EXCLOSOS, AMB I SENSE DRET A VOT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Estem davant unes noves eleccions per elegir els nostres representants al Congrés dels Diputats, el que suposa el poder legislatiu, una de les potes d’un Estat de Dret basat en la seva independència front el poder executiu i el judicial. Amb tot, no cal rascar massa fons perquè ens n’adonem que alguna cosa s’ha trencat en aquest equilibri, perquè alguns han tergiversat el sentit de les paraules i fan valer la força d’un Estat aplicant la constitució com a arma llancívola contra la ciutadania, i això que -segons l’apartat 2 de l’article 1- la mateixa constitució consagra que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Reticents a la democràcia

Havien estat bastant a l’ombra els que mai varen acceptar aquell Títol preliminar i el de Drets i Deures fonamentals, principis inspirats en la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Darrerament es fan sentir, i no solament exhibint els seus símbols i crits anticonstitucionals en el decurs de l’exhumació del dictador, i que es varen convertir en una exaltació del què va representar quan hauria d’haver estat un tràmit discret. El pitjor de tot és que, realment, continuen estant incrustats a les mateixes institucions fent servir -sense escrúpols- les anomenades clavegueres de l’Estat i, darrerament s’ha vist, la seva influència en el poder judicial per fer-nos tornar a la foscor d’un temps que ens pensàvem havíem deixat enrere...

Llibertat, llibertat...

El reconeixement dels drets humans fonamentals va suposar una finestra d’aire fresc per la generació que havia patit la guerra o la postguerra en la llarga nit de la dictadura franquista. Ens pensàvem que la protecció del dret al treball, el dret a la educació i a la salut, el dret a l’habitatge o a les pensions dignes, estarien garantits per la Carta Magna. Però la societat actual els incompleix de la forma més insultant possible, perquè oblida els seus ciutadans com a objectiu primer dels governants, mentre que l’imperi del capital i les seves finances -a nivell mundial- s’han imposat com a prioritats de les polítiques dels governs occidentals per damunt de les regles democràtiques de molts d’aquests estats.

Ganes d'abstenir-se

Malgrat tot, però, estem parlant de democràcia i -on al seu dia- cada contesa electoral era una festa de la democràcia, ara és gairebé un malson pels alts índex d’abstenció i la munió de persones que es senten exclosos. Perquè la situació s’ha degradat de tal manera que l’amenaça de l’abstenció pesa pel cansament, el desencís o, la fartanera de les discussions pel poder sense que notem cap millora en la nostra vida. És per aquesta raó que moltes persones es senten lluny i no es senten cridats a votar, o es pensen que la cosa no va amb ells o potser estan decebuts d’uns polítics que només es recorden d’ells en campanya electoral, temps de promeses que es veuran incomplertes.

Exclosos socialment

Però hi ha també els exclosos socials, les persones que tenen un habitatge precari, que afronten un desnonament, que tenen persones en atur de llarga duració o soles sense recursos. Les persones sense sostre o que dormen al carrer són cada dia més, i els menors tutelats que el dia que fan 18 anys són abocats al carrer és una mesura que -de no afrontar-la en la seva crua realitat, en podem pagar greus conseqüències en el futur.

Una exclusió administrativa

Altres pateixen una exclusió administrativa, es tracta d’aquella ciutadania que, treballant i pagant els seus impostos aquí, no tenen dret a intervenir en aquelles decisions polítiques que els poden afectar en la seva vida de cada dia, tot i que s’esforcen un dia i altre per inserir-se de ple en la nostra societat. Moltes d’aquestes persones conviuen entre nosaltres i no votaran per mor de la Llei d’Estrangeria (malgrat portin molts anys aquí i fins i tot hi hagin nascut),

El poder econòmic a la una

Mentrestant, la dreta votarà disciplinadament i en bloc, i els qui consideren la política com a cosa d’escollits per viure amb privilegis escalfant seients, també. Però la política, per aquella gent que sempre ha tingut idees progressistes, democràtiques i humanes, és una altra cosa i no es pot quedar a casa veient com tornem enrere en els temps.

