RESPOSTES NECESSÀRIES CONTRA LA IMPUNITAT - NO EN EL NOSTRE NOM

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa més de 100 dies que el govern d’Israel va iniciar una venjança sense precedents per l’atac sofert el 7 d’octubre. El seu enfrontament i crueltat contra el poble palestí ve de lluny, però els nivells de destrucció i morts de la població civil -sobretot infants i persones indefenses- arriba a unes xifres que fan saltar pels aires el dret internacional i la protecció a les persones fins i tot en temps de guerra. Aquesta barbàrie té conseqüències mundials, i no sols per les complicacions al mateix pròxim orient (amb el darrer atac a l’Iran o el què està passant al Iemen).

Veus que es van alçant

Fins fa poc, occident mantenia un silenci còmplice (sobretot per la implicació dels EUA com a potència mundial a la que hi estan sotmesos molts dels seus governs). Mica en mica, però, arran de la cada vegada més multitudinària mobilització de  la població civil, encara que massa lentament, sembla que es comença a reaccionar. 

La proposta de dos estats

Així ho veiem ja en alguns mandataris Europeus, també de casa nostra, que aposten per una solució del reconeixement dels dos estats -Israel i Palestina- com es reconeixia en els acords d’Oslo, que dissortadament no es varen poder dur a terme per la estranya mort de Yasir Arafat, president de l’Autoritat Nacional Palestina, l’11 de novembre de 2004. 

Prou comerç d’armes

Diverses són les mobilitzacions arreu d’ençà dels atacs del 7 d’octubre i, sense negar el dret a defensar-se d’Israel, denuncien l’acarnissament inhumà del que ja es qualifica de genocidi. Ja el 20 de desembre de l’any passat, desenes de persones compareixien davant el Congrés dels Diputats per recolzar la campanya subscrita per 375 entitats de tot l’estat així com un nodrit grup d’artistes i també juristes, per tal de que el govern posi fi a la compravenda d’armes i tecnologia militar i de seguretat a Israel; i el dissabte passat, a més de 100 ciutats de l’estat espanyol, es va sortir al carrer en sengles manifestacions sota el lema ”Aturem el genocidi a Palestina”. A Barcelona,  també milers de persones han sortit al carrer sota el crit unànime “No en el nostre nom”.

Sudàfrica apel·la al Tribunal Internacional de Justícia

Mentrestant, Sud-àfrica ha presentat una querella per genocidi davant el Tribunal Internacional de Justícia. No és estrany que el país que va ser víctima d’un sistema d’apartheid al segle XX sigui ara qui acut al rescat de les víctimes d’un altre model d’apartheid, al segle XXI. 

Mandela, un gegant de la moral

Ens ho explica Joan Canela en una publicació  a “La Directa”. “Sabem que la nostra llibertat és incompleta sense la llibertat dels palestins”, havia dit Nelson Mandela, un dirigent considerat -de forma transversal- en un gegant moral. No obstant, la qüestió té molt més calat. La lluita sud-africana contra l’apartheid anava més enllà d’una reivindicació d’igualtat racial. Era una lluita anticolonial que entroncava amb les que havia viscut la resta del continent uns anys abans, i el seu objectiu era acabar amb l’últim reducte del poder invasor europeu. Els blancs sud-africans eren colons vinguts de fora, però també alberga una de les comunitats jueves més grans del món, on bona part de la comunitat jueva s’havia sumat al Congrés Nacional Africà en la lluita contra l’apartheid.

Un altre Nuremberg

Potser ara ens hem de trobar davant un nou judici de Nuremberg, el que va ser l’inici d’una certa justícia universal que s’ha anat desenvolupant fins al moment present amb no poques ambivalències i dificultats. Amb tot, els judicis i la seva experiència i ensenyament no ha evitat l’existència de barbàries posteriors de dimensions colossals, com ara el genocidi de Rwanda, Cambodja o Darfur, el del poble kurd a Turquia i l’Iraq, amb l’existència de dictadures militars i de tot tipus que sovint, un cop caigudes, no han donat peu a cap tipus de judici o revisió històrica com ara a casa nostra, amb el pacte de la transició de silenciar la memòria democràtica.

Suspendre relacions internacionals amb Israel

Però hi apostem i, en les manifestacions dutes a terme arreu, es reclama donar suport a aquesta querella per genocidi presentada davant el Tribunal Internacional de Justícia, i que -mentrestant- es suspenguin totes les relacions institucionals, econòmiques i d’armament amb Israel fins que s’aturi el genocidi. Perquè és inacceptable la situació que pateixen a la franja de Gaza i que ara pot estendre’s a Cisjordània o el sud del Líban.

La població civil d’Israel contra Netanyahu

Cal veure com també la població civil d’Israel es manifesta contra el seu govern, perquè no oblidem que el govern de Netanyahu està aliat amb la ultra dreta i que volia reformar les lleis judicials per protegir-se de la seva sistemàtica corrupció. Són alguns governs, no pas la població civil de cap país que n’esdevenen les víctimes. Sovint penso en els pares i les mares que perden els seus, però sobretot com les dones viuen la impotència de no poder ni parir ni alletar els seus fills en condicions, ni alimentar-los com cal, ni atendre’ls en hospitals, morint molts d’ells per manca d’aliments i atenció... La impotència i el dolor no ens ha de deixar indiferents. La humanitat és el darrer que hem de perdre i la única raó que ens ha de fer sortir d’aquest infern que sembla no hagi de tenir fi.    

Alto el foc. No en el nostre nom

Per això em sumo a exigir l’alto el foc immediat i permanent!, l’alliberament de tots els ostatges i la fi de les polítiques d’apartheid d’Israel contra el poble palestí. Els milers de persones i innocents assassinades, incloses infants, dones, malalts, personal sanitari o periodistes, i la resta de víctimes de totes les guerres no fan sinó que continuem aixecant el nostre crit: No en el nostre nom.

maribelanoia@gmail.com

UNA NOVA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA?

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja fa temps que notem que la constitució de 1978 s’està quedant obsoleta, que cal renovar alguns dels seus temes fonamentals i posar-la al dia. Semblava que només era pel tema territorial (la organització territorial de l’Estat que fa temps grinyola per tots els cantons), ni la Monarquia Parlamentaria (que darrerament algú es proposa esquerdar de mort amb una ingerència sense quarter en la vida privada de la gent, com a la inquisició). Per molt que sigui antimonàrquica, veig la jugada política dels que voldrien que el cap d’estat no es limiti a complir la constitució signant -per exemple- la llei d’amnistia, sinó que se’n desmarqui i faci un gest que ens portaria a una involució. Alguns aspectes estan més que caducats i tenim dues opcions: o anar fent canvis puntuals per no trencar el famós consens o trenquem el joc i estripem les cartes.

El bipartidisme ja està caduc

El que també grinyola, però, és un sistema de govern basat en el bipartidisme, que també està caduc. Ara s’imposa el diàleg front un Congrés de Diputats sobirà divers i plural. Per començar, aquesta és la segona legislatura en que s’ha hagut de conformar un govern plural a partir de la diversitat política resultant de les eleccions generals. Les eleccions no són com una lliga esportiva on qui guanya és qui treu millor resultat, sinó que -ens ho han recordat bé aquests darreres temps- guanya qui assoleix la majoria suficient dels diputats del Congrés per formar govern, on resideix la sobirania popular. Així la dinàmica parlamentària ens porta a reconèixer que la realitat de la societat és plural i diversa, amb matisos que posen l’accent en el programa social o altres més territorial.

La ultradreta arrossega l’altra dreta

L’avenç del discurs de les forces de l’extrema dreta, que està arrossegant la dreta democràtica que hauria de representar el PP front VOX, estan torpedinant qualsevol acord parlamentari que no passi pels seus objectius de posar pals a les rodes al govern de coalició tractant d’enderrocar-lo i, per això, no fan servir altre argument que un atac sistemàtic, a base d’insults, al seu president Pedro Sánchez, no pas contraposant arguments programàtics com seria plausible per tal de dur-se a terme un debat real, sinó que -tant al Congrés dels Diputats com també en qualsevol altre tipus de contesa electoral- l’enemic a batre sols és Pedro Sánchez.  

Es queixen, tenen competències i no han demanat ajut

Per exemple a Galícia, davant la crisi dels “pellets” i en portes d’una nova jornada electoral, el seu discurs és monotemàtic, atacar al govern com fent-lo responsable de la dissort mediambiental. Les competències mediambientals estan transferides a la Comunitat Autònoma gallega i -com a molt- derivant-la també als seus municipis, però la única cosa que saben fer és criticar Pedro Sánchez com culpant-lo de tot i fent-se la víctima de tots els mals. Això no és ni madur, ni responsable, ni civilitzat. Una pregunta, la Comunitat Autònoma ha demanat a l’Estat, com cal,  el suport necessari per fer front a aquesta crisi?. Doncs no, sols reclama aquest ajut sense haver-lo demanat prèviament. Així volen ser autònoms?. Els preocupen realment els problemes de la gent o sols aprofitar qualsevol fòrum per atacar personalment el President?.

Model de lideratge d’un cabdill

És clar, en la seva ment franquista encara compta que qui mana és un cabdill, no els hi cap assumir que les decisions es prenen col·lectivament, no des de l’ordeno i mano. Són coses de cultura democràtica i de maduresa humana, i els i les actuals bocamolls de la dreta que tenim -si és que en tenen- no la fan servir.

Enemics, adversaris, rivals...

La dinàmica parlamentària no ens ha de portar a un enfrontament propi d’un enemic en situació de guerra. En cultura democràtica el que ha de prevaler és el diàleg i l’acord entre diferents, perquè hi ha adversaris i rivals, i potser també companys de viatge en el camí de la democràcia. Per exemple, el comportament plenament cívic del discurs del PNV, que és de dretes, però no hi ha cap dubte que exerceix la seva funció eminentment demòcrata i desmarcada del discurs de l’odi. També han calgut acords a nivell social amb la dreta civilitzada com ara per actualitzar el salari mínim o la reforma laboral. Està vist que aquests tipus d’acord no es poden assolir amb qui duen a terme una política d’assetjament i enderrocament sistemàtic de la mateixa democràcia, sense ni continguts ni ganes de negociar.

Criticar i reivindicar, però no enderrocar

Molts diputats, per exemple Oscar Matute, de BILDU, o també des de SUMAR o ERC (amb les brillants intervencions parlamentàries d’en Rufián) tenen actituds crítiques davant allò que no comparteixen, com ara governar per Reial Decret sense diàleg previ, però prima el seny i no obstrueixen la tasca de govern. La reivindicació de diàleg és justa, i després de l’excepció d’un govern en funcions davant els terminis per assolir la important subvenció europea per prendre mesures a favor de la població, pot explicar el mètode emprat. No obstant, l’exigència del necessari diàleg continua. O és que el diàleg sols és preceptiu per aquelles forces polítiques que decanten la balança de vot?.

Unes negociacions per a ús partidari

L’oportunisme de JUNTS ha est per “colar” les seves aspiracions polítiques en uns moments de necessitat. Es tracta d’un mercantilisme nociu. És correcte que s’avanci en el camí de transferir competències a les diferents autonomies, però no és de rebut que ho faci amb mesures tan sensibles com ara les competències sobre immigració, passant per damunt del govern de la Generalitat i altres sectors socials compromesos en el tema, simplement aprofitant la seva força política amb l'objectiu de poder aplicar la seva xenofòbia excloent, i així poder “controlar” els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tractant-los de delinqüents simplement per raons d’origen.

Catalunya és patrimoni de la seva gent

No, aquesta actitud no representa Catalunya, ni la seva població ni el seu govern. Hi ha molta altra gent que està en contacte amb la Catalunya real que ja no és la que alguns, des de Waterloo es creuen tenir-ne la patent, com si Catalunya fos el seu feu... La majoria ciutadana, és diversa i plural, i des d’aquesta naturalesa s’han de buscar i trobar acords per la convivència i l’avanç en drets condicions de vida digna. Mantenir una estructura de privilegiats i exclosos no obeeix a cap principi, ni molt menys democràtic, sinó al contrari. En aquest sentit potser sí que li cal anar fent canvis en la Constitució per tal de que es puguin acomplir molts dels seus preceptes bàsics de drets humans i socials, uns drets que la dreta ha volgut amagar sota la catifa per imposar el neoliberalisme. Per tant, una nova transició és necessària, i cal deixar enrere definitivament els qui tenen nostàlgia de temps obscurs, i cal fer-ho abolint els privilegis que els va atorgar la transició de 1978, per exemple en relació a la Memòria Històrica.                                    

maribelanoia@gmail.com

ACOLLIDA SÍ, PERÒ ELS CIE SÓN UNA PRESÓ PELS INDOCUMENTATS

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

El dia 18 de desembre es commemorava el Dia Internacional de les persones migrants, una realitat que persisteix ben viva encara avui. Un informe de l’Observatori de drets i Frontera, publicat per “Caminant sense fronteres”, elaborat des de comunitats migrants i serveis de rescat de familiars i defensors de drets Humans, posa sobre la taula la realitat dels fets i recullen contrasten i sistematitzen una informació necessària “in situ”. Uns fets que no son gens aliens al que hem commemorat en aquestes festes que ara deixem enrere, uns fets protagonitzats per una família que migrava per raons d’empadronament, és a dir, per tenir documentació com a persones.

Estrangers sense recursos – portes tancades

Aquestes persones no tenien recursos i, malgrat la situació extremadament precària d’afrontar un infantament imminent, no varen rebre la digna acollida que mereixerien perquè se’ls va tractar com a estrangers i tothom els hi tancava la porta. Som molts i moltes els qui aquests dies hem fet un paral·lelisme amb la situació que vivim avui amb el fet migratori, el rebuig a l’estranger, però sobretot la perversió del simbolisme del valor de la vida, amb la seva nuesa, convertida avui en un consumisme exacerbat sovint de productes materials i innecessaris. El culte al consum per lucrar les empreses que s’enriqueixen a partir del nostre consumisme.

Una necropolítica a les fronteres

L’informe de monitoratge de Dret a la Vida, recull les dades de les víctimes d’una necropolítica cada vegada més cruel y agressiva amb els drets humans i ha constatat que, aquest 2023, ha estat l’any més mortífer d’ençà que se’n tenen registres. Fins a 6618 persones han perdut la vida en la Frontera Occidental Euroafricana, entre les que s’hi comptabilitzen 363 dones i 384 infants, nens i nenes. Hi ha diferents rutes estudiades, la de Canàries, Mauritània, Senegal o Gambia pel que fa a les fronteres africanes, i altres fronteres procedents de la mediterrània.

Un cop a Europa són tractats com a delinqüents

Sabem de les causes que originen aquestes migracions parteixen de la base de cercar un millor futur, sovint per raons de supervivència degut a l’espoli dut a terme per la usura d’un capitalisme depredador dels recursos naturals i la inestabilitat sociopolítica que genera als seus països d’origen. No obstant, lluny de tenir un sentiment solidari i una actitud d’acollida, l’Europa que somnien i a la que tantes dificultats troben per poder-hi arribar, els hi tanca les portes i els tracta com a delinqüents. No són persones il·legals, simplement són persones amb problemes de documentació.

Els actuals CIES no és la solució

Moltes organitzacions denuncien l’existència dels Centres d’Internament d’Estrangers existents, i s’oposen -per exemple- a la propera obertura d’un nou CIE a Algecires (Càdis). Per molt que aquests centres ens els vulguin vendre com una millora de la gestió i un avenç per la regió, és tot el contrari. Son llocs de sofriment i privació de llibertat on les violacions de drets formen part de la vida quotidiana. Aquests centres, diuen, representen un dels pitjors aspectes del racisme sistèmic, juntament amb altres mesures, on les deportacions, les batudes per perfil ètnic o la criminalització de la població migrant suposen el que s’anomena la necropolítica fronterera.

Despullats dels seus drets com a persones

Les fronteres despullen les persones migrants dels seus drets perquè es veuen perseguides, tancades i expulsades per lleis injustes que soscaven i remouen la nostra consciència humanitària i ens fan aixecar la veu per denunciar tanta indignitat: ens neguem a romandre indiferents i reclamem el tancament dels CIE i la fi de totes les eines de que es val el racisme institucional i les polítiques d’immigració i asil que s’imposen a Espanya i a la Unió Europea. Aquesta és una situació que, si bé preocupa, es viu com de lluny. La impotència certament és alta, però no estem pas tan lluny de patir-ne les seves conseqüències.

Fer front al populisme i el discurs de l’odi

El discurs de l’odi va penetrant en la societat mercès als altaveus que, irresponsablement, tenen als mitjans de comunicació. Veiem a venir el monstre del totalitarisme però, com si no ens ho acabéssim de creure, mirem cap a un altre cantó. La migració és un dels cavalls de batalla d’un discurs populista molt perillós al que sols s’hi pot fer front exercint la humanitat que tenim per principis i que portem dintre. Posem-la en pràctica amb la gent que tenim al costat. Aprenguem a separar els veritables delinqüents dels que simplement tenen un problema de documentació, com si això fos un delicte.

Derogar el dret d’asil per raons d’origen

El Pacte Europeu de Migració i Asil que estan preparant pot suposar, entre d’altres qüestions, derogar el dret universal a l’asil a partir d’un pacte que discrimina la gent per raons d’origen, legalitzant les devolucions en calent i dificultant el dret a l’arrelament. Cal revisar la necessitat de les polítiques d’acollida en el marc de la defensa dels drets humans, garantir condicions d’acollida dignes i eliminar les barreres en l’accés als drets socials, econòmics i culturals. Cal abordar totes les formes de racisme present en la nostra societat i intentar generar un nou marc en que prevalgui el Dret a la Vida i la protecció col·lectiva enfront les violències.

Obrim els ulls per tancar els CIES

I jo em pregunto, davant l’amenaça de criminalització sistemàtica de les persones migrants, que és el tema central del discurs feixista, de quin cantó estàs?. Hem de continuar mirant cap a un altre cantó?. Després no ens lamentem de no haver fet prou perquè ens tornin a la foscor d’uns anys que només han de servir per tenir memòria, fer memòria i no oblidar. El mes de desembre, a Barcelona i amb motiu del Dia Internacional de les persones migrants, va haver-hi una manifestació que tenia com a reclam: “Obrim els ulls”, “Tanquem els CIES”.

maribelanoia@gmail.com

EL CLIMA I ELS DRETS HUMANS, EN PERILL D'EXTINCIÓ

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquests dies s’ha celebrat la COP, l’organisme de decisió de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CNMUCC), adoptada a Nova York el 1992 i que va ser ratificada per 198 parts (197 estats i la Unió Europea). La seva 28èna Conferència s’ha dut a terme aquests dies a DUBAI (Emirats Àrabs Units). Planejava en l’ambient, com a compromís ineludible de la darrera cimera, la urgència de prendre mesures efectives per revertir els efectes nocius del canvi climàtic que amenaça clarament la subsistència mateixa de la vida al planeta (prou que ho notem ja amb els estius clarament calorosos i la anomalia d’un retard en venir el fred fins al punt que hem tingut un pont de desembre amb una temperatura anormalment agradable).

Rebaixar les emissions de CO2 una emergència mundial

El principal punt de dissensió és el paquet energètic que haurien de fer els països per assolir rebaixar un 43 % les seves emissions de CO2 pel 2030 doncs, tal i com reitera i recomana la comunitat científica internacional, serà necessari a fi de contenir l’escalfament global a temps i no superar el grau i mig de temperatura en aquest segle. No obstant, sembla que l’esborrany presentat aquest dilluns per la presidència dels emirats no inclou, en les solucions proposades, la eliminació de les emissions en un abandonament gradual dels combustibles fòssils, la principal prioritat per a blocs com ara la Unió Europea o els estats insulars en desenvolupament, i es limitaria a proposar una reducció...

