MÉS ENLLÀ D'UNA REPÚBLICA I PROU

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 14 d’abril  hem commemorat, i com no, l’adveniment de la II República que, amb la subsegüent nominació i actuació del seu legítim govern, es varen dur a terme una sèrie de mesures de caire social que avui són evocades -i reclamades de nou- perquè ens varen ser arravatades pel cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936, amb una cruenta bel·ligerància i una sagnant repressió que va truncar il·lusions i esperances imposant la dictadura franquista, una llarga nit de trist record pels qui la patirem al seu dia i també per les generacions que l’han succeït, que encara en vivim les conseqüències.

Monarquia imposada pel franquisme

El procés de la transició democràtica, tan lloat per la seva “exemplaritat”, ens va portar de nou la monarquia, una monarquia que s’havia exiliat després de proclamar-se la república. Se’ns hi va colar també tot el concepte de la unitat territorial per barrar el pas a pretesos processos autodeterminació, per això ja es reconeixien les nacionalitats que encara avui coexisteixen a l’Estat Espanyol. No obstant, després d’aquests llargs anys, algunes d’aquestes imposicions fa temps que grinyolen i estan mostrant l’esgotament d’aquest model constitucional del 1978.

Igualada, el dia de l'abdicació de Joan Carles I

 Una ocasió perduda

Per una banda, sobretot amb l’abdicació de Joan Carles I (pels escàndols de corrupteles i comportaments indecents), els republicans que sempre hem servat aquesta opció al cor, ja palesàvem la voluntat de recuperar el sistema de república alhora que els anhels d’aprofundir en l’autogovern hi anaven generant adeptes. Algú va promoure una ample mobilització que, sota el crit de Independència, ens prometia albirar tots els nostres anhels.

Pujol i Andorra

Però, ai làs!, si en l’argumentari s’hi incloïen reivindicacions ben sentides per tal de reclamar uns millors serveis per una millor qualitat de vida per als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a la que indiscutiblement hi tenim dret, les intencions polítiques dels dirigents del moment, i que ja els anava bé aquesta mobilització, no tenien pas al cap un model social que anés en la direcció dels avenços assolits en la II República, tal i com anhelaven moltes de les persones que sortien al carrer, sinó que anaven en l’aprofundiment d’un model econòmic iniciat ja en l’època Pujol: un capitalisme especulatiu que deixava enrere la aposta pel teixit industrial que havia generat aquella riquesa que es suposava podíem presumir els catalans, i dic bé, en podíem presumir perquè ja fa temps que els qui abanderen la independència des de Waterloo ja els està bé el nou escenari, doncs sols pretenen posar més que una frontera una duana per tal de controlar el mercat front els rivals que el cobegen, dos models econòmics paral·lels sense intrusisme de control financer aliè. El seu és un model com ara el d’Andorra, lliure d’impostos i tots els serveis privatitzats, sense estat.

Model de finançament, quin?

Però Catalunya no és una nació sense estat, formem part d’un estat ens agradi o no, i de l’estat rebem els serveis que són propis. Que hi ha un desacord en com s’administren els recursos de l’estat?, sí; que el dèficit fiscal és una realitat perquè som la tercera comunitat en aportar i la catorzena en rebre, com deia l’actual President Aragonés?, també, és evident. Des del centralisme i el mode radial fins l’oblit de la perifèria, tot hi cap, però la solució no és posar una barrera per poder administrar el 100 % dels recursos, entre d’altres raons perquè avui la globalització és un fet i tot està entrelligat. Pujar al tren del neoliberalisme i cedir a l’economia especulativa els propis recursos a partir dels interessos econòmics dels lobbys que sempre han donat suport a les polítiques de dretes, és el que ens ha portat a la situació actual, un país on les grans empreses treuen més benefici que mai en detriment de la ciutadania de peu pla, que cada vegada veu incrementar la seva precarietat comportant uns índex de pobresa a unes capes socials que mai s’havien trobat en aquesta situació.

Contrapartida que produeix urticària

Catalunya no és ja la del 1714, com deia en Rafel Jorba la setmana passada en una conferència organitzada per Federalistes d’Esquerra. No es pot remuntar a aquest moment històric com a contrapartida per a cap investidura política. Quan va llegir aquest posicionament en el text de l’acord, va dir, el que li va venir va ser “urticària”. 

Els altres catalans
Catalunya avui no és la mateixa. De llavors ençà hi ha hagut molts esdeveniments que han condicionat la realitat d’avui, des de la revolució francesa a la II República, passant per la lluita antifranquista i l’Assemblea de Catalunya, quan es considerava que era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya i que tan varen contribuir a reivindicar les llibertats, l’amnistia i l’estatut d’Autonomia. Avui no podem dir el mateix. Perilla el concepte que teníem d’una societat d’acollida a una societat que es mira a sí mateixa i dona l’esquena al diferent.

Una solidaritat institucionalitzada

Continuem essent solidaris, només faltaria!, sobretot per les entitats socials que exerceixen aquesta emergència social, però hi ha molta gent exclosa que no rep aquest caliu de país d’acollida i de solidaritat per als qui sols busca un futur millor i, han hagut de deixar el seu país i família, potser conseqüència de les guerres potser perquè ha estat empobrit per les polítiques colonialistes d’un nord depredador, una realitat de la que sols han pogut emigrar els més joves.

República sí, però els continguts importen

Hi ha molts països que tenen la república com a forma de govern polític  i això no és cap garantia de polítiques socials. Tampoc n’hi ha prou en tenir el control de la caixa, sinó -sobretot- cal tenir en compte les polítiques que es proposin darrera aquests recursos per tal de garantir tots els drets i serveis per a qualsevol ciutadà, sense distinció. No ens deixem enganyar. Estimem el nostre país i no voldríem que Catalunya es converteixi en cap referent d’indústries del joc o del turisme en detriment de la qualitat de vida de la seva població. República sí, però quina república?

maribelanoia@gmail.com

 

 

EL CONSELL COMARCAL, UN SOROLL DE FONS VICIAT D'ORIGEN

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip 

Els Consells Comarcals varen ser creats a Catalunya l’any 1987. No feia massa que havíem entrat amb il·lusió a un sistema democràtic deixant enrere la negra nit de la dictadura franquista amb la seva manca de llibertats i, després de 8 anys d’Ajuntaments democràtics, ja ens havíem trobat amb un munt de problemes a resoldre, sense recursos per afrontar les necessitats més bàsiques i amb una administració supralocal encara per endreçar.

Dèficits d’origen

Ja disposàvem de Parlament i s’havia constituït el Govern de la Generalitat. Tindríem interlocutors pensàvem, algú a l’altra cantó disposat a escoltar les demandes de la ciutadania, però l’any 1980 s’havia trencat l’esperit unitari de les primeres eleccions i, a poc d’iniciar-se la primera legislatura, tot va canviar de rumb. Alguns dels Consellers que formaven part del govern d’unitat presidit pel M.H.  Josep Tarradellas (per exemple Ramón Espasa que va ser Conseller de Sanitat), varen ser cessats en el seu càrrec per donar pas a un altre model de govern, el que prendria una forma exclusivament partidista per complir els interessos i objectius del -llavors- govern de Jordi Pujol.

L’opció de gestió partidista

Havíem anhelat que els Consells Comarcals fossin aquell instrument intermediari entre els Ajuntaments i el Parlament, però els Consells Comarcals es varen crear a la baixa d’allò que aquells i aquelles que havíem lluitat sota la dictadura albiràvem per la democràcia. Passarien a ser un mer organisme d’administració del govern de la Generalitat (ni tan sols de la pluralitat del Parlament sinó del govern monocolor polític constituït). Així, de cop, es buidava de contingut les competències pròpies d’una institució local, limitant-la d’aquella participació més plena per a prendre decisions d’àmbit supramunicipal i desvirtuant la seva competència primera com a organisme més proper a la ciutadania i al servei dels Ajuntaments.

L’escenari de rerefons

Concebut, penso, com una substitució de les Diputacions Provincials en quan als recursos de que disposen, però amb una altra divisió territorial, naturalment (això de les províncies...). Així es va anar dotant la seva estructura més amb pretensions de disposar de la administració pública que no pas la de fer servir els seus recursos per donar serveis.

El “llast” dels funcionaris

És allò propi del liberalisme que s’aplica, es blasma de tot allò públic -sobretot del “jou” de tenir funcionaris- per tant, la dotació de personal s’ha fet a partir de càrrecs de confiança i una política de gestió privada. D’aquesta manera s’ha solucionat o donat ocupació als antics càrrecs que ja no ho són o s’ha pogut compensar serveis prestats a aquells que s’hi tenia compromís.

