Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
El passat 26 de juliol va fer 10 anys de la històrica manifestació que va recórrer els carrers d’Igualada en defensa de la sanitat pública. La convocaven, per una banda, el Comitè d’Empresa de l’Hospital i -per l’altra- diferents entitats i col·lectius. S’havia constituït la Plataforma en defensa de la Sanitat Pública de l’Anoia. Es demanava que s’aturessin les retallades que es venien aplicant en el conjunt dels drets dels treballadors de la salut fruit de les polítiques liberals aplicades pels governs de torn -sobretot a Catalunya- i que posaven en perill la continuïtat d’un servei tan bàsic per la població com és la seva salut.
Els anys han anat passant i la realitat és lluny
de millorar. La plantilla i condicions del personal sanitari i no sanitari
encara s’han aprimat més i, amb l’aparició de la pandèmia, s’han vist obligats
a multiplicar-se per poder atendre una demanda com ara el COVID. No obstant,
malgrat la precarietat acumulada, els professionals del sector van posar el
millor de sí mateixos, professional i vocacionalment, inclòs la seva pròpia
salut, per atendre les necessitats de la població.
La importància dels serveis bàsics
Amb els seus aplaudiments de cada vespre a les
vuit es pretenia un agraïment de la ciutadania, un reconeixement que s’estenia
també als altres treballadors de sectors considerats bàsics. Aquests dies hem
vist com de bàsics són els bombers, per exemple, i com s’està posant de
manifest la manca de polítiques forestals de prevenció per evitar desastres com
els que ens genera un canvi climàtic que ja ningú posa en dubte. Algú ha
oblidat com va canviar el paisatge amb la paralització de l’activitat suspesa
pel confinament total?.
Un canvi a pitjor de l’atenció sanitària
Mentrestant, l’atenció sanitària a la població no
ha fet sinó que un canvi de fons, i no sols en l’activitat hospitalària que s’ha
vist limitada a allò més urgent, sinó també l’atenció primària. Ha canviat l’accés
habitual a una consulta del metge o metgessa de capçalera: si poden programen
una trucada telefònica al cap d’uns dies i paciència. Les visites estan molt
limitades. L’esforç del seu personal per atendre les trucades i les possibles
necessitats de la població és encomiable, tot i que sovint no poden donar-te
aquell servei que desitjarien i que abans estava regulat. El seguiment que es
feia dels malalts crònics sembla que ha quedat en un segon pla. Ja no és
possible la calidesa d’una visita amb el teu metge/metgessa que li donava
aquell punt de qualitat en l’atenció sanitària. Les necessitats per combatre la
pandèmia i la necessària vacunació generalitzada ha necessitat de tots els
recursos humans, ens diuen...
Més restriccions a costa del personal
Amb l’arribada de l’estiu i l’alliberament d’algunes
mesures més extremes, molts s’han pensat que la pandèmia ja ha quedat enrere,
però sabem que això no és pas veritat. Ja amb el nou govern constituït, i
davant l’impacte que podria suposar una cinquena onada, el CatSalut ha acordat condicionar
l’activitat dels centres de la xarxa pública “de manera que s’atengui només
aquella activitat urgent, emergent i clínicament inajornable. Diuen que es
busca evitar que es cancel·lin les vacances dels professionals i preservar -per
sobre de tot- el descans del col·lectiu alhora que es pugui fer front una alta
de la demanda.
Per voluntat política, es prima el sector privat
Em pregunto si aquesta és una disposició presa per un responsable de la salut pública o respon a qui parteix d’una forma d’entendre la gestió del sistema sanitari com si fos una empresa que contempla comptes de resultats?. Què s’ha fet per reforçar els serveis bàsics i no esprémer més encara el personal sanitari i no sanitari al que ja se l’amenaça de quedar-se sense vacances?. Perquè no es parla de posar personal extra, de cobrir un mínim les ràtios i condicions de treball dels professionals?. És clar, el desmantellament del sistema públic de salut en favor dels interessos del sector privat és la prioritat dels diferents governs que ha tingut Catalunya, i pel que sembla continuarà en el mateix camí (les proves autoritzades a alguns establiments suposen un trencament del principi de unitat i autoritat d’una sanitat pública).
El rol de la societat civil no pot ser excloent
Mentrestant podrem fer tots els homenatges i
murals que vulguem en reconeixement al personal sanitari i no sanitari que s’hi
ha deixat la pell i la vida per tenir cura de la nostra salut. Molts els
consideren herois i -de fet- ho són per estar fent front a la COVID en aquestes
condicions tant precàries. Però una cosa és que -com a societat civil de la
ciutadania- reconeguem el seu esforç, vocacional i professional, i l’altra és
pretendre instrumentalitzar-ho fins i tot pensant que la societat civil té una
veu pròpia en exclusiva, una veu basada en una posició dual, quan la societat
civil és per definició plural i diversa. Quan no es respecta aquesta diversitat
i pluralitat algú s’hi pot sentir exclòs, i fins i tot ofès.
La obligació dels polítics és prioritzar els
serveis bàsics
La responsabilitat dels polítics ha de ser la de
maldar per esmerçar tots els recursos necessaris per garantir el correcte
funcionament de la sanitat pública de tota la població, sense castigar el seu
personal sanitari i no sanitari, i no permetre la implantació de les empreses
privades de serveis de salut que, a banda de fer negoci amb la nostra salut, desmantellen
el principi d’unitat que suposa la salut pública (permetent certs establiments
que prestin serveis sanitaris). Això és el que importa. Amb la
salut no s’hi juga!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada