JA NO ÉS ACCEPTABLE EL QUE ABANS ES CALLAVA

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

En els darrers anys ha canviat molt la consciència que tenim envers la violència que el conjunt de les dones -pel fet de ser-ho- hem rebut i encara rebem de la societat que ens envolta, perquè l’estigma del patriarcat està incrustat al mateix moll de l’os. No endebades encara preval aquest sistema en els nostres dies, tant en el funcionament de la societat com en les relacions personals, sigui quin sigui el règim polític més o menys democràtic que regeixi cada país. Hi ha hàbits, rutines, actituds i rols que ens venen heretades en el temps i es transmeten de generació en generació sense qüestionar-ne el perquè: “són coses de la tradició, sempre ha estat així i tu no ets ningú per gosar canviar-ho”, hem sentit a dir massa vegades...

Amb l’aprovació de lleis no n’hi ha prou

D’uns anys ençà, i no sense resistència d’un discurs ancorat en el temps, s’han aprovat algunes lleis basades en el principi d’igualtat que consagra la nostra carta Magna i els mateixos drets humans. No obstant, aquests canvis per llei no reverteixen automàticament en els comportaments del nostre entorn familiar i social. La construcció de gènere basada en el nucli familiar i en la distribució de rols, on la injusta divisió del treball productiu i el treball reproductiu és ben palès, no ajuda a facilitar la necessària conciliació horària de totes les tasques que hem d’afrontar les dones, oi més quan les dones són el cap de família (com en les famílies monoparentals), perquè pateixen -a més- la opressió d’un sistema econòmic que no està pensat en les necessitats de les persones, unes necessitats que han de cobrir a banda amb una jornada laboral, majoritàriament en precari, que necessita -simplement- per raons de subsistència. Per assolir un canvi social que equilibri aquesta distribució tant injusta no s’assoleix simplement aprovant lleis, tot i que ajuda i són necessàries, sinó que el que cal és educar un canvi de mentalitat que ens permeti a les dones sortir de l’exclusivitat de l’àmbit privat i obrir-nos pas en allò públic, i darrerament ja ho fem, però ai las!, les dificultats que tenim en el món privat romanen intactes, sense modificar...

Tenim una Justícia patriarcal

Les lleis també han reconegut drets i reconeixement de determinats aspectes de la condició humana que, malgrat ser vives i reals, restaven proscrites per les ments tancades dominants encara avui i, en aquest sentit i en general, les institucions que han de fer prevaler la vigència de les lleis tenen un biaix patriarcal que no ajuda les dones a sortir de situacions complicades, i -hem d’afegir- que més enllà de si hi ha algun jutge o jutgessa que vulgui aplicar criteris més actuals, al final les dones ens trobem davant un mur on s’hi ha parapetat tota la crosta més misògina i retrògrada de la nostra democràcia.

La gent va acceptant realitats diferents

No obstant, cal observar un gran canvi en les mentalitats de moltes famílies. Avui accepten, no exempts d’un cert esforç basat en l’estimació, que els fills o familiars propers optin per desenvolupar obertament una orientació sexual fora de la bisexualitat establerta a l’ús. Ja els indígenes, en la seva cultura abans de la colonització, determinaven que el gènere humà tenia cinc formes diferents de la seva expressió sexual: la dona, l’home, la dona amb dos esperits, l’home amb dos esperits i el transgènere. Però també es cert que en molts nuclis familiars i socials encara hi ha un rebuig de qui gosa manifestar una identitat diferent del binomi sexual. Això és degut als prejudicis generats per aquesta mentalitat patriarcal que ens oprimeix a uns i altres.

La nostra complicitat és imprescindible

I pel que fa a la violència, aquesta encara està ben viva en la vida quotidiana. A cada dia que passa coneixem més casos d’abusos o violència. Que n’hi ha més que abans?, no ho sé, el que sí sé és que les dones van perdent la por a obrir-se i comentar la seva experiència. Avui ja s’ha generat una àmplia opinió de rebuig a qualsevol acte de violència i això permet que les dones gosin sortir del seu aïllament. No té perquè ser necessàriament en públic, sinó que pot fer-ho en cercles professionals o també de sororitat. La teràpia professional és molt important per restablir una autoestima malmesa per un menyspreu continuat, per una anul·lació d’una mateixa provocada pel domini de qui es creu amb un dret superior per poder disposar d’aquella persona que suposadament estima, perquè se’n sent propietari fins i tot del seu cos, al servei únicament pel seu desfogament de mascle. Avui ja no es pot normalitzar cap acte de violència que abans es callava per resignació, per això és tan necessària la nostra complicitat.

Veus que s’alcen de nou  assenyalant les dones

No obstant, tot i que la indignació social per la violència masclista general ha canviat, tenim davant un monstre que ens amenaça d’anar enrere en el temps. Ha tornat el discurs de l’odi que considera que la causa de tots els mals som les dones que ens hem fet sentir i els avenços en els nostres drets. També es tornen a alçar veus d’algunes autoritats eclesiàstiques que s’atreveixen a pontificar de nou sobre el què està bé i el que no -com en temps que voldríem que formessin part del passat-, perquè per ells les dones no hem deixat de ser mai  l’esca del pecat.

Fer fora el monstre del patriarcat

La violència masclista o la discriminació en funció de l’orientació sexual de les persones és una epidèmia que hem d’eradicar, per totes i cadascuna de nosaltres i per les generacions més joves: el monstre del patriarcat no pot continuar condicionant les nostres vides. Ja no cal que ningú s’hagi d’amar -per vergonya- de les humiliacions que rep encara que sigui dintre les parets de la pròpia llar, ja no ens cal callar res, perquè juntes som més fortes i si ens toquen a una ens toquen a totes.

maribelanoia@gmail.com

NO ÉS UN FET AÏLLAT, ÉS MOLT MÉS COMÚ DEL QUÈ ENS PENSEM

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip

Els fets que han sortit a la llum la setmana passada, han suposat una important mostra de rebuig feminista, ciutadà i també institucional, tant a Igualada com a d’altres indrets de la comarca i fora de la comarca. Per altra banda, tal i com va dir l’altra dia un jove que va acceptar la paraula que s’oferia al públic: hi ha moltes noies que ell coneix que, quan han sortit de festa, els ha passat semblant i ningú ha parlat d’elles. És cert, hi ha moltes més agressions que no surten pas a la llum, també n’hi ha d’aquelles que sols tenen, com a mut testimoni, les parets de tantes llars que, entre la vergonya i la por, amaguen aquelles llàgrimes d’impotència vessades en la pròpia solitud.

Una discreció necessària

És cert, segur. Només quan hi ha d’intervenir els Mossos d’Esquadra perquè la víctima ha posat una denúncia, ja sigui per voluntat pròpia o a partir del protocol hospitalari que hi ha quan reben casos de lesions per agressió sexual o amb indicis de violència masclista. És llavors quan les polítiques de discreció en que s’han de portar aquestes coses, es posen en marxa.

Vivim en una societat en la que hi ha molts mitjans de comunicació que es basen en el tractament sensacionalista de les notícies i, en aquest cas, s’hi poden abonar perquè pot provocar cert morbo. Per això, per eficàcia, cal respectar el treball d’investigació que requereix discreció i -sobretot-  prudència: cal protegir la víctima i tenir cura del seu anonimat. I no sols perquè, com en aquest cas, és menor i cal protegir-la a ella i al seu entorn per evitar que pugui ser identificada, sinó també en els detalls de l’agressió, doncs -a més- poden esdevenir morbosos i gens convenients. 