De garantir la vida a preservar altres interessos

No té res d’estrany, doncs a la cimera hi assistien representants de les grans empreses energètiques com ara Iberdrola, però -sobretot- representants de la OPEP que són els que han condicionat les decisions finals (sembla que així es satisfà als 13 grans països productors de petroli, entre els que hi ha l’amfitrió d’aquesta cimera..), però haurà deixat de ser una cimera concebuda per establir acords per tal de preservar la vida al planeta i, amb ella, la mateixa humanitat...

Israel i els EUA van de la mà

La meva amiga Nazanin Armanian, periodista i politòloga, a bastament coneguda pels seus coneixements sobre l’entramat d’interessos als països del pròxim orient, ens ho posa una vegada més negre sobre blanc per comprendre’n la veritable raó: estem davant un nou repartiment de les zones d’influència i dels recursos del planeta. “Israel i els EUA varen generar l’islamisme extremista que ara diuen combatre, i ho varen fer amb l’inestimable ajut d’altres països com ara França. Volien desactivar els moviments socialistes i progressistes que estaven pujant i controlar així una zona que abriga el 70 % de les reserves petrolíferes i de gas del planeta. Amb aquesta idea a l’horitzó varen encendre els conflictes a l’Irak, l’Afganistan, Síria, Azerbaian i Egipte... fins i tot fabricaren les primaveres àrabs a Líbia o Síria i varen injectar a la zona autòcrates com ara Jomeini”.

El poder del lobby jueu a mans de Netanyahu

Aquests dies s’ha difòs a les xarxes un “meme” on s’observa una línia vertical que divideix en dues parts el mapa dels EUA. La meitat oriental s’assigna als  EUA com ho coneixem, i la meitat occidental a Israel. Aquesta darrera seria -per suposat- una bona ubicació definitiva per a l’Estat jueu. Nazanin Armanian, de nou, ens posa sobre la taula la consideració de que tota la desestabilització que s’ha viscut en les darreres dècades en aquesta part “calenta” del món ha estat propiciada -en bona part- per ambdós països, i ens alerta de que és fonamentalment Israel qui mana, doncs el seu “lobby jueu” és molt poderós; actualment està dirigit per Netanyahu i té la capacitat de treure i posar “inquilins” a la Casa Blanca...

Perquè el 7 d’octubre?

Un altre aspecte important a considerar és preguntar-se què estava passant al món el 7 d’octubre?. Era dissabte i és dia sagrat pels jueus. Com és que Israel, amb els millors serveis d’intel·ligència del planeta, o els EUA, que tenen la zona plegada de bases militars, no s’assabentaren de que, segons el diari britànic “The Guardian” Egipte havia advertit de moviments sospitosos com a mínim 10 dies abans?. Les notícies que rebíem els països europeus venien de quatre agències dels EUA. La informació de la resta d’agències no ens arribava perquè tant els EUA com la Unió Europa varen tancar altres canals d’informació (com ara el de Rússia) i no teníem accés a d’altres versions dels fets.

El control de les rutes comercials

Torno a la Nazanin, qualsevol conflicte a l’orient mitjà és un conflicte internacional pels interessos geopolítics i estratègics que involucra. I en aquesta zona no solament hi ha una batalla internacional pels recursos mundials per l’aigua, el petroli o el gas, sinó que també per les rutes comercials. És que, a banda del paper d’Iran o d’Aràbia Saudí (que són uns constants referents aquests dies), aquest món multipolar s’està configurant també sota el nou lideratge de Xina i Rússia, sobretot per les seves inversions a l’Amèrica llatina; i això, els qui pretenen el control exclusiu del món no ho poden tolerar. Què necessiten els EUA que estan lluny de la zona?, doncs convertir a Israel -de fet- en l’estat número 51 dels EUA a través de les 12 o 13 bases militars que hi té desplegades i que acullen a uns 50.000 soldats en aquest moment.

Vetar que les Nacions Unides exigeixin un alto el foc

I a tot això, els EUA han fet servir el seu dret a vet a les Nacions Unides per exigir a Israel un alto al foc a la Franja de Gaza que, després d’una mini treva, ha tornat a atacar Gaza amb més virulència encara si cal, incrementant els morts i ferits que són alguna cosa més que xifres, doncs són persones amb una vida que seguen sense escrúpols causant dolor i més dolor a la població civil de Palestina.

No és una guerra és un genocidi d’extermini

Hi ha qui es pensa que es tracta d’una confrontació entre un govern democràtic i el terrorisme, i s’atreveix a dubtar sobre de quin cantó posicionar-se, com si d’una lliga de futbol es tractés. No hi ha dubte, es tracta d’un genocidi intencionat i premeditat únicament per imposar -per la força- el poder del món a mans d’uns supremacistes que imposen un apartheid sense escrúpols ni respecte, pels organismes internacionals que malden pel respecte als preceptes humanitaris que emanen de la Declaració Universal dels Drets Humans justament en el seu 75 aniversari. No hem de ser còmplices de cap extinció, ni de la mateixa vida al planeta ni del dret a la vida de les persones.

maribelanoia@gmail.com

PETJADES COMPARTIDES DES D'UN BRESSOL DE COMPROMÍS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Eren els anys seixanta, entre la joventut es respiraven ganes de llibertat, com és propi en aquesta etapa de la vida. L’entorn social -però- no era gens fàcil, teníem encara damunt l’espasa de Dàmocles de la dictadura franquista que ens amenaçava constantment. La seva repressió no havia perdut la virulència que la va caracteritzar en el decurs de la seva dissortada existència, doncs no dubtava en aplicar-la davant qualsevulla manifestació de canvi en relació a un status que ja portava prop de 40 anys.

