ESTIC TRISTA, PERÒ NO M'HAN VENÇUT

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest estiu ha estat -per a mi- especialment llarg, perquè llarga se’m ha fet l’espera de la resposta humanitària a la massacre de la població de Palestina que continua a Gaza i també ha entrat amb virulència al sud del Líban. El nombre de morts i víctimes que ens arriben a través dels informatius no és una qüestió tan sols de xifres, darrera cada mort, cada ferit, cada perseguit, empresonat o torturat és una o més persones que pateixen, ja siguin les pròpies víctimes o les seves famílies. Mares i pares desesperats veient com moren els seus fills perquè s’han atacat escoles o hospitals sense discriminació; una impotència que s’estén també arreu del món on les persones que tenim consciència no podem ni volem restar en silenci davant aitals atrocitats.

Jutges que entren en política sense que els hi toqui

Mentrestant, la ultra dreta avança no ja en els resultats electorals sinó en el discurs imperant. Des de les fake-news a la utilització dels mitjans de comunicació per inventar-se faules i escampar mentides i difamacions a jutges que, més que impartir justícia, sembla que hagin emprès les formes inquisitorials de perseguir les persones per les seves idees o -simplement- per sospites infundades, tan sols per embrutar el panorama de la política desprestigiant càrrecs electes i legítims senzillament perquè no són dels seus, mentre atien cabdills -masculins i femenins- amb discursos demagògics posant una cortina de fum a les corrupteles que els esquitxen -en primer lloc- a ells mateixos.

El risc d’enquistament per ’afrontar les necessitats reals

I a casa nostra, on sembla que s’havia apostat per endreçar la convivència deixant enrere les actituds basades en una certa segregació per raons d’identitat, tampoc hi ha pau, doncs tant pels qui enarboren el discurs de l’odi com pels qui s’ancoren en un passat de confrontació entre una mateixa ciutadania, vivim una situació que ens pot dur de nou a un enquistament per afrontar la solució als problemes del dia a dia que tenim la gent, la ciutadania en general.

Tothom qui vingui per millorar Catalunya és català

L’altra dia, en una intervenció al Parlament, el nou President de la Generalitat Salvador Illa, en una intervenció dirigida a tallar d’arrel el discurs de l’odi incrustat en alguna diputada que embruta la dignitat del Parlament, va dir que tothom qui vingui a Catalunya per millorar Catalunya és català, i té tots els drets i deures que tenim qualsevol dels ciutadans i ciutadanes que formem part d’aquest gran país. Una versió actualitzada del que varen ser els altres catalans on es considerava català tothom qui vivia i treballava a Catalunya, i que va fer possible construir la convivència amb els nouvinguts que arribaven de les espanyes empobrides per la dictadura, normalitzant la immersió de la llengua i la nostra cultura i tradicions.

Ens cal enarborar de nou el “No Passaran”

Mentre que continuem posant barreres d’identitat, de fet estem obrint la porta als qui enyoren el franquisme i el feixisme de temps passats amb la seva estela de repressió, destrucció, mort i persecució que pretenen oblidem. Ens cal  enarborar de nou aquell “no passaran” que tan ens va unir en el passat i que, malgrat haver-ho patit en pròpia pell, vàrem ser capaços de resistir i fer possible una transició que -encara que amb moltes limitacions i hipoteques- ens ha permès gaudir d’uns anys de vida i esperances que ara volen truncar.

Mentre persisteixi la consciència i el compromís hi ha esperança

Mentre hi hagi qui ompli els carrers i les places de banderes i cants de “Free Palestina”, mentre hi hagi veus que s’alcin contra la privatització de la sanitat, la comercialització i utilització ideològica de les institucions dedicades a l’ensenyament, l’enfrontament als Fons Voltors dels centres l’atenció a la vellesa o al mercat immobiliari, expulsant els seus habitants d’anys per convertir-los en habitatges turístics amb preus inaccessibles pels ciutadans, mentre hi hagi un alè de dignitat que no permeti que es trepitgin els drets humans, no podem perdre l’esperança perquè, malgrat ens sembli que estem en minoria, som la majoria. Puc estar molt trista per totes aquestes barbaritats, però mai hauran vençut les esperances de canviar aquest món tant cruel per un món més habitable on els drets humans imperin arreu i de forma global en un univers on hi prevalgui la vida per damunt de la destrucció i la mort.                                     

maribelanoia@gmail.com

PETJADES COMPARTIDES DES D'UN BRESSOL DE COMPROMÍS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Eren els anys seixanta, entre la joventut es respiraven ganes de llibertat, com és propi en aquesta etapa de la vida. L’entorn social -però- no era gens fàcil, teníem encara damunt l’espasa de Dàmocles de la dictadura franquista que ens amenaçava constantment. La seva repressió no havia perdut la virulència que la va caracteritzar en el decurs de la seva dissortada existència, doncs no dubtava en aplicar-la davant qualsevulla manifestació de canvi en relació a un status que ja portava prop de 40 anys.

Aixopluc dels treballadors i veïns en lluita

Per part de la gent que veníem de famílies religioses i que ens movíem en aquest entorn, eren també anys d’esperança. S’estava preparant el Concili Vaticà II i, amb ell, molts sacerdots joves apostaven per uns aires de renovació més compromesos socialment, en particular a la situació que vivien els treballadors, uns treballadors que a partir de la seva fe defensaven el dret a poder viure del propi treball. Uns ho anhelàvem i altres maldaven ajudar en aquells indrets que tenien a l’abast. Acollien a les seves esglésies als treballadors que volien associar-se per defensar la dignitat humana en els seus drets laborals així com als veïns i veïnes que afrontaven els problemes d’haver d’instal·lar-se en barris que no tenien cap previsió urbanística ni de serveis. Així varen néixer les CCOO i així es forjaren, també, les associacions de veïns a molts barris de Catalunya.

El Barri de Sant Maure pioner i lluitador

Aquest és el cas de la Parròquia de Sant Maure, la que els veïns aportaren les seves hores de lleure dels diumenges per aixecar-la amb les seves pròpies mans (encara avui, les seves parets reflecteixen aquest gest de generositat veïnal). També va acollir els veïns per afrontar els problemes de manca de llum, d’aigua, de metges o qualsevol altre servei. Com és sabut, malgrat la història tingui el risc de caure en l’oblit, els veïns i veïnes del Barri de Sant Maure (llavors encara, de fet, era un barri d’Igualada malgrat pertànyer al terme municipal de Santa Margarida de Montbui), varen haver de lluitar per assolir tots i cadascun dels serveis més bàsics.

Donar sentit a unes creences

Per als qui venien d’una tradició religiosa va ser un canvi important que donaria sentit a les pròpies creences, perquè les mateixes conviccions es varen transformar en compromís, un compromís social i de lluita en bé del conjunt de la població, assolint fins i tot un compromís polític que no prometia cap càrrec de recompensa ni tampoc promocions personals, sinó -en tot cas- el risc de ser detingut per la policia i ser jutjat per propaganda o associació il·legal...

En la clandestinitat

No va ser fins l’any 1974 que es va poder  legalitzar l’Associació de Veïns la Convivència” que va continuar un temps reunint al seu entorn molts veïns i veïnes preocupats per la qualitat de vida de la seva gent, la seva educació i el seu futur. Abans, però, hi ha tota una història de clandestinitat que algun dia hauria de veure la llum, històries com la del militant antifranquista detingut a Igualada per repartir octavetes davant la fàbrica de Punto Blanco i que va morir dies després a la caserna de la Guardia Civil de Reus per una ingesta de còctel molotov (l’actor igualadí Joan Valentí n’ha fet una posta en escena teatral per reivindicar la seva memòria).  

Petjades de vida i compromís

Aquest dilluns vàrem dir adeu a un d’aquests veïns, el Cecili Cantero. La petjada que ens deixa és, per una banda sindical, com a treballador del Punto Blanco, però l’altra és de compromís veïnal, tant de forma directa (a través de la primera AMPA del Col·legi La Tossa), com després de suport a la família perquè la Luisa pogués disposar de més temps per dedicar-se al seu compromís veïnal, que encara perdura a dia d’avui.

Un mateix bressol

Són petjades que venen d’un mateix bressol i que, en el comiat del Cili, vàrem poder constatar que són les que ens han marcat la vida a una generació que al seu dia albiràvem l’adveniment de la democràcia amb les seves llibertats i que ahir coincidíem amb el risc que tenen avui aquestes llibertats adquirides a pols si permetem que l’extrema dreta avanci. Perquè em pregunto: com és possible que, en aquest món on la tecnologia ens permet una comunicació al moment gairebé infinita tenim, no obstant, la sensació de viure aïllats?.