Només de les sobres

Els programes electorals de molts partits contemplen, sobretot, el tema econòmic; fins i tot la prioritat territorial que es dona en aquesta campanya, té un rerefons econòmic. Les mesures socials van supeditades totes a si queden diners després d’unes prioritats inamovibles (els interessos financers, la indústria de la guerra i la monarquia).

Absents a molts programes

Mesures socials com ara dignificar el salari mínim, actualitzar les pensions, regular el mercat de l’habitatge, particularment els lloguers, o fer front als grans oligopolis de l’energia que fan que s’encareixi la nostra factura de la llum o del gas, ajudant el petit comerç i potenciant l’economia de proximitat, són algunes de mostra.

Propostes de fons

Només algú proposa obertament incrementar els ingressos a base de treure privilegis dels més poderosos (reintegrament dels 60.000 milions d’euros que es varen donar al seu dia a la Banca de l’erari públic pel seu rescat) i parla de revisar els impostos fent que els més poderosos i que amassen grans fortunes paguin els impostos que els correspon evitant el frau fiscal i l’evasió de divises a paradisos fiscals.

Votem en consciència també per tots els exclosos, els socials i els administratius, sols així podrem garantir una societat de ple dret on els drets de les persones, encara que només siguin els garantits per la constitució, puguin ser una realitat.

maribelanoia@gmail.com

 

TREBALLS INVISIBLES - CONDICIONS INDECENTS

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

En el marc de les activitats del programa “Octubre Solidari”, dijous passat  “Càritas” ens oferia la ocasió per reflexionar públicament sobre: “Com dignificar les condicions laborals de les treballadores de llar?. L’exposició va anar a càrrec de Liliana Reyes, activista per la defensa dels drets de les treballadores de la llar de CCOO i Fina Quintana, tècnica d’orientació laboral de Càritas Anoia Segarra. 

Un treball altament feminitzat

En el decurs de les seves intervencions es va palesar la realitat d’un sector del mercat laboral que resta ben invisible per donar-se, bàsicament, en el marc de les mateixes llars. Un treball que duen a terme majoritàriament dones, per això parlava d’un sector altament feminitzat. Alhora, a banda d’invisibles, sovint esdevenen també clandestines perquè treballen sense contracte ni S. Social (i moltes d’elles sense ni això perquè encara no tenen la documentació necessària doncs acaben d’arribar dels seus països d’origen, amb fills aquí o allà, i han de tirar endavant la seva família treballant com sigui).

Les cures, un treball bén humà

Cal assenyalar un canvi substancial en el terme que la Liliana es referia a les “treballadores de la llar i de les cures”. És que no es tracta únicament de les conegudes tasques físiques de la llar, com ara la neteja, sinó –sobretot- de cures. És que les cures tenen una connotació que pot fer més humana aquesta dedicació, una connotació que -per altra banda- no es correspon amb les condicions laborals de les persones que el duen a terme.

Les internes

Es referia particularment a les internes que tenen cura d’alguna persona gran i que pernocten a les llars. Sovint -fins i tot- dormen a la mateixa habitació que la persona gran i, després d’una jornada intensa, n’han de tenir cura també de nit, sense respectar el seu dret al descans. Elles han de tenir un tracte digne com qualsevol persona que treballa en qualsevol feina. Ja no són “criades” com es deia abans quan hi havia ”amos” i “esclaus” (treballadors sense drets).

De “criades” i “servei”

Eren tractades com a “criades”, i es deia que “servien”, és a dir, no es tractava pas d’una relació convinguda de drets i deures, sinó que depenien de tot i per tot del cap de família on treballaven. Totes les persones que treballen -sigui quina sigui la seva feina- han de poder-ho fer dignament, i és -sobretot- indecent les condicions de moltes d’elles. La Liliana ens parlava de la jornada 24-7, és a dir, 24 hores al dia set dies a la setmana i -de vegades- fins i tot els descompten el menjar i l’ús d’habitació arribant a final de mes amb uns 300 euros per poder viure ella mateixa i la seva família.

