ACOLLIR SÍ, QUI I COM?

Ciutadana Dempeus.

Un dels temes que aborda la ONU aquest 2018 és la d’un Pacte Mundial per una Migració Segura, Regular i Ordenada. Això es va decidir en una reunió a Puerto Vallarta (Mèxic) a primers de desembre de l’any passat, una reunió on els EUA no hi eren perquè havien dit adéu al Pacte Mundial de la ONU sobre Migracions i Refugiats al que es volia arribar.

Algunes xifres

S’estima que hi ha hagut uns 244 milions d’immigrants entre el 2000 i el 2015. Actualment hi ha 20 milions de refugiats en països diferents als seus, i unes altres 40 milions de persones han estat desplaçades internament fugint de la violència, dels quals -segons dades de la UNICEF- 60 milions són menors d’edat.

Fugir de la guerra i els seus efectes

L’amiga i escriptora Nazanin Armanian de nou posa llum a la desinformació, o bé informació intoxicada, que ens arriba: “És fals que els immigrants vinguin a Europa per raons econòmiques. Més del 80 % fugen de guerres. Els seus parents han estat assassinats i les seves llars destruïdes. Els prop de 56 milions de persones que -des de 1991 fins avui- han hagut d’abandonar la seva llar al Pròxim Orient i a l’Àfrica ho han fet per les guerres de conquesta encapçalades pels EUA. Ells no han triat cap guerra ni tenen cap control sobre la seva situació: depenen de qui els porten cap aquí i de les terres que els acullen. La mateixa procedència de les 630 persones que varen pujar a l’Aquàrius ens mostra el nexe directe que hi ha entre la actual migració amb el nou saqueig militaritzat de la OTAN a tot Àfrica.

Fabriquem i exportem armament

És cert que, amb els nostres impostos que –segur- no amb el consentiment de la gent de pau, al nostre país es fabrica armament que va destinat a països que fomenten les guerres. Sols cal recordar la visita de Felip VI a Barcelona després dels atemptats del mes d’agost a les Rambles i a Cambrils. Va ser rebut amb rètols denunciant la seva implicació amb la venda d’armament a països que promouen les guerres com ara Aràbia Saudí. Tanmateix, cridàvem a Mariano Rajoy que érem partidaris de la pau i no de vendre armes (assenyalant el Ministre de defensa Pedro Morenés i la seva vinculació a les empreses que fabriquen armament). No hem d’oblidar tampoc que Catalunya exporta prop d’un 25 % del total d’armament que ven l’Estat Espanyol.

La ciutadania, gent de pau que vol acollir

A Catalunya, com a d’altres llocs, fa un parell d’anys milers de persones sortíem al carrer al crit de Volem Acollir. La majoria de la ciutadania som gent de pau i formem part –amb orgull- d’aquest país de pas que sempre s’ha caracteritzat per la seva capacitat d’acollir. Malgrat els darrers intents de voler-nos dividir, de voler trencar una convivència més que secular, la majoria de les persones que formem la Catalunya real hem manifestat reiteradament la nostra voluntat d’estendre el braç i aprofundir en la peculiar riquesa que suposa acceptar la diversitat com un valor. Ara bé, sovint ens preguntem: què podem fer?, que han de fer els nostres governants?, què podem fer nosaltres? Qui ho podem fer?, què, quan i com?.

Està clar que calen polítiques i acords al més alt nivell, com ara el Pacte Mundial per una Migració Segura, Regular i Ordenada que s’està maldant a nivell de les Nacions Unides, a les que els Estats membres haurien d’escoltar i fer complir les seves recomanacions. Aquestes serien unes mesures per pal·liar la situació generada per aquests èxodes massius, denunciant l’abús i explotació de tot tipus, trepitjant els drets humans més elementals amb l’escàndol recent de la política de Trump de separar els fills dels seus progenitors donant-los un tractament de presoners, pitjor encara, de confinats en camps de concentració... I només són infants...

Un èxode que destrueix les famílies

A la Mediterrània, cap país separa els fills dels seus pares literalment, d’acord, però no siguem hipòcrites: amb aquestes polítiques de tancar fronteres, enterrem al mar milers de vides, separant els pares dels seus fills entre vius i morts, entre supervivents i desapareguts... a mercè de les màfies de la tracta humana...

Obrim fronteres, volem acollir  

Mentrestant, sense deixar de denunciar la inhumana situació de les guerres i la violència que generen, la desesperació de la població civil que fuig esperitada de l’horror, que es llença al mar esperant que algú els reculli a l’altra cantó de la riba, hem d’exigir als governs que obrin les zones portuàries i habilitin espais dignes d’acolliment, de protecció i de reparació dels traumes que arrosseguen. És una obligació moral dels països que, encara que no hagin tingut el consentiment de la majoria, són responsables de les seves guerres. Hi estem obligats per responsabilitat i per consciència, perquè les guerres són cosa dels poderosos, però els morts només els posem la població civil.

Obrir també els nostres cors

Cadascun de nosaltres hem d’estar disposats a obrir els nostres cors, les portes de les nostres ciutats, dels espais comunitaris que podem oferir i -si convé- hauríem d’estar disposats també en obrir les portes de casa nostra. Acollir, Protegir, promoure i integrar són propostes que es fan cara al Pacte que s’està treballant a nivell de les Nacions Unides. Potser també podríem aplicar aquestes premisses a prop mateix de cadascun de nosaltres. Potser...

maribelanoia@gmail.com

CONTRA EL RACISME I LA XENOFÒBIA, UN COMPROMÍS CIUTADÀ

Ciutadana Dempeus.

Ara ha fet tres anys del solemne compromís de les candidatures municipals per fer front al feixisme i la xenofòbia. Eren temps pre-electorals i la presència dels partits ancorats en la intolerància i el discurs de l’odi s’havia infiltrat a les nostres institucions democràtiques. El seu discurs pervers es feia sentir i, en alguns indrets, les seves accions provocaren actituds de resposta ben valentes. També a Igualada.

Una resposta exemplar

Aquests dies ha fet quatre anys d’aquella resposta cívica exemplar front la provocació de Plataforma per Catalunya que feia campanya per recollir aliments “sols per la gent de casa”. Recordem com, convocats per la Fundació Socio-Cultural ATLAS, una bona munió de persones, majoritàriament dones, aportaren aliments a la recollida amb destinació excloent que es feia.

Moltes eren magrebines, sí, però també xilenes, peruanes, colombianes, algerianes i “autòctones”, totes elles “de casa”. Varen mostrar la seva solidaritat vers les persones que ho necessiten sense cap tipus de discriminació, discriminació que sí reben moltes d’aquestes persones en pròpia pell i en el seu dia a dia.

Una a una anaven deixant allò que portaven a les capces de la parada que hi havia, responent amb un educadíssim “no gràcies” a la “recompensa” que se’ls oferia -a mode de mofa- doncs es tractava d’un mos de pa amb pernil que pretesament havia de ser un factor dissuasori per a les persones de religió musulmana. No obstant, tothom portava un rètol on, en diferents idiomes i colors, s’afirmava: “Jo també sóc d’Igualada”.

Una declaració institucional

Ara també ha fet tres anys de la “Declaració Institucional contra el feixisme i la xenofòbia” que, amb tota solemnitat, varen signar públicament els representants de les diferents candidatures que es presentaven a les eleccions municipals del 24 de maig del 2015, així com també altres càrrecs electes com ara diputats, etc...

Es comprometien: a no fer servir discursos xenòfobs, ni quedar-se en silenci si altres ho fan. Perquè l’experiència d’altres països europeus demostra clarament que, quan els partits establerts no combaten les idees xenòfobes –o encara pitjor, quan les fomenten- a la llarga no resten suport a la xenofòbia i al feixisme sinó que el normalitzen i l’enforteixen. I també es comprometien a no pactar amb formacions xenòfobes sota cap circumstància, atès que la defensa dels valors democràtics sempre ha de prevaler sobre els interessos de partit, sigui quina sigui la conjuntura del moment.

En els darrers temps hem vist com els qui són partidaris del discurs de l’odi han sortit del cau on estaven amagats i amenacen la vida del dia a dia d’una societat que sols aspira a viure i conviure en pau i respecte a la diversitat cultural de la seva ciutadania.

Hem vist també com han gaudit d’una certa impunitat mentre que ciutadans de peu pla, cantants, artistes i –sobretot- representants polítics elegits democràticament per la població, han estat tractats de delinqüents. Es tergiversen les paraules i els conceptes, qui n’és clarament víctima d’una acció violenta, degut a un fals argumentari imaginari o inventat, gairebé n’acaba esdevenint el botxí. Aquests fets es mostren particularment en les agressions a les dones, que sempre han de demostrar que no han estat les que han provocat o que no s’han resistit prou. Qui es creu en drets superiors no dubta en esclafar qui considera inferior. És una actitud de defensa del covard, trepitjar i ofendre per fer-se valer. 