Sense tècnics ni per signar nòmines

Avui, al Consell Comarcal de l’Anoia només hi ha tres funcionaris, El Secretari (que és “funcionari de carrera” com a tècnic jurídic), exerceix de secretari accidental, l’Interventor (que té plaça de funcionari com a economista) ho ha estat també de forma accidental, i l’Enginyera -que també és funcionària- fa les funcions de Tresorera. La resta és personal laboral, àdhuc la figura d’un gerent que s’incorpora al govern de les institucions com a model de gestió privada. Per això els costa tant de reconèixer que hi ha d’haver un Comitè d’Empresa i que aquest té alguna cosa a dir pel que fa als drets laborals, mesures de seguretat o altres temes, sobretot amb el tema de les contractacions, que es donen sense que hi puguin dir res. La manca de considerar-se un organisme públic, amb les seves peculiaritats, fa que existeixin diversos “regnes de taifes” entre els caps de servei que administren els diferents departaments, amb una bossa de treball pròpia cadascun d’ells que -sovint- serveis per “endollar” els seus.

La precarietat d’uns llocs de treball públics

Segons Clara Fernández, representant de CCOO al Comitè d’empresa del Consell Comarcal, de 190 persones que hi treballen 99 llocs són estructurals, de les que 36 són fixes i 63 estan vacants i ocupades per personal temporal. De la resta, unes 50 places haurien de ser estructurals perquè donen serveis bàsics i tenen un finançament estable. La resta són plans d’ocupació, i la majoria de contractes s’han fet a l’empara d’un contracte temporal (d’interinatge, d’interí per programa, d’obres i serveis, etc. És a dir, sense tenir cap garantia d’estabilitat a la feina. Amb aquesta estructura es pot donar una situació com la que s’ha donat aquest mes d’octubre on, no per manca de diners ni de voluntat política, simplement la manca de funcionaris per poder signar els pagaments, estaven en perill els mateixes nòmines del personal (a banda de proveïdors, per exemple). El Secretari estava de baixa i l’Interventor va plegar sobtadament. No es podia habilitar cap altra funcionari encara que fos de rang inferior, simplement perquè la institució no en té més.

Una denúncia anònima a antifrau

La denúncia dels problemes amb els alts càrrecs tècnics del Consell Comarcal que -de forma anònima- es varen denunciar a antifrau, va ser el 29.05.2019, i els consellers del nou govern varen aprovar el nou cartipàs de competències el 31.07.2019. Per aquesta raó, el soroll provocat per sembrar el dubte sobre algun dels seus representants és una instrumentalització política ben bruta, amb ganes d’esquitxar perquè sí, doncs a banda de que  (excepte del 2003 al 2007) el Consell Comarcal ha tingut uns governs de continuïtat, el Secretari quina situació s’ha denunciat a antifrau ho és des del 2008.

La solució, un funcionari d’alt nivell

Sortosament es va trobar una fórmula per sortir del pas (assolint un secretari d’habilitació nacional), sinó -en ser el Consell Comarcal com una institució de segon nivell- és a dir que està tutelat per la Generalitat, la cosa hauria estat pitjor. Si aquesta dependència de les decisions centralitzades ho fan sota una bandera d’independència, quina credibilitat tenen davant els milers i milers de ciutadans i ciutadanes que varen sortir al carrer exigint un aprofundiment de la democràcia, denunciant la corrupció i exigint dret de participació en aquelles decisions que ens pertanyen?. Les grans i valuoses mobilitzacions ciutadanes que s’han donat no es mereixen un país amb unes institucions tan descafeïnades de democràcia com ara el Consell Comarcal i la majoria d’institucions de la Generalitat.

maribelanoia@gmail.com

ELS VALORS DEL FEDERALISME

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Es diuen Federalistes d’Esquerres i fa temps que malden per sortir de l’atzucac d’exclusió per no pensar com qui es considerava en possessió de la veritat més absoluta, atrevint-se a bandejar -o fins i tot excloure- qui no seguia els seus postulats: o eres independentista o no hi cabies, o eres català d’origen o pertanyies a la categoria dels catalans nouvinguts, tot i que molts s’apuntaven a les legítimes aspiracions d’un poble que s’ha mobilitzat. Ara bé, quina direcció social pretenien els seus dirigents?. S’ha prioritzat la forma d’estat per damunt de les polítiques pensades per la gent?.

El dia que Igualada va cridar: Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia

Contra la repressió

Jo també he sortit al carrer, per exemple, el 20 de setembre del 2017 quan varen intervenir dependències de la Generalitat (havia sortit al carrer massa vegades exigint l’estatut d’autonomia), i vaig sortir a votar en la jornada de l’1-O, i també per protestar contra la brutal repressió que els poders fàctics de l’estat varen exercir sobre la població de Catalunya, que tan sols exercia el seu dret a vot, perseguint i castigant els cabdills de l’anomenat procés cap a l’independentisme.

