobresa energètica arriba fins l’11 % de la població, i el 18 % està en fase de risc.

Els factors que determinen el preu de la llum

Va explicar que són diversos el factors que determinen el preu de la llum: el MIX elèctric o dependència energètica; la privatització del 100 % del sector energètic; el funcionament del mercat de generació a Espanya com a illa elèctrica; o l’estructura tarifària establerta amb la llei del sector elèctric (1997). El MIX elèctric és la agrupació de les diferents tecnologies que s’utilitzen per a la generació elèctrica. Actualment, a espanya, tenim un parc de generació de potència instal·lada de 112.285 MW, del que el 56,5 % són renovables.

L’abans i després de la privatització total del PP

El 1997 el Partit Popular va realitzar dues actuacions que varen canviar la política energètica d’Espanya: la una és l’aprovació de la llei del sector elèctric amb la Liberalització de tot el sector energètic més enllà de les recomanacions de Brussel·les, amb la creació del mercat majorista d’electricitat, el “mercat spot” de l’energia. Es va fer el pagament avançat de l’amortització de totes les centrals de generació. La separació de les diverses activitats (distribució, generació i comercialització) i establir la política de subcontractació. Això va suposar la privatització de tot el sector elèctric i porta a la renúncia dels poders públics de la capacitat d’intervenció com a agent en el mercat.

El desenvolupament del mercat majorista “merca spot”

A partir del 1998, la compravenda d’energia s’articula en el mercat majorista “mercat spot”. El valor del KW generat en aquest mercat és a cost marginal, no al cost de la seva producció real. Què és el cost marginal?. Simplement, el KW es paga al preu més car. L’últim KW que entra marca el preu. Per exemple, les renovables l’ofereixen a 0 euros, les nuclears a 10 euros, cicles combinats amb gas a 250 euros. Cada dia sentim a la tele que el gas ha pujat de preu, doncs és el que regula el preu de les altres energies encara que no tinguin el mateix cost. Així, les hidràuliques augmenten posteriorment el seu preu amb el servei d’ajust (com ara podem recordar com -de cop- es buidaven embassaments, o també com ens regulen els horaris per posar la rentadora a la nit o els caps de setmana?), i compensar consums en hores de no consum industrial....

L’increment sense mesura del preu de la llum

I tot aquest batibull repercuteix en el preu que paguem a la factura de la llum. L’estructura tarifària es regula pel preu de l’energia en el “mercat spot” . Així, actualment el preu de les centrals tèrmiques de gas està disparat en un creixement exponencial, i el seu preu es veu incrementat per dos factors: el creixement del preu del gas als mercats internacionals i al creixement de CO2, política del canvi climàtic a Europa, limitació de CO2, especulació de fons; i les tèrmiques de gas marquen preus en el mercat spot per sobre de 250 euros, sis vegades més que fa un any.

El govern té les mans lligades per les grans empreses

A tot això, les polítiques del govern no poden interferir en el mercat doncs està tot privatitzat i no tenen veu ni vot en els Consells d’Administració de les grans empreses elèctriques (sí antics presidents com a porta giratòria), i s’ha limitat a reduir provisionalment la part on intervenen els impostos (IVA, Impost Elèctric), els costos i peatges i l’eliminació del 7 % en la generació per influir mínimament en el preu del mercat, és a dir, posant diners de l’erari públic que paguem els mateixos de sempre per pal·liar els desastres de les grans empreses que se les empesquen com poden per escapolir-se de pagar uns impostos que regularien les condicions socials sense paternalismes que no entren a fons del problema. 

No és de rebut que haguem de pagar perquè mantinguin els seus beneficis

Tot plegat és un entramat d’interessos que ha estat possible a partir de la privatització del PP de l’any 1997 i del establiment de un mercat spot a Europa a cost marginal profundament neoliberal, fent possible que els de sempre continuïn fent negocis multimilionaris a costa de la ciutadania responsable, de base i mitjà poder adquisitiu, un laberint on t’hi pots perdre perquè la única sortida és la que et ve donada pels qui controlen el mercat, en aquest cas, el “mercat spot”. Tota aquesta situació no és de rebut, doncs l’energia és un be essencial per a la vida i el desenvolupament d’un país, i és un be de primera necessitat com ara l’aigua o la mateixa alimentació.

maribelanoia@gmail.com

 

LA GUERRA DE L'ENERGIA, UN NEGOCI DE VERGONYA

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa temps que ens ho deien, les guerres del futur seran per l’energia o per l’aigua, i ja hi som. Ja ho deia el malaurat Arcadi Oliveres: “Encara que no es dispari ni un sol tret, es destinen molts diners a la guerra. Les Nacions Unides han calculat que amb els diners que es gasten per a la guerra es podria eliminar la fam del món 36 vegades. Però ara ja hi ha qui diu que davant Putin no es pot mantenir de forma ingènua la màxima del “no a la guerra” i que cal parar-lo, perquè ens hi juguem la pau mundial, que aquesta no és una guerra sinó una agressió bèl·lica d’un país a un altre i Putin compta amb un arsenal de munició nuclear i altres armes de destrucció massiva.

L’ambició de poder

El rerefons de tantes guerres no és altra cosa que l’ambició i el domini dels uns per sobre dels altres, avui amb el control i explotació dels recursos energètics a nivell mundial. Es un model de creixement desenfrenat a base de la depredació dels recursos naturals del planeta, sense cap respecte pel medi ambient, un model que amenaça la desaparició de la mateixa espècia humana, no ja per raons de supervivència biològica, sinó també -i sobretot- de la nostra condició de persones, perquè ens fan perdre drets en favor del nou ordre mundial, on les guerres són el seu negoci, i convertint-nos en mesells i súbdits de les grans potències sense poder qüestionar res, tot i que continuarem posant els morts els mateixos de sempre, total perquè els rics siguin cada vegada més rics.  

Un nou ordre geopolític mundial

Amb la guerra d’Ucraïna s’ha posat de manifest la dimensió global d’aquest conflicte, com si s’estigués dibuixant un nou ordre geopolític mundial. Primer varen ser les guerres pel control i preu dels carburants, i tenir una sortida al mar mediterrani per poder accedir al negoci dels gasoductes que venen dels països de l’orient mitjà, ha estat -i continua essent- una prioritat fonamental. Les altres guerres també eren pel control del mercat de l’energia, en aquest cas, dels carburants. Ha calgut destruir països sencers que després potser s’hauran de reconstruir. Mentre milions de persones han estat abocades a la incertesa de l’exili i a mercè dels països que els vulguin acollir, però -sobretot- a mercè de les màfies que els estan esperant a la frontera pel negoci de la tracta humana. La meva amiga Nazanin Amirian diu que: Entre el negoci de les armes, del gas i un nou repartiment dels recursos en un nou ordre mundial, sols sento un immens dolor i veig milions de morts...

Encariment de la vida

Entre la guerra i l’especulació del mercat de l’energia ja ens avancen que vindran temps difícils i, ho anem ja veient, la vida s’encarirà i es farà difícil pagar els subministres bàsics. El camp s’ha mobilitzat per demanar ajut per pagar el preu del gasoil, no es pot sostenir ni l’agricultura, ni la pesca ni els transportistes, per exemple. 

Els consumidors hem d’afrontar aquesta contingència tant bèstia que incrementarà la pobresa d’aquest país i d’arreu. Calen ajuts, sí, i les institucions han de ser sensibles a l’encariment d’aquest producte tan bàsic per les famílies i les indústries. Però jo em pregunto, amb ajudes públiques per pagar la factura canviem res?. A la factura de la llum sabem que hi ha una part de consum i una part d’impostos per a la inversions o renovació ecològica, diuen, però el preu de mercat del combustible es calcula mantenint intactes, per no dir més inflats encara, els multimilionaris beneficis de les companyies elèctriques que hi especulen.