Aixopluc dels treballadors i veïns en lluita

Per part de la gent que veníem de famílies religioses i que ens movíem en aquest entorn, eren també anys d’esperança. S’estava preparant el Concili Vaticà II i, amb ell, molts sacerdots joves apostaven per uns aires de renovació més compromesos socialment, en particular a la situació que vivien els treballadors, uns treballadors que a partir de la seva fe defensaven el dret a poder viure del propi treball. Uns ho anhelàvem i altres maldaven ajudar en aquells indrets que tenien a l’abast. Acollien a les seves esglésies als treballadors que volien associar-se per defensar la dignitat humana en els seus drets laborals així com als veïns i veïnes que afrontaven els problemes d’haver d’instal·lar-se en barris que no tenien cap previsió urbanística ni de serveis. Així varen néixer les CCOO i així es forjaren, també, les associacions de veïns a molts barris de Catalunya.

El Barri de Sant Maure pioner i lluitador

Aquest és el cas de la Parròquia de Sant Maure, la que els veïns aportaren les seves hores de lleure dels diumenges per aixecar-la amb les seves pròpies mans (encara avui, les seves parets reflecteixen aquest gest de generositat veïnal). També va acollir els veïns per afrontar els problemes de manca de llum, d’aigua, de metges o qualsevol altre servei. Com és sabut, malgrat la història tingui el risc de caure en l’oblit, els veïns i veïnes del Barri de Sant Maure (llavors encara, de fet, era un barri d’Igualada malgrat pertànyer al terme municipal de Santa Margarida de Montbui), varen haver de lluitar per assolir tots i cadascun dels serveis més bàsics.

Donar sentit a unes creences

Per als qui venien d’una tradició religiosa va ser un canvi important que donaria sentit a les pròpies creences, perquè les mateixes conviccions es varen transformar en compromís, un compromís social i de lluita en bé del conjunt de la població, assolint fins i tot un compromís polític que no prometia cap càrrec de recompensa ni tampoc promocions personals, sinó -en tot cas- el risc de ser detingut per la policia i ser jutjat per propaganda o associació il·legal...

En la clandestinitat

No va ser fins l’any 1974 que es va poder  legalitzar l’Associació de Veïns la Convivència” que va continuar un temps reunint al seu entorn molts veïns i veïnes preocupats per la qualitat de vida de la seva gent, la seva educació i el seu futur. Abans, però, hi ha tota una història de clandestinitat que algun dia hauria de veure la llum, històries com la del militant antifranquista detingut a Igualada per repartir octavetes davant la fàbrica de Punto Blanco i que va morir dies després a la caserna de la Guardia Civil de Reus per una ingesta de còctel molotov (l’actor igualadí Joan Valentí n’ha fet una posta en escena teatral per reivindicar la seva memòria).  

Petjades de vida i compromís

Aquest dilluns vàrem dir adeu a un d’aquests veïns, el Cecili Cantero. La petjada que ens deixa és, per una banda sindical, com a treballador del Punto Blanco, però l’altra és de compromís veïnal, tant de forma directa (a través de la primera AMPA del Col·legi La Tossa), com després de suport a la família perquè la Luisa pogués disposar de més temps per dedicar-se al seu compromís veïnal, que encara perdura a dia d’avui.

Un mateix bressol

Són petjades que venen d’un mateix bressol i que, en el comiat del Cili, vàrem poder constatar que són les que ens han marcat la vida a una generació que al seu dia albiràvem l’adveniment de la democràcia amb les seves llibertats i que ahir coincidíem amb el risc que tenen avui aquestes llibertats adquirides a pols si permetem que l’extrema dreta avanci. Perquè em pregunto: com és possible que, en aquest món on la tecnologia ens permet una comunicació al moment gairebé infinita tenim, no obstant, la sensació de viure aïllats?.

Sentir-se en comunitat

La causa no és altra que aquesta societat basada en el capitalisme, on el que compta -sens dubte- és el triomf individual, encara que aquest s’hagi assolit trepitjant els qui tens al costat. Per això vaig valorar el que vaig sentir aquest dilluns, viure el caliu de sentir-se en comunitat, de formar part d’una comunitat que, en el fons de nosaltres mateixos, encara servem i necessitem pertànyer. Per això desitjo al Cili i a tants d’altres, que la terra els sigui lleu.

 maribelanoia@gmail.com

NOMÉS SÍ ÉS SÍ I NOMÉS NO ÉS NO

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estem davant un altre 25-N, Dia internacional per l’eradicació de la violència vers les dones, i ens podríem preguntar si -en aquest sentit- hem avançat alguna cosa socialment en el decurs dels darrers anys. A nivell de reconeixement de drets i d’avenços legislatius (amb alguna ensopegada), segur, sobretot a la intolerància i a la violència que es manifesta constantment al carrer i en el conjunt de la societat. No obstant, a les dones se’ns segueix matant simplement per tenir la gosadia de dir NO a determinats comportaments masclistes que ja no aguantem ni tenim perquè aguantar.

