PETJADES COMPARTIDES DES D'UN BRESSOL DE COMPROMÍS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Eren els anys seixanta, entre la joventut es respiraven ganes de llibertat, com és propi en aquesta etapa de la vida. L’entorn social -però- no era gens fàcil, teníem encara damunt l’espasa de Dàmocles de la dictadura franquista que ens amenaçava constantment. La seva repressió no havia perdut la virulència que la va caracteritzar en el decurs de la seva dissortada existència, doncs no dubtava en aplicar-la davant qualsevulla manifestació de canvi en relació a un status que ja portava prop de 40 anys.

Aixopluc dels treballadors i veïns en lluita

Per part de la gent que veníem de famílies religioses i que ens movíem en aquest entorn, eren també anys d’esperança. S’estava preparant el Concili Vaticà II i, amb ell, molts sacerdots joves apostaven per uns aires de renovació més compromesos socialment, en particular a la situació que vivien els treballadors, uns treballadors que a partir de la seva fe defensaven el dret a poder viure del propi treball. Uns ho anhelàvem i altres maldaven ajudar en aquells indrets que tenien a l’abast. Acollien a les seves esglésies als treballadors que volien associar-se per defensar la dignitat humana en els seus drets laborals així com als veïns i veïnes que afrontaven els problemes d’haver d’instal·lar-se en barris que no tenien cap previsió urbanística ni de serveis. Així varen néixer les CCOO i així es forjaren, també, les associacions de veïns a molts barris de Catalunya.

El Barri de Sant Maure pioner i lluitador

Aquest és el cas de la Parròquia de Sant Maure, la que els veïns aportaren les seves hores de lleure dels diumenges per aixecar-la amb les seves pròpies mans (encara avui, les seves parets reflecteixen aquest gest de generositat veïnal). També va acollir els veïns per afrontar els problemes de manca de llum, d’aigua, de metges o qualsevol altre servei. Com és sabut, malgrat la història tingui el risc de caure en l’oblit, els veïns i veïnes del Barri de Sant Maure (llavors encara, de fet, era un barri d’Igualada malgrat pertànyer al terme municipal de Santa Margarida de Montbui), varen haver de lluitar per assolir tots i cadascun dels serveis més bàsics.

Donar sentit a unes creences

Per als qui venien d’una tradició religiosa va ser un canvi important que donaria sentit a les pròpies creences, perquè les mateixes conviccions es varen transformar en compromís, un compromís social i de lluita en bé del conjunt de la població, assolint fins i tot un compromís polític que no prometia cap càrrec de recompensa ni tampoc promocions personals, sinó -en tot cas- el risc de ser detingut per la policia i ser jutjat per propaganda o associació il·legal...

En la clandestinitat

No va ser fins l’any 1974 que es va poder  legalitzar l’Associació de Veïns la Convivència” que va continuar un temps reunint al seu entorn molts veïns i veïnes preocupats per la qualitat de vida de la seva gent, la seva educació i el seu futur. Abans, però, hi ha tota una història de clandestinitat que algun dia hauria de veure la llum, històries com la del militant antifranquista detingut a Igualada per repartir octavetes davant la fàbrica de Punto Blanco i que va morir dies després a la caserna de la Guardia Civil de Reus per una ingesta de còctel molotov (l’actor igualadí Joan Valentí n’ha fet una posta en escena teatral per reivindicar la seva memòria).  

Petjades de vida i compromís

Aquest dilluns vàrem dir adeu a un d’aquests veïns, el Cecili Cantero. La petjada que ens deixa és, per una banda sindical, com a treballador del Punto Blanco, però l’altra és de compromís veïnal, tant de forma directa (a través de la primera AMPA del Col·legi La Tossa), com després de suport a la família perquè la Luisa pogués disposar de més temps per dedicar-se al seu compromís veïnal, que encara perdura a dia d’avui.

Un mateix bressol

Són petjades que venen d’un mateix bressol i que, en el comiat del Cili, vàrem poder constatar que són les que ens han marcat la vida a una generació que al seu dia albiràvem l’adveniment de la democràcia amb les seves llibertats i que ahir coincidíem amb el risc que tenen avui aquestes llibertats adquirides a pols si permetem que l’extrema dreta avanci. Perquè em pregunto: com és possible que, en aquest món on la tecnologia ens permet una comunicació al moment gairebé infinita tenim, no obstant, la sensació de viure aïllats?.

Sentir-se en comunitat

La causa no és altra que aquesta societat basada en el capitalisme, on el que compta -sens dubte- és el triomf individual, encara que aquest s’hagi assolit trepitjant els qui tens al costat. Per això vaig valorar el que vaig sentir aquest dilluns, viure el caliu de sentir-se en comunitat, de formar part d’una comunitat que, en el fons de nosaltres mateixos, encara servem i necessitem pertànyer. Per això desitjo al Cili i a tants d’altres, que la terra els sigui lleu.

 maribelanoia@gmail.com