Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

divendres, 22 d’abril del 2022

NEUS CATALÀ I PALLEJÀ, UN TESTIMONI INESBORRABLE

 


Article publicat a la revista "Realitat" el 22 d'abril de 2022 - 

Maribel Nogué i Felip

Aquest abril haurà fet tres anys de la seva mort, als seus 103 anys a Guiamets, el seu poble natal a la comarca del Priorat. La popularitat de la Neus ha esdevingut -sobretot- per haver estat la darrera catalana supervivent del camp d’extermini nazi de Ravensbrück i pel compromís de donar arreu el viu testimoni d’aquell horror.

Neus Català no va parar fins que les institucions democràtiques varen apostar per recuperar la memòria històrica i, amb ella, el gran paper jugat per les dones que havien lluitat quan la República espanyola va ser atacada pel feixisme i on, un cop perduda la guerra, moltes d’elles passaren la frontera refugiant-se a França comprometent-se amb els valors de la República que tan havien defensat.

Presidenta i fundadora de l’Amical Ravensbrück

Tot això ho explicava a la Universitat de Barcelona on s’hi presentava públicament “l’Amical de Ravensbrück”, una associació de la que n’és fundadora i que n’ostentava la Presidència, perquè: “un dels motius principals de fundar l’Amical de Ravensbrück parteix del jurament que ens férem totes les deportades i deportats en el moment de l’alliberament dels camps de la mort, de que -mentre visquéssim, i fins l’últim alè de vida, explicaríem tot el que havíem vist i sofert”.

Catalana de l’any 2006

A la Neus ja l’havíem convidat a venir a Igualada per tal de recollir el seu testimoni i retre-li un reconeixement ciutadà pel que ha estat el seu compromís amb la vida, i vàrem concertar aquesta visita pel 16 de març de 2007. Un mes abans havia estat nomenada Catalana de l’any, en un acte públic on Lluís Llach va dir que es sentia orgullós d’un país que, per damunt de futbolistes i presidents de futbol, era capaç de votar Neus Català com a “catalana de l’any”. En recollir aquest reconeixement va fer història per ella mateixa, tant per les increïbles experiències viscudes com pel compromís que manté en reivindicar la memòria. És el jurament que es feren entre sí les supervivents d’aquell horror en el moment de ser alliberades, el de que “dedicarien fins el darrer alà de la seva vida a explicar allò que havien viscut”. Fins i tot, des dels propis límits d’una edat avançada però amb tota l’energia que la mantenia dempeus, en recollir el guardó va aprofitar el seu torn de paraules per fer present les dones que varen morir a Ravensbrück, ofegades a les latrines, a cops de bastó, o cremades vives al forn crematori, o fins al punt que -vençudes pel sofriment- morien electrocutades en llançar-se a les filferrades elèctriques.

La memòria silenciada

El reconeixement ciutadà a Neus Català va ser l’acte central de tot el programa d’actes commemoratius del Dia de les Dones del 2007, un any on es celebrava el 10 aniversari de les associacions de dones de la comarca de l’Anoia. Havíem preparat un acte per tal de posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fer de ser dones ha estat doblement silenciada: “És molt important recuperar la memòria històrica per tal de poder netejar cada nom condemnat en fals, poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que no estigui segellada per l’anonimat en un indret desconegut”...

Una jornada memorable

Certament, per aquelles persones que vàrem tenir el goig i l’orgull de compartir amb ella petites converses, va ser una jornada inoblidable. Començava ja al migdia en una recepció que se li va fer l’Ajuntament, per donar rellevància a la persona que teníem l’honor de tenir entre nosaltres on, després de departir unes paraules amb les autoritats, va signar al llibre d’honor de la ciutat: “Igualada, un nom predestinat que comporta les millors amistats i voluntats per una vida plena d’objectius, de prosperitat i felicitat”, i advocà “perquè la paritat sigui efectiva ben aviat”.1

Conscient que la gent vol saludar-la i parlar, es deixava fer fotografies a totes aquelles persones que li sol·licitaven. Així, l’Alcalde Jordi Aymamí es va oferir a acompanyar-la, portant-la del braç, fins la porta de les oficines municipals de l’edifici provisional on s’hi ubicava l’Ajuntament pel fet de que, el principal, estava en obres. Una imatge simbòlica però summament tendre a la vegada.


El reconeixement ciutadà 

El plat fort havia de venir a la tarda, després de compartir dinar i conversa amb les dones que l’havien volgut i pogut acompanyar. L’acte principal es va centrar a la tarda, una tarda de forta pluja que segur va afectar una assistència que hauria estat molt més lluïda, però a la que no li va faltar ni solemnitat ni emoció.

La Maria Carme Mateu, en nom de l’Ateneu Igualadí de la classe obrera, l’entitat amfitriona, havia donat l’entrada a l’escenari de la Neus Català davant un públic que la va rebre amb aplaudiments i dempeus.

L’Elisenda Belenguer, de la Fundació Pere Ardiaca, hi va ser present i va presentar el llibre “Memòria i Lluita”, on s’hi recull les vivències de la Neus, unes vivències horribles però que també van acompanyades del positivisme de la lluita i el compromís.

