SOS PALESTINA, UN SOL CRIT PER TOTA LA CIUTAT

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El dimecres 19 de maig va ser una jornada històrica. La comunitat musulmana d'Igualada ens convocava a una concentració per alçar el crit de SOS per la situació que viu Palestina. A 2/4 de vuit del vespre s'anaven concentrant, a la Plaça de Cal Font, dones i infants, famílies senceres al costat de les estàtues d'ATLAS que aquesta entitat va donar a la ciutat i que representen un monument a la diversitat que la conformem.

Presentació multilingue

Es va fer una presentació en diversos idiomes i es vàrem llegir alguns poemes, en àrab i en català. Les persones assistents es varen empoderar i varen a cridar diversos missatges, sobretot "llibertat per palestina" i "No és una guerra sinó un genocidi".

Una indignació que es porta molt endins

Es notava que portaven la indignació molt endins i que tenien granes de manifestar-se. Així, no varen parar els crits de manera que no es va poder fer el silenci ni per llegir el manifest o llegir algun altre poema. No importa, la seva fermesa, i una certa alegria de poder-se expressar, es va fer irresistible fins iniciar -de forma espontània una manifestació que va recórrer els carrers de la ciutat fins arribar a la Plaça de l'Ajuntament i tornar a la Plaça de Cal Font.

Omplir els carrers amb un sol crit

En el seu recorregut la gent palesava el seu enuig i cridava per fer sentir la seva ràbia davant aital injustícia alhora que expressar la seva impotència. En un moment donat, una dona va fer un crit d’aquells que li sortia de l’ànima i es va posar a plorar. Les persones que la rodejaven no van tardar en abraçar-la i donar-li tot el seu  suport. És que això és el que feia falta, compartir el dolor i cridar ben alt contra el genocidi que s’està duent a terme amb el poble de palestina, des de l’exèrcit més potent del món front una gent indefensa i del tot innocent, sense tenir en compte si es tracta d’infants, dones, malalts, famílies senceres o també periodistes o metges. Fins i tot han bombardejat l’únic Hospital per a infants que restava.

Denúncia del poder de les armes front la població civil indefensa

L’únic que importa són els interessos imperialistes i colonialistes inhumans, quan el poder i el diner està a les antípodes de les persones, i la humanitat és i ha d’estar per damunt de qualsevol política del governs. Aquest era el sentit, el llenguatge únic cridat en diversos idiomes però en una sola veu. La ciutadania diversa, la que es pot sentir relegada a un segon nivell per exercir de ple dret un espai que també és el seu, s’havia empoderat i havia pres els carrers, com fan altres col·lectius per manifestar-se.

Protagonistes a la pròpia ciutat

La comunitat musulmana, protagonista de la mobilització, no estava sola, els acompanyàvem ciutadans i ciutadanes dels que sempre hem sortit al carrer per mor de la solidaritat. És que la solidaritat és una veritable aliada de la diversitat, i ahir va quedar evidenciat. Així ho palesaren quan, en arribar a la Plaça de l’Ajuntament, varen ser rebuts amb aplaudiments per part de la gent que era asseguda entorn les diferents taules de les terrasses que ja omplen aquesta emblemàtica plaça.

La diversitat, un valor per a la convivència

Tothom va sortir satisfet i agraït per la oportunitat i possibilitat d'exercir el seu dret a denunciar i manifestar-se, perquè va prevaldre la humanitat per damunt de tot, i colze a colze, formàvem una sola comitiva pels carrers d’Igualada. Felicitem-nos tots plegats. Aquesta és la ciutat que desitgem molta gent tot i que costa que ens visibilitzem. La diversitat és un valor, i la solidaritat la base d’una societat on poder viure i conviure en pau i de forma constructiva per tothom.

maribelanoia@gmail.com

QUAN LA SOLIDARITAT ES POT EXERCIR DES DE CASA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Divendres passat, la Plaça de l’Ajuntament d’Igualada s’omplia de groc, blau i vermell, els colors de la bandera de Colòmbia. La comunitat d’aquest país llatinoamericà que conviu entre nosaltres havia convocat un acte de solidaritat amb el seu poble, un poble que s’ha alçat contra els seus botxins i que, de la mà de la policia estatal, està patins una massacre pel fet de sortir al carrer exigint la retirada d’una Reforma Tributària imposada per gravar els ingressos bàsics i fonamentals amb que la població no en té prou per viure, acabar amb les desigualtats i fer front a la galopant crisi econòmica i sanitària pels efectes del COVID doncs, lluny de fomentar les mesures sobre la salut de la població des de responsabilitat del govern, encara es vol privatitzar més uns serveis fonamentals que només han de ser públics.