Cal posar en qüestió el model econòmic.

Jo compartia, com tantíssima gent, la necessitat d’un canvi total, sobretot a nivell social. Farta de les privatitzacions en matèria de salut i ensenyament de les que la Generalitat en té les plenes competències, farta de que es doni tota la culpa a Madrid i que tot es redueixi a un tema de diners, a negociar més o menys partides pressupostàries per a gestionar de forma autònoma. Però distingia entre les legítimes demandes d’un poble que anhelava aquests canvis amb la possibilitat real de que, a mans dels de sempre, a Catalunya no s’avançaria en polítiques socials de fons, perquè el model liberal econòmic existent no es posava en qüestió.

L’enemic fa servir la democràcia per destruir-la

Tampoc he compartit mai el discurs d’enfrontar Catalunya amb Madrid, perquè malgrat a la capital hi estiguin concentrats tots els Ministeris i centres de poder, també hi ha ciutadans i ciutadanes que són víctimes de les seves polítiques neoliberals, d’exclusió social i de pèrdua de drets. Assenyalaré sempre que calgui el poder de l’Estat, sobretot ara que la dreta més radical s’ha instal·lat a estaments que haurien d’exercir les seves funcions suposadament de forma independent, però que s’han convertit en el bastió per combatre aquells que es proposin discrepar d’allò que sempre han representat: la unitat del territori, la monarquia o els lobbys de poder fàctic que sempre han mantingut els seus privilegis.

Els serrells pendents

Potser sí que, en la transició vàrem perdre alguns llençols com ara el dret d’autodeterminació o restituir la República front la monarquia, però la gent que sortíem al carrer contra la dictadura assumíem els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya, és dir: La reivindicació de les llibertats socials i polítiques; una amnistia per als presos polítics de la dictadura; un restabliment de l’Estatut d’Autonomia de 1932, amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació; i també coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

Els nostres drets a segon nivell

En l’esgotament del sistema generat amb la constitució de 1978, més que res perquè la conjuntura econòmica de predomini de les polítiques liberals que han aplicat els governs fins i tot en nom de l’esquerra, ha menystingut les poques avantatges socials que havíem aconseguit introduir. La inclusió d’aquests valors socials basats en la Declaració Universal dels Drets Humans va fer possible la inserció dels nouvinguts llavors a una societat que apostava per la diversitat cultural, facilitant que molts d’ells s’hi integressin.

La immersió linguística - Un sol poble

És català tothom que hi viu

Potser és aquesta Catalunya la que hauríem de tenir present per fer país i superar una fragmentació real que no ajuda a superar els efectes de la brutal crisi, que persisteix després de la pandèmia, i que no resol els problemes de les persones que vivim i convivim en un mateix país. Una fragmentació ben diferent del concepte de diversitat i pluralitat que havia estat a l’ADN del pensament de les esquerres catalanes.

Hi ha altres alternatives

El federalisme ha passat de ser una opció desconeguda a ser, per una part important de la població, la millor solució per superar els problemes territorials i organitzatius a Espanya, per donar sortida al conflicte polític que hi ha plantejat a Catalunya o per resoldre problemes col·lectius a nivell europeu.

... i propostes

Això ens ho explicarà l’associació de Federalistes d’Esquerres que dimecres vinent farà la seva presentació a Igualada. La resposta, ens diuen, és el federalisme que promou els valors i les solucions federals, com la cooperació, la solidaritat, la democràcia multinivell, les sobiranies compartides, pel progrés de la societat, tant a Catalunya com arreu. I, certament, aquests són uns principis i valors que comparteixo..

maribelanoia@gmail.com

L'ABORDATGE DE LA PANDÈMIA, UNA QÜESTIÓ DE SALUT PÚBLICA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El passat 26 de juliol va fer 10 anys de la històrica manifestació que va recórrer els carrers d’Igualada en defensa de la sanitat pública. La convocaven, per una banda, el Comitè d’Empresa de l’Hospital i -per l’altra- diferents entitats i col·lectius. S’havia constituït la Plataforma en defensa de la Sanitat Pública de l’Anoia. Es demanava que s’aturessin les retallades que es venien aplicant en el conjunt dels drets dels treballadors de la salut fruit de les polítiques liberals aplicades pels governs de torn -sobretot a Catalunya- i que posaven en perill la continuïtat d’un servei tan bàsic per la població com és la seva salut.

