LA HIPOCRESIA DELS GOVERNS OCCIDENTALS I ELS REFUGIATS

CIUTADANA DEMPEUS                                    MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Centenars de milers de persones ofegades al mar, fugint dels conflictes armats i de la pròpia precarietat dels seus països d’origen, palesen el veritable Genocidi Migratori que està convertint la mar mediterrània en un cementiri. Segons la Organització Internacional per a les Migracions, es calcula que en el decurs d’aquest 2015, més de 30.000 persones poden arribar a perdre la vida per arribar a Europa. A la causa de l’empobriment que han sofert molts països ubicats a l’orient mitjà i al sud d’Europa, per la usura capitalista d’ espoliar dels seus recursos naturals, cal afegir-hi ara la fugida de les conseqüències d’unes guerres que el mateix poder d’occident ha provocat.

Presentació de la campanya ACULL d'IGUALADA i l'ANOIA

Una crisi planejada per Turquia i Aràbia Saudí

Segons la periodista i analista política amiga Nazanin Amirian, que ha estat a Igualada diverses vegades, la crisi de refugiats va ser planejada per Turquia i l’Arabia Saudí. Ens ho explica en un dels seus articles (http://www.nazanin.es/?p=11995): des de 2011, Turquia, Aràbia Saudí i Qatar, incapaços de derrotar a Baschar Al Assad, ho han intentat tot per tal de convèncer a Barack Obama de la necessitat d’acabar amb el mandatari siri. Per aquesta raó no varen dubtar d’acusar-lo de derrocar l’avió turc el juny de 2012, de fer servir gasos químics a l’agost del 2013 o de ser incapaç de contenir aquest monstre de l’Estat Islàmic creat per la CIA, el Mossad i el MI6, segons l’ex-empleat de NSA Edward Snowden i –segons Hillary Clinton- finançat pels xeics àrabs. Un monstre que, a través del canal qatarí Al Jazzira, mostra al món les impactants imatges de decapitacions, dones violades i esclaves sexuals; així com les de la destrucció de monuments mil·lenaris com ara el Buda afganés i d’altres barbaritats.

Buscar complicitats per intervenir militarment Síria

Tot indica que ambdós països decideixen “inundar” Europa de refugiats siris, provocant  una commoció social i oferint als seus mandataris –de passada- el pretext perfecte per fer “alguna cosa” pel poble siri. Però quan les fotos dels cossos d’un centenar d’adults siris asfixiats o congelats en camions no fereixen prou sensibilitats, apareix el cos del petit Alan ofegat a una platja turca amb el reclam “ha mort perquè Occident no ha eliminat Assad”. I aixó sí, l’objectiu ja està assolit: A Londres, Berlín i París ja es parla de bombardejar a aquest devastat país: hipòcrites!!!.

El negoci de la venda d’armes sempre al darrera

Fins el juliol del 2015 Alemanya va guanyar uns 7,9 milions d’euros per la venda d’armes als xeics àrabs (un increment del 30 % respecte la mateixa època el 2014). Els mitjans de comunicació censuren –però- les imatges de milers d’infants i adults iemenites assassinats per les bombes d’EUA i Aràbia que, a més, han destruït els dipòsits d’aigua i aliments, centrals elèctriques i hospitals, matant milers de civils de fam, malalties i ferides que no es poden curar. Amaguen que la “Guerra global contra el Terror” que es va iniciar a l’Afganistan (que va continuar al Pakistan, a Irak, a Líbia, a Síria, al Iemen, a Somàlia, a Malí, o a Sudán, per exemple), ha generat desenes de milions de desplaçats.

El tauler de joc de les aliances internacionals

Tot canvia aquest juliol de 2015 després de la signatura de “pau” i l’acord nuclear entre occident i l’ Iran. Es tracta d’un canvi qualitatiu en l’equilibri de forces en una regió que –fins al moment- estava a favor d’Israel, Turquia i Aràbia Saudí. Així, la República Islàmica, a banda de salvar-se d’un atac militar dels EUA, havia aconseguit el compromís d’Obama de no intervenir militarment a Síria. Com a conseqüència, Ankara i Riad estan pressionant als europeus perquè posin fi a l’Estat Siri, doncs la situació econòmica d’ambdós països ja no els hi permet de continuar finançant als rebels armats. Però la negativa d’Assad d’acceptar els plans de pau d’Iran i de Rússia ha tancat les vies d’una sortida menys dramàtica a la crisi política.

Declaració d’integritat a canvi de bases militars  

Mentrestant, a nosaltres ens han tingut ben distrets mirant-nos el melic. Després d’assolir les conegudes declaracions a favor de la integritat del territori espanyol, en la seva compareixença a la premsa, el Rei Felip VI i Obama han remarcat els “vincles” i la “llarga amistat” que uneix els dos països. Més concretament el president nord-americà ha agraït a Espanya el seu compromís amb la seguretat mundial i la seva col·laboració en aquest àmbit, referint-se a la participació espanyola en la coalició que lluita contra el grup terrorista Estat Islàmic, citant la cessió d’espai en bases militars i al desplegament permanent desplegat recentment per la base de Morón de la Frontera (Sevilla).

La irrupció de refugiats a una Europa fortificada

Aquesta situació tant dramàtica contrasta amb les polítiques migratòries de la Unió Europea que continua veient la immigració irregular com una vulneració de les fronteres europees i no com una crisi humanitària, posant els interessos econòmics per davant de la vida i la dignitat humanes. El fet que moltes de les persones que han mort fossin possibles demandants d’asil, deixa en evidència la manca d’implicació de les institucions europees a l’hora d’aplicar polítiques d’asil i refugi amb garanties tal i com estipula la convenció de Ginebra de 1951, de la qual tots els estats membres en són firmants.

Acollir els refugiats d’avui com van fer-ho amb els nostres ahir

Amb el drama dels refugiats que recorren Europa fugint dels països en conflicte, la plataforma d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a l’Anoia (UCFR) ha decidit adherir-se a la campanya “ACULL”, promoguda per nombroses entitats ciutadanes i socials tot reclamant accions generalitzades per fer front al nombrós nombre de persones que s’apropen a casa nostra fugint del terror. UCFR – ANOIA lamenta que les polítiques migratòries de l’Estat espanyol i també de la UE estiguin dirigides únicament a controlar la migració i no al que hauria de ser el seu objectiu de protecció i respecte dels drets humans, i denuncien la hipocresia que representa “apiadar-se” dels refugiats mentre s’afavoreixen els conflictes (Espanya, encara avui, és un dels principals exportadors d’armament lleuger i mitjà).

Refugiats i migrants amb ciutadania de primera, de segona o sense

Tanmateix les persones i entitats aplegades entorn la UCFR, es mostren preocupades per la distinció que es planteja entre els refugiats migrants per motius econòmics, doncs es córrer el perill de crear migrants de primera i de segona classe depenent de la figura legal que se li adjudiqui.

Front els interessos del capital, aflorem els valors humanitaris

Catalunya ha estat tradicionalment terra de pau i acollida, i estic certa que d’alguna manera es donarà resposta a aquesta immensa demanda humana. Cal però que no ens limitem a posar els recursos materials logístics necessaris, sinó que no oblidem que –per damunt de tot- la solidaritat és la tendresa dels pobles.

maribelanoia@gmail.com

ELS DIFERENTS FULLS DE RUTA DEL SOBIRANISME

CIUTADANA DEMPEUS                       MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Ja ningú posa en qüestió els drets que Catalunya té com a poble. L’ Estatut sorgit del Parlament i sotmès a referèndum el 18 de juny de l’any 2006 reconeixia, en la seva part dispositiva, que Catalunya és una nació, tot i que la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 (i demés mesures coercitives més pròpies d’ Un tribunal de la inquisició que no pas d’un organisme que ha de vetllar pels drets fonamentals consagrats a al nostra carta magna) en volgués desvirtuar la seva naturalesa.

Catalunya terra d’acollida

Ja el nostre Estatut defineix que “Catalunya s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi ha trobat una terra d’ acollida; que el poble català continua proclamant avui, com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i que manifesta la seva voluntat d’avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya”.

Un país empobrit per la corrupció i les retallades

Aquest és un concepte fortament arrelat en la consciència de la gent que conformem avui aquest país tan entranyable però empobrit per la imposició de les polítiques neoliberals que el govern d’Artur Mas aplica de forma ben diligent i també, no ho podem obviar, per la corrupció estructural que n’ha buidat els calaixos i esquitxa el sagrat nom de la democràcia.

Una societat solidària

L’Estatut també defineix que “la llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d’afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; una història que les dones i els homes de Catalunya volen prosseguir amb la finalitat de fer possible la construcció d’una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa”.

Amb dret a la autodeterminació

Crec fermament en el dret d’autodeterminació que tenen els pobles, i considero una hipocresia que es vulguin argüir per Catalunya i, amb els vots de CIU al Parlament, es neguin els del poble Palestí, el dels Kurds o el del poble Sahrauí.

Un full de ruta als interessos de 400 famílies

A la vista està que la direcció empresa pel govern d’Artur Mas, en un full de ruta que marquen els interessos econòmics que s’amaguen darrere les 400 famílies que manen a Catalunya com si d’un sistema feudal es tractés. Ni “ells” són els “senyors”, ni nosaltres els seus súbdits obligats a pagar els nostres delmes, i molt menys convertir-nos en lacais al servei del desmantellament d’una Catalunya que, en nom del legítim sentiment d’independència d’un poble tan trepitjat secularment, es vulgui fer un nou estat a la seva mida, és a dir, una societat amb drets per als qui assoleixin una ciutadania selectiva a qui pugui pagar uns serveis de qualitat, uns serveis que només promulguen des de la empresa privada negant els drets universals que un país ha de donar.

Una nova constitució potser, però no de qualsevol manera

Potser sí que cal refer de dalt a baix les nostres normes i estructures, però el model en què s’han d’inspirar no és baladí (recordem, per exemple, que la Constitució que havia redactat el Jutge Vidal no contemplava la primacia de sanitat pública sinó que feia prevaler la privada amb fons públics...). D’aquí les meves reserves a creure’m que tots els anhels de llibertat, amb dret a independència inclòs (que expressen una  immensa ciutadania que surt al carrer reclamant-les), no puguin esdevenir un foc d’encenalls.

Tal i com diu Jaume Bosch en un article molt recomanable (http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2015/09/10/independencia-el-referendum-es-imprescindible/): per la independència un referèndum és imprescindible. Jo també sóc sobiranista i vull la independència del meu país. Malgrat això discrepo del full de ruta definit per la candidatura de Junts pel Sí que han dibuixat CDC i ERC. Tot i que si aquesta candidatura guanya les eleccions i, en un termini màxim de 18 mesos, el govern aconsegueix proclamar la independència de Catalunya i la Unió Europea reconeix el nou Estat, seré la primera en acceptar amb satisfacció que m’hauré equivocat i seré a la plaça celebrant la victòria. Però molt em temo que això no anirà