Els poders a l'ombra militaritzen el país

La ineptitud i covardia  de l’actual president de Colòmbia, Ivan Duque, per fer front a la situació ha permès un veritable cop d’estat per part del narcotraficant 82, ex-presidiari i antic President de Colòmbia Àlvaro Uribe. En compliment de l’ordre impartida per aquest botxí, les ciutats i pobles de Colòmbia han estat militaritzades. Ciutats com Cali (Valle del Cauca) s’han convertit en un veritable camp de batalla d’un poble inerme i indignat contra unes hordes criminals del militarisme més reaccionari i criminal.

Massacre i repressàlies

Ens arriben vídeos de suposat vandalisme popular, però no diuen res sobre la barbàrie de l’Estat, els centenars abusos de la Força Pública, les desenes d’estudiants assassinats, els centenars de desapareguts, els joves de Siloé -un barri al costat de Calí- lliurats als seus familiars amb dispars a les cames, del vandalisme de policies disfressats, la gent de bé que -des dels seus confortables apartaments- disparen la gent, de la tortura per part de la policia del defensor dels drets humans i d’altres atrocitats.

Milers de víctimes

Les xifres facilitades el 8 de maig per Human Rights Internacional parlen per si soles: 43 assassinats, 1330 ferits de gravetat (2040 civils i 290 policies), 1023 detinguts arbitràriament, centenars de desapareguts, deu dones violades per policies ESMAD, defensors de drets Humans i periodistes són agredits, són les dades que ens arriben alhora que també ens indiquen que hi ha milers de ferits per les represàlies.

Els motius de la Vaga Nacional

La crida és urgent a la comunitat nacional i internacional en el sentit que el govern desmilitaritzi les ciutats i brindi les garanties elementals a la protesta i la mobilització del poble. 

Les reivindicacions que emparen la Vaga Nacional passen per l’exigència de garanties i llibertats democràtiques, la desmilitarització de les ciutats i el cessament de massacres i càstigs exemplars als responsables de les mobilitzacions, la retirada de la reforma a la salut i l’enfortiment d’una massiva vacunació contra el COVID19, dir no a les privatitzacions amb la defensa de la producció nacional, una renda bàsica, la matrícula zero i no alternança educativa, la no discriminació de gènere, diversitat sexual i ètnica, entre d’altres...

Emoció solidària

Ja quan anava a la concentració solidària que es va convocar a Igualada el divendres 7 de maig, en passar per la Plaça del Rei em vaig emocionar en veure una caravana de vehicles sonant els seus clàxons. Els seus ocupants portaven samarretes grogues i, al crit de Colòmbia, enarboraven banderes de color groc, blau i vermell, els de la bandera del seu país.

En arribar a la Plaça de l’Ajuntament aquests colors eren ben presents. Em vaig tornar a emocionar, doncs són moltes les vegades que he sortit al carrer en solidaritat amb la causa d’altres pobles d’arreu del món, també pels diferents pobles de llatinoamèrica, però aquesta era la primera volta que -a casa nostra- la gent a qui més els afecta aquesta situació en prenien la iniciativa. Aquesta vegada jo estaria al seu costat o a darrere, donant-los tot el suport i caliu necessari, acompanyant-los en el gran dolor que estan vivint.

Des de l’alegria, també denúncia

El desenvolupament de l’acte va anar des de compartir l’alegria de la seva música, amb assistents a la concentració ballant la cúmbia, fins a mostrar nombrosos rètols de denúncia de la situació, posar flors i encendre espelmes al terra tot recordant les morts que coneixem (cada dia creix el nombre de víctimes que -amb les dificultats d’una comunicació hipotecada pel control dels seus mitjans de comunicació- ens arriba en comptagotes). A cada nom que s’esmentava es responia amb un clam unànime: aquí no hi és, l’ha mort la policia!.