Canvi d’actituds

No sé si, amb el canvi de govern a nivell de l’Estat, i la formació d’un govern a la Generalitat notarem una recessió d’aquesta tendència a l’alça dels valors més negres que ens pensàvem ja havíem deixat enrere (si més no, l’actitud de rebre a València el vaixell de refugiats quin auxili ha denegat Itàlia ja és un gest positiu).

La vulneració de drets ben elementals no afecta única i exclusivament als representants polítics que pateixen persecució i presó, sinó –sovint- a ciutadans sense cap significació especial, persones que sempre estaran en una situació d’indefensió, i no cal dir, sectors de la població especialment vulnerables.   

Renovar els nostres vots

Més que mai hauríem de renovar avui el que haurien de ser els nostres vots, un compromís permanent amb els drets humans, una contundència per denunciar allò que suposa clarament un abús des de la prepotència de la força, o des d’una presumpció de superioritat.

Només des de la complicitat global del conjunt de la societat, dels seus representants polítics i socials donant exemple de valors democràtics en primer terme, sense abdicar ningú d’aquest compromís ciutadà, podrem eradicar aquesta epidèmia que ens amenaça de tornar als anys més negres de la nostra història. 

maribelanoia@gmail.com

CÀRITAS, UN MIRALL DE L'EXCLUSIÓ PER FER-HI FRONT

Ciutadana Dempeus

Aquests dies s’ha donat a conèixer la memòria anual de Càritas Arxiprestal Anoia - Segarra, un balanç de les actuacions que es fan per fer front a l’exclusió social que existeix no únicament per raons de pobresa material, que hi és, sinó sobretot d’un altre tipus de pobresa, la que obstaculitza una plena normalització d’una vida digna amb tots els drets.

Tòpics ofensius

“Sempre n’hi ha hagut de pobres”, sembla que ens repetim una vegada i altre com si ens resignéssim a que aquesta fos una situació normalitzada, i això no hauria de ser així de cap manera. A cap persona amb un mínim de consciència li hauria de deixar indiferent constatar com molt prop seu, gairebé a costat mateix de casa, hi ha persones que passen veritables dificultats per poder sobreviure amb un mínim de dignitat.

La perversió d’alguns conceptes

És que el concepte de “caritat” sempre l’hem associat a l’almoina, al fet que –des d’una suposada situació més alta- s’ajudi al pobre. Aquesta accepció sempre m’ha provocat rebuig, perquè em nego a acceptar la perversió d’aquest terme. Per començar, per a mi, el concepte de “caritat” no té res a veure amb la compassió i l’almoina que es fa des d’una actitud paternalista o de superioritat, deixant així les nostres consciències tranquil·les per fer alguna cosa.

Altres accepcions

La Caritat, en el llenguatge de la cultura que vaig rebre, té més a veure amb l’empatia vers la situació que pateix l’altre, des de l’acolliment (cal tenir en compte que – sovint- qui necessita es té de menjar la vergonya d’haver de demanar). I si li cal alguna aportació material, aquesta ha de ser  susceptible d’anar embolcallada de la possibilitat d’un intercanvi, simbòlic o no, per tal d’evitar que es rebi des d’una humiliació de la persona i la seva dignitat. Tanmateix, la solidaritat tampoc és aquell gest exclusivament material, sinó que jo també l’entenc com aquella que s’exerceix des de “la tendresa dels pobles”.

Hi ha persones més vulnerables a l’exclusió

Tal i com es reconeix a la memòria de Càritas: La nostra missió és acollir les persones que es troben en situació o risc de pobresa i exclusió social, especialment les més vulnerables, acompanyant-los en el seu procés de promoció i desenvolupament integral, analitzant i incidint en les causes de la pobresa i treballant per la justícia social.

Desemparats encara

Aquest mateix semestre ha coincidit amb l’ inici de sol·licituds de Renda Garantida de Ciutadania, que semblava esperançador per a moltes famílies. Un sistema de protecció, diuen, integral. Però tot i que es va debatre sobre la possibilitat d’accés dels immigrants irregulars, rere un empadronament efectiu d’un any al territori, no es va aprovar, i novament resten desemparats.

La injusta situació d’exclusió

Cal tenir en compte que l’exclusió és conseqüència d’una situació social injusta, que les polítiques basades únicament en els paràmetres econòmics des de la lògica del benefici, són la principal font de l’exclusió. Des de la nostra entitat, ens diu Càritas, mantenim les ajudes de suport a les famílies i a la infància per compensar les polítiques socials insuficients. Les ajudes són escasses: beques de menjador, de llibres i material, d’accés a la llar d’Infants, de Casals, extraescolars... cobrint un percentatge baix del total i gravant la resta a la família que no pot assumir-ho.

Una pobresa secundària

I ens diuen: Hem detectat sovint la victimització secundària que pateixen molts dels nostres participants quan es mouen en els serveis i recursos formals o informals trobant-se amb procediments dificultosos i interaccions plenes de prejudicis i estereotips. Continuen sent força desconeixedors dels circuits, normatives, terminis, possibilitats de reclamacions o recursos, fent- los més vulnerables del que ja són per l’obstacle que comporta la llengua. En aquest sentit no són suficients les sessions de formació per al coneixement de l’entorn i requereixen un seguiment posterior. No gaudir d’aquest acompanyament els incapacita i invalida per moure’s en aquesta societat.

Uns altres valors

Càritas defineix quin són els seus valors: l’amor , la dignitat de la persona, la justícia social, la solidaritat, la participació, l’ austeritat i la transparència, i que la seva funció és la de ser un instrument de canvi social, així com la de continuar lluitant per tenir aquesta funció, no sols de contenció, sinó de transformació. Pel que fa a nosaltres, si no prenem un compromís per evitar aquesta injusta exclusió, sí que ens podríem considerar uns hipòcrites.

Donar també és rebre

Només ens cal obrir les portes de la nostra societat i els nostres cors per implicar-nos. Sovint ens trobarem que lluny de donar el que obtindrem és rebre, perquè comprovarem que qui menys té és qui més predisposat està a donar. Adquirirem llavors tota una experiència enriquidora humanament que, des del compromís contra la injustícia, no ens podem pas perdre.

maribelanoia@gmail.com

PALESTINA AL COR, UN GENOCIDI CRIMINAL

Ciutadana Dempeus.

Coincidint amb el NAKBA, els 70 anys de la ocupació militar d’Israel a Palestina, s’ha produït un moviment cabdal en el camp de la geoestratègia política a l’Orient Mitjà. Per una banda Trump trenca el seu acord nuclear amb Iran, i per l’altra, s’obre la seva ambaixada a Israel. I aquest és un cop de força que pot agreujar encara més el conflicte a la zona, en particular, la causa de Palestina que, amb la multiplicitat de conflictes a la zona, té el risc de passar a un segon pla, però que les raons de la memòria, la solidaritat i el compromís dels pobles no ens pot permetre d’oblidar.

Les mateixes mentides que a l’Irak

Per una banda, ens explica la periodista i amiga Nazanin Armanian en un dels seus articles a El Público, “en el dinovè aniversari de l’agressió militar a Irak, tant els EUA com Israel fan servir contra Iran les mateixes mentides que varen fabricar per justificar la guerra a l’Irak i persegueixen els mateixos objectius”.

Cortina de fum de problemes propis

És que els objectius de la Administració Trump avui passen per desviar la atenció dels ciutadans de “Rusiagate” i els escàndols sexuals que poden acabar amb el mandat del president que serà recordat no com el president més vulgar, degenerat, masclista, racista, incult i aporòfob dels EUA, sinó com el guerrer de mà de ferro capaç de posar de genoll als perses. També es pretén, entre d’altres objectius, desviar la atenció del seu còmplice Benjamín Netanyahu, acorralat pel fiscal anticorrupció, que és la causa que realment s’amaga darrera el soroll de la bomba iraniana.

Es trenca un consens de 70 anys

La veritat és que el mateix dia en que Donald Trump decideix traslladar l’ambaixada de Tel Aviv a Jerusalem, reconeixent Jerusalem com la capital d’Israel, provoca i trenca amb 70 anys de consens internacional, i no fa altra cosa més que atiar el conflicte. Unes 40.000 persones participaren en marxes a Gaza i Cisjordània mentre la policia israeliana patrulla davant l’edifici del consolat nord-americà de Jesusalem, indret escollit per ubicar-hi la ambaixada dels EUA.

