EL DOL MIGRANT, UN PROCÉS IGNORAT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

L’emigració és un fenomen antic i també un dret humà. Les raons per les que les persones abandonen els seus llocs d’origen per millorar les seves condicions de vida són diverses, els detonants de l’actual migració que vivim prové tan de circumstàncies bèl·liques com les econòmiques derivades d’uns països empobrits per les polítiques depredadores d’un poder econòmic que no té límit d’usura encara que hagin d’acabar amb la vida del mateix planeta.

Un present i un futur incerts

Les persones migrants viuen amb el temor i la incertesa d’un present i un futur incert, havent d’adaptar-se a idiomes, cultures, estils de vida i alimentació diferents. També han de suportar el sentiment de fracàs per les dificultats que troben per accedir al mercat laboral, de por a quedar sotmesos a les màfies que s’aprofiten de la seva situació o a d’altres riscos en el seu camí per sobreviure, tenint en compte que la seva mirada enrere genera sentiments de solitud i de nostàlgia per la pèrdua de llar, llengua i cultura així com el dolor per la separació del seu entorn i familiars. És el dol migrant, un procés ignorat que els acompanya i que trasbalsa encara més les dificultats amb les que es troben.

L’estatus d’immigrant”

Ens en parlava l’altra dia la Clàudia a l’acte de presentació de l’associació “Latidos Colombianos” recentment constituïda a Igualada “El dol migratori inclou moltes pèrdues alhora: la separació dels familiars, la pèrdua de la llar, els amics, la pèrdua de l’estatus social del país d’origen perquè, en arribar a una altra societat adoptes l’estatus “immigrant”, i vens a treballar en coses que potser no feies al teu país. L’enyorament de la cultura així com les festes tradicionals que, pel no ser allà, queden desvirtuades. Et perds els aniversaris i moments especials de la teva família, i veus que la vida allà continua sense tu, i que les relacions amb segons qui es van refredant i es perden...”. I jo hi afegeixo el fet que han de viure la impotència de poder anar al seu país fins que no han assolit la documentació de permís de treball i residència que els permet garantir la tornada. En conec molts que no han pogut ni anar-hi per acomiadar els seus pares o familiars propers.

La ignorància d’aquest tipus de dol

D’aquest procés, ens diu la Clàudia, a vegades en diuen dol o pèrdua ambigua perquè no està reconegut ni definit clarament per les altres persones, particularment la societat d’acollida. Fins i tot les persones afectades ignoren identificar-lo perquè ni el coneixen, tot i que l’experimenten. Després, continua, hi ha un procés d’adaptació a allò desconegut que pot generar confusió o conflicte amb la teva identitat cultural, i necessites una redefinició de la mateixa en el nou context i construir noves relacions i xarxes de suport i acompanyament tamb é dels teus compatriotes, però aquesta adaptació és encara més difícil.

Amb suport és menys dolorós

Per això és tan important que les persones nouvingudes trobin el suport suficient a la societat d’acollida. Aquest procés pot ser menys dolorós si la persona és acompanyada i inclosa a les xarxes socials de la comunitat on viu. És que, continua la Claudia, aquest dol no marxa mai, però amb aquest suport es pot assumir i veure les coses més positives i el que has après a la cultura d’acollida et fa estimar també les dues cultures.

Imprescindible el reconeixement mutu

Tan sols així assolirem aquella inserció tan desitjable que dona sentit a la riquesa d’una societat diversa i plural, però és imprescindible reconèixer-se mútuament tan la cultura respectiva com també les circumstàncies que situen els nouvinguts des d’una injustes situació d’inferioritat ciutadana. No és sols un tema de papers, que ja és prou injust, sinó de l’exclusió a que es veuen avocats per unes fronteres que no haurien d’existir.

Jo també sóc d'Igualada 07.06.2014

D’on venim i on anem

Tal i com diuen des de l’associació “Latidos Colombianos” els i les colombianes venim d’una nació multicultural, multilingüe i multi ètnica, amb una idiosincràsia de gent alegre, treballadora, solidària i resilient, perquè malgrat la nostra història, hem sabut anar endavant, i això és el que volem compartir amb tots vosaltres.

Sigueu molt ben vinguts. Després de tants anys de viure amb nosaltres, ja era hora.

maribelanoia@gmail.com

UN IFTAR COMPARTIT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Les dones de l'Associació NOUR, les amfitriones

Els musulmans han entrat ja en el mes del Ramadà i, amb motiu d’aquesta celebració tan especial, divendres passat, l’Associació Intercultural Nour d’Igualada, va celebrar el seu IFTAR, el trencament del dejuni, compartint aquesta festa d’una forma oberta al propi entorn ciutadà.

Vincles escolars i socials

La sala del Centre Cívic del Barri de Montserrat s’anava omplint de convidats i convidades. Les dones d’aquesta associació eren les amfitriones i ens rebien afectuosament, també alguns homes i joves. Mica en mica observàvem el recinte ambientat per la ocasió i ens saludàvem amb molts coneguts i conegudes. Es palpava a l’ambient els vincles de relació natural establerts amb qui -al seu dia- eren nouvinguts, però que ara ja formen plenament part de la ciutadania d’avui. Uns vincles establerts -sobretot- en el món de l’escola, on es retrobaven alguns mestres i membres de les AMPA amb les mares dels qui havien compartit escola, o també amb les persones que treballen en diversos serveis que ha maldat per la normalització lingüística o la reinserció social. Les escoles, amb la funció d’inserció a la societat que representen, han complert en la seva funció i han forjat la normal convivència enmig de cultures diverses.

Universitaris ex-alumnes del barri

En Marouan Hammich i la Oumaima Bourkhisi varen conduir l’acte. Els dos són exalumnes de l’Escola Gabriel Castellà i ara cursen estudis universitaris: en Marouan de telecomunicacions i la Oumaima de Medicina. En un perfecte català, i alternant les seves intervencions, ens explicaren què és el Ramadà, perquè és una festa tan important per als musulmans i -particularment- el dejuni, preparant els assistents per a la festa de trencar el dejuni que estava a punt de començar.

El trencament del dejuni

L’Alí Hammik va dur a terme l’Adhan, la crida al res previ, i la festa començava. Els dàtils són el més simbòlic per reposar ràpidament el sucre que pot haver baixat amb el dejuni. Poguerem fer un tast de la “harira”, una sopa molt densa d’aliment, aigua, suc de fruita i tot tipus d’exquisideses salades i dolces preparades per les dones de l’Associació que palesaven la seva fama de cuineres i pastisseres.

Cloenda participativa

Després de repartir el te, en Marouan i la Oumaima reprenien la seva funció de conductors de l’acte animant-nos a participar d’un joc de preguntes sobre el Ramadà i el dejuni, que s’havien de respondre pel mòbil amb una aplicació que posaven en pantalla gran. Diverses intervencions cloïen l’acte, un acte on la comunicació i la convivència varen ser l’eix, l’objectiu que es perseguia, perquè, com va dir la Karima, no importa ni religió, ni cultura diferent que ens separi.

Fer front al discurs de l’odi

Certament vivim en un món on el discurs de l’odi s’obre pas a nivell mundial i amenaça amb un nou ordre mundial de predomini d’una minoria cada vegada més minoritària que acumula, i encara cobeja acumular molt més, tota la riquesa del planeta exterminant tot el que se li posi per davant, tan se val si per fer-se amb el domini del territori i les seves riqueses naturals hagin d’exterminar poblacions senceres (com a GAZA), criminalitzar els immigrants i perseguir qui practiquen idees i credos que no són els seus.

La convivència com a antídot

La societat és diversa, i en la seva diversitat rau la seva riquesa. Les particularitats d’idees o religions de cadascú són això, particularitats de cultures diverses, sense que cap d’elles s’hagi d’erigir com a dominant ni, en cap moment, hagin de suposar cap barrera per segregar la ciutadania en guetos. Quan obrim les portes i ens donem la mà ens trobem amb un sol cor, valors i principis que són molt més comuns del què ens pensem i, en tot cas, són ben compatibles els d’uns amb els dels altres. De persones que no tenen bon cor n’hi ha -per desgràcia- a tot arreu, però la majoria de la gent senzilla acceptem l’altre i estem al seu costat quan, especialment i per dissort, algunes normes legals i la injustícia social els deixen fora. L’acte de l’altra dia va ser un exemple d’integració i convivència, a més coincidia amb el 8 de març i les protagonistes eren -sobretot- les dones. Moltes gràcies per tot. Felicitem-nos.

maribelanoia@gmail.com