Les víctimes són alhora familiars i/o coneguts

En aquesta mobilització cal destacar la decisió del poble, sobretot la joventut, que hi està posant una elevada dosi de sacrifici. És així com els joves morts són també familiars i/o coneguts de la comunitat colombiana que convivim a Igualada, aquesta ciutat compartida, i que podrien ser també els propis fills o familiars més propers. Aquesta és la ciutat que reconec i estimo, la que avant posa el valor de la solidaritat acollint la seva diversitat, la que malgrat -per mor encara de les restriccions pel COVID19- no vaig poder abraçar físicament com hauria volgut, però que ens va permetre mostrar aquell sentit més pregon de la solidaritat, aquell concebut com “la tendresa dels pobles”.

Colombia no se rinde, carajo!

La lectura del manifest, el so d’algunes cançons prou significatives, el minut de silenci i l’entonació colpidora de l’himne de Colòmbia, seguit per la seva comunitat, la que compartim la mateixa ciutadania, clogueren un acte curull de fermesa i esperança. A l’ambient tornava a sentir aquell vell i càntic, veritable himne de tota la llatinoamèrica, “el pueblo unido jamás será vencido”. Es que “el pueblo no se rinde” i “Colombia resiste, carajo!”.

maribelanoia@gmail.com

QUE LES LIMITACIONS NO ENS FACIN PERDRE ELS NOSTRES DRETS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El país està en deute amb la gent treballadora. “Ara toca” diu l’eslògan del manifest unitari de CCOO i UGT, i és cert, després d’uns anys de suportar tota mena de restriccions i pèrdua dels drets, inherents a les condicions laborals imposades pel predomini de l’economia lliberal, ens ha vingut aquesta pandèmia que torna a carregar sobre les espatlles de la gent que matina tots els dies, el pes d’aquesta crisi.

La importància dels serveis públics

Per una banda, la pandèmia ha posat a prova la professionalitat i lliurament dels serveis públics i essencials, sense els quals potser hauríem sobreviscut diferent aquesta dura experiència, per altra banda també ha posat al descobert amb els sectors públics, bàsicament els professionals de la salut i altres serveis públics essencials, la feblesa d’un sistema molt precari per les polítiques de privatització a l’ús, la preponderància del diner, del benefici sense entranyes per damunt de la humanitat d’aquelles professions dedicades a la cura de les persones i que, possiblement, sense una voluntat d’indiscutible vocació, no hauríem pogut afrontar aquesta pandèmia.

Reconèixer el valor del treball és just

Però un sistema just no es pot recolzar en aquesta aportació tan valuosa sense reconèixer el seu valor. No seria de rebut que no s’atenguessin les seves demandes que -simplement- són de justícia. Negar-ho sols aconseguiríem cremar el personal sinó sobretot palesar una enorme ingratitud, com si els aplaudiments de cada vespre d’ara fa un any no fossin més que un ritual que hem de passar pàgina. No seria just.

Els canvis del teletreball

El món del treball ha canviat notablement. Moltes de les persones que matinen i aguanten el país des de fa molts anys s’han vist afectades per l’estabilitat a la feina. Amb sort s’hauran pogut acollir a algun dels ERTE’s que ha habilitat el govern, d’altres simplement s’han quedat sense la feina que tenien, i que sovint ja era en precari. En tot cas, molts han vist com s’ha produït un canvi important en les seves vides per la sistematització del teletreball. D’entrada hom diria: que bé, treballar des de casa!, però aviat s’hi ha vist els inconvenients. Es fa difícil abstreure’t de la feina, i l’horari laboral es barreja massa sovint amb els diferents mons de tots els membres de la família en una convivència permanent, una situació que quan l’espai no és el mateix permet. Compartir el lloc de treball, a banda de la sana socialització que representa, suposa una bona eina d’agrupar-se en la defensa dels drets laborals comuns. No obstant, amb el teletreball la relació laboral passa a ser individualitzada i exclusivament virtual, suposant una limitació a l’hora d’associar-se per defensar els drets que són propis i que, en una jornada com el Primer de Maig, la força de la unitat obrera es posa de manifest més que mai.

Treballadors empobrits

És veritat que, malgrat s’hagi disposat un escut social per frenar l’impacte d’aquesta crisi, amb subsidis de protecció per desocupació, ajuts, renda garantida o ingrés mínim vital, per a molta gent s’ha fet molt difícil acollir-s’hi i s’ha incrementat el nivell de pobresa generalitzat, no sols dels que no poden treballar o no tenen recursos sinó també els que han vist minvats i limitats els seus ingressos per fer front a la vida (els autònoms, el petit comerç i certes Pymes...).

Vergonya sí, però solidaritat també

La cua de la fam ens hauria de fer vergonya, sí, però amagar aquesta realitat sota la catifa i negar-la no ens faria més justos. La solidaritat és un valor propi de la gent senzilla, i activar serveis per pal·liar unes necessitats molt generalitzades per la situació no és sinó una obligació de qualsevol societat que tingui un mínim de sensibilitat a la situació de precarietat i necessitat que viuen moltes persones, fins i tot treballadors que no arriben a final de mes. Estic certa que la gent que es veu obligada a acollir-se als subsidis o ajuts preferiria que els seus ingressos fossin el fruit d’una nòmina, del seu treball. El més digne pel ser humà és poder viure del propi treball, ja sigui el que anhela avui o la prestació a què té cotitzada després de la seva vida laboral (els pensionistes).

La dignitat del món del treball

El Primer de maig posa en valor la aportació a la societat del món del treball i, com deia al començament, el país està amb deute amb la gent treballadora. Encara que s’hagin salvat molts llocs de treball, se’n han perdut molts, i l’entorn és amenaçant per uns drets que venen de lluny, arrencats amb la força de les nostres lluites... Per això cal estar ben alerta: que les limitacions de la situació viscuda no ens facin perdre els nostres drets, els que els treballadors i treballadores han conquerit amb els seu esforç i lluites en el decurs dels anys. En aquests moments en que estan amenaçats fins i tots els drets humans més elementals, més que mai: Visca el Primer de Maig.

maribelanoia@gmail.com

NAWAL AL-SAADAWI, UN LLEGAT QUE TAMBÉ HA DEIXAT PETJADA A IGUALADA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Als seus 89 anys, ens ha deixat l’escriptora egípcia Nawal al-Saadawi. La notícia m’ha colpit particularment i m’ha remés a la implicació que l’any 2003 va tenir amb Igualada, pel recolzament que tant la llavors Federació d’Associacions de Dones de l’Anoia com el propi Ajuntament d’Igualada (que en va aprovar una moció), vàrem donar  a la seva candidatura per al XV Premi Internacional Catalunya, un guardó que se li va atorgar l’any 2003.

Amb Nawal el 9 de maig del 2003

Nawal el Saadawi, doctora en medicina, i l’any 1972 va ser cessada com a directora de Salut Pública d’Egipte arran del llibre “Dona i sexualitat”, un estudi sobre el tracte vexatori que reben les dones al món àrab. Aquesta escriptora egípcia ha estat una incansable lluitadora pels drets de les dones. Combativa contra el patriarcat, fins i tot sota amenaces de mort per part de diferents organitzacions d’islamistes fanàtics, fins haver-se d’exiliar. No obstant, va continuar aixecant la seva veu per denunciar les injustícies i les desigualtats i ha estat la pensadora més destacada del segle passat a Egipte.

Ella coneixia Catalunya on hi va participar en diverses activitats feministes i mobilitzacions antiglobalitzadores. Ha estat també un referent per a moltes dones de la cultura occidental, on des de la influència de l’entorn ens arriba una versió tergiversada del que es l’islam i els drets de les dones. El patriarcat i les seves estructures impregnen la societat de totes les cultures, també la nostra. Moltes dones en som víctimes de la seva violència estructural aquí i arreu, per això hem de llegir i escoltar la veu d’aquelles dones que han hagut d’afrontar dures adversitats per fer-se valer i ser escoltades.

La diferència aparent de les diferents cultures sovint només és això, aparent. A la que li treus una mica la informació intoxicada i els prejudicis amb que ens volen diferenciar, sols hi trobem les persones, i d’elles, moltes dones amb uns valors indiscutibles basats en els drets humans.

El llegat de Nawal al-Saadawi continuarà essent un referent per aquelles dones del món àrab que no s’identifiquen amb les posicions integristes que, en nom de l’islam, apliquen alguns grups extremistes promovent el terrorisme. Moltes d’elles, no pas a tot el món sinó també prop nostre a les que tinc per amigues, es desmarquen d’aquesta visió tan nociva de l’islam i en defensen una altra interpretació basada en la pau i la vida, també -i sobretot- la de les dones.

És que totes les dones hem hagut de fer un procés per redescobrir-nos com a dones sota una educació social masclista pròpia del patriarcat. Per sort, moltes de nosaltres hem anat deixant enrere el llast de la influència social rebuda i, per això, ens donem la mà i practiquem les unes amb les altres aquella relació entre dones que ens és pròpia: la sororitat, la que ens permetrà no sentir-nos soles i fer-nos fortes per fer front al monstre del terror i la opressió.

maribelanoia@gmail.com

NO COLA, EL FEIXISME JA NO DISSIMULA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Talment com en els conte on el llop que, per disfressar la seva perillositat davant les ovelles es posava damunt una pell de corder, així el feixisme, enyorant el seus macabres anys de glòria, fa servir les sagrades formes del sistema democràtic per minar-ne la seva essència. Fins i tot, la presidenta de la Comunitat de Madrid Isabel Ayuso ha manifestat que si li diuen feixista vol dir que està al costat bo de la història.

No s’ha de permetre l’apologia del feixisme

Aquestes paraules haurien de ser motiu suficient perquè s’obri algun tipus d’expedient judicial d’aquells que, tant a la lleugera, s’obren a cantants i d’altres ciutadans per considerar-se calúmnies als poders de l’estat. No és de rebut que es passi per alt unes declaracions que són, sense cap dubte, una apologia del feixisme des de les institucions, és com apel·lar i justificar el terrorisme.. però es clar, s’apliquen diferents vares de mesurar segons qui les pronuncií. Algun dia, i espero que no sigui massa tard, ens penedirem d’haver donat altaveu als colpistes de la democràcia, d’haver-los deixat jugar la partida sense cap filtre de responsabilitat criminal, esborrant els seus antecedents, i blanquejant la perillositat del seu discurs.

Manifestacions greus que resten impunes

Fa uns dies un grup de militars retirats escrivien al Rei Felip i li demanaven i que s’havia de matar 26 milions de ciutadans als que qualificaven de f.de p, Tot es va quedar com si res, com tantes altres situacions que resten impunes. L'altra dia, Isabel Díaz Ayuso, Presidenta de la Comunitat de Madrid va dir que si li diuen feixista és perquè està en el cantó bo de la història... Quan reaccionarem front al monstre que encara ens mostra les seves ganes de retornar a èpoques que creiem passades on el terror es sofisticava com un experiment científic de resistència dels humans?.

Negacionistes de l’holocaust, de la pandèmia...

Encara avui hi ha negacionistes del que va ser una negra i macabra pàgina de la història de la humanitat el segle passat. La repressió té un mecanisme d’autodefensa que és amagar-ho en algun punt del cervell per protegir-se, però la gent que tenim consciència i que -cadascú a la seva manera-  ha fet front als obstacles que s’ha trobat a la vida fent seu el passat, sigui quin sigui, té la obligació de posar-se dempeus en nom de tantes i tantes víctimes no ja de l’holocaust, sinó també de les morts durant l’enfrontament popular front el cop d’estat feixista contra la II República legal i legítimament establerta.

El consumisme capitalista enganya i no fa feliç

Ha costat molts anys perquè hom pugui afrontar la memòria històrica, y sempre ha tingut les seves dificultats i també obstruccions per part dels qui, o bé enyoren el passat o bé no es volen fer càrrec dels seus crims. Molta gent jove, en respondre als impulsos que li son propis, volen viure la vida per sí mateixos, sense tenir en compte l’experiència de qui els ha precedit perquè rebutgen la societat que els hem deixat. Són els que avui només volen la festa sense assumir responsablement les restriccions imposades pel coronavirus. Aquest és un gran error. En la seva recerca de la felicitat tot està basat en el consum, tot es compra i es ven, i en no haver-hi prou diners per poder-los adquirir, es salten tots els marcs i circuits legals, però lluny d’alliberar-se el que cauen és en la infelicitat i l’exclusió.

Compromís amb la memòria històrica

Per sort, també hi ha molts joves que estan compromesos amb la memòria històrica i malden per posar al descobert aquell silenci imposat per una transició a la democràcia que -amb l’amnistia als represaliats del franquisme- amnistiava també els criminals i assassins del franquisme.

Eliminar la discriminació per racisme, xenofòbia...

El 21 de març és el Dia Internacional de la eliminació de la Discriminació Racial en commemoració de les 69 persones que la policia va matar a Sharpeville (Sudàfrica) l’any 1960 quan, en una manifestació pacífica, contra l’apartheid. Més tard s’incorporaria també a la commemoració la xenofòbia i totes les formes de discriminació fruit del discurs de l’odi.

Veure venir el llop amb pell d’ovella

És fàcil dir, jo no soc racista, i ara!, o a mi no m’importen les persones diferents... La veritat és que, en la nostra relació social del dia a dia, no som tan conseqüents a l’hora d’aplicar-nos la norma perquè, tant en la nostra vida quotidiana com també en aquells actes que formen part de l’esfera pública, ens hem de posar en guàrdia i veure venir el veritable llop que s’amaga sota una pell de corder que ja no pot dissimular qui hi ha al darrere.

Picabaralles només donen ales al feixisme

Els contes infantils, de vegades, amaguen una lliçó de protegir-nos en el dia de demà. Avui i sempre ens hem de conjurar, des de tots els àmbits, per fer front al discurs de l’odi, des del seu ressò més proper fins al que ens arriba de més lluny. Al feixisme només se li fa front des de la unitat de les persones respectant la seva diversitat. Les picabaralles del món de la política i les batalletes d’estar per casa pels protagonismes que -sovint- suposa, no és que hagin de relegar-se a un terme secundari, sinó que s’han d’aparcar dels nostres hàbits de compromís, perquè no cola: sota la pell de corder si amaga el feixisme, és a dir, el terror i l’extermini del bo i millor de la humanitat, i tots -sense exclusió- hi hem d’estar compromesos per tal de fer-li front..

maribelanoia@gmail.com

L'HABITAGE UN DRET, LA LLAR UNA PRIORITAT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Darrerament s’està donant un fort debat sobre l’habitatge, un debat que es dona a causa de les polítiques econòmiques basades en el boom immobiliari previ a la crisi financera global del 2008. Els grans beneficis assolits, tant a nivell empresarial com -sobretot- a nivell bancari, provocaven una especulació il·limitada, sense entranyes. El sector de la construcció creixia a un nivell que tothom deia que algun dia petaria i -efectivament- va petar: l’anomenada bombolla immobiliària s’ho va endur tot per davant.

La crisi de la construcció

Les empreses de la construcció començaven a caure en picat deixant blocs de pisos a mig fer, però també molts operaris sense feina, uns treballadors que ja no formaven part de la plantilla sinó que els havien obligat a fer-se autònoms per tal de  lliurar-se de la càrrega empresarial dels costos socials. Així, mentre hi havia feina, aquests autònoms podien cobrar uns imports elevats que, per altra banda, quan s’hi descomptaven despeses socials i de gestió, es reduïen notablement.

Devaluació, desnonaments

Però més enllà del debat immobiliari que ens ha dut a la situació actual de devaluació del valor dels  habitatges, d’insolvència sobrevinguda per pagar aquella hipoteca contreta en anys de bonança, desatenció d’habitatges antics per haver-ne adquirit de nous sense rehabilitar els antics ni llogar-los, hi ha un altre problema que s’ha generat: la manca d’habitatge. Eps!, manca d’habitatge?, no pas, en tot cas d’habitatge assequible, perquè d’habitatges n’hi ha, de nous i de vells. Molts són blocs de pisos que la insolvència de les empreses constructores va fer que -en aquests moments-estiguin a mans de la banca perquè ha executat les hipoteques per poder cobrar-se el deute. Gent que ha tingut que deixar l’habitatge que havien pagat fins que varen poder i que, a banda de veure’s forçats a “saldar” el deute, han hagut de lliurar la casa, i -amb ella- tot allò que hi havia invertit. Més que un drama, que ho és, és una injustícia flagrant, i sinó preguntem-los als de la PAH (Plataforma d’afectats per la hipoteca), que estan prop dels afectats per aquest atracament de guant blanc disfressat de llei....

La hipocresia social dels pisos buits.

Per altra banda, a Igualada s’ha posat damunt la taula que, front la manca d’habitatge, hi ha 2000 pisos buits i degradats. Cal dir que no tot el problema és per manca de recursos per poder-los rehabilitar, sinó que molts dels seus propietaris, més enllà de no voler (o poder) tenen les seves reserves per llogar, sobretot a segons qui.

Segons com et dius o com vas vestit, no hi ha pis per tu

Per la meva proximitat al que podríem anomenar la nova ciutadania, visc de prop en que consisteixen aquestes reserves de lloguer de pisos. Per exemple, si vas a una immobiliària i et dius Miquel o Joana, fins i tot Antònia o Manuel, tens possibilitats de que t’ofereixin un habitatge, però si et dius Mohamed o Fàtima, per exemple, la porta ja es tanca d’una manera insultant. M’explicava una amiga, que tot i ser musulmana ha decidit no posar-se mocador, que un matí va anar a una immobiliària per interessar-se per un pis. N’hi havia de 320 o de 330 euros. Li va dir, tot en català, que era per una amiga seva i que ja hi passaria per la tarda perquè al matí treballa. La seva amiga s’hi va presentar, també és musulmana i ha decidit portar mocador. A ella només li varen ensenyar pisos de 500 o 600 euros (és bastant improbable que els hagin llogat entre un matí i una tarda). No li varen dir a la cara que la discriminaven a ella però, per l’argúcia emprada, va quedar ben palès. Una parella jove, que ja fa molts anys que viuen aquí i que ara treballen els dos, es volen casar i busquen pis. Davant un anunci que els hi interessa, truca ella per telèfon primer: em dic Carla, va dir en un perfecte català, i la varen atendre molt correctament sobre les condicions del pis que els hi oferien. A l’hora de formalitzar el contracte, en donar ja el seu document d’identitat (tant se val si és un DNI o un NIE, s’adonaren que no es deia Carla sinó un altre nom que podria ser Hannane, i ja li varen dir que no tancant-li les portes. També li varen donar llargues a una noia que tenia carrera universitària, que treballava amb contracte i buscava pis, però en veure el seu nom i per la forma de vestir li varen dir que no tenien pisos per a ella... I així podria anar detallant situacions reals.

No vetar possibles llogaters amb excuses

No vull generar ara un debat sobre el mocador, i ara!. Simplement pretenc arribar a la consciència de la gent que té habitatges buits, perquè dono per suposat que les empreses immobiliàries no actuen així de “motu propi”, sinó per indicacions de qui els han confiat la gestió de llogar els seus habitatges, de posar-los al mercat de lloguer...

Cal trencar prejudicis

Apel·lo a trencar prejudicis i a obrir el cor. Tant se val si són parelles o joves que es volen emancipar, o persones soles, o estudiants, o famílies ja amb fills... L’habitatge és un dret humà fonamental, o diguem-ho d’una altra manera: perquè negar a ningú un sostre -amb caliu de llar- que és la base mateixa de qualsevol societat?. Negar-ho és contribuir a l’exclusió i la marginació, i això sí que és perillós per la mateixa salut d’una societat que vol viure amb dignitat i sense exclusions, no pas la por a que hi entrin okupes, perquè qui busca un habitatge sap que l’ha de pagar.  El motiu de fons, com diu la cançó de Silvia Pérez Cruz: és indecent, gent sense casa i cases sense gent”. 

maribelanoia@gmail.com

EL 8 DE MARÇ I LA PANDÈMIA

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Tot just fa un any que vàrem saber que una pandèmia amenaçava la vida de les persones. Semblava que només passava a la Xina, però poc a poc es va anar expandint també als països d’Europa i a la resta d’un món molt globalitzat. Començaven a preveure’s les estrictes mesures de confinament necessàries i els governs dels estats articulaven mesures de control sanitari, impensables no ja per la nostra experiència vital, sinó a la nostra imaginació: confinaments obligats, aïllaments de les persones estimades, una riuada de gent -majoritàriament gran- que omplia no sols les Unitats de Cures Intensives de tots els Hospitals sinó sales i espais habilitats, tant als propis centres com també amb carpes improvisades; una evolució de la pandèmia que saturava -fins i tot- els cementiris, tanatoris i serveis funeraris.