Potser no es tracta tant de rebaixar els impostos o ajudar a pagar la factura als qui ja hauran entrat en la pobresa energètica, que és necessari, perquè són mesures a càrrec de l’erari públic que no qüestionen el cost que es paga per consum, la part el que els accionistes i càrrecs honorífics del Consell d’Administració continuen rebent -igual o més que sempre- de forma intacta. Tampoc seria just posar un impost per aquests beneficis multimilionaris després de que ja haguem pagat tots més del que ens toca, sinó que potser caldria limitar aquests guanys per tal que la factura no estigui tan disparada per tothom.

Sense increment de la facturació, els guanys es multipliquen

Es parla de que les grans elèctriques de l’Ibex-35 van més que triplicar els seus guanys l’any 2021. Repsol, Endesa, Iberdrola i Naturgy van tancar l’any 2021 amb un benefici net conjunt d’11.054 milions d’euros, un 226 % més que l’any 2020, que va ser de 3.388 milions d’euros. A més, cal tenir en compte que tots els casos han crescut més els beneficis que el volum de facturació, que va augmentar “només” un 33 % respecte l’any anterior, o sigui que els guanys no minven sinó que creixen.

L’origen de la privatització ja ho preveia

L’any 1997 es va començar a privatitzar les empreses elèctriques i, amb el temps, tot està ja tan privatitzat, que s’han enriquit a costa de l’explotació d’uns recursos que eren i haurien de continuar essent públics.

Alternatives

La proposta de que les institucions públiques es converteixen en les pròpies comercialitzadores d’una energia que es pugui produir de forma autònoma, des de les energies renovables, no seria cap iniciativa de disbarat, de fet, en alguns llocs ja es fa. Una aposta així reduiria molt la factura de la llum per tothom, sense deixar tantes morts en el camí simplement per engreixar encara més els insultants dividends dels grans accionistes.

Hauríem de sentir vergonya de la destrucció de les guerres. Nosaltres en tenim, és clar, perquè ells ja es veu que no en tenen.

maribelanoia@gmail.com

NORMALITZAR LA INCLUSIÓ A LA VIDA QUOTIDIANA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

La diversitat cultural de la societat que tenim és un fet. Potser, en un primer moment, vivíem aïllats els uns dels altres i cadascú podia mantenir les seves costums i tradicions a casa seva, amb els seus. Arriba un moment -però-  en què -per sort- la barreja és inevitable. Al veïnat primer, i a l’escola després, els infants comparteixen l’aprenentatge lectiu però -sobretot- l’aprenentatge de la vida, perquè per damunt de tot, a les escoles s’educa per la vida, o no?.

Aprendre de memòria i obeir

Eren uns temps que creiem passats quan se’ns impartien lliçons per aprendre de memòria i tot s’havia de fer obeint la autoritat del mestre o de la pròpia escola. També i -amb major o menor grau dependent de la família on havies nascut- hi havia alhora una imposició religiosa. Sovint eren dos mons diferents, començant per la llengua. A casa es parlava català i a l’escola ens ensenyaven en castellà. El mateix que passa ara moltes famílies de casa nostra, una llengua a casa i una altra a l’ escola.

El català llengua vehicular

La immersió lingüística a Catalunya ha estat una extraordinària eina per vehicular una mateixa educació a tots els alumnes per igual, i els que encara anomenem nouvinguts malgrat fins i tot hagin nascut aquí, parlen un català que -d’entrada- els és molt útil a casa quan han de llegir papers de la administració o parlar amb el metge o metgessa de capçalera, per exemple.

Particularitats quotidianes

Però aquesta barreja natural no s’ha donat igual en el funcionament més oficial de la societat. Així, per exemple, ens ha costat adonar-nos que als menjadors escolars o -recentment també a l’Hospital- cal adaptar alguns menús que han de ser particulars per tal de respectar les diferents opcions alimentàries que hi ha a a realitat, tan se val si obeeixen a raons de salut (diabètics, celíacs...), de forma de vida (vegetariana o vegana, per exemple...) o també religioses (halal)... No pot ser que, pel fet d’existir aquestes particularitats, no es puguin tenir en compte a l’hora dels menús i suposin una o discriminació de tracte en un mateix centre. Incorporar-ho és educar també en la diversitat.

Expulsada per no voler treure’s el mocador

Ara ens hem trobat que una noia, estudiant d’infermeria a la Universitat de Lleida, ha denunciat que ha estat expulsada d’un centre sociosanitari privat d’Igualada per negar-se a treure’s el mocador islàmic que porta habitualment i li van dir que, segons les normes del centre, se’l havia de treure com havien fet altres noies musulmanes que ja hi treballaven. Es veu que tenien parlat amb la Universitat de Lleida que -a les noies en pràctiques- no les tractarien com a alumnes sinó com a treballadores i que, per tant, havien d’acollir-se a la normativa interna del centre que prohibia portar el vel islàmic o pintar-se les ungles, entre altres particularitats.

Normes desfasades

Hi ha normes antigues, contradictòries i caduques, perquè -per exemple- les mateixes normes d’obligat compliment per als/les alumnes en pràctiques  d’infermeria de la Universitat de Lleida ja parlen, entre d’altres aspectes,  “que el cabell es portarà recollit”...

Preceptiu per uns, prohibit per altres

No ens ha de sorprendre perquè es tracta -sobretot- d’una mesura per raons d’higiene. Bé és preceptiu en els cuiners/es i personal de cuina, llavors, perquè la prohibició de portar el mocador islàmic?.

Una situació denunciable

La Hajar va decidir armar-se de valor i denunciar la situació perquè no volia que la patís ningú més. I així va ser, altres dones musulmanes van decidir apoderar-se i compartir la seva situació i experiència de discriminació per raons religioses.

Drets reconeguts

La pròpia Universitat de Lleida ha manifestat públicament el seu suport a l’alumna donat que, efectivament, l’ús d’aquesta peça de vestir forma part dels seus drets i que, en tot cas, els requeriments exigibles per la roba de treball no havien de contradir-lo, i cenyir-se a fer-la compatible amb les tasques encomanades manifestant, com no pot ser d’altra manera, que aquest ens públic defensa la diversitat i les creences de cadascú, i vetlla pel respecte als drets i llibertats fonamentals. Finalment, el centre privat d’Igualada ha reconegut que ha d’adaptar les seves normes internes a aquests requisits i ha anunciat que hi farà els canvis necessaris.
Una correcció justa

Amb la seva actitud valenta, la Hajar ha ajudat a corregir una situació d’injustícia flagrant per ella, per les treballadores musulmanes del centre que s’havien vist obligades a treure’s el mocador islàmic i, de retruc, a que es prenguin les mesures que calguin, a tots els nivells dels serveis públics de la ciutat, i la mateixa societat.

Trenquem barreres
A mesura que convivim amb les persones que tenim més a prop, que ens anem barrejant, o millor dit, combinant per compartir les diferents costums, trencarem barreres artificials i naturalitzarem una convivència que sols els estereotips, els prejudicis i el discurs de l’odi pretenen mantenir. Prou que n’estem amenaçats, trenquem barreres, no cal que els alimentem...
maribelanoia@gmail.com

TREBALLS INVISIBLES - CONDICIONS INDECENTS

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

En el marc de les activitats del programa “Octubre Solidari”, dijous passat  “Càritas” ens oferia la ocasió per reflexionar públicament sobre: “Com dignificar les condicions laborals de les treballadores de llar?. L’exposició va anar a càrrec de Liliana Reyes, activista per la defensa dels drets de les treballadores de la llar de CCOO i Fina Quintana, tècnica d’orientació laboral de Càritas Anoia Segarra. 

