LES DONES, SEMPRE EN EL PUNT DE MIRA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Què hem fet les dones?, perquè tothom parla de nosaltres com si realment els preocupes la situació que vivim en el dia a dia?, que pretenen amb tant de control?, és que som un perill?, perquè?, per qui?.

Perquè temen les dones?

D’ençà que les dones ens hem decidit a ocupar també l’espai públic sembla que tot hagi de trontollar. El nostre potencial és indiscutible, la nostra aportació imprescindible i necessària, llavors, perquè la temen?.

Vigilades, sota control

Segons consta a la història, i que ens ha arribat fins avui, ja fórem un perill, o això sembla, a l’època de la inquisició. Pels nostres coneixements sobre la salut i la cura de les persones passaríem a ser perseguides per tal d’imposar-se un model d’exercir el que ha esdevingut la medicina des de la intervenció exterior, masculina –per suposat- en particular sobre el cos de les dones. Què es volia impedir?, millor dit, què es pretenia controlar?.

La salut de les dones més enllà

La salut de les dones sempre s’ha abordat des de l’exclusivitat de les funcions orgàniques de la reproducció de l’espècie, mai des d’un concepte més global de la salut com ho defineix per exemple la OMS: un estat de benestar complet físic, mental i social, i no tan sols l’absència de malaltia o condició patològica.

Tutelades pel mascle de torn

Des del pensament patriarcal dominant sempre s’ha considerat que el cos de la dona no li pertany a ella mateixa, sinó que ha d’estar tutelat pel mascle de torn, ja sigui la parella o marit, el pare o germà en l’entorn familiar o també, i des d’una jerarquia institucional en l’àmbit públic, una tutela de tipus mèdic, judicial o fins i tot religiós, en certes estructures socials on encara s’hi defensa un model social en que les dones hem de tenir una posició de subordinació, la pròpia de l’estructura patriarcal i masclista que fa anys i anys impregna les condicions de vida de les dones. Perquè es tracta a la dona com a menor d’edat en quan a decidir sobre sí mateixa?. Perquè aquesta tossudesa en intervenir en el cos de les dones?.

Es trenquen esquemes ancestrals

Quan a partir del reconeixement dels drets humans per tothom -amb les lluites i reivindicacions de les mateixes dones-, s’han forçat avenços en drets igualitaris en espais socials plurals i diversos, alguns esquemes han grinyolat obligant -també als homes- a un canvi de mentalitat.

Ressorgeix amb força la misogínia

Sembla però que, des del fons de les cloaques d’aquells poders de sempre es resisteixen a reconèixer a les dones com a éssers vius destinats a donar vida, començant per les seves pròpies mares, negant-los la condició de éssers humans i –per tant- persones amb consciència i drets.

Som víctimes de la violència masclista

Sortosament, després dels disbarats proposats per VOX per condicionar la nova Junta d’Andalusia, amb propostes absolutament retrògrades i antidemocràtiques, particularment pel que fa referència a les mesures per eradicar la violència masclista des d’unes polítiques de gènere que són encara del tot insuficients (només cal constatar com es continuen produint assassinats de dones a mans de les seves parelles o ex-parelles sentimentals), les dones han omplert els carrers i places no sols de totes les ciutats andaluses, sinó d’arreu del nostre país, aixecant el nostre crit en defensa i exigència d’aquelles polítiques que van destinades a pal·liar i prevenir els efectes que la violència masclista provoca a la societat, particularment sobre les dones i els infants.

Ens tenim les unes a les altres, i més

Els drets de les dones i la seva implantació a la nostra societat han vingut per quedar-se, i no hi ha ni hi haurà noves onades de misogínia que ho impedeixin, vinguin d’ on vinguin. I en aquesta travessa no estem soles, perquè ens fan costat molts homes que, amb la amenaça de pèrdua dels nostres drets, hi veuen també una amenaça dels seus propis i de la mateixa democràcia.