Apareix la pandèmia i tot canvia

Tot just s’acabava d’estrenar el govern de coalició entre el PSOE de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias amb Unidas Podemos, gairebé no els havia donat temps de publicar al BOE tot el nomenament de càrrecs inherent als canvis de govern que ja s’havien de posar en marxa per fer front a una situació que requeria de mesures valentes sanitàriament, però -sobretot- preventives, per pal·liar els efectes d’una economia que, necessàriament, es veuria afectada per l’aturada de país i la seva activitat.

La precarietat dels serveis heretats

És normal que una força política expulsada del govern faci una oposició frontal a qui té ara el timó de les polítiques a aplicar, sobretot aquelles mesures socials que són radicalment oposades a les que han portat els governs precedents que sols han consolidat una economia liberal que ens ha dut a afrontar una situació com aquesta sota mínims. Les privatitzacions dels sectors públics, tant els essencials com els altres, tots els serveis considerats bàsics en una societat: els serveis de salut, l’educació, bombers, funció pública, han hagut d’afrontar la pandèmia en una situació tant precària que sols la vocació i la professionalitat han tret el millor de sí mateixos per procurar donar els serveis que tenen encomanat.

Pobresa esdevinguda

Malgrat les mesures de protecció de l’atur, els ERTO’s per salvar els llocs de treball o alguna protecció social també als treballadors autònoms, ajuts que necessàriament han arribat amb retard- molta gent ha patit una davallada dels seus ingressos agreujant la situació de pobresa que afecta també l’habitatge i els subministraments bàsics de la llar. Tot això amb la Llei mordassa en vigor que pesa com una llosa sobre la llibertat d’expressió.

Les dones, autèntiques supervivents

Però la mobilització de les dones és imparable, La pandèmia ho ha posat més de manifest més que mai. Confinades a casa, sense la socialització que suposa compartir el lloc de treball o la relació social. La prioritat de les cures als propis, la impotència de no poder tenir cura dels teus progenitors o els de la teva parella, ha trencat aquell fil que -sovint- sols s’aguanta per la quotidianitat del dia a dia. Moltes dones que viuen en situació d’opressió s’han vist més ofegades que mai. Els serveis d’atenció a la dona així ho palesen. De fet, el concurs de fotografia de les Dones amb Empenta d’enguany porta com a títol-reclam per participar: “Nosaltres i la pandèmia”. Segur que sortiran a la llum realitats molt comuns encara que amagades.

Treballs essencials per vocació

El personal sanitari o auxiliar d’atenció a les persones té un percentatge molt elevat de dones que se’n ocupen, per no parlar del sector de la neteja o dels supermercats.. Perquè la pandèmia ha posat en valor allò que és essencial i allò que no ho és. El valor de l’economia productiva i l’economia de reproducció, la de la vida, la que sempre hem fet les dones sense ni cobrar ni que es computi com a valor afegit en el càlcul de l’índex de riquesa d’un país.

Que Ningú ens prengui el 8 de març

Les dones continuem tenint els motius de sempre per fer-nos sentir aquest 8 de març, de la manera que la prudència aconselli, que les restriccions obligades es respectin, però -com sigui- hem de frenar aquesta nefasta agressió a les dones i els seus drets per part d’una ultra dreta que es creu amb la força suficient per fer-ho. L’auge dels seus resultats electorals no és més que una amenaça creixent. Juguen amb el marc democràtic quan no hi creuen i -sobretot els mitjans de comunicació- els han blanquejat donant-los un espai on no hi tenien ni punt de sortida.

El nostre dia és nostre

Les dones sempre hem defensat, amb ungles i dents, la vida de la nostra gent, els seus drets inclòs al de la felicitat, tant se val la condició de gènere que visqui cadascú. Per això, més que mai li farem front, perquè no permetrem ni un pas enrere. No els deixarem passar. Visca el Dia de les Dones, Visca el 8 de març.

maribelanoia@gmail.com