Un treball altament feminitzat

En el decurs de les seves intervencions es va palesar la realitat d’un sector del mercat laboral que resta ben invisible per donar-se, bàsicament, en el marc de les mateixes llars. Un treball que duen a terme majoritàriament dones, per això parlava d’un sector altament feminitzat. Alhora, a banda d’invisibles, sovint esdevenen també clandestines perquè treballen sense contracte ni S. Social (i moltes d’elles sense ni això perquè encara no tenen la documentació necessària doncs acaben d’arribar dels seus països d’origen, amb fills aquí o allà, i han de tirar endavant la seva família treballant com sigui).

Les cures, un treball bén humà

Cal assenyalar un canvi substancial en el terme que la Liliana es referia a les “treballadores de la llar i de les cures”. És que no es tracta únicament de les conegudes tasques físiques de la llar, com ara la neteja, sinó –sobretot- de cures. És que les cures tenen una connotació que pot fer més humana aquesta dedicació, una connotació que -per altra banda- no es correspon amb les condicions laborals de les persones que el duen a terme.

Les internes

Es referia particularment a les internes que tenen cura d’alguna persona gran i que pernocten a les llars. Sovint -fins i tot- dormen a la mateixa habitació que la persona gran i, després d’una jornada intensa, n’han de tenir cura també de nit, sense respectar el seu dret al descans. Elles han de tenir un tracte digne com qualsevol persona que treballa en qualsevol feina. Ja no són “criades” com es deia abans quan hi havia ”amos” i “esclaus” (treballadors sense drets).

De “criades” i “servei”

Eren tractades com a “criades”, i es deia que “servien”, és a dir, no es tractava pas d’una relació convinguda de drets i deures, sinó que depenien de tot i per tot del cap de família on treballaven. Totes les persones que treballen -sigui quina sigui la seva feina- han de poder-ho fer dignament, i és -sobretot- indecent les condicions de moltes d’elles. La Liliana ens parlava de la jornada 24-7, és a dir, 24 hores al dia set dies a la setmana i -de vegades- fins i tot els descompten el menjar i l’ús d’habitació arribant a final de mes amb uns 300 euros per poder viure ella mateixa i la seva família.

La paciència i l’afecte necessaris

En molts casos es dona fins i tot un maltractament afectiu perquè el tipus de feina i la paciència constant ho porta implícit. S’ha donat, deia la Liliane, el cas que -en morir la persona gran o malalta- la família no li ha permès ni tan sols acomiadar-se de qui ha tingut a la seva cura la darrera etapa de la seva vida, una etapa segurament molt dura però que -en el fons- humanitza. On queda llavors la humanitat de les mateixes famílies?.

Qui cuida les cuidadores?

Perquè aquesta és una feina eminentment humana, però sovint és la mateixa cuidadora la que queda desprotegida laboralment perquè -en el millor dels casos en que tingués contracte i S. Social- no tenen ni atur ni subsidis per a aturades de llarga duració o majors de 55 anys, i es fan grans i agafen malalties com tothom. Qui cuida les cuidadores?, es preguntava.

Ho hem fet sempre les dones

Potser estem davant una realitat que ve de lluny: les cures les hem fet les dones de forma ancestral i ara, amb les formes de vida d’avui on moltes de nosaltres hem dut a terme -a més- un treball assalariat fora de casa- a aquestes tasques de cura per dependències els hi posem preu i, o bé hem de posar personal retribuït a casa o els hem d’ingressar en un centres o residències.

Cuidar de forma decent

No obstant, aquest no és el problema, sinó en quines condicions posem tant les persones grans o dependents com a les persones que en tenen cura sense foragitar-les del marc familiar ni desprendre—se’n com si fos una càrrega. Tenir cura de les persones i de la llar és un treball tan digne com qualsevol, tan sols es tracta de vetllar perquè ni les condicions de vida de les persones a tenir cura ni les seves cuidadores siguin simplement indecents. 

maribelanoia@gmail.com