ELS ROSTRES DE LA POBRESA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip.

Potser la pobresa no té cognoms, és pobresa i punt, com va dir la actual Directora de Càritas - Anoia, Montserrat Roca i Tort, en una entrevista publicada a l’Anoia Diari l’1 d’octubre passat. Potser ella també ens podria parlar dels diferents rostres que té la pobresa avui, una realitat quotidiana que ens colpeja la consciència i que no fa sinó que incrementar el nostre enuig per la situació tan injusta que patim i que no ha de tenir altre efecte que reforçar, si cal amb més convicció, el nostre compromís per eradicar aquesta situació tan humiliant per les persones que la pateixen.

 Pobresa cronificada

Aquests dies s’ha celebrat a La Farga de l’Hospitalet el III Congrés de Serveis Socials Bàsics, des d’un acompanyament professional i per una transformació col·lectiva. Coincideix que aquest dimarts 16 va ser el Dia Mundial de l’alimentació, i dimecres 17 el Dia Internacional per l’eradicació de la pobresa. Per aquest motiu, en aquest marc, el col·lectiu “Pobresa Zero – Justícia Global”, que agrupa més de 3200 organitzacions de l’àmbit de l’acció social, la cooperació, la pau i els drets humans a Catalunya, ha fet públic un Manifest en el que denúncia: “Drets vulnerats, pobresa cronificada i desigualtats en augment”.

Greus retrocessos

“Hi ha realitats que no tenen espera. Les persones han de poder cobrir les seves necessitats bàsiques arreu i en tot moment, però més enllà d’aquests mínims cal treballar de manera permanent per construir un ordre social just i equitatiu que garanteixi el compliment universal dels drets humans”. “La paràlisi política i institucional que hem viscut darrerament és injustificable i no es pot allargar més, i tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, hem patit greus retrocessos en el terreny social que, malgrat la suposada recuperació econòmica, no s’han revertit”.

Prioritats desdibuixades

Amb tot, després d’un llarg període de letargia, els discursos tornen a posar sobre la taula les qüestions socials i els pilars de l’Estat de Benestar que haurien d’assegurar una vida digna a tothom: salut, educació, serveis socials, habitatge i subministraments bàsics, ingressos mínims, equitat de gènere, treball, acollida i integració... No obstant, si bé la cohesió i la inversió social apareixen com una prioritat sobre el paper, a la pràctica queden totalment desdibuixades.

La Renda Garantida i el Salari Mínim

L’únic gran avenç assolit darrerament en matèria social, la Renda Garantida de Ciutadania, està molt lluny encara de satisfer les expectatives que va despertar, i les deficiències en la seva aplicació han limitat de forma notable el seu abast. Per altra banda, per combatre la pobresa de molts treballadors i treballadores que no arriben a final de mes, els nous Pressupostos de l’Estat contemplen la pujada del salari mínim a 900 euros. Potser encara és insuficient, tot i que alguns polítics –dels que tenen les espatlles ben cobertes- s’atreveixen a dir que recorreran aquesta mesura perquè la troben inassumible, però no troben pas inassumible totes aquelles despeses milionàries que no reverteixen directament a la gent.

  

Maleïda hemeroteca

Concretament, Albert Ribera de Ciudadanos proposava, en el seu programa electoral del 2008, que el salari mínim hauria de ser de 1032,70 euros, i d’això fa deu anys. Qualsevol diria que l’economia no s’incentiva amb un millor poder adquisitiu... Clar que parlem d’una economia de consum, quan l’economia que impera és l’altra economia en majúscules, la del capitalisme financer que sols vol obtenir guanys per alimentar els grans negocis del món: les guerres, les drogues i la tracta d’éssers humans. Les persones?, no compten, sols són un obstacle a treure del mig si cal (el darrer episodi: el Yemen)...

Un sistema insostenible

Tal i com diu el Manifest de Pobresa Zero – Justícia Global: “L’especulació amb bens de primera necessitat és un exemple paradigmàtic d’un sistema malalt i insostenible que ens condemna a patir pobresa, desigualtats i injustícies a diferents escales i nivells, i que contribueix a cronificar la pobresa malgrat la millora dels indicadors macroeconòmics. L’augment de les desigualtats al món, tant dins dels països com entre ells, evidencia la necessitat d’un canvi radical per combatre els diferents rostres de la pobresa alimentària, des de la fam extrema que pateixen els països més empobrits fins a la fam oculta que amaguen les societats més desenvolupades i que es manifesta, de manera molt particular, en la malnutrició infantil”.

