LES DONES FEMINISTES I EMPODERADES, SOM IMPARABLES

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La mobilització de les dones el 8 de març del 2020 va ser un indicador indiscutible de com les dones, arreu del món, ens havíem empoderat,  i -de tal manera- que havíem agafat les regnes de la pròpia vida fins al punt de que el patriarcat es va sentir amenaçat. Els sectors més reaccionaris no varen tardar en aixecar el seu crit perquè s’havia permès aital mobilització quan la pandèmia del COVID mostrava les seves urpes entrant de ple en la nostra vida de cada dia. Fins i tot la oposició política la va instrumentalitzar, per acusar el govern de coalició, que ho havia permès, de ser el responsable de la pandèmia. És la prova més palpable de que les dones al carrer els fem por, ens temen perquè volem destruir el discurs de l’odi al diferent front qui pretén relegar les dones, de nou, a l’estatus d’objecte i de no persona, submisa i sotmesa com cal a uns homes perquè que són ells qui han de portar els pantalons, només faltaria...

No som un objecte

La lluita feminista ve de lluny i el moviment feminista ha passat per diverses etapes i expressions, però les dones sempre -d’una manera o altra- ens hem resistit a que només se’ns consideri un objecte, ja sigui com a aparell per la reproducció de l’espècie o per atendre als homes en les seves necessitats vitals o complaure en la seva pulsió sexual.

Som persones i tenim drets

Venim de lluny. Ja a la II República les dones assolirem molts dels drets que reivindicàvem de feia temps, uns drets que ens varen arravatar per l’aixecament militar contra un govern legítimament constituït, i que va perdurar tota la dictadura franquista. (Al segle VI, en el decurs del Concili de Mâcon s’havia discutit -fins i tot- si les dones teníem ànima...).  Però amb la Declaració Universal dels drets humans de l’any 1948 es va consagrar mundialment la nostra condició de persona amb igualtat de drets com la resta d’éssers humans, sense discriminació per raons de sexe, raça, religió o altres... Al nostre país no es varen aplicar aquests drets fins l’aprovació de la Constitució de 1978 i, a través de la Conferència Mundial sobre la Dona de Beijing 1995, el feminisme del segle XX va plantejar una ambiciosa agenda mundial en favor de la igualtat, posant de relleu el valor universal dels seus postulats i el seu enorme potencial transformador.

Un entorn molt masclista

Però amb lleis no n’hi havia prou, s’havien de desenvolupar programes i mesures fins que les lleis vigents protegissin els nostres drets fins al moll de l’os d’una societat d’influència masclista molt arrelada. Les dones tenim un sostre de vidre, sí, però moltes dones s’han quedat molt lluny de sentir-se realitzada i lliure perquè els obstacles a superar pel fet de ser dona no els han permès ni d’arribar-hi.

Com aplicar coneixements i estudis

El moviment feminista té els seus anys d’història, i sempre hi hagut etapes on s’ha posat èmfasi en algun dels aspectes que l’estructura patriarcal de la societat condiciona i marca les nostres condicions de vida. El pas del temps hi ha afegit modernitat i coneixement, sobretot pels nombrosos treballs de recerca duts a terme darrerament i que, si poguéssim accedir a tots ells, no sé si tindríem pas temps de llegir-los. Del que sí ens dona temps és de descobrir, en un treball constant i per nosaltres mateixes, quina és la influència del sistema patriarcal en les nostres vides i al nostre entorn, per aportar-hi el nostre granet de sorra en canviar allò que està a les nostres mans, sobre les actituds relacionals, tant a l’àmbit familiar com en el social.

La pornografia fa les funcions d’un tutorial

La visibilització de la nostra realitat i la denúncia de tantes injustícies han anat arribant, amb molt d’esforç, a les escoles, a les empreses i també a d’altres sectors de la societat. L’alliberament sexual és un fet, ja no hi ha tabús, no obstant encara hi ha un comportament viciat a partir de rols diferents atorgats a la funció d’un home i a la de les dones. La pornografia està fent molt de mal perquè s’ha fet servir talment com un tutorial per tenir relacions i -evidentment- no són cap exemple per donar instruccions, i menys en el que han de ser unes relacions de gaudi basades en estimar, des del respecte, de mutu acord, de comunicació entre les persones més enllà del contacte físic.

Una cosificació sexuada

I heus aquí que s’ha donat tanta importància en desenvolupar lliurement qualsevol condició de l’expressió sexual, que això passa per damunt de tot. Certament tothom té dret a dirigir la seva orientació sexual cap on senti que és la seva. No hi cap la repressió ni el rebuig, i molt menys la marginació social. Cal un treball perquè les persones es trobin a sí mateixes i superin estereotips que no els encaixen. Una altra cosa és estructurar els matisos de la condició diversa que hi ha en la humanitat classificant-la per un aspecte específic, com si fos un tema exclusivament biològic. El rebuig del rol atorgat per una societat masclista que no encaixa ni a uns ni a altres no suposa -necessàriament- adaptar el cos a partir d’un sentiment. Alguns sectors econòmics del sector sanitari privat ja s’estan fregant les mans per l’increment de demanda de canvis físics.

El patriarcat és una construcció social, no biològica

En aquest sentit hi ha una bretxa oberta entre alguns sectors feministes que veuen perillar la llarga tasca feminista basada en la construcció d’una societat de gènere, que ha estat el motor de la seva lluita. Potser caldrà incorporar nous matisos a la nostra lluita, però el que no podem es negar el passat i dividir-nos. Si ens centrem en sumar i no excloure, des del nostre empoderament feminista, continuarem unides i serem imparables. A les dones ens continuen matant i el feixisme truca a la porta, no els fem el joc. El perill d’involució és molt més que possible, em preocupa per ser massa real.                                                                          maribelanoia@gmail.com

ELS VALORS DEL FEDERALISME

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Es diuen Federalistes d’Esquerres i fa temps que malden per sortir de l’atzucac d’exclusió per no pensar com qui es considerava en possessió de la veritat més absoluta, atrevint-se a bandejar -o fins i tot excloure- qui no seguia els seus postulats: o eres independentista o no hi cabies, o eres català d’origen o pertanyies a la categoria dels catalans nouvinguts, tot i que molts s’apuntaven a les legítimes aspiracions d’un poble que s’ha mobilitzat. Ara bé, quina direcció social pretenien els seus dirigents?. S’ha prioritzat la forma d’estat per damunt de les polítiques pensades per la gent?.

El dia que Igualada va cridar: Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia

Contra la repressió

Jo també he sortit al carrer, per exemple, el 20 de setembre del 2017 quan varen intervenir dependències de la Generalitat (havia sortit al carrer massa vegades exigint l’estatut d’autonomia), i vaig sortir a votar en la jornada de l’1-O, i també per protestar contra la brutal repressió que els poders fàctics de l’estat varen exercir sobre la població de Catalunya, que tan sols exercia el seu dret a vot, perseguint i castigant els cabdills de l’anomenat procés cap a l’independentisme.

Cal posar en qüestió el model econòmic.

Jo compartia, com tantíssima gent, la necessitat d’un canvi total, sobretot a nivell social. Farta de les privatitzacions en matèria de salut i ensenyament de les que la Generalitat en té les plenes competències, farta de que es doni tota la culpa a Madrid i que tot es redueixi a un tema de diners, a negociar més o menys partides pressupostàries per a gestionar de forma autònoma. Però distingia entre les legítimes demandes d’un poble que anhelava aquests canvis amb la possibilitat real de que, a mans dels de sempre, a Catalunya no s’avançaria en polítiques socials de fons, perquè el model liberal econòmic existent no es posava en qüestió.

L’enemic fa servir la democràcia per destruir-la

Tampoc he compartit mai el discurs d’enfrontar Catalunya amb Madrid, perquè malgrat a la capital hi estiguin concentrats tots els Ministeris i centres de poder, també hi ha ciutadans i ciutadanes que són víctimes de les seves polítiques neoliberals, d’exclusió social i de pèrdua de drets. Assenyalaré sempre que calgui el poder de l’Estat, sobretot ara que la dreta més radical s’ha instal·lat a estaments que haurien d’exercir les seves funcions suposadament de forma independent, però que s’han convertit en el bastió per combatre aquells que es proposin discrepar d’allò que sempre han representat: la unitat del territori, la monarquia o els lobbys de poder fàctic que sempre han mantingut els seus privilegis.

Els serrells pendents

Potser sí que, en la transició vàrem perdre alguns llençols com ara el dret d’autodeterminació o restituir la República front la monarquia, però la gent que sortíem al carrer contra la dictadura assumíem els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya, és dir: La reivindicació de les llibertats socials i polítiques; una amnistia per als presos polítics de la dictadura; un restabliment de l’Estatut d’Autonomia de 1932, amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació; i també coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

Els nostres drets a segon nivell

En l’esgotament del sistema generat amb la constitució de 1978, més que res perquè la conjuntura econòmica de predomini de les polítiques liberals que han aplicat els governs fins i tot en nom de l’esquerra, ha menystingut les poques avantatges socials que havíem aconseguit introduir. La inclusió d’aquests valors socials basats en la Declaració Universal dels Drets Humans va fer possible la inserció dels nouvinguts llavors a una societat que apostava per la diversitat cultural, facilitant que molts d’ells s’hi integressin.

La immersió linguística - Un sol poble

És català tothom que hi viu

Potser és aquesta Catalunya la que hauríem de tenir present per fer país i superar una fragmentació real que no ajuda a superar els efectes de la brutal crisi, que persisteix després de la pandèmia, i que no resol els problemes de les persones que vivim i convivim en un mateix país. Una fragmentació ben diferent del concepte de diversitat i pluralitat que havia estat a l’ADN del pensament de les esquerres catalanes.

Hi ha altres alternatives

El federalisme ha passat de ser una opció desconeguda a ser, per una part important de la població, la millor solució per superar els problemes territorials i organitzatius a Espanya, per donar sortida al conflicte polític que hi ha plantejat a Catalunya o per resoldre problemes col·lectius a nivell europeu.

... i propostes

Això ens ho explicarà l’associació de Federalistes d’Esquerres que dimecres vinent farà la seva presentació a Igualada. La resposta, ens diuen, és el federalisme que promou els valors i les solucions federals, com la cooperació, la solidaritat, la democràcia multinivell, les sobiranies compartides, pel progrés de la societat, tant a Catalunya com arreu. I, certament, aquests són uns principis i valors que comparteixo..

maribelanoia@gmail.com

UN ALTRE COP, NO A LA GUERRA

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

L’editorial de tots els noticiaris tornen a obrir amb amenaces de guerra, aquesta vegada a Ucraïna. Es torna a justificar l’enfrontament armat per resoldre uns conflictes que, per endavant, sabem que sols amaguen els interessos de les grans potències, cobrant-se víctimes innocents, tant per part dels “soldats - herois” sacrificats en nom del “servei a la pàtria” com -segur- la munió de  víctimes civils i destrucció de vida que deixen al seu pas.

Una zona estratègica per les potències mundials

Ressonen ja, de nou, els tambors de guerra que volen que -com a país membre de la OTAN- ens hi impliquem. Aquesta vegada és a Ucraïna, un lloc estratègic que aboca al Mar Azov i el Mar Negre, fronterer amb l’actual imperi rus del tot poderós Putin i les seves aspiracions de fer-se amb una sortida al mar per aquest espai estratègic de confrontació bèl·lica a nivell mundial. Podríem parlar dels suposats motius que expliquen la tensió generada entre les potències mundials, una tensió que ja es va escalant des de fa mesos, per l’increment -sense precedents- de l’ofensiva russa i  pel recolzament militar de diferents països occidentals al govern d’Ucraïna. El desplegament de tropes a ambdós indrets de la seva frontera amenaça en derivar en un conflicte armat.

Un procés similar al de Iugoslàvia

En aquest context sembla ser que Ucraïna podria integrar-se a la OTAN i això suposaria una ruptura dels compromisos de la mateixa aliança atlàntica. L’enfrontament dels EEUU i Rússia ens pot remetre als temps de la guerra freda i, en aquesta possibilitat, la Unió Europea s’hi podria veure arrossegada. De fet, l’estat espanyol ja ha enviat tropes al Mar Negre i a Bulgària. La guerra freda i la OTAN són etapes ja superades. En aquests moments on el món sencer continua afrontant la pandèmia i els seus efectes per la salut de la població, i que l’emergència climàtica que no para d’enviar-nos senyals, són poc propicis a que ens embarquem en recrear aquesta aventura, simplement perquè hi perdria tothom.

La guerra pels recursos energètics

Sabem de les dificultats als mercats mundials de l’energia, o potser aquesta és la seva justificació?. No oblidem que el control dels recursos energètics de l’Orient Mitjà ha inspirat totes les guerres dels darrers anys i que el gas arriba a Ucraïna, des de Rússia i Bielorússia, on hi ha nombrosos gasoductes, suposant una gran reserva de gas. Aquest no deixa de ser un conflicte derivat de la crisi econòmica i social que vivim, per la necessitat també de controlar, a nivell mundial i per part de determinades superpotències, uns recursos cada vegada més escassos. En aquest sentit cal denunciar el paper subaltern i subordinació de la Unió Europea als interessos dels EEUU, disposant de la OTAN únicament com a instrument de guerra. No té sentit que ara s’estengui cap a Ucraïna i Geòrgia únicament pels interessos dels EEUU. És més necessari que mai facilitar la transició energètica vers les energies renovables, tant pel nostre futur com a espècie com també pel mateix planeta, rebutjant el seu ús geopolític.

Una vegada més: NO A LA GUERRA

Haurem de treure la pols a les mobilitzacions del NO A LA GUERRA perquè les causes de la gent de pau, que són la majoria, no han canviat pas tant. La autosuficiència energètica, les energies netes i renovables han de prendre el camí contra les guerres i a favor de la pau i la justícia, una pau i una justícia que sols s’ha d’assolir per la via de la distensió, la desescalada, la dissuasió i el diàleg per una negociació.

La Pau no sols és l’objectiu, és el camí

“No hi ha camí per la pau, la pau és el camí”, sentenciava Mahatma Gandhi en una de les frases més recordades dels seus valors de la no violència. La pandèmia ens ha mostrat quan perillós és jugar amb la natura explotant els seus recursos per un creixement desaforat de l’economia. Tot creixement ha de ser sostenible, i els paràmetres de confrontació bèl·lica per controlar aquests recursos per continuar fent-ne negoci els qui cada vegada són més rics en detriment dels que cada dia són més pobres és un sense sentit.

Aixequem de nou la nostra veu

Recuperem els vells arguments que ens van fer aixecar aquell crit massiu de “no a la guerra” perquè potser ens tornarà a fer falta. La pau és l’únic valor per afrontar la vida del mateix planeta i de la civilització humana que l’habitem. Continuar en l’espoli de la natura, la destrucció de vida i alimentant el negoci de les guerres no farà sinó posar en perill la pervivència de la mateixa espècia humana. Per això, avui i sempre: NO A LA GUERRA.

maribelanoia@gmail.com

 

 

 

25 ANYS D'UNA EMPENTA AMB CONTINGUT FEMINISTA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

 

Encara no s’havia desencadenat el desenllaç de l’episodi d’Ana Orantes del 17 de desembre de 1997. El seu assassinat, a mans del propi marit que la maltractava, es va donar  dies després d’haver explicat la seva experiència -com a víctima de violència- en un programa de TV de Canal Sud. Aquest fet va suposar un abans i un després de que es fes visible una situació que tothom n’érem conscients patíem les dones. Aquest no va ser el primer cas de violència masclista enregistrat a les estadístiques, però el que sí obria era una etapa de complicitat ciutadana suficient com perquè s’afrontés una violència masclista que ens afecta a totes, que no era ni un cas aïllat ni havia d’estar relegat al món de la vida privada, com fins llavors.

Les dones de l’Anoia s’associaven per fer front a la violència

Abans d’aquest fet, era durant l’any 1996 que a la nostra comarca es varen crear tres associacions de dones diferents: l’Associació de Dones de Piera, l’Associació de la Dona Vilanovina i també les Dones amb Empenta a Santa Margarida de Montbui. Més tard es constituïa l’associació Dones d’Igualada i la Federació d’Associacions de Dones de l’Anoia, que durant els seus 14 anys de vida vàrem fer pinya i ens sumarem a la idea de generar un espai feminista prioritzant el fer front a la violència masclista, per això -des d’un bon principi- varen recolzar la proposta de Dones amb Empenta de crear un Servei d’Atenció a la Dona que és el que va iniciar aquesta gran trajectòria. Com reconeixen elles mateixes, en aquell moment hi havia un desconeixement absolut sobre la realitat de la violència masclista, perquè a banda de que ningú en parlava perquè estava molt invisibilitada, de forma molt hipòcrita, era criticat per la societat. No obstant, érem conscients que no disposàvem de cap recurs especialitzat tot i palesar la necessitat de crear una entitat que acompanyés a d’altres dones que ens constava vivien situacions de vida molt complexes per aquesta causa.

Del voluntariat d’origen a fer oficial un servei

Així és que, a partir d’una proposta des del voluntariat, donada la coincidència d’haver-hi dues professionals al grup (una psicòloga i una jurista), tota l’empenta es va posar en dotar la comarca d’aquest servei especialitzat d’atenció a la dona que, tal i com elles reconeixen, que avui té cobertura a tots i cadascun dels municipis de la comarca, i també més enllà, doncs han estès aquest servei a d’altres indrets de la Catalunya Central i al Baix Llobregat.

La llei de violència masclista i el seu desplegament

Amb el pas del temps no sols ha crescut la consciència feminista sinó que també les institucions s’han fet més sensibles i, amb l’aprovació de la Llei contra les violències masclistes i les seves mesures, s’han pogut desplegar alguns serveis que, de la mà de les Dones amb Empenta, a banda de donar atenció a tots els municipis de la comarca, la donen també al SIAD (un servei per a ciutats grans com Igualada o la Conca d’Òdena) alhora que han fet possible el SIE, el Centre d’Informació Especialitzada que ens tocava a la Catalunya Central i que, conjuntament amb una altra associació de dones, ho gestionen conjuntament amb les Dones amb Empenta.

El feminisme orienta la seva tasca

La seva expansió és paral·lela a l’evolució que han tingut les diferents institucions en assumir que la violència masclista com una realitat que no és exclusiva de segons quines parelles, sinó que és estructural, una xacra social comuna a tota la societat que ve del domini de l’ancestral estructura patriarcal que ens relega a un nivell d’inferioritat per sistema. El patriarcat és el càncer que està impregnat al moll de l’os dintre la mateixa estructura familiar, en particular dintre les mateixes dones, perquè se’ls ha atribuït un rol que ve de lluny i que -per sistema- les relega una condició de gairebé no persona ni ciutadana de ple dret, un rol que han d’assumir per assignació patriarcal però  al que també ens hi rebel·lem des de sempre..

El patriarcat, sempre darrere

Perquè. damunt el paper, sí que tenim tots els drets, però la influència ancestral d’aquesta estructura inhumana encara és ben viva dintre nostre i es continua transmetent d’una generació a una altra. Per això, més enllà d’un servei especialitat, la seva orientació no es neutre sinó que està impregnada del feminisme i la seva evolució. És que només des de la consciència feminista es pot fer front, amb unes certes garanties d’eficàcia per transformar les formes socials heretades i convertir-les en  unes formes de societat més humanes, on tothom tingui els mateixos drets i obligacions i on es respecti la diversitat d’expressions sexuals i de formes de vida escollides lliurament per cadascú. Som persones i tenim drets i no ens conformem ni resignem a que es perpetuïn unes desigualtats basades en la discriminació i l’explotació d’uns sers humans per uns altres.

Tota l’empenta del món en aquest camí, perquè el futur o serà feminista o no serà.

maribelanoia@gmail.com

DESITJOS I SOMNIS D'UNA CIUTADANIA DIVERSA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip

Tornen les festes i, amb elles, els desitjos i els bons propòsits: “demanar un desig, en certa manera és com encendre una petita llum” se’ns deia, de la mà del conegut director artístic Pep Farrés a la presentació de l’espectacle d’Encesa de Llums de les festes d’enguany.

A la façana de l’Ajuntament d’Igualada s’anava projectant la imatge de desenes d’igualadins i igualadines, membres de l’Escola Garcia Fossas, de l’Escola de Teatre La Tarima, del Casal de la Gent Gran del Passeig, dels Moixigangues d’Igualada o de la Coral Juvenil Xalest. Tots ells demanaven el seu desig tot pensant en allò que els agradaria que passés. Els joves músics de la Big Band de l’Escola de Música d’Igualada ho amenitzaven mentre que, des del balcó i finestres del mateix Ajuntament, compareixien cinc persones que -en veu alta- formulaven el seu propi desig: eren la Paquita Peña, els infants Arnau Callizo i Bruna Miquel, en David Penedès i la Soundous Said.

La intervenció del David

La intervenció del David va ser especialment emotiva doncs ens va explicar la seva percepció sobre el mirar i el ser vist. “Em dic David. Una de les coses que més m’agraden és caminar per la ciutat. La conec perfectament; els seus carrers, les seves cantonades, les seves voreres, els seus passos de vianants, els seus semàfors. Amb el meu bastó acaricio les línies de la ciutat i ella somriu i s’hi posa bé, m’obre els porus de la seva pell i jo hi avanço amb confiança. La ciutat i jo tenim un pacte: -Tranquil David -em diu ella- tu m’acaricies amb el teu bastó i jo et porto on vulguis-. Quan camino pels carrers noto les mirades, puc dir que veig com em miren. -Mira mama, aquest noi porta un bastó blanc-, -Va, no el miris. No passa res, em podeu mirar, vull que em mireu com a qualsevol altre vianant. Si només hi hagués la ciutat i jo, tot seria perfecte, però sovint, al mig del trajecte, el meu bastó topa amb alguna cosa imprevista, un impediment, alguna cosa que ahir no hi era. -Ja ho veus David -em diu la ciutat- un altre cotxe sobre la vorera, jo no ho volia però ell s’hi ha posat, sense preguntar-m’ho... I jo em quedo parat, sense poder avançar, i el meu bastó va donant copets al cotxe aturat sobre la vorera com dient-li que se’n vagi. Aleshores, sento com arriba el conductor, obre la porta i abans d’engegar el motor del cotxe per marxar, deixa anar un: -Perdona noi, no t’havia vist..!- -No m’havia vist? Que estrany... Desitjo que no només em mirin, desitjo que em vegin. Quan camino per les voreres, quan creu-ho els semàfors, quan acaricio la ciutat.... I vosaltres, com ho veieu? Jo ho veig bé.

La intervenció de la Soundous

També va ser molt significativa la veu de la Soundous, que s’ha estrenat com a participant en un ’espectacle com el de l’encesa de llums en la campanya del comerç d’aquest any. La seva presència al balcó de l’Ajuntament va ser molt significativa per la visibilització d’una ciutadania diversa com la que tenim. El seu desig no va deixar indiferent ningú:

“Em dic Soundous. Ja porto 7 anys sense poder viatjar al meu estimat país: Líbia. Molta gent no sap on és Líbia, o fins i tot es confonen entre Líbia i el Líban. No em sorprèn. Vaig arribar a Igualada carregada de sentiments, emocions i un munt d’altres coses que no sé com definir.

Al meu país sempre hi havia soroll, un soroll molt particular que tampoc no sé definir però que recordo perfectament. Si hagués de trobar una paraula per definir el soroll del meu país podria dir que era el “soroll de la guerra”. Cada nit abans d’anar a dormir, tancava els ulls ben fort i desitjava que aquell soroll s’aturés, i en mig d’aquest desig m’adormia profundament. Em vaig acostumar tant al soroll de la guerra a les nits, que la primera nit que vaig passar aquí, el silenci em va fer pànic.  Per cert, en aquells moments tenia 13 anys.

Tots tenim dins nostre un nen que té somnis per complir. Ara, que ja fa uns quants anys que estic aquí, penso en el munt de nens i nenes que han nascut en una terra on no hi a pau. I ara, el silenci de la nit ja no em fa pànic, però abans d’adormir-me, segueixo tancant els ulls ben fort i desitjant que el soroll dels països on hi ha guerra s’aturi i que a tots aquells nens i nenes els arribi la pau que encara no han conegut, que se’ls compleixin els somnis i que tinguin una vida plena de felicitat. I en mig d’aquest desig m’adormo profundament”.

Així es varen anar verbalitzant altres somnis, com ara el dels infants als que els preocupava el futur i el medi ambient... Uns somnis que aquests dies tornarem a desitjar, com ho hem anat fent cada any quan arriben les festes, i que potser repetirem amb ganes renovades de trobar-nos els uns als altres, d’un cert temor de que es repeteixin situacions que les que hem viscut recentment, però estic certa que -darrera cada somni- hi ha també un bri d’esperança perquè la humanitat obri els seus ulls a la crida de la natura, que ens mostra que no vol ser ja més exprimida en els seus recursos naturals, però també al cor de les persones per retrobar-nos de nou amb aquell esperit humà i solidari que ens va acompanyar els dies més crítics de la pandèmia i el confinament. Somniar no costa diners, però si no maldem per assolir-los sempre romandran en el somni. Els desitjos i somnis sempre van acompanyats de propòsits, i això sí que pot dependre de nosaltres, només cal ser coherents i maldar per poder continuar somniant en assolir nous propòsits.

maribelanoia@gmail.com

 

 

UNA ALTRA COMMEMORACIÓ DEL 25-N

 

Són molts els actes que en el decurs de gairebé tot el mes de novembre es fan arreu per commemorar el Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Nombrosos actes organitzats per diferents entitats de dones i també per part de les institucions. A Igualada, com no podia ser d’una altra manera, ens hem tornat a aplegar -un altre 25-N- a la Plaça de l'Ajuntament on el col·lectiu feminista TRACA havia preparat una performance per cremar el patriarcat.

Prèviament havien repartit algunes olles per diversos indrets de la ciutat. L’objectiu era que les dones i joves que volguessin hi podien deixar anònimament els seus escrits per cremar així les seves  males experiències. Mentre es preparava una mena de bidó amb torxes (que varen costar una mica d’encendre pel vent que hi feia), altres dones havien rentat -en grup- una roba blanca, ensabonada a fons, esbandida i escorreguda, fins fer-n e net a fons. S’hi llegiren algunes de les notes que s’hi havia deixat, amb episodis esborronadors, no pas perquè estiguessin ben explicats sinó perquè érem ben conscients de que representaven casos reals, realíssims...

Tot seguit es va llegir el manifest unitari elaborat per la xarxa feminista, un text que s’estava llegint a totes les places on hi havia convocatòria, que es titulava: Fúria feminista contra les violències masclistes; de la por a la ràbia i el 25-N ocupem juntes els carrers. Com sempre va ser llegit de forma molt repartida, sobretot per les veus més joves. És que el feminisme és com una cursa de relleus, i -amb la generació actual- el relleu està assegurat.

maribelanoia@gmail.com

JA NO ÉS ACCEPTABLE EL QUE ABANS ES CALLAVA

 Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

En els darrers anys ha canviat molt la consciència que tenim envers la violència que el conjunt de les dones -pel fet de ser-ho- hem rebut i encara rebem de la societat que ens envolta, perquè l’estigma del patriarcat està incrustat al mateix moll de l’os. No endebades encara preval aquest sistema en els nostres dies, tant en el funcionament de la societat com en les relacions personals, sigui quin sigui el règim polític més o menys democràtic que regeixi cada país. Hi ha hàbits, rutines, actituds i rols que ens venen heretades en el temps i es transmeten de generació en generació sense qüestionar-ne el perquè: “són coses de la tradició, sempre ha estat així i tu no ets ningú per gosar canviar-ho”, hem sentit a dir massa vegades...

Amb l’aprovació de lleis no n’hi ha prou

D’uns anys ençà, i no sense resistència d’un discurs ancorat en el temps, s’han aprovat algunes lleis basades en el principi d’igualtat que consagra la nostra carta Magna i els mateixos drets humans. No obstant, aquests canvis per llei no reverteixen automàticament en els comportaments del nostre entorn familiar i social. La construcció de gènere basada en el nucli familiar i en la distribució de rols, on la injusta divisió del treball productiu i el treball reproductiu és ben palès, no ajuda a facilitar la necessària conciliació horària de totes les tasques que hem d’afrontar les dones, oi més quan les dones són el cap de família (com en les famílies monoparentals), perquè pateixen -a més- la opressió d’un sistema econòmic que no està pensat en les necessitats de les persones, unes necessitats que han de cobrir a banda amb una jornada laboral, majoritàriament en precari, que necessita -simplement- per raons de subsistència. Per assolir un canvi social que equilibri aquesta distribució tant injusta no s’assoleix simplement aprovant lleis, tot i que ajuda i són necessàries, sinó que el que cal és educar un canvi de mentalitat que ens permeti a les dones sortir de l’exclusivitat de l’àmbit privat i obrir-nos pas en allò públic, i darrerament ja ho fem, però ai las!, les dificultats que tenim en el món privat romanen intactes, sense modificar...

Tenim una Justícia patriarcal

Les lleis també han reconegut drets i reconeixement de determinats aspectes de la condició humana que, malgrat ser vives i reals, restaven proscrites per les ments tancades dominants encara avui i, en aquest sentit i en general, les institucions que han de fer prevaler la vigència de les lleis tenen un biaix patriarcal que no ajuda les dones a sortir de situacions complicades, i -hem d’afegir- que més enllà de si hi ha algun jutge o jutgessa que vulgui aplicar criteris més actuals, al final les dones ens trobem davant un mur on s’hi ha parapetat tota la crosta més misògina i retrògrada de la nostra democràcia.

La gent va acceptant realitats diferents

No obstant, cal observar un gran canvi en les mentalitats de moltes famílies. Avui accepten, no exempts d’un cert esforç basat en l’estimació, que els fills o familiars propers optin per desenvolupar obertament una orientació sexual fora de la bisexualitat establerta a l’ús. Ja els indígenes, en la seva cultura abans de la colonització, determinaven que el gènere humà tenia cinc formes diferents de la seva expressió sexual: la dona, l’home, la dona amb dos esperits, l’home amb dos esperits i el transgènere. Però també es cert que en molts nuclis familiars i socials encara hi ha un rebuig de qui gosa manifestar una identitat diferent del binomi sexual. Això és degut als prejudicis generats per aquesta mentalitat patriarcal que ens oprimeix a uns i altres.

La nostra complicitat és imprescindible

I pel que fa a la violència, aquesta encara està ben viva en la vida quotidiana. A cada dia que passa coneixem més casos d’abusos o violència. Que n’hi ha més que abans?, no ho sé, el que sí sé és que les dones van perdent la por a obrir-se i comentar la seva experiència. Avui ja s’ha generat una àmplia opinió de rebuig a qualsevol acte de violència i això permet que les dones gosin sortir del seu aïllament. No té perquè ser necessàriament en públic, sinó que pot fer-ho en cercles professionals o també de sororitat. La teràpia professional és molt important per restablir una autoestima malmesa per un menyspreu continuat, per una anul·lació d’una mateixa provocada pel domini de qui es creu amb un dret superior per poder disposar d’aquella persona que suposadament estima, perquè se’n sent propietari fins i tot del seu cos, al servei únicament pel seu desfogament de mascle. Avui ja no es pot normalitzar cap acte de violència que abans es callava per resignació, per això és tan necessària la nostra complicitat.

Veus que s’alcen de nou  assenyalant les dones

No obstant, tot i que la indignació social per la violència masclista general ha canviat, tenim davant un monstre que ens amenaça d’anar enrere en el temps. Ha tornat el discurs de l’odi que considera que la causa de tots els mals som les dones que ens hem fet sentir i els avenços en els nostres drets. També es tornen a alçar veus d’algunes autoritats eclesiàstiques que s’atreveixen a pontificar de nou sobre el què està bé i el que no -com en temps que voldríem que formessin part del passat-, perquè per ells les dones no hem deixat de ser mai  l’esca del pecat.

Fer fora el monstre del patriarcat

La violència masclista o la discriminació en funció de l’orientació sexual de les persones és una epidèmia que hem d’eradicar, per totes i cadascuna de nosaltres i per les generacions més joves: el monstre del patriarcat no pot continuar condicionant les nostres vides. Ja no cal que ningú s’hagi d’amar -per vergonya- de les humiliacions que rep encara que sigui dintre les parets de la pròpia llar, ja no ens cal callar res, perquè juntes som més fortes i si ens toquen a una ens toquen a totes.

maribelanoia@gmail.com