PERQUÈ ESTIC AMB IGUALADA SOM-HI

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem ja en plena campanya per les properes eleccions municipals, les que ens toquen de més a prop perquè les persones que es presenten per representar-nos al nostre Ajuntament són veïns i veïnes, coneguts i fins i tot amics nostres, per això -malgrat totes les candidatures de totes les eleccions contenen noms i cognoms- aquestes tenen un caràcter de proximitat, diferent de les que ens queden més lluny.

Amb el Jordi Cuadras i la Montse Montaña

Pensar globalment actuar localment

Crec que, sense posar en qüestió l’àmbit local d’aquesta contesa electoral, a l’hora de l’anàlisi polític no ens podem permetre la omissió de tenir en compte el context en que es duen a terme, fins i tot perquè -a través dels Ajuntaments- rebem la influència de les polítiques que obeeixen a directrius d’àmbit mundial. I no em refereixo al posicionament que cada partit polític ha tingut entorn el què ha estat el monotema en els darrers anys, sinó -sobretot- en com ens repercuteix, en el dia a dia, les polítiques liberals que imperen i l’amenaça de retrocés real que representen aquelles forces populistes i totalitàries que proclamen el discurs de l’odi .

És en aquest context que no deixaria de ser una actitud infantil, o -en tot cas- poc madura, la que s’afronta com un pols entre els diferents col·lectius per mesurar-se la força que tindrien si fossin davant un altre escenari electoral.

Amb la Farah

El que importa, la gent

Sempre he defensat posicions d’esquerres, des d’una ideologia de fons que m’orienta, sí, però que no em porta a altra conclusió que la de sumar des de les diferents sensibilitats de les esquerres, perquè l’esquerra és plural i diversa, i això no és sinó una riquesa a l’hora de sumar i avançar en clau de progrés en la societat que ens ha tocat viure. Al contrari de la dreta, que sempre va a la una, els seus són uns interessos clars on qui paga mana, i a l’era de l’imperi del capital, les seves decisions són inqüestionables. Per això es dota de seguidors acrítics, gairebé mesells, on el pensament no és sinó un amplificador dels seus postulats i són susceptibles de poder-se comprar, és a dir, de tenir adeptes per allò dels estómacs agraïts...

La unitat de l’esquerra

I per tal de fer front a aquest model insolidari i egoista, sempre he apostat per la unitat de les esquerres, tot i que en el decurs de les diferents conteses electorals les diferents candidatures hagin pres noms diferents, però a cada moment he cregut en la suma de voluntats transformadores front l’immobilisme o la perpetuació d’un model econòmic basat en els interessos d’uns pocs en detriment dels interessos de la majoria.

Recordo l’època del tripartit a Igualada (1992-1995), on la suma de tres forces polítiques varen fer possible un govern transformador, indubtablement d’esquerres, en el que tan cadascuna de les forces que el conformaven -com també els seus líders- mantenien la seva identitat, oferint uns posicionaments plurals des de la diversitat, però que sumaven en el dia a dia i -el què és més important- en un canvi en el model de ciutat.

L’època de l’Entesa va ser  una continuïtat en la gestió d’una etapa que ha passat a la història. Les avantatges d’alguns canvis substancials encara les gaudim avui. Potser la fórmula d’una sola candidatura diluïa la riquesa de la seva diversitat, la que la alimentava i donava fruit, però la petjada de la seva actuació encara perdura i es pot dir que enyorem aquell impuls.

Treballant amb il·lusió per la nostra ciutat

La Igualada Som-hi del Jordi Cuadras

Ara tenim de nou una oportunitat per continuar aquell impuls tot apostant per l’esquerra transformadora, des de la diversitat, la d’un grup de persones que -des del primer dia i de la mà del Jordi Cuadras- treballem amb el punt de mira posat en la ciutat i la seva gent, no en què Igualada surti als mitjans com una marca comercial a costa de projectes de fum, pensats més en clau de lluïment personal del seu Alcalde (o la seva promoció personal) més que no pas en atendre les demandes reals de les persones que composen la mateixa ciutat.

Una ciutat on s’hi pugui viure

Perquè, per exemple, el problema de l’habitatge no es pot camuflar venent la ciutat com una plataforma per al turisme, una forma de treure profit d’uns habitatges buits que els seus propietaris es neguen a rehabilitar per oferir-los com a parc de lloguer per la gent que vol viure a Igualada i no té possibilitats d’accedir a un habitatge digne. Els habitatges buits i el model de potenciar els supermercats en detriment del petit comerç fan del centre de la ciutat una ciutat gairebé fantasma. S’omple per les festes, sí, però qui les omple és la gent que resideix a d’altres indrets d’aquesta ciutat que es resisteix a ser únicament dormitori.

Un equip cohesionat pel canvi

Aquests i d’altres temes formen part d’un programa elaborat de forma molt participativa i tenint en compte l’opinió d’una ciutadania que també s’ha consultat. L’equip d’Igualada Som-hi està format per homes i dones de diversa procedència i condició, on s’hi respira aire fresc, il·lusió i ganes en una companyonia que no entén d’altres propòsits que maldar per fer una igualada millor, social, oberta i en comú. Som-hi doncs.

maribelanoia@gmail.com

NEUS CATALÀ, UN TESTIMONI DE LLUITA CONTRA L'OBLIT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Amb 103 anys Neus Català ha tornat a aconseguir sobreviure a la mort. Primer als camps d’extermini nazis, i ara perquè el seu llegat roman entre nosaltres. El 16 de març de 2007 va ser a Igualada convidada per les associacions de dones i l’Ateneu Igualadí, on se li va retre un reconeixement ciutadà pel seu testimoni en la lluita contra el feixisme, una amenaça que avui, dissortadament, torna a fer-se molt present. Per això és un bon moment per renovar el nostre compromís de no silenciar la pròpia història per tal que mai més es puguin repetir tals horrors, i en reprodueixo el manifest d’aquest compromís ciutadà:

Reconeixement ciutadà a l'Ateneu Igualadí

“Molts de nosaltres no vàrem viure la guerra, una guerra que va marcar fortament tots aquells que la varen viure i sobreviure... Estaven en joc unes idees, sí, però les circumstàncies familiars, polítiques o territorials eren massa sovint els condicionants que marcaven la línia divisòria si s’havia d’estar a un cantó o a un altre. L’enfrontament i l’odi generat per la pèrdua de familiars volguts, calava a fons a totes les llars. Les morts, les persecucions i la fam conseqüents a les guerres es sofria a les dues bandes.

Al seu temps, en Raimon ens deia: “Molts es varen quedar, havien guanyat, diuen; d’altres conegueren l’exili i els seus camins...”, També deia: “jo no he vist aquelles morts de ràbia, jo no he vist aquells morts de fam, jo no he vist aquelles morts al front, jo no he vist aquelles morts a les presons... No, jo no ho he vist i tot m’ho han contat i, encara avui, la gent que ho ha vist, amb por ho conta....”. Comparteixo la seva conclusió d’estar convençuda de que -en realitat- “tots havíem perdut”.

Gairebé era tabú parlar de la guerra, i el poc que ens explicaven eren experiències terribles que esgarrifaven les nostres ments d’infant. Més que alimentar venjances, tal volta el que pretenien amb el seu silenci, tot pretenent que ens allunyéssim d’aquells compromisos perillosos, en realitat era protegir-nos, segur.    

Però el temps és justicier, i, tard o d’hora, quan l’assumpció de la pròpia consciència com a éssers humans ho fa possible, rescatem aquells fets viscuts de forma traumàtica, així com els records de vida patits, des de la repressió del subconscient col·lectiu que els emmagatzema, fent que la veritat suri inexorablement a la superfície.

La memòria històrica

Vivim uns moments de recuperació de la memòria històrica, de saber de les raons dels qui feren front a l’aixecament militar del General Franco contra la República, un sistema democràtic legítimament constituït. Perquè la veritat és tossuda i no es resigna a ser callada i és així com, malgrat la foscor de la llarga nit de la dictadura i el silenci imposat en el procés de transició democràtica, estem coneixent episodis de la nostra pròpia història.

Hem esbrinat bastant de tot allò que suposen les gestes de la política oficial, però no hem sabut massa de la resistència civil, de com -particularment les dones- afrontaven la vida quotidiana des de la mateixa supervivència, tant des del punt de vista material com del social.

Els anys de la postguerra foren difícils per tothom, i totes les famílies que hi havien perdut algun dels seus membres, o que en desconeixien la seva destinació, hagueren de sobreviure al buit de la seva absència i, en molts casos, al setge social de ser assenyalats amb el dit simplement per ser considerats perdedors. Per això és tan important recuperar la memòria, per poder netejar cada nom condemnat en fals, per poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que ja no estigui segellada per l’anonimat en un indret desconegut, i recordar amb orgull totes i cadascuna de les persones callades a qui han negat la seva dignitat.

Avui aquí, a Igualada, en el marc dels actes commemoratius del Dia de les Dones, hem volgut posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat doblement silenciada. I volem fer-ho amb la presència de Neus Català, que en el seu testimoni contra l’oblit ens ha esperonat a fer-ho.

Ravensbrück

Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o Dachau, però s’ha parlat ben poc de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90 Kms. De Berlín que tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però, a la vegada, ben comunicada amb la capital.

Creat el 1939, aquest camp de concentració va esdevenir ràpidament un centre de producció per la indústria de la guerra. Les presoneres hi deixaven les últimes forces per fer components elèctrics, teixir uniformes pels soldats al front o bé fabricant material bèl·lic en els camps annexos. La indústria alemanya, còmplice amb el règim nazi, havia trobat en les deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina que estava mobilitzada al front de la guerra. Quan ja no servien per treballar se les deixava morir de gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí a la cambra de gas. Es calcula que a Ravensbrück hi van trobar la mort, de la forma més atroç, més de 92.000 persones, la majoria dones i també infants.