La insistent proposta d’un estatut per Jerusalem

L’estatut de la ciutat santa per a musulmans, jueus i cristians ha estat al centre des d’abans de la creació d’Israel. De fet va ser el detonant de la Segona intifada el setembre del 2000 quan Sharon va ordenar la invasió militar de l’esplanada de les mesquites. L’any passat, la instal·lació de càmeres i arcs de seguretat a l’Esplanada va tornar a desencadenar una onada de protestes. Segons el Ministeri de Salut de Palestina, en un sol dia, les actuals protestes han mort 52 persones, la majoria joves d’entre 20 i 30 anys i –com a mínim- cinc adolescents.

Els infants, l’enemic a batre?

Segons “Shave the children”, sembla que des de les protestes que es succeeixen a la Franja de Gaza cada divendres d’ençà el 30 de març,  són ja 500 les lesions enregistrades en menors, de fet 250 infants han estat ferits de bala. Ja ningú posa en dubte les intencions genocides del govern d’Israel que s’enceba particularment en els infants. Cada any 700 infants palestins són detinguts per Israel. Segons el Club de presoners Palestins, Israel té més de 400 menors palestins en custòdia.

El delicte?, tirar pedres

La ONG B’Tselem afirma que els infants detinguts, sense càrrecs ni judici, han augmentat des de l’octubre del 2015. Des de l’any 2000  són 8000 els infants palestins detinguts per Israel. L’acusació més comú que presenten és la de llançament de pedres, castigat fins a 20 anys de presó. El 86 % d’infants palestins detinguts han patit violència física. Els presoners viuen en unes instal·lacions insalubres i superpoblades, sense accés a salut, colpejats, abusats i humiliats per qui els custodia, amenaçats pel confinament solitari i amb fortes restriccions de visites dels familiars.

Muntatges comercials al servei del poder

Aquest dissabte Israel va guanyar el Festival de la Eurovisió. Sí ja sé que era un festival musical, de cançó concretament (ejem, del mercat discogràfic, vull dir...), però a ningú se li escapen les connotacions polítiques que s’hi amaguen. Algú té dubtes encara de perquè, en aquest Festival s’hagués recolzat Israel?. És que pretenen sigui el punt de mira del poder d’occident cap on hem de mirar els “bons” en aquesta contesa mundial en la que ens ham embarcat?.

Palestina al cor

Com diu Brigitte Vasallo, “cap cançó pot maquillar el terrorisme d’Estat amb l’assassinat d’infants i l’extermini que s’aplica a Israel”. Perquè la causa de Palestina encara ens batega fortament a la consciència de molts i moltes i ens fa alçar de nou el nostre crit d’alarma així com la nostra veu solidària.

maribelanoia@gmail.com

NOSALTRES SÍ QUE ET CREIEM

Ciutadana Dempeus.

La violació de La Manada ha penetrat profundament a la consciència de les dones i joves d'arreu. Aquests dies hem pogut constatar el grau d’ indignació de la societat en general, però particularment de les dones, davant la sentència dels jutges en el cas de La Manada. Ningú s’explica com és possible que un cas tan flagrant de vulneració dels drets d’una dona com a persona, essent utilitzada únicament com a objecte de possessió -perquè jo no diria pas al plaer sexual- sinó més aviat al de sentir la prepotència masclista pel fet de tenir una dona sotmesa a la seva voluntat, no sigui considerat com a delicte de violació sinó únicament d’abús sexual.

Arguments vergonyants

De vergonya són els arguments de la sentència que no consideren que es tractés de violació perquè la víctima -en els vídeos- no donava mostres d’haver-s’hi resistit, deduint que això volia dir consentiment.

Ens volen heroïnes, no els importa la nostra vida

Potser ens volen heroïnes, que ens resistim fins jugar-nos la vida, si més no aquest és el destí fatal que va trobar Nagore Laffage als Santfermins de 2008, després de resistir-se a mantenir relacions sexuals amb Diego Yllanes, condemnat a dotze anys i mig per homicidi i abús de superioritat i que vuit anys i onze mesos després ja és al carrer.

Viure sense por a totes les manades

Però nosaltres ens volem vives, i no ens volem sentir culpables de voler viure sense por, de poder sortir i gaudir la vida de dia o de nit, simplement perquè no en som, tot i que totes les dones ens sentim indefenses davant les diferents "manades" i davant la justícia masclista.

Més enllà de les relacions sexuals

Vivim en una societat patriarcal on encara l’educació sexual té connotacions masclistes. Durant anys, l’educació sexual consistia únicament en estudiar el funcionament dels aparells de reproducció de l’especia humana, però no s’ensenyava tota la relació que ha d’existir entre les persones. Aquesta ha de tenir, com a base, el respecte i l’acord, tant a l’hora de mantenir estrictament relacions sexuals -si aquest és el cas-, com si es conseqüència d’un enamorament o ja d’un amor més profund i en el marc o no d’una convivència.

La pornografia com a manual d’instruccions

Com a conseqüència, sobretot els homes però també les dones, han pres lliçons des de la pornografia, i aquesta no ha estat pas entesa com un entreteniment per a adults, sinó al contrari, com a “manual de la vida” on el model és d’enaltiment del plaer en unes relacions de submissió. Ho ha deixat dit la mateixa víctima de la manada: “Set vídeos explícits on se’ls veu com m’humilien i em vexen. No hi ha rastre d’agressió sexual quan, després de la seva malifeta, ells se’n van de festa i a mi em deixen tirada al portal, sense roba, i robant-me el mòbil abans de marxar perquè no em pugui posar en contacte amb ningú. Res fa pensar que hagi sofert una agressió sexual encara que estigui sola, de matinada, plorant en un bans d’una ciutat desconeguda fins que una parella em troba i truca a la Policia. No hi ha agressió sexual perquè l’educació sexual d’aquest país ens l’ha ensenyat el porno”. “Què estem fent malament, continua, perquè tan sols una de cada 8 dones violades decideixi presentar una denúncia?.

No contemplen la identitat de l’altre

L'autor Anthony Ferguson escriu que una nina del sexe "mai li dirà que baixi les escombraries o que critiqui el seu rendiment sexual [...], no respon ni s’enfada. Aquesta falta de diàleg és important per a un home que vol un control total ". Les nines sexuals, a diferència de les dones, no poden respondre, criticar ni menysprear.,[...] "vol dir la dona en la seva forma més muda, indefensa, més banal".

Les dones hem dit prou a la nostra cosificació

Però per nosaltres tot això no és un abús, sinó una violació, així ho  hem cridat pels carrers de molts pobles i ciutats les dones que, després d’haver agafat força en la Vaga Feminista del 8 d març, hem dit prou i estem decidides a impedir que continuem essent trepitjades en els nostres drets com a dones – persona; perquè no som dones-cosificades ni màquines de reproduir l’espècie (sembla que tan sols se’ns considera per això). Som les primeres en defensar el dret a la vida, bé prou que hi dediquem tot el nostre temps per tenir-ne cura de la pròpia i de la de tota la nostra gent. Tampoc som màrtirs que ens haguem de resistir per servar cap puresa erigida com a valor per unes jerarquies que només ens vol anul·lades i submises.

Només volem ser estimades

Les dones volem ser estimades no violades, deia el manifest llegit l’altre dia a la concentració d’Igualada. Nosaltres sí que et creiem, i estem amb totes les dones que pateixen abusos sexuals, assetjaments o violacions, convençudes de que allò que potser no varen tenir abans d’ahir les nostres iaies, ahir les nostres mares i avui nosaltres, volem que ho tinguin totes les dones de demà, d’arreu i sempre.

maribelanoia@gmail.com

COMPARTIR LA VIDA A PEU PLA

CIUTADANA DEMPEUS.

Vivim uns temps convulsos en els que la magnitud dels esdeveniments fa que restem astorats per la seva incredulitat, i que ens agafin per sorpresa els disbarats que es diuen així com la capacitat de tergiversar el sentit dels delictes qualificats en el codi penal per a casos que no tenen res a veure amb aquells i aquelles a qui se’ls hi imputa.

Apareix el populisme

Fa uns anys, sota una mena de marca blanca, apareixien nous agents en la vida política que es van entestar en afirmar que la nostra societat estava dividida per raons de llengua, que el castellà estava discriminat a les escoles proferint altres improperis. La mateixa gent no va denunciar mai, amb la mateixa contundència, el risc de divisió social –per exclusió- que s’esdevindria per mor de les dramàtiques situacions de vida a causa de les polítiques de retallades i serveis, pròpies del salvatge liberalisme econòmic que impera arreu.

Risc de feixisme

Ja ho sabem, una situació de crisi és brou de cultiu pel populisme (el mateix Hitler va guanyar en unes eleccions, no ho oblidem). I, en aquest sentit, no es estrany la proliferació de grups de caire neofeixista que busquen brega per trencar la convivència pacífica de la nostra societat.

El català com a llengua vehicular

Catalunya, ho hem dit sempre, és terra de pas i d’ acollida. La realitat social que vivim és ben rica per la diversitat de llengües i cultures que hi convivim. La immersió del català a les escoles, amb el català com a llengua vehicular i la normalització lingüista que s’ha donat a la resta de la societat, fa que moltes de les persones nouvingudes, i no sols les generacions que ja han nascut aquí, es sentin plenament d’aquí, entenguin, respectin, acceptin i facin seva també, la terra que els acull. 

Tractar diferent al “diferent”

Potser ens hauríem de preguntar si la nostra actitud està a l’alçada de tornar-nos-hi en la mateixa reciprocitat. Fins quan els considerarem nouvinguts?, perquè els tractem encara com a diferents?. Recordem que la por al diferent és la gran arma amb què compta el feixisme, i si li volem fer-hi front ho podem fer també des d’una actitud propera, molt senzilla, del dia a dia, doncs potser no hem d’anar a buscar referents llunyans, sovint contaminats d’estereotips que ens han volgut induir.

Una relació quotidiana

Qui més qui menys coneixem veïns o veïnes, de la nova migració, que han hagut de marxar dels seus països pel dret a llaurar-se un futur millor per ells mateixos i també pels seus fills. Potser hi coincidim a la porta de les escoles, als parcs, al consultori mèdic, als hospitals o al mercat, no obstant no hem arribat més enllà en la nostra relació veïnal.

Convidades d’activitats ciutadanes

Aquest va ser el motiu fundacional del col·lectiu Compartim Ciutadania que aquest dissabte va participar a la Tercera Jornada de les Plantes Oblidades. La seva activitat va consistir en mostrar com es cuina al Marroc la malva (allà en diuen ibkoula). La malva és una planta que aquí no es considera comestible i no es troba ni als supermercats ni a les tendes de verdures. D’haver-n’hi n’hi ha, però en estat salvatge, sense garanties per al seu consum.

Herbes oblidades aquí però no allà

La Farah i la Hanan varen aconduir la presentació d’una demostració gastronòmica de com es cuina. Les havien portat ja cuites, bullides al vapor i -a la vista de tothom- la Hanan les va preparar mentre la Farah ho anava explicant. A més ens va explicar que la malva, a banda de l’ús culinari, té algunes propietats més, com ara que el seu oli es fa servir per la cura de la pell i els cabells.

Un tast de cuina del Marroc

Un cop acabat el plat, amb tots els seus condiments, ens varen oferir un tast que varem provar la assistència a l’acte, una assistència que –per cert- era ben nombrosa. Amb aquest motiu es va produir un ric i sà intercanvi entre totes les persones participants. Hi havia qui s’apuntaven la recepta, qui preguntava detalls a les dones del col·lectiu Compartim Ciutadania que hi eren present. La conversa era fluida i la llengua no era cap obstacle per comunicar-se. L’acceptació recíproca i la convivència trencaven molts estereotips dels que promouen qui ens volen dividir. Potser no és tan difícil posar de la nostra part...

Felicitem-nos recíprocament

En Marc, portaveu del col·lectiu Eixarcolant , qui ha organitzat la jornada, ens ha fet arribar la seva impressió: “tothom va quedar entusiasmat amb la vostra activitat, de debò ho dic. Va ser genial!. Ho vareu explicar súper bé, us ho vareu preparar moltíssim i va quedar súper bo. Felicitats”.

Potser les felicitats han de ser recíproques, perquè si no obrim les portes de les activitats de la nostra ciutat a les persones que encara diem nouvingudes però que, pel temps d’estada que ja porten aquí, ja no ho són, no podrem parlar mai d’integració, ni en positiu ni en negatiu.

Aquesta experiència va ser una mostra del què pretenem amb Compartim Ciutadania, de com podem conèixer-nos, intercanviar opinions i – sobretot- compartir la mateixa vida a peu pla de la ciutat on vivim.

maribelanoia@gmail.com

ENTREVISTA AL PROGRAMA "LA PLAÇA" DE CANAL TARONJA ANOIA

(LA TELEVISIÓ LOCAL DE L'ANOIA)