Justícia Social, no assistencialisme

I conclou: “Per garantir la dignitat de les persones cal que les respostes es fonamentin en la justícia social i no en l’assistencialisme”.

maribelanoia@gmail.com

AQUELL SOMNI SOTA LES ESTRELLES

HISTÒRIES DE CÀRITAS 

(Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas) 

Era un capvespre qualsevol quan, assegut sobre sí mateix damunt la sorra, contemplava aquell horitzó que li era tan familiar, allà on el desert es confon amb un firmament curull d’estels plens de vida. Tot compungit pensava què en seria de la seva vida, quin seria el seu futur, el què li esperava a ell mateix, a la seva família i –sobretot- al seu poble, el poble sahrauí, foragitat ja fa més de 45 anys del seu país, la seva terra i el seu mar; i confinat al mig del desert a Tinduf, en un camp de refugiats.

Aquell –però- no havia estat un dia com els altres, a les notícies d’aquí gairebé no en varen parlar: les pluges torrencials del 2016 s’havien endut totes les haymes i també les cases de fang que, amb la calor, s’anaven desfent com si fossin xocolata... No es podia ni dormir, explica. La gent dels campaments només tenia l’alternativa de tornar a aixecar les cases de fang i haymes una a una, començar-ho tot des de zero, sense l’esperança de cap alternativa ni futur possible a l’horitzó...

En Daha pensava en el seu amic de Catalunya, aquell que compartien tants estius al poble on hi va anar amb motiu d’unes “Vacances de Pau”.  Recordava amb enyor els farts de riure que s’havien fet tot enfilant camins, rierols i muntanyes... Què se’n deu haver fet ara de l’amic?.

L’endemà es va posar a buscar-lo per internet i va tenir sort. El seu amic era a l’altra cantó compartint les seves angoixes i preocupacions per la manca de futur, d’esperança mateix per una vida digna -i pròpia- si es quedava als campaments. Has de venir, li va dir; on jo visc et puc acollir, perquè ara estic treballant...

Ja sóc a Espanya, li va dir un dia. Ja a casa l’amic que ara viu a Igualada, li va indicar que anés a Càritas a informar-se. D’entrada, li van oferir  ajut des del Banc d’aliments (així no seria tanta càrrega pel seu germà, pensava). Poc després s’apuntaria a un taller de català, un altre de paleta i un altre de jardineria - horticultura. Mica en mica ha constatat que en aquest “nord” hi ha també un altra realitat de sud, i que obrir-se camí aquí no és gens fàcil.

La sorpresa li van donar el dia que li van dir que tenia una entrada per anar a veure el Barça. No s’ho creia, afeccionat com és al futbol, i a més culé, faria delir la seva família als campaments, perquè els diumenges s’apleguen entorn la televisió per veure fútbol donat que aquesta és la seva principal diversió. Poc es pensa l’abonat que aquell dia que no va poder gaudir d’un partit del Barça que podria fer tan feliç algú que, habitualment no hi té possibilitats. En Daha tenia un lloc al Bus i –sobretot- un seient a les grades del Camp Nou... Tot un somni...

A Càritas ha conegut altra gent i ha fet amics, un d’ells vingut del Marroc i que -el fet de ser de dos països oficialment enfrontats- no els ho ha pas impedit. A més, durant el Ramadà, s’han trobat cada vespre per trencar el dejuni plegats amb la seva família... És que en Daha, com la seva família, és musulmà, i el seu pare li recordava que no deixés de fer el Ramadà, que calia ser un bon musulmà com li va ensenyar.

De moment té un treball precari. Tímid com és, participa d’algunes activitats de la ciutat, i en una que es va fer a Igualada en solidaritat amb el poble Sahrauí, va conèixer altre gent, i es va retrobar amb alguns altres que ja coneixia de Càritas.

Així, mica en mica, i després de gairebé un any, Igualada és ara el seu poble, el que li permet albirar un altre futur que el que li esperava sota les estrelles del desert, sense oblidar -de cap manera- la seva família d’allà, els qui mai deixaran de ser també els seus.  

maribelanoia@gmail.com

UNA MICA D'HISTÒRIA

Ciutadana Dempeus. Maribel Nogué i Felip.