La paciència i l’afecte necessaris

En molts casos es dona fins i tot un maltractament afectiu perquè el tipus de feina i la paciència constant ho porta implícit. S’ha donat, deia la Liliane, el cas que -en morir la persona gran o malalta- la família no li ha permès ni tan sols acomiadar-se de qui ha tingut a la seva cura la darrera etapa de la seva vida, una etapa segurament molt dura però que -en el fons- humanitza. On queda llavors la humanitat de les mateixes famílies?.

Qui cuida les cuidadores?

Perquè aquesta és una feina eminentment humana, però sovint és la mateixa cuidadora la que queda desprotegida laboralment perquè -en el millor dels casos en que tingués contracte i S. Social- no tenen ni atur ni subsidis per a aturades de llarga duració o majors de 55 anys, i es fan grans i agafen malalties com tothom. Qui cuida les cuidadores?, es preguntava.

Ho hem fet sempre les dones

Potser estem davant una realitat que ve de lluny: les cures les hem fet les dones de forma ancestral i ara, amb les formes de vida d’avui on moltes de nosaltres hem dut a terme -a més- un treball assalariat fora de casa- a aquestes tasques de cura per dependències els hi posem preu i, o bé hem de posar personal retribuït a casa o els hem d’ingressar en un centres o residències.

Cuidar de forma decent

No obstant, aquest no és el problema, sinó en quines condicions posem tant les persones grans o dependents com a les persones que en tenen cura sense foragitar-les del marc familiar ni desprendre—se’n com si fos una càrrega. Tenir cura de les persones i de la llar és un treball tan digne com qualsevol, tan sols es tracta de vetllar perquè ni les condicions de vida de les persones a tenir cura ni les seves cuidadores siguin simplement indecents. 

maribelanoia@gmail.com

L'ALTRA CIUTADANIA TAMBÉ ÉS CIUTADANIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip- 

Aquest diumenge, acompanyada d’un grup d’amics i amigues, vaig participar de la Jornada de Portes Obertes que el centre Islàmic d’Igualada havia organitzat a la seva Mesquita, una jornada amb el propòsit de facilitar un apropament mutu, conèixer la seva cultura així com les seves instal·lacions.

De visita

Una munió de mainada esperava el seu torn per gaudir de les atraccions inflables que hi havia al carrer, davant mateix de la Mesquita. Les seves mares ens rebien dintre  -a l’ombra i amb una ampolla d’aigua- perquè queia un sol de justícia, amb un gest obert, hospitalari. Era fàcil compartir, no té res d’estrany, són ciutadanes i veïnes nostres de de fa ja molt de temps. Es notava un tracte familiar, com el que deuen tenir amb algunes mestres o personal sanitari que coincidíem a la visita, però també -per extensió- a totes les altres persones que ens hi apropàvem.

El té sempre apunt

Dalt, a la sala principal, hi havia llargues taules amb beures i cosetes per picar, dels que no podien faltar els seus dolços tan típics. A un altre cantó de la sala hi havia una altra taula amb aquelles teteres tan tradicionals per oferir-te un got de té sempre apunt, i calent, com cal per fer passar la set, per compartir la seva hospitalitat.

Resar a les hores

La Miriam ens va acompanyar fins al rellotge que indica les hores dels resos que marquen el pas tant del dia com de la nit. Ara que, si estàs treballant, pots recuperar els resos a la nit, quan arribes a casa, ens explicava... Més enllà d’una lectura estrictament religiosa hi veig una disciplina de vida, unes obligacions quotidianes que vetllen per l’acompliment dels preceptes que orienten les seves creences: la bonhomia o ser bona persona, la honestedat, l’estima a la família, el respecte als altres... Són valors que s’atribueixen a la religió, però són valors universals que traspuen qualsevol frontera que es vulgui posar entre la gent provinent de diferents cultures i que, convivint, formen ja part de la nostra societat, una ciutadania que esdevé plural i diversa aportant el seu valor en positiu també a la nostra ciutat.