Ho testifica Neus Català i Pallejà, l’única supervivent dels camps d’extermini nazi de Ravensbrück. Aquesta dona nascuda el 7 d’octubre de 1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Priorat, en ser alliberada d’aquell camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien sobreviscut, varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que havien viscut.

Al llibre que ha escrit l’Elisenda Belenguer, li diu: “jo t’explico lo meu, però el què jo vaig fer no és res, és només una part del que varen fer milers de dones espanyoles”.

És que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat durant la II República i que varen tenir un gran pes en la producció i  manteniment d’un estat democràtic en la qüestió social, educativa, assistencial i política del nostre país.

Neus català signant al Llibre d'Honor de l'Ajuntament d'Igualada

El nostre reconeixement

Perquè ens han volgut negar la història, perquè ens volen callar la veritat i condemnaren als vençuts a la persecució, l’exili i la humiliació, les dones hem decidit trencar d’una vegada per totes amb aquesta injúria i apostem fermament per recuperar la memòria, el nom i la dignitat de totes les dones i homes que lluitaren per una vida i uns drets humans que, malgrat tornin a estar de nou amenaçats, avui per avui, molts de nosaltres els hem pogut tastar.

Per tot això, recollint el llegat del seu bagatge, des de molts raons de la nostra ciutadania, associacions i entitats diverses han volgut sumar-se a aquest reconeixement ciutadà a Neus Català per la seva lluita contra l’oblit,  prenem doncs la paraula i subscrivim solemnement, i a dia d’avui, el nostre compromís per tal que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada”.

maribelanoia@gmail.com

LA FONDA PETJADA DE NEUS CATALÀ

Neus Català va estar a Igualada en l’acte central de l’extens programa commemoratiu del Dia de les Dones en una jornada inoblidable per aquelles persones que tinguérem el goig i l’orgull de compartir amb ella petites converses en una agenda que ja va començar al migdia, en una recepció que li va fer l’Ajuntament.

Portada a Regió7 del 17.03.2007

Menuda ella i amb una lucidesa envejable malgrat els seus 92 anys, deixava constància al llibre que, en honor a tots els ciutadans i autoritats, va signar amb els seus desitjos: “Igualada, un nom predestinat que comporta les millors amistats i voluntats per una vida plena d’objectius, de prosperitat i felicitat”, i advocà perquè la paritat sigui efectiva ben aviat. 

Conscient que la gent vol saludar-la i parlar, es deixava fer fotografies a totes aquelles persones que li sol·licitaven. Així tenim que l’Alcalde Jordi Aymamí es va oferir a acompanyar-la fins la porta de les oficines municipals de l’edifici Amélior, i li va portar del braç. Una imatge simbòlica però summament tendre a la vegada. 

Però el plat fort havia de venir a l’acte central, després de compartir el dinar i conversa amb les dones que l’havien volgut i pogut acompanyar. La Maria Carme Mateu, en nom de l’Ateneu -entitat amfitriona- , havia donat l’entrada a l’escenari de la Neus Català davant un públic que la va rebre amb aplaudiments i dempeus.

Les paraules de Neus Català, el seu testimoni sobre la punyent realitat dels camps d’extermini nazis i, en particular, del que ella va viure a Ravensbrück, posen encara la pell de gallina a qui ho escolta. Però ella ho explica una i altra vegada en la convicció que està complint un jurament, el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que varen patir: si vius, ho has d’explicar, sempre conclou.

Un testimoni d'excepció

Més frapant va ser encara constatar la frescor d’un discurs fet amb tota la convicció de les idees que l’experiència encara ha refermat. Potser per això, la lluita contra l’oblit de Neus Català ha tingut el reconeixement de molts racons de la nostra ciutadania on entitats i associacions diverses han volgut sumar-s’hi recollint el llegat del seu bagatge.

Reconeixement ciutadà

En el marc commemoratiu del Dia de les Dones d’enguany havíem preparat un gest per tal de posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fer de ser dones ha estat doblement silenciada: “És molt important recuperar la memòria històrica per tal de poder netejar cada nom condemnat en fals, poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que no estigui segellada per l’anonimat en un indret desconegut. Volem recordar amb orgull totes i cadascuna de les persones callades a qui han negat la seva dignitat”, deia el manifest que es va llegir. “Prenem doncs la paraula i subscrivim, solemnement i al dia d’avui, el nostre compromís per tal que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada”.

Al final, de la mà d’unes alumnes de l’Escola de Música i de les amigues de Llegim Llibreria,  Neus Català rebé tres presents molt particulars: el so d’una tenora que irrompia la platea amb una interpretació vibrant de l’Emigrant va fer present aquella Catalunya enyorada i evocada per la Neus mentre era a l’Infern de Ravensbrück; l’Himne de Riego palesava la causa de la República per la que tantes persones hi deixaren el millor de sí mateixos, fins i tot la vida (el públic seguia el ritme picant de mans). Finalment, i des de l’escenari, dues noies li dedicaren una molt bella interpretació en violoncel d’aquest cant universal que és el nostre Cant dels Ocells, perquè cadascuna de les paraules de Neus Català que donen testimoni dels horrors d’una guerra són, per damunt de tot, el seu crit per la pau.

        Maribel Nogué i Felip

Publicat a l’Enllaç dels anoiencs el 23 de març de 2007

ESTRANGERS NASCUTS AQUÍ

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Entre nosaltres hi conviuen moltes famílies procedents d’altres països, amb cultura i costums diferents; de la mateixa manera que molts dels nostres avantpassats varen haver de buscar-se la vida a d’altres països, talment com molts dels nostres joves avui on han marxat i -fins i tot-i han format la seva pròpia família. Emigrar és un dret, i hom pot fer-ho per gust o per veure-s’hi obligat per raons de subsistència.

Imatge gràfica de l'emigració dels anys seixanta

País d’acollida

Catalunya és una terra de pas i un país d’acollida, des de sempre. A partir dels anys seixanta i setanta la seva població va créixer espectacularment degut a l’emigració procedent d’altres indrets d’una Espanya que el franquisme va condemnar a la misèria. Moltes d’ells han forjat aquí les seves arrels i es consideren tan catalans com qualsevol, sense renunciar mai als seus orígens, això sí.

A Igualada, el 3 d'octubre de 2017

Els altres catalans

Molts d’ells -fins i tot- han participat activament en les mobilitzacions en favor dels drets nacionals. D’altres potser no s’hi ha sentit cridats, i ens caldria preguntar-nos perquè, tot i que una certa exclusivitat en les formes com s’ha plantejat el sentit de la pertinença ens ho podrien explicar. Recordo quan en la lluita antifranquista ens trobàvem al carrer plegats a un sol crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, es parlava llavors dels altres catalans i es considerava que era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya. Potser avui hauríem de dir que és català tothom qui viu i vol treballar a Catalunya, perquè la situació de poder viure del propi treball no és la mateixa que als anys setanta.

Obstacles afegits

Amb tot, a banda de les dificultats d’integració per mor de la manca de treball digne, hi ha avui unes altres dificultats afegides que obstaculitzen encara més la normal inserció en una societat plural i diversa culturalment com la que tenim. Hi ha un factor objectiu que ho impedeix amb més força del que ens pensem i no és pas la llengua, qüestió fonamental en la que ja es posen alguns mitjans, sinó que és l’existència de la Llei d’Estrangeria i la munió de traves que posa al camí per tal que la gent nouvinguda d’avui, i que en aquest cas procedeix d’altres països, pugui integrar-se normalment en la societat d’acollida i dur a terme la seva vida amb plenitud.

La manca de treball d’avui

No tothom qui vol pot dur a terme el seu somni de poder viure del propi treball, més enllà de la manca de feina generalitzada, els obstacles que troben en el camí tenen algunes agreujants que només coneixen aquells sectors professionals que s’hi dediquen (serveis socials, assistencials, administratius o altres), però que no surten d’aquest àmbit professional com per aixecar el crit de la injustícia flagrant que amaguen.

Els papers

El fatídic tema dels papers és una prioritat fonamental en qualsevol d’aquests nouvinguts, ja sigui a nivell personal o també a nivell familiar. Quan arriben porten a sobre una motxilla de deutes, els que han hagut de contreure per arribar a una Europa – aparador del benestar i promesa de futur-, un futur que es nega als seus països d’origen. El primer obstacle és assolir un permís de treball, que a vegades només és de residència, un permís que -com a mínim- els permetrà posar-se a la cua com tothom i fer el propi camí, segurament en precari, però val més això que res. Sovint, la precarietat ha pres forma de treball en negre, és a dir, sense declarar. D’alguna manera s’ha de subsistir, i sempre hi ha qui s’aprofita... Diuen de les ajudes que reben els immigrants, però no diuen la quantitat de diners que han de pagar per assolir els permisos de residència o de treball, ni com -sovint- han de pagar-se ells la Seguretat Social per tenir un contracte formal que els permeti renovar i regularitzar la seva situació sense la por de que els parin pel carrer i els puguin retornar als seu país on, al marge del tractament inhumà que poden rebre als C.I.E. (Centre d’internament per a persones estrangeres) hi arriben fracassats i són amenaçats per uns deutes no saldats...

Joves de casa participant en activitats de la ciutat

Joves que no poden treballar ni continuar estudiant
El més greu és el què passa amb els infants de les famílies que ja porten un temps aquí (i que continuem tractant de nouvinguts...). Potser encara no els han pogut fer ni la documentació de residència per mor de no disposar d’una situació laboralment estable, o potser no han pogut acumular els diners suficients per pagar els tràmits necessaris... La qüestió és que hi ha joves que, en acabar els estudis obligatoris és difícil que puguin continuar estudiant ni que hagin estat bons estudiants i hagin tret nota, tant sols seran residents sense ni poder encara treballar...

Dones obligades a dependre del marit
Per no parlar de les dones que són aquí per reagrupament familiar. El permís de residència de moltes d’elles està vinculat al marit i no inclou el permís de treballar o -en tot cas- han de tramitar el permís de treball a partir d’un contracte que no troben, cosa que els obliga a dependre sempre del marit...

                              Fills amb situació diferent

Jo també sóc d'Igualada - Una acció de denúncia de la campanya del PxC per la recollida d'aliments sols pels de casa

El mateix passa amb els més petits, amb l’agreujant que es poden trobar dintre la mateixa família, i fins i tot a la mateixa taula, infants amb papers i infants sense, i que -per exemple- quan arriba l’estiu, si la família vol anar al seu país per veure la família que hi ha deixat allà no se’ls poden emportar amb ells perquè -en no tenir documentació- no podrien tornar i reemprendre així l’escola, una escola que no exclou però que cal prendre totes aquelles les mesures per tal que no hi hagi alumnes de primera i alumnes de segona, donat que per raons de manca de papers fins i tot es poden veure obligats a repetir curs.

Igualada, setembre 2017

Sense dret a vot
Ara venen eleccions, tant al Congrés dels Diputats com als Ajuntaments. Molts d’aquests ciutadans i ciutadanes no podran exercir el dret democràtic de vot, tot i que tindrien molt a dir sobre quin sentit es dóna a una Llei d’estrangeria excloent o -pel contrari- qui defensaria unes disposicions legals més inclusives i-sobretot- més humanes. Però encara no tenen el DNI. No han passat els 10 anys -aproximadament- que han d’haver tingut una regularitat de papers en regla a banda de superar altres proves de coneixements culturals generals (i sempre costa diners...).

Eterns nouvinguts

Enllaçant-nos amb les estáues que ATLAS va regalar a la ciutat

I molt més a dir tindrien pel que fa a qüestions de la seva ciutat, aquelles que els afecten en el dia a dia com tothom. La barrera dels papers no els permetrà d’intervenir en igualtat davant les convocatòries a les urnes. Com que no voten potser ningú es recordarà de la seva situació, però ningú ens pot impedir visibilitzar i denunciar la seva situació tan injusta, perquè malgrat que molts d’ells s’han educat aquí, o fins i tot hi ha nascut, fins quan els continuarem considerant nouvinguts i els tractarem com a estrangers?.

maribelanoia@gmail.com

"BAULA" S'ACOMIADA EN UN SOPAR MOLT EMOTIU

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Després de 25 anys d’intensa activitat en el compromís solidari, aquest dissabte BAULA va tancar el seu cicle en un ambient familiar i molt emotiu. Enrere quedava un llarg camí de vivències, experiències i aprenentatges recordats ara després d’una etapa que començava d’ençà la joventut, però contemplat ja des d’una mirada d’adults.

La gent de BAULA

Mica en mica ens anàvem retrobant vells amics i amigues, companys de viatge d’aquest trajecte que ha durat 25 anys. Al voltant d’unes taules on compartíem un pa amb tomàquet, conversàvem animadament. Tothom sabíem que es tractava d’un comiat, però també que no era un adéu per sempre.

Així ens ho recordava, en nom de tot el grup de BAULA, en Rafa Sánchez en la seva emotiva intervenció. Va parlar d’una BAULA que deixem enrere i que podrà estar buida de persones, però la deixem plena de contingut. “En aquests 25 anys s’ha anar omplint de reunions, conferències, viatges, sopars solidaris.. que ens han servit per ser crítics amb aquest sistema universal que afecta a tants milions de persones, i que beneficia només a uns pocs”. Va recordar el començament de Baula amb un projecte d’ajut a un menjador infantil de Nicaragua “las ollas de soya” a Masaya, per continuar amb un projecte d’electrificació a la Comunitat David Tejada, de Paiwas, per tal de posar llum a la foscor de la nit d’algunes famílies però -sobretot- per disposar d’electricitat en un petit dispensari on es realitzaven cures, i necessitaven posar una nevera per la conservació de les vacunes. Més tard, al mateix Paiwas, es va dur a tgerme el projecte “la casa del niño y la niña” per endegar tot seguit una nova etapa amb CEF MUJER, a Panamà, becant a estudiants indígenes per tal que poguessin desplaçar-se a la capital i exercir estudis secundaris que només s’hi feien allà. L’ajut s’estenia també  a la seva estada i manteniment, així com al cost dels estudis, perquè llavors -a Panamà- éren privats”.

“Enmig de la nostra activitat vàrem haver de fer una campanya d’urgència a tenor de l’Huracà Mitch que l’any 1998 va colpejar amb força centreamèrica i -en particular- algunes de les comunitats en les que hi havíem treballat”. En un temps rècord vàrem poder enviar-hi més d’un milió de les antigues pessetes”, recordava.

Baula es va vincular aviat amb els Comitès Oscar Romero, arribant a ser-ne els coordinadors de tots els C.O.R. de l’estat. És que han begut del missatge d’Òscar Romero, aquest bisbe assassinat a El Salvador i qualificat de màrtir per ser la veu dels sense veu tant a El Salvador com a tota l’America Llatina, així com també el missatge del català Pere Casaldàliga i tota la corrent de l’església anomenada “teologia de l’alliberament”. ÉS allò de “les seves causes són les nostres causes”.

Més tard, de la mà de Josep Maria Pujol, explicava, continuarem la nostra activitat a Rwanda. Els contactes que hi va deixar allà l’actual rector de la Parròquia de Sant Maure va permetre un apropament a la realitat d’Àfrica i aprofundir així en el que no és ja “el tercer món” sinó una realitat de països empobrits.

Recordaven també l’activisme dut a terme, per exemple, quan vàren penjar crespons negres als fanals denunciant el genocidi al Zaire, o quan durant molts dilluns ens concentràvem fent sonar la sirena de guerra i s’escoltava el bombardeig de la guerra dels Balcans, que ens posaven els pèls de punta, o les cassolades contra la guerra a l’Iraq, o a les manifestacions contra la guerra...   

Rafa Sánchez recordava també el compromís de Baula amb la realitat que ens envolta: l’acollida d’un grup d’emigrants africans on ajudàvem amb classes de llengua (o bàsicament suport afectiu), el projecte de la Casa del Món que, a banda de donar classes de català i castellà, el que es pretenia era establir llaços amb les dones de la comunitat magrebina,; fins la nostra participació a “Som Poble” on, de la mà d’altres entitats i persones particulars, hem treballat en el banc d’aliments...

En Rafa concloïa la valoració que, tant per a ell mateix om per les  companyes que representava, havien significat aquests anys, perquè aquesta vivència els ha servit per ser millor persones, per aprendre a tractar tothom per un igual sense importar el seu color de pell, l’ètnia, la religió ni el sexe: crec, va dir, que -en el fons- és el que hem intentat transmetre amb les nostre activitats, perquè hem après que per ser efectius cal ser -sobretot- afectius.

maribelanoia@gmail.com

ELS DRETS FONAMENTALS, LA BASE DE TOTA DEMOCRÀCIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Una de les coses que, en el que s’ha qualificat de modèlica transició fins que ens vàrem dotar de la Constitució de 1978, va ser considerada com una conquesta arrancada a la dictadura, varen ser les llibertats i els drets fonamentals, uns drets fonamentals consagrats a partir de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada per les Nacions Unides el 1948.

Al crit de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia a Igualada

La lluita antifranquista

Veníem d’una llarga nit de morts i repressió, uns anys foscos de manca de llibertats i de venjança vers els perdedors per part dels qui, després d’haver orquestrat un cop d’estat militar, s’erigiren en victoriosos per damunt d’aquells que sorgiren legítimament d’un procés democràtic com va ser la II República. Uns anys d’ofec i persecució que a la història encara li toca  recuperar per un silenci imposat amb una Llei d’Amnistia que pesa com una llosa sobre la nostra fràgil democràcia, una amnistia que en no haver-hi hagut cap judici sobre els culpables d’aquell genocidi els ha fet immunes i -fins i tot- ara poden emprar instruments d’aquest sistema democràtic per presentant-se a les eleccions a cada descoberta i dur-nos de  nou al passat, encara que sigui de la mà de la democràcia de la que tan han blasmat.

No a la impunitat

L’Oficina de l’alta comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans ja ha demanat a l’Estat Espanyol la derogació de la Llei d’Amnistia de 1977 perquè incompleix la normativa internacional en matèria de drets Humans, doncs Espanya està obligada, sota llei internacional, a investigar les greus violacions dels Drets Humans, incloses les dutes a terme durant el règim de Franco, i a processar i castigar -si encara són vius- els seus responsables recordant el dret de reparació que tenen les seves víctimes.

Igualada. El dia que Juan Carlos I va abdicar a favor del seu fill.

Monarquia imposada   

Si bé, com deia més amunt, la nostra Carta Magna va ser celebrada per la conquesta de drets i llibertats negades i perseguides fins llavors, també va ser fruit d’un procés de consens, per tant, de concessió per ambdues bandes. A la gent que havíem lluitat contra la dictadura se’ns va imposar el Títol II i el Títol VIII. El títol II, que fa referència a la Corona, amb una Monarquia Parlamentària que ha esdevingut obsoleta en el temps, i no sols pel seu sentit antidemocràtic, sinó també -i sobretot- per haver-se mostrat poc exemplar i empastifada de corrupció al més alt nivell.

Els drets nacionals

Amb el temps, i sobretot perquè la societat la formen avui aquelles generacions que no la decidiren, aquest títol, i també el Títol VIII, que fa referència a l’estructura territorial de l’Estat i les seves Comunitats Autònomes, grinyolen i la qüestionen. No cal dir com aquesta cotilla ha ofegat les ànsies sobiranistes d’un poble que se sent menyspreat i com, en aixecar-se aquest poble per molt que ho hagi fet de forma pacífica i exemplar, les forces més retrògrades de l’estat han mostrat la seva veritable pell de llop que ja ni es disfressa d’ovella vigilant.

Els drets socials

Ja es va dir llavors que la Constitució de 1978 era com una navalla de doble full, que segons qui estigués al govern podria fer-la girar cap a un cantó o un altre, cap a aprofundir en els drets socials i/o drets nacionals o caminar vers la involució, i ja s’ha vist cap a quin cantó han exercit el poder aquells governs de la dreta que encara enyora el franquisme.

Manifestaació feminista a Igualada el 8 de març de 2019

El feminisme li fa front

I val a dir que la conjuntura internacional, sobretot d’ençà que Donald Trump és el President dels EUA, els és favorable. L’integrisme, el feixisme i el racisme, que sempre hi ha estat però que -com els ous de la serpent- restaven hivernats, han sortit de la llobatera i s’han tret la careta. L’entrada de VOX al Parlament d’Andalusia ja ens ha mostrat la seva gargamella i voracitat, sobretot pel que  fa als drets de les dones, així com els discursos del líder del PP Pablo Casado i les seves propostes gens encobertes de privatització de l’educació, de la sanitat i del desmantellament de tots aquells serveis que garanteixen uns drets socials i fonamentals que consagra la Carta Magna de 1978. Algun tribunal, començant pel Tribunal Constitucional, els processarà per conspirar contra els seus principis?.

Companyes del col·lectiu Compartim Ciutadanania a la manifestació després dels atemptats del 17 d'agost del 2017.

Visibilitzem els nostres veïns i veïnes

Aquest dijous és el Dia Internacional contra el racisme i la xenofòbia, una epidèmia que es fa present de forma perillosa a casa nostra, i que pretén dividir-nos per raons de diferent país de procedència u origen cultural, de color a la pell, d’orientació sexual, de diverses confessions o creences religioses, d’opinió diversa o qualsevulla altra condició o circumstància personal o social.

Ressorgeix perillosament de nou

Fa quatre anys tot el món “civilitzat” va reaccionar front els atacs terroristes de París a dibuixants de la revista satírica de Charlie Hebbo, apel·lant a la llibertat d’expressió com a baluard de les llibertats d’occident (avui tenim a la presó cantants i humoristes censurats per la seva expressió artística). I aquest divendres, un terrorista va atacar dues mesquites a Christchurch de Nova Zelanda, amb el resultat d’uns 50 morts. Altres mesquites a Europa han rebut també, aquests dies, nous atacs. On són les mostres de solidaritat amb la comunitat musulmana?, i als nostres veïns i veïnes, els hem mostrat el nostre suport?.

Protesta contra els atacs als centres de MENAs

Agressions en el dia a dia

Per aquest dissabte, per part de la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme,  s’ha convocat a Barcelona una manifestació contra el racisme i l’extrema dreta. El portaveu d’aquest col·lecti David Karvala ha parlat d’aquest atemptat que només s’entén en el context de la islamofòbia dins la societat, assenyalant el paper de diversos polítics i mitjans de comunicació a l’hora de fomentar aquesta islamofòbia. Alhora ha assenyalat l’augment dels assassinats masclistes i d’agressions LGTBI-fòbiques en un moment en què VOX vol limitar els drets de les dones i les persones LGTBI. També ha criticat que, a la societat actual, existeixen diferents mostres de racisme, com ara la recent onada d’atacs a centres que alberguen MENAs (menors estrangers no acompanyats) i la impunitat dels atacants (no li consta que hi hagi hagut cap detenció).

Al carrer pels nostres drets fonamentals

Estem vivint una veritable regressió de molts drets assolits en llargues i costoses lluites d’anys i anys, i això no ens ho podem permetre. Els drets, que sempre han estat conquerits, cal defensar-los cada dia, i el més adient és que una societat amb drets cal construir-la de baix a dalt, per la seva implicació i garantia de continuïtat. Els drets socials, els drets nacionals i tots els drets són importants, però no és poden contraposar. El què està clar és que sense els drets fonamentals no hi ha cap base per poder caminar i avançar en cap dels drets dels que encara ens queda molt camí per recórrer.  

maribelanoia@gmail.com

UN COP L'ANY TOCA, I LA RESTA?...

CIUTADANA DEMPEUS - MARIBEL NOGUÉ i FELIP -

Ningú posa ja en dubte les raons que tenim les dones per commemorar el 8 de març amb actes reivindicatius i de lluita, amb una Vaga Feminista en portes que apunta que ens farem visibles com aquell qui diu “urbi et orbe”. Ara bé, és que les nostres reivindicacions tan sols cosa d’un dia, o fins i tot d’una setmana?. Té fonament la afirmació que fan moltes persones de que, quan es commemora algun altre dia per més causes, afirmen que  no hi hauria d’haver un dia especial perquè ja no caldria?.

Raons encara vigents

Doncs no, no tenen fonament. Perquè sí, sí que cal un dia per commemorar cada cosa que estigui establerta, i més per nosaltres, per la causa que defensem les dones. Les raons?, doncs en principi per una raó quantitativa (que és la que preval en aquesta societat), perquè som més del 50 % de la població. Però hi ha moltes altres raons de naturalesa més aviat qualitativa, més pròpia de com les dones concebem la societat i la mateixa vida: perquè les dones som les que aportem la vida, no sols perquè en som portadores en la fase de reproducció biològica sinó perquè som les que, de forma ancestral, tenim cura de les tasques de reproducció de la vida mateixa, no sols amb les persones que tenim al voltant sinó també al nostre entorn.

La saviesa de vida

Perquè quan es tracta de la vida humana el bagatge de les dones ve de lluny, com una saviesa ancestral que ens permet entendre les persones que ens envolten ja des del balbuceig dels nadons, passant per allò que preocupa als infants en la descoberta dels seus perquè, per les inquietuds dels nostres joves i les seves incerteses, pels encisos i desencisos de l’amor i el desamor a mesura que entren a formar part del món dels adults, de l’aposta per formar família pròpia amb la maduresa interior que s’assoleix a partir de l’experiència vital, o també o les incomprensions i solitud de les persones més grans, perquè certament és incomprensible que al final dels seus dies no rebin atenció, comprensió i reconeixement.

Consell internacional de les tretze dones indígenes

Respectuoses amb el medi ambient

Les dones sempre hem estat lligades a la natura, i no parlo ja de la realitat de les dones que formen part del món no industrialitzat, particularment les dones camperoles i ramaderes d’Àfrica o Llatinoamèrica, tampoc les dones que es dediquen al camp dintre dels països que conformem la Unió Europea, sinó també totes les dones -diem-ne- d’aquí. A l’hora de preparar l’alimentació dels nostres sempre tenim present els millors productes possibles, per la seva salubritat i -cada vegada més- per la gradual consciència de la necessària sostenibilitat del planeta, també en el reciclatge. A banda, qui no té una planteta interior o, si té alguna sortida, dona vida a plantes i flors en jardins o terrasses?. Sempre tenim en compte la mateixa natura i procurem tenir-ne cura de prop.

Cura també en salut

És que ens importa la salut dels nostres i sabem, des de sempre, que la natura ofereix aquells remeis adients per afrontar refredats o indisposicions lleus, també per aquelles cures més delicades de les malalties que sobrevenen als nostres. Ho hem vingut fent des de fa anys...

La tecnologia al nostre servei?  

La forma en què el capitalisme i el consumisme ha entrat a les nostres vides ha canviat també les nostres costums. És una avantatge, certament, que l’evolució tecnològica permeti que tinguem rentadores i tota mena d’electrodomèstics que ens fan la vida més fàcil, sí, però no per això ha de deixar de ser més compartida, no ho oblidem.

Avantatges a mitges

Caldria preguntar-nos, no obstant, si el temps que guanyem amb aquestes avantatges l’aprofitem per nosaltres mateixes o l’ocupem en d’altres obligacions. Perquè mica en mica hem anat prenent consciència de les diferències que ens presenta aquesta societat patriarcal, com xoca frontalment amb el sentit de justícia que generalment tenim les dones,  i com ens rebel·la cada fet que afecta no sols als nostres sinó també a les dones en general i al conjunt de la societat.

Una tasca de dones?

El nostre és un lliurament desinteressat, sí, perquè la nostra aportació al treball de reproducció de la vida no és ni retribuït ni reconegut, és com una càrrega que se’ns ha adjudicat i que depèn -exclussivament- de nosaltres des de sempre.

Doncs no, no és de rebut que les tasques de reproducció de la vida que es donen en el marc de cada llar no estiguin repartides en funció de les capacitats que cadascú hi pugui aportar. Ja des de ben menuts els infants, nens i nenes, han de poder assumir allò que poden fer per educar la seva autonomia i compromís amb el col·lectiu on viu i conviu. Favors els uns als altres i/o distribució de les tasques segons afinitats, sempre; però obligacions de les dones, pel fet de ser-ho, assumint rols i responsabilitats dels altres perquè ens toca: mai.

Ni reconeixement, ni gràcies

Per això fa anys les feministes diem que “cada dia és 8 de març”, perquè és cada dia que fem anar el món, i per un dia volem parar-lo perquè la nostra absència es noti i que, en aquest buit, hi deixem la nostra fonda petjada, la del pas de vida que hi deixem un dia rere l’altre, i no tan sols un cop l’any. No ens neguem a treballar per la vida, ens neguem a què se’ns consideri una obligació d’aportació gratuïta i- a sobre- que no se’ns reconegui socialment ni per donar-nos les gràcies.

maribelanoia@gmail.com