Sentir-se en comunitat

La causa no és altra que aquesta societat basada en el capitalisme, on el que compta -sens dubte- és el triomf individual, encara que aquest s’hagi assolit trepitjant els qui tens al costat. Per això vaig valorar el que vaig sentir aquest dilluns, viure el caliu de sentir-se en comunitat, de formar part d’una comunitat que, en el fons de nosaltres mateixos, encara servem i necessitem pertànyer. Per això desitjo al Cili i a tants d’altres, que la terra els sigui lleu.

 maribelanoia@gmail.com

EXCLOSOS, EN DEFINITIVA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem ja immersos en plena campanya d’aquestes eleccions municipals. Les que ens són més properes perquè, per una banda, els qui adquireixen una responsabilitat de governar en allò públic ho faran en aquell àmbit institucional més proper, i -per l’altra- perquè podem conèixer més o menys els qui es presenten com a candidats, i això pot suposar majors o menors simpaties segons el tarannà de cadascun d’ells o elles, i així poder discernir entre les falses promeses o els discursos de conveniència d’aquells i aquelles que ofereixen més compromís a l’hora de tenir en compte les necessitats de la ciutadania, sobretot la que encara no es sent prou cridada a la participació.

Abstencions voluntàries i no

Aquest és un tema que sempre em preocupa perquè si no hi ha una participació alta vol dir que tenim un sistema democràtic limitat, perquè no recull la opinió de tota la ciutadania. Respecto, com no, els qui opten per la opció d’abstenir-se, ja sigui per mor de les seves idees o perquè no es senten representats per cap de les candidatures que opten a les eleccions. Però em preocupa molt la abstenció dels que es senten exclosos, els que no es senten integrats de ple en la seva ciutat, la que viuen o treballen perquè pensen que això no va amb ells. Per les meves conviccions democràtiques, i per tot allò que varen anhelar els qui visquérem la manca de llibertats de la dictadura, em sap molt de greu, perquè la democràcia pren sentit quan les persones s’impliquen en el seu dia a dia, tot i que el sistema que tenim es limita a demanar el nostre vot cada quatre anys, i els elegits actuen com si tinguessin carta blanca per fer i desfer segons els sembli, havent de donar comptes cada quatre anys i prou, i difícilment poden ser complerts i justificats: les promeses enlluernen la memòria real que hauríem de tenir..

Desencisats de participar

L’experiència ens diu que, en la vida post-eleccions, es troben davant la necessitat d’arribar a acords de govern o a prendre decisions importants davant imprevistos, però jo no abdico del sentit més profund de la democràcia que és el que implica una participació continuada, no tan delegada. Possiblement, alguna de les raons dels absentistes o els qui voten en blanc sigui per aquest desencís post-electoral, doncs consideren que el que fan no s’avé amb el que han promès.

Exclosos per la força

Ara que, el que em sembla del tot inacceptable és que hi hagi exclosos involuntaris per raons d’unes lleis que els ho impedeixen. No es pot votar sinó es té DNI, i aquest no es pot tenir fins que no es té la nacionalitat, és a dir, que poden passar 10 anys després d’haver assolit amb dificultats a la residència legal a la seva ciutat però no hi poden intervenir de ple perquè la llei no els permet de votar.

Lamine Sarr
un dels portaveus

Proposició no de Llei per una “Regularització ja”

Fa més d’un any que l’anomenat “Moviment regularització ja” que aglutina centenars de persones sense papers amb el suport de diferents ONG i algunes formacions polítiques, endegaren un campanya de recollida de signatures de regularització per tothom, campanya en la que des d’Igualada hi vàrem participar activament. Les signatures recollides els varen permetre, la setmana passada, poder enregistrar al Congrés dels Diputats una Proposició No de Llei per exigir al govern un procés de regularització “permanent i sense condicions” per a totes les persones que viuen al nostre país però que no han pogut encara assolir la seva documentació en regla.

Cuidadores sense papers

Exclusions discriminatòries

És que, en la situació actual, aquesta exclusió té unes indiscutibles connotacions discriminatòries de caire racista, perquè aquestes persones, que formen part de la nostra vida quotidiana a la ciutat on vivim, no tenen DNI perquè encara són considerats estrangers o estrangeres, i com que la immigració d’avui ve de països amb trets diferencials d’aspecte i cultura d’origen, el discurs de l’odi pretén que tinguem por al diferent, que els excloem del nostre entorn, que no ens barregem ni ens hi interrelacionem. És així com, dissortadament, el feixisme suposa una amenaça real no solament per la convivència sinó per a la pèrdua de llibertat i drets  humans que són de tothom, tant dels nouvinguts com dels que som d’aquí de sempre.

Per una presència activa i no solament simbòlica

Que no puguin votar per al Congrés dels Diputats o pel Parlament de Catalunya té un abast, però que no ho puguin fer en unes eleccions municipals, per elegir o poder ser elegits per a ser representants del seu propi Ajuntament és inadmissible.

Que els meus fills no hagin d’emigrar com he hagut de fer jo

Hem vist com algunes candidatures recullen a candidats que potser tenen una procedència externa però que ja han pogut assolir la seva nacionalitat. En Mohamed Bouharrat, per exemple, en la seva presentació com a candidat, va dir que volia maldar perquè Igualada tingui un futur i que els seus fills no hagin de marxar a un altre lloc per cercar-lo com -al seu dia- va haver de fer-ho ell mateix. La presència d’aquests candidats és molt significativa, però no s’ha de limitar a que hi figurin sense més (com al seu dia ens hi deixaven anar les dones, sols per a justificar-se, com un florer), sinó que ha de servir per una plena integració social i que la diversitat cultural esdevingui un signe de la riquesa moral i cultural de les persones que conformem la pròpia ciutat.

El dret a vot, el millor antídot contra el feixisme

Per això el dret a vot és el millor antídot contra el feixisme i el racisme, per evitar l’exclusió social i també l’exclusió de la pròpia ciutadania, perquè cap persona és il·legal. Establim una línia vermella. Barrem el pas a la intolerància i l’odi. NO HAN DE PASSAR I NO PASSARAN.

maribelanoia@gmail.com

 

LA DIGNITAT, L'ÚNIC VALOR PER SOBREVIURE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest dilluns, com cada any, hem commemorat el 1er de Maig i, en conseqüència, arreu s’han fet mobilitzacions per fer palès el sentit més pregon d’aquesta festa, la memòria dels seus orígens i aixecar la veu de quines son les reivindicacions actuals. També a Igualada es varen aplegar, al capdamunt del Passeig Verdaguer, unes dues centes persones a la concentració unitària convocada pels sindicats de CCOO i UGT.

En els discursos es va fer esment de com, malgrat la aprovació del nou salari mínim interprofessional o la mateixa reforma laboral, sense posar en qüestió que han suposat unes millores indiscutibles de les condicions laborals pel conjunt de la classe treballadora, front les circumstàncies adverses per l’encariment del cost de la vida o per l’escalada de conflictes al món (que han suposat una alça de preus de l’energia, dels aliments o les matèries primeres a tota la Unió Europea), han suposat -no obstant- un minvament del poder adquisitiu que se’n hauria de desprendre.

Un relleu també de formes de relació laboral 

Es va denunciar que, malgrat l’increment de beneficis de determinat sector empresarial, aquests no sols no han repercutit en la millora dels salaris sinó que han provocat un augment de la inflació, denunciant alhora el bloqueig patronal dels convenis.

Ara que, més enllà de les qüestions concretes d’àmbit sindical, el que es va valorar, per una banda, és la presència dels de tota la vida, dels de la vella generació de lluitadors, passant per totes les edats, fins la incorporació d’alguns sectors més joves. Amb tot, i per altra banda, el que cal tenir en compte no és tant el relleu generacional que es palesava evident sinó també l’evolució o retrocés dels canvis en les relacions de treball de llavors fins ara.

Diferent documentació per la mateixa feina

Ja no existeixen els grans centres de treball que permetíen la organització dels treballadors de les empreses i associar-se per aconseguir millorar les seves condicions de treball. Per començar, de les poques empreses amb treballadors que queden, la seva plantilla ja no està tan dividida en fixes, contractes temporals i a temps parcial, sinó també treballadors que sols tenen permís de treball amb un NIE i d’altres que tenen el seu DNI, amb nacionalitat plena i amb tots els drets de ciutadania. Aquesta és una característica que no hauria d’ afectar per a res a la unitat tan necessària per fer front al corporativisme i les organitzacions que no tenen el sentit de classe. Un sindicat de classe és un sindicat de classe, i mai hem de perdre aquesta perspectiva.

Condicions indignes per un treball més que digne

En aquest relleu generacional hi vaig trobar a faltar, precisament, aquells treballadors i treballadores que no tenen DNI i que potser no tenen ni el NIE que els permeti de treballar de forma legal. Aquesta situació aboca, als qui es veuen obligats a buscar-se la vida com sigui, a cercar treball en l’economia submergida, sobretot en la dels serveis a les persones perquè els serveis públics porten massa temps en retallades com per abastir les necessitats reals de la població gran o dependent. L’economia submergida aflora més que mai, el treball d’atenció a les persones, que hauria de ser d’allò més vocacional i digne (què millor que tenir cura de les persones que ho necessiten amb afecte i caliu?) es converteix, no obstant, en una explotació laboral per les seves condicions de treball i remuneració indignes.