Tothom, d’una manera o altre, recordem -dia a dia i fet a fet- el neguit viscut amb l’excepcionalitat dels fets desencadenats per la mobilització popular d’ara fa un any, amb la brutal resposta del poder estatal per fer front al repte de dur a terme un fet tan elementalment democràtic com és una votació per exercir la nostra sobirania, un dret que el govern del PP negava de forma reiterada. I ho recordem des de l’experiència personal viscuda a partir de la implicació de cadascú de nosaltres, perquè ningú en va quedar al marge, tan se val si era partidari o no, del full de ruta marcat pel processisme i votat per la majoria dels representants elegits al Parlament de Catalunya.

Tota la fúria del poder

Aquest fet va desencadenar -el que en podríem dir- tota la fúria dels poders fàctics que varen desplegar la seva influència en el poder estatal per impedir-ho, sense importar-ne cap conseqüència material o de violència, no importa si eren membres del govern o la societat civil que gosés secundar tal repte. Ja la resposta exemplar a la “incautació” de la seu de la Conselleria de Finances del 20 de setembre per part d’efectius de la Guàrdia Civil, la extraordinària organització de la logística prèvia per poder desplegar tot el procés d’habilitació dels col·legis electorals, amb lliçó magistral de la importació i custòdia de les urnes fins fer-les arribar a la seva destinació, la dotació de suport informàtic i administratiu, comptant –sobretot- amb una munió de voluntaris en la seva organització, així com el mateix desenvolupament de la jornada de l’1 d’octubre, desafiant el bloqueig informàtic, és també una gesta indiscutiblement democràtica que va demostrar la força que tenim com a poble, el que tenim a les nostres mans per fer-nos valer.

Posar ordre d’una altra manera

La resposta del govern del PP i la repressió soferta arreu per unes forces anomenades de l’ordre, (que –a través de les instruccions polítiques rebudes per les seves jerarquies- tan poc ordre varen posar (qui no recorda el reclutament d’aquells “a por ellos” o els “piolins” confinats al port de Barcelona)... Qualsevol diria que tots aquests efectius no serien molt més útils a la societat posant ordre a les nostres costes, i muntant campaments en condicions, per acollir als refugiats que, fugint del horror de les guerres i de la violència, s’ofeguen a la nostra Mediterrània. Hauríem d’estendre un pont de mar blava en lloc d’introduir grisor i amenaces de tornar als temps més negres de la nostra història.

Una reflexió serena

Ara que, més enllà de la indiscutible gesta d’aquells dies, i de la lluita que encara s’està duent a terme per fer front a la repressió i judicialització de la política, ens cal una reflexió serena per saber qui som i d’ on venim des d’una certa perspectiva històrica com a poble.

El valuós bagatge de l’historiador Fontana

En aquest sentit m’ha vingut com anell al dit un article publicat per Gonzalo Pontón a “El País” sobre allò que forma part del bagatge científic del mestre Josep Fontana, traspassat fa poc. Ens recordava el què li va contestar l’ ex-President Jordi Pujol quan Fontana denunciava públicament la precarització econòmica, l’atur, la degradació de l’ensenyament i la sanitat catalanes. Li va dir: no et preocupis Fontana, ara –amb la independència- quedarà tot resolt.

Des del materialisme dialèctic

El mestre Fontana ens ha deixat escrit un altre anàlisi de la situació a Catalunya a través de les seves desigualtats (les seves lluites de classe) i les seves afinitats electives. “Ja a la lluita dels senyors feudals per defensar els seus privilegis –les “seves” llibertats- li seguia la lluita per la desigualtat de les classes burgeses que cavalcaran el capitalisme en les seves diverses facècies: comercial, manufacturera industrial, financera i rendista. Despulla així el paper de la oligarquia lligada al control de la terra i als grans negocis d’importació que, a la guerra dels Segadors, manté els pagesos en un puny el 1640 quan s’apropien de les terres i d’allò comú, i que es lliura a la Castella dels Habsburg per assolir arrendaments fiscals. També són aquestes elits qui varen trair els fets de la Coronela de 1714. El segle XVIII aquesta miserable burgesia es farà espanyola i trairà Catalunya abandonant la seva pròpia llengua, diu Fontana. El segle XIX aquestes oligarquies rendistes clamaran per un dictador militar davant les reivindicacions laborals dels catalans i apel·laran a l’exèrcit espanyol el 1843 davant la revolució “centralista” com ho faran el 1855 davant la primera vaga general. Aquesta burgesia, ara “catalanista”, tornarà a sentir-se espanyola el 1870, el 1902, el 1922, el 1936, el 1977, el 1996... i sempre defensarà els seus interessos de classe que –grosserament- voldrà fer passar com els interessos del poble català, de tot el poble català...”.

