Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 21 de novembre del 2018

LA VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL DEL PATRIARCAT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip.

De nou ens troben davant un altre 25-N per fer palès la realitat de la violència masclista que ens envolta i que afecta tota la societat, però sobretot a les dones en particular. El comptador macabre de persones víctimes de la violència masclista (dones i infants) no para de créixer, com creix també la indignació general per l’existència d’aquesta xacra social que cal exterminar. Com fer-ho?, aquesta és la gran pregunta.
Societat capitalista i de consum
Vivim en una societat capitalista on preval la llei de l’oferta i la demanda i on sembla que -amb diners evidentment- ho podem adquirir tot, tot és al nostre abast, i ho volem tot ja. Si no tenim diners no cal preocupar-se, que per això ja hi ha facilitats de tota mena per pagar a terminis (cobrant els seus interessos, òbviament), la qüestió és facilitar la compra i –amb allò adquirit-  sadollar una suposada sensació de satisfacció simplement pel fet de tenir coses perquè -quan les tens- la satisfacció és momentània i no és duradora.
Saber dir que no
Aquest fet fa que, també en el comportament, hom vulgui tenir tot ja, i sinó només cal veure la rebequeria dels infants quan se’ls ha de dir que no. Que important és saber educar en el no, tan per allò material com també en allò relacional. Massa sovint, la virtut de les dones es mesurava perquè no saben dir que no, en tot cas sempre ens ha costat molt... I quan algú s’ha acostumat a un comportament submís i un dia es troba que hem après a saber dir que no, a molts els ve de nou i s’atia aquell impuls més primari de voler tot allò que hom desitja sense que hi càpiga el no, tan se val si aquest no ve de la persona que té al costat i que -suposadament- s’estima.
El càstig del patriarcat
El manifest feminista d’aquest any ens diu que: “fa segles que el patriarcat ens ha fet creure que les violències masclistes són el càstig que les dones mereixem per no ser submises, per vestir com volem, per tallar una relació que rebutgem, per no ser “bones” dones. Durant segles hem patit aquestes violències i alhora ens han dit que és culpa nostra per provocar-les, així com ens han fet sentir culpables i avergonyides per ser violentades i hem callat. Ho hem fet per por, per no exposar-nos, per no anar a la foguera, per no ser culpabilitzades o -fins i tot- com a formes de supervivència”.

La cultura de la pau
Denunciem les guerres que sols fan que destruir la vida, una vida que portem al món i de la que en tenim cura les dones, des de sempre. Fins i tot passa –massa sovint- en les conteses bèl·liques, on les dones n’ esdevenim el botí de guerra. Viure en pau no vol dir únicament la absència de guerra, la cultura de la pau vol dir paciència, sí, però no consentiment; vol dir tolerància, sí, però no aguantar-ho tot; vol dir diàleg, sí, però partint del mateix dret a intervenir; vol dir acord, però no imposició... La cultura de la pau –sobretot- vol dir construir des del respecte a un mateix i a l’altre, des de la pròpia estima i la que ens mereix l’altre, cedint però no claudicant).
La violència institucional
Vivim en un sistema patriarcal i capitalista que ataca fonamentalment la dignitat de les dones, per això també es denuncia “la violència institucional exercida contra les dones que es troben en situació de vulnerabilitat, provocada per una injusta situació de treballs precaris i atur, desnonaments i pobresa energètica”. I hem decidit que ja n’hi ha prou de callar: “Juntes estem continuant el treball iniciat per dones feministes, molt abans que nosaltres, per això vindiquem la nostra genealogia. Hem mirat enrere amb agraïment a totes les feministes que ens han precedit arreu del món, i hem decidit que aixequem les catifes, que mai més no ens sentirem culpables ni avergonyides per la violència rebuda”.
Una violència estructural
Som nosaltres mateixes, les dones, les que hem estat sempre les primeres en aixecar el nostre crit per denunciar una violència estructural que ens afecta en el dia a dia, i portem anys ja reclamant a les diferents institucions del poder públic perquè prenguin aquelles mesures tan necessàries no sols per pal·liar les conseqüències d’aquesta violència sinó –sobretot- per promoure tot allò que pugui suposar actuacions de prevenció. Per això, com diu el manifest feminista d’aquest any, hem de soscavar plegades aquest ordre patriarcal, capitalista, racista i colonial. I en això estem un altre 25-N.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada