ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES, FONS I FORMES

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El resultat de les darreres eleccions al Parlament de Galícia em corroboren el pensament que ja fa temps tinc sobre com funciona el nostre sistema democràtic comparant-lo amb el més pregon sentit de la democràcia que vaig aprendre en la lluita antifranquista. Per començar, ja des de les primeres eleccions democràtiques després de la transició, alguna de les qüestions fonamentals per a mi, era el compromís contret per la construcció d’una societat diferent basada en els principis de la democràcia, és a dir, drets igualitaris per a tothom a partir dels drets humans i la justícia social.

La llei d’Hondt

Però ja amb la legalització de tots els partits polítics i el desenvolupament de les lleis que s’esdevindrien, no s’afrontaria pas una ruptura amb el passat com havíem anhelat, sinó que tindríem una reforma una mica passada per aigua, començant pel sistema electoral que no es basava en la igualtat radical d’una persona un vot, sinó que va aparèixer al tauler i de prompte- la Llei d’Hondt, una llei per al recompte de vots on es prima la representativitat els partits majoritaris en detriment dels minoritaris, orientant així la governabilitat del país que es basaria en l’alternança des d’un bipartidisme que asseguraria la democràcia que estaven dibuixant. Fora d’aquest esquema no es considerava cap altre opció com a “constitucional”. Així tenim que, a les darreres eleccions gallegues, el PP ha necessitat per assolir cada diputat 17497 vots; el BNG 18670 vots: el PSdeG 23061 vots, mentre que els qui no han assolit el 5 % es queden fora. Cal tenir en compte que la divisió territorial de les demarcacions electorals i la seva densitat poblacional també posa un preu diferent de vots per diputat segons el territori (ho veiem prou clar a Catalunya).

L’electoralisme permanent precaritza la tasca

Mentrestant, les eleccions s’esdevenen les unes darrera les altres i, sovint, les actuacions polítiques estan constantment supeditades a una dinàmica electoralista que ha frenat l’eficàcia d’algunes actuacions a mig o llarg termini, omplint els despatxos dels representants polítics de projectes i més projectes que, per canvis de govern aquí o allà, sovint quedaven al calaix sense dur-se a terme, incrementant un cert desencís de la democràcia i la credibilitat dels seus polítics.

L’enfrontament personal arma de divisió

Potser la democràcia que tenim és tan sols una maquinària posada en marxa -de forma permanent- per justificar totes i cadascuna de les decisions polítiques en clau de rivalitat electoral, per guanyar les properes conteses electorals i erigir-se en el poder, sense més... Aquesta confrontació permanent ha suposat -massa sovint- no sols la natural discrepància de les orientacions polítiques dels diferents projectes sinó -dissortadament- un enfrontament personal dintre i fora de les mateixes organitzacions polítiques on hi cap el joc brut i les lluites intestinals, dintre i fora de la mateixa organització. Tot són ara ànsies de poder, de manar per damunt dels altres i fer carrera o trepar per pujar més amunt i guanyar més. El resultat?, un lamentable rebaixa de l’essència de la democràcia i un desencís de la política...

Una altres formes democràtiques

Per a mi la política no és això, per a mi és gairebé un art, el de maldar pel bé d’allò comú, comptant -sobretot- amb la participació de la població que es representa, buscant el consens entre diferents per construir cohesionant, no fraccionant i enfrontant guanyadors i perdedors, perquè la ciutadania de peu pla, malgrat haver-hi esmerçat com qui més els seus esforços, fa massa temps que n’és perdedora.

A debat: programes o lideratges?

On ha quedat allò de “programa, programa, programa” que deia el malaurat Julio Anguita?. Ara les candidatures estan personalitzades entorn un líder, com una lluita personal, amb guanyadors i perdedors d’uns resultats que es conjuguen constantment en clau de les properes conteses electorals, relegant la participació de la ciutadania a un vot de confiança a les urnes que, si no t’agrada, has de confiar sols en una alternança que haurà d’esperar, i quina impotència haurem de patir fins que passin 4 anys.  

Una democràcia sense partits

A l’antifranquisme els partits polítics eren -per damunt de tot- una organització social i política que es feien present en la realitat social de cada dia, intervenien i es feien sentir com es varen fer sentir en dures i adverses condicions. Un amic i mestre de la política, sempre em diu que -en realitat- vivim una democràcia sense partits, una democràcia on la majoria dels qui ens governen ho fan per dalt i allunyats d’unes bases que sols escolten en les campanyes electorals, molt diferent de com havíem concebut i lluitat per la democràcia des d’un altre concepte de partit polític.