És clar, aquest és un anàlisi feta des de la perspectiva del materialisme dialèctic, un mètode que –malgrat la seva autoritat científica- justet forma part dels llibres d’història.

Uns canvis socials necessaris

Jo em quedo al costat de moltíssima de la meva gent que va sortir al carrer convençuda que assolint la independència, o ara la república, es produirien els canvis socials tant anhelats. Perquè jo també vull aquests canvis socials tan necessaris i crec en la força de la gent malgrat alguns aliats dubtosos. Però també estic convençuda que no hi ha emancipació possible de caire nacional sinó va acompanyada de drets socials, i a l’inrevés.  

És per això que, per defensar la democràcia, els seus drets implícits (llibertat, igualtat i solidaritat; els valors inherents als drets humans, els drets socials assolits a costa de tantes lluites, etc...) ahir, avui i sempre, continuaré sortint al carrer.      

maribelanoia@gmail.com

L'AIGUA, AQUEST BÉ COMÚ TAN PREUAT

Ciutadana Dempeus.

La humanitat necessita aigua. “Una gota d’aigua és flexible. Una gota d’aigua és poderosa, Una gota d’aigua és més necessària que mai”. L’aigua és un bé comú indispensable per a la vida, i l’accés a una aigua de qualitat és un dret humà reconegut per les Nacions Unides, se’ns recordava amb motiu del darrer Dia Mundial de l’Aigua.

Un bé escàs

L’aigua és un bé escàs, tan sols el 0,65 % del volum de la hidrosfera, uns 8,7 trilions de litres; no obstant, cap forma de vida es pot desenvolupar sense aquest preuat element. Actualment més de 663 milions de persones viuen sense subministrament d’aigua potable prop de la seva llar, el que els obliga a desplaçar-se hores i hores fent cua o havent d’anar a fonts distants del seu lloc de residència. Alhora els cal fer front als problemes de salut derivats al consum d’aigua contaminada.

Un bé que no sadolla tota la set

Segons les Nacions Unides es calcula que hi ha mil milions d’assedegats arreu -repartits per 80 països- que pateixen la manca d’aigua, i el 50 % de la població mundial no pot fer-la sevir per rentar-se. No obstant, segons els càlculs dels hidròlegs asseguren que, amb els recursos d’aigua dolça del nostre planeta, es podria viure sense problemes el triple de la població actual.

 Un bé comú mal repartit

Estem parlant d’un element de vida molt preuat que està mal repartit, i quin preu no el marca el seu valor bàsic i fonamental per la vida com a bé comú, sinó que se li posa un preu de mercat. Aquest és l’eix principal per on pivota el capitalisme a mans de la seva visió més liberal i que s’ha anat imposant com a norma en aquest món globalitzat. La usura dels qui sostenen aquest model de societat no té entranyes, exploten aquest recurs natural sense respectar l’equilibri de la mare terra i –com un insult a la generositat d’aquest bé comú- l’exploten també per a fer-ne negoci i lucrar-se’n els de sempre, quan pel conjunt de la humanitat l’aigua és un element essencial en el desenvolupament sostenible.

Un bé clau per fer front a la pobresa

Els recursos hídrics i la gamma de serveis que donen juguen un paper clau en la reducció de la pobresa, el creixement econòmic i la sostenibilitat ambiental. L’aigua propicia el benestar de la població i el creixement inclusiu, i té un impacte positiu en la vida de milers de milions de persones en incidir en qüestions que afecten la seguretat alimentària i energètica, a la salut humana i al medi ambient.

Un bé comú privatitzat

Quina és la situació que tenim actualment a casa nostra?. L’organisme o institució més propera que ha de garantir l’accés universal a l’aigua és –en aquest cas- l’Ajuntament, i la gestió d’aquest bé ha de guiar-se per criteris socials i ambientals i no ha d’estar sotmesa al negoci privat.

Una situació irregular

Aigua és Vida va denunciar, aviat farà tres anys, que no hi ha cap contracte que reguli la concessió que té Aigua de Rigat per gestionar el servei públic d’abastiment d’aigua potable a la població d’Igualada, de Vilanova del Camí i a La Pobla de Claramunt, i que  a Piera i Masquefa la concessió que tenen acaba el 2022.

Es convoca una mobilització ciutadana

Una vintena d’entitats, aplegades entorn Aigua és Vida, ha comparegut aquest dimarts davant els mitjans per anunciar una mobilització  en defensa del servei públic de l’aigua, perquè l’aigua és un bé comú i l’accés a l’aigua potable és un dret, per tant la seva prospecció i abastament del servei ha de ser de responsabilitat pública i –en cap cas- pot ser objecte de fer-hi negoci.

La natura ens parla com revertir la sobreexplotació

Els problemes mediambientals, juntament amb el canvi climàtic, provoquen les crisis associades als recursos hídrics que es donen a tot el món. Les inundacions, sequeres i la contaminació de l’aigua s’agreugen amb la degradació de la coberta vegetal, el terra, els rius i els llacs. En aquest sentit, les solucions naturals poden donar resposta a molts dels desafiaments relacionats amb l’aigua: plantar boscos, tornar a connectar els rius amb els plans de secà i restaurar les zones humides, per exemple, pot tornar l’equilibri en el cicle de l’aigua, millorant la salut pública i els mitjans de vida.

 

Retornar el servei al municipi

Quan descuidem els ecosistemes, dificultem l’accés als recursos hídrics imprescindibles per sobreviure i prosperar, i això no ho podem deixar a mans de l’especulació i l’avarícia del capital. Per això, tota la ciutadania conscient del preuat valor d’aquest bé comú i escàs com és l’aigua, ens hem de mobilitzar per exigir que ningú tregui profit d’una situació irregular i que aquesta es reverteixi en un millor servei d’equilibri entre la sostenibilitat mediambiental i el seu ús en benefici de la població i la salut pública.

Mulla’t per l’aigua

Per això em sumo convençuda a la manifestació convocada, d’àmbit comarcal, pel 27 d’octubre a Igualada. I tu?. Mulla’t també per l’aigua. 

maribelanoia@gmail.com

LA DOLCESA D'UN ÈXIT RECOMPENSAT

Ciutadana Dempeus. 

Es respirava en l’ambient que alguna cosa de molt especial estava per venir. L’expectació era màxima. L’anunci de que les Nits Culturals tindrien per a la nit del divendres un convidat d’excepció -com ara el mundialment conegut músic igualadí Jordi Savall- havia generat una gran expectativa.

Al cor de l’Alta Anoia

Com cada any ens anàvem retrobant a la cita aquelles persones que -fidel i assíduament- repetim una experiència cultural i musical tant singular, ja sigui per l’acolliment i tracte familiar que s’hi rep com per la rigorosa qualitat musical que s’hi ofereix. Una aposta que ja fa 23 anys ens arriba puntualment cada any -el primer cap de setmana de juliol- des de Sant Pere Sallavinera, a l’Alta Anoia, un poblet que et rep amb les seves cases de pedra lluint les millors gales i amb els seus jardins i balcons en un punt ben àlgid d’una floració exuberant, com preparat just per aquest esdeveniment. És que –realment- la aportació de tota la gent del poble sense excepció –tot i ser gairebé anònima- té un paper protagonista fonamental.

Fidels a una cita

La seva Plaça tan emblemàtica -excepcional escenari natural- semblava que s’havia fet més gran, que les pedres s’haguessin eixamplat, doncs per a l’edició d’aquest any havia d’encabir un aforament de gairebé 500 persones que s’havien apuntat per gaudir de l’espectacle “Diàlegs i improvisacions: d’Orient a Occident i de l’Antic al Nou Món”; amb la direcció i interpretació de Jordi Savall a la viola de gamba, acompanyat del seu fill Ferran Savall a tiorba i veu, i un sorprenent David Mayoral a la percussió.

Musica antiga, però de sempre

Tot seguit la música entrava a la plaça de la mà d’una exhibició d’instruments, alguns de molt antics (del segle XVI i XVII va dir Jordi Savall). Una viola de gamba que, pel fet de tenir les seves cordes de tripa (sensibles a la temperatura ambient) requerien d’una afinació constant, fins al punt que –va explicar com a anècdota- quan a un músic li varen preguntar quants anys feia que tocava la viola de gamba i va dir que 50, però que la meitat se’ls havia passat afinant...