Complicitat i sororitat feminista

Si el que volem és que aquesta jove pugui sortir-se’n d’aquest mal son, que li portarà -segur- seqüeles psíquiques o fins i tot físiques, ha de poder fer front a un tractament terapèutic sense que pugui ser assenyalada per ningú. Una altra cosa és el treball dels Mossos -o de qui calgui- per detenir els culpables, perquè hi ha hagut un delicte manifest i els responsables s’han de posar a disposició de la justícia i -per tal de ser més eficaços- se’ls ha de deixar treballar. No és convenient que no surtin a la llum sospites que poden esborrar petjades.

No ens podem prendre la justícia pel nostre compte

Sovint, la ràbia i la indignació que sentim fa que ens sigui difícil respectar aquesta discreció necessària, i voldríem saber d’una vegada qui són els culpables i quin és el càstig que han de rebre, perquè alguns impulsos primaris ens portarien a fer-los mal o fins hi ha veus que s’aixequen a matar-los. Tot i que es mereixen la nostra més gran repulsió, cap d’aquestes respostes impulsives ni són correctes ni convenients. Les lleis ja disposen la pena que ha de pagar cadascú pels seus delictes. Ens poden semblar suficients o no, però no ens podem prendre la justícia pel nostre compte, tampoc en aquests casos.

Consciencia i prevenció

Sí, el que ens importa és que la víctima es pugui recuperar, però també reforçar totes les polítiques de conscienciació i prevenció perquè ningú es pugui sentir amb aquella superioritat per satisfer els seus impulsos sexuals forçant a qui veuen més feble, i les dones -sobretot si anem soles i de nit- som un ham adient per fer valer l’actitud masclista en que tracten les dones...

Una correcta educació sexual tant pels nois com per les noies

La qüestió de fons passa per una correcta educació de les relacions de parella en un sentit més ampli, no sols pel que fa a allò que la naturalesa ha previst per la reproducció de l’espècie, també la humana. En aquest sentit cal destacar que, cada cop més, els nois aprenen sexualitat des de la pornografia, unes formes que cosifiquen i humilien les dones. La pornografia és una de les causes de l’augment de violacions. Es també una forma de violència contra les dones a més d’una indústria multimilionària que mou 97 milions de dòlars l’any. Cada cop és més violenta, més misògina i és vista per criatures cada cop més petites i s’ha comprovat que la pornografia ha fet augmentar les violacions en manada i en general.

Les solucions no han d’estar basades en el paternalisme

No volem solucions paternalistes, basades en una protecció que ens invalidi, el que volem és no sentir-nos agredides al carrer ni tan sols amb la mirada. Nosaltres no som un objecte, sinó dones amb tota la dignitat de les persones, un fet que no ha de suposar sinó un motiu d’orgull per fer créixer l’autoestima necessària per no callar a causa de la por, claudicant i perpetuant una submissió que no ajuda a poder assolir cotes de ciutadania negades des de fa tant de temps.

Visca, visca, visca, la lluita feminista

Per això continuarem la lluita feminista als carrers, a les aules, a les nostres pròpies llars i a les institucions. Combatent totes les cares del masclisme, des de les més perverses a les subtileses que interioritzem dia a dia, exigint als estaments públics la presa d’aquelles mesures necessàries per tal de facilitar l’ empoderament de les dones i que passa per la prevenció i educació de tota la població, a fi que la dependència econòmica o emocional no sigui un obstacle insalvable a l’hora de fer front a actituds de superioritat, de domini o de submissió.

Hem de poder alliberar-nos d’aquest jou ancestral que suposa la violència del patriarcat. El fet de que calgui ser discrets no ens eximeix de sortir al carrer perquè no quedi cap agressió sense resposta, és que: si ens toquen a una, ens toquen a totes.

maribelanoia@gmail.com

REBUIG FEMINISTA I CIUTADÀ

 

Convocatòria feminista a molts municipis

Per aquest dimecres dia 3 s’havien convocat simultàniament sengles concentracions davant de cada Ajuntament per alçar una sola veu d’indignació i ràbia per l’agressió sexual que va patir aquest cap de setmana una jove de 16 anys a Igualada. Així, des de diferents municipis compartíem les mateixes paraules.