Galícia és, sobretot, la seva gent

La realitat de Galícia és la d’un medi rural conservador, d’una població envellida molt vinculada al passat (he vist repetides imatges de monges -acompanyant gent gran amb cadira de rodes i dependència cognitiva- amb la papereta a la mà, una papereta que hauria decidit ella, qui sinó?). És un país que ha hagut de buscar la vida a l’emigració, fins i tot Alberto Feijóo regalava un maletí als joves que marxaven a estudiar o a exercir els coneixements adquirits a les nostres universitats per manca de futur al seu país. Un país que ha desmantellat la indústria de les seves drassanes i una factoria d’automòbils que generava, directa o indirectament, milers i milers de llocs de treball, on la pesca com a mitjà de vida a les seves costes és destruïda per temes com el “prestige” o ara els “pellets”. Un país on els incendis forestals cal llegir-los en clau especulació del sòl, i on els narcotraficants campen al seu aire per destruir les persones evitant que prenguin consciència i acabin amb els seus privilegis.  Tot plegat amb el vist i plau dels seus governants.

Malgrat les majories absolutes, Galícia sempre al cor

Galícia també pot ser aquell país de costes idíl·liques, d’una riquesa natural i cultural immensa, com ara la seva llengua, on creix la contundència d’un teixit social ja des de les marees, i que s’ha anat organitzant per oferir al seu país una alternativa als residus d’un franquisme encara viu. Malgrat les majories absolutes, arribarà un dia en que podrem deixar enrere les màfies del poder i tornarem a cridar ben alt: populisme “Nunca Mais”.

maribelanoia@gmail.com

 

EL CONSELL COMARCAL, UN SOROLL DE FONS VICIAT D'ORIGEN

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip 

Els Consells Comarcals varen ser creats a Catalunya l’any 1987. No feia massa que havíem entrat amb il·lusió a un sistema democràtic deixant enrere la negra nit de la dictadura franquista amb la seva manca de llibertats i, després de 8 anys d’Ajuntaments democràtics, ja ens havíem trobat amb un munt de problemes a resoldre, sense recursos per afrontar les necessitats més bàsiques i amb una administració supralocal encara per endreçar.

Dèficits d’origen

Ja disposàvem de Parlament i s’havia constituït el Govern de la Generalitat. Tindríem interlocutors pensàvem, algú a l’altra cantó disposat a escoltar les demandes de la ciutadania, però l’any 1980 s’havia trencat l’esperit unitari de les primeres eleccions i, a poc d’iniciar-se la primera legislatura, tot va canviar de rumb. Alguns dels Consellers que formaven part del govern d’unitat presidit pel M.H.  Josep Tarradellas (per exemple Ramón Espasa que va ser Conseller de Sanitat), varen ser cessats en el seu càrrec per donar pas a un altre model de govern, el que prendria una forma exclusivament partidista per complir els interessos i objectius del -llavors- govern de Jordi Pujol.

L’opció de gestió partidista

Havíem anhelat que els Consells Comarcals fossin aquell instrument intermediari entre els Ajuntaments i el Parlament, però els Consells Comarcals es varen crear a la baixa d’allò que aquells i aquelles que havíem lluitat sota la dictadura albiràvem per la democràcia. Passarien a ser un mer organisme d’administració del govern de la Generalitat (ni tan sols de la pluralitat del Parlament sinó del govern monocolor polític constituït). Així, de cop, es buidava de contingut les competències pròpies d’una institució local, limitant-la d’aquella participació més plena per a prendre decisions d’àmbit supramunicipal i desvirtuant la seva competència primera com a organisme més proper a la ciutadania i al servei dels Ajuntaments.

L’escenari de rerefons

Concebut, penso, com una substitució de les Diputacions Provincials en quan als recursos de que disposen, però amb una altra divisió territorial, naturalment (això de les províncies...). Així es va anar dotant la seva estructura més amb pretensions de disposar de la administració pública que no pas la de fer servir els seus recursos per donar serveis.

El “llast” dels funcionaris

És allò propi del liberalisme que s’aplica, es blasma de tot allò públic -sobretot del “jou” de tenir funcionaris- per tant, la dotació de personal s’ha fet a partir de càrrecs de confiança i una política de gestió privada. D’aquesta manera s’ha solucionat o donat ocupació als antics càrrecs que ja no ho són o s’ha pogut compensar serveis prestats a aquells que s’hi tenia compromís.

Sense tècnics ni per signar nòmines

Avui, al Consell Comarcal de l’Anoia només hi ha tres funcionaris, El Secretari (que és “funcionari de carrera” com a tècnic jurídic), exerceix de secretari accidental, l’Interventor (que té plaça de funcionari com a economista) ho ha estat també de forma accidental, i l’Enginyera -que també és funcionària- fa les funcions de Tresorera. La resta és personal laboral, àdhuc la figura d’un gerent que s’incorpora al govern de les institucions com a model de gestió privada. Per això els costa tant de reconèixer que hi ha d’haver un Comitè d’Empresa i que aquest té alguna cosa a dir pel que fa als drets laborals, mesures de seguretat o altres temes, sobretot amb el tema de les contractacions, que es donen sense que hi puguin dir res. La manca de considerar-se un organisme públic, amb les seves peculiaritats, fa que existeixin diversos “regnes de taifes” entre els caps de servei que administren els diferents departaments, amb una bossa de treball pròpia cadascun d’ells que -sovint- serveis per “endollar” els seus.

La precarietat d’uns llocs de treball públics

Segons Clara Fernández, representant de CCOO al Comitè d’empresa del Consell Comarcal, de 190 persones que hi treballen 99 llocs són estructurals, de les que 36 són fixes i 63 estan vacants i ocupades per personal temporal. De la resta, unes 50 places haurien de ser estructurals perquè donen serveis bàsics i tenen un finançament estable. La resta són plans d’ocupació, i la majoria de contractes s’han fet a l’empara d’un contracte temporal (d’interinatge, d’interí per programa, d’obres i serveis, etc. És a dir, sense tenir cap garantia d’estabilitat a la feina. Amb aquesta estructura es pot donar una situació com la que s’ha donat aquest mes d’octubre on, no per manca de diners ni de voluntat política, simplement la manca de funcionaris per poder signar els pagaments, estaven en perill els mateixes nòmines del personal (a banda de proveïdors, per exemple). El Secretari estava de baixa i l’Interventor va plegar sobtadament. No es podia habilitar cap altra funcionari encara que fos de rang inferior, simplement perquè la institució no en té més.

Una denúncia anònima a antifrau

La denúncia dels problemes amb els alts càrrecs tècnics del Consell Comarcal que -de forma anònima- es varen denunciar a antifrau, va ser el 29.05.2019, i els consellers del nou govern varen aprovar el nou cartipàs de competències el 31.07.2019. Per aquesta raó, el soroll provocat per sembrar el dubte sobre algun dels seus representants és una instrumentalització política ben bruta, amb ganes d’esquitxar perquè sí, doncs a banda de que  (excepte del 2003 al 2007) el Consell Comarcal ha tingut uns governs de continuïtat, el Secretari quina situació s’ha denunciat a antifrau ho és des del 2008.

La solució, un funcionari d’alt nivell

Sortosament es va trobar una fórmula per sortir del pas (assolint un secretari d’habilitació nacional), sinó -en ser el Consell Comarcal com una institució de segon nivell- és a dir que està tutelat per la Generalitat, la cosa hauria estat pitjor. Si aquesta dependència de les decisions centralitzades ho fan sota una bandera d’independència, quina credibilitat tenen davant els milers i milers de ciutadans i ciutadanes que varen sortir al carrer exigint un aprofundiment de la democràcia, denunciant la corrupció i exigint dret de participació en aquelles decisions que ens pertanyen?. Les grans i valuoses mobilitzacions ciutadanes que s’han donat no es mereixen un país amb unes institucions tan descafeïnades de democràcia com ara el Consell Comarcal i la majoria d’institucions de la Generalitat.

maribelanoia@gmail.com

VIURE I CONVIURE DES DE LA DIVERSITAT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El proper diumenge tenim unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Podrem escollir els nostres representants per prendre, en nom de tots i totes, les millors decisions per les persones que vivim en aquest país tan estimat per tothom, els uns l’estimen d’una manera i els altres d’una altra. Alguns pertanyen a famílies que han viscut aquí tota la vida; d’altres ja fa uns anys que hi varen arribar els seus pares i avis per buscar-se aquí el seu futur; n’hi ha que fa més poc que hi han vingut per buscar-se la vida i, fins i tot  els seus fills, ja han nascut aquí. Des de sempre que Catalunya s’ha considerat una terra de pas i tots plegats formem part d’una societat que ve de lluny i que sempre s’ha caracteritzat per la seva capacitat d’acolliment. Què és el que ha canviat avui que fa que bona part de la seva gent visquin al llindar de la pobresa, siguin víctimes d’una actitud xenòfoba, de rebuig i d’exclusió o tot plegat?.

Una línia divisòria

Els partits polítics que es presenten en aquestes eleccions tenen els seus programes electorals, uns programes que -sovint- no es poden aplicar en la seva literalitat perquè s’han acabat les èpoques de les majories absolutes i calen polítiques basades en l’acord. Això sí, hi ha una línia per on es poden delimitar les actuacions: a una banda les que prioritzen continuar amb la trama de negocis basada en polítiques d’economia liberal que ja coneixem, i a l’altra la que s’hi alineen els qui coincidim en les polítiques socials a aplicar, les que es basen en les persones i no en els beneficis multimilionaris d’uns pocs en detriment de la majoria.

