TRENTA ANYS D'ESCRIURE ARTICLES D'OPINIÓ

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Escric ja des de molt petita, redaccions, rodolins o versos familiars en el decurs de la meva etapa juvenil. La primera etapa de la maduresa he escrit i publicat nombroses cròniques i/o fulls informatius veïnals, sindicals i també institucionals. Un dia, els del Diari d’Igualada, em varen dir: “ens monopolitzes la pàgina de diàleg que guardem pels nostres col·laboradors, perquè donem prioritat als teus escrits pel seu contingut d’interès i per la seva correcció escrita, però tenim altres compromisos que també hem de complir”. Així és que t’obrim les pàgines de dintre i t’oferim una columna d’opinió fixe del propi diari.

Els punts sobre la “i”

M’acabaven de publicar un ampli escrit sobre les noces d’or dels meus pares (setembre de 1992), un escrit que -em consta- va ser molt llegit i que -malgrat anaven passant els anys-  molta gent encara me’n parlava de com els havia emocionat. És així com va néixer “Els Punts sobre la i”. “La “i” és una lletra rica. Fa servir l’amistat i doblement la solidaritat, però també va davant la injustícia i acaba en odi, per això soc partidària de la lluita i de la veritat. “La “i” afirma i opina, no nega ni calla, presideix la il·lusió i no conté desengany. Va davant la igualtat i conté vida, no hi cap ni la fam ni la mort. En català és símbol de sumar i no de restar, permet de combinar la independència personal amb la llibertat col·lectiva, sols cal col·locar-la degudament al seu lloc, sense confondre’s”. Varen ser 127 articles publicats (fins el 25.03.1995).

L’altra cara de la lluna

El Diari d’Igualada va passar a ser un suplement de Regió7, i llavors va néixer “L’altra cara de la lluna”, aquella que no es veu mai. “Ningú no posa en dubte que també estem a mercè dels seus influxos, el que passa és que - com que només donem valor a allò que podem veure i tocar- no som capaços de percebre el missatge que, tant se val si està en una o altra fase, ens pot donar”. Va sortir fins el 28.12.2001, amb un total de 332 articles publicats

La sageta violeta

Tot seguit va venir “La sageta violeta” Assumeixo que soc sageta, i no sols perquè vaig néixer sota les influències astrals de sagitari, sinó per moltes altres raons. M’he situat com una sageta austral per veure el món i la seva realitat des del sud dels països empobrits per un nord prepotent i depredador de tot allò que la mare natura ens ofereix per sobreviure tota la humanitat. Una sageta rebel que fa diana per denunciar les injustícies: la gent senzilla té un sentit de la justícia que no protegeix -com és de suposar- tot l’entramat de l’aparell judicial que ha d’administrar-la. Una sageta tossuda a fer valer els drets dels senzills, per posar al descobert els mals que afecten la nostra societat: una bona diagnosi en facilita la reparació de l’estat saludable. Una sageta impregnada de metzines alternatives, amb qualitats guaridores, per mitigar solidàriament el dolor de tantes ferides. Una sageta que se m’ha clavat a fons i m’ha fet lletraferida, i que -estimant- m’ha travessat el cor. I perquè violeta?, evidentment per reflectir la mirada de dona en clau feminista, una causa que ve de molt lluny i que encara em demana que cal empènyer. Varen ser 186 articles publicats i va durar fins el 31.12.2005.

Ciutadana Dempeus

Simultàniament vaig acceptar la invitació de l’Enllaç per ser una de les firmes que setmanalment se’ns mostren a les seves pàgines d’opinió. Aquesta ha estat una etapa molt fructífera i que encara perdura a dia d’avui, tot i que avui li vulgui girar una mica el full, però tan sols a mode de continuïtat. Des de la meva condició de ciutadana em vaig situar dempeus, una forma de fer bategar la quotidianitat de casa nostra com a ciutadana convençuda que també es fa ciutat en el dia a dia.

Llegir la carta de navegació de la vida

He escrit opinió tot fent servir unes cartes de navegació apreses en el decurs de la meva experiència vital, així he pogut opinar des de les qüestions de la més alta política, a nivell mundial, com també les actuacions de diferents governs institucionals (ja sigui el govern central, l’autonòmic o també el local). He tractat tota classe de temes, tot i que darrerament m’he sentit més còmode escrivint temes més socials i més humans, prop de la ciutadania de base i, en particular, la que és tractada com a ciutadania de segona, la que té més riscos de ser objecte de l’exclusió social tant a nivell de recursos econòmics o manca d’habitatge en condicions, com també pel risc de la seva exclusió ciutadana en aquells actes que s’organitzen des de la pròpia ciutat, activitats que són per tothom però que sempre existeixen aquells obstacles que impedeixen una integració personal i grupal en plenitud.

Continuo dempeus

Aquesta ciutadana continuarà estant dempeus per fer-se ressò d’aquelles circumstàncies i/o causes injustes que no faciliten una inclusió necessària, que és molt deficitària. La nostra societat té la riquesa de la diversitat i, d’aquests valors particulars, no n’hem de fer mai una barrera de diferència sinó una abraçada de convivència en un marc d’igualtat. En aquest sentit, aquesta ciutadana continua i continuarà, com fins avui,  dempeus.

maribelanoia@gmail.com

FACILITAR LA IMMERSIÓ A LA FESTA A TOTA LA CIUTADANIA PER IGUAL

Sovint, la vida quotidiana, porta a una dinàmica molt tancada, és a dir, d’anar cadascú a la seva amb el dia a dia dels propis afers laborals o socials. Aquest esquema es repeteix també i -sobretot- en les famílies que, malgrat portin entre nosaltres ja bastants anys, no es senten cridades a trencar aquest aïllament.

Per una participació activa a la pròpia ciutat

Aquest fet em preocupa cada dia, però quan arriba la Festa Major, una ocasió on tothom surt al carrer i que suposa una bona socialització, em somou especialment, perquè crec que no obrim prou les portes a aquella ciutadania que -sovint- és tractada com a ciutadania de segona, i que tenen tot el dret de participar en les activitats de la ciutat.

“Fes-ta al Dinar”, una frase genuïna per compartir allò quotidià.

Fa alguns anys, des del col·lectiu "Compartim Ciutadania” ja vàrem promoure algun tipus de participació. Aquest any -desprès del parèntesi de la pandèmia- hi hem tornat. Al “Fes-ta al Dinar” del dissabte, a banda de les nombroses taules dels diferents grups de familiars o amics, hi havia també una taula on es podia visibilitzar la diversitat de la ciutadania enmig d’una de les activitats més familiars i quotidianes de les famílies de sempre. Nombroses taules preparaven la seva paella o altres àpats, però en una d’elles compartíem àpat de la ciutadania diversa que conforma també la nostra ciutat. Hi participaven de Colòmbia, d’Ucraïna, del Senegal, de Líbia, del Marroc o altres... Cadascú portava els seus àpats típics i, a la taula, es confonien els que eren dels uns o dels altres. Tothom menjàvem del mateix.

La Soundous servint el té

Comensals en primer terme, no pas servint al darrere

Ha estat una experiència gratificant i positiva per a totes les persones que hi hem participat. Per una vegada ningú s’havia sentit tractat diferent, no servien darrera una taula perquè tastéssim els plats típics que han cuinat, com si els de sempre féssim turisme a països exòtics dins la pròpia ciutat. Aquesta vegada érem comensals per igual, sense haver de renunciar a allò propi que tal volta en nom d'una suposada integració sovint es veien obligades. Hem gaudit de ple d’un entorn on ningú s’ha sentit com a ciutadania de segona.

Donar visibilitat la ciutadania diversa

Les Ucraïneses, amb la presència d'una refugiada que conviu ara amb nosaltres, han pogut fer un parèntesi de la duresa de les situacions que comporta la guerra per rebre el suport solidari de les qui hem volgut acompanyar i compartir una vida que ha de seguir. També hem gaudit de la presència de productes típics de Colòmbia com ara un extraordinari suc combinat de fruites pròpies del seu país. La Sohna, del Senegal, a banda de participar-nos d’un excel·lent arròs amb pollastre, ens ha obsequiat amb la presència de les seves tres filles i el fill. Per acabar, una mica de síndria per pair, i un té amb menta preparat allà mateix pel Mostafà i la Soundous.

 

Aquesta vegada hem compartit la vida quotidiana immersos de ple en la igualtat ciutadana a que tothom té dret i -amb més motiu- per la Festa Major.

maribelanoia@gmail.com

DESITJOS I SOMNIS D'UNA CIUTADANIA DIVERSA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip

Tornen les festes i, amb elles, els desitjos i els bons propòsits: “demanar un desig, en certa manera és com encendre una petita llum” se’ns deia, de la mà del conegut director artístic Pep Farrés a la presentació de l’espectacle d’Encesa de Llums de les festes d’enguany.

A la façana de l’Ajuntament d’Igualada s’anava projectant la imatge de desenes d’igualadins i igualadines, membres de l’Escola Garcia Fossas, de l’Escola de Teatre La Tarima, del Casal de la Gent Gran del Passeig, dels Moixigangues d’Igualada o de la Coral Juvenil Xalest. Tots ells demanaven el seu desig tot pensant en allò que els agradaria que passés. Els joves músics de la Big Band de l’Escola de Música d’Igualada ho amenitzaven mentre que, des del balcó i finestres del mateix Ajuntament, compareixien cinc persones que -en veu alta- formulaven el seu propi desig: eren la Paquita Peña, els infants Arnau Callizo i Bruna Miquel, en David Penedès i la Soundous Said.

La intervenció del David

La intervenció del David va ser especialment emotiva doncs ens va explicar la seva percepció sobre el mirar i el ser vist. “Em dic David. Una de les coses que més m’agraden és caminar per la ciutat. La conec perfectament; els seus carrers, les seves cantonades, les seves voreres, els seus passos de vianants, els seus semàfors. Amb el meu bastó acaricio les línies de la ciutat i ella somriu i s’hi posa bé, m’obre els porus de la seva pell i jo hi avanço amb confiança. La ciutat i jo tenim un pacte: -Tranquil David -em diu ella- tu m’acaricies amb el teu bastó i jo et porto on vulguis-. Quan camino pels carrers noto les mirades, puc dir que veig com em miren. -Mira mama, aquest noi porta un bastó blanc-, -Va, no el miris. No passa res, em podeu mirar, vull que em mireu com a qualsevol altre vianant. Si només hi hagués la ciutat i jo, tot seria perfecte, però sovint, al mig del trajecte, el meu bastó topa amb alguna cosa imprevista, un impediment, alguna cosa que ahir no hi era. -Ja ho veus David -em diu la ciutat- un altre cotxe sobre la vorera, jo no ho volia però ell s’hi ha posat, sense preguntar-m’ho... I jo em quedo parat, sense poder avançar, i el meu bastó va donant copets al cotxe aturat sobre la vorera com dient-li que se’n vagi. Aleshores, sento com arriba el conductor, obre la porta i abans d’engegar el motor del cotxe per marxar, deixa anar un: -Perdona noi, no t’havia vist..!- -No m’havia vist? Que estrany... Desitjo que no només em mirin, desitjo que em vegin. Quan camino per les voreres, quan creu-ho els semàfors, quan acaricio la ciutat.... I vosaltres, com ho veieu? Jo ho veig bé.

La intervenció de la Soundous

També va ser molt significativa la veu de la Soundous, que s’ha estrenat com a participant en un ’espectacle com el de l’encesa de llums en la campanya del comerç d’aquest any. La seva presència al balcó de l’Ajuntament va ser molt significativa per la visibilització d’una ciutadania diversa com la que tenim. El seu desig no va deixar indiferent ningú:

“Em dic Soundous. Ja porto 7 anys sense poder viatjar al meu estimat país: Líbia. Molta gent no sap on és Líbia, o fins i tot es confonen entre Líbia i el Líban. No em sorprèn. Vaig arribar a Igualada carregada de sentiments, emocions i un munt d’altres coses que no sé com definir.

Al meu país sempre hi havia soroll, un soroll molt particular que tampoc no sé definir però que recordo perfectament. Si hagués de trobar una paraula per definir el soroll del meu país podria dir que era el “soroll de la guerra”. Cada nit abans d’anar a dormir, tancava els ulls ben fort i desitjava que aquell soroll s’aturés, i en mig d’aquest desig m’adormia profundament. Em vaig acostumar tant al soroll de la guerra a les nits, que la primera nit que vaig passar aquí, el silenci em va fer pànic.  Per cert, en aquells moments tenia 13 anys.

Tots tenim dins nostre un nen que té somnis per complir. Ara, que ja fa uns quants anys que estic aquí, penso en el munt de nens i nenes que han nascut en una terra on no hi a pau. I ara, el silenci de la nit ja no em fa pànic, però abans d’adormir-me, segueixo tancant els ulls ben fort i desitjant que el soroll dels països on hi ha guerra s’aturi i que a tots aquells nens i nenes els arribi la pau que encara no han conegut, que se’ls compleixin els somnis i que tinguin una vida plena de felicitat. I en mig d’aquest desig m’adormo profundament”.

Així es varen anar verbalitzant altres somnis, com ara el dels infants als que els preocupava el futur i el medi ambient... Uns somnis que aquests dies tornarem a desitjar, com ho hem anat fent cada any quan arriben les festes, i que potser repetirem amb ganes renovades de trobar-nos els uns als altres, d’un cert temor de que es repeteixin situacions que les que hem viscut recentment, però estic certa que -darrera cada somni- hi ha també un bri d’esperança perquè la humanitat obri els seus ulls a la crida de la natura, que ens mostra que no vol ser ja més exprimida en els seus recursos naturals, però també al cor de les persones per retrobar-nos de nou amb aquell esperit humà i solidari que ens va acompanyar els dies més crítics de la pandèmia i el confinament. Somniar no costa diners, però si no maldem per assolir-los sempre romandran en el somni. Els desitjos i somnis sempre van acompanyats de propòsits, i això sí que pot dependre de nosaltres, només cal ser coherents i maldar per poder continuar somniant en assolir nous propòsits.

maribelanoia@gmail.com

 

 

L'ALTRA CIUTADANIA TAMBÉ ÉS CIUTADANIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip- 

Aquest diumenge, acompanyada d’un grup d’amics i amigues, vaig participar de la Jornada de Portes Obertes que el centre Islàmic d’Igualada havia organitzat a la seva Mesquita, una jornada amb el propòsit de facilitar un apropament mutu, conèixer la seva cultura així com les seves instal·lacions.

De visita

Una munió de mainada esperava el seu torn per gaudir de les atraccions inflables que hi havia al carrer, davant mateix de la Mesquita. Les seves mares ens rebien dintre  -a l’ombra i amb una ampolla d’aigua- perquè queia un sol de justícia, amb un gest obert, hospitalari. Era fàcil compartir, no té res d’estrany, són ciutadanes i veïnes nostres de de fa ja molt de temps. Es notava un tracte familiar, com el que deuen tenir amb algunes mestres o personal sanitari que coincidíem a la visita, però també -per extensió- a totes les altres persones que ens hi apropàvem.

El té sempre apunt

Dalt, a la sala principal, hi havia llargues taules amb beures i cosetes per picar, dels que no podien faltar els seus dolços tan típics. A un altre cantó de la sala hi havia una altra taula amb aquelles teteres tan tradicionals per oferir-te un got de té sempre apunt, i calent, com cal per fer passar la set, per compartir la seva hospitalitat.

Resar a les hores

La Miriam ens va acompanyar fins al rellotge que indica les hores dels resos que marquen el pas tant del dia com de la nit. Ara que, si estàs treballant, pots recuperar els resos a la nit, quan arribes a casa, ens explicava... Més enllà d’una lectura estrictament religiosa hi veig una disciplina de vida, unes obligacions quotidianes que vetllen per l’acompliment dels preceptes que orienten les seves creences: la bonhomia o ser bona persona, la honestedat, l’estima a la família, el respecte als altres... Són valors que s’atribueixen a la religió, però són valors universals que traspuen qualsevol frontera que es vulgui posar entre la gent provinent de diferents cultures i que, convivint, formen ja part de la nostra societat, una ciutadania que esdevé plural i diversa aportant el seu valor en positiu també a la nostra ciutat.

Indicadors de desigualtat

Potser aquesta ciutat no els hi ha obert les portes de bat a bat tal i com hi tenen dret, i no perquè ja faci temps que hi viuen o fins i tot hi hagin nascut aquí els seus fills, sinó pel simple fet d’haver decidit viure i conviure entre nosaltres, tan se val el temps que faci (a l’hora de pagar impostos no se’ls obliga pas al cap d’un temps, sinó des del primer dia...). No obstant, potser la ciutat no ofereix prou espais per a una normal integració a la seva vida social, potser la dinàmica quotidiana els obliga a relacionar-se entre ells al marge i ens han de convidar ells a entrar al seu món...

Ítems preocupants

Les escoles o els centres mèdics són serveis universals i no haurien d’entendre de discriminació, tot i que potser ens cal corregir alguns ítems per evitar tractaments diferenciats, uns ítems que tal volta ens poden passar desapercebuts -potser com un tel invisible- però  que hi són...

Escolta, t’escolto

M’agrada quan em trobo pel carrer els meus veïns i veïnes i ens preguntem com estem, com ens van les coses... M’agrada compartir la vida dels meus semblants, sigui quina sigui la seva cultura o professió religiosa si en té, però m’enfada constatar com encara hi ha qui rep un tractament de ciutadania de segona, per les dificultats d’assolir la documentació necessària que li permeti accedir a un lloc de treball encara que sigui precari com tothom avui, tothom qui vol viure del seu propi treball. I m’enfada perquè estimo la meva ciutat  i la gent que hi viu, però -sobretot- em preocupa la situació de la gent vulnerable i susceptible de ser exclosa.

La nostra actitud pot trencar barreres

Molts són els tòpics i prejudicis que hem de fer front perquè així ens ho han disposat. Sortosament -però- la nostra actitud ens pot canviar els esquemes. Sols ens cal estar predisposats a escoltar, les ganes de comunicar-nos -en dues direccions- hi són, llavors qui ens ho impedeix?.

Ja ho dic jo: el discurs de l’odi que s’imposa cada dia més a prop, un discurs que pregona la homofòbia, l’odi al diferent, i que té la inhumanitat de deixar morir persones al mar negant permisos a qui les vol auxiliar.

Com deia en Raimon: no, jo dic no, nosaltres no som d’eixe món.   

maribelanoia@gmail.com

ELS DRETS FONAMENTALS, LA BASE DE TOTA DEMOCRÀCIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Una de les coses que, en el que s’ha qualificat de modèlica transició fins que ens vàrem dotar de la Constitució de 1978, va ser considerada com una conquesta arrancada a la dictadura, varen ser les llibertats i els drets fonamentals, uns drets fonamentals consagrats a partir de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada per les Nacions Unides el 1948.

Al crit de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia a Igualada

La lluita antifranquista

Veníem d’una llarga nit de morts i repressió, uns anys foscos de manca de llibertats i de venjança vers els perdedors per part dels qui, després d’haver orquestrat un cop d’estat militar, s’erigiren en victoriosos per damunt d’aquells que sorgiren legítimament d’un procés democràtic com va ser la II República. Uns anys d’ofec i persecució que a la història encara li toca  recuperar per un silenci imposat amb una Llei d’Amnistia que pesa com una llosa sobre la nostra fràgil democràcia, una amnistia que en no haver-hi hagut cap judici sobre els culpables d’aquell genocidi els ha fet immunes i -fins i tot- ara poden emprar instruments d’aquest sistema democràtic per presentant-se a les eleccions a cada descoberta i dur-nos de  nou al passat, encara que sigui de la mà de la democràcia de la que tan han blasmat.

No a la impunitat

L’Oficina de l’alta comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans ja ha demanat a l’Estat Espanyol la derogació de la Llei d’Amnistia de 1977 perquè incompleix la normativa internacional en matèria de drets Humans, doncs Espanya està obligada, sota llei internacional, a investigar les greus violacions dels Drets Humans, incloses les dutes a terme durant el règim de Franco, i a processar i castigar -si encara són vius- els seus responsables recordant el dret de reparació que tenen les seves víctimes.

Igualada. El dia que Juan Carlos I va abdicar a favor del seu fill.

Monarquia imposada   

Si bé, com deia més amunt, la nostra Carta Magna va ser celebrada per la conquesta de drets i llibertats negades i perseguides fins llavors, també va ser fruit d’un procés de consens, per tant, de concessió per ambdues bandes. A la gent que havíem lluitat contra la dictadura se’ns va imposar el Títol II i el Títol VIII. El títol II, que fa referència a la Corona, amb una Monarquia Parlamentària que ha esdevingut obsoleta en el temps, i no sols pel seu sentit antidemocràtic, sinó també -i sobretot- per haver-se mostrat poc exemplar i empastifada de corrupció al més alt nivell.

Els drets nacionals

Amb el temps, i sobretot perquè la societat la formen avui aquelles generacions que no la decidiren, aquest títol, i també el Títol VIII, que fa referència a l’estructura territorial de l’Estat i les seves Comunitats Autònomes, grinyolen i la qüestionen. No cal dir com aquesta cotilla ha ofegat les ànsies sobiranistes d’un poble que se sent menyspreat i com, en aixecar-se aquest poble per molt que ho hagi fet de forma pacífica i exemplar, les forces més retrògrades de l’estat han mostrat la seva veritable pell de llop que ja ni es disfressa d’ovella vigilant.

Els drets socials

Ja es va dir llavors que la Constitució de 1978 era com una navalla de doble full, que segons qui estigués al govern podria fer-la girar cap a un cantó o un altre, cap a aprofundir en els drets socials i/o drets nacionals o caminar vers la involució, i ja s’ha vist cap a quin cantó han exercit el poder aquells governs de la dreta que encara enyora el franquisme.

Manifestaació feminista a Igualada el 8 de març de 2019

El feminisme li fa front

I val a dir que la conjuntura internacional, sobretot d’ençà que Donald Trump és el President dels EUA, els és favorable. L’integrisme, el feixisme i el racisme, que sempre hi ha estat però que -com els ous de la serpent- restaven hivernats, han sortit de la llobatera i s’han tret la careta. L’entrada de VOX al Parlament d’Andalusia ja ens ha mostrat la seva gargamella i voracitat, sobretot pel que  fa als drets de les dones, així com els discursos del líder del PP Pablo Casado i les seves propostes gens encobertes de privatització de l’educació, de la sanitat i del desmantellament de tots aquells serveis que garanteixen uns drets socials i fonamentals que consagra la Carta Magna de 1978. Algun tribunal, començant pel Tribunal Constitucional, els processarà per conspirar contra els seus principis?.

Companyes del col·lectiu Compartim Ciutadanania a la manifestació després dels atemptats del 17 d'agost del 2017.

Visibilitzem els nostres veïns i veïnes

Aquest dijous és el Dia Internacional contra el racisme i la xenofòbia, una epidèmia que es fa present de forma perillosa a casa nostra, i que pretén dividir-nos per raons de diferent país de procedència u origen cultural, de color a la pell, d’orientació sexual, de diverses confessions o creences religioses, d’opinió diversa o qualsevulla altra condició o circumstància personal o social.

Ressorgeix perillosament de nou

Fa quatre anys tot el món “civilitzat” va reaccionar front els atacs terroristes de París a dibuixants de la revista satírica de Charlie Hebbo, apel·lant a la llibertat d’expressió com a baluard de les llibertats d’occident (avui tenim a la presó cantants i humoristes censurats per la seva expressió artística). I aquest divendres, un terrorista va atacar dues mesquites a Christchurch de Nova Zelanda, amb el resultat d’uns 50 morts. Altres mesquites a Europa han rebut també, aquests dies, nous atacs. On són les mostres de solidaritat amb la comunitat musulmana?, i als nostres veïns i veïnes, els hem mostrat el nostre suport?.

Protesta contra els atacs als centres de MENAs

Agressions en el dia a dia

Per aquest dissabte, per part de la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme,  s’ha convocat a Barcelona una manifestació contra el racisme i l’extrema dreta. El portaveu d’aquest col·lecti David Karvala ha parlat d’aquest atemptat que només s’entén en el context de la islamofòbia dins la societat, assenyalant el paper de diversos polítics i mitjans de comunicació a l’hora de fomentar aquesta islamofòbia. Alhora ha assenyalat l’augment dels assassinats masclistes i d’agressions LGTBI-fòbiques en un moment en què VOX vol limitar els drets de les dones i les persones LGTBI. També ha criticat que, a la societat actual, existeixen diferents mostres de racisme, com ara la recent onada d’atacs a centres que alberguen MENAs (menors estrangers no acompanyats) i la impunitat dels atacants (no li consta que hi hagi hagut cap detenció).

Al carrer pels nostres drets fonamentals

Estem vivint una veritable regressió de molts drets assolits en llargues i costoses lluites d’anys i anys, i això no ens ho podem permetre. Els drets, que sempre han estat conquerits, cal defensar-los cada dia, i el més adient és que una societat amb drets cal construir-la de baix a dalt, per la seva implicació i garantia de continuïtat. Els drets socials, els drets nacionals i tots els drets són importants, però no és poden contraposar. El què està clar és que sense els drets fonamentals no hi ha cap base per poder caminar i avançar en cap dels drets dels que encara ens queda molt camí per recórrer.  

maribelanoia@gmail.com

COMPARTIR LA VIDA A PEU PLA

CIUTADANA DEMPEUS.

Vivim uns temps convulsos en els que la magnitud dels esdeveniments fa que restem astorats per la seva incredulitat, i que ens agafin per sorpresa els disbarats que es diuen així com la capacitat de tergiversar el sentit dels delictes qualificats en el codi penal per a casos que no tenen res a veure amb aquells i aquelles a qui se’ls hi imputa.

Apareix el populisme

Fa uns anys, sota una mena de marca blanca, apareixien nous agents en la vida política que es van entestar en afirmar que la nostra societat estava dividida per raons de llengua, que el castellà estava discriminat a les escoles proferint altres improperis. La mateixa gent no va denunciar mai, amb la mateixa contundència, el risc de divisió social –per exclusió- que s’esdevindria per mor de les dramàtiques situacions de vida a causa de les polítiques de retallades i serveis, pròpies del salvatge liberalisme econòmic que impera arreu.

Risc de feixisme

Ja ho sabem, una situació de crisi és brou de cultiu pel populisme (el mateix Hitler va guanyar en unes eleccions, no ho oblidem). I, en aquest sentit, no es estrany la proliferació de grups de caire neofeixista que busquen brega per trencar la convivència pacífica de la nostra societat.

El català com a llengua vehicular

Catalunya, ho hem dit sempre, és terra de pas i d’ acollida. La realitat social que vivim és ben rica per la diversitat de llengües i cultures que hi convivim. La immersió del català a les escoles, amb el català com a llengua vehicular i la normalització lingüista que s’ha donat a la resta de la societat, fa que moltes de les persones nouvingudes, i no sols les generacions que ja han nascut aquí, es sentin plenament d’aquí, entenguin, respectin, acceptin i facin seva també, la terra que els acull. 

Tractar diferent al “diferent”

Potser ens hauríem de preguntar si la nostra actitud està a l’alçada de tornar-nos-hi en la mateixa reciprocitat. Fins quan els considerarem nouvinguts?, perquè els tractem encara com a diferents?. Recordem que la por al diferent és la gran arma amb què compta el feixisme, i si li volem fer-hi front ho podem fer també des d’una actitud propera, molt senzilla, del dia a dia, doncs potser no hem d’anar a buscar referents llunyans, sovint contaminats d’estereotips que ens han volgut induir.

Una relació quotidiana

Qui més qui menys coneixem veïns o veïnes, de la nova migració, que han hagut de marxar dels seus països pel dret a llaurar-se un futur millor per ells mateixos i també pels seus fills. Potser hi coincidim a la porta de les escoles, als parcs, al consultori mèdic, als hospitals o al mercat, no obstant no hem arribat més enllà en la nostra relació veïnal.

Convidades d’activitats ciutadanes

Aquest va ser el motiu fundacional del col·lectiu Compartim Ciutadania que aquest dissabte va participar a la Tercera Jornada de les Plantes Oblidades. La seva activitat va consistir en mostrar com es cuina al Marroc la malva (allà en diuen ibkoula). La malva és una planta que aquí no es considera comestible i no es troba ni als supermercats ni a les tendes de verdures. D’haver-n’hi n’hi ha, però en estat salvatge, sense garanties per al seu consum.

Herbes oblidades aquí però no allà

La Farah i la Hanan varen aconduir la presentació d’una demostració gastronòmica de com es cuina. Les havien portat ja cuites, bullides al vapor i -a la vista de tothom- la Hanan les va preparar mentre la Farah ho anava explicant. A més ens va explicar que la malva, a banda de l’ús culinari, té algunes propietats més, com ara que el seu oli es fa servir per la cura de la pell i els cabells.

Un tast de cuina del Marroc

Un cop acabat el plat, amb tots els seus condiments, ens varen oferir un tast que varem provar la assistència a l’acte, una assistència que –per cert- era ben nombrosa. Amb aquest motiu es va produir un ric i sà intercanvi entre totes les persones participants. Hi havia qui s’apuntaven la recepta, qui preguntava detalls a les dones del col·lectiu Compartim Ciutadania que hi eren present. La conversa era fluida i la llengua no era cap obstacle per comunicar-se. L’acceptació recíproca i la convivència trencaven molts estereotips dels que promouen qui ens volen dividir. Potser no és tan difícil posar de la nostra part...

Felicitem-nos recíprocament

En Marc, portaveu del col·lectiu Eixarcolant , qui ha organitzat la jornada, ens ha fet arribar la seva impressió: “tothom va quedar entusiasmat amb la vostra activitat, de debò ho dic. Va ser genial!. Ho vareu explicar súper bé, us ho vareu preparar moltíssim i va quedar súper bo. Felicitats”.

Potser les felicitats han de ser recíproques, perquè si no obrim les portes de les activitats de la nostra ciutat a les persones que encara diem nouvingudes però que, pel temps d’estada que ja porten aquí, ja no ho són, no podrem parlar mai d’integració, ni en positiu ni en negatiu.

Aquesta experiència va ser una mostra del què pretenem amb Compartim Ciutadania, de com podem conèixer-nos, intercanviar opinions i – sobretot- compartir la mateixa vida a peu pla de la ciutat on vivim.

maribelanoia@gmail.com

ENTREVISTA AL PROGRAMA "LA PLAÇA" DE CANAL TARONJA ANOIA

(LA TELEVISIÓ LOCAL DE L'ANOIA)

 

ACOSTANT DIVERSITATS DES DE LA IGUALTAT

MARIBEL NOGUÉ i FELIP - Ciutadana Dempeus

Aquest era el lema escollit per la Jornada de Portes Obertes a la Mesquita d’Igualada organitzada per l’ Associació Cultural Alfarabí. Una bona proposta que va convocar diverses persones, vinculades a associacions i entitats socials diverses, perquè estem convençudes de que no es tracta sols d’un tema de cortesia, d’educació i convivència amb els veïns i veïnes de torn, sinó que, en el context actual, cal obrir-nos especialment a una comunitat especialment vulnerable cara als prejudicis que s’estan generant pel cúmul de tòpics i rumors que es fan córrer de forma intencionada per un discurs de l’odi que –dissortadament- va penetrant en la vida quotidiana de massa sectors de la nostra societat.

Jornada de portes obertes a la Mesquita d'Igualada

Un curs sobre islamofòbia de gènere

El passat mes de juny, la Fundació Sociocultural ATLAS va dur a terme un curs sobre “Islamofòbia de gènere. Eines per descolonitzar la mirada” impartit per Brigitte Vasallo, escriptora, professora i una coneguda activista feminista i antiracista. En aquest curs es va posar de manifest que la islamofòbia no és més que una excusa per atiar una interessada confrontació civil per raons de la religió que professa una comunitat determinada (només cal recordar com va actuar el nazisme contra els jueus).

Una aliada de l’odi

Els darrers temps hem viscuts enfrontaments on, el fet d’anar-se obrint mesquites per tal que la comunitat musulmana que conviu amb nosaltres pugui dur a terme els seus cultes, s’ha fet servir com a objectiu per atiar l’odi. Com si el terrorisme no hagués causat víctimes en la comunitat musulmana, com si la gent senzilla de peu de carrer estigués d’acord amb el terrorisme.... Mohamen Mustafa, en un article titulat “la islamofòbia és una aliada del terrorisme” escriu que les mesquites s’han convertit en el principal objectiu de l’odi, i assenyala DAESH com qui els ha arrabassat uns símbols que no els pertanyen per fer-los servir cara al seu propi benefici propagandístic.

Gent de pau perjudicada per les elits

Qui coneix persones que professen la religió musulmana sap que són gent de pau i que denuncien, com qui més, el terrorisme. És com la gent que es diu cristiana de la nostra societat, hi ha bona gent i gent compromesa i n’hi ha que, fins i tot des de la jerarquia, dóna un discurs prepotent i excloent, amb continguts inequívocament misògins i homòfobs, i no per això qualifiquem tothom qui es manifesten de confessió cristiana, practiquin o no aquesta religió, de misògins o homòfobs.

Res d’odi, res de por

Ho hem vist al carrer a casa nostra mateix. Quan hem sortit al carrer per denunciar- per exemple- la situació que viuen les persones refugiades que fugen horroritzades pel terror, ho hem fet plegats. “Res d’odi” “Res de por” dèiem en la darrera concentració el Dia Mundial dels Refugiats. És que mica en mica perdem la por, és una de les poques coses que no podem perdre, i la perdem colze a colze amb els nostres veïns i veïnes. A nosaltres no ens enganyen. Quins escrúpols han tingut alguns governants (per exemple Donald Trump o Felip VI) per signar acords de venda d’armament als xeics dels emirats àrabs?. Perquè algunes mandatàries europees que han estat a l’Aràbia Saudí o als Emirats no s’han hagut de tapar el cabell com obliguen a les dones dels seus països, uns països on fins i tot hi obliguen les turistes que hi van?. Hipòcrites.

Concentració a Igualada el 20 de juny de 2017

Construir identitats alienes a la mateixa biografia

En un dels seus escrits Brigitte Vasallo ens diu que “Més enllà de les creences i les pràctiques religioses de cadascú, s’entén com a persona musulmana a qualsevol que sigui llegida, correcta o incorrectament, com a tal. Persones de tradició musulmana, però laiques o atees, pateixen la islamofòbia. Sense anar més lluny el policia assassinat a París, de nom Ahmed, el varen definir com a musulmà sense cap tipus de dubte i sense preguntar al seu entorn si s’identificava com a tal o no. Mentre que els terroristes de Paris també els van definir com a musulmans sense més, sense parar compte que alhora eren francesos, nascuts a França i educats en l’entorn francès d’una institució d’acolliment francesa. Es potencia així el cognom i el lloc de naixement dels pares per construir una identitat aliena que nega la seva pròpia biografia”.

Interessos que amaguen polítiques d’exclusió

No es pot reduir l’entramat de la islamofòbia a la construcció d’un mite identitari europeu a partir d’una fictícia oposició binària: Europa com a laica (o cristiana) i el Islam i les persones musulmanes com a estrangeres, exògenes. És a dir, l’enemic extern”. És per això que, a la mesura que apropem diversitats, trobem la manera de reconèixer en l’altre suposadament “diferent” la igualtat humana que ens uneix, fent una distinció dels interessos que s’amaguen en aquelles polítiques d’exclusió.

La religió com a ciència a l’escola, la doctrina fora

La visita a la Mesquita d’Igualada ens va mostrar la consolidació d’una edificació feta a partir de les aportacions de la gent, amb unes aules com cal per impartir coneixements. Jo sempre he estat defensora de la laïcitat de l’escola, i que els ensenyaments de les religions i el seu culte han de fer-se, per exemple- en espais propis.

Coincidir en la convivència quotidiana

Així, des de la llibertat religiosa i de consciència coincidirem molt més sovint en el nostre dia a dia i, perquè no, en els nostres objectius de forjar un món millor, més humà, més just i més igualitari, un món on la guerra formi part d’una assignatura per conèixer la història, però també com s’ha avançat en el temps pel que fa a drets humans, i tot seguit posar els mitjans per evitar que es puguin repetir episodis de destrucció tan dolorosos com el que estem vivint actualment. O és que ja ens estem tornant insensibles?.

maribelanoia@gmail.com