La Plaça de l’Ajuntament, que estava plena de gom a gom,  oferia un aspecte diferent. Nombrosos mitjans de comunicació hi eren per fer-se ressò de la concentració, el fet d’haver-se produït a Igualada érem el centre d’atenció de tots els mitjans.

De forma compartida es va llegir el manifest adjunt i la gent responia amb aplaudiments aquelles frases que es corejaven. Els moixiganguers d’Igualada, que en aquella hora tenien assaig, varen decidir participar i solidaritzar-se amb el motiu de la convocatòria aixecant un pilar on, des del cap de munt, l’anxaneta desplegava una pancarta que demanava “Justícia Feminista”.

Alerta amb el tractament informatiu dels mitjans

Cal dir que la ciutadania va respondre front a aquests actes violents, però no som conscients del tot de com s’han de tractar aquests temes, sobretot per part dels mitjans de comunicació. El que cal, en tot moment, és preservar la identitat de la víctima, i més en aquest cas que és menor, i no tan sols la seva identitat i la del seu entorn, per evitar que pugui ser identificada també en els detalls de l’agressió que poden esdevenir morbosos i gens convenient. Si realment volem que aquesta jove pugui sortir-se’n d’aquest malson, que li portarà -segur- seqüeles psíquiques o fins i tot físiques, ha de poder fer front a un tractament terapèutic sense que pugui ser assenyalada per ningú.

Una abraçada de sororitat

Des de la plaça de l’Ajuntament plena de gom a gom li tornàvem a enviar, com ja vàrem fer el dia abans, una altra gran abraçada de sororitat a la jove perquè li arribi l’escalf i el suport que necessita. Aquesta abraçada de sororitat s’ha d’estendre també vers totes aquelles dones susceptibles de ser víctimes de violència, perquè n’hi ha moltes en el nostre tracte social del dia a dia. És aquella violència soterrada que entre la vergonya i la por, sols tenen com a mut testimoni del seu sofriment i les llàgrimes en silenci, les parets de la pròpia llar, i que va minant la indiscutible vàlua que tenim com a dones fins a perdre aquella fortalesa que cal per poder denunciar-la.

Hem de poder alliberar-nos d’aquest jou ancestral que suposa la violència del patriarcat, perquè si ens toquen a una ens toquen a totes.

CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip 

A les vuit del vespre del dimarts 2 de novembre, unes 120 persones ens autoconvocàvem davant l’Ajuntament d’Igualada simplement per donar resposta a la brutal agressió que ha rebut una menor de 16 anys, al Polígon Industrial Les Comes, una matinada d’aquest cap de setmana

Fa temps que ho denunciem: les dones volem sortir al carrer segures, ja sigui de dia o de nit. Pel que sembla això no és possible perquè l’epidèmia del masclisme fa que, pel fet d’anar soles, ens veuen desprotegides i s’atreveixen a aquest tipus d’agressions. La seva sensació de domini i poder fa que es sentin en la llibertat de fer ús dels seus impulsos sense que pel mig hi hagi cap filtre de respecte ni consentiment mutu.

No hi havia eslògans ni pancartes, ni sigles que signessin cap politització de la convocatòria. Simplement la consciència no ja feminista sinó simplement humana ha estat suficient perquè ens sentíssim obligats a una resposta immediata. Per una cosa així o es té la capacitat de resposta o, simplement, tenim el compromís adormit.

Públicament s’ha enviat una gran abraçada de sororitat a la menor i als seus familiars, alhora que denunciem una altra vegada com de insegurs esdevenen els carrers per nosaltres, pel simple fet de ser dones, exigint dels poders públics que inverteixin els recursos necessaris per frenar aquesta epidèmia de violència masclista.

En acabar s’han cridat algunes frases com ara: si ens toquen a una ens toquen a totes, perquè no en volem ni una més, volen sentir-nos segures a casa i al carrer, tant si és de dia com de nit.

Igualada, 2 de novembre de 2021

FRONTERES DE PAPER... I ALTRES MURS

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

En el marc dels actes programats amb motiu de l’Octubre Solidari, Càritas Arxiprestal Anoia- Segarra ens va convidar a conèixer un document elaborat per Míriam Feu Puig, del grup d’anàlisi social de Càritas Catalunya, titulat “Fronteres de paper”, unes fronteres que son tan difícils de superar com els murs, les tanques i els filats.

Estrangers, sense papers, per llei

A l’Espai Cívic Centre, amb la sala gran sense cadires buides, Montserrat Roca ens presentava la ponent Míriam Feu Puig i el seu estudi: “Fronteres de paper, la irregularitat administrativa i la invisibilització de les persones”. Míriam Feu va anar explicant la realitat que suposa tenir els papers en regla, cosa que és molt corrent donades les dificultats que presenta la Llei d’estrangeria. Va comentar les dificultats que es troben en alguns indrets per assolir el padró municipal, veritable porta d’entrada de qualsevol tràmit posterior, de com es dona la circumstància d’haver-se d’empadronar estant rellogats en una habitació d’un habitatge de lloguer o les pegues que posen molta gent per facilitar aquest empadronament, sense la possibilitat de poder donar una adreça de domicili pròpia.

El risc de caure a mans de les màfies

Especialment colpidor va ser el testimoni de la Mariam, des del públic, que afegia que n’hi ha que abusen de la necessitat d’estar empadronat i posen preu a facilitar el seu domicili com a requisit legal. En aquest sentit va denunciar que les dificultats d’assolir papers obren pas a l’existència d’autèntiques màfies que fan el seu negoci abusant de la gent que ho necessita com a element fonamental. Sense documentació (NIE) no es pot signar cap contracte de lloguer, ni tramitar cap ajut, ni trobar feina, ni tampoc poder votar...

Treballar, una situació més que precària

Explicava la Mariam la seva experiència vuit anys sense poder tenir NIE i que havia de treballar tota una nit, tenint cura d’una persona malalta, a 1,5 euros l’hora... És que per tenir NIE, a banda d’altra documentació, et demanen un contracte de 12 mesos a 40 hores setmanals, cosa bastant difícil perquè, en ser nouvinguts, no tenen la xarxa social que els permet coneixences per vehicular la seva demanda.

La barrera social del racisme i l’aporofòbia

Cal dir, però, que també existeix un rebuig a l’hora d’inserir-se a la societat perquè, a banda de les fronteres de paper per assolir una documentació hi ha també la barrera social que troben en determinades persones de la societat d’acollida. Per exemple, si busques un pis de lloguer perquè et vols casar o portar la teva esposa del país d’origen, i t’interesses per un pis, en telefonar a les finques et demanen el nom i si aquest és  -per exemple- Manolo o Carla, t’informen de les condicions (preu, fiança i demés) i et concerten cita per parlar-ne i anar-lo a veure, segons el teu nom o com vagis vestit/da, tens la sorpresa que et diuen que ja està llogat. Però si tornes a trucar per telèfon donant un altre nom i t’interesses pel mateix pis, et diuen que continua estant disponible...

No poder renovar els papers

Míriam Feu va parlar també de la irregularitat sobrevinguda, és a dir, aquella que s’esdevé quan et caduca el NIE que vas aconseguir amb tant d’esforç perquè, per exemple, es perd la feina i ja no es té cap prestació o subsidi d’atur, per exemple. Amb la irregularitat dels titulars d’aquestes autoritzacions perdien també regularitat tots els membres de la família que depenguin d’aquesta persona, com ara els fills menors d’edat.

Sensació de fracàs que desmoralitza

La part més terrible d’aquesta situació, en termes emocionals però també socials, és que la irregularitat sobrevinguda comporta la fi dels projectes i planificació que la persona havia pogut començar a desenvolupar, tot generant una sensació de fracàs personal que desmoralitza i perjudica la inclusió a la societat. Frases com ara “perdre els papers és molt dur”, “et cau el món a sobre”, “la tempesta la tens al cap”, el que més em preocupa en aquests moments és la renovació de la targeta”...

Cal obrir el cor i no girar l’esquena

Poc ens pensem tot el sofriment que pateixen, en aquest sentit, les persones que han decidit obrir-se camí en aquesta societat d’acollida, perquè -massa sovint- lluny d’obrir-los les portes també del cor- el que es troben és amb una societat que els dona l’esquena i els deixa una mica a la seva sort. Després parlem de que s’han d’integrar. Com?, es pregunten molts d’ells i elles, si han après català, si he fet tots els cursos que m’han ofert i el meu comportament és discret...

Estereotips, etiquetes,  tòpics que fan mal

És cert que vivim en una societat on hi ha minories violentes i amb comportaments inadequats, però no és just que posem etiquetes a la gent per raons del seu origen o cultura diferent. L’existència d’actituds incíviques no és exclusiu de cap sector en concret, sinó que existeix -dissortadament- en tots els sectors de la societat, possiblement per raons de marginació social, però no per l’origen de la seva gent.

Cal acompanyament per bastir una sana convivència

Es va parlar, com no, de les nefastes conseqüències de la llei d’estrangeria i la lentitud i dificultats que suposa tenir el papers en regla per aquelles persones que han decidit venir a viure entre nosaltres. De la mateixa manera que hem d’exigir que les lleis tinguin en compte els drets de les persones, el que no podem deixar de banda -mentrestant- és el nostre compromís i la nostra actitud d’acompanyament, tot forjant una societat que es basi en la convivència, el suport i reconeixement mutu, i no en una divisió social en funció del tipus de document d ‘identitat que tinguis, encara que no en tinguis cap.

maribelanoia@gmail.com

NO SÓN DELINQÜENTS, SÓN MENORS NO ACOMPANYATS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

La mobilització d’aquest diumenge arreu, exigint la Reforma de la Llei d’estrangeria i de la joventut extutelada, dona de sí molts punts per a una reflexió. D’entrada cal tenir en compte que es tracta de menors, que tenen els seus drets. L’any 1950 l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) va votar una resolució que proclamava la “Declaració Universal dels Drets dels Infants”, perquè consideraren que la humanitat deu als infants i joves el millor que pot donar-los amb la finalitat de proporcionar-los una infància i una joventut feliços. Trenta anys després, es va dur a terme la “Convenció sobre els drets de l’infant”, que és el tractat internacional que estableix, de manera jurídicament vinculant -és a dir- com si es tractés d’una llei que s’ha de complir, i que protegeix els drets dels infants i adolescents menors de 18 anys en tot el món.

Menors que arriben d’altres països

Al nostre país, si hi ha un col·lectiu de persones d’especial vulnerabilitat, són els infants i adolescents que han arribat sols i soles. Malgrat aquest fenomen es de difícil quantificació, tan sols l’any 2018 el nombre de nens i nenes tutelats al territori espanyol va ser de 13405 (12.448 nens i 957 nenes). La realitat d’aquests infants migrants està majoritàriament associada a països del Magreb, particularment del Marroc. No obstant també hi ha menors no acompanyats que han arribat procedents de l’Àfrica subsahariana, l’Europa del Est i l’Orient Mitjà.

Fugen per manca de futur

Els motius que motiven a aquests infants a sortir dels seus països d’origen es troben en la pobresa i la manca de futur i expectatives; situacions de desestructuració familiar i desprotecció institucional, catàstrofes naturals o les guerres i la violència, també la persecució i situacions de violació generalitzada dels drets humans més fonamentals. Actualment, després de que aquesta situació ha passat a l’esfera pública, s’ha fet una utilització despectiva del seu acrònim MENA (Menors No Acompanyats) que s’ha derivat en una deshumanització primer, i després en la criminalització d’un col·lectiu en situació d’extrema vulnerabilitat.