El neoliberalisme ens aixafa

Abans es deia que Catalunya era rica en treball i benestar. No podem dir el mateix avui, amb una degradació del mercat laboral -tant en l’increment de la taxa d’atur- com en la qualitat de les seves condicions molt més precaritzades, per no parlar del greu problema de l’habitatge o la privatització de serveis tan essencials com ara l’aigua, la llum o el gas. No tot es pot atribuir a causa de la pandèmia que estem vivint, sinó que són els efectes d’unes polítiques econòmiques que venen de lluny.

Fer prevaler els nostres valors

Pel que fa als valors tradicionals d’aquest país, la justícia social, la fraternitat, la solidaritat... eren trets característics de la seva gent, però la preponderància del capitalisme que basa la felicitat humana en el tenir i no en el ser, en tenir de tot però no poder-hi arribar, ens ha convertit en una mica més frustrats, més egoistes i potser també un pèl resignats.  

Tres voltes rebel

Jo no m’hi conformo. No em conformo a que un nombre cada vegada més gran de ciutadans i ciutadanes no puguin participar -de ple dret- a l’hora de prendre les decisions que ens afecten col·lectivament a tots i totes. No em conformo a que, en els darrers anys, s’hagin reduït els recursos destinats a millorar i posar al dia els serveis públics com ara la sanitat o l’educació sota l’excusa de la llibertat d’elecció. I no parlem ja de salut. Ho hem vist ara amb la pandèmia, una pandèmia que no distingeix de classes però que afecta la qualitat de l’atenció assistencial que teníem: les institucions públiques van al límit de personal i eines mentre que -amb diners- pots accedir a consultes d’especialistes que -per raons de llista d’espera- la xarxa pública no et pot oferir com abans. A la salut no se li pot posar preu, ni a l’educació, ni a l’habitatge, ni a l’aigua... són drets universals.

Encara patim efectes de residus no democràtics

Ho hem vist -fins i tot- als altres serveis públics com ara bombers o les administracions, i als serveis considerats essencials. Sembla però que tota la culpa és de Madrid (com si aquesta capital no la formessin els seus ciutadans i ciutadanes aliens del tot a la veritable causa de la situació generada). Cal assenyalar, això sí, la responsabilitat de les polítiques dels diferents governs centrals de l’Estat, el seu model centralitzat que nega els drets de la perifèria, o que encara arrossega uns valors que venen del franquisme, incrustats al moll de l’os d’alguns estaments oficials (com ara el Tribunal Suprem o el Consell Judicial del Poder Judicial) que avergonyeixen el sentit més pregon dels drets humans i la mateixa democràcia.

El perill de l’abstenció

Al nostre Parlament hi aniran representants elegits per un percentatge no majoritari de la totalitat de la ciutadania (i no pas per la més que previsible abstenció dels seus votants censats per mor del COVID) sinó pels que no tenen dret ni a estar inclosos al cens i - en conseqüència- poder votar. Tant que ens hem omplert la boca i els carrers de que volíem votar...

Votar, un dret polític

Però, els que podem, tenim la obligació de participar (deixant ara de banda les pugnes electoralistes de si s’havien d’ajornar o no). Ens cal afrontar d’una vegada la magnitud de problemes que ens afecten en la vida de cada dia i no ajornar-les més sota altres interessos com ara la rivalitat de lideratges o la pugna per uns personalismes encastats en les experiències traumàtiques viscudes en els darrers anys.

No passaran

El que tots plegats ens hem de comprometre és a blindar l’entrada de cap diputat dels qui corrompen el color amb que es volen identificar. El verd és i serà sempre símbol de l’ecologisme, el de maldar per tenir cura del planeta, del seu clima, de respectar un creixement sostenible... El seu verd és vomitiu i abominable, perquè es basa en la mentida per confondre la gent, no té res a veure amb el fons i les formes que han arravatat d’una democràcia que en blasmen i que sols propugnen l’odi, el racisme i la xenofòbia contra la mateixa vida de totes les persones sense excepció. Ens hem de conjurar amb aquell “No passaran”·

És català tothom qui hi viu

En aquest país divers hem d’aprendre a viure i a conviure amb la gent que el conformem, els de sempre i els nouvinguts, sigui quina sigui la seva procedència d’origen, convicció religiosa o la seva orientació sexual, per exemple. Hi hem de cabre tots i totes i hi hem de viure i conviure tots i totes, perquè tan sols serem un país lliure si estan garantits els drets més fonamentals per a tothom sense exclusions.

Prioritzar fons i formes comuns

Si més no així ho he defensat tota la meva vida, perquè no és el mateix escollir diputats en una candidatura de VIPS (basada en els personalismes per atreure vots i després fer seguiment dels que manen), o bé confiar en una candidatura basada en gent que treballa en equip pel bé comú, i no sols “en nom” d’allò comú com a fons, sinó “en comú” també de formes, perquè aquest és l’ADN d’En Comú Podem. Jo ja he votat, i ho he fet des de la opció per correu, per ser personal de risc i per respecte a les persones que els hi ha tocat estar a la taula en aquestes condicions tan especials. Visca Catalunya lliure d’interessos excloents i xenòfobs.

maribelanoia@gmail.com

maribelanoia@gmail.com

EXCLOSOS, AMB I SENSE DRET A VOT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Estem davant unes noves eleccions per elegir els nostres representants al Congrés dels Diputats, el que suposa el poder legislatiu, una de les potes d’un Estat de Dret basat en la seva independència front el poder executiu i el judicial. Amb tot, no cal rascar massa fons perquè ens n’adonem que alguna cosa s’ha trencat en aquest equilibri, perquè alguns han tergiversat el sentit de les paraules i fan valer la força d’un Estat aplicant la constitució com a arma llancívola contra la ciutadania, i això que -segons l’apartat 2 de l’article 1- la mateixa constitució consagra que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Reticents a la democràcia

Havien estat bastant a l’ombra els que mai varen acceptar aquell Títol preliminar i el de Drets i Deures fonamentals, principis inspirats en la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Darrerament es fan sentir, i no solament exhibint els seus símbols i crits anticonstitucionals en el decurs de l’exhumació del dictador, i que es varen convertir en una exaltació del què va representar quan hauria d’haver estat un tràmit discret. El pitjor de tot és que, realment, continuen estant incrustats a les mateixes institucions fent servir -sense escrúpols- les anomenades clavegueres de l’Estat i, darrerament s’ha vist, la seva influència en el poder judicial per fer-nos tornar a la foscor d’un temps que ens pensàvem havíem deixat enrere...

Llibertat, llibertat...

El reconeixement dels drets humans fonamentals va suposar una finestra d’aire fresc per la generació que havia patit la guerra o la postguerra en la llarga nit de la dictadura franquista. Ens pensàvem que la protecció del dret al treball, el dret a la educació i a la salut, el dret a l’habitatge o a les pensions dignes, estarien garantits per la Carta Magna. Però la societat actual els incompleix de la forma més insultant possible, perquè oblida els seus ciutadans com a objectiu primer dels governants, mentre que l’imperi del capital i les seves finances -a nivell mundial- s’han imposat com a prioritats de les polítiques dels governs occidentals per damunt de les regles democràtiques de molts d’aquests estats.

Ganes d'abstenir-se

Malgrat tot, però, estem parlant de democràcia i -on al seu dia- cada contesa electoral era una festa de la democràcia, ara és gairebé un malson pels alts índex d’abstenció i la munió de persones que es senten exclosos. Perquè la situació s’ha degradat de tal manera que l’amenaça de l’abstenció pesa pel cansament, el desencís o, la fartanera de les discussions pel poder sense que notem cap millora en la nostra vida. És per aquesta raó que moltes persones es senten lluny i no es senten cridats a votar, o es pensen que la cosa no va amb ells o potser estan decebuts d’uns polítics que només es recorden d’ells en campanya electoral, temps de promeses que es veuran incomplertes.

Exclosos socialment

Però hi ha també els exclosos socials, les persones que tenen un habitatge precari, que afronten un desnonament, que tenen persones en atur de llarga duració o soles sense recursos. Les persones sense sostre o que dormen al carrer són cada dia més, i els menors tutelats que el dia que fan 18 anys són abocats al carrer és una mesura que -de no afrontar-la en la seva crua realitat, en podem pagar greus conseqüències en el futur.

Una exclusió administrativa

Altres pateixen una exclusió administrativa, es tracta d’aquella ciutadania que, treballant i pagant els seus impostos aquí, no tenen dret a intervenir en aquelles decisions polítiques que els poden afectar en la seva vida de cada dia, tot i que s’esforcen un dia i altre per inserir-se de ple en la nostra societat. Moltes d’aquestes persones conviuen entre nosaltres i no votaran per mor de la Llei d’Estrangeria (malgrat portin molts anys aquí i fins i tot hi hagin nascut),

El poder econòmic a la una

Mentrestant, la dreta votarà disciplinadament i en bloc, i els qui consideren la política com a cosa d’escollits per viure amb privilegis escalfant seients, també. Però la política, per aquella gent que sempre ha tingut idees progressistes, democràtiques i humanes, és una altra cosa i no es pot quedar a casa veient com tornem enrere en els temps.

Només de les sobres

Els programes electorals de molts partits contemplen, sobretot, el tema econòmic; fins i tot la prioritat territorial que es dona en aquesta campanya, té un rerefons econòmic. Les mesures socials van supeditades totes a si queden diners després d’unes prioritats inamovibles (els interessos financers, la indústria de la guerra i la monarquia).

Absents a molts programes

Mesures socials com ara dignificar el salari mínim, actualitzar les pensions, regular el mercat de l’habitatge, particularment els lloguers, o fer front als grans oligopolis de l’energia que fan que s’encareixi la nostra factura de la llum o del gas, ajudant el petit comerç i potenciant l’economia de proximitat, són algunes de mostra.

Propostes de fons

Només algú proposa obertament incrementar els ingressos a base de treure privilegis dels més poderosos (reintegrament dels 60.000 milions d’euros que es varen donar al seu dia a la Banca de l’erari públic pel seu rescat) i parla de revisar els impostos fent que els més poderosos i que amassen grans fortunes paguin els impostos que els correspon evitant el frau fiscal i l’evasió de divises a paradisos fiscals.

Votem en consciència també per tots els exclosos, els socials i els administratius, sols així podrem garantir una societat de ple dret on els drets de les persones, encara que només siguin els garantits per la constitució, puguin ser una realitat.

maribelanoia@gmail.com

 

QÜESTIONS D'ESTAT

CIUTADANA DEMPEUS                     MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Més enllà d’ on es volen posar les fronteres o delimitacions territorials per governar-se els països, a mi el que em preocupa és quines prioritats donaran els seus governs per donar resposta a les necessitats de la ciutadania, i quines seran les seves prioritats i/o línies d’ actuació. A tall d’ exemple només uns apunts:

Una despesa militar per fer la guerra

L’ informe Delàs ha presentat el seu darrer informe per denunciar el pes de la despesa militar en uns pressupostos del Partit Popular marcats per l’ austeritat i per les retallades socials. Mentre que les dades facilitades pel Ministeri de Defensa sobre el desenvolupament del pressupost d’aquest any 2015 ja mostren que la despesa militar amb data de juliol va superar un 121 % el que s’havia aprovat inicialment, algunes pràctiques ens porten a la conclusió de que, per al 2016, la despesa militar total final és tres vegades superior a la del Ministeri de Defensa i representa un 1,6 % del PIB espanyol. És que les directrius de la OTAN marquen com s’ha de fer el càlcul de la despesa militar i que inclouen totes les partides militars, com ara els organismes autònoms de defensa o les repartides per altres ministeris (R+D militar que sorgeix des del Ministeri d’ Indústria, les classes passives militars (Seguretat Social), les despeses en organismes com l’ OTAN que depenen del Ministeri d’ Exteriors, la Mútua militar ISFAS i la Guàrdia Civil (Ministeri del Interior), així com el del CNI (el seu cap és militar i el 60 % del seu personal té funcions militars).

Per no parlar de definir-se sobre el model d’estat pel que fa a la monarquia, què ens costa mantenir-la tant a nivell econòmic com de llast arcaic que representa quan parlem de democràcia.

La guardiola de les pensions ha servit per pagar el rescat bancari

Les pensions de la Seguretat Social és una altra de les competències estatals, sigui quin sigui l’àmbit d’un estat, però el que a mi m’importa és quines polítiques hi poden dur a terme els qui ens governin. Fa quatre dies, l’eminent professor Vicenç Navarro explicava el mecanisme que ha fet servir el PP per pagar -amb la guardiola de les pensions i via deute públic- el rescat bancari que va dur a terme el PP i que ens han imposat de pagar entre tots els contribuents.

La precarietat laboral, un atac a la protecció social

És veritat que hi ha dades estadístiques sobre la piràmide poblacional, però també és veritat que –amb la transformació liberal del mercat de treball- gairebé tots els costos de la Seguretat Social són assumits pel sofert contribuent, donat que les grans empreses (que el nodrien de forma important) han escapolit les seves aportacions amb la atomització dels seus centres productius, tendint a la individualització contributiva (per exemple amb la generalització d’uns autònoms que també estan precaritzats laboralment, així com la gradual privatització dels serveis públics (una altre font important que nodreix els pressupostos de la S. Social). Per altra banda, en el seu darrer article, el professor Navarro ens alerta sobre el què s’amaga darrera la proposta de “contracte únic” que proclama un candidat de dretes camuflat de marca blanca del PP com és Albert Rivera de Ciutadans, i que –a la pràctica- deixaria inexistents els indefinits, els temporals i altres...

Adéu a la universalització de l’assistència sanitària

El dret a l’assistència sanitària universal i gratuïta de què hem fet palès en aquest país des de fa molts i molts anys, ha quedat fet miques a mesura que s’ha anat posat preu a tot per fer-ho compatible amb els serveis privats que han entrat al mercat des de criteris de competència i rendibilitat econòmica: s’han exclòs medicaments de la cobertura farmacèutica de la Seguretat Social; els pensionistes han de pagar part d’alguns medicaments que abans eren de prescripció gratuïta; i s’ha permès dibuixar un model d’assistència sanitària de primera i de segona, perquè per accedir a determinades especialitats, cal suportar llargues llistes d’espera (a no ser que tinguis una pòlissa d’assistència privada o en puguis pagar la intervenció, cosa que anticiparia la intervenció en el mateix centre públic que –de no ser així- et fan esperar mesos i mesos -fins i tot- anys...).

Apartheid sanitari pels sense papers

Però, en tota aquesta disbauxa, encara hi ha a qui se li nega la targeta sanitària: són les persones immigrants que –malgrat conviuen entre nosaltres- no tenen encara tots els papers per ser considerats ciutadans i ciutadanes de ple dret. La líder de Ciutadans a Catalunya Inés Arrimadas va dir fa poc que “en cap s’ha d’equiparar el dret a l’assistència dels immigrants que tenen residència legal amb els que no la tenen, i que –en aquest cas- sols cal garantir el que diu la Organització Mundial de la Salut que cal donar cobertura total únicament als infants i a les dones embarassades, i també en cas de malalties greus, d’urgències o en el cas que posin en perill la salut pública”. Sols li faltava dir perquè són uns apestats... Si més no, aquest és l’Apartheid sanitari que ha imposat –de fet- el govern de Rajoy.

Sí als immigrants rics, no als pobres

Fins fa poc, venien molts estrangers a operar-se als nostres centres públics pel prestigi qualitatiu que havien assolit, i venien fent-se passar per turistes o –si podien- fins i tot pagant. És una gran hipocresia que la qualitat dels nostres serveis públics faci una distinció entre els immigrants amb diners i els pobres. Si les persones que no tenen regularitzada la seva residència necessiten algun altre tipus d’atenció l’han de pagar el servei o subscriure un conveni amb la Seguretat Social (que és com una pòlissa de  les mútues però pública).     

Un vot conscient i de ruptura democràtica

Per tot plegat, el dia 20 tindré molt en compte el sentit del meu vot, impedint que surti cap govern que continuï malbaratant els recursos públics destinats a garantir el benestar de la seva ciutadania per alimentar negocis vergonyants de venda d’armes, drogues o tràfic de persones). Tan me fa si el timó de l’estat està a Catalunya o no, però sí que m’importa un canvi possible per eradicar la corrupció del sistema i unes prebendes o privilegis que van, des del concordat amb la Santa Seu signat l’any 1953 fins els temes que varen quedar al calaix amb les negociacions de la transició, aspectes de “reforma” i de no “ruptura” amb la dictadura que permet avui encara privilegis i expansió de les idees feixistes.

A voltes amb la constitució

Menys el PP tothom parla de reformar la constitució de 1978. N’hi ha que tan sols ho volen fer pel tema territorial, n’hi ha que volen fer-ho per “corregir” lo de la descendència monàrquica (que pugui regnar encara que sigui una dona), però no es qüestionen per a res ni la monarquia, amb la despesa i el llast antidemocràtic que suposa, ni les servituds al poder financer internacional.

Un canvi de fons és possible

I n’hi ha que, d’ençà del 15-M del 2011, exigeixen un canvi a fons en la direcció indiscutible d’ una ruptura democràtica, i aquesta ha de ser sense grisos, en tot cas per garantir i millorar algunes premisses sobre els drets humans i socials que varen ser arrencats a la dictadura després de durs i llargs anys de lluita.. Que no es pot?. Ja ho crec que –si ens ho proposem- es pot!.

maribelanoia@gmail.com

ELS DIFERENTS FULLS DE RUTA DEL SOBIRANISME

CIUTADANA DEMPEUS                       MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Ja ningú posa en qüestió els drets que Catalunya té com a poble. L’ Estatut sorgit del Parlament i sotmès a referèndum el 18 de juny de l’any 2006 reconeixia, en la seva part dispositiva, que Catalunya és una nació, tot i que la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 (i demés mesures coercitives més pròpies d’ Un tribunal de la inquisició que no pas d’un organisme que ha de vetllar pels drets fonamentals consagrats a al nostra carta magna) en volgués desvirtuar la seva naturalesa.

Catalunya terra d’acollida

Ja el nostre Estatut defineix que “Catalunya s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi ha trobat una terra d’ acollida; que el poble català continua proclamant avui, com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i que manifesta la seva voluntat d’avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya”.

Un país empobrit per la corrupció i les retallades

Aquest és un concepte fortament arrelat en la consciència de la gent que conformem avui aquest país tan entranyable però empobrit per la imposició de les polítiques neoliberals que el govern d’Artur Mas aplica de forma ben diligent i també, no ho podem obviar, per la corrupció estructural que n’ha buidat els calaixos i esquitxa el sagrat nom de la democràcia.

Una societat solidària

L’Estatut també defineix que “la llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d’afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; una història que les dones i els homes de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d’una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa”.

Amb dret a la autodeterminació

Crec fermament en el dret d’autodeterminació que tenen els pobles, i considero una hipocresia que es vulguin argüir per Catalunya i, amb els vots de CIU al Parlament, es neguin els del poble Palestí, el dels Kurds o el del poble Sahrauí.

Un full de ruta als interessos de 400 famílies

A la vista està que la direcció empresa pel govern d’Artur Mas, en un full de ruta que marquen els interessos econòmics que s’amaguen darrere les 400 famílies que manen a Catalunya com si d’un sistema feudal es tractés. Ni “ells” són els “senyors”, ni nosaltres els seus súbdits obligats a pagar els nostres delmes, i molt menys convertir-nos en lacais al servei del desmantellament d’una Catalunya que, en nom del legítim sentiment d’independència d’un poble tan trepitjat secularment, es vulgui fer un nou estat a la seva mida, és a dir, una societat amb drets per als qui assoleixin una ciutadania selectiva a qui pugui pagar uns serveis de qualitat, uns serveis que només promulguen des de la empresa privada negant els drets universals que un país ha de donar.

Una nova constitució potser, però no de qualsevol manera

Potser sí que cal refer de dalt a baix les nostres normes i estructures, però el model en què s’han d’inspirar no és baladí (recordem, per exemple, que la Constitució que havia redactat el Jutge Vidal no contemplava la primacia de sanitat pública sinó que feia prevaler la privada amb fons públics...). D’aquí les meves reserves a creure’m que tots els anhels de llibertat, amb dret a independència inclòs (que expressen una  immensa ciutadania que surt al carrer reclamant-les), no puguin esdevenir un foc d’encenalls.

Tal i com diu Jaume Bosch en un article molt recomanable (http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2015/09/10/independencia-el-referendum-es-imprescindible/): per la independència un referèndum és imprescindible. Jo també sóc sobiranista i vull la independència del meu país. Malgrat això discrepo del full de ruta definit per la candidatura de Junts pel Sí que han dibuixat CDC i ERC. Tot i que si aquesta candidatura guanya les eleccions i, en un termini màxim de 18 mesos, el govern aconsegueix proclamar la independència de Catalunya i la Unió Europea reconeix el nou Estat, seré la primera en acceptar amb satisfacció que m’hauré equivocat i seré a la plaça celebrant la victòria. Però molt em temo que això no anirà així.

Un dret a decidir indelegable

Entenc que unes eleccions no poden substituir un referèndum d’autodeterminació (dret pel que he sortit al carrer des de l’Assemblea de Catalunya (als albors de la nostra democràcia), doncs en termes democràtics, qualsevol procés d’independència ha d’incloure un referèndum per comprovar la voluntat inequívoca de tot un poble. Prendre una decisió així és un risc real de fragmentació de la societat, una situació mai contemplada en totes les definicions de nació de les que ens hem dotat.

Tothom ha de poder votars els vots han de valer el mateix

Sóc més partidària d’un altre full de ruta que el de les declaracions unilaterals sumant escons, ja que aquests no tenen una representació percentual igualitària (un escó de la Catalunya de l’interior no té el mateix preu en vots que un escó assolit –per exemple- a l’àrea metropolitana de Barcelona).

Referèndum sí, declaració unilateral no

Per obrir un procés constituent a Catalunya cal passar –de forma ineludible- per un referèndum per tal de decidir si volem o no la independència, sense subordinar el procés de Catalunya al de la resta de pobles de l’Estat, doncs si tenim ben present els canvis que es s’hi poden produir, implicaria desmuntar l’argumentari de les eleccions plebiscitàries que s’han presentat com un “ara o mai”. A més, en un procés participatiu que conclogués amb un referèndum amb igualtat de “dret a decidir” per tothom, s’assumirien millor les discrepàncies i s’evitaria una fragmentació social que havíem superat feliçment i que ara pot despuntar de nou.

Amb la gent, amb Catalunya Sí que es Pot

Per tot això em sento plenament identificada amb la gent de “Catalunya Sí que es Pot”, perquè en la seva trajectòria històrica hem dut de la mà tant la lluita pels drets nacionals com la dels drets socials, i en les seves propostes programàtiques recullen l’experiència de la gent que fa anys treballa i surt al carrer per defensar aquests drets tot denunciant els culpables del desmantellament de serveis públics i empobriment generalitzat de la majorioa. No tots els fulls de ruta porten a la veritable llibertat i independència a que els pobles aspiren des del fons de la seva insubordinable sobirania.

maribelanoia@gmail.com