UN PETÓ QUE TRENCA MÉS D'UN SOSTRE DE VIDRE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Fins i tot la flamant nova Presidenta del Congrés dels Diputats Francina Armengol ho va dir en la seva intervenció de presa de posició institucional, desitjava sort a l’equip de dones que havien de disputar la final de la Copa Mundial Femenina de Futbol a Sidney, doncs estaven a punt de trencar aquell sostre de vidre que sempre se’ns ha posat a les dones per indicar-nos -permanentment- que la nostra llibertat i exercici de la igualtat de drets té un límit que no podem travessar.

Abusos de poder

Poc ens pensàvem que la gran gesta d’aquelles noies, erigides en campiones del món del futbol femení, trencarien alhora més d’un sostre de vidre, doncs amb aquell petó robat a Jennifer Hermoso, en plena celebració del triomf d’aquestes campiones, es va fer palès el masclisme existent en les relacions jeràrquiques de tipus laboral, sobretot en el món del futbol, on es permet tota mena d’improperis i insults sexistes, ja sigui als jugadors o als àrbitres.

Improperis sexistes

Fins fa poc, sols s’havia considerat inacceptable els improperis de tipus racista dirigits tant a jugadors com -sobretot- als àrbitres. Però ara li toca el torn rebutjar també els insults o gests que palesen i fan visible el masclisme, no endebades per als masclistes les dones no som sinó un objecte de desig que hem d’estar a la seva indiscutible disposició.

Esportistes i persones

Fa un any es varen plantar i es declararen en vaga, eren jugadores professionals i exigien els seus drets. No podien ser acomiadades per la maternitat, per exemple.. Amanda Gutiérrez, presidenta del principal sindicat del futbol femení espanyol FUTPRO va dir que era important que no es perdés el focus del tema, doncs el que està en joc són les condicions laborals de jugadores professionals, que per això les campiones del món hi ha posat la cara i el cos. Per això la Ministra de Treball en funcions Yolanda Díaz va dir que la Inspecció de Treball ja s’ha posat en marxa per recordar als clubs esportius la seva obligació de comptar amb Plans d’Igualtat, que les diferències retributives han d’estar justificades, i molt menys discriminades pel fet de ser dones.

La ostentació dels genitals

Aquesta és la superioritat que va manifestar Luis Rubiales robant-li a la jugadora un bes no consentit per, a continuació, fregar-se els seus genitals en públic com a símbol del seu poder masclista, un poder que -segons ells- radica en aquestes parts íntimes i que havia triomfat també front aquelles que l'havien qüestionat. La divulgació, i alhora denúncia d’aquests fets, han obert la caixa de pandora i el regueró de pólvora que han desencadenat ha estat com el “Me Too” de les actrius de cinema que en el decurs dels premis Oscar varen fer públic l’assetjament sofert per galans i directors de l’anomenat setè art, doncs han sortit també a la llum nombrosos casos d’assetjament sexual en aquest àmbit amb alguns acomiadaments que no sempre han estat dels caps o superiors jeràrquics en el poder, sinó que les víctimes han estat les treballadores, sovint posant en dubte la seva paraula pretenent sols defensar la seva suposada bona imatge, com fins ara.

S’ha acabat

Però la societat d’avui ja no és la d’ahir. La llei anomenada del “sí és sí”, tant criticada per la dreta, ha posat en el centre de les relacions personals el consentiment, un requisit necessari per distingir aquelles relacions no consentides, per tant, conseqüència d’un abús de poder. Ara s’ha acabat, les reivindicacions que feren fa un any les futbolistes tractades com a rebels han palesat el fons de la seva raó, uns interessos totalment aliens al que suposa l’esperit esportiu. Ja ho va dir Alexia Putelles en una entrevista: Volem més facilitats i millores d’infraestructures que ens ajudin a fer bé la nostra feina, que hi hagi executius i institucions que maldin per això i poder així -nosaltres- estar centrades en el futbol com a esport i no en la indústria del futbol en que s’ha convertit.