Intimisme i emoció

A través d’un recorregut en el temps i els diversos països, la veu suau i intimista de Ferran Savall, que va estar a punt de fer brollar més d’una llàgrima d’emoció, es feia present amb la mateixa intensitat que la resta de peces del concert, però aquelles improvisacions fetes a partir de cançons tradicionals catalanes varen sorprendre molt gratament els presents.

Una percussió sorprenent

Ara que, per sorpreses, les que ens va donar el percussionista David Mayoral que, amb molta delicadesa i un silenci corprenedor, canviava d’un instrument a l’altre sense que ningú ho notés, i que ens delectaren d’allò més –sobretot- quan interpretaven a duo amb el Jordi Savall el que ens varen presentar com la música d’origen irlandesa o celta que –en acabar el freturós diàleg amb els dos instruments- varen fer saltar de la cadira els complaguts oients.

Ben ple també d’artistes

La nit del dissabte la plaça tornava a lluir el seu aforament de gom a gom, per un públic delerós d’escoltar un clàssic com és “El Messies de Händel”. L’escenari començava també a omplir-se amb els membres de la Coral Cantiga i els de la Orquestra de Cambra Terrassa 48, dirigits per Josep Prats. A estones el so de la orquestra solament, a estones amb les veu del nombrós cor, i també acompanyats dels diferents solistes, s’anaven enfilant un a un fins a 41 temes d’aquesta coneguda obra. Un concert d’aquells que en són familiars sota el cel serè de color blau de nit que guarneix el recinte. Moments vibrants, moments més suaus, deliciosos tots ells, i moments exultants com el conegudíssim Al·leluia, que va aixecar forts aplaudiments tant en acabar el tema com també al finalitzar l’actuació de la nit amb el bis d’aquest Hallelujah que ens varen oferir.

Per als infants també

Un any més, el poeta Miquel Desclot va ser l’encarregat de presentar els espectacles -des del punt de vista més musical- amb l’exquisidesa de les seves paraules. I un any més, la mainada va poder gaudir d’un espectacle pensat per a ells exclusivament on la companyia Teatre Nu hi va portar “La Lluna d’en Joan”.

El dolç regust del final

El públic assistent a les Nits Culturals és un públic fidelitzat any rere any on, qui hi assisteix per primera vegada, repeteix, segur. De nou, l’exquisidesa i el bon gust presidien cada moment d’ençà que el presentador va anunciar la 23 edició de les Nits Culturals fins que les va acomiadar, donant-nos cita fins l’any vinent. Això sí, convidant-nos a una copa de cava i uns carquinyolis que ja formen part de la tradició de la mateixa festa. Una dolçor que corroborava la recompensa d’un èxit novament reeixit. Felicitats.       

maribelanoia@gmail.com

ACOLLIR SÍ, QUI I COM?

Ciutadana Dempeus.

Un dels temes que aborda la ONU aquest 2018 és la d’un Pacte Mundial per una Migració Segura, Regular i Ordenada. Això es va decidir en una reunió a Puerto Vallarta (Mèxic) a primers de desembre de l’any passat, una reunió on els EUA no hi eren perquè havien dit adéu al Pacte Mundial de la ONU sobre Migracions i Refugiats al que es volia arribar.

Algunes xifres

S’estima que hi ha hagut uns 244 milions d’immigrants entre el 2000 i el 2015. Actualment hi ha 20 milions de refugiats en països diferents als seus, i unes altres 40 milions de persones han estat desplaçades internament fugint de la violència, dels quals -segons dades de la UNICEF- 60 milions són menors d’edat.

Fugir de la guerra i els seus efectes

L’amiga i escriptora Nazanin Armanian de nou posa llum a la desinformació, o bé informació intoxicada, que ens arriba: “És fals que els immigrants vinguin a Europa per raons econòmiques. Més del 80 % fugen de guerres. Els seus parents han estat assassinats i les seves llars destruïdes. Els prop de 56 milions de persones que -des de 1991 fins avui- han hagut d’abandonar la seva llar al Pròxim Orient i a l’Àfrica ho han fet per les guerres de conquesta encapçalades pels EUA. Ells no han triat cap guerra ni tenen cap control sobre la seva situació: depenen de qui els porten cap aquí i de les terres que els acullen. La mateixa procedència de les 630 persones que varen pujar a l’Aquàrius ens mostra el nexe directe que hi ha entre la actual migració amb el nou saqueig militaritzat de la OTAN a tot Àfrica.

Fabriquem i exportem armament

És cert que, amb els nostres impostos que –segur- no amb el consentiment de la gent de pau, al nostre país es fabrica armament que va destinat a països que fomenten les guerres. Sols cal recordar la visita de Felip VI a Barcelona després dels atemptats del mes d’agost a les Rambles i a Cambrils. Va ser rebut amb rètols denunciant la seva implicació amb la venda d’armament a països que promouen les guerres com ara Aràbia Saudí. Tanmateix, cridàvem a Mariano Rajoy que érem partidaris de la pau i no de vendre armes (assenyalant el Ministre de defensa Pedro Morenés i la seva vinculació a les empreses que fabriquen armament). No hem d’oblidar tampoc que Catalunya exporta prop d’un 25 % del total d’armament que ven l’Estat Espanyol.

La ciutadania, gent de pau que vol acollir

A Catalunya, com a d’altres llocs, fa un parell d’anys milers de persones sortíem al carrer al crit de Volem Acollir. La majoria de la ciutadania som gent de pau i formem part –amb orgull- d’aquest país de pas que sempre s’ha caracteritzat per la seva capacitat d’acollir. Malgrat els darrers intents de voler-nos dividir, de voler trencar una convivència més que secular, la majoria de les persones que formem la Catalunya real hem manifestat reiteradament la nostra voluntat d’estendre el braç i aprofundir en la peculiar riquesa que suposa acceptar la diversitat com un valor. Ara bé, sovint ens preguntem: què podem fer?, que han de fer els nostres governants?, què podem fer nosaltres? Qui ho podem fer?, què, quan i com?.

Està clar que calen polítiques i acords al més alt nivell, com ara el Pacte Mundial per una Migració Segura, Regular i Ordenada que s’està maldant a nivell de les Nacions Unides, a les que els Estats membres haurien d’escoltar i fer complir les seves recomanacions. Aquestes serien unes mesures per pal·liar la situació generada per aquests èxodes massius, denunciant l’abús i explotació de tot tipus, trepitjant els drets humans més elementals amb l’escàndol recent de la política de Trump de separar els fills dels seus progenitors donant-los un tractament de presoners, pitjor encara, de confinats en camps de concentració... I només són infants...

Un èxode que destrueix les famílies

A la Mediterrània, cap país separa els fills dels seus pares literalment, d’acord, però no siguem hipòcrites: amb aquestes polítiques de tancar fronteres, enterrem al mar milers de vides, separant els pares dels seus fills entre vius i morts, entre supervivents i desapareguts... a mercè de les màfies de la tracta humana...

Obrim fronteres, volem acollir  

Mentrestant, sense deixar de denunciar la inhumana situació de les guerres i la violència que generen, la desesperació de la població civil que fuig esperitada de l’horror, que es llença al mar esperant que algú els reculli a l’altra cantó de la riba, hem d’exigir als governs que obrin les zones portuàries i habilitin espais dignes d’acolliment, de protecció i de reparació dels traumes que arrosseguen. És una obligació moral dels països que, encara que no hagin tingut el consentiment de la majoria, són responsables de les seves guerres. Hi estem obligats per responsabilitat i per consciència, perquè les guerres són cosa dels poderosos, però els morts només els posem la població civil.

Obrir també els nostres cors

Cadascun de nosaltres hem d’estar disposats a obrir els nostres cors, les portes de les nostres ciutats, dels espais comunitaris que podem oferir i -si convé- hauríem d’estar disposats també en obrir les portes de casa nostra. Acollir, Protegir, promoure i integrar són propostes que es fan cara al Pacte que s’està treballant a nivell de les Nacions Unides. Potser també podríem aplicar aquestes premisses a prop mateix de cadascun de nosaltres. Potser...

maribelanoia@gmail.com

CONTRA EL RACISME I LA XENOFÒBIA, UN COMPROMÍS CIUTADÀ

Ciutadana Dempeus.

Ara ha fet tres anys del solemne compromís de les candidatures municipals per fer front al feixisme i la xenofòbia. Eren temps pre-electorals i la presència dels partits ancorats en la intolerància i el discurs de l’odi s’havia infiltrat a les nostres institucions democràtiques. El seu discurs pervers es feia sentir i, en alguns indrets, les seves accions provocaren actituds de resposta ben valentes. També a Igualada.

Una resposta exemplar

Aquests dies ha fet quatre anys d’aquella resposta cívica exemplar front la provocació de Plataforma per Catalunya que feia campanya per recollir aliments “sols per la gent de casa”. Recordem com, convocats per la Fundació Socio-Cultural ATLAS, una bona munió de persones, majoritàriament dones, aportaren aliments a la recollida amb destinació excloent que es feia.

Moltes eren magrebines, sí, però també xilenes, peruanes, colombianes, algerianes i “autòctones”, totes elles “de casa”. Varen mostrar la seva solidaritat vers les persones que ho necessiten sense cap tipus de discriminació, discriminació que sí reben moltes d’aquestes persones en pròpia pell i en el seu dia a dia.

Una a una anaven deixant allò que portaven a les capces de la parada que hi havia, responent amb un educadíssim “no gràcies” a la “recompensa” que se’ls oferia -a mode de mofa- doncs es tractava d’un mos de pa amb pernil que pretesament havia de ser un factor dissuasori per a les persones de religió musulmana. No obstant, tothom portava un rètol on, en diferents idiomes i colors, s’afirmava: “Jo també sóc d’Igualada”.

Una declaració institucional

Ara també ha fet tres anys de la “Declaració Institucional contra el feixisme i la xenofòbia” que, amb tota solemnitat, varen signar públicament els representants de les diferents candidatures que es presentaven a les eleccions municipals del 24 de maig del 2015, així com també altres càrrecs electes com ara diputats, etc...

Es comprometien: a no fer servir discursos xenòfobs, ni quedar-se en silenci si altres ho fan. Perquè l’experiència d’altres països europeus demostra clarament que, quan els partits establerts no combaten les idees xenòfobes –o encara pitjor, quan les fomenten- a la llarga no resten suport a la xenofòbia i al feixisme sinó que el normalitzen i l’enforteixen. I també es comprometien a no pactar amb formacions xenòfobes sota cap circumstància, atès que la defensa dels valors democràtics sempre ha de prevaler sobre els interessos de partit, sigui quina sigui la conjuntura del moment.

En els darrers temps hem vist com els qui són partidaris del discurs de l’odi han sortit del cau on estaven amagats i amenacen la vida del dia a dia d’una societat que sols aspira a viure i conviure en pau i respecte a la diversitat cultural de la seva ciutadania.

Hem vist també com han gaudit d’una certa impunitat mentre que ciutadans de peu pla, cantants, artistes i –sobretot- representants polítics elegits democràticament per la població, han estat tractats de delinqüents. Es tergiversen les paraules i els conceptes, qui n’és clarament víctima d’una acció violenta, degut a un fals argumentari imaginari o inventat, gairebé n’acaba esdevenint el botxí. Aquests fets es mostren particularment en les agressions a les dones, que sempre han de demostrar que no han estat les que han provocat o que no s’han resistit prou. Qui es creu en drets superiors no dubta en esclafar qui considera inferior. És una actitud de defensa del covard, trepitjar i ofendre per fer-se valer. 

Canvi d’actituds

No sé si, amb el canvi de govern a nivell de l’Estat, i la formació d’un govern a la Generalitat notarem una recessió d’aquesta tendència a l’alça dels valors més negres que ens pensàvem ja havíem deixat enrere (si més no, l’actitud de rebre a València el vaixell de refugiats quin auxili ha denegat Itàlia ja és un gest positiu).

La vulneració de drets ben elementals no afecta única i exclusivament als representants polítics que pateixen persecució i presó, sinó –sovint- a ciutadans sense cap significació especial, persones que sempre estaran en una situació d’indefensió, i no cal dir, sectors de la població especialment vulnerables.   

Renovar els nostres vots

Més que mai hauríem de renovar avui el que haurien de ser els nostres vots, un compromís permanent amb els drets humans, una contundència per denunciar allò que suposa clarament un abús des de la prepotència de la força, o des d’una presumpció de superioritat.

Només des de la complicitat global del conjunt de la societat, dels seus representants polítics i socials donant exemple de valors democràtics en primer terme, sense abdicar ningú d’aquest compromís ciutadà, podrem eradicar aquesta epidèmia que ens amenaça de tornar als anys més negres de la nostra història. 

maribelanoia@gmail.com