Un testimoni brutal

Les paraules de Neus Català, al seu torn, el seu testimoni sobre la punyent realitat dels camps d’extermini nazis i, en particular, del que ella va viure a Ravensbrück, posen encara la pell de gallina a qui ho escolta. Ella ho explica una i altra vegada en la convicció que està complint el seu jurament: si vius, ho has d’explicar, sempre conclou.

Allí s’hi entrava per morir, però el desig de viure era també un acte de resistència contra els nazis. Conseqüentment les dones, testifica Neus Català, van continuar sabotejant la macroestructura econòmica militar i civil a la que estaven sotmeses, sempre vigilades i amb el perill de ser massacrades. És així com, aprofitant-se d’aquesta mà d’obra barata, sempre renovable, els SS (juntament amb grans firmes alemanyes), varen fer grans fortunes. Neus Català ens explica que malgrat totes aquestes condicions, les dones no van perdre mai el seu esperit de resistència.

Precisament per formar part de la resistència, havia estat denunciada com a col·laboradora dels maquis i deportada a Ravensbrück. Mentre hi va estar hi varen estar recloses unes 133.000 dones, homes i nens provinents d’unes 40 nacions. Els SS van idear tota mena de classes diferents i refinades d’assassinar. Milers de dones varen morir a les cambres de gas, centenars foren afusellades, i altres milers foren exterminades per la fam i les epidèmies. Altres varen perdre la vida con a conseqüència dels experiments mèdics fets pels metges SS, com va ser el cas de les joves poloneses, les anomenades conillets d’índies.

Les espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat a la República espanyola. Un cop perduda la guerra moltes d’elles passaren la frontera i es refugiaven a França i, en adverses condicions, varen continuar alertes i solidàries dins els camps de concentració francesos i els mals anomenats refugis: “durant aquests anys de resistència les dones teníem un nom de guerra que vàrem conservar com un títol d’honor. Però enterrades amb el nom civil és impossible completar la recerca per a la memòria històrica. De les espanyoles que varen arribar a Ravensbrück tampoc se’n sabrà mai el nombre exacte ni el seu nom, perquè tots els fitxers del camp van ser destruïts pels nazis a l’arribada de les tropes soviètiques. Les cendres de moltes d’aquestes dones espanyoles es troben al fons de llac Schwedt, llac que les deportades vàrem engrandir amb les nostres pròpies mans nues”.

En totes la seva intervenció frapava constatar la frescor d’un discurs fet amb tota la convicció de les idees que l’experiència encara ha refermat. Potser per això, la lluita contra l’oblit de Neus Català ha tingut el reconeixement de molts racons de la nostra ciutadania on entitats i associacions diverses han volgut sumar-s’hi recollint el llegat del seu bagatge.

El manifest

Finalment, la representant de les associacions de dones d’Igualada i comarca Maribel Nogué i Felip, en nom de totes la ciutadania que s’havia aplegat a aquest reconeixement, va llegir solemnement un manifest en el que , entre altres afirmacions, es proclamava: “Prenem doncs la paraula i subscrivim, solemnement i al dia d’avui, el nostre compromís per tal que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada”.

Reconeixement ciutadà fet a l’Ateneu Igualadí 

 "Neus Català, un testimoni contra l’oblit

 Molts de nosaltres no vàrem viure la guerra, una guerra que va marcar fortament tots aquells que la varen viure i sobreviure...

Estaven en joc unes idees, sí, però les circumstàncies familiars, polítiques o territorials viscudes, eren massa sovint els condicionants que marcaven la línia divisòria per si s’havia d’estar en un cantó o un altre. L’enfrontament i l’odi generat per la pèrdua de familiars volguts, calava a fons a totes les llars. Les morts, les persecucions i la fam conseqüent de totes les guerres, es patia a les dues bandes.

Al seu temps, en Raimon ens deia: “molts es varen quedar, havien guanyat, diuen. Molts es varen quedar, havien perdut, diuen. D’altres conegueren l’exili i els seus camins...”. També deia, “jo no he vist aquelles morts de ràbia, jo no he vist aquelles morts de fam, jo no he vist aquelles morts al front, jo no he vist aquelles morts a les presons... No, jo no ho he vist i tot m’ho han contat, i encara avui la gent del meu poble ho conta, i encara avui la gent que ho ha vist, amb por ho conta...”. Comparteixo la seva conclusió, perquè estic convençuda que, en realitat, tots  havíem perdut...

Gairebé era tabú parlar de la guerra, i el poc que ens explicaven eren experiències terribles que esgarrifaven les nostres ments d’infant. Més que alimentar venjances, tal volta el que pretenien amb el seu silenci, és que ens allunyéssim d’aquells compromisos perillosos... potser en realitat, el que pretenien era protegir-nos, segur.

Però el temps és justicier i, tard o d’hora, quan l’assumpció de la pròpia consciència com a éssers humans ho fa possible, rescatem aquells fets viscuts de forma traumàtica així com els records de vida patits, des de la repressió del subconscient col·lectiu que els emmagatzema, fent que la veritat suri inexorablement a la superfície.  

La memòria històrica

Vivim uns moments de recuperació de la memòria històrica, de saber de les raons dels qui feren front a un aixecament militar del General Franco contra la República, un règim democràtic legítimament constituït. Perquè la veritat és tossuda i no es resigna a ser callada, i és així com -malgrat la foscor de la llarga nit de la dictadura, i el silenci imposat en el procés de la transició democràtica- anem coneixent diferents episodis de la nostra pròpia història.

Hem esbrinat bastant de tot allò que suposen les gestes de la política oficial, però no hem sabut massa de la resistència civil, de com -particularment les dones- afrontaven la vida quotidiana des de la mateixa supervivència, tant des del punt de vista material com també del social.

Els anys de la postguerra foren difícils per tothom, i totes les famílies que hi havien perdut alguns dels seus membres, o que en desconeixien la seva destinació, hagueren de sobreviure al buit de la seva absència i, en molts casos, al setge social i la humiliació de ser assenyalats amb el dit simplement per considerar-los perdedors. Per això és tant important recuperar la memòria, per poder netejar cada nom condemnat en fals, per poder acomiadar cada ser estimat en una tomba que no estigui segellada per l’anonimat i en un indret desconegut. Cal recordar amb orgull totes i cadascuna d’aquelles persones que ens han callat i a qui s’ha negat la seva dignitat.

Avui aquí, a Igualada, en el marc commemoratiu del Dia de les Dones d’enguany, hem volgut posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat doblement silenciada, i volem fer-ho amb la presència de la Neus Català que, amb el seu testimoni de lluita contra l’oblit, ens ha esperonat a fer-ho.

Ravensbrück   

Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o Dachau, però gairebé no en sabíem res de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90 Kms. de Berlín que tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però a la vegada ben comunicada amb la capital.

Creat el 1939 el camp va esdevenir ràpidament un centre de producció per a la indústria de la guerra. Les presoneres hi deixaven les seves últimes forces per fer components elèctrics, teixint uniformes pels soldats del front o fabricant material bèl·lic en els camps annexos. La indústria alemanya, còmplice amb el règim nazi, havia trobat en les deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina que estava mobilitzada al front de la guerra. Quan ja no servien per treballar se les deixava morir de gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí o a la cambra de gas. Es calcula que a Ravensbrück hi van morir més de 92.000 persones, la majoria dones i també infants.

Ho testifica Neus Català i Pallejà, l’única supervivent catalana dels camps d’extermini nazis, concretament del de Ravensbrück. Aquesta dona nascuda el 7 d’octubre de 1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Prioritat, en ser alliberada d’aquell camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien sobreviscut, varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que havien viscut.

Al llibre que ha escrit l’Elisenda Belenguer, li diu: “jo explico el meu, però el que jo vaig fer no és res, és només una part del que varen fer milers de dones espanyoles”.

És que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat amb la II República, i que varen tenir un gran pes en la producció i manteniment d’un estat democràtic en la qüestió social, educativa, assistencial i política del nostre país.

El nostre reconeixement

Perquè ens han volgut negar la història, perquè ens varen callar la veritat i condemnaren als vençuts a la persecució, l’exili i la humiliació, les dones hem decidit d’una vegada trencar d’una vegada per totes aquesta injúria, i apostar fermament per recuperar la memòria, el nom i la dignitat de totes les dones i homes que lluitaren per uns valors i drets humans que, malgrat tornin a estar de nou amenaçats, avui per avui, molts de nosaltres els hem pogut tastar.  

Per tot això, recollint el llegat del seu bagatge, des de molts racons de la nostra ciutadania, associacions i entitats diverses han volgut sumar-se a aquest reconeixement ciutadà a Neus Català io Pallejà, per la seva lluita contra l’oblit. Prenem doncs la paraula i subscrivim, solemnement i al dia d’avui, el nostre compromís per tal de que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai més silenciada.

                                                                                        Igualada, 16 de març de 2007"

Música i flors per la Neus

Al final, de la mà d’unes alumnes de l’Escola de Música i de les amigues de Llegim Llibreria, Neus Català rebé tres presents molt particulars: El so d’una tenora que al so de l’Emigrant irrompia a platea per fer present aquella Catalunya enyorada i evocada per la Neus mentre era a l’Infern de Ravensbrück; per recordar la República per la que tantes persones hi deixaren el millor de si mateixes, fins i tot la vida, es va tocar l’himne de Riego, que el públic aplaudia tot seguint el ritme. Finalment, i des de l’escenari, dues noies li dedicaren una molt bella interpretació en violoncel d’aquest cant universal per la pau que és el nostre Cant dels Ocells, perquè cadascuna de les paraules de Neus Català que donen testimoni dels horrors d’una guerra són, per damunt de tot, el seu crit per la pau.

Una de les frases més concloents de la Neus ens ha deixat com a testimoni són les que expliquen el perquè del seu compromís, són les mateixes raons que la portaren a defensar la República, a fer la Resistència a França i a lluitar contra el feixisme, i que són “el meu amor per la pau, la llibertat, la tolerància i la justícia social”.

maribelanoia@gmail.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada