Presentació del col·lectiu COMPARTIM
CIUTADANIA
Amb aquestes
paraules començava la darrera intervenció que es va fer divendres passat, a
l’Espai Cívic Centre, a la presentació de Compartim Ciutadania. La sala que
presentava una assistència de gala, amb servei propi de cura d’infants allà
mateix, per facilitar l’assistència d’unes mares joves deleroses de participar a
la societat on viuen i que -a través d’aquest col·lectiu- hi troben el suport
adient que les pot ajudar a la plena integració social que tan desitgen.
Empoderament des del suport mutu
Farah
Benserhir va ser qui va obrir l’acte de presentació en societat: “A Compartim Ciutadania ens proposem forjar
aquest espai de manera que ens permeti establir contacte amb moltes conciutadanes
que –sovint- es troben soles i aïllades, desconeixent molts dels mecanismes de
funcionament de la societat on vivim i on –fins i tot- portem els fills a
l’escola. A més, el fet de poder compartir els mateixos problemes i angoixes
que -com a emigrants- hem d’afrontar, ens proposem -des del suport mutu i la
solidaritat- un major empoderament que permeti deixar de ser tractades com a
estrangeres, com a ciutadanes de segona, vaja.
Els
drets i deures dels immigrants
Sovint sentim a dir que els immigrants
només volem drets i no volem deures, va dir, això és mentida. Es tracta d’un
dels tòpics que circulen i que emmetzinen la normal interrelació entre les
persones, tant se val quina sigui la seva condició d’origen, de cultura, de
religió, de forma de vestir, de gènere o de color a la pell. En tot cas, la
veritat és que encara tenim un dèficit de drets, perquè els deures ja fa temps
que ens veiem obligats a complir-los.
Fer plegats els mateixos camins
Nosaltres
estem disposades a emprendre el camí que ens hem marcat. Confiem i esperem
trobar-nos sovint compartint la mateixa ruta, perquè els camins són els
mateixos i no hi ha d’haver obstacles per fer aquest trajecte plegats.
Traços comuns en la diversitat
Karima El
Hattabi va fer pales que, malgrat formar part d’aquesta societat des de fa
temps, viuen -no obstant- una situació d’invisibilitat i d’aïllament. Entre
nosaltres mateixes som diverses, però tenim alguns traços comuns com ara la
dificultat d’incorporar-nos al món laboral. D’una banda, la dificultat de
trobar feina no depèn sols de la nacionalitat, sinó d’una sèrie de factors com
ara el temps d’estada al país d’acolliment, la situació familiar, l’experiència
laboral del país d’origen que no es tinguda en compte aquí, o l’aspecte
físic...
El model patriarcal supedita al marit
Una altra de
les dificultats que patim és que venim pel sistema de reagrupament familiar, un
a llei basada en el model patriarcal perquè és l’home qui emigra i la dona qui
cuida de l’espai domèstic, i aquest fet impedeix que la dona reagrupada pugui
treballar. En aquest sentit va denunciar explícitament la llei que (abans del
2010) atorgava a les dones la residència sense permís de treballar, i això és
una discriminació directe a la dona que –per llei- està condemnada a viure depenent
del seu marit.
Inserció via serveis
Malgrat tot,
s’estima que la incorporació al mercat laboral és d’ 33 %, la majoria entren
per la porta del servei domèstic, la cura de la gent gran, la Hosteleria (pel
que fa a la neteja o la cuina). Cal tenir en compte que, tot i tenir estudis
universitaris o alguna qualificació professional, han d’afrontar –per
necessitat- aquest tipus d’entrada al món laboral renunciant a la pròpia
professió.
La sobretaxa dels estrangers
La Fàtima
Menegadi va parlar del cost administratiu que suposa la regularització dels
permisos de residència, de treball o la mateixa nacionalitat, que obliga a una important
despesa en impostos i taxes que minven molt els recursos familiars que es
necessiten per sobreviure com cal.
Amb el mocador ja no és d’aquí
Especialment
impactant va ser el testimoni de l’Ikram
El Ouahabi. Aquesta jove de 17 anys va néixer a Igualada i, segons va dir,
sempre s’ha sentit catalana, és més –diu- “he estat una més, ben integrada, ben
adaptada,,, sense cap mena de problema”. Ara bé, continua, quan vaig decidir
posar-me el hijab, més conegut com a
mocador islàmic, la cosa va canviar: “tot i que he escoltat paraules agradables,
també he notat –i noto- certes actituds que marquen un gran desequilibri entre
una cosa i l’altra. Sembla ser que ja no sóc espanyola, directament m’han dit.
I perquè no sóc espanyola si he nascut aquí?. Perquè no estàs adaptada, em
diuen. I què és l’adaptació?. No són ni una ni dues vegades que m’he pogut
trobar amb un noi o una noia marroquina discriminat al pati i exclòs dels
altres. Voldria saber quin és el motiu. Dubto que hagi estat una opció pròpia.
Quantes vegades se’ns ha dit: Fas pudor, dutxa’t. O “perquè portes mocador?, que tens polls? ,
o d’altres frases tan o més absurdes...”.
Tot seguit es
varen llegir un parell de poemes de Nazik Al-Malaika (Bagdad 1923 – El Caire
2007), extrets del poemari “El fons de la onada” i traduïts al català per
Margarita Castells i Criballés. Karima El Hattabi va llegir en àrab, i Isabel
Casas en català, “Neteja d’honra”, i “ànimes descalces” va ser llegit en àrab
per Ikram El Yakoubi i en català per Maribel Nogué.
Travessar una porta on altres recelen
Va ser Ikram
El Yakoubi qui concloïa les intervencions amb una afirmació contundent: Així
som nosaltres”, dones com totes vosaltres, amb les inquietuds pròpies de
persones que ens preocupa el nostre entorn, que vivim i volem viure millor a
aquesta societat d’acolliment. Que volem deixar de ser tractades com a
ciutadanes de segona, que tenim molt a aportar perquè volem construir plegades
el nostre avui per tenir un millor demà. És així com travessen la porta d’una
ciutat que necessita que hi entrem. Ens hi esperen conciutadanes amb els braços
oberts, així com d’altres que –de moment- recelen, però estem convençudes que -poc
a poc- vencerem les seves resistències i que –plegats- uns i altres
contribuirem a fer de la nostra ciutat una societat diversa i rica
culturalment.
Van donar a
conèixer la seva adreça electrònica de contacte:
