ACTUAR AMB CONSCIÈNCIA, LA MILLOR RESISTÈNCIA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja sigui perquè aquest any es compliran els 50 anys de la mort del dictador, o perquè cíclicament -en el marc de la recuperació de la memòria històrica amb un notori retard- ja toca, hem començat a entrar en el que va suposar la dictadura franquista i els seus 40 llargs anys de ferotge repressió. L’empresa no és fàcil perquè, tal i com va deixar dit el dictador front la perspectiva d’una transició democràtica, és que tot estava “lligat i ben lligat”.

Les clavegueres de l'Estat

Prou que ho havíem vist i que -darrerament- ho veiem, la virulència dels qui s’han immers en les cloaques de l’estat per impedir tot avanç social  que acabi amb els privilegis dels de sempre, ha esclatat sense límits. La democràcia que tenim sempre ha estat com tutelada per aquests guardians de la pàtria que es creuen que és seva i que -talment com una patent- els pertany.

Sense competències per intervenir en el capital

És com si només ens haguessin deixat jugar amb les competències que ens confereix la constitució, perquè no tenim pas competències ni autoritat per posar el sector econòmic al servei d’allò general. Al contrari, s’ha ajudat a reconvertir les grans empreses per atomitzar el sector productiu, amb petites i mitjanes empreses, mentre que les grans indústries i el sector financer (Bancs, Inversors o assegurances...) s’han fet amb el timó de l’economia tan sols en clau especulatiu: el negoci del diner pel diner. Fins i tot privatitzen els serveis que, per naturalesa, haurien de ser únicament de caràcter públic: educació, salut, sectors estratègics, etc...

Organitzar-se clandestinament

En la lluita antifranquista, els qui vàrem comprometre’ns a favor de les llibertats, vàrem haver d’organitzar-nos en la clandestinitat i aprendre totes aquelles regles de resistència per fer front als obstacles que ens posaven davant i que havíem de superar. Calia establir estratègies de convocatòria de reunió, totalment discretes i mig amagades, per mor de ser descoberts (més de tres persones no es podien reunir). I si queies, en una manifestació o en una batuda, eres detingut i t’obligaven a delatar els teus companys d’organització. En les declaracions sempre hi havia un “poli bó” i un “poli dolent”, sovint es canviaven els rols perquè sols volien fer-te sentir en confiança per tal de delatar. Sovint, massa sovint, aplicaven sistemes de tortura física o moral per doblegar-te, però sabies que no te’ls havies de creure, ni tan sols de quan t’insultaven o et mentien sobre els teus.  T’havies de tancar en tu mateix i protegir-te de qualsevol influència de caràcter extern, per dur que fos, i seguir sense rendir-te.

Noves formes de tortura

La situació que vivim em porta als temps ja viscuts. La pressió de la tecnologia permet avui entrar fins a la privacitat més privada, i el xantatge emocional et pot fer sobrevenir el dubte, esdevenint la tortura tecnològica. Conec massa el llop ni que es posi pell d’ovella. Les meves conviccions no han canviat mai. Els partits polítics els he concebut sempre com una forma d’organització per mobilitzar la societat en la defensa dels drets i valors que ens són inherents a les persones, a l’empara dels drets humans.

Partits convertits sols en maquinària electoral

A partir de la transició s’han convertit únicament en una empresa quin objectiu és una maquina electoral permanent. Tot està en clau de vots per assolir un nombre de diputats que permetin tenir una majoria per poder administrar l’erari públic que, segons les orientacions polítiques que tinguin, poden anar en una direcció o altre. A les primeres eleccions democràtiques encara hi havia lluitadors antifranquistes que aspiraven a posar les institucions al servei de la majoria social. Aviat per això, i amb la perspectiva de que aquesta tasca seria remunerada, molts aprofitats s’ho van prendre com una ocasió per escalar socialment en benefici propi. Crec que aquesta dedicació ha d’estar retribuïda (sinó només la podrien exercir les professions liberals que no depenen d’un horari laboral i no els suposa una segona jornada), però una cosa és dedicar-t’hi i cobrar per una tasca intensiva i l’altra és ser un vividor que fa el que calgui, fins i tot fer valer una suposada influència a canvi de diners, per tal de decidir sobre els pressupostos als qui corrompen i es deixen corrompre.

