UNA MICA D'HISTÒRIA

Ciutadana Dempeus. Maribel Nogué i Felip.

Tothom, d’una manera o altre, recordem -dia a dia i fet a fet- el neguit viscut amb l’excepcionalitat dels fets desencadenats per la mobilització popular d’ara fa un any, amb la brutal resposta del poder estatal per fer front al repte de dur a terme un fet tan elementalment democràtic com és una votació per exercir la nostra sobirania, un dret que el govern del PP negava de forma reiterada. I ho recordem des de l’experiència personal viscuda a partir de la implicació de cadascú de nosaltres, perquè ningú en va quedar al marge, tan se val si era partidari o no, del full de ruta marcat pel processisme i votat per la majoria dels representants elegits al Parlament de Catalunya.

Tota la fúria del poder

Aquest fet va desencadenar -el que en podríem dir- tota la fúria dels poders fàctics que varen desplegar la seva influència en el poder estatal per impedir-ho, sense importar-ne cap conseqüència material o de violència, no importa si eren membres del govern o la societat civil que gosés secundar tal repte. Ja la resposta exemplar a la “incautació” de la seu de la Conselleria de Finances del 20 de setembre per part d’efectius de la Guàrdia Civil, la extraordinària organització de la logística prèvia per poder desplegar tot el procés d’habilitació dels col·legis electorals, amb lliçó magistral de la importació i custòdia de les urnes fins fer-les arribar a la seva destinació, la dotació de suport informàtic i administratiu, comptant –sobretot- amb una munió de voluntaris en la seva organització, així com el mateix desenvolupament de la jornada de l’1 d’octubre, desafiant el bloqueig informàtic, és també una gesta indiscutiblement democràtica que va demostrar la força que tenim com a poble, el que tenim a les nostres mans per fer-nos valer.

Posar ordre d’una altra manera

La resposta del govern del PP i la repressió soferta arreu per unes forces anomenades de l’ordre, (que –a través de les instruccions polítiques rebudes per les seves jerarquies- tan poc ordre varen posar (qui no recorda el reclutament d’aquells “a por ellos” o els “piolins” confinats al port de Barcelona)... Qualsevol diria que tots aquests efectius no serien molt més útils a la societat posant ordre a les nostres costes, i muntant campaments en condicions, per acollir als refugiats que, fugint del horror de les guerres i de la violència, s’ofeguen a la nostra Mediterrània. Hauríem d’estendre un pont de mar blava en lloc d’introduir grisor i amenaces de tornar als temps més negres de la nostra història.

Una reflexió serena

Ara que, més enllà de la indiscutible gesta d’aquells dies, i de la lluita que encara s’està duent a terme per fer front a la repressió i judicialització de la política, ens cal una reflexió serena per saber qui som i d’ on venim des d’una certa perspectiva històrica com a poble.

El valuós bagatge de l’historiador Fontana

En aquest sentit m’ha vingut com anell al dit un article publicat per Gonzalo Pontón a “El País” sobre allò que forma part del bagatge científic del mestre Josep Fontana, traspassat fa poc. Ens recordava el què li va contestar l’ ex-President Jordi Pujol quan Fontana denunciava públicament la precarització econòmica, l’atur, la degradació de l’ensenyament i la sanitat catalanes. Li va dir: no et preocupis Fontana, ara –amb la independència- quedarà tot resolt.

Des del materialisme dialèctic

El mestre Fontana ens ha deixat escrit un altre anàlisi de la situació a Catalunya a través de les seves desigualtats (les seves lluites de classe) i les seves afinitats electives. “Ja a la lluita dels senyors feudals per defensar els seus privilegis –les “seves” llibertats- li seguia la lluita per la desigualtat de les classes burgeses que cavalcaran el capitalisme en les seves diverses facècies: comercial, manufacturera industrial, financera i rendista. Despulla així el paper de la oligarquia lligada al control de la terra i als grans negocis d’importació que, a la guerra dels Segadors, manté els pagesos en un puny el 1640 quan s’apropien de les terres i d’allò comú, i que es lliura a la Castella dels Habsburg per assolir arrendaments fiscals. També són aquestes elits qui varen trair els fets de la Coronela de 1714. El segle XVIII aquesta miserable burgesia es farà espanyola i trairà Catalunya abandonant la seva pròpia llengua, diu Fontana. El segle XIX aquestes oligarquies rendistes clamaran per un dictador militar davant les reivindicacions laborals dels catalans i apel·laran a l’exèrcit espanyol el 1843 davant la revolució “centralista” com ho faran el 1855 davant la primera vaga general. Aquesta burgesia, ara “catalanista”, tornarà a sentir-se espanyola el 1870, el 1902, el 1922, el 1936, el 1977, el 1996... i sempre defensarà els seus interessos de classe que –grosserament- voldrà fer passar com els interessos del poble català, de tot el poble català...”.

És clar, aquest és un anàlisi feta des de la perspectiva del materialisme dialèctic, un mètode que –malgrat la seva autoritat científica- justet forma part dels llibres d’història.

Uns canvis socials necessaris

Jo em quedo al costat de moltíssima de la meva gent que va sortir al carrer convençuda que assolint la independència, o ara la república, es produirien els canvis socials tant anhelats. Perquè jo també vull aquests canvis socials tan necessaris i crec en la força de la gent malgrat alguns aliats dubtosos. Però també estic convençuda que no hi ha emancipació possible de caire nacional sinó va acompanyada de drets socials, i a l’inrevés.  

És per això que, per defensar la democràcia, els seus drets implícits (llibertat, igualtat i solidaritat; els valors inherents als drets humans, els drets socials assolits a costa de tantes lluites, etc...) ahir, avui i sempre, continuaré sortint al carrer.      

maribelanoia@gmail.com