FRONTERES CRIMINALS

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Mentre que a casa nostra recuperàvem la celebració de la tant nostrada revetlla de Sant Joan, com a esclat de vida que representa el solstici d’estiu, al sud d’aquesta Europa fortalesa, 2000 persones saltaven la tanca de Melilla, objectiu que mou -des de fa massa anys- totes aquelles persones que fugint de la guerra, la fam i la manca de drets, sospiren en arribar el  que seria la seva terra promesa, el somni de viure a Europa. No obstant, en aquesta ocasió, 18 persones van perdre-hi la vida, al costat marroquí de la tanca de Melilla. 76 en van resultar ferides, 13 de gravetat, almenys 133 persones, la majoria sudanesos fugint de la guerra i la fam, van arribar al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de la ciutat autònoma, on 49 agents i 57 immigrants també van resultar ferits, segons dades oficials, al costat espanyol. També hi ha ferits entre les forces de seguretat marroquines i espanyoles.

Una travessa desesperada

Aquests fets han somogut nombroses consciències tant en l’àmbit moral com el polític, doncs si bé ja fa temps que vivim el flux migratori del sud cap al nord per aquest pas fronterer, i a les que s’hi van posar fins i tot concertines per evitar-ho, els darrers temps alguna cosa està canviant i ens preocupa a les persones que tenim consciència de la injusta divisió del món on el nord depredador ha condemnat a la misèria i a la inanició els empobrits africans de tota la vida, on els qui poden -els més joves- intenten fugir en una travessa desesperada, llarga i complicada, per saltar -com sigui- al nord.

Uns governs policials al servei del diner

Després de dos anys d’haver tancat les fronteres (no necessàriament pel COVID) el govern espanyol s’ha posat d’acord amb el regne alauita per a tornar-les a obrir. Les negociacions han estat ben opaques, amb decisions de fons que no s’expliquen a no ser que sigui per les estratègies de poder i subministres en aquest món globalitzat que consolida el predomini del poder econòmic mundial convertint els estats en còmplices policials, retallant drets i serveis per als seus objectius, i en aquesta aposta, o et situes al costat del poder o et pots veure condemnat a la marginació. I els estats membres?, en què es convertiran els estats membres?, doncs en aparells policials al servei dels interessos dels de sempre (bé, cada vegada més reduïts en nombre per la concentració de poder in crescendo).

Per damunt de drets i les necessitats més bàsiques

Mentrestant es celebra a Madrid una cimera de l’OTAN, una organització armada que ens pensàvem ja no existiria, però que s’ha reforçat per poder defensar, militarment, els privilegis dels poderosos, destruint el que calgui i a qui li barri el pas en el seu camí de dominar el món. Torna l’economia de guerra, la de la guerra dels recursos naturals en un planeta que dóna per viure-hi tothom però que la usura i l’afany depredador dels poderosos, que han provocat un col·lapse al planeta que ha deixat de ser sostenible i que condemna una bona part de la humanitat a desaparèixer, mentre que els poderosos són cada vegada més rics. De què els serviran els diners si no poden mantenir l’agricultura o els elements bàsics per la vida?.

OTAN NO, BASES FORA

La nostra convicció pacifista ens recorda que no hi ha guerres justes, ni justificades ni preventives. El NO A LA GUERRA continua essent el nostre crit més vigent que mai, perquè les guerres sempre les perden els pobles. Nosaltres, de sempre, només hi posem els morts...

Refugiats de primera i de segona

Perquè han pogut entrar a l’estat espanyol 124.000 persones que fugien de la guerra a Ucraïna i n’hem mort a 37 que volien entrar a Espanya, porta d’Europa, fugint de la guerra i de la fam al Sudan?. Perquè hi ha refugiats de primera i de segona?. Perquè no hi ha hagut corredors humanitaris que els facilitessin la fugida?. La única resposta és que s’apliquen polítiques racistes, per molt que enarborin la bandera de la llibertat...

Es maten històries de guerra, gana i persecucions

el comunicat emès per la Comissió General de Justícia i Pau, la política de la Unió Europea fa de les rutes migratòries trampes mortals on cada any s’hi cobren milers de vides. Justícia i Pau recorda que darrere les persones que surten dels seus països hi ha històries de guerra, gana i persecucions. Precisament alguns dels que varen saltar la tanca estarien acollits al dret d’asil. La Convenció de Ginebra obliga als estats membres a proporcionar protecció a aquelles persones que “a causa de fundats temors de ser perseguides no puguin o no vulguin acollir-se a la protecció del seu país, molts d’ells amb dubtós historial en matèria de protecció de drets humans, mentre que per a les persones originàries de l’Àfrica negra, Ceuta i Melilla són un territori vedat per l’asil.

Perseguir la tracta de persones, no matar les seves víctimes

Més enllà d’exigir una investigació al govern, en el fons el problema és el de posar fronteres entre les persones. És cert que hi ha màfies que poden utilitzar aquestes persones desesperades per altres finalitats, però el que cal fer és perseguir les màfies, no pas matar les persones i donar el problema per resol.

maribelanoia@gmail.com

EL PREU DE L'ENERGIA, UN LABERINT D'INTERESSOS

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip

Dimarts 7 de juny, en el marc de les activitats que CCOO duu a terme per commemorar el Dia Mundial del Medi Ambient, al local del Passeig d’Igualada es celebrava un acte de conscienciació de la problemàtica energètica que vivim així com la urgència de promoure energia renovable, tant per la salut del propi planeta com -en conseqüència- pel conjunt de la humanitat que l’habitem. La ponent va ser Palmira García, enginyera tècnica, sindicalista de CCOO i treballadora jubilada d’Endesa. La seva va ser una lliçó magistral per comprendre una mica com funciona el mercat de l’aprovisionament i el subsegüent consum d’energia i com aquest entramat d’interessos condiciona la pròpia economia pel preu que en paguem, tot i que els conceptes de la corresponent factura no es correspon amb el cost real ni de produir-la ni de redistribuir-la ni tan sols de comercialitzar-la.

L’energia un bé de primera necessitat

Va començar amb una declaració de principis: “l’energia és un be essencial per a la vida i el desenvolupament d’un país. És un be de primera necessitat com ara l’aigua o la mateixa alimentació. La legislació europea estableix que és obligació de l’Estat garantir la seguretat del subministrament a preus assequibles al ciutadà, i sostenible amb el medi ambient”. Afegint que: “les tarifes de l’energia elèctrica a Espanya són les 4es més cares de l’Europa dels 27, per sobre de França, Itàlia, Bèlgica o Suècia... L’increment de la pobresa energètica arriba fins l’11 % de la població, i el 18 % està en fase de risc.

Els factors que determinen el preu de la llum

Va explicar que són diversos el factors que determinen el preu de la llum: el MIX elèctric o dependència energètica; la privatització del 100 % del sector energètic; el funcionament del mercat de generació a Espanya com a illa elèctrica; o l’estructura tarifària establerta amb la llei del sector elèctric (1997). El MIX elèctric és la agrupació de les diferents tecnologies que s’utilitzen per a la generació elèctrica. Actualment, a espanya, tenim un parc de generació de potència instal·lada de 112.285 MW, del que el 56,5 % són renovables.

L’abans i després de la privatització total del PP

El 1997 el Partit Popular va realitzar dues actuacions que varen canviar la política energètica d’Espanya: la una és l’aprovació de la llei del sector elèctric amb la Liberalització de tot el sector energètic més enllà de les recomanacions de Brussel·les, amb la creació del mercat majorista d’electricitat, el “mercat spot” de l’energia. Es va fer el pagament avançat de l’amortització de totes les centrals de generació. La separació de les diverses activitats (distribució, generació i comercialització) i establir la política de subcontractació. Això va suposar la privatització de tot el sector elèctric i porta a la renúncia dels poders públics de la capacitat d’intervenció com a agent en el mercat.

El desenvolupament del mercat majorista “merca spot”

A partir del 1998, la compravenda d’energia s’articula en el mercat majorista “mercat spot”. El valor del KW generat en aquest mercat és a cost marginal, no al cost de la seva producció real. Què és el cost marginal?. Simplement, el KW es paga al preu més car. L’últim KW que entra marca el preu. Per exemple, les renovables l’ofereixen a 0 euros, les nuclears a 10 euros, cicles combinats amb gas a 250 euros. Cada dia sentim a la tele que el gas ha pujat de preu, doncs és el que regula el preu de les altres energies encara que no tinguin el mateix cost. Així, les hidràuliques augmenten posteriorment el seu preu amb el servei d’ajust (com ara podem recordar com -de cop- es buidaven embassaments, o també com ens regulen els horaris per posar la rentadora a la nit o els caps de setmana?), i compensar consums en hores de no consum industrial....

L’increment sense mesura del preu de la llum

I tot aquest batibull repercuteix en el preu que paguem a la factura de la llum. L’estructura tarifària es regula pel preu de l’energia en el “mercat spot” . Així, actualment el preu de les centrals tèrmiques de gas està disparat en un creixement exponencial, i el seu preu es veu incrementat per dos factors: el creixement del preu del gas als mercats internacionals i al creixement de CO2, política del canvi climàtic a Europa, limitació de CO2, especulació de fons; i les tèrmiques de gas marquen preus en el mercat spot per sobre de 250 euros, sis vegades més que fa un any.

El govern té les mans lligades per les grans empreses

A tot això, les polítiques del govern no poden interferir en el mercat doncs està tot privatitzat i no tenen veu ni vot en els Consells d’Administració de les grans empreses elèctriques (sí antics presidents com a porta giratòria), i s’ha limitat a reduir provisionalment la part on intervenen els impostos (IVA, Impost Elèctric), els costos i peatges i l’eliminació del 7 % en la generació per influir mínimament en el preu del mercat, és a dir, posant diners de l’erari públic que paguem els mateixos de sempre per pal·liar els desastres de les grans empreses que se les empesquen com poden per escapolir-se de pagar uns impostos que regularien les condicions socials sense paternalismes que no entren a fons del problema. 

No és de rebut que haguem de pagar perquè mantinguin els seus beneficis

Tot plegat és un entramat d’interessos que ha estat possible a partir de la privatització del PP de l’any 1997 i del establiment de un mercat spot a Europa a cost marginal profundament neoliberal, fent possible que els de sempre continuïn fent negocis multimilionaris a costa de la ciutadania responsable, de base i mitjà poder adquisitiu, un laberint on t’hi pots perdre perquè la única sortida és la que et ve donada pels qui controlen el mercat, en aquest cas, el “mercat spot”. Tota aquesta situació no és de rebut, doncs l’energia és un be essencial per a la vida i el desenvolupament d’un país, i és un be de primera necessitat com ara l’aigua o la mateixa alimentació.

maribelanoia@gmail.com

 

NOMÉS SÍ, ÉS SÍ

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La setmana passada es va aprovar al Congrés dels Diputats la llei coneguda com la del “Només sí és sí”, doncs arran dels dubtes generats al judici que es va fer als violadors de La Manada, pels fets ocorreguts a les festes de Sant Fermín del 2016 a Pamplona, la gent que havia sortit al carrer cridant justícia es va decebre del càstig imposat, doncs més aviat  semblava que la víctima havia hagut de justificar davant el jutge que no s’hi havia resistit prou i que havia de demostrar que ella no era consentidora, culpabilitzant-la per anar sola i de nit...

El llast de la Justícia patriarcal

Fa temps que les feministes diem que tenim una Justícia Patriarcal, és a dir, que arrossega el llast de que les lleis s’han fet a mesura de la forma de pensar dels homes i la seva visió masclista de la societat, bàsicament perquè les dones -amb el seu pensament feminista- no havien pogut influir massa en la aprovació de lleis per afavorir els drets de les dones. Potser per això, cada vegada que s’aprova alguna mesura que allibera una mica les dones d’antigues mesures que no han alleugerat del tot la llosa que pesava sobre nosaltres, s’aixequen les veus d’aquells que enyoren el passat.

Neguen la violència masclista

Això va passar amb la llei del divorci, la del matrimoni entre parelles del mateix sexe, amb la llei de l’avortament o, com pretenen els feixistes quan toquen poder a les institucions democràtiques de les que tan en blasmen, s’afanyen a canviar i/o tergiversar la realitat, per exemple, de la violència masclista afirmant que és violència familiar, per tant que no és fruit de la supremacia ancestral de l’home sobre la dona en les estructures familiars.

No som heroïnes, ens volem vives

És que, més enllà de si el codi penal estima una major menor condemna per si es tracta “només” d’abusos o -al contrari- es tracta d’una agressió sexual (la violació provada té unes altres conseqüències penals), la veritat és que totes les dones vàrem sentir-nos molt prop de la noia, perquè no se la creien per sí mateixa, com si hagués de demostrar, com a víctima, la violació múltiple que va patir, com si ens hi haguéssim de deixar la vida defensant-nos dels agressors: no som pas unes heroïnes que hem de sortir victorioses de les agressions, el que volem és sortir-ne vives!!!.

Jo sí que et crec

El crit de “jo si et crec” es va estendre arreu dels carrers i places de tot el país. Jo sí et crec, germana, perquè som conscients de que és difícil demostrar com ens afecten els sentiments, com els actes de violència ens poden fer entrar en un col·lapse, perquè els sentiments no compten ni els han tingut mai en compte, sols compten els fets. A les dones no ens cap al cap que sempre es parteixi del concepte de que som les culpables i ens obliguin a demostrar que som innocents, o fins i tot víctimes, com si haguéssim de preservar la virtut, perquè -sovint- si no s’ha tocat la “parcel·la” l’agressió no es considerada tant greu. Quin disbarat!.

Restar bloquejades no vol pas dir consentiment

Ho hem vist ara amb la declaració de la noia que varen violar i agredir sexualment de forma brutal a Igualada la nit de la castanyada. Del trauma no recorda res. En aquest cas difícilment es va poder defensar perquè va entrar en amnèsia. Les dones, en general, no som pas violentes ni la violència és un paràmetre que sigui l'habitual en nosaltres. És cert que moltes noies aprenen arts marcials per poder defensar-se, però et pots trobar bloquejada i indefensa, per molt que tinguis cinturó groc o del color que sigui per neutralitzar l’agressor. Perquè si estàs sola sense ningú a la vora, quan tardaran a venir a donar-te el cop de mà que et fa falta?.

Ens haurien prohibit el 8 de març

Aquest i d’altres fets varen desencadenar una onada de mobilitzacions de dones fent ben present les raons del feminisme a la societat. El 8 de març del 2020, la presència de multitud de dones arreu va ser tant potent, que fins i tot a la dreta més recalcitrant no se’ls va ocórrer altra cosa que atribuir la mobilització al carrer amb motiu de la commemoració del Dia de les Dones com a la causant d’haver-se escampat el COVID19. Segons ells: s’havia d’haver prohibit!!!.

Quan esquerdem el patriarcat s’hi tornen

El que sí és cert és que, amb les dones al carrer de totes les ciutats  alguna cosa es va esquerdar en el patriarcat que tenim davant, perquè la seva reacció ha estat tant virulenta que han estat capaços de maniobrar i pretendre dividir el moviment feminista, quan -des de sempre- les dones ens hem ajudat les unes a les altres.

Pendent la llei trans i l’abolició de la prostitució

No sense traves, i amb alguns aparcaments de darrera hora (la llei trans o afrontar la realitat de la prostitució), s’ha tirat endavant la llei anomenada “Només sí és sí”, la que, entre d’altres aspectes, elimina del Codi Penal la distinció entre abús i agressió sexual, és a dir, que situa el consentiment en el centre dels judicis per agressions sexuals.

Quan diem que no és que no

A partir d’aquest fet, s’ha donat un pas perquè, amb l’encara predomini de la jerarquia masculina del sistema patriarcal enquistat fins al moll dels nostres ossos, durant anys i anys semblava que les dones no podíem dir que no, era allò del deute conjugal i havíem de neutralitzar l’impuls irrefrenable del mascle que h o necessita i cal complaure, i que -sovint- ens sentíem obligades a posar-nos hi bé i ser complaents....  

I quan diem que sí és que sí

S’ha acabat. Només sí és sí, i amb aquesta màxima no neguem les relacions íntimes complaents i gratificants de vida, sinó que rebutgem les que ens feien tenir per obligació. Un abús és una agressió, i una violació és una violació.

maribelanoia@gmail.com

RAONS DE DONES PER LA PAU I EL DESARMAMENT

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

L’any 1982 es va instaurar el 24 de maig com el Dia internacional de les dones per la pau i el desarmament. Va ser en record dels fets del Campament pacifista de dones a Greenham Common, on un grup de dones pacifistes protestaven contra el desplegament d’armes nuclears nord-americanes al RAF i que, des de l’any 1971, havien començat una marxa des de Cardiff fins la base americana prop de Londres. 36 feministes de diverses procedències es varen encadenar a les tanques de la base per impedir que s’hi instal·lessin els míssils, elles hi varen instal·lar allà mateix un campament de dones (només de dones) per la pau i contra l’amenaça nuclear en plena guerra freda. Va ser un petit nucli -que va durar 19 anys- que va ser capaç de mobilitzar a milers de dones de tota Gran Bretanya i va ser un punt de referència per les feministes pacifistes d’arreu del món.

Maldem per la vida

Un dels eixos fonamentals dels feminismes és la defensa de la vida actual y futura de les persones i el planeta, i -per tant- la necessitat d’acabar amb el rearmament nuclear, les armes i les guerres, perquè les guerres impliquen una major violència, pobresa, inseguretat, vides truncades per diverses generacions forçades a abandonar les seves llars i xarxes familiars, on les dones resten en una situació de vulnerabilitat a la precarietat, la desigualtat, l’explotació i la violència sexual, entre d’altres aspectes, que afecta de manera desproporcionada a dones i nenes, a les dones grans, a les minories diverses i a persones amb discapacitat..

Guerra és destrucció

De guerres n’hi ha hagut sempre, el que passa és que actualment la carrera armamentista ha generat potents destructors que, mercès a les noves tecnologies, hem pogut veure l’abast dels míssils disparats a distància i el l’immediat desastre causat per les agressions aèries. Potser les hem vist de més a prop.

Guerres interessades

Les guerres no són cap llenguatge per solucionar els problemes del desacord, de les guerres tan sols se’n beneficien les grans indústries d’armament que hipotequen els pobles i els estats obligant-los a comprar les seves armes per tal de defensar-se dels atacs d’enemics sobrevinguts o provocats per imposar la superioritat dels uns vers els altres. Són les estratègies del poder i una logística que sols està pensada pels qui volen continuar manant i fent negoci, no pas preocupats per la vida de les persones que potser porten tota la vida en el seu país, convivint amb els seus veïns i tal volta familiars, però que, al entrar en guerra, suposa un enfrontament implícit també entre la seva ciutadania.

Èxode de dones i d’infants

Les guerres i els processos que s’hi deriven tenen també un fort impacte de gènere doncs, per exemple a Ucraïna, després de la aplicació de la llei Marcial, els homes ucraïnesos d’entre 18 i 60 anys s’han hagut de quedar a Ucraïna a combatre. Mentre que són les dones les que majoritàriament estan fugint amb els nens i nenes als braços vers països veïns. Segons les Nacions Unides, més d’un milió de persones han creuat ja les fronteres per escapar de la violència a Ucraïna, la majoria dones i nenes, dones i nenes que fugen cercant refugi i estan més exposades a situacions de perill en el decurs dels conflictes i les emergències, en els que creixen els casos de violència masclista i la seva explotació..

Resistència de les dones

No és una situació nova, l’hem viscut en les guerres que s’han donat els darrers anys. Ho vàrem veure i viure a Bòsnia-Herzegovina, a Irak, a Líbia, a Síria, a Palestina o a l’Afganistan i tants altres països. Podríem posar molts exemples, però m’ha cridat l’atenció -i valoro particularment pel que representa- el paper clau de les dones russes en la resistència feminista que condemnen la guerra a Ucraïna. En aquest sentit és de destacar la valentia que està demostrant la població russa que s’enfronta a Putin protestant als carrers i manifestant el seu rebuig a la invasió d’Ucraïna, un paper fonamental que tenen les feministes russes que articulen aquestes protestes no violentes.

La violència sexual com a tortura i càstig

El conflicte a l’àrea de Donbàs es va iniciar l’any 2014 i ha tingut ja terribles conseqüències per les dones. Un informe de les Nacions Unides del 2017 ja recollia que milers de dones han sofert violència sexual com a mètode per a torturar, maltractar, castigar humiliar o extraure confessions. A més, a les supervivents de les terribles agressions sexuals comeses en el context del conflicte armat d’Ucraïna, sovint se’ls ha denegat la justícia i la reparació, el que ha fomentat la impunitat generalitzada dels responsables de les agressions.

Continuar vivint amb les famílies separades

Milions de famílies s’han vist obligades a separar-se i a fugir de la guerra per salvar les seves vides. La majoria es troben a països fronterers com ara Polònia, Romania o Hongria. La guerra els ha arrabassat la seva llar, les seves pertinències, el seu treball, la seva família... Les famílies d’Ucraïna necessiten un lloc de descans, d’acompanyament i d’orientació per poder sortir endavant i reconstruir les seves vides.

Seguir l’empremta de les dones que en s han precedit

En un moment on hi ha noves amenaces de guerra, i que les guerres permanents contra els pobles i les dones continuen essent temes fonamentals per la supervivència, i quan l’extrema dreta està campant pel món amb una certa impunitat, és més que mai de justícia seguir aquesta empremta que el moviment feminista i antimilitarista ha marcat, perquè no oblidem les dones de Greenham Common i les que seguim a tot arreu, amb més experiència i el nostre compromís renovat, perquè el futur de les vides i del planeta continua en perill d’extinció, i ens calen tots els esforços de totes les persones per seguir la nostra màxima: “No hi ha guerra que ens destrueixi ni pau que ens oprimeixi.

maribelanoia@gmail.com

TRANSFORMAR UNA MIRADA QUE QÜESTIONI EL PATRIARCAT

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest dimarts va ser el Dia internacional contra la LGTBIfòbia, i arreu s’han dut a terme nombrosos actes per visibilitzar aquesta realitat que sempre ha existit però que s’ha volgut amagar, relegant les persones no-binàries a una certa exclusió, per no dir a una marginació social que les ha obligat a viure en clandestinitat, com a les fosques.

Quan ser gai era una malaltia

El risc dels totalitarismes

Les persones no-binàries ni son diferents en drets als altres ciutadans i ciutadanes ni tampoc són personatges singulars que, sota el franquisme o altres sistemes socials que els estigmatitzen, només podien portar la seva relació en la clandestinitat, (gairebé proscrits sobretot en règims totalitaris) limitant la seva visibilitat per ser la riota de tothom a través de la marginació dels foscos antres de la indústria de l’espectacle nocturn, a la que s'hi lliuraven per sobreviure.

El rebuig, l’exclusió

Sí, durant molt de temps han estat assenyalats per part dels qui es creien formar part de la normalitat, qualificant de quelcom anormal la resta, i això ha causat un patiment  -entre els qui no es poden encabir en aquest esquema binari- des del rebuig i l’exclusió, per no dir també de persecució (sota el franquisme).

El gènere, una construcció social

Quan parlem de polítiques de gènere no parlem ni de la dimensió sexual de l’ésser humà ni de la accepció gramatical de la paraula gènere que es fa servir per determinar si és masculí o femení. El gènere és una construcció social que, ja des del néixer, assigna un rol diferenciat per als infants en funció de la seva expressió sexual i  -segons si és un nen o una nena, s’aplica la socialització, en tant que operació bàsica d’interiorització de les normes socials, i està totalment marcada per la dimensió de gènere, de manera que, en general, des de les primeres manifestacions de la personalitat d’una criatura s’exerceix la socialització de forma diferenciada segons es tracti d’un nen o d’una nena (evidentment, s’ignoren totes les altres identitats no binàries), amb una preponderància del món dels homes que, des de temps ancestrals- relega les dones a un segon nivell no dominant, com negant el dret a decidir per si mateixa per passar a dependre sempre d’alguna autoritat jeràrquica i  masculina, naturalment. És un mecanisme de defensa del statu quo; del sistema reproductiu i del sistema capitalista heteropatriarcal, dels grans dogmes religiosos i de les ideologies conservacionistes i immobilistes.

Diferències enriquidores, desigualtats inaceptables

Cal tenir en compte que les diferències són enriquidores, mentre que les desigualtats són inacceptables. I les desigualtats estan accentuades pel sistema patriarcal i subsumides pel capitalisme, que és capaç d’absorbir-ho tot convertint-lo en negoci. Per exemple, el dia de l’orgull l’han convertit en un espectacle basat en el consum, res a veure amb el drama que viuen les persones excloses per la seva orientació sexual i la necessitat de que siguin reconegudes, amb igualtat de drets, per la societat. L’ús de la tecnologia o els ventres de lloguer poden ser un repte per aquells que olen evitar dependre de les dones per a la reproducció de l’espècie, tenir ells el poder també en això. Una victòria sobre les dones... i les clíniques o centres mèdics per les intervencions de canvi de gènere, per exemple, ja s’estan fregant les mans: serà un negoci segur...

El capitalisme ho absorbeix tot i ho desnaturalitza.

I després del canvi de sexe què?. El sistema patriarcal i el capitalisme continuaran al seu lloc, amb un poder que hauran revalidat. Es commemoraran les dates reivindicatives absorbides pel consumisme (com el dia del pare o de la mare) desnaturalitzant la mateixa essència per allò que havien estat determinades.

Eradicar el patriarcat en el punt de mira

La nostra ha de ser una mirada oberta, sense tòpics ni estereotips, sense discriminar ningú per la seva orientació sexual per no enquadrar-se en cap de les especificitats d’una consideració binària, segons marca el patriarcat. Perquè es tracta , precisament, d’eradicar el patriarcat, i hem de construir una societat sense la violència estructural d’un sistema pensat pel predomini dels homes per damunt dels drets que tenim les dones com a persones i ningú, sigui quina sigui l’expressió sexual de la seva identitat, podrem erradicar-lo si continuem aplicant la seva retòrica opressora, també a les persones englobades en el col·lectiu LGTBI.

maribelanoia@gmail.com 

EL PRIMER DE MAIG D'AHIR, AVUI I SEMPRE

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Si ens hem de remetre als orígens commemoratius del 1er de maig com a Dia del Treball ens n’hem d’anar als fets de Xicago o la revolta de Haymarket on el 4 de maig de 1886 va esdevenir el punt culminant d’una sèrie de protestes obreres que, des del 1 de maig, s’havien estat produint per la reivindicació de la jornada de les vuit hores. Després d’un judici a vuit treballadors anarquistes, cinc d’ells varen ser condemnats a mort. I és en memòria dels qui el moviment obrer va anomenar “els Màrtirs de Xicago”, que l’any 1888 es va establir el 1er de maig com a jornada de lluita dels obrers.

La Vaga de la Canadenca (1919)

També a Catalunya vàrem tenir la nostra particular mobilització obrera per assolir la jornada de les vuit hores. La Vaga de la Canadenca, que es va produir a Barcelona des del 5 de febrer fins a l’1 de març de 1919, va suposar una de les fites més rellevants de la història del moviment obrer català. De fet, una de les frases de capçalera de la revista Lluita Obrera, òrgan de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya els primers anys de la seva existència, era aquella coneguda frase de l’advocat laboralista Francesc Layret, que lluitava al costat del dirigent de la CNT Salvador Seguí, el Noi del Sucre: “Quan els treballadors fan vaga no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions”.

La vaga dels tramvies a Barcelona (1951)

Després de la guerra, i sota la llarga nit de la dictadura de Franco, al moviment obrer li va costar de ressorgir, i ho feu l’any 1951 a través d’aquella memorable vaga de tramvies a Barcelona. Més tard, a la dècada dels anys seixanta i setanta, les lluites obreres foren molt importants, amb treballadors morts i nombrosos detinguts, torturats i empresonats. Aquestes lluites generalitzades varen ser un dels actius que forçaren una sortida de la dictadura, el que va suposar la històrica transició a la democràcia, que no va ser com ens mereixíem i havíem lluitat, però que és la democràcia que tenim.

La reconversió industrial dels 80

En el decurs dels anys, sobretot a partir dels anys vuitanta, es va anar desmantellant tot el teixit industrial i productiu fins arribar a les formes de treball actual, en petits centres de treball i fins i tot -ho hem comprovat durant la pandèmia- treballant des de casa mateix.

Vaga general contra la reforma laboral

La reforma laboral del PP de l’any 2012, en aquest sentit, va ser nefasta pels drets dels treballadors, doncs, sense consens, es decretava la consolidació de la precarietat laboral, amb el respectiu abaratiment dels salaris i la pèrdua de drets  perquè el mercat les relacions laborals es posaven molt difícils i l’empresariat en va fer un ús sistemàtic per abaratir costos exclusivament empresarials a costa dels laborals.

Un escut social per fer front als efectes laborals de la pandèmia

Aquesta és una de les situacions que el govern de coalició volia afrontar, però tot just prendre possessió es van trobar amb una pandèmia que els va obligar a prendre mesures excepcionals. No obstant, a banda de les mesures sanitàries preses per tothom -sense excepció ni privilegi- varen posar en marxa un escut social de gran abast que amb diferents ajuts de protecció i els ERTE’s, que han permès refer una mica el teixit productiu tan danyat per la parada forçosa d’activitat. És cert, el col·lapse va ser important i aquests ajuts potser es varen demorar en arribar més del que hom ho esperava, però ara que sembla que deixem enrere la malastrugança del COVID, els nivells d’atur enregistrat són més baixos que abans de la pandèmia. 

Un nou salari mínim i un detall pels pensionistes

S’aprovava també un augment del salari mínim, una pujada de les pensions -que potser no compensa prou el poder adquisitiu perdut els darrers anys, però -en contra dels qui pretenen desmantellar el sistema públic per afavorir els interessos d’unes entitats financeres ja beneficiades del rescat públic pagat entre tothom, els pensionistes ja l’han cobrat.

El retorn del marc de negociació amb els agents socials

El que hem viscut deu anys després no és una derogació de la reforma laboral del PP, que va ser imposada per decret, sinó una recomposició de l’espai negociador entre els agents socials que conformen les relacions laboral del país, unes relacions trencades que donaven llum verd a les lleis de la oferta i la demanda deixant els treballadors gairebé sense marc de defensa i/o negociació. S’han reconvertit molts contractes temporals o precaris en indefinits, estabilitzant millor les expectatives de vida dels treballadors, s’ha reforçat la negociació col·lectiva. No obstant, no tothom ho va entendre així, però el Congrés dels Diputats no va intervenir sinó que sols va avalar els acords presos pels agents socials, empresaris inclòs.

Fer front a la pujada de preus

Amb la pujada de preus de l’energia i dels preus de consum en general, i estant immersos en una economia de guerra, segur que els objectius pretesos amb les mesures econòmiques preses ja estan desfasats, i caldrà exigir de nou el diàleg i les mesures necessàries per fer-hi front.

Visca, visca, visca el Primer de Maig

Ens queden per davant molts 1ers de maig per commemorar, i no ja per regular la igualtat de dret per als treballadors/es de la llar i cures, dels qui fan les feines pitjors pagades sense unes condicions de treball i remuneració dignes, o pels qui necessiten treballar per poder regularitzar la seva situació administrativa i han de fer-ho en condicions d’esclavatge, és a dir, sense drets, sinó que tal volta ens tocarà continuar sortir al carrer perquè no es perdi cap dels drets adquirits a través els temps en la lluita obrera, uns drets que han d’emparar totes les persones, sigui quina sigui la seva situació administrativa, familiar o de salut. Visca el 1er de Maig.  

maribelanoia@gmail.com