Exposats a l’exclusió i desamparament

Ens cal parlar d’ells pel que són: nens i nenes adolescents que estan sols/les i exposats a un greu risc d’exclusió i de desemparament. Els professionals que hi treballen diuen que la única cosa que pretenen és “viure tranquils, viure en pau i que els tractin com a infants que són”. També es dirigeixen a la ciutadania en general per explicar la realitat d’uns nens i nenes que, forçats per les circumstàncies, varen haver de prendre decisions d’adults molt aviat, que varen haver d’aprendre a sobreviure en la adversitat i que varen continuar endavant. I també que varen tenir la valentia de somniar en una vida millor i aventurar-se a trobar-la. Però continuen essent nens i nenes, adolescents i joves en situació d’especial vulnerabilitat, amb necessitats de recolzament i protecció, i amb una enorme il·lusió per aprofitar aquesta oportunitat i llaurar-se un futur.

Requisits impossibles

Si se’ls aplica el Reglament de la Llei d’Estrangeria tal i com està previst, poden ser expulsats perquè, en complir els 18 anys, se’ls nega de fet cap permís de residència i treball si no compten amb un contracte d’1 any i de jornada completa assolit entre els 16 i 18 anys, i quan ja són majors d’edat se’ls exigeix que demostrin ingressos propis (més de 500 € en la primera renovació i uns 2000 € a la de dos), és a dir, un requisit molt difícil en la situació actual, per no dir gairebé impossible. Cal tenir en compte que molts d’aquests menors no se’ls ha regularitzat la seva residència prèvia a la majoria d’edat als centres tutelats, quan es podria haver fet....

Tot l’esforç se’n va en orris

O sigui que, la majoria es poden quedar en una situació administrativa irregular i susceptibles de ser expulsats, quedant en un no res l’esforç realitzat per milers de joves per maldar per la seva autonomia vivencial, també l’esforç que han fet les administracions esmerçant-hi recursos  humans i materials, i també la societat d’acollida que podria obrir-se a oportunitats i aprendre dels coneixements, experiències i sabers de les persones diverses que han rebut atenció tutelada.

El discurs de l’odi els criminalitza

Cal dir les coses pel seu nom i desmantellar el discurs dels qui sols propaguen una falsa inseguretat amb el discurs de l’odi, perquè cal remarcar que la majoria d’aquests joves no han mantingut conductes delictives (per exemple, a Andalusia, tan sols el 0,52 % han tingut mesures judicials d’internament). Podem tenir un problema d’incivisme, d’inseguretat o de delinqüència, però no és just que s’atribueixin a aquests menors, o al fet de tenir un centre tutelat prop de casa. És una qüestió que afecta al conjunt de la societat del que no ens hi podem girar d’esquena, hem de reconèixer les conseqüències de les diferents crisi econòmiques (i també perquè no dir-ho, de valors) no som capaços d’oferir una plena integració i futur a totes les persones que sols volen viure dignament del propi treball, que és allò que busquen a casa nostra, i se’ls tanquen les portes.

Son menors, tenen els seus drets i han d’estar protegits

Per això hem exigit la Reforma del Reglament de la Llei d’Estrangeria i hem d’obrir més les portes del cor i la societat simplement per humanitat, per equitat i per justícia, perquè Cap persona és il·legal.

maribelanoia@gmail.com

L'ABORDATGE DE LA PANDÈMIA, UNA QÜESTIÓ DE SALUT PÚBLICA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El passat 26 de juliol va fer 10 anys de la històrica manifestació que va recórrer els carrers d’Igualada en defensa de la sanitat pública. La convocaven, per una banda, el Comitè d’Empresa de l’Hospital i -per l’altra- diferents entitats i col·lectius. S’havia constituït la Plataforma en defensa de la Sanitat Pública de l’Anoia. Es demanava que s’aturessin les retallades que es venien aplicant en el conjunt dels drets dels treballadors de la salut fruit de les polítiques liberals aplicades pels governs de torn -sobretot a Catalunya- i que posaven en perill la continuïtat d’un servei tan bàsic per la població com és la seva salut.