RESIDIR TAMBÉ ÉS CONVIURE

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Dissabte passat els carrers de Barcelona tornaven a omplir-se de gent amb una significativa assistència. El motiu?: la dificultat d’accés a l’habitatge en que es troben molts joves i també aquelles famílies que es troben  desnonades dels seus antics llocs de residència per la intrusió d’un mercat immobiliari que, amb l’excusa de destinar aquests habitatges a la indústria del turisme i amb mobbing inclòs, han disparat els seus preus de lloguer fins a límits de que molts veïns i veïnes es veuen expulsats del barri de tota la vida, sense poder adquisitiu per adquirir un nou pis pel nivell prohibitiu dels seus preus, obligats a traslladar-se a les àrees exteriors a la mateixa àrea metropolitana i -fins i tot- més enllà dels seus contorns.

Prou especulació

Els organitzadors compten que eren més de 126.000 persones que sortiren al carrer per una rebaixa del 50 % dels lloguers, l’establiment de contractes indefinits, la prohibició de compra d’habitatges per especular i la recuperació dels habitatges per a ús residencial.

Dificultat afegida

L’accent es posava, principalment, en la singular situació en que es troba la població migrada pel racisme soterrat que impera en el sector a l’hora d’adjudicar la contractació dels habitatges que surten al mercat. En algunes pancartes es denunciava que el racisme immobiliari és insuportable doncs afecta la vida de persones migrants, negres i/o racialitzades, arreu. A Barcelona, per exemple, hi ha persones que viuen en habitacions de 6m2, sense finestra, que han de pagar un mínim de 500 €. A banda és impossible llogar cap pis sense tenir residència legal, i si tens el permís de residència has d’acreditar que disposes d’un contracte indefinit. Fins i tot, i malgrat s’hagi adquirit ja la nacionalitat, es veta el contracte de lloguer simplement per la pròpia aparença física o de trets culturals, vetant al “diferent” encara que tingui ja la nacionalitat. Això és racisme i xenofòbia...

Gent sense casa, cases sense gent

Les immobiliàries diuen que s’hi veuen obligats per la demanda dels seus clients, els propietaris. Potser sí, però no és acceptable que hi hagi tants pisos buits quan hi ha demanda: és indecent, és indecent, gent sense cases i cases sense gent...

Front l’aïllament: veïnatge

Aquesta política d’exclusió immobiliària afecta també la composició de les mateixes ciutats. No és el mateix  que es conreï una relació de veïnatge, de barri, de conèixer i saludar els propis veïns i veïnes, que no pas una relació individualista on tothom tanca la porta de casa seva sense ni saludar-se en compartir l’ascensor. Ho vàrem viure amb la pandèmia on la humanitat que portem dintre surava tot preocupant-se del veïnat que podia necessitar ajut.

Un dret humà universal

L’habitatge és un dret universal que hauria de ser assequible per tothom. Els joves no s’haurien de veure obligats a viure amb els seus pares fins aquella edat que han de tenir vida pròpia. Han de tenir-hi una relació estreta de cura recíproca, això sí, però havent-se ja emancipat de la seva dependència. Altrament, la gent gran no s’hauria de considerar sols un recurs econòmic pel fet de cobrar la seva pensió ni veure’s expulsada de l’entorn que l’ha acompanyat tota la vida. Hauríem de reprendre la interrelació i la inclusió, des de la veritable riquesa de la societat, des del valor natural que és la diversitat en sí mateixa.

Viure i conviure

Regular els preus de lloguer i fer l’habitatge assequible condiciona -i molt- el tipus de ciutat que volem. Va molt més enllà que els arguments econòmics d’interessos particulars o especulatius, va de poder viure i conviure on es resideix.                

maribelanoia@gmail.com

ÉS INDECENT, GENT SENSE CASES I CASES SENSE GENT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La ONU commemora cada 21 de març el Dia Internacional de la eliminació per discriminació racial i, en aquest sentit, el cap de setmana passat es varen dur a terme nombroses mobilitzacions arreu del món, tot i que han estat bastant silenciades (algunes fins i tot reprimides) perquè s’han emmarcat en el context d’auge de l’extrema dreta que amenaça perillosament  la convivència des dels principis d’igualtat social de drets. Un dels aspectes en la vida quotidiana on ho palpem amb més cruesa és en l’accés a l’habitatge de les persones que conformen la nova ciutadania, millor dit -i particularment- les persones migrants de països d’origen musulmà, doncs per al nou feixisme d’avui- són aquelles persones a estigmatitzar i excloure de la nostra societat, una societat que la gent de bé apostem per què sigui diversa i inclusiva.

L’habitatge un dret fonamental

La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 25.1, recull, entre altres, que “tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a sí i la seva família, la salut i el benestar, especialment quan a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris...”. També ho consagra la nostra carta Magna, la mateixa Constitució que -darrerament- tant la dreta com l’extrema dreta evoquen amb tant de fervor: l’article 47 declara que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adient, indicant que “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”. Un dret escandalosament incomplert.

Un problema real i prioritari

L’habitatge és un problema real i prioritari per a molta gent, perquè és una necessitat real, i els obstacles per al seu accés s’han multiplicat fins al punt d’esdevenir impossible per a molta gent jove i també per a moltes famílies que viuen una situació precària. És un tema de preus, sí, d’inaccessibilitat en funció del nivell de salaris mitjà i la precarietat laboral generalitzada, però també dels límits d’intervenció publica en el mercat de l’habitatge, un mercat que marca unes normes excloents no sols a nivell econòmic sinó -també- per discriminacions d’un altre tipus.

L’empadronament un deure públic

És obligació dels Ajuntaments empadronar tothom qui viu al seu municipi, però cal presentar un contracte de lloguer o algun requisit semblant que demostri fefaentment la residència, i aquest és el peix que es mossega la cua: no tens lloguer si no hi ha empadronament i no hi ha empadronament si no tens -com a mínim- un contracte de lloguer, a banda de les dificultats d’assolir el mateix permís de residència...

Persianes baixades i carrers buits

El mercat de compravenda està desorbitat i diuen que hi ha manca d’habitatges en règim de lloguer, però el centre de la ciutat està plegat de pisos buits, com també buits són els seus carrers sense vida i amb la persiana baixada dels seus locals comercials. No obstant, si truques a una Immobiliària i demanes informació dels pocs anuncis que hi surten, si el teu accent és estranger et trobes ja amb la resposta de que “està llogat” i et pengen el telèfon tot seguit; i -si encara que siguis estranger però parles català- pots esperar que t’atenguin i citar-te, però en presentar-te (sobretot si ets dona i portes un mocador al cap), et diuen que l’han acabat de llogar. Mentida, perquè al dia següent el mateix pis encara està lliure, i a tu no t’han pas avisat. Algunes finques a les que he preguntat, m’han dit que tenen indicacions dels propietaris i, és clar, qui paga mana. Ho sento però no ho entenc, ni ho vull admetre. No pot ser que la ciutadania sigui tan rància per preservar un habitatge buit quan es poden obrir les portes a demandes de primer ordre.

Les polítiques racistes obren les portes un mercat negre

Aquest tipus de polítiques, a banda d’una exclusió insultant, sols obre les portes a un mercat negre sense entranyes on -per exemple- per tal d’assolir l’empadronament (requisit bàsic que obre qualsevol porta dels serveis ciutadans com ara l’atenció mèdica o l’accés a una plaça escolar...) algú hi posa preu (fins a 400 euros per empadronar algú). Cobrar per facilitar un servei que és públic i gratuït és indecent, com indecent són altres tripijocs que es produeixen quan la supervivència t’obliga a acceptar situacions irregulars, perquè sempre hi ha qui s’aprofita de les necessitats dels més pobres que ells...

Si ets magrebí o musulmà, missió impossible

Trobar pis, o simplement llogar una habitació, és una veritable muntanya russa. La nul·la política d’habitatge públic del govern d’Igualada en els darrers 12 anys i la disparada pujada de preus del lloguer, està provocant que molta gent quedi fora de l’accés a l’habitatge també a Igualada,  on no hi ha hagut cap tipus d’iniciativa, ni per part de l’Ajuntament ni per part de la Generalitat, per assolir habitatge públic, sotmetent la seva ciutadania a mercè de la iniciativa privada i les seves conseqüències de discriminació. La construcció dels 12 pisos que actualment s’estan fent, ha estat una proposta feta per Igualada Som-hi des de la oposició, una de les contrapartides arrencades per abstenir-se en el Pressupost Municipal per tal de que la ciutat, els serveis bàsics, puguin funcionar, però que encara no estan disponibles, També es pot assolir una reducció de l’IBI si reformes el teu habitatge buit i el poses a lloguer a la borsa d’habitatges municipal (on es suposa no hi ha discriminació).  

És, simplement, indecent

Recordo a Silvia Pérez Cruz com va irrompre a la cerimònia de lliurament dels Premis Gaudí 2016 cantant “No hay tanto pan” que havia estat la cançó guanyadora del certamen: “és indecent, és indecent, gent sense casa i cases sense gent”. És que és aquesta realitat el que fa encara més incomprensible la situació. I em torno a preguntar: mentre hi ha persones que necessiten habitatge, què fan tants pisos buits al mig d’una ciutat que es mor per manca de vida als seus carrers més cèntrics on les persianes dels seus comerços estan tancades?.

maribelanoia@gmail.com

 

 

EXCLOSOS, EN DEFINITIVA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem ja immersos en plena campanya d’aquestes eleccions municipals. Les que ens són més properes perquè, per una banda, els qui adquireixen una responsabilitat de governar en allò públic ho faran en aquell àmbit institucional més proper, i -per l’altra- perquè podem conèixer més o menys els qui es presenten com a candidats, i això pot suposar majors o menors simpaties segons el tarannà de cadascun d’ells o elles, i així poder discernir entre les falses promeses o els discursos de conveniència d’aquells i aquelles que ofereixen més compromís a l’hora de tenir en compte les necessitats de la ciutadania, sobretot la que encara no es sent prou cridada a la participació.

Abstencions voluntàries i no

Aquest és un tema que sempre em preocupa perquè si no hi ha una participació alta vol dir que tenim un sistema democràtic limitat, perquè no recull la opinió de tota la ciutadania. Respecto, com no, els qui opten per la opció d’abstenir-se, ja sigui per mor de les seves idees o perquè no es senten representats per cap de les candidatures que opten a les eleccions. Però em preocupa molt la abstenció dels que es senten exclosos, els que no es senten integrats de ple en la seva ciutat, la que viuen o treballen perquè pensen que això no va amb ells. Per les meves conviccions democràtiques, i per tot allò que varen anhelar els qui visquérem la manca de llibertats de la dictadura, em sap molt de greu, perquè la democràcia pren sentit quan les persones s’impliquen en el seu dia a dia, tot i que el sistema que tenim es limita a demanar el nostre vot cada quatre anys, i els elegits actuen com si tinguessin carta blanca per fer i desfer segons els sembli, havent de donar comptes cada quatre anys i prou, i difícilment poden ser complerts i justificats: les promeses enlluernen la memòria real que hauríem de tenir..

Desencisats de participar

L’experiència ens diu que, en la vida post-eleccions, es troben davant la necessitat d’arribar a acords de govern o a prendre decisions importants davant imprevistos, però jo no abdico del sentit més profund de la democràcia que és el que implica una participació continuada, no tan delegada. Possiblement, alguna de les raons dels absentistes o els qui voten en blanc sigui per aquest desencís post-electoral, doncs consideren que el que fan no s’avé amb el que han promès.

Exclosos per la força

Ara que, el que em sembla del tot inacceptable és que hi hagi exclosos involuntaris per raons d’unes lleis que els ho impedeixen. No es pot votar sinó es té DNI, i aquest no es pot tenir fins que no es té la nacionalitat, és a dir, que poden passar 10 anys després d’haver assolit amb dificultats a la residència legal a la seva ciutat però no hi poden intervenir de ple perquè la llei no els permet de votar.

Lamine Sarr
un dels portaveus

Proposició no de Llei per una “Regularització ja”

Fa més d’un any que l’anomenat “Moviment regularització ja” que aglutina centenars de persones sense papers amb el suport de diferents ONG i algunes formacions polítiques, endegaren un campanya de recollida de signatures de regularització per tothom, campanya en la que des d’Igualada hi vàrem participar activament. Les signatures recollides els varen permetre, la setmana passada, poder enregistrar al Congrés dels Diputats una Proposició No de Llei per exigir al govern un procés de regularització “permanent i sense condicions” per a totes les persones que viuen al nostre país però que no han pogut encara assolir la seva documentació en regla.

Cuidadores sense papers

Exclusions discriminatòries

És que, en la situació actual, aquesta exclusió té unes indiscutibles connotacions discriminatòries de caire racista, perquè aquestes persones, que formen part de la nostra vida quotidiana a la ciutat on vivim, no tenen DNI perquè encara són considerats estrangers o estrangeres, i com que la immigració d’avui ve de països amb trets diferencials d’aspecte i cultura d’origen, el discurs de l’odi pretén que tinguem por al diferent, que els excloem del nostre entorn, que no ens barregem ni ens hi interrelacionem. És així com, dissortadament, el feixisme suposa una amenaça real no solament per la convivència sinó per a la pèrdua de llibertat i drets  humans que són de tothom, tant dels nouvinguts com dels que som d’aquí de sempre.

Per una presència activa i no solament simbòlica

Que no puguin votar per al Congrés dels Diputats o pel Parlament de Catalunya té un abast, però que no ho puguin fer en unes eleccions municipals, per elegir o poder ser elegits per a ser representants del seu propi Ajuntament és inadmissible.

Que els meus fills no hagin d’emigrar com he hagut de fer jo

Hem vist com algunes candidatures recullen a candidats que potser tenen una procedència externa però que ja han pogut assolir la seva nacionalitat. En Mohamed Bouharrat, per exemple, en la seva presentació com a candidat, va dir que volia maldar perquè Igualada tingui un futur i que els seus fills no hagin de marxar a un altre lloc per cercar-lo com -al seu dia- va haver de fer-ho ell mateix. La presència d’aquests candidats és molt significativa, però no s’ha de limitar a que hi figurin sense més (com al seu dia ens hi deixaven anar les dones, sols per a justificar-se, com un florer), sinó que ha de servir per una plena integració social i que la diversitat cultural esdevingui un signe de la riquesa moral i cultural de les persones que conformem la pròpia ciutat.

El dret a vot, el millor antídot contra el feixisme

Per això el dret a vot és el millor antídot contra el feixisme i el racisme, per evitar l’exclusió social i també l’exclusió de la pròpia ciutadania, perquè cap persona és il·legal. Establim una línia vermella. Barrem el pas a la intolerància i l’odi. NO HAN DE PASSAR I NO PASSARAN.

maribelanoia@gmail.com

 

LA DIGNITAT, L'ÚNIC VALOR PER SOBREVIURE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest dilluns, com cada any, hem commemorat el 1er de Maig i, en conseqüència, arreu s’han fet mobilitzacions per fer palès el sentit més pregon d’aquesta festa, la memòria dels seus orígens i aixecar la veu de quines son les reivindicacions actuals. També a Igualada es varen aplegar, al capdamunt del Passeig Verdaguer, unes dues centes persones a la concentració unitària convocada pels sindicats de CCOO i UGT.

En els discursos es va fer esment de com, malgrat la aprovació del nou salari mínim interprofessional o la mateixa reforma laboral, sense posar en qüestió que han suposat unes millores indiscutibles de les condicions laborals pel conjunt de la classe treballadora, front les circumstàncies adverses per l’encariment del cost de la vida o per l’escalada de conflictes al món (que han suposat una alça de preus de l’energia, dels aliments o les matèries primeres a tota la Unió Europea), han suposat -no obstant- un minvament del poder adquisitiu que se’n hauria de desprendre.

Un relleu també de formes de relació laboral 

Es va denunciar que, malgrat l’increment de beneficis de determinat sector empresarial, aquests no sols no han repercutit en la millora dels salaris sinó que han provocat un augment de la inflació, denunciant alhora el bloqueig patronal dels convenis.

Ara que, més enllà de les qüestions concretes d’àmbit sindical, el que es va valorar, per una banda, és la presència dels de tota la vida, dels de la vella generació de lluitadors, passant per totes les edats, fins la incorporació d’alguns sectors més joves. Amb tot, i per altra banda, el que cal tenir en compte no és tant el relleu generacional que es palesava evident sinó també l’evolució o retrocés dels canvis en les relacions de treball de llavors fins ara.

Diferent documentació per la mateixa feina

Ja no existeixen els grans centres de treball que permetíen la organització dels treballadors de les empreses i associar-se per aconseguir millorar les seves condicions de treball. Per començar, de les poques empreses amb treballadors que queden, la seva plantilla ja no està tan dividida en fixes, contractes temporals i a temps parcial, sinó també treballadors que sols tenen permís de treball amb un NIE i d’altres que tenen el seu DNI, amb nacionalitat plena i amb tots els drets de ciutadania. Aquesta és una característica que no hauria d’ afectar per a res a la unitat tan necessària per fer front al corporativisme i les organitzacions que no tenen el sentit de classe. Un sindicat de classe és un sindicat de classe, i mai hem de perdre aquesta perspectiva.

Condicions indignes per un treball més que digne

En aquest relleu generacional hi vaig trobar a faltar, precisament, aquells treballadors i treballadores que no tenen DNI i que potser no tenen ni el NIE que els permeti de treballar de forma legal. Aquesta situació aboca, als qui es veuen obligats a buscar-se la vida com sigui, a cercar treball en l’economia submergida, sobretot en la dels serveis a les persones perquè els serveis públics porten massa temps en retallades com per abastir les necessitats reals de la població gran o dependent. L’economia submergida aflora més que mai, el treball d’atenció a les persones, que hauria de ser d’allò més vocacional i digne (què millor que tenir cura de les persones que ho necessiten amb afecte i caliu?) es converteix, no obstant, en una explotació laboral per les seves condicions de treball i remuneració indignes.

Els vincles afectius també cuiden

Qui més qui menys ha viscut de prop la necessitat d’atenció personal d’algun familiar o conegut proper, ja sigui per raons de malaltia o simplement d’envelliment. Valorem, i com no, quan l’atenció és curosa i amb afecte, i els hi restem molt agraïts. Ara però, reconeixem amb la mateixa proporció els seus drets laborals i socials?. Sovint convertim en indigne la més digne de totes les tasques, la de tenir cura de les persones.

Ciutadans de primera i ciutadans de segona

Ens trobem davant unes eleccions, les municipals, les que ens toquen més de prop perquè podem conèixer personalment els qui ens han de representar, i cal tenir en compte que no tots són iguals, tant els qui es presenten com els qui han de representar. Per començar, una bona part de la ciutadania ni els podrà votar perquè encara no ha assolit la nacionalitat i el seu DNI, ni tal volta és conscient de com s’organitzen les institucions democràtiques per governar els diferents aspectes comuns de la societat que en formen part, la que divideix la seva ciutadania en ciutadans de primera i ciutadans de segona. Un altre aspecte seria analitzar com també tracta de ciutadania de segona els exclosos socialment, els qui no tenen el dret bàsic a l’habitatge, o que no participen de la vida de la ciutat...

Cal fer front comú al feixisme

Però, davant aquest escenari, el que més em preocupa és com el discurs de l’odi que promulga l’extrema dreta pot calar en el desesper dels qui les coses no els van com voldríen, dels que han perdut fins i tot l’esperança i volen creure el primer bocamoll que -amb demagògia- els regala promeses a base de mentides. Els hem de treure la careta perquè mostrin el seu veritable rostre i pugui ser rebutjats des d’una consciència del sentit més pregon de democràcia i dels valors humans. El seu discurs, les seves propostes no poden ser ni plantejades. Barrem-los el pas posant una línia vermella perquè no puguin profanar el sagrat escenari de la democràcia. Front l’extrema dreta cap fissura: NO PASSARAN!!!.   

maribelanoia@gmail.com

 

CAL FER FRONT AL RACISME I LA XENOFÒBIA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

El passat 21 de març es va celebrar del Dia contra l’Eliminació de la Discriminació Racial i, amb aquest motiu, el Consell Comarcal de l’Anoia ha donat a conèixer els resultats del procés de diagnosi de les discriminacions, realitzat l’any 2022. En concret, el treball posa de manifest que les discriminacions racistes i xenòfobes a l’Anoia es manifesten en diversos àmbits (serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic) i de múltiples formes (barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, segregació/explotació, agressions físiques o verbals, discurs d’odi i desigualtat de tracte). Aquesta no és una situació exclusiva d’aquí, sinó que més aviat és un fenomen que travessa la societat catalana actual i, per tant, s’han de continuar generant polítiques públiques i accions comunitàries per tal d’abordar i promoure la igualtat de tracte i la convivència.

Una taula d’igualtat de tracte i no discriminació

Amb motiu de l’aprovació de la nova Llei 19/2020, l’any 2021 es va crear la Taula d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació de l’Anoia, composada per diferents agents tant de l’administració pública i serveis i organismes públics, com a entitats socials del territori. L’activitat de la Taula està centrada, inicialment, al voltant d’aquelles discriminacions que es donen per raó d’origen territorial o nacional i xenofòbia, raça, origen ètnic o color de la pell, i qualsevulla altra forma de racisme llengua o identitat cultural o conviccions religioses. Tot i així, la seva orientació és molt transversal i té en compte d’altres eixos de discriminació, com ara per sexe, gènere o identitat sexual entre d’altres.

Informe diagnosi

D’aquí en va sortir un informe-diagnosi quins resultats indiquen que, malgrat que hi ha un treball des de les diferents administracions públiques i algunes entitats socials privades per fer-hi front, aquestes discriminacions en el dia a dia continuen estan presents, i ho estan en diversos àmbits com ara serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic, així com a través de múltiples barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, una certa segregació més que res perquè també van associades a temes de precarietat i/o pobresa, i existeix un cert rebuig i/o por al diferent.

Que podem fer ja ara?

Més enllà de dissenyar propostes d’actuació que han de ser desplegades els propers anys en el Pla de ciutadania i Convivència a l’Anoia, ens podríem preguntar, què ens correspon a cadascun de nosaltres que podem anar fent ja.

Una ciutat de portes obertes

Perquè si volem erradicar el racisme i la xenofòbia que hi ha en la nostra vida de cada dia, hem de començar amb la nostra actitud front a cada espai de convivència. Per exemple: a l’hora d’oferir algun tipus de feina (com ara la de cuidar malalts o gent gran), o de llogar un habitatge que puguem tenir disponible i que tenim tancat i abandonat. La nostra actitud seria no discriminar qui el pugui necessitar, tan se val que es digui Joan, Pepita, Mohamed, Guadalupe o Fàtima. La mateixa actitud que hem de tenir a l’hora d’acollir els nous veïns o veïnes que passen a formar part de la comunitat de veïns, o fer-los partícips de les nostres festes, perquè tots plegats formem part de la mateixa ciutat.

Conviure en espais compartits

Els nostres fills i filles comparteixen escola amb els que potser ja no son nouvinguts sinó que -fins i tot- han nascut aquí. Qui ens impedeix compartir jocs, berenars, aniversaris o -simplement- obrir-nos a les seves famílies, les que ens trobem cada dia a la sortida d’escola?. O quan estem en una sala d’espera del CAP o l’Hospital, uns moments on hi ha preocupacions i patiment, com poder-nos palesar una empatia mútua, de suport, de solidaritat compartida?. El mateix quan ens trobem a la cua d’un supermercat o d’algun servei públic. El nostre respecte a la diversitat cultural ha de conseqüent amb el compromís per una igualtat de drets a tota la ciutadania.

La diversitat un valor

Sí, és cert, de mal educats n’hi ha a tots els llocs i de totes les cultures, però la línia que distingeix els incívics de la gent educada i social no passa ni pel color de la pell, ni per vestir diferent ni per  parlar una llengua que no sigui la pròpia. Els indesitjables ho seran sempre, a les seves famílies i també al carrer. De bona gent -sortosament- encara n’hi ha a tot arreu. I la diversitat, en sí, és un valor per construir una societat plural i rica en cultura i humanitat.

Un cordo sanitari, una línia vermella al discurs de l’odi

Més ai, estem embolcallats -cada vegada més- dels efectes d’un discurs de l’odi promulgat per determinats personatges als que se’ls ha donat altaveu als mitjans de comunicació. En aquest aspecte no hem de donar ni un pas enrere i hem d’establir el nostre propi cordó sanitari per aïllar-los i marcar una indiscutible línia vermella per no blanquejar un discurs que ens volen fer creure que és cosa d’un passat que ja no tornarà.

Cap feixista a les nostres institucions

Ens cal tenir memòria, són els ous de la serpent que pensen que no tenim memòria i que tenen veu i es pensen que tenen -fins i tot- camí obert de nou. Fins i tot cara a les properes eleccions municipals. No els podem donar cap espai per promoure’s a ser representants de la nostra ciutadania perquè -simplement- la societat està formada de bona gent, potser amb idees diferents, però bona gent en definitiva. Ells només venen a corrompre la pau i la sana convivència entre nosaltres. Hem de saber dir ben alt que NO!!!. NO VOLEM NI RACISME, NI XENOFOBIA, NI FEIXISME ENLLOC, NI AL CARRER NI A LES NOSTRES INSTITUCIONS.

maribelanoia@gmail.com

LA VIOLÈNCIA QUOTIDIANA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja de bon matí, endeguem la ràdio, la TV, o bé obrim les notícies al propi mòbil. Cal estar connectats amb el món, amb el món que ens ha tocat de viure. La violència és el primer input que ens entra: la violència intrínseca de totes les guerres, la d’Ucraïna i la de les que no se’n parla tant però també existeixen, una destrucció de recursos vitals però -sobretot- de vides humanes, únicament per satisfer els interessos de la indústria armamentista i les empreses de reconstrucció subsegüents. Les morts o víctimes de la població civil, èxodes massius vers la incertesa de l’exili a la sort o dissort de ser acollits o refugiats, són els efectes secundaris. Un cost humà que no consta en el compte de resultats: ja s’ho faran...

La violència dels preus a pagar per la vida

Afrontem també la violència de la muntanya russa dels preus de l’energia que alteren el nostre pressupost de consum d’aquest subministra fonamental per la vida humana. També es disparen els preus dels productes de la cistella de la compra domèstica amb la limitació del nostre poder adquisitiu. Tot plegat en un marc que ens convida al consum desaforat sempre, i més ara que venen festes (amb la forçada incorporació de l’importat Black Friday, una data que ens convida a comprar i comprar, com si comprant haguéssim de satisfer els nostres anhels i ser feliços sense fi. Aquest estímul consumista és també un altre tipus de violència.

La mobilització del 8M del 2020

Aquest any, a Igualada, la cerimònia d’encesa de les llums nadalenques que dona vida als carrers, i que està pensada prioritàriament per donar vida també als començos de la ciutat, coincideix amb el 25N, Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Casualitat o no, sempre se’ns ha considerat com a principals objectes de consum, per això suposa també una bufetada a la dignitat de les dones, com si la causa de les dones s’hagués de tapar amb altres esdeveniments perquè és massa potent, talment com va passar amb l’extraordinària mobilització feminista del 8 de març del 2020. L’endemà ja se’ns atribuïa a que havíem estat el detonant divulgador del mateix COVID i que les enormes mobilitzacions s’havien d’haver prohibit de forma preventiva. I em pregunto, És que les dones som un veritable perill per tot?. 

Les dones podem canviar les coses

Doncs sí, està vist. Les dones som capaces de posar el país cap per avall per fer sentir la nostra veu, i exigir mesures i lleis per fer front a una discriminació i violència que ve de lluny i que, malgrat algunes lleis aprovades, costa de que ens arribin els seus efectes. En aquest sentit, sí que som un veritable perill pels que no volen canviar res, o pitjor, anar enrere a temps enyorats, doncs els privilegis d’uns pocs per negar els drets de les persones, en particular de les dones, impregna totes les cèl·lules i capes de la societat. 

Només sí és sí

Els centenars de milers de dones que sortírem al carrer, amb un sol crit sorgit del fons de l’ànima, denunciàvem la impunitat d’alguns agressors malgrat haver dut a terme el patiment constant de les agressions quotidianes, ara -fins i tot – grupals. El govern va donar una prioritat a la  llei anomenada “només sí és sí”. Però el patriarcat més ranci, un patriarcat incrustat al moll de l’os mateix de la nostra societat, no va voler ni donar suport a cap de les mesures preses per fer front a la pandèmia, tant se val si es tractava de mesures sanitàries com també les d’escut social necessari per pal·liar les seves conseqüències. En aquest temps ha sortit de les cavernes i ha desenterrat el seu discurs més ranci i retrògrada contra les dones, l’homofòbia i la diversitat LGTBI. L’odi al diferent els porta a enyorar patrons d’èpoques passades, és a dir: les dones a casa i els no binaris proscrits i marginats..

Front la justícia patriarcal - justícia feminista

Ja fa temps que les feministes venim denunciant que tenim una Justícia patriarcal amb una manca de biaix de gènere als seus instruments, que permetin donar una sortida més favorable a les dones en les mesures que té al seu abast. No obstant, des de la independència que es de suposar té el poder judicial en el marc de l’estat de benestar, la interpretació de la llei del “només sí és sí” està rebaixant -de fet- les condemnes als agressors, i la màxima autoritat en aquest poder judicial (el CGPJ) està congelat i porta ja dos anys caducat, sense renovació. No puc pas dir que el poder judicial s’hagi convertit en un actor polític, tot i que els fets em porten a pensar-ho.

La democràcia, un mitjà per conviure

Crec i vull creure en els instruments en que es dota una democràcia per resoldre els seus conflictes de forma democràtica, des de la mateixa essència dels seus valors, els de la igualtat de drets entre totes les persones i -fonamentalment- els de les dones que són inqüestionables. Hi hem posat massa morts, massa patiment, passa paciència, massa tolerància, massa aguantar i desesperar...

El discurs de l’odi

Ja n’hi ha prou de la violència que també suposa la manca d’habitatge assequible i la burla del poder econòmic -i de la banca- per imposar-se a les nostres condicions de vida, de posar preu a la mateixa vida, de que la televisió sigui l’altaveu del discurs de l’odi, un odi homòfob o als col·lectius LGTBI, que algunes dones assenyalades per dirigir políticament el país vomitin un discurs que denigra les mateixes dones... Ja n’hi ha prou de fake-news que en diuen avui, de mentides interessades per tergiversar la realitat, una realitat que les dones vivim i patim en el dia a dia..

Lideratge polític de les dones

El lideratge polític de les dones ha de ser diferent, ha d’estar basat en els paràmetres propis de la sororitat, empàtics amb els problemes del dia a dia que -des de temps ancestrals- carreguem les dones a la nostra esquena, al profund sentit de la justícia, a l’insubornable suport a la legitimitat de les reivindicacions feministes dutes a terme en el decurs dels temps, una aposta per la vida i contra la destrucció de les guerres, apostant per l’educació i la sanitat públiques, amb reconeixement a les tasques de reproducció de la vida i de cura dels malalts dependents i persones grans. Davant un altre 25N erradiquem d’una vegada tot tipus de violència.    

maribelanoia@gmail.com