Drets sobre el paper

És cert, a nivell de reconeixement de drets sobre el paper hem avançat, fins a tal punt que la ultradreta ho ha posat com a actuació prioritària en les seves accions polítiques quan els ho permeten aquelles cotes de poder que -per malfat de les dones i els drets LGTBI assolits- han gosat  (sobretot a nivell municipal i autonòmic) a retallar partides pressupostàries i ajuts que s’havien incorporat, amb molt de compromís i voluntat per part dels responsables amb compromís demòcrata i feminista, atrevint-se -fins i tot- a perseguir els treballadors públics que es dedicaven a administrar aquests recursos...

Ens volen retornar al passat

La recent campanya de l’extrema dreta sembla que ens vol retornar al passat: les dones a casa i al servei del marit (dels fills també, però sobretot sota la autoritat del marit que -pel fet de ser home- té aquesta prerrogativa). Potser la lletra petita de les mesures penals que acompanyaven l’anomenada “llei del sí és sí” no era prou polida per assolir l’efecte dissuasiu perseguit, però els seus principis i motor giraven entorn l’imprescindible consentiment per a qualsevol relació de caràcter íntim, és a dir, s’acabava l’excusa del deure conjugal o la imposició física o emocional dels qui es creuen en el dret de superioritat per dur a terme una relació íntima sinó de grat per la força, sense que així fos considerat i penat com un delicte.

Esforç d’igualtat en l’àmbit laboral

Des de les escoles fins als mitjans de comunicació s’ha volgut donar un tomb pel que fa a considerar les dones com a persones que som i, per tant, amb el mateix dret a desenvolupar-nos tant a nivell individual com col·lectiu, sobretot en la plena incorporació en l’àmbit laboral per assolir una independència econòmica que ens permet dir que sí o que no amb llibertat.

El consentiment com a base

Perquè diem “sí” a la vida. a gaudir en plenitud també de l’expressió sexual de l’esser humà, i volem dir “no”, lliurement i sense jugar-nos la vida, a una relació fruit de l’assetjament o el no consentiment, ja sigui tan dintre com fora de la llar o en qualsevol relacions de parella.

Ni una més

I continuarem dient que “no” a que la xifra de dones que moren assassinades a mans dels que són o han estat els seus companys de vida i possiblement pares d’uns fills que són propis i que deixarà orfes de mare. Però el NO més gran el donarem a les intencions de l’extrema dreta de negar la realitat de la violència masclista mateix reduint-la a un conflicte familiar, negant la divisió de la societat en gèneres segons la ancestral divisió de rols en funció de si has nascut amb atributs sexuals virils o femenins. Ja ho deien els indígenes de llatinoamericà, abans de la colonització cultural i religiosa, que sols admetia la bisexualitat amb els seus rols respectius i imposats. Aquestes cultures indígenes reconeixien com a normalitat a la seva tribu tant l’home com la dona, així com l’home de dos esperits, la dona de dos esperits i el transgènere.

S’ha acabat

Però ara, tal i com el moviment feminista ha fet seu, s’ha acabat, aquell crit que -com una herència- ens ha llegat la cantant Maria Jimenez recentment traspassada: “Perquè m’ho vaig proposar i vaig patir, com ningú havia patit, i la meva pell es va quedar buida i sola, desnonada en l’oblit, i després de lluitar contra la mort vaig començar a recuperar-me una mica i vaig oblidar tot allò que volia, i ara ja... ara el meu món és un altre”.

Resignar-nos i obeir no és vida

Diem NO a retrocedir ni un mil·ligram en tot allò que hem assolit, a que es retirin les mesures de protecció i prevenció per fer front a la violència masclista que ens envolta. Sí violència masclista, fruit d’una construcció social de gènere que relega les dones a un nivell de treball, servei i resignació sense ser ni valorades ni reconegudes. Perquè diem SI a la vida, a poder desenvolupar les nostres facultats sense sostres de vidre, a viure en una societat on el treball de cures sigui valorat, respectat i compartit, a sentir-nos empoderades el suficient per tenir la fortalesa de dir “NO” i “PROU” a les relacions sostingudes des del xantatge emocional. Perquè som emocionals i estimem i volem continuar estimant, però no que es jugui amb els nostres sentiments. S’HA ACABAT!!!

 maribelanoia@gmail.com

EL SOROLL I L'ANAR PER FEINA

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Finalment tindrem govern. Sembla que la investidura de Pedro Sánchez com a President reeixirà perquè rebrà el suport de vuit formacions polítiques diferents amb representació al Congrés dels Diputats. Certament, malgrat les pressions del calendari legislatiu que l’han obligat a negociar contrarellotge i la sorollosa i insultant mobilització de l’extrema dreta en l’assetjament al Carrer Ferraz de Madrid on hi té la seu el PSOE, hi haurà govern amb acords de legislatura.

Amb discreció professional

S’ha fet com calen aquestes coses si vols que arribin a bon port, amb el silenci i prudència que caracteritza el treball professional, sense fer servir els acòlits bocamolls que han emmetzinat la política des de les tertúlies d’alguns mitjans de comunicació, fent servir titulars de publicacions periodístiques que s’inventaven les fake news, pervertint l’espai natural per a la política que són les institucions per convertint-la en un espectacle barroer que palesa, no ja una manca de respecte sinó una molt mala educació.

Democràcia també en les formes

La política la decideixen els representants escollits democràticament. Defensar la democràcia sense respectar les seves formes és defensar -tan sols- uns conceptes buits i limitats, pontificant allò que és constitucional del què no ho és, com si fossin el mateix Tribunal Constitucional que és l’únic que ho pot determinar. A les mans d’alguns que es creuen constitucionalistes, la Constitució té un sentit tancat, opressor, com si es pugui fer servir com una amenaça, quan la nostra carta magna consagra uns drets i un funcionament determinat on la sobirania del poble rau en el Congrés dels Diputats, no pas en els poders fàctics ni lobbys de pressió més enllà del marc de la càmera baixa.

La pluralitat guanya al bipartidisme

I això és el què han fet els qui donaran suport a la investidura de Pedro Sánchez com a President del nou govern: posar-se d’acord els legítims representants escollits per sufragi universal. Que n’hi ha que no accepten el resultat perquè no els és favorable?, que no saben perdre?, que estan acostumats a no fer altra cosa que obeir -com titelles- el que els hi manen de més amunt?, doncs que n’aprenguin. Potser les seves ments són tan tancades que sols han encunyat alguns conceptes i tòpics sense saber sortir-se’n d’aquests postulats integristes.

L’extrema dreta descontrolada

El perillós d’aquesta crescuda de pit de l’extrema dreta és que es pot descontrolar i anar a una deriva perillosa per la democràcia i la mateixa humanitat, doncs es vulneren -sense escrúpols- els drets més bàsics que consagra la mateixa constitució. Quan s’encén el carrer sense control, després no hi ha manera de tornar les aigües al seu curs sense que els exaltats -que s’han cregut els discursos d’odi- enyorin retornar al passat.

Més enllà de la Llei d’amnistia

No totes les contrapartides negociades pel suport de les diferents formacions polítiques a la investidura de Pedro Sánchez, fins i tot més enllà un acord d’investidura, s’han basat en la llei d’amnistia que acaba d’entrar al Congrés dels Diputats. Aquesta ha estat la vessant més mediàtica i més contestada per la dreta. Moltes negociacions s’han dut a terme per poder realitzar temes que es portaven al propi programa presentat a les eleccions.

Programa social

Així, per exemple SUMAR, ha acordat la posta en marxa d’un grapat de mesures socials per millorar la vida de la gent, de tota la gent, no sols la d’aixecar els penals a alguns reconeixent -això sí- que la via judicial no era la més adient per arribar a acords polítics, i s’ha tornat al marc democràtic del debat polític.

Anquilosats en el passat

Ara que, determinats sectors de la judicatura, bàsicament els que estan més lligats als aparells de l’estat, amb una no renovació del Consell General del Poder Judicial -que ja porta anys caducat- es resisteixen a perdre una influència més enllà de la seva competència judicial, i es queixen de que se’ls hi treu una independència de poder que -no obstant- han fet servir per fer política.

L’altra cara, els que no fan bronca

Per altra banda, més d’un miler de juristes recolzen el manifest “Per la amnistia, la democràcia i la convivència”, i expliquen que la llei entrada al congrés respecta la constitució i la legalitat de la Unió Europea. Ja no estem davant un sistema bipartidista on tot són acords entre els que no hi ha hagut llum i taquígrafs en el decurs de les negociacions. Ara n’hi pot haver hagut però a port tancada per preservar la criatura, perquè estem davant d’un reconeixement mutu dels qui no pensen com nosaltres, i això ens obliga necessàriament a posar-nos d’acord. És un indiscutible avenç per la normalització política institucional i social, així com l’inici d’un procés de diàleg en el que el resultat no està predeterminat. És el moment en el que la política passi de ser un problema a que esdevingui la solució als problemes del país.

Mesures concretes

Per exemple, l’acord de SUMAR en el pacte de coalició amb el govern de Pedro Sánchez, contempla promoure per llei una jornada laboral màxima de 37,5 hores sense reducció salarial. És allò que dèiem sempre. Treballar menys per treballar tots, i també treballar per poder viure i no viure únicament per treballar. A més s’inclou un pla de xoc contra l’atur juvenil, el reforçament del sistema públic de salut, l’augment del parc públic d’habitatge, la ampliació de permisos retribuïts per naixement, la universalització de l’educació de 0 a 3 anys i una reforma fiscal justa que faci que la banca i les grans companyies energètiques contribueixin a la despesa pública.

Conviure en diversitat, també política

Segurament es quedaran coses fora el tinter, i haurem d’acceptar els acords de les altres formacions, però d’això se’n diu conviure en la diferència i saber que has de reconèixer la raó i les demandes dels altres. La política retorna al lloc on s’ha de fer la política. Llarga vida a la democràcia.      

                        

maribelanoia@gmail.com