Sense les dones no hi ha democràcia

Perquè ens hi va el mateix fonament en què es sustenten les societats democràtiques, doncs sense les dones no és possible parlar ni de democràcia. Potser per això estem en el punt de mira, perquè som la garantia de la defensa d’uns valors i d’uns drets que, els enemics de la democràcia, es volen carregar. Ens hi va la mateixa vida, ho sabem, ho diem ben alt i al carrer. Ni un pas enrere. Ens volem vives. No passaran.

maribelanoia@gmail.com

SUBTILESES D'UN MISSATGE SUBLIMINAL NOCIU

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip.

Sembla mentida, després de les eleccions andaluses, amb la aparició de VOX a un parlament democràtic i, d’ acord amb la correlació de forces polítiques per poder formar govern, aquesta formació ultradretana s’ha erigit en clau per tal que conformar un govern del PP i Ciutadans, amb unes demandes que no tenen res a veure amb els drets democràtics que regeixen a partir de la Constitució de 1978. 

Per jugar hi ha regles a complir

Si hom accepta les regles del joc les ha de respectar, com quan hem fet una partida de parxís amb la família aquests dies: se surt de casa amb el cinc posat o s’ha de sortir per dau, se’n compten set o dotze quan surt el sis i ja no tens cap fitxa a casa, vint en ocupar una casella ocupada per altra i que envies a casa (no m’ agrada parlar de matar, en castellà en diuen “comer”), o deu si una fitxa arriba a destinació. Les normes estan fixades i si algú se les salta és un trampós.
“Jugar” a democràcia

Així hauria de ser per aquelles formacions polítiques que decideixen entrar a les institucions i el seu govern fent servir les regles democràtiques que ens hem dotat, i cal desemmascarar què i qui s’amaga darrera determinats jugadors que no sols fan trampa sinó que estafen la societat que els ha permès “jugar” a la democràcia i presentar-se a les eleccions.

                                             Un PP a la deriva

Ja fa temps que, la deriva antidemocràtica d’un PP que havia estat una dreta constitucional i, després d’una deriva de corrupció estructural, ha permès que ressorgeixin desenfrenats els vells fantasmes del franquisme -que romanien callats- i s’ancorés la ultradreta que sempre ha blasmat de la democràcia i de la transició de 1978. En aquest sentit no és d’estranyar la designació del Coronel Diego Pérez de los Cobos, com a coordinador policial dels fets de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya, un personatge conegut vinculat als fets colpistes del 23-F de 1981 pel seu suport al Coronel Tejero en la seva temptativa de Cop d’Estat.

L’economia liberal per sobre els valors

Potser ens podríem preguntar si realment va ser una temptativa, perquè la veritat, les legítimes aspiracions de progrés que albiràvem la generació antifranquista que va fer possible la modèlica transició a la democràcia, ha anat perdent llençols pel camí per la imposició de les modes del liberalisme econòmic, que ha anat desmantellant serveis públics i llocs de treball de grans empreses, per atomitzar el mercat de treball fins la precarietat d’avui dia i deteriorar –a consciència- la qualitat de les prestacions socials serveis públics assolits amb molt d’esforç i lluites dels obrers i de les persones demòcrates de convicció.

S’han tret la mascareta

A la fi, els ultradretans de VOX s’han tret la careta i han mostrat el seu veritable rostre. Es tracta d’un veritable cop d’estat antidemocràtic. No han entrat els tancs al Congrés dels Diputats però sí els seus objectius, que s’han colat a través de les urnes. El seu és un discurs xenòfob (rebuig a l’estranger), racista (rebuig a les altres ètnies que la pròpia), el seu –no obstant- és més aviat d’aporofòbia (rebuig als pobres). Però promou sobretot la homofòbia (el rebuig a les dones en un rol diferent que no sigui el de reproducció de l’espècie humana al servei de l’home i als homes que no són heterosexuals “com cal”).

Una croada contra el feminisme

Els drets de les dones tornarien a les catacumbes, derogarien les mesures que protegeixen les lleis d’eradicació de la violència de gènere i es protegiria la violència domèstica, als homes també (pobres discriminats...). Com si les dones que any rere any, i dia a dia, perden la seva vida a mans de cràpules pel simple fet de ser dones.

La supremacia dels elegits

Les feministes i els immigrants són els seus enemics, diuen, i han mostrat la seva destral de guerra. Però totes les dones i els homes de bé que defensem no ja els valors democràtics sinó els mateixos drets humans ens hem alçat i ens trobaran dempeus per impedir aquesta barbàrie.

En defensa de la vida mateixa

Ni un pas enrere en relació als drets de les dones, a la solidaritat necessària per aquelles persones que fugen de la fam o l’horror, una manca de futur i la destrucció dels seus països d’origen per mor d’unes guerres promogudes pel poder econòmic d’occident. No a les guerres i no a l’espoli de recursos naturals del planeta per la usura capitalista. Sí a la vida: els infants, els joves, els homes i dones, les persones grans i els animals, tothom ha de poder viure en aquest planeta, per això cal poder viure en pau i amb un desenvolupament sostenible.

maribelanoia@gmail.com

Nota: Després de redactar aquest article han sortit a la llum les condicions que imposa VOX per recolzar la investidura del President del PP per a la Junta Andalusia. Potser encara m’he quedat curta, però com deia el títol escollit, el missatge subliminal era del tot nociu. Ara ja sense ni subtileses.

PER UNES FESTES COMPARTIDES

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ens trobem ja immersos en plenes festes nadalenques on, malgrat celebrar-les indiscutiblement des de la tradició, potser ens cal aprofundir una mica en els seus orígens per tal d’evitar cap tipus d’exclusió. M’explico, en la necessària socialització dels infants que formen part de la nostra societat avui, infants que les seves famílies provenen d’altres cultures, la suposada inspiració religiosa d’aquestes festes pot suposar un risc d’exclusió, i això no és ni plausible ni recomanable.

Famílies multiculturals

És que m’hi he trobat. Algunes famílies no celebren aquestes festes perquè tenen assumit que són cosa d’una altra religió que la que ells professen i practiquen; però també m’he trobat que n’hi ha que participen de ple fent cagar el tió a l’escola, a la plaça, a casa seva o també a casa els avis, per exemple.
El solstici d’hivern, festes ancestrals

Segons fonts molt antigues, aquestes festes s’emmarquen dins un procés natural en què el sol comença a renéixer després d’haver arribat a la seva alçada mínima en el zenit (la nit més llarga de l’any, el dia més curt). Són hereves de les festes que els ibers i els romans celebraven en honor de tres divinitats solars (Mitra, Sol i Gabal), anomenades Festa del Sol Naixent o del Sol Nou.

Un tronc com a símbol

El Nadal es celebra en un moment en què els camps estan adormits amb les llavors a dins i els ramats s’estan reproduint, un moment que requereix, doncs, de ritus per afavorir el renaixement cíclic de la natura. La presència dels arbres en aquesta festa, ja sigui l’arbre de Nadal o –a casa nostra- el tió, està íntimament relacionada amb aquest significat de renaixement.

Els infants, protagonistes

Són festes alegres i tenen un caire hivernal i familiar, amb una gran quantitat d’elements simbòlics relacionats amb la llum, el naixement i la fecunditat. De fet, hi ha dos protagonistes essencials: l’un és la família, que es troba per compartir diversos àpats gastronòmics; i l’altre són els nadons, i els infants que aquests dies de festa a l’escola poden jugar molt més temps. Una altra cosa és que, en el nostre calendari, les joguines arriben la nit del cinc de gener quan ja s’acaben les festes, però això ja és un altre tema.

El naixement deixa enrere la foscor  

Sobre la Festa de Reis, l’amiga i periodista persa Nazanín Armanian ens hi posa molta llum: “Des de fa uns tres mil anys, els iranís i els habitants dels dominis de l‘imperi persa a l’Àsia Central, il·luminen el cel amb un mar de torxes i espelmes ajudant la deïtat solar Mitra a fer fugir el Senyor de la Foscor anomenat Ahriman. Donaran les gràcies a la natura per augmentar, un cop més, els moments de la presència de llum al cel i la calor a la terra, enderrocant l’Amo de les Tenebres i el fred. Aquesta festa d’origen agrícola –en arameu siríac- s’anomena Yalda (naixement).

Don Víctor i l’Amu Nourzu

En la celebració del renaixement de la naturalesa, el Nourzu, no hi pot faltar Hayi Firuz “Don Victor”. Aquest personatge del folklore iraní apareix als carrers amb la cara enfosquida amb carbó mòlt, vestit amb robes brillants i un barret de feltre i que, tocant la pandereta, balla i canta anunciant l’arribada de la primavera. Per a alguns investigadors, el personatge representa la foscor i la tristesa de l’ hivern que se’n va i que és substituït per un altre anomenat Amu Nourzu, un home de pèl i barba blanques que porta regals als nens i nenes. Ah!, per tant, aquest personatge no té res a veure amb el racisme.

Els nostres personatges

Potser el Papa Noel és la figura hereu d’ Amu Nourzu, o el nostre Patge Faruk hereu d’ Hayi Firuz . La qüestió és que totes les festes, i també aquestes que ara celebrarem, tenen un origen divers, en interpretacions de cultura i religió, però que –pel fet de pertànyer a la cultura popular- no han de suposar cap exclusió per ningú, sigui quina sigui la seva cultura d’origen o la seva professió religiosa, o no.

Els infants es fan preguntes

Per afrontar la diversitat cultural que vivim, cal que tinguem una resposta clara quan la Dània, per exemple, li pregunta a la seva mare sobre el sentit religiós de les nadales que canten a l’escola, i si les ha de cantar o no. Perquè l’Adam explica com cada any li porta – emocionat- la carta al Patge Faruk, o l’Amira m’explica il·lusionada com cada any va a veure la cavalcada a la Rambla i saben que, en arribar a casa, també es trobaran les joguines i regals.

Com un conte de bons desitjos

Sovint, els contes tenen un escenari de fantasia i no per això deixen de ser els contes preferits. Doncs això, com un conte, però assumint que forma part d’una tradició de la cultura de la societat on ha nascut, i totes les cançons o representacions del pessebre nadalenc no són exclusives de cap religió, han de poder gaudir de les Nadales, de la lluminària, de l’arbre, del Papa Noel, de Santa Claus o del tió i el caganer. Tot forma part d’una cultura que té vocació de suma, de ser incloses en una societat plural, perquè –molts i moltes- creiem que la diversitat és un valor cultural imprescindible per viure i conviure en una societat que respecti els valors de la pau i la vida, de la bondat i la solidaritat de la generositat i de l’amor front l’odi. Aquests són els valors d’aquestes festes, o no?.

Que les gaudim en pau.

maribelanoia@gmail.com

LA VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL DEL PATRIARCAT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip.

De nou ens troben davant un altre 25-N per fer palès la realitat de la violència masclista que ens envolta i que afecta tota la societat, però sobretot a les dones en particular. El comptador macabre de persones víctimes de la violència masclista (dones i infants) no para de créixer, com creix també la indignació general per l’existència d’aquesta xacra social que cal exterminar. Com fer-ho?, aquesta és la gran pregunta.

Societat capitalista i de consum

Vivim en una societat capitalista on preval la llei de l’oferta i la demanda i on sembla que -amb diners evidentment- ho podem adquirir tot, tot és al nostre abast, i ho volem tot ja. Si no tenim diners no cal preocupar-se, que per això ja hi ha facilitats de tota mena per pagar a terminis (cobrant els seus interessos, òbviament), la qüestió és facilitar la compra i –amb allò adquirit-  sadollar una suposada sensació de satisfacció simplement pel fet de tenir coses perquè -quan les tens- la satisfacció és momentània i no és duradora.

Saber dir que no

Aquest fet fa que, també en el comportament, hom vulgui tenir tot ja, i sinó només cal veure la rebequeria dels infants quan se’ls ha de dir que no. Que important és saber educar en el no, tan per allò material com també en allò relacional. Massa sovint, la virtut de les dones es mesurava perquè no saben dir que no, en tot cas sempre ens ha costat molt... I quan algú s’ha acostumat a un comportament submís i un dia es troba que hem après a saber dir que no, a molts els ve de nou i s’atia aquell impuls més primari de voler tot allò que hom desitja sense que hi càpiga el no, tan se val si aquest no ve de la persona que té al costat i que -suposadament- s’estima.