Els vincles afectius també cuiden

Qui més qui menys ha viscut de prop la necessitat d’atenció personal d’algun familiar o conegut proper, ja sigui per raons de malaltia o simplement d’envelliment. Valorem, i com no, quan l’atenció és curosa i amb afecte, i els hi restem molt agraïts. Ara però, reconeixem amb la mateixa proporció els seus drets laborals i socials?. Sovint convertim en indigne la més digne de totes les tasques, la de tenir cura de les persones.

Ciutadans de primera i ciutadans de segona

Ens trobem davant unes eleccions, les municipals, les que ens toquen més de prop perquè podem conèixer personalment els qui ens han de representar, i cal tenir en compte que no tots són iguals, tant els qui es presenten com els qui han de representar. Per començar, una bona part de la ciutadania ni els podrà votar perquè encara no ha assolit la nacionalitat i el seu DNI, ni tal volta és conscient de com s’organitzen les institucions democràtiques per governar els diferents aspectes comuns de la societat que en formen part, la que divideix la seva ciutadania en ciutadans de primera i ciutadans de segona. Un altre aspecte seria analitzar com també tracta de ciutadania de segona els exclosos socialment, els qui no tenen el dret bàsic a l’habitatge, o que no participen de la vida de la ciutat...

Cal fer front comú al feixisme

Però, davant aquest escenari, el que més em preocupa és com el discurs de l’odi que promulga l’extrema dreta pot calar en el desesper dels qui les coses no els van com voldríen, dels que han perdut fins i tot l’esperança i volen creure el primer bocamoll que -amb demagògia- els regala promeses a base de mentides. Els hem de treure la careta perquè mostrin el seu veritable rostre i pugui ser rebutjats des d’una consciència del sentit més pregon de democràcia i dels valors humans. El seu discurs, les seves propostes no poden ser ni plantejades. Barrem-los el pas posant una línia vermella perquè no puguin profanar el sagrat escenari de la democràcia. Front l’extrema dreta cap fissura: NO PASSARAN!!!.   

maribelanoia@gmail.com

 

CAL FER FRONT AL RACISME I LA XENOFÒBIA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

El passat 21 de març es va celebrar del Dia contra l’Eliminació de la Discriminació Racial i, amb aquest motiu, el Consell Comarcal de l’Anoia ha donat a conèixer els resultats del procés de diagnosi de les discriminacions, realitzat l’any 2022. En concret, el treball posa de manifest que les discriminacions racistes i xenòfobes a l’Anoia es manifesten en diversos àmbits (serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic) i de múltiples formes (barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, segregació/explotació, agressions físiques o verbals, discurs d’odi i desigualtat de tracte). Aquesta no és una situació exclusiva d’aquí, sinó que més aviat és un fenomen que travessa la societat catalana actual i, per tant, s’han de continuar generant polítiques públiques i accions comunitàries per tal d’abordar i promoure la igualtat de tracte i la convivència.

Una taula d’igualtat de tracte i no discriminació

Amb motiu de l’aprovació de la nova Llei 19/2020, l’any 2021 es va crear la Taula d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació de l’Anoia, composada per diferents agents tant de l’administració pública i serveis i organismes públics, com a entitats socials del territori. L’activitat de la Taula està centrada, inicialment, al voltant d’aquelles discriminacions que es donen per raó d’origen territorial o nacional i xenofòbia, raça, origen ètnic o color de la pell, i qualsevulla altra forma de racisme llengua o identitat cultural o conviccions religioses. Tot i així, la seva orientació és molt transversal i té en compte d’altres eixos de discriminació, com ara per sexe, gènere o identitat sexual entre d’altres.

Informe diagnosi

D’aquí en va sortir un informe-diagnosi quins resultats indiquen que, malgrat que hi ha un treball des de les diferents administracions públiques i algunes entitats socials privades per fer-hi front, aquestes discriminacions en el dia a dia continuen estan presents, i ho estan en diversos àmbits com ara serveis públics, educació i formació, àmbit laboral, habitatge i espai públic, així com a través de múltiples barreres d’accés, manca de reconeixement/respecte, manca de representació, una certa segregació més que res perquè també van associades a temes de precarietat i/o pobresa, i existeix un cert rebuig i/o por al diferent.

Que podem fer ja ara?

Més enllà de dissenyar propostes d’actuació que han de ser desplegades els propers anys en el Pla de ciutadania i Convivència a l’Anoia, ens podríem preguntar, què ens correspon a cadascun de nosaltres que podem anar fent ja.

Una ciutat de portes obertes

Perquè si volem erradicar el racisme i la xenofòbia que hi ha en la nostra vida de cada dia, hem de començar amb la nostra actitud front a cada espai de convivència. Per exemple: a l’hora d’oferir algun tipus de feina (com ara la de cuidar malalts o gent gran), o de llogar un habitatge que puguem tenir disponible i que tenim tancat i abandonat. La nostra actitud seria no discriminar qui el pugui necessitar, tan se val que es digui Joan, Pepita, Mohamed, Guadalupe o Fàtima. La mateixa actitud que hem de tenir a l’hora d’acollir els nous veïns o veïnes que passen a formar part de la comunitat de veïns, o fer-los partícips de les nostres festes, perquè tots plegats formem part de la mateixa ciutat.

Conviure en espais compartits

Els nostres fills i filles comparteixen escola amb els que potser ja no son nouvinguts sinó que -fins i tot- han nascut aquí. Qui ens impedeix compartir jocs, berenars, aniversaris o -simplement- obrir-nos a les seves famílies, les que ens trobem cada dia a la sortida d’escola?. O quan estem en una sala d’espera del CAP o l’Hospital, uns moments on hi ha preocupacions i patiment, com poder-nos palesar una empatia mútua, de suport, de solidaritat compartida?. El mateix quan ens trobem a la cua d’un supermercat o d’algun servei públic. El nostre respecte a la diversitat cultural ha de conseqüent amb el compromís per una igualtat de drets a tota la ciutadania.

La diversitat un valor

Sí, és cert, de mal educats n’hi ha a tots els llocs i de totes les cultures, però la línia que distingeix els incívics de la gent educada i social no passa ni pel color de la pell, ni per vestir diferent ni per  parlar una llengua que no sigui la pròpia. Els indesitjables ho seran sempre, a les seves famílies i també al carrer. De bona gent -sortosament- encara n’hi ha a tot arreu. I la diversitat, en sí, és un valor per construir una societat plural i rica en cultura i humanitat.

Un cordo sanitari, una línia vermella al discurs de l’odi

Més ai, estem embolcallats -cada vegada més- dels efectes d’un discurs de l’odi promulgat per determinats personatges als que se’ls ha donat altaveu als mitjans de comunicació. En aquest aspecte no hem de donar ni un pas enrere i hem d’establir el nostre propi cordó sanitari per aïllar-los i marcar una indiscutible línia vermella per no blanquejar un discurs que ens volen fer creure que és cosa d’un passat que ja no tornarà.

Cap feixista a les nostres institucions

Ens cal tenir memòria, són els ous de la serpent que pensen que no tenim memòria i que tenen veu i es pensen que tenen -fins i tot- camí obert de nou. Fins i tot cara a les properes eleccions municipals. No els podem donar cap espai per promoure’s a ser representants de la nostra ciutadania perquè -simplement- la societat està formada de bona gent, potser amb idees diferents, però bona gent en definitiva. Ells només venen a corrompre la pau i la sana convivència entre nosaltres. Hem de saber dir ben alt que NO!!!. NO VOLEM NI RACISME, NI XENOFOBIA, NI FEIXISME ENLLOC, NI AL CARRER NI A LES NOSTRES INSTITUCIONS.

maribelanoia@gmail.com

NÚMERO 1000 I CONTINUA SORTINT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Poc a poc, número a número i any rere any, l’Enllaç és present al carrer una setmana i altra, com si aquesta normalitat es produís sense molt d’esforç al darrera, una aposta que és més des d’una actitud de servei a la ciutat que cap altra.

On carai s’han ficat aquestes dones?

Ningú li augurava futur, una publicació local de caràcter gratuït on s’ha vist?, cap altra intent de publicació semblant havia reeixit, on carai s’han ficat aquestes dones?. Perquè des de la seva promotora i directora, Pepita Segura, fins a les maquetadores com ara la Vinyet, la Dolors o la Montse, i comercials com la Carme, l’Enllaç dels anoiencs ha estat sempre a mans de dones, i, casualitat o no, l’Enllaç sortia al carrer en plena commemoració del Dia de les dones l’any 2001, recollint la munió d’actes que s’hi duien a terme.

Ho celebren talment com l’aniversari del seu infant

Ha passat per diverses vicissituds i, a cada número rodó o fita anual (darrerament va celebrar els seus 20 anys de vida), ho celebra amb aquella il·lusió com si de l’aniversari d’un infant es tractés.

La responsabilitat d’informar

El sector de la comunicació és molt important, sobretot per la seva capacitat de fer arribar informació i opinió a la societat en general. Darrerament els mitjans de comunicació estan adscrits a un grup econòmic o altre, sovint grups de pressió per condicionar la opinió pública. En llegir una notícia, si tenim en compte qui hi ha darrera aquell mitjà, interpretarem la informació d’una manera o altra. Sovint enyorem els inicis de la conquerida llibertat d’expressió perquè ens va dotar d’uns periodistes excepcionals que posaven per damunt de tot la seva professió i la independència de criteri. Avui, molts semblen empleats a sou de qui els paga per influir en la política dels qui representen.

Una perversió de l’ofici gens  professional

En nom del periodisme s’ha pervertit aquesta professió. Tertulians a sou que sols s’inventen notícies i fan córrer fake news per crear animadversió a determinats polítiques i polítics de torn. S’ha donat altaveu a personatges i grups que són autèntics antisistema, i no em refereixo pas als qui viuen al marge de la societat oficial perquè creuen en valors alternatius mediambientals o de condicions socials, sinó als que hi estan posats fins al capdamunt però que només volen carregar-se la democràcia. Ningú els ha fet passar un cordó sanitari dels drets no ja constitucionals sinó simplement de drets humans, com es fa a molts països d’Europa (per exemple a Alemanya).

Parlar sense alçar la veu ni desqualificar-se

I tornant a casa nostra. La pluralitat és una norma i un valor democràtic. Pensar diferent no és cap delicte, hom pot expressar-se i parlar, sense alçar-se la veu ni desqualificant-se, simplement fent sentir la seva veu. A l’Enllaç hi cap tot tipus d’informació. N’hi ha que provenen de les mateixes institucions, sí, i hi caben sense problemes. Altres reflecteixen el pols de les diferents entitats culturals, socials o -fins i tot- esportives de la nostra comarca, les mateixes entitats se’n encarreguen de fer-los arribar la seva crònica formant el cos mateix d’aquest setmanari. Així tothom pot sortir al diari i és un motiu perquè continuï entrant a totes les cases. Per la gent que viu sola és una companyia, i sempre hi ha la iaia que espera veure-hi el seu net o neta que hi surt d’alguna manera...

Comunicació individual i aïllada

El tipus de vida avui és molt individualitzada, estem comunicats al màxim però de forma telemàtica, les llargues converses personals s’han substituït en una invasió als nostres telèfons de whatsapps o altres de missatgeria instantània.

Opinar

Les pàgines d’opinió tenen una altra funció divulgativa no menys important. Hom hi pot expressar el que hom creu, pensa o creu d’interès publicar,  i els lectors poden triar la seva lectura tan se val si la seva opinió és coincident amb qui ho ha escrit o no. 

Jo escric i tu, si vols,  em llegeixes

Així m’hi he trobat jo que porto ja, amb aquest, 587 ciutadanes dempeus. Escric perquè m’agrada, i soc conscient que puc aportar aspectes diferents de reflexió i opinió que em donen un espai propi de personalitat, permetent-me expressar i comunicar allò que penso. Arribar als lectors que em llegeixen és per mi un plaer, un honor i un privilegi, per això estic tant agraïda a l’Enllaç perquè em permet establir aquesta complicitat amb la ciutadania des d’aquest espai tant especial i que ve de lluny. Felicitats per aquests mil números i que en siguin per molts més.

maribelanoia@gmail.com

LA VIOLÈNCIA QUOTIDIANA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja de bon matí, endeguem la ràdio, la TV, o bé obrim les notícies al propi mòbil. Cal estar connectats amb el món, amb el món que ens ha tocat de viure. La violència és el primer input que ens entra: la violència intrínseca de totes les guerres, la d’Ucraïna i la de les que no se’n parla tant però també existeixen, una destrucció de recursos vitals però -sobretot- de vides humanes, únicament per satisfer els interessos de la indústria armamentista i les empreses de reconstrucció subsegüents. Les morts o víctimes de la població civil, èxodes massius vers la incertesa de l’exili a la sort o dissort de ser acollits o refugiats, són els efectes secundaris. Un cost humà que no consta en el compte de resultats: ja s’ho faran...

La violència dels preus a pagar per la vida

Afrontem també la violència de la muntanya russa dels preus de l’energia que alteren el nostre pressupost de consum d’aquest subministra fonamental per la vida humana. També es disparen els preus dels productes de la cistella de la compra domèstica amb la limitació del nostre poder adquisitiu. Tot plegat en un marc que ens convida al consum desaforat sempre, i més ara que venen festes (amb la forçada incorporació de l’importat Black Friday, una data que ens convida a comprar i comprar, com si comprant haguéssim de satisfer els nostres anhels i ser feliços sense fi. Aquest estímul consumista és també un altre tipus de violència.