Campiones més enllà del camp de joc

Elles hauran crescut juntament amb els seus germans o companys d’escola, però han tingut al seu costat uns pares que creien en la igualtat i les varen defensar dels atacs que rebien pel fet de ser dones, quan el futbol es considera cosa d’homes. Segurament han hagut de sentir que eren unes “machorras”, ineptes, que millor que es quedessin a casa o, molt pitjor, que eren unes marranes i unes barjaules... No obstant, han practicat el millor de l’esperit esportiu de qualsevol disciplina, havent d’enfrontar-se no sols a un entorn social de rebuig (clubs, els patrocinadors, la federació, la premsa, la societat, etc...) sinó a unes estructures summament patriarcals basades en el poder, sobretot el poder econòmic, que és el que dona poder sobre les persones i -com no- particularment a les dones.

Mereixen ser escoltades i respectades

Moltes són les mostres de suport rebudes però -sobretot- les felicitacions per la seva gesta esportiva, una gesta que sembla hagi quedat en un segon lloc donant protagonisme als mascles de sempre. Ja ho va dir Sarina Wiegman, l’entrenadora neerlandesa de l’equip rival en la pugna per la final, que -després d’un merescut aplaudiment pel seu bon futbol- les campiones espanyoles mereixen ser respectades i escoltades.

Sororitat esportiva

I podríem concloure amb les paraules d’Aitana Bonmatí, guardonada per la UEFA millor jugadora de la temporada: “no són uns bons moments per al futbol espanyol malgrat venim de guanyar el Mundial. Com a societat no podem permetre que hi hagi abusos de poder en una relació laboral i faltes de respecte, manifestant el seu suport a la seva companya Jenny Hermoso i a totes les dones que han patit agressions sexuals en el seu lloc de treball”. Per damunt d’obscens gestos de triomf, les campiones han mostrat al món que es pot trencar més d’un sostre de vidre.

maribelanoia@gmail.com

UN ALTRE DILEMA QUE HEM DE TENIR MOLT CLAR

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Sembla que les eleccions generals d’aquest diumenge tinguin només dues opcions, o fem un exercici de memòria històrica o tornem a la foscor; o votem per Espanya, admetent que alguns en tenen l’exclusiva, o votem per l’Espanya inclusiva, ja sigui en clau de país o de progrés. I em pregunto, i evident descarto (i crec que tots els demòcrates i gent de bé descartem i hem de descartar) la primera; però per als demés perquè se’ns presenta com a incompatible votar pel país o pel progrés?. Essent l’Estat Espanyol el què és, amb el seus aparells d’estat més profunds arrossegant encara els tics propis de no haver fet una ruptura l’any 1978 i haver-nos encasellat amb les possibilitats d’una reforma potser creïble al seu dia però ja esgotada avui, si el dilema està entre o bé hi participem o bé ens hi girem d’esquena?.

Donen per fet un resultat

Convocades en ple estiu després del resultat de les passades municipals i autonòmiques del 28 de maig, en un context mundial d’ofensiva de la ultra dreta que torna a mostrar les seves urpes, i amb uns mitjans de comunicació que sembla que ens vulguin convèncer que ja està tot venut perquè el PP establirà les seves aliances amb VOX i governarà el país després del 23J, és com si ens volguessin fer creure que no hi ha res a fer.

El vot a les urnes és sobirà i encara no s’ha produït

Doncs no, jo no em resigno. Encara no s’han donat les eleccions i el nostre vot a les urnes és i ha de continuar essent sobirà, per tant jo no dono per descomptat que la dreta més retrògrada s’instal·li de nou al país i que tornem a la foscor d’un temps que creiem havíem superat. És una amenaça real, sí, i cal tenir-la en compte: els nostres drets estan en perill, i no sols tots els avenços de la darrera legislatura per la seva proposta d’una llei òmnibus que derogui tot allò que no els agrada, sinó totes els drets assolits en la nostra encara jove democràcia.

Els drets es mantenen lluitant

Alguns drets, i la mateixa democràcia, venen de lluny i són conseqüències d’importants lluites, tant dels treballadors i treballadores com dels pobles per la seva emancipació, per això no podem baixar la guàrdia, la mobilització ha estat la única causa i garant dels nostres drets.

Hem de tenir memòria perquè ningú resti impune

El feixisme sempre ha existit i sempre s’ha volgut imposar. Hi ha hagut etapes que ho ha tingut més difícil, com ara després de la II Guerra Mundial on va mostrar fins on poden arribar els seus propòsits genocides. Aqui, però, encara tenim present els 40 anys de franquisme, on hem patit a la pròpia pell la negació de llibertats i la subsegüent repressió, així com els intents d’amnèsia a la pròpia memòria històrica. La instauració de la llei de memòria democràtica, aquella que no assumeix que els crims del franquisme restin impunes, ha tingut molts pals a les rodes i també es proposen de derogar-la. Els feixistes de la II Guerra Mundial varen tenir Nuremberg, i nosaltres?... encara els tenim ben vius movent la cua i ocupant càrrecs i responsabilitats de govern com si res. Torna la censura al món de la cultura i la llengua (suprimint obres de teatre o fent retirar -per exemple- Cavall Fort) i es suprimeixen regidories d’igualtat i continguts educatius perquè ells neguen la violència de gènere, les reivindicacions del col·lectiu LGTBI o el canvi climàtic, per exemple.

La dreta afronta diferent els conflictes

Un dia li comentava a una amiga que menys mal que ens havia arreplegat la pandèmia a mans d’un govern progressista, proveint-nos de mascaretes i vacunes per tothom, i em contesta: m’agradaria veure què hauria fet el Rajoy davant una situació així!. I ara!, ni ho pensis, li vaig dir. Recorda què varen fer amb la crisi financera del 2008, rescatar els bancs amb la guardiola de les pensions i amb diner públic, un diner que varen dir que tornarien però que -lluny d’això- han consolidat els seus beneficis, han tancat moltes oficines d’atenció als clients i retallen serveis cobrant per tot, tot i tot...

Han qüestionat la legitimitat amb molt de soroll

Erigits en una oposició molt dura des del mateix moment que es va formar el govern de coalició -després de la moció de censura- que no han parat de boicotejar qualsevol mesura que hagi volgut tirar endavant, això que -encara amb el nomenament de càrrecs del nou govern ben calents al BOE-han hagut d’afrontar una pandèmia, l’erupció d’un volcà i una guerra on els recursos bàsics i energètics que  complicaven molt la subsistència de la ciutadania. La bronca i les mentides convertides en fake-news de tots els mitjans de comunicació han convertit la política en soroll, un soroll que ha contribuït a que la gent s’afarti de la política i tingui el risc de passar d’implicar-se i anar a votar.

No obstant, treballar, dialogar i aprovar lleis

Mentrestant, sense tant soroll, s’ha recompost el diàleg social aprovant (no sense reticències) una reforma laboral que dona estabilitat als llocs de treball, un salari mínim interprofessional que s’ha quedat curt per la inflació, sí, però que ha pretès pal·liar una mica el desfasament entre unes retribucions congelades o disminuïdes en el temps, amb el plus de la precarietat generalitzada, i que ha vingut per quedar-se, perquè ja està sobre la taula una nova actualització (sobre la que pesa una altra amenaça de retirar la proposta si guanya la dreta). També les pensions han estat actualitzades amb un compromís de respectar el nivell de vida segons l’IPC, restablint el diàleg del Pacte de Toledo.

El model de coalició deixa enrere el bipartidisme

Les opcions no són únicament dues, tornar al bipartidisme (com es pretenia fer visible amb l’únic debat cara a cara que es va fer i del que tant se’n ha parlat, sinó que, per mi, és absolutament vàlida i saludable la opció de la coalició, la única experiència del nostre sistema democràtic que, estic segura, ha fet possible aquests avenços socials.

Aquestes eleccions sí que van amb nosaltres

No podem passar com si això no anés amb nosaltres, perquè encara que des de Catalunya molts i moltes s’ho mirin de reüll, si es dona el cas, en rebrem igualment les conseqüències negatives, com les podem rebre de positives si contribuïm a construir i no ens parapetem en un “ja s’ho faran, no va amb nosaltres”.

Hem de continuar SUMANT

Doncs sí que va amb nosaltres, i va sobretot pel que fa als nostres drets i la mateixa llibertat, perquè si n’hem gaudit (encara que sigui amb límits) és perquè amb la nostra lluita els hem conquerit, i no hi ha res que sigui perpetu: hem de continuar lluitant. Però aquesta vegada és amb un simple gest, el d’anar a votar un diumenge de juliol, i votar -sobretot- opcions que puguin SUMAR per recuperar tot allò que haguem perdut però -sobretot- per continuar avançant en drets com ara els assolits en termes de igualtat entre les persones en clau de gènere, de la violència masclista i dels drets del col·lectiu LGTBI, un aspecte pel que se’ns considera una de les democràcies més avançades del món. No ens ho deixem perdre, continuem SUMANT.

                             

maribelanoia@gmail.com

 

DE NOU LA MÀGIA ES FA PRESENT A LES NITS CULTURALS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Un any més, i ja és la 26èna edició, el petit poblet de Sant Pere Sallavinera ens torna a oferir el seu regal més preuat, la possibilitat de gaudir d’unes nits culturals on es produeix aquella màgia especial de comunió entre un públic fidel, un eloqüent silenci sota un cel que comença de color blau nit, acaba en plena i serena fosca i es fon amb el virtuosisme de la música interpretada amb mestria i joia on, tant els instrumentistes com les veus de solistes o cant coral, ens reflecteixen als seus rostres com frueixen del moment. Com tothom reconeix, es tracta d’una màgia especial.

La música s’imposa a les inclemències del temps

Enfilàvem de nou el camí vers l’Alta Anoia, deixant enrere el festival de globus que, per la coincidència en l’agenda, ens obliga a triar,  i triem els camps segats a la llum del capvespre amb els darrers raigs de sol i un cel que ens volia enganyar amb l’amenaça de pluja, que sols va consistir en quatre gotes que varen quedar en un no res, però que ens feia témer si ens acompanyaria l’aigua com en altres edicions. Tot i que això no hauria estat cap problema perquè, en la presentació del programa d’enguany, el pianista Daniel Blanch ens recorda com la música es va imposar victoriosa a les inclemències meteorològiques que van suposar una interrupció precipitada del concert, però que  quan la pluja va amainar, la gent -que no se’n havia pas anat- va sortir del refugi-aixopluc de les cases del poble que els havien acollit i es va poder reprendre el concert amb una vinculació encara més especial entre el públic i els músics, aconseguint aquella comunió única i inoblidable amb el poble, perquè -escriu- la sensibilitat de l’intèrpret troba l’espai ideal a la Plaça de Sant Pere Sallavinera, on l’energia que desprenen els organitzadors, els espectadors i les pedres que ho embolcallen amorosament, permeten una vivència que ell  mateix havia experimentat l’any 2017.

30 anys d’una doble efemèrides

Les nits culturals començaven l’any 1993 amb la primera actuació que l’Orquestra Nacional de Cambra d’Andorra feia fora del seu país i que s’ha volgut fer present de nou, aquest any, la nit del dissabte, coincidint també amb la efemèrides del també 30è aniversari de la seva creació. Dos elements ben conjugats, el virtuosisme de Gerard Claret i el vincle de la seva orquestra amb les Nits culturals, ens oferien una primera part amb el Concert per a violí i orquestra núm. 2, en mi major, de Johann Sebastian Bach; i una segona part amb Serenata per a cordes en do major. de Piotr Illitx Txaikovski. Al final, i davant els intensos aplaudiments del públic ens varen oferir un bis gaudint de la bellesa d’una obra d’Astor Piazzola que va comportar, al seu temps, un altre bis.

Presentació i obres de luxe

El poeta Miquel Desclot, com cada any, ens introduïa en el marc històric en el que els grans compositors havien hagut de fer front per tal de produir les seves obres, les que ens han arribat fins als nostres dies amb tota l’esplendor per a ser interpretades i fruïdes pels qui en vulguin gaudir. I ens va presentar “La Creació” de Franz Joseph Haydn, una obra excepcional que ens predisposàvem a escoltar la nit del divendres, amb una versió de cambra composada per ’una transcripció de la part instrumental per a quintet de corda (feta per Anton Wranitzky, aprovada per Haydn i publicada el 1800 amb la mateixa versió complerta), dirigida pel músic anoienc Josep Miquel Mindan, amb els solistes Martí Doñana (tenor), Alba Maria Martínez Nieto (soprano), Nestor Pindado (baix baríton) i la part coral a càrrec de Contrapunto Vocale.

Fascinats

Aquesta obra de cambra, ens diuen, aconsegueix mantenir-nos fascinats i tramet l’evocació d’un univers benvolent i racionalment ordenat, així com la seva visió essencialment optimista de la humanitat i el seu esperit naïf i vitalista. El constant diàleg entre instrumentació i veu, simultaniejant  uns i altres, ens oferien -no obstant- una audició compacte com si d’una vola veu es tractés. La sensació era que havíem fruit, efectivament, d’un concert excepcional.

Els infants també són protagonistes

Com excepcional es també el concert que ofereixen cada any els dissabtes a la tarda dirigit a la mainada i que aquest any va ser a càrrec de Pau Elías amb el seu “Aquafonia, el Concert”. Potser aquest concert-espectacle és la pedrera en que es nodreixen els organitzadors per perpetuar un any i altre la proposta de les seves Nits Culturals, doncs cada any són molts més els joves que hi tenen una actitud de servei, tant a la recepció del públic i control d’entrades, a la logística de muntar l’escenari i fer possible el petit refrigeri de cava i carquinyolis que ens permet saludar-nos entre sí els fidels assistents que hi coincidim cada any. Potser un dels moments més emotius és quan, al final de cada concert, són els infants els encarregats de lliurar el ram de flors en que s’obsequia els músics. El més petit de tots s’hi estrenava aquest any...

Un regal impagable

De nou, a les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera la música ens arribava amb aquella delicadesa que t’acaronava tot el temps, i et deixava un altre dolç i bell record que ja et deleja per tornar-hi l’any vinent. Felicitats a la organització , una organització que -de fet- és tot un poble hi està implicat. Moltes gràcies per aquest regal.

maribelanoia@gmail.com

NOTA:

Totes les fotos han estat facilitades per la organització de les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera.

ESTIMA COM VULGUIS, PERÒ ESTIMA

 

Ciutadana Dempeus- Maribel Nogué i Felip -  

Les relacions personals són molt més que unes relacions que es puguin definir segons un sistema que les cataloga i classifica, sobretot pel que fa al nucli familiar, atorgant un tractament diferent segons cada matís i reduint les relacions sexuals exclusivament a la funció reproductora de l’espècie. Aquesta va ser l’actitud de la cultura occidental, i més tard colonitzadora, que -des d’un rol de gènere i plegat d’actituds molt rígides- pretenia dominar la voluntat de la gent, censurant i perseguint aquells comportaments que no complien amb els cànons establerts.

Cinc rols de gènere a les tribus natives d’Amèrica

Fins que els europeus varen prendre l’Amèrica del Nord, les tribus natives d’aquesta regió eren molt més obertes que les actuals pel que respecta als rols socials i la sexualitat dels membres de la seva societat. La seva gent tenia característiques tant de les que es consideraven masculines com femenines, i es veia com un do de la naturalesa. Es reconeixien cinc rols de gènere: de dona, d’home, de dona de dos esperits, d’home de dos esperits i transgènere.

La religió com a vehicle per imposicions

Però, de la mà de la religió, es va imposar el sistema binari i unes relacions personals autoritzades exclusivament en clau de la reproducció de l’espècie. Tot altre comportament íntim era tractat com a pecaminós i les persones que el practicaven eren tractats com a exclosos de la societat, sofrint persecucions i relegant-los a haver de buscar-se la vida en antres foscos i amagats.

Orgull per reivindicar-se i denunciar la opressió

D’aquí el “Dia de l’Orgull”, una festa per reivindicar-se front el sistema patriarcal que imposa rols i comportaments dominants i excloents front qui se’n manifesti diferent, quan és ben legítim reivindicar-se la pròpia identitat, sigui quina sigui i tingui els matís que tingui, sense oblidar però que no ha de suposar un enfrontament horitzontal els uns contra els altres, sinó que tots i totes, cadascun amb el seu propi sentir, hem de fer front i enderrocar el patriarcat que exclou persones de la nostra societat simplement pel fet de ser o sentir-se diferents d’un rol imposat.

Prou tuteles per decidir per nosaltres

Ningú és qui per jutjar, controlar o estigmatitzar la condició sexual de ningú, cosa que fins no fa tant es practicava. Sortosament, en els darrers temps, molts i moltes han pogut sortir de l’armari on estaven reclosos/es i han pogut manifestar obertament els seus sentiments i orientació sexual, guanyant tolerància entre la nostra societat.

Avenços de drets boicotejats per l’extrema dreta

De la mà de governs progressistes, per altra banda, s’han fet indiscutibles avenços en el reconeixement legal de la pròpia idiosincràsia i el seu dret igualitari com a persones d’aquesta societat. Però els conservadors de sempre insisteixen en criminalitzar aquests comportaments que es surten del què ells han establert com a normal i no sols els persegueixen sinó que boicotegen les decisions legislatives que aproven els governs progressistes.

Si es mercantilitza ja no serà pecat. Hipòcrates!!!

Hi ha una pugna entre aquests retrògrades reprimits i hipòcrites i el capitalisme que vol mercantilitzar les intervencions al cos que algunes d’aquestes persones decideixen d’aplicar. El que és important és conciliar-se amb allò que hom es senti, i tenir cura del cos, com no, però no cosifiquem la diversitat sexual sense tenir en compte l’essència de la condició humana, que és diversa i que portem dintre, així com els seus valors. Les relacions sexuals van intrínsecament lligades a la paraula amor, pensada més en el lliurament a l’altre que en l’egoisme.

La perversió de la paraula amor

És que aquesta mateixa paraula té una accepció molt més ample que l’acte de fer l’amor o de declarar-se l’amor en la fogositat de l’impuls sexual. Estimar-se és això, sí, però és també el respecte mutu, la reciprocitat d’igual a igual malgrat les característiques físiques i/o espirituals diferents. L’amor assoleix aquell estat més sublim quan és aquell estadi que permet que les persones que conformen el seu nucli es sentin realitzades i siguin felices d’acord amb allò que s’han proposat com a objectiu de vida..

Unes relacions on prevalgui l’acord i no el domini

Les relacions humanes són molt més que tot això, i si existeix el respecte i l’afecte natural dels uns vers els altres, l’expressió sexual deixarà de tenir la importància primordial que ha obligat a molts i moltes a amagar-se al fons del propi armari, serà i ha de ser una expressió més en clau diversitat. Si hi ha afecte, respecte i amor, i hi preval l’acord sense domini l’un de l’altre per una imposició de gènere, què importa com s’estimi, el que importa és allò de que “estima com vulguis, però estima!.

maribelanoia@gmail.com

JUNTES FAREM NOSTRA LA NIT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Vivim uns moments complicats, sobretot pel curs que prenen els pactes polítics després de les eleccions municipals i autonòmiques i els que poden esdevenir després del 23 de juliol amb les eleccions generals. Uns pactes que suposen una entrada al govern de les nostres institucions democràtiques d’aquells que, malgrat s’hagin posat la pell d’ovella de la democràcia, no són sinó els llops que volen destruir-la.

No és un fantasma, és un monstre

La onada de les forces d’extrema dreta que vol estendre’s arreu d’Europa dona alguns passos perillosos. Ja governen a Itàlia i, a casa nostra, ja amenacen amb derogar totes les lleis d’escut social aprovades pel govern de coalició de Pedro Sánchez amb l’acord d’altres forces parlamentàries, sobretot totes aquelles que consoliden els drets de les dones, tant les que fan referència al dret al propi cos com a donar importància a les tasques de cura i obrir la societat als valors de la vida. Unes propostes que han rebut el rebuig frontal de la dreta de sempre que ha assumit el discurs dels nostàlgics d’un passat que creiem ja havíem deixat enrere.

Pèrdua de drets  mantenint els privilegis d’uns pocs

Totes les persones que tenim una mica de consciència social i profundes conviccions dels drets humans en què es fonamenta la nostra societat, estem veritablement preocupades per l’amenaça de pèrdua d’aquests drets si l’extrema dreta assoleix els seus propòsits d’assumir aquelles cotes de poder que els permeti esborrar-los del mapa i posar-los sota la catifa, és a dir, negar-los per la majoria mentre que alguns privilegiats (des de la hipocresia) els faran servir (el dret a l’avortament, el respecte a la diversitat LGTBI, l’eutanàsia, el dret a una mort digna, el control sobre la maternitat de les dones si no és que la mercantilitzen del tot per controlar allò que sempre han volgut, però que només depèn de nosaltres i que ens dona tant de poder a les famílies i la societat.

Les feministes declarem l’estat d’alarma

Les feministes ens hem posat alerta i estem disposades a declarar l’estat d’alarma encara que sigui amb el seu vot en contra. Els avenços en relació als drets de les dones, tot i que insuficients, han de ser i seran irreversibles. Per això, cara a aquest solstici d’estiu, ens disposem a fer aquell ritual que sempre ens distingeix i farem una foguera, sí. Hi tirarem tot allò que volem cremar del passat: mai més les dones serem l’esca del pecat, mai més se’ns negarà a les dones la condició de persona, mai més cap dona serà menystinguda pel fet de ser-ho, ni tractada diferent a través de la bretxa salarial o les condicions més precàries en el món laboral, mai més portarem a les nostres espatlles en solitari -sense el suport social necessari- la càrrega de la cura del nucli familiar (grans, petits o malalts psíquics o físics), mai més ens veurem obligades a ser submises i dir que sí encara que el teu sentir és el de no, mai més passejar en solitari de nit o de dia serà un factor de risc per la nostra seguretat, mai més ningú podrà abusar de nosaltres amb la connivència d’unes autoritats policials o judicials que es neguen a aplicar les disposicions punibles de totes les agressions que patim les dones, les sexuals i totes les altres...

La violència de gènere, simplement pel fet de ser dones

Ser dona no és cap condició que hagi de ser privilegiada per damunt de ningú més, però que per causa de la “violència de gènere” que alguns volen negar i que fa que moltes dones la pateixin i paguin el preu de la seva pròpia vida o la dels seus, ens obliga a unes polítiques de protecció pel fet de ser-ne les víctimes, el que no vol pas dir romandre sempre victimitzades. El nostre esdevenir ha de ser que puguem viure, no que sortir al carrer soles de dia o de nit (encara que sigui per anar o tornar de treballar) suposi un perill per la nostre integritat.

Les dones ens conjurem contra el monstre

Les herbes de Sant Joan (que acumulen més propietats perquè reben més hores de sol), el foc purificador de les fogueres populars, els banys a mitja nit, els guariments i més rituals màgics, les nostres cançons i el ball que durarà tota la nit perquè la foscor no formi part de les nostres vides, faran que les dones formem la nostra pròpia rotllana i ens conjurem per fer front a la inquisició del segle XXI a la que ens volen retornar.

Bruixes d’ahir, d’avui i de demà

I recordarem especialment les paraules de Maria Mercè Marçal: Bruixes d’ahir, bruixes del dia, ens trobarem a plena mar. Arreu s’escamparà la vida com una dansa vegetal. Dins la pell de l’ona salada serem cinc-centes, serem mil, perdrem el compte a la tombada i juntes farem nostra la nit.

 

maribelanoia@gmail.com

LES ELECCIONS VAN PASSANT I A LES DONES SE'NS CONTINUA MATANT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

“La violència masclista és un horror quotidià, un mal enèmic que no depèn de fronteres ni culturals, ni socials, ni econòmiques. És una de les més degradants violacions dels Drets Humans que continua perpetuant-se en l'àmbit global. La violència contra les dones és present en èpoques de conflicte i en temps de pau, a casa, al treball i al carrer, perquè és una injustícia manifesta que impedeix que la societat avanci en el camí de la igualtat i el benestar comú”.

Vergonya imperdonable

Així comença el manifest que ha convocat nombroses dones, arreu de l’estat, davant els seus Ajuntaments el passat dia 2 de juny, i que també s’han concentrat a Igualada. Les estadístiques oficials d'assassinats masclistes deixen sense alè: Segons l'Organització Mundial de la Salut, la violència masclista és la primera causa de mortalitat entre les dones de 15 a 44 anys, per sobre de guerres, del càncer i els accidents de trànsit. Cada 18 segons una dona és maltractada en qualsevol lloc del món. A Espanya, des de 2003, han estat assassinades per les seves parelles o ex parelles 1.204 dones segons les xifres oficials. En el que va d'any 41 dones han estat assassinades, i a 5 menors els li han llevat la vida, tres d'ells encara abans de néixer. Molts altres menors han quedat orfes. 41 assassins han arrabassat la vida d'una dona i han destrossat la vida dels seus fills i les seves famílies. Cadascuna de les 41 dones assassinades és, a més d'una pèrdua irrecuperable, una vergonya imperdonable que recau sobre la consciència de la societat i dels poders públics, que miren cap a un altre costat davant el terrorisme masclista que estem sofrint. La societat sembla haver-se tornat immune, el degoteig d'assassinats i agressions és constant, i se'ns oblida que darrere de cada número, de cada nou cas, hi ha una vida que ha estat esbiaixada i una família que han trencat per sempre”.

Negar la violència masclista

Fa vint anys tots els partits polítics van assumir el compromís d'aprovar, per unanimitat, una Llei Integral contra la Violència de Gènere que suposava un marc legal adequat per a lluitar contra aquesta xacra social. No obstant això, avui hi ha partits que ocupen llocs de govern en ajuntaments i comunitats autònomes que neguen l'existència de la violència masclista; i altres partits, socis de govern, que ni tan sols saben definir quina és la base de la violència que sofrim les dones pel fet de ser-ho.

És evident que la Llei Integral contra la Violència de Gènere no ha cobert les expectatives generades des de la seva aprovació i encara són moltes les dones que són assassinades a les mans dels seus agressors. També són encara molts els menors que sofreixen les conseqüències de la violència masclista, que es queden sense mare i sense recursos o suports institucionals.

Per la igualtat no partim de zero

Les dificultats a les quals encara han d'enfrontar-se les dones víctimes de violència per de sortir d’aquest cicle, trencar amb l'agressor, iniciar l'itinerari judicial, sol·licitar ajudes socials, laborals o de residència és, en moltes ocasions, negar l’existència d’aquesta xacra social, i és preocupant que provingui dels estrats més joves de la societat, que obliga a incidir en una educació igualitària i no sexista que elimini els estereotips patriarcals de comportaments socials. Molts joves admeten el dret a la igualtat però no són capaços d’incorporar la discriminació positiva que cal vers les dones pel llast que s’arrossega des de tant de temps en els hàbits socials. Es pensen que tot parteix de zero i que, com que les lleis ja ho diuen, doncs ja no cal...

La reparació dels danys, un deure social

Les lleis hi han de ser, i tots els dispositius de que disposen els estaments institucionals han d’estar al servei de la reparació dels danys per violència que es generen en el dia a dia, el que passa és que encara avui a les dones no se les creu o, el que es pitjor, se les retorna a l’ entorn que estan denunciant.  Per això el que cal és una gran complicitat social que condicioni els programes polítics dels qui resulten electes a tots els nivells, ja sigui Ajuntaments, Generalitat o prerrogatives de l’estat (dotant de pressupostos i equiparan aquests crims als demés crims perseguits per la llei).

No som anònimes, tenim nom i família

La setmana passada, a Igualada mateix, una noia va ser violada induïda per substàncies tòxiques després d’haver-se deixat acompanyar a un domicili. No hi ha càrrecs i l’agressor està en llibertat, i el divendres mateix, la Plataforma Alerta Feminista, coincidint amb la convocatòria a nivell estatal, va denunciar les constants morts de dones i d’infants, que o hi perden també la vida o es queden orfes, fartes ja de condolences i minuts de silenci, de laments i de negacionisme.

Acabar amb el terrorisme masclista

La violència contra les dones només desapareixerà quan les dones deixem de ser ciutadanes de segona i participem de manera igualitària en la societat. Desapareixerà quan deixem d'estar al capdavant de les xifres de pobresa, de les llistes de desocupació o de sofrir la infravaloració del nostre treball i els problemes de conciliació de la vida personal, laboral i pública. Desapareixerà quan es deixi d'utilitzar la nostra imatge com a objecte de consum, quan les nostres paraules se sentin amb els mateixos decibels com tothom qui denúncia injustícies, que se’ns anomeni i faci visibles en tots els espais socials. I sols desapareixerà quan existeixi una veritable educació no sexista on les nenes i els nens tinguin present i futur amb les mateixes possibilitats.

El terrorisme masclista acabarà quan la societat s'impliqui, quan els polítics deixin de mirar a un altre costat i quan les dones siguem escoltades.

maribelanoia@gmail.com