Indicadors de desigualtat

Potser aquesta ciutat no els hi ha obert les portes de bat a bat tal i com hi tenen dret, i no perquè ja faci temps que hi viuen o fins i tot hi hagin nascut aquí els seus fills, sinó pel simple fet d’haver decidit viure i conviure entre nosaltres, tan se val el temps que faci (a l’hora de pagar impostos no se’ls obliga pas al cap d’un temps, sinó des del primer dia...). No obstant, potser la ciutat no ofereix prou espais per a una normal integració a la seva vida social, potser la dinàmica quotidiana els obliga a relacionar-se entre ells al marge i ens han de convidar ells a entrar al seu món...

Ítems preocupants

Les escoles o els centres mèdics són serveis universals i no haurien d’entendre de discriminació, tot i que potser ens cal corregir alguns ítems per evitar tractaments diferenciats, uns ítems que tal volta ens poden passar desapercebuts -potser com un tel invisible- però  que hi són...

Escolta, t’escolto

M’agrada quan em trobo pel carrer els meus veïns i veïnes i ens preguntem com estem, com ens van les coses... M’agrada compartir la vida dels meus semblants, sigui quina sigui la seva cultura o professió religiosa si en té, però m’enfada constatar com encara hi ha qui rep un tractament de ciutadania de segona, per les dificultats d’assolir la documentació necessària que li permeti accedir a un lloc de treball encara que sigui precari com tothom avui, tothom qui vol viure del seu propi treball. I m’enfada perquè estimo la meva ciutat  i la gent que hi viu, però -sobretot- em preocupa la situació de la gent vulnerable i susceptible de ser exclosa.

La nostra actitud pot trencar barreres

Molts són els tòpics i prejudicis que hem de fer front perquè així ens ho han disposat. Sortosament -però- la nostra actitud ens pot canviar els esquemes. Sols ens cal estar predisposats a escoltar, les ganes de comunicar-nos -en dues direccions- hi són, llavors qui ens ho impedeix?.

Ja ho dic jo: el discurs de l’odi que s’imposa cada dia més a prop, un discurs que pregona la homofòbia, l’odi al diferent, i que té la inhumanitat de deixar morir persones al mar negant permisos a qui les vol auxiliar.

Com deia en Raimon: no, jo dic no, nosaltres no som d’eixe món.   

maribelanoia@gmail.com

REFLEXIONS D'UNA MISSIONERA

La Tere havia escrit un article pel butlletí intern de la seva Congregació, les Misioneras de Cristo Jesús. Amb el seu comiat esdevé com el seu testament missioner, allò que ens aproparà a conèixer millor qui va ser, què va fer i les seves motivacions.

2.5.   "ITINERARIO MISIONERO" (Relato de España)

 “Jesús subió a la montaña y llamó a su lado a los que quiso. Ellos fueron hacia Él, y llamó a los doce para que estuvieran con Él, y para enviarlos a predicar con el poder de expulsar demonios”. (Marcos 3,13-15)

Este pasaje del Evangelio de San Marcos es el que inspira mi vocación e itinerario misionero.

“Llamó a los doce para que estuvieran con Él”.

El “estar con Él” es para mí la primera llamada y lo más fundamental de mi vida. Y este “estar con Él” es lo que motiva y da sentido a todo lo demás.

“En Cristo encontramos nuestra fuerza y el sentido de nuestra vida y muchas veces recibimos el don de ver su Rostro en el rostro de nuestros hermanos y hermanas y de experimentar la presencia y el amor de Dios en los acontecimientos y en la vida” (Realidades y Esperanzas 1.2)

“Para enviarles a predicar con el poder de expulsar demonios”

Entiendo los demonios como el mal de este mundo.  En mis años en la India la misión era luchar contra el mal de la desigualdad social en acceso a cuidados médicos y situaciones de extrema pobreza en zonas rurales. En Filipinas, muchos años acompañando a hombres y mujeres a juicios largos, con familias destrozadas y empobrecidas porque el padre o la madre estaban en la cárcel, la mayoría de las veces injustamente. Era claramente luchar contra el mal de la soledad y la impotencia.

Aquí en Barcelona, desde hace dos años colaboro en el Hospital de Campaña, centro de acogida para gente que duerme en la calle. Es el mal de la marginación. Lo que cautiva del proyecto es que una iglesia haya sido capaz de abrir las puertas para acoger a personas sin techo.  Es decir “una Iglesia en salida” como desea el Papa Francisco. Es un espacio donde los que duermen en la calle entran y salen a su gusto, descansan, comparten su vida si quieren y se les ofrece café o galletas según lo que tenemos. Son a la vez los invisibles porque la gente no los quiere ver y pasa de largo, y también visibles porque molestan y dan “mala imagen” en las calles céntricas por donde pasean los turistas.

En el día a día hay momentos de convivencia pacífica y otros de violencia, de agresividad, de peleas entre ellos…pero ¿quién puede culpar a esas personas que han dormido en la calle en noches de frio o lluvia, que han perdido vínculos familiares y sociales por su situación, que no tienen acceso regular a su higiene personal o cambio de ropa? A veces me pregunto qué haría yo en su lugar. Lo mejor es ofrecer una sonrisa acogedora y mi amistad. Esto sin duda, es un bálsamo que lleva a que compartan más sobre sus vidas y ver juntos que soluciones se pueden encontrar.

Y así, recibiendo y acompañando es el granito de arena para paliar el mal en esta sociedad europea que se olvida de los marginados, interesada solo en estadísticas para demostrar quién es más poderoso, el progreso, los congresos internacionales y el consumismo, y cerrando puertas a inmigrantes y refugiados e intentando tapar la corrupción, mientras los olvidados siempre son los mismos.

“Y vi a Dios tan cerca de los que sufren, de los que lloran, de los que naufragan en esta vida de desamparo, que se encendió en mí el deseo ardiente de imitarle en esta voluntaria proximidad a los desechos del mundo, que la sociedad desprecia, porque ni siquiera sospecha que hay un alma vibrando bajo tanto dolor” (Pedro Arrupe SJ)

Tere Nogué

EL TESTIMONI DE LA TERE

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

La Tere Nogué i Felip se’n ha anat sense avisar, sense que li haguem pogut dir aquell adéu que ens hauria retornat a través del seu somriure sempitern. El seu comiat ha generat nombrosos mostres de condol per part de familiars i amics d’arreu del món, però -sobretot- nombrosíssimes mostres de reconeixement i agraïment pel seu testimoni de vida.

Un gran llegat

Molt és el llegat que ens deixa, també a Igualada on havia participat de diferents xerrades i havia donat el seu testimoni en nombroses entrevistes fetes als mitjans locals. L’any 1994 va ser una de les persones a les que se’ls hi va atorgar la medalla de la ciutat. Llavors era a Filipines i no va pas poder ser a Igualada per recollir-la. Ho varen fer, en nom seu, els nostres pares. La mare va ser qui va llegir l’escrit que havia enviat per la ocasió:

Un agraïment molt especial

“En cap moment he pensat que aquesta medalla era pels “meus mèrits”, perquè ha estat la realitat i la gent amb què he viscut a l’Índia, i ara aquí a Filipines, que amb la seva senzillesa i acollida m’han ensenyat tantes coses i m’han canviat els esquemes. Gent a qui mai se’ls hi posarà cap medalla, encara que la seva vida ens pot donar moltes lliçons a nosaltres que som els que ens creiem “civilitzats”. Així doncs, ofereixo aquesta medalla:

-       Al Sona Manjhi, que va ser detingut per un guarda forestal i empresonat perquè va tallar un arbre del bosc per fer un llit per casa seva, ja que no en tenien cap, quan les multinacionals tallen boscos sencers en el mateix indret per obtenir la matèria primera dels seus productes, i d’això ningú en parla.

-       A la Jugni, que després de caminar de 15 a 20 kilòmetres cada dia amb un gros i pesat feix de llenya al cap, i guanyar quatre rals per alimentar els seus fills, és capaç de compartir amb mi i la meva comunitat el primer blat de moro de la seva pobra collita...

-       A la Somri, a la Talo i a la Barki que, després de treballar al camp tot el dia, venien als vespres a casa nostra per aprendre a llegir i a escriure el seu nom a la llum d’una llàntia de petroli...

-       A totes les persones que, per ignorància, han mort de malalties que es poden curar si es tracten a temps, com el xarampió, diarrea, tuberculosi...

-       A totes les dones de l’Índia que treballen tot el dia en unes condicions molt dures i que mai se’ls hi pregunta la opinió per a res. Ni tan sols quan estan malaltes poden decidir a quin hospital volen anar...

-       A tots els infants i adults que he vist néixer i morir sense cap carnet d’identitat, i sense estar enregistrats en cap llibre, com si no fossin ciutadans del món!!!.

-       Als malalts de càncer de l’hospital del govern de Manila, que han d’aguantar doloroses hores perquè “s’ha acabat la morfina”.

-       A la Sara, aquí a Cotabato, una nena de 12 anys que recull ampolles buides per vendre-les al drapaire i poder mantenir la seva família, perquè els seus pares estan malalts.

Podeu imaginar que la llista pot ser sense fi si he de fer esment de tantes i tantes realitats que m’han fet pensar o que m’han colpit d’una manera especial...

Voldria que aquesta fos una ocasió de recordar als igualadins que el món encara està dividit. Que sí, que ha caigut el mur de Berlín entre l’Est i l’Oest, però que hi ha un altre mur més difícil de delimitar entre els països del nord i els del sud, i que no acaba de caure. Si recordem el llibre del Gènesi, encara ressona i té sentit aquí la veu del Senyor dient a Caïm: “Què n’has fet del teu germà?”.

Tots els missioners tenim experiències semblants ja que la realitat que estem vivint és la que fomenta més i més la nostra vocació. I arriba un moment que en lloc de ser “evangelitzadors” te n’adones que és gent com aquesta la que veritablement ens evangelitza a nosaltres.

I aquí vull fer present a tots els missioners igualadins que viuen el missatge de Jesús arreu del món fent-lo realitat cada dia. Especialment a les meves companyes de congregació, la Maria Àngels Sagristà i la Mª Dolors Gómez, prou conegudes per a tots vosaltres. Precisament aquest any en fa 50 de la Fundació de les Missioneres de  Crist Jesús i aquesta és una bona ocasió per celebrar-ho.

Em fa il·lusió que aquesta medalla la recullin  els meus pares i que sigui la Laura Dalmau la meva “instructora”. Tots tres representen prou bé a la meva família i amics respectivament, dels quals i de diferents maneres, sempre he rebut ànims i m’han fet costat per a la meva missió”.

Una petjada profunda

Aquest testimoni és de l’any 1994. Poques coses han canviat de llavors ençà, i potser que ens posem les piles o anirà passant el temps i les coses, lluny d’arreglar-se, encara poden empitjorar. Però el que romandrà sempre, amb la seva petjada, és el seu missatge, el de l’altre món com abandonat a la seva sort per part dels poders econòmics a nivell mundial, un missatge basat en uns altres principis que els de la cobdícia i el poder, un món on hi prevalgui la justícia en el seu sentit més ample i on la humanitat no sigui una espècie en perill d’extinció.

Comprometre’s per realitzar-se

En aquest món globalitzat, potser no ens cal anar tan lluny per fer front a la gran injustícia d’una societat que deixa enrere allò fonamental que hauria de prevaler en les societats civilitzades, perquè els valors i sentiments intrínsecs amb l’ésser  humà són els que ens poden omplir la vida de sentit, molt més que tots els béns materials que el capitalisme ens ofereix i que no sadollen la set del món que les persones, la bona gent, anhelem i voldríem per gaudir per sentir-nos realitzats.

Adeu Tere, i moltes gràcies per tot.    

maribelanoia@gmail.com

COMIAT A TERE NOGUÉ I FELIP

LLEGIT, EN NOM DE LA FAMÍLIA, A LA CERIMÒNIA DE COMIAT

Barcelona 01.01.1944 - 21.06.2019

Estem aquí per acomiadar-te. No vàrem poder fer-ho amb temps per tal de rebre el retorn de la teva mirada neta, amb el teu rostre somrient i sempre optimista. Ara que, aquest viatge, t’ha agafat -com sempre deia la mama- amb les maletes preparades i a punt.

La teva austeritat i la actitud d’estar en pau amb tu mateixa i amb la pròpia vida, d’acord amb els teus principis, feien que sempre portessis el teu equipatge a sobre, l’imprescindible per sobreviure, però -sobretot- el necessari per viure.

Perquè la teva vida ha estat molt més que un simple bagatge, doncs restaves oberta a les necessitats dels demés per aportar-hi el teu ull crític contra les injustícies, a favor d’una veritat que defensaves amb  tossuderia, una veritat indestructible; i d’aportar-hi -per part teva- el compromís de salvar aquells obstacles en el camí a favor de qui més ho necessita, dedicant-hi generosament totes les hores i els temps possibles.

La teva actitud de servei ens incloïa també a nosaltres, a tots els membres de la teva família, quina relació vas reprendre quan el pare i la mare visqueren la seva darrera etapa, amb dependències, i tu en vas ser un puntal fonamental. Havies passat moltes temporades lluny geogràficament de nosaltres, però les experiències viscudes ens varen fer-te sentir propera, una proximitat que hem sentit i viscut en tot moment, redescobrint-te després d’uns records d’infantesa ja molt llunyans...

També hem gaudit, com tantíssimes persones arreu, de la teva gran vàlua, una vàlua que ha deixat una ràfega lluminosa, a mode de fonda petjada, d’un treball missioner diferent, tant pel teu testimoni constant com pel compromís de vida conseqüent fins al final dels teus dies.

Poc amiga dels afalacs però amiga del tot per allò que preocupa i ocupa una prioritat en els teus valors. Per això estem segurs i segures que -des d’on ens contemplis- ho faràs en pau, amb aquella pau que ha estat el nord de la teva vida i que -per a molts de nosaltres- serà el record que ens queda en la memòria del teu pas per aquest món que encara continua necessitant de gent com tu, perquè les injustícies i la manca d’humanitat que ens envolta requereix d’un lliurament llarg i constant, com el camí que tu has recorregut.

Estem convençuts i convençudes, però, que des d’on estiguis comptarem d’una manera o altre amb el teu suport incondicional. Potser més potent del que ens sembla, potser...

Gràcies pel teu escalf i generositat, pel teu coratge i per la teva lliçó de vida. 

Gràcies, Tere. 

AMORS MALALTS, QUE NO MALALTS D'AMOR

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Tenia tan sols 29 anys i vivia al barri de Port Saplaya, al poblet d’Alboraia (València). Diuen les estadístiques que és la víctima número 1000 d’ una llista de registre oficial que es va iniciar l’ any 2003. La veritat, però, és que hi hagut -i encara hi ha- moltes més dones mortes a mans de les seves parelles sentimentals, d’aquelles a les que es suposa l’ amor havia de prevaler a la seva relació. Què els hi passa a alguns homes?. Què els hi passa pel cap?, ens preguntem...

Abans d’estadístiques

I ens ho preguntàvem a Igualada ja l’any 1996 quan es va començar el suport a dones víctimes de violència en el que encara avui és l’associació de les Dones amb Empenta. Darrera d’elles sorgien altres associacions e dones a la comarca, com ara a Vilanova i a Piera, així com les Dones d’Igualada quins objectius varen prioritzar la denúncia de la violència masclista que impregna la quotidianitat de la nostra societat, abans i tot de que Ana Orantes passes a la història per ser la número 1 d’ aquesta tràgica llista aquell 17 de desembre de 1997.

Sensibilització i visibilitat

La denúncia de cadascuna de les víctimes d’aquesta epidèmia i de les seves causes, l’exigència de serveis d’atenció a la dona per donar-los suport quan volen sortir del pou on estan posades i que difícilment se’n podran sortir sense ajut, o també algunes lleis com ara la vigent a Catalunya aprovada pel Parlament han estat avenços, certament. No obstant, amb tot això no n’hi ha prou, continuen havent-hi dones que moren a mans dels seus botxins i moltes d’altres continuen atrapades en la xarxa d’un fals amor.

Malalts d'amor 

Perquè no tot el que es diu i es fa en nom de l’amor és en realitat amor. De la mateixa manera que hi ha malalts d’amor de moltes coses (com ara Lluís Llach es declarava malalt d’amor pel seu país), n’hi ha que consideren que la persona que tenen al seu costat no és sinó un objecte del que pot disposar a plaer, una esclava que l’ha de servir incondicionalment en nom de l’amor, un a dona per parir (com diu la cançó “Con permiso, buenas tardes” d’Antonio Martínez - comparsa “Els Pirates” 1998), algú que disposa d’ella en exclusiva (com segrestada) i a la que cal allunyar de tot tipus de relació familiar o social, no sigui que li obrin els ulls i el deixi...

Patrons masclistes

Així els passa a molts homes impregnats dels patrons més masclistes heretats del sistema patriarcal i que, quan la dona descobreix per sí mateixa la seva vàlua (front la no valoració que hauria de rebre de qui es suposa l’estima), a aquests homes que tenen un concepte malaltís de l’amor, se’ls hi gira el cervell i adopten aquells comportaments tan abominables que, fins i tot acaben amb llevar-se la vida ells mateixos després d’haver mort la dona. Tot al revés, tal i com diu l’amiga Encarna Sant Celoni: “un home que s’ha suïcidat després, en lloc d’abans”, perquè si ho hagués fet abans hauria salvat la vida d’ella i -massa sovint- també la dels seus fills.

La impotència del seu entorn

Qui també ho pateix, des de la desesperació i la impotència, és el seu entorn. Familiars o amigues que coneixen els fets perquè ella els ho ha confiat en aquells moments en que l’ha volgut deixar a ell, però que ara hi ha tornat donant-li la enèsima oportunitat perquè li ha promès canviar: aquesta vegada sí que canviaré!, li diu, i se’l creu. Però torna a aïllar-se de qui la pot comprendre i ajudar...

Malalts els dos

Els dos estan malalts. Ell d’obsessió egoista i possessiva, ella pensant que és l’amor de la seva vida i que està disposada -si cal- a morir per amor: el vol a ell i vol estar amb ell; li diu a la seva família quan intenten apropar-se a ella per ajudar-la... És que ho viu com una alternativa incontestable i -certament, per ella- ho és. La disjuntiva és viure aquesta dependència amb ell fins a la mort o morir possiblement a mans d’ell. Mentre estigui en aquesta fase malaltissa d’amor, malgrat com a adulta tingui el dret a decidir sobre sí mateixa, per a ella no n’hi ha una altra alternativa, sembla.

Mentrestant...

Mentrestant, predicarem la igualtat, el dret a la igualtat de totes les persones, ja siguin homes o dones o qualsevulla de la diversitat de gènere que reconeixem avui dia. El que importa és que ens estimem i que cadascú ho faci ho vulgui i li plagui, si convé malalts d’amor però en cap cas des d’amors malalts.

El patriarcat ens les pren

Però el llast ve de tant lluny que encara ens queden moltes, massa, víctimes pel camí, unes consumades i altres anunciades. Dones assassinades per les que sortirem al carrer indignades, amb un dol amarg per la ràbia i la impotència de no haver pogut arribar a temps perquè ella s’obrís a l’altre cara de l’amor, el que li oferim la família i les persones que li som properes. Maleït patriarcat que ens les pren!

maribelanoia@gmail.com