La mobilització del 8M del 2020

Aquest any, a Igualada, la cerimònia d’encesa de les llums nadalenques que dona vida als carrers, i que està pensada prioritàriament per donar vida també als començos de la ciutat, coincideix amb el 25N, Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Casualitat o no, sempre se’ns ha considerat com a principals objectes de consum, per això suposa també una bufetada a la dignitat de les dones, com si la causa de les dones s’hagués de tapar amb altres esdeveniments perquè és massa potent, talment com va passar amb l’extraordinària mobilització feminista del 8 de març del 2020. L’endemà ja se’ns atribuïa a que havíem estat el detonant divulgador del mateix COVID i que les enormes mobilitzacions s’havien d’haver prohibit de forma preventiva. I em pregunto, És que les dones som un veritable perill per tot?. 

Les dones podem canviar les coses

Doncs sí, està vist. Les dones som capaces de posar el país cap per avall per fer sentir la nostra veu, i exigir mesures i lleis per fer front a una discriminació i violència que ve de lluny i que, malgrat algunes lleis aprovades, costa de que ens arribin els seus efectes. En aquest sentit, sí que som un veritable perill pels que no volen canviar res, o pitjor, anar enrere a temps enyorats, doncs els privilegis d’uns pocs per negar els drets de les persones, en particular de les dones, impregna totes les cèl·lules i capes de la societat. 

Només sí és sí

Els centenars de milers de dones que sortírem al carrer, amb un sol crit sorgit del fons de l’ànima, denunciàvem la impunitat d’alguns agressors malgrat haver dut a terme el patiment constant de les agressions quotidianes, ara -fins i tot – grupals. El govern va donar una prioritat a la  llei anomenada “només sí és sí”. Però el patriarcat més ranci, un patriarcat incrustat al moll de l’os mateix de la nostra societat, no va voler ni donar suport a cap de les mesures preses per fer front a la pandèmia, tant se val si es tractava de mesures sanitàries com també les d’escut social necessari per pal·liar les seves conseqüències. En aquest temps ha sortit de les cavernes i ha desenterrat el seu discurs més ranci i retrògrada contra les dones, l’homofòbia i la diversitat LGTBI. L’odi al diferent els porta a enyorar patrons d’èpoques passades, és a dir: les dones a casa i els no binaris proscrits i marginats..

Front la justícia patriarcal - justícia feminista

Ja fa temps que les feministes venim denunciant que tenim una Justícia patriarcal amb una manca de biaix de gènere als seus instruments, que permetin donar una sortida més favorable a les dones en les mesures que té al seu abast. No obstant, des de la independència que es de suposar té el poder judicial en el marc de l’estat de benestar, la interpretació de la llei del “només sí és sí” està rebaixant -de fet- les condemnes als agressors, i la màxima autoritat en aquest poder judicial (el CGPJ) està congelat i porta ja dos anys caducat, sense renovació. No puc pas dir que el poder judicial s’hagi convertit en un actor polític, tot i que els fets em porten a pensar-ho.

La democràcia, un mitjà per conviure

Crec i vull creure en els instruments en que es dota una democràcia per resoldre els seus conflictes de forma democràtica, des de la mateixa essència dels seus valors, els de la igualtat de drets entre totes les persones i -fonamentalment- els de les dones que són inqüestionables. Hi hem posat massa morts, massa patiment, passa paciència, massa tolerància, massa aguantar i desesperar...

El discurs de l’odi

Ja n’hi ha prou de la violència que també suposa la manca d’habitatge assequible i la burla del poder econòmic -i de la banca- per imposar-se a les nostres condicions de vida, de posar preu a la mateixa vida, de que la televisió sigui l’altaveu del discurs de l’odi, un odi homòfob o als col·lectius LGTBI, que algunes dones assenyalades per dirigir políticament el país vomitin un discurs que denigra les mateixes dones... Ja n’hi ha prou de fake-news que en diuen avui, de mentides interessades per tergiversar la realitat, una realitat que les dones vivim i patim en el dia a dia..

Lideratge polític de les dones

El lideratge polític de les dones ha de ser diferent, ha d’estar basat en els paràmetres propis de la sororitat, empàtics amb els problemes del dia a dia que -des de temps ancestrals- carreguem les dones a la nostra esquena, al profund sentit de la justícia, a l’insubornable suport a la legitimitat de les reivindicacions feministes dutes a terme en el decurs dels temps, una aposta per la vida i contra la destrucció de les guerres, apostant per l’educació i la sanitat públiques, amb reconeixement a les tasques de reproducció de la vida i de cura dels malalts dependents i persones grans. Davant un altre 25N erradiquem d’una vegada tot tipus de violència.    

maribelanoia@gmail.com