El càstig del patriarcat

El manifest feminista d’aquest any ens diu que: “fa segles que el patriarcat ens ha fet creure que les violències masclistes són el càstig que les dones mereixem per no ser submises, per vestir com volem, per tallar una relació que rebutgem, per no ser “bones” dones. Durant segles hem patit aquestes violències i alhora ens han dit que és culpa nostra per provocar-les, així com ens han fet sentir culpables i avergonyides per ser violentades i hem callat. Ho hem fet per por, per no exposar-nos, per no anar a la foguera, per no ser culpabilitzades o -fins i tot- com a formes de supervivència”.

La cultura de la pau

Denunciem les guerres que sols fan que destruir la vida, una vida que portem al món i de la que en tenim cura les dones, des de sempre. Fins i tot passa –massa sovint- en les conteses bèl·liques, on les dones n’ esdevenim el botí de guerra. Viure en pau no vol dir únicament la absència de guerra, la cultura de la pau vol dir paciència, sí, però no consentiment; vol dir tolerància, sí, però no aguantar-ho tot; vol dir diàleg, sí, però partint del mateix dret a intervenir; vol dir acord, però no imposició... La cultura de la pau –sobretot- vol dir construir des del respecte a un mateix i a l’altre, des de la pròpia estima i la que ens mereix l’altre, cedint però no claudicant).

La violència institucional

Vivim en un sistema patriarcal i capitalista que ataca fonamentalment la dignitat de les dones, per això també es denuncia “la violència institucional exercida contra les dones que es troben en situació de vulnerabilitat, provocada per una injusta situació de treballs precaris i atur, desnonaments i pobresa energètica”. I hem decidit que ja n’hi ha prou de callar: “Juntes estem continuant el treball iniciat per dones feministes, molt abans que nosaltres, per això vindiquem la nostra genealogia. Hem mirat enrere amb agraïment a totes les feministes que ens han precedit arreu del món, i hem decidit que aixequem les catifes, que mai més no ens sentirem culpables ni avergonyides per la violència rebuda”.

Una violència estructural

Som nosaltres mateixes, les dones, les que hem estat sempre les primeres en aixecar el nostre crit per denunciar una violència estructural que ens afecta en el dia a dia, i portem anys ja reclamant a les diferents institucions del poder públic perquè prenguin aquelles mesures tan necessàries no sols per pal·liar les conseqüències d’aquesta violència sinó –sobretot- per promoure tot allò que pugui suposar actuacions de prevenció. Per això, com diu el manifest feminista d’aquest any, hem de soscavar plegades aquest ordre patriarcal, capitalista, racista i colonial. I en això estem un altre 25-N.

maribelanoia@gmail.com

PORTES, COR I MENT OBERTES

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Aquest diumenge, convidada per algunes persones vinculades al Centre Islàmic de Santa Margarida de Montbui, vaig participar de la Jornada de Portes Obertes a la Mesquita que hi ha en aquesta localitat. La benvinguda començava ja al carrer amb un taller on t’escrivien el nom en cal·ligrafia aràbiga, i t’oferien el té amb aquelles pastes tan característiques. Hi havia també un estand on les dones i molta mainada hi organitzaven activitats, com ara tallers de henna, etc... 

Gent molt propera

M’hi vaig trobar gent de tot arreu, des de famílies que coneixia del meu antic veïnatge a Montbui fins a gent que no coneixia de res, però que m’oferien aquell tracte tan familiar que em feien sentir com a casa. Hi havia també gent del municipi, com la regidora Coral Vázquez, així com altres amics i amigues molt properes. M’hi vaig trobar -alhora- la Directora del Col·legi García Lorca, Montserrat Oliva i la Directora de l’IES Montbui Montse Costa. Es retrobaven i saludaven amb els pares i mares dels seus alumnes respectius. Es palpava una barreja d’una mateixa comunitat. Perquè d’això es tractava, oi?.

Explicacions, les que calgui

Mica en mica anàvem entrant al recinte on hi tenen la mesquita, i ens mostraren cada espai aixecat a pols de forma voluntària pels membres d’aquest Centre Islàmic. L’Imam ens va explicar quina era l’activitat que s’hi duia a terme, els horaris dels resos així com les classes d’àrab que s’hi donen als infants preadolescents. Es va oferir a que li demanéssim la informació que volguéssim i va respondre, obertament, a les preguntes formulades.

Acompanyades tota l’estona

El Marouan, un dels alumnes del centre, ens ensenyava l’alfabet àrab que era en una pissarra de l’aula on l’estudien, així com els llibres de llengua que hi havia a les prestatgeries. La Bouchra, que forma part del col·lectiu Compartim Ciutadania, ens va fer d’acompanyant tota l’estona. La seva era una actitud propera des del primer moment. Es que no podia ser d’altra manera. Som persones i veïnes, algun motiu per no fer-ho?.

Una trobada interreligiosa?

El president del Centre Islàmic també es va dirigir als presents, així com l’Alcalde Teo Romero. Al seu torn va fer un discurs apostant per una trobada entre l’Imam, el rector de la parròquia i el representant d’una altra confessió religiosa que també hi ha al municipi.

Crear vincles per a la convivència

Jo penso que, més enllà de les trobades de diàleg intereligiós possibles ha de prevaldre la convivència pròpia per interessos naturals, és a dir, per raons d’anar a la mateixa escola, raons de veïnatge, de lleure o d’altres. No es tracta pas de fer diferències per mor de la religió que hom professa, sinó respectar la que professi cadascú i cercar vincles de convivència.

El transcendent intrínsec a l’ésser humà

El sentiment religiós, o el transcendent del ésser humà, va intrínsec amb la nostra condició (talment com l’aigua, que tothom sap que en portem). Cadascú té els seus propis principis que regeixen llurs vides. N’hi haurà que tindran uns principis de naturalesa més confessional, monoteista o no, i n’hi haurà que simplement tindran principis humanistes, o fins i tot es declararan ateus, per exemple.

Incompatibilitats manifestes

Però estic segura que tots aquests valors de la gent de bé tan sols són incompatibles amb el materialisme sense entranyes que predomina en les polítiques dels qui tenen el poder mundial i que són “els senyors de la guerra”; incompatibles amb la usura del poder financer que no entén de necessitats humanes a l’ hora de prestar el seu servei basat únicament en el lucre monetari; incompatibles amb l’egoïsme de qui practica l’ explotació dels uns vers els altres per servir-se'n; incompatibles – en definitiva- amb l’odi dels qui promulguen aquelles idees excloents i sectàries, o dèries semblants, que són els veritables enemics de la mateixa humanitat.

Valors compatibles

Al contrari, els principis basats en la bondat i la solidaritat, en el reconeixement de l’altre i la seva acceptació des del respecte i en clau de diversitat, el d’aquelles persones que són partidàries indiscutibles de la Pau i que malden per un compromís de pau entre les persones i els diferents pobles del món que convivim en el mateix planeta, en són l’altra cara i ben compatibles per la convivència.

Organitzacions misògines sí, però la gent?

Si que sóc conscient que algunes estructures d’organitzacions religioses exclouen les dones, però –em pregunto- no ho són la majoria d’aquests estaments o institucions?. Ens podríem preguntar el perquè són tan misògines, però hauríem de cercar l’ explicació en la ancestral influència del patriarcat en totes les organitzacions socials, particularment les religioses, perquè han estat el principal vehicle de transmissió.

Superar plegats les barreres de desigualtat

Però avui no toca assenyalar tal o qual col·lectiu ni censurar comportaments que –sovint- estan encara impregnats en el moll de l’ós de la societat, sinó apropar-nos a les persones que tenim a l’abast en la convicció que –plegats- podrem evolucionar i superar unes barreres que són massa comunes entre organitzacions tan nostrades, i ningú té la veritable raó ni cap d’elles és superior a l’altra. No podem situar-nos al marge d’ on hi ha la gent, la bona gent, amb les seves contradiccions incloses.

Obrir els cors i la ment

És amb qui tenim a l’ abast amb qui hem d’ obrir no sols les nostres portes sinó sobretot el cor i la ment, tan sols així podrem obrir també les nostres mans i –entrellaçats- superar plegats totes les barreres que ens impedeixin una convivència, des del respecte i la acceptació, veritablement enriquidora, tant  humana com culturalment.

maribelanoia@gmail.com

ELS ROSTRES DE LA POBRESA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip.

Potser la pobresa no té cognoms, és pobresa i punt, com va dir la actual Directora de Càritas - Anoia, Montserrat Roca i Tort, en una entrevista publicada a l’Anoia Diari l’1 d’octubre passat. Potser ella també ens podria parlar dels diferents rostres que té la pobresa avui, una realitat quotidiana que ens colpeja la consciència i que no fa sinó que incrementar el nostre enuig per la situació tan injusta que patim i que no ha de tenir altre efecte que reforçar, si cal amb més convicció, el nostre compromís per eradicar aquesta situació tan humiliant per les persones que la pateixen.

 Pobresa cronificada

Aquests dies s’ha celebrat a La Farga de l’Hospitalet el III Congrés de Serveis Socials Bàsics, des d’un acompanyament professional i per una transformació col·lectiva. Coincideix que aquest dimarts 16 va ser el Dia Mundial de l’alimentació, i dimecres 17 el Dia Internacional per l’eradicació de la pobresa. Per aquest motiu, en aquest marc, el col·lectiu “Pobresa Zero – Justícia Global”, que agrupa més de 3200 organitzacions de l’àmbit de l’acció social, la cooperació, la pau i els drets humans a Catalunya, ha fet públic un Manifest en el que denúncia: “Drets vulnerats, pobresa cronificada i desigualtats en augment”.

Greus retrocessos

“Hi ha realitats que no tenen espera. Les persones han de poder cobrir les seves necessitats bàsiques arreu i en tot moment, però més enllà d’aquests mínims cal treballar de manera permanent per construir un ordre social just i equitatiu que garanteixi el compliment universal dels drets humans”. “La paràlisi política i institucional que hem viscut darrerament és injustificable i no es pot allargar més, i tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, hem patit greus retrocessos en el terreny social que, malgrat la suposada recuperació econòmica, no s’han revertit”.

Prioritats desdibuixades

Amb tot, després d’un llarg període de letargia, els discursos tornen a posar sobre la taula les qüestions socials i els pilars de l’Estat de Benestar que haurien d’assegurar una vida digna a tothom: salut, educació, serveis socials, habitatge i subministraments bàsics, ingressos mínims, equitat de gènere, treball, acollida i integració... No obstant, si bé la cohesió i la inversió social apareixen com una prioritat sobre el paper, a la pràctica queden totalment desdibuixades.

La Renda Garantida i el Salari Mínim

L’únic gran avenç assolit darrerament en matèria social, la Renda Garantida de Ciutadania, està molt lluny encara de satisfer les expectatives que va despertar, i les deficiències en la seva aplicació han limitat de forma notable el seu abast. Per altra banda, per combatre la pobresa de molts treballadors i treballadores que no arriben a final de mes, els nous Pressupostos de l’Estat contemplen la pujada del salari mínim a 900 euros. Potser encara és insuficient, tot i que alguns polítics –dels que tenen les espatlles ben cobertes- s’atreveixen a dir que recorreran aquesta mesura perquè la troben inassumible, però no troben pas inassumible totes aquelles despeses milionàries que no reverteixen directament a la gent.

  

Maleïda hemeroteca

Concretament, Albert Ribera de Ciudadanos proposava, en el seu programa electoral del 2008, que el salari mínim hauria de ser de 1032,70 euros, i d’això fa deu anys. Qualsevol diria que l’economia no s’incentiva amb un millor poder adquisitiu... Clar que parlem d’una economia de consum, quan l’economia que impera és l’altra economia en majúscules, la del capitalisme financer que sols vol obtenir guanys per alimentar els grans negocis del món: les guerres, les drogues i la tracta d’éssers humans. Les persones?, no compten, sols són un obstacle a treure del mig si cal (el darrer episodi: el Yemen)...

Un sistema insostenible

Tal i com diu el Manifest de Pobresa Zero – Justícia Global: “L’especulació amb bens de primera necessitat és un exemple paradigmàtic d’un sistema malalt i insostenible que ens condemna a patir pobresa, desigualtats i injustícies a diferents escales i nivells, i que contribueix a cronificar la pobresa malgrat la millora dels indicadors macroeconòmics. L’augment de les desigualtats al món, tant dins dels països com entre ells, evidencia la necessitat d’un canvi radical per combatre els diferents rostres de la pobresa alimentària, des de la fam extrema que pateixen els països més empobrits fins a la fam oculta que amaguen les societats més desenvolupades i que es manifesta, de manera molt particular, en la malnutrició infantil”.

Justícia Social, no assistencialisme

I conclou: “Per garantir la dignitat de les persones cal que les respostes es fonamentin en la justícia social i no en l’assistencialisme”.

maribelanoia@gmail.com

AQUELL SOMNI SOTA LES ESTRELLES

HISTÒRIES DE CÀRITAS 

(Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas) 

Era un capvespre qualsevol quan, assegut sobre sí mateix damunt la sorra, contemplava aquell horitzó que li era tan familiar, allà on el desert es confon amb un firmament curull d’estels plens de vida. Tot compungit pensava què en seria de la seva vida, quin seria el seu futur, el què li esperava a ell mateix, a la seva família i –sobretot- al seu poble, el poble sahrauí, foragitat ja fa més de 45 anys del seu país, la seva terra i el seu mar; i confinat al mig del desert a Tinduf, en un camp de refugiats.

Aquell –però- no havia estat un dia com els altres, a les notícies d’aquí gairebé no en varen parlar: les pluges torrencials del 2016 s’havien endut totes les haymes i també les cases de fang que, amb la calor, s’anaven desfent com si fossin xocolata... No es podia ni dormir, explica. La gent dels campaments només tenia l’alternativa de tornar a aixecar les cases de fang i haymes una a una, començar-ho tot des de zero, sense l’esperança de cap alternativa ni futur possible a l’horitzó...

En Daha pensava en el seu amic de Catalunya, aquell que compartien tants estius al poble on hi va anar amb motiu d’unes “Vacances de Pau”.  Recordava amb enyor els farts de riure que s’havien fet tot enfilant camins, rierols i muntanyes... Què se’n deu haver fet ara de l’amic?.

L’endemà es va posar a buscar-lo per internet i va tenir sort. El seu amic era a l’altra cantó compartint les seves angoixes i preocupacions per la manca de futur, d’esperança mateix per una vida digna -i pròpia- si es quedava als campaments. Has de venir, li va dir; on jo visc et puc acollir, perquè ara estic treballant...

Ja sóc a Espanya, li va dir un dia. Ja a casa l’amic que ara viu a Igualada, li va indicar que anés a Càritas a informar-se. D’entrada, li van oferir  ajut des del Banc d’aliments (així no seria tanta càrrega pel seu germà, pensava). Poc després s’apuntaria a un taller de català, un altre de paleta i un altre de jardineria - horticultura. Mica en mica ha constatat que en aquest “nord” hi ha també un altra realitat de sud, i que obrir-se camí aquí no és gens fàcil.

La sorpresa li van donar el dia que li van dir que tenia una entrada per anar a veure el Barça. No s’ho creia, afeccionat com és al futbol, i a més culé, faria delir la seva família als campaments, perquè els diumenges s’apleguen entorn la televisió per veure fútbol donat que aquesta és la seva principal diversió. Poc es pensa l’abonat que aquell dia que no va poder gaudir d’un partit del Barça que podria fer tan feliç algú que, habitualment no hi té possibilitats. En Daha tenia un lloc al Bus i –sobretot- un seient a les grades del Camp Nou... Tot un somni...

A Càritas ha conegut altra gent i ha fet amics, un d’ells vingut del Marroc i que -el fet de ser de dos països oficialment enfrontats- no els ho ha pas impedit. A més, durant el Ramadà, s’han trobat cada vespre per trencar el dejuni plegats amb la seva família... És que en Daha, com la seva família, és musulmà, i el seu pare li recordava que no deixés de fer el Ramadà, que calia ser un bon musulmà com li va ensenyar.

De moment té un treball precari. Tímid com és, participa d’algunes activitats de la ciutat, i en una que es va fer a Igualada en solidaritat amb el poble Sahrauí, va conèixer altre gent, i es va retrobar amb alguns altres que ja coneixia de Càritas.

Així, mica en mica, i després de gairebé un any, Igualada és ara el seu poble, el que li permet albirar un altre futur que el que li esperava sota les estrelles del desert, sense oblidar -de cap manera- la seva família d’allà, els qui mai deixaran de ser també els seus.  

maribelanoia@gmail.com