Ciutadana Dempeus
Aquests dies s’ha donat a conèixer la memòria anual
de Càritas Arxiprestal Anoia - Segarra, un balanç de les actuacions que es fan
per fer front a l’exclusió social que existeix no únicament per raons de
pobresa material, que hi és, sinó sobretot d’un altre tipus de pobresa, la que
obstaculitza una plena normalització d’una vida digna amb tots els drets.
Tòpics ofensius
“Sempre n’hi
ha hagut de pobres”, sembla que ens repetim una vegada i altre com si ens
resignéssim a que aquesta fos una situació normalitzada, i això no hauria de
ser així de cap manera. A cap persona amb un mínim de consciència li hauria de
deixar indiferent constatar com molt prop seu, gairebé a costat mateix de casa,
hi ha persones que passen veritables dificultats per poder sobreviure amb un
mínim de dignitat.
La perversió d’alguns conceptes
És que el
concepte de “caritat” sempre l’hem associat a l’almoina, al fet que –des d’una
suposada situació més alta- s’ajudi al pobre. Aquesta accepció sempre m’ha
provocat rebuig, perquè em nego a acceptar la perversió d’aquest terme. Per
començar, per a mi, el concepte de “caritat” no té res a veure amb la compassió
i l’almoina que es fa des d’una actitud paternalista o de superioritat, deixant
així les nostres consciències tranquil·les per fer alguna cosa.
Altres accepcions
La Caritat, en
el llenguatge de la cultura que vaig rebre, té més a veure amb l’empatia vers la situació que pateix
l’altre, des de l’acolliment (cal tenir en compte que – sovint- qui necessita
es té de menjar la vergonya d’haver de demanar). I si li cal alguna aportació
material, aquesta ha de ser susceptible
d’anar embolcallada de la possibilitat d’un intercanvi, simbòlic o no, per tal
d’evitar que es rebi des d’una humiliació de la persona i la seva dignitat.
Tanmateix, la solidaritat tampoc és
aquell gest exclusivament material, sinó que jo també l’entenc com aquella que s’exerceix
des de “la tendresa dels pobles”.
Hi ha persones més vulnerables a l’exclusió
Tal i com es
reconeix a la memòria de Càritas: La nostra missió és acollir les
persones que es troben en situació o risc de pobresa i exclusió social,
especialment les més vulnerables, acompanyant-los en el seu procés de promoció
i desenvolupament integral, analitzant i incidint en les causes de la pobresa i
treballant per la justícia social.
Desemparats encara
Aquest mateix semestre ha coincidit amb l’ inici de sol·licituds de Renda
Garantida de Ciutadania, que semblava esperançador per a moltes famílies. Un
sistema de protecció, diuen, integral. Però tot i que es va debatre sobre la
possibilitat d’accés dels immigrants irregulars, rere un empadronament efectiu
d’un any al territori, no es va aprovar, i novament resten desemparats.
La injusta situació d’exclusió
Cal tenir en
compte que l’exclusió és conseqüència d’una situació social injusta, que les
polítiques basades únicament en els paràmetres econòmics des de la lògica del
benefici, són la principal font de l’exclusió. Des de la nostra entitat, ens diu
Càritas, mantenim les ajudes de suport a les famílies i a la infància per
compensar les polítiques socials insuficients. Les ajudes són escasses: beques
de menjador, de llibres i material, d’accés a la llar d’Infants, de Casals,
extraescolars... cobrint un percentatge baix del total i gravant la resta a la
família que no pot assumir-ho.
Una pobresa secundària
I ens diuen: Hem detectat sovint la victimització secundària que pateixen
molts dels nostres participants quan es mouen en els serveis i recursos formals
o informals trobant-se amb procediments dificultosos i interaccions plenes de
prejudicis i estereotips. Continuen sent força desconeixedors dels circuits,
normatives, terminis, possibilitats de reclamacions o recursos, fent- los més
vulnerables del que ja són per l’obstacle que comporta la llengua. En aquest
sentit no són suficients les sessions de formació per al coneixement de
l’entorn i requereixen un seguiment posterior. No gaudir d’aquest acompanyament
els incapacita i invalida per moure’s en aquesta societat.
Uns altres valors
Càritas defineix quin són els seus valors: l’amor , la dignitat de la
persona, la justícia social, la solidaritat, la participació, l’ austeritat i
la transparència, i que la seva funció és la de ser un
instrument de canvi social, així com la de continuar lluitant per tenir aquesta
funció, no sols de contenció, sinó de transformació.
Pel que fa a nosaltres, si
no prenem un compromís per evitar aquesta injusta exclusió, sí que ens podríem
considerar uns hipòcrites.
Donar també és rebre
Només ens cal
obrir les portes de la nostra societat i els nostres cors per implicar-nos. Sovint
ens trobarem que lluny de donar el que obtindrem és rebre, perquè comprovarem
que qui menys té és qui més predisposat està a donar. Adquirirem llavors tota
una experiència enriquidora humanament que, des del compromís contra la
injustícia, no ens podem pas perdre.