VIURE I CONVIURE DES DE LA DIVERSITAT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El proper diumenge tenim unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Podrem escollir els nostres representants per prendre, en nom de tots i totes, les millors decisions per les persones que vivim en aquest país tan estimat per tothom, els uns l’estimen d’una manera i els altres d’una altra. Alguns pertanyen a famílies que han viscut aquí tota la vida; d’altres ja fa uns anys que hi varen arribar els seus pares i avis per buscar-se aquí el seu futur; n’hi ha que fa més poc que hi han vingut per buscar-se la vida i, fins i tot  els seus fills, ja han nascut aquí. Des de sempre que Catalunya s’ha considerat una terra de pas i tots plegats formem part d’una societat que ve de lluny i que sempre s’ha caracteritzat per la seva capacitat d’acolliment. Què és el que ha canviat avui que fa que bona part de la seva gent visquin al llindar de la pobresa, siguin víctimes d’una actitud xenòfoba, de rebuig i d’exclusió o tot plegat?.

Una línia divisòria

Els partits polítics que es presenten en aquestes eleccions tenen els seus programes electorals, uns programes que -sovint- no es poden aplicar en la seva literalitat perquè s’han acabat les èpoques de les majories absolutes i calen polítiques basades en l’acord. Això sí, hi ha una línia per on es poden delimitar les actuacions: a una banda les que prioritzen continuar amb la trama de negocis basada en polítiques d’economia liberal que ja coneixem, i a l’altra la que s’hi alineen els qui coincidim en les polítiques socials a aplicar, les que es basen en les persones i no en els beneficis multimilionaris d’uns pocs en detriment de la majoria.

El neoliberalisme ens aixafa

Abans es deia que Catalunya era rica en treball i benestar. No podem dir el mateix avui, amb una degradació del mercat laboral -tant en l’increment de la taxa d’atur- com en la qualitat de les seves condicions molt més precaritzades, per no parlar del greu problema de l’habitatge o la privatització de serveis tan essencials com ara l’aigua, la llum o el gas. No tot es pot atribuir a causa de la pandèmia que estem vivint, sinó que són els efectes d’unes polítiques econòmiques que venen de lluny.

Fer prevaler els nostres valors

Pel que fa als valors tradicionals d’aquest país, la justícia social, la fraternitat, la solidaritat... eren trets característics de la seva gent, però la preponderància del capitalisme que basa la felicitat humana en el tenir i no en el ser, en tenir de tot però no poder-hi arribar, ens ha convertit en una mica més frustrats, més egoistes i potser també un pèl resignats.  

Tres voltes rebel

Jo no m’hi conformo. No em conformo a que un nombre cada vegada més gran de ciutadans i ciutadanes no puguin participar -de ple dret- a l’hora de prendre les decisions que ens afecten col·lectivament a tots i totes. No em conformo a que, en els darrers anys, s’hagin reduït els recursos destinats a millorar i posar al dia els serveis públics com ara la sanitat o l’educació sota l’excusa de la llibertat d’elecció. I no parlem ja de salut. Ho hem vist ara amb la pandèmia, una pandèmia que no distingeix de classes però que afecta la qualitat de l’atenció assistencial que teníem: les institucions públiques van al límit de personal i eines mentre que -amb diners- pots accedir a consultes d’especialistes que -per raons de llista d’espera- la xarxa pública no et pot oferir com abans. A la salut no se li pot posar preu, ni a l’educació, ni a l’habitatge, ni a l’aigua... són drets universals.

Encara patim efectes de residus no democràtics

Ho hem vist -fins i tot- als altres serveis públics com ara bombers o les administracions, i als serveis considerats essencials. Sembla però que tota la culpa és de Madrid (com si aquesta capital no la formessin els seus ciutadans i ciutadanes aliens del tot a la veritable causa de la situació generada). Cal assenyalar, això sí, la responsabilitat de les polítiques dels diferents governs centrals de l’Estat, el seu model centralitzat que nega els drets de la perifèria, o que encara arrossega uns valors que venen del franquisme, incrustats al moll de l’os d’alguns estaments oficials (com ara el Tribunal Suprem o el Consell Judicial del Poder Judicial) que avergonyeixen el sentit més pregon dels drets humans i la mateixa democràcia.

El perill de l’abstenció

Al nostre Parlament hi aniran representants elegits per un percentatge no majoritari de la totalitat de la ciutadania (i no pas per la més que previsible abstenció dels seus votants censats per mor del COVID) sinó pels que no tenen dret ni a estar inclosos al cens i - en conseqüència- poder votar. Tant que ens hem omplert la boca i els carrers de que volíem votar...

Votar, un dret polític

Però, els que podem, tenim la obligació de participar (deixant ara de banda les pugnes electoralistes de si s’havien d’ajornar o no). Ens cal afrontar d’una vegada la magnitud de problemes que ens afecten en la vida de cada dia i no ajornar-les més sota altres interessos com ara la rivalitat de lideratges o la pugna per uns personalismes encastats en les experiències traumàtiques viscudes en els darrers anys.

No passaran

El que tots plegats ens hem de comprometre és a blindar l’entrada de cap diputat dels qui corrompen el color amb que es volen identificar. El verd és i serà sempre símbol de l’ecologisme, el de maldar per tenir cura del planeta, del seu clima, de respectar un creixement sostenible... El seu verd és vomitiu i abominable, perquè es basa en la mentida per confondre la gent, no té res a veure amb el fons i les formes que han arravatat d’una democràcia que en blasmen i que sols propugnen l’odi, el racisme i la xenofòbia contra la mateixa vida de totes les persones sense excepció. Ens hem de conjurar amb aquell “No passaran”·

És català tothom qui hi viu

En aquest país divers hem d’aprendre a viure i a conviure amb la gent que el conformem, els de sempre i els nouvinguts, sigui quina sigui la seva procedència d’origen, convicció religiosa o la seva orientació sexual, per exemple. Hi hem de cabre tots i totes i hi hem de viure i conviure tots i totes, perquè tan sols serem un país lliure si estan garantits els drets més fonamentals per a tothom sense exclusions.

Prioritzar fons i formes comuns

Si més no així ho he defensat tota la meva vida, perquè no és el mateix escollir diputats en una candidatura de VIPS (basada en els personalismes per atreure vots i després fer seguiment dels que manen), o bé confiar en una candidatura basada en gent que treballa en equip pel bé comú, i no sols “en nom” d’allò comú com a fons, sinó “en comú” també de formes, perquè aquest és l’ADN d’En Comú Podem. Jo ja he votat, i ho he fet des de la opció per correu, per ser personal de risc i per respecte a les persones que els hi ha tocat estar a la taula en aquestes condicions tan especials. Visca Catalunya lliure d’interessos excloents i xenòfobs.

maribelanoia@gmail.com

maribelanoia@gmail.com

UNA MICA D'HISTÒRIA

Ciutadana Dempeus. Maribel Nogué i Felip.

Tothom, d’una manera o altre, recordem -dia a dia i fet a fet- el neguit viscut amb l’excepcionalitat dels fets desencadenats per la mobilització popular d’ara fa un any, amb la brutal resposta del poder estatal per fer front al repte de dur a terme un fet tan elementalment democràtic com és una votació per exercir la nostra sobirania, un dret que el govern del PP negava de forma reiterada. I ho recordem des de l’experiència personal viscuda a partir de la implicació de cadascú de nosaltres, perquè ningú en va quedar al marge, tan se val si era partidari o no, del full de ruta marcat pel processisme i votat per la majoria dels representants elegits al Parlament de Catalunya.

Tota la fúria del poder

Aquest fet va desencadenar -el que en podríem dir- tota la fúria dels poders fàctics que varen desplegar la seva influència en el poder estatal per impedir-ho, sense importar-ne cap conseqüència material o de violència, no importa si eren membres del govern o la societat civil que gosés secundar tal repte. Ja la resposta exemplar a la “incautació” de la seu de la Conselleria de Finances del 20 de setembre per part d’efectius de la Guàrdia Civil, la extraordinària organització de la logística prèvia per poder desplegar tot el procés d’habilitació dels col·legis electorals, amb lliçó magistral de la importació i custòdia de les urnes fins fer-les arribar a la seva destinació, la dotació de suport informàtic i administratiu, comptant –sobretot- amb una munió de voluntaris en la seva organització, així com el mateix desenvolupament de la jornada de l’1 d’octubre, desafiant el bloqueig informàtic, és també una gesta indiscutiblement democràtica que va demostrar la força que tenim com a poble, el que tenim a les nostres mans per fer-nos valer.

Posar ordre d’una altra manera

La resposta del govern del PP i la repressió soferta arreu per unes forces anomenades de l’ordre, (que –a través de les instruccions polítiques rebudes per les seves jerarquies- tan poc ordre varen posar (qui no recorda el reclutament d’aquells “a por ellos” o els “piolins” confinats al port de Barcelona)... Qualsevol diria que tots aquests efectius no serien molt més útils a la societat posant ordre a les nostres costes, i muntant campaments en condicions, per acollir als refugiats que, fugint del horror de les guerres i de la violència, s’ofeguen a la nostra Mediterrània. Hauríem d’estendre un pont de mar blava en lloc d’introduir grisor i amenaces de tornar als temps més negres de la nostra història.

Una reflexió serena

Ara que, més enllà de la indiscutible gesta d’aquells dies, i de la lluita que encara s’està duent a terme per fer front a la repressió i judicialització de la política, ens cal una reflexió serena per saber qui som i d’ on venim des d’una certa perspectiva històrica com a poble.

El valuós bagatge de l’historiador Fontana

En aquest sentit m’ha vingut com anell al dit un article publicat per Gonzalo Pontón a “El País” sobre allò que forma part del bagatge científic del mestre Josep Fontana, traspassat fa poc. Ens recordava el què li va contestar l’ ex-President Jordi Pujol quan Fontana denunciava públicament la precarització econòmica, l’atur, la degradació de l’ensenyament i la sanitat catalanes. Li va dir: no et preocupis Fontana, ara –amb la independència- quedarà tot resolt.

Des del materialisme dialèctic

El mestre Fontana ens ha deixat escrit un altre anàlisi de la situació a Catalunya a través de les seves desigualtats (les seves lluites de classe) i les seves afinitats electives. “Ja a la lluita dels senyors feudals per defensar els seus privilegis –les “seves” llibertats- li seguia la lluita per la desigualtat de les classes burgeses que cavalcaran el capitalisme en les seves diverses facècies: comercial, manufacturera industrial, financera i rendista. Despulla així el paper de la oligarquia lligada al control de la terra i als grans negocis d’importació que, a la guerra dels Segadors, manté els pagesos en un puny el 1640 quan s’apropien de les terres i d’allò comú, i que es lliura a la Castella dels Habsburg per assolir arrendaments fiscals. També són aquestes elits qui varen trair els fets de la Coronela de 1714. El segle XVIII aquesta miserable burgesia es farà espanyola i trairà Catalunya abandonant la seva pròpia llengua, diu Fontana. El segle XIX aquestes oligarquies rendistes clamaran per un dictador militar davant les reivindicacions laborals dels catalans i apel·laran a l’exèrcit espanyol el 1843 davant la revolució “centralista” com ho faran el 1855 davant la primera vaga general. Aquesta burgesia, ara “catalanista”, tornarà a sentir-se espanyola el 1870, el 1902, el 1922, el 1936, el 1977, el 1996... i sempre defensarà els seus interessos de classe que –grosserament- voldrà fer passar com els interessos del poble català, de tot el poble català...”.

És clar, aquest és un anàlisi feta des de la perspectiva del materialisme dialèctic, un mètode que –malgrat la seva autoritat científica- justet forma part dels llibres d’història.

Uns canvis socials necessaris

Jo em quedo al costat de moltíssima de la meva gent que va sortir al carrer convençuda que assolint la independència, o ara la república, es produirien els canvis socials tant anhelats. Perquè jo també vull aquests canvis socials tan necessaris i crec en la força de la gent malgrat alguns aliats dubtosos. Però també estic convençuda que no hi ha emancipació possible de caire nacional sinó va acompanyada de drets socials, i a l’inrevés.  

És per això que, per defensar la democràcia, els seus drets implícits (llibertat, igualtat i solidaritat; els valors inherents als drets humans, els drets socials assolits a costa de tantes lluites, etc...) ahir, avui i sempre, continuaré sortint al carrer.      

maribelanoia@gmail.com

UNES ALTRES NITS CULTURALS BEN REEIXIDES

CIUTADANA DEMPEUS - MARIBEL NOGUÉ i FELIP -

Un any més, a primers de juliol Sant Pere Sallavinera es vestia de gala i ens oferia la màgia de les seves Nits Culturals amb una programació de qualitat que ja les caracteritza. Salvant el contratemps de la pluja la nit del dissabte, l’edició d’enguany ens oferia nous detalls, bàsicament de disseny, per renovar-se una mica. Tot i la renovació, però, el programa mantenia el seu alt nivell i rigurositat musical que li són propis.

El “Rèquim de Mozart”

De nou el poeta Miquel Desclot va ser qui va fer la presentació musical de la nit del divendres, el “Rèquiem de Mozart”, ofert per l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona dirigit per l’igualadí Josep Miquel Mindán Seuba. Un cor de 40 persones omplia l’escenari, acompanyats per la soprano Alícia Martínez, de Beverley Green com a alt, el tenor Joan Francesc Folqué i Josep Casademont con a baix, així com pel conjunt de corda. A la primera part, aquest conjunt de corda va interpretar la Simfonia per a orquestra de corda n. 6 en mi bemoll major, de Félix Mendelssohn, i a la segona part, acompanyada del Cor Contrapunto Vocale, el ja esmentat Réquiem de Mozart, delectant els presents.

Joan Manén deixa de ser desconegut

La nit del dissabte va ser especialment particular, tant pel fet de dedicar-se a un músic coetani tant injustament desconegut com és en Joan Manén (1883-1971) com per les inclemències de la pluja que li varen donar un toc molt especial. En Xavier Chavarria, conegut musicòleg vinculat a Catalunya Música, ens va donar a conèixer qui era Joan Manén, la seva biografia i obra. Una obra que va sorprendre els oients per la virtuositat de la violinista Kalina Macuta, nascuda a Olsztun (Polònia) i que actualment forma part de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del liceu de Barcelona. Per la seva banda, el pianista Daniel Blanc, en la seva interpretació, va palesar la passió que sent per en Joan Manén i la seva música, fent possible que arribés al cor de la gent. Blanch és un músic molt compromès en la recuperació d’obres de compositors catalans i és, alhora, President i fundador de l’Associació Joan Manén dedicada a la recuperació de la figura d’aquest gran violinista. La aparició de la pluja no va eclipsar, però, la increïble actuació del violoncel·lista Romain Garioud, que va esperar a que amainés per poder oferir-nos una actuació efusiva i molt lluïda.

L’afeccio´a la música comença de ben petits

I com no podia faltar, a la tarda els més menuts tingueren també el seu propi espai a la programació de les Nits Culturals. La Companyia Mumusic Circus va interpretar el seu espectacle “Merci Bien” fent que, tots els anys, l’afecció a la música comenci ja de ben petits. Potser per això és possible la continuïtat en el temps d’aquest esdeveniment musical tan singular que des de Sant Pere Sallavinera ens regalen any rere any.

maribelanoia@gmail.com

FER PAÍS DES DE LA DIVERSITAT I LA INCLUSIÓ

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

La gent que varem viure les mobilitzacions socials i polítiques dels anys seixanta i setanta, compromeses en la lluita antifranquista, teníem clar que les reivindicacions socials i les nacionals anaven de bracet.

En aquest sentit tal i com ens havia deixat clar Francisco Candel en el seu llibre “Els Altres catalans” consideràvem, per convicció, que “era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya”. Sense aquesta premissa no s’hauria comprès la implicació del moviment obrer, tant viu en aquells anys, en les principals manifestacions organitzades per l’Assemblea de Catalunya on cridàvem tots a una “Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia”. És que ningú, tant o més que els obrers, acumulaven darrera seu el suficients morts i anys de presó com per comprendre el que significava la manca de llibertat i l’abast d’una “amnistia” que s’exigia pels encausats per raons polítiques.

Una societat plural i no excloent

Molts d’ells, fruit del seu treball, varen poder assentar-se i tenir un habitatge on acollir també la família que havien deixat al poble. Aquí naixeren els seus fills i filles, i avui els seus néts, netes i potser besnéts i tot. Aquí els portaren a l’escola; i aquí, també en les relacions de treball, aprenguérem a relacionar-nos i a conviure a partir de les nostres tradicions i costums. Els primers anys de la democràcia l’escolarització era plena, i la possibilitat de cursar estudis universitaris, no sense esforç per part de les famílies, va ser accessible per a moltes i molts joves. En general estàvem satisfets amb el “status” que havíem assolit. Uns i altres ens hem sentit orgullosos d’aquest esforç perquè havíem estat capaços de sumar, i fer així una societat més diversa i rica culturalment. 

Crisi i discriminació

Més ai, vingueren temps de crisi i de polítiques de dretes, d’economia liberal des de l’esquerra i de retrocés democràtic per part de la dreta pura i dura. El tancament de les fàbriques i l’atur forçós arribava per quedar-se i la vida s’ha anat afrontant costa amunt, sobretot pels joves que -amb els seus estudis a l’esquena- han hagut d’emigrar com varen fer al seu dia els seus pares i avis per tal de llaurar el seu propi futur.

Drets de ciutadania a partir de la residència

En aquest sentit, amb l’experiència i la lliçó apresa els anys seixanta, els obrers d’avui (amb papers o sense, precaris o amb el salari mínim, aturats amb subsidi o sense), o també els pensionistes i jubilats amb una pensió mínima o incerta, hem de tornar a anar a la una, considerant que som catalanes totes les persones que residim a Catalunya, foragitant qualsevol amenaça de fractura social conseqüència de l’exclusió. Tant sols així podrem fer front al discurs de l’odi que ens amenaça i aixecar aquest país que tant estimem.

maribelanoia@gmail.com