Allò podrit no ens ha de desencisar dels ideals

El que ha sortit a la llum aquests dies ha desencisat i enfonsat els ànims de molts ciutadans i ciutadanes que creuen els valors de la democràcia i la honestedat de l’ésser humà, no sense reconèixer que aquest té les seves imperfeccions. Tot plegat em recorda massa els temps passats, per això  em redobla l’alerta per l’amenaça que s’imposi el feixisme, el franquisme o qualsevulla altra versió local del discurs de l’odi.

Evitem el sectarisme que sols divideix

De persones íntegres i no íntegres n’hi ha a tot arreu. La organització dels nostres representants polítics no ha de ser la referència exclusiva dels referents que tenim els demòcrates i progressistes. No és hora de tirar-nos els plats pel cap sinó de fer pinya, tot i les diferències. Simplement es tracta de la diversitat i pluralitat de les esquerres, les unes amb tasques de representació pública i les altres al carrer, un carrer que no ha de deixar mai de ser nostre per poder barrar-los el pas, fins i tot posant en qüestió determinats assenyalaments, concebuts simplement en clau d’enderrocar la democràcia.

Les conviccions ens han de fer irreductibles

Talment com a l'antifranquisme, la unitat oberta, sense sectarisme, i les conviccions han de ser la membrana que protegeix la nostra consciència i compromís. Sols així serem irreductibles i podem seguir.

maribelanoia@gmail.com

 

 

L'ASSENTAMENT D'UN POBLE SOTA EL FRANQUISME

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A iniciativa del Departament de Ciències Socials de l’Institut de Montbui, juntament amb el sindicat de CCOO de l’Anoia, el divendres 28 de març, el alumnes de les cinc línies de 4t d’ESO de l’Institut de Santa Margarida de Montbui van assistir a un taller de memòria històrica sobre el període en què el seu poble va ser protagonista del major creixement demogràfic de la seva història, arran de l’arribada de moltes persones treballadores en el gran èxode migratori dels anys 60 i 70, amb la col·laboració de dos testimonis de l’època. Prèviament, els alumnes havien anat a veure l’exposició que hi havia al Mont-Àgora sota el títol “Memòria d’un barri 1950-1980”, una exposició que recollia la realitat dels inicis de l’assentament poblacional del que avui és el casc urbà.

El context del franquisme

Vaig tenir l’honor de introduir el context històric que emmarcava aquells anys., amb la realitat del procés migratori procedent principalment d’Andalusia i Extremadura, expulsada per la fam i la misèria de llavors, i també per la persecució duta a terme als més assenyalats políticament pel franquisme, i que venien a Catalunya cridats per la demanda de feina que hi havia a les seves fàbriques, particularment les d’Igualada que acollien la seva força de treball però no contemplaven la vessant residencial dels seus teballadors, per a Montbui era un problema d’Igualada i per Igualada era a l’altra cantó del riu... Però que l’únic que volien era llaurar-se un millor futur tant per ells mateixos com pels seus fills, quins néts i besnets ja han nascut aquí i aquí hi ha plantat les seves arrels.

Un testimoni vivencial

Per la seva banda, Alfredo Vázquez Arias es va presentar a sí mateix a partir de la seva pròpia vivència, l'aposta de viure a Montbui i el compromís veïnal per fer front a totes les necessitats bàsiques per assolir els serveis més bàsics d’una població que -en pocs anys- s’havia quadruplicat. La lluita per les guarderies, per les escoles, per l’enllumenat, per l’aigua, per asfaltar els carrers, per a impedir l’especulació que hi havia reivindicant parcs i arbres o per tenir el nostre propi ambulatori, ja que, en obrir-se el CAP de l’estació per l’INP el 1977,  ens havíem quedat sense metges al barri i no hi havia servei d’autobusos, un servei que, sobretot els malalts i dependents el necessitaven i els era molt complicat haver-se de desplaçar.

L’associació de Veïns La Convivència com a referent

L’Alfredo va explicar tot el procés de formació de l'Associació de Veïns “La Convivència”, que promovia aquestes mobilitzacions fins i tot sense tenir encara el seu reconeixement legal i patint la fustigació i persecució exercides per les forces policials.

Algunes frases dirigides als alumnes

Al final, a manera de resum capitular, vaig cloure l’acte amb aquestes màximes adreçades als alumnes:

-Els drets es conquisten, no cauen del cel.

- Les millores assolides són nostres i ens les poden prendre.

- Els drets els hem de defensar ahir, avui i sempre.

- Els joves, sovint, no volen mirar enrere, sols endavant i fer el món a la seva mida.

- No tenir en compte el passat mutila el present. Cal donar valor a la memòria  històrica.

- Vivim el risc d’un retrocés. Donald Trump vol tancar tot el sistema públic d’educació, expulsa els migrants, nega que les persones son diverses sexualment, conrea la visió de la dona com un instrument de procreació al servei de l’home, es creu l’amo del món i amenaça tothom…

- A l’Escola hem après a pensar per nosaltres mateixos, però tinguem en compte els precedents històrics, no fos cas que ens féssim el xulo i els deixéssim passar sense fer-los-hi front.

Manifestació 1977

Una reflexió final

Per concloure que cal posar en comú els problemes, no rivalitzar entre nosaltres, acceptar i respectar la diversitat de formes de pensar, de cultures i religions ens farà una societat més rica i forta culturalment i no podran dividir-nos entre diferents. Si no som iguals és perquè la societat ens tracta diferent, però no ho hem de permetre, perquè en clau de diversitat tothom tenim els mateixos drets i estem del mateix costat, els que no volem enfrontar-nos en cap guerra ni acceptem el discurs de l’odi. Els únics que hem d’odiar són els grans magnats que volen acaparar tota la riquesa del món i fer de la majoria peons de fabricació d’armament o soldats de les seves querres, perquè són les seves guerres, però els morts els posem nosaltres.

Moltes gràcies a l’Afred Simó de CCOO-Anoia per haver-ho fet possible, i als professors i alumnes per la seva valuosa tasca.

maribelanoia@gmail.com

QUÈ VOLEN ARA AQUESTA GENT?

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Han agafat el camí pel que tan blasmaven. Fer-se present al carrer, fer soroll, està bé per fer-se sentir quan hi ha motius que ho demanen clamorosament. De fet, els drets i llibertats de la nostra democràcia s’han aconseguit bàsicament sortint al carrer contra aquells poders que els negaven. La llibertat d’expressió és irrevocable, però fer-la servir per destruir els valors democràtics d’una societat que tant ens va costar d’assolir és, simplement una perversió de folls que sols volen destruir-ho tot, tornar el nostre passat més fosc, com enyorant el franquisme.

Lligat i ben lligada la unitat d’Espanya

Al final de la dictadura, i en els equilibris de la transició, Franco ja va dir que ho deixava tot lligat i ben lligat. I això és el que sembla, perquè en el moll de l’os dels aparells de l’estat hi ha aquells elements més rancis que es parapeten en les seves idees fixes i anquilosades d’aquella “España una, grande y libre”. La Unitat d’Espanya ja s’havia de trencar amb l’excusa del terrorisme d’ETA, un mantra que encara han fet servir en tota la darrera campanya electoral, quan tothom sap que ETA ja no existeix perquè, amb en José Luis Zapatero al capdavant, el govern socialista va negociar i assolir acabar amb la banda armada.

Enquistats al poder judicial

En el decurs de l’anomenat procés d’independència de Catalunya, de la mà dels diferents governs del PP, s’ha emprat clarament el que s’ha anomenat les clavegueres de l’estat per fer la guerra bruta contra els seus dirigents, fent servir alguns magistrats concrets del poder judicial per aplicar una política repressora al vell estil del Tribunal d’Ordre Públic i d’altres estaments franquistes  de trist record.

Trencant el bipartidisme

D’ençà de la darrera legislatura, amb en Pedro Sánchez al davant d’un govern de coalició entre socialistes i l’esquerra progressista, s’ha trencat la dinàmica del bipartidisme que tant de mal havia fet a l’esperit de l’espanya plural i diversa, doncs les eleccions consistien únicament en un recanvi de poder, que gairebé no es diferenciava en les seves polítiques, perquè els dos models abraçaven les polítiques del neoliberalisme regnant no sols a Europa sinó al conjunt del món occidental.

Soroll, atacs i insults personals, sovint inventats

La resistència d’una dreta (que ha absorbit el discurs de l’extrema dreta que s’ha colat en el nostre panorama polític molt més del que seria saludable) ha suposat una legislatura d’oposició frontal, no en el seu discurs parlamentari de contrapropostes polítiques, sinó de soroll, molt de soroll contra els seus dirigents arribant als atacs i acusacions personals, sovint inventades, tan sols per enderrocar l’adversari.

La pluralitat i la diversitat valors democràtics

Aquesta actitud tan obstruccionista, no obstant, ha suposat una constant entesa -si voleu obligada per les circumstàncies- de la resta de forces parlamentàries de caire progressista, les que s’ha qualificat com a  formacions polítiques de la investidura. Amb les eleccions s’ha produït, naturalment, una rivalitat per disputar entre sí aquell espai en democràcia al que aspiren, però que l’escenari polític ha situat en una altra ocasió d’assolir acords de legislatura continuant amb el trencament del bipartidisme, sobretot pel caràcter plural que suposen els partits més nacionalistes.

Les amnisties serveixen per girar full

L’exigència d’una amnistia és legítima perquè moltes de les causes judicials aixecades i sentenciades per mor de la votació del referèndum de  l’1 d’octubre del 2017, i alguns fets anteriors i posteriors, ho han estat per causa de discrepàncies polítiques, no per delictes pròpiament dit. A més, en el decurs de la història constantment hi ha hagut indults i amnisties. És una mesura que contemplen les lleis per girar full i tirar endavant en relació a temes que estan enquistats per una generació que hi ha estat implicada i on les generacions futures bé han de continuar convivint.

Tothom ha posat contrapartides per suports governamentals

S’han posat contrapartides a canvi de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, està clar, com al seu dia les va posar Jordi Pujol, en nom de Catalunya, tant amb en Felipe González com amb en José Maria Aznar. La diferència és que les contrapartides eren un traspassament de partides econòmiques una mica en blanc (que més tard vàrem saber anaven a parar a Andorra). Ara es traspassaran competències de serveis (com ara rodalies) i -a més- altres comunitats autònomes es beneficiaran d’una certa condonació de deute acumulat per haver hagut de donar uns serveis deficients en el decurs de molts anys. Anar més enllà, i defensar interessos personals o més corporatius ja és una altra qüestió. Però bé s’ha de poder girar full per millorar una convivència que no es basi en una confrontació territorial ni -molt menys- excloent dintre un mateix territori per segregar qui no es considera amb l’ADN de catalanitat corresponent.

Finançaments feixistes a l’ombra

Cal tenir en compte el poder que, a l’ombra, encara té José Maria Aznar i ara també la Presidenta de Madrid Isabel Díaz Ayuso (que mouen molts més fils dels que sembla), acumulant molts diners provinent dels càrrecs públics de les institucions per finançar el feixisme (o per acumular patrimoni personal tipus “pa la saca” com alguns dirigents de VOX).

Programes i propostes, no el “i tu més”

Va ser molt més saludable, democràticament parlant, veure com pot funcionar un congrés de Diputats amb expressions plurals i diverses, basades en idees de programes d’actuació i propostes polítiques, i no en el “i tu més” que s’assembla més en una baralla de pati de col·legi per assolir el lideratge que no pas amb un debat democràtic.

Sentències prèvies abans de redactar-se una llei

La llei d’amnistia encara no ha entrat ni al congrés i la actuació d’alguns magistrats conservadors del Consell General del Poder Judicial, que ja porta anys caducat i sembla que -lluny de renovar-lo- el que pretenen és enderrocar un dels pilars de l’estat de dret, han sentenciat abans i tot de conèixer el seu text. O potser és el lloc on tenen el franquisme “lligat i ben lligat” perquè obstruir la democràcia?. No obstant, d’altres magistrats han fet públic la seva signatura a favor d’una llei d’amnistia.

Què volen ara aquesta gent?

M’agradaria saber què en pensen ara els qui es creien que el PP era el seu partit i que era democràtic, perquè els progressistes i demòcrates, talment com sota les urpes del franquisme, ens continuem preguntant: què volen ara aquesta gent?                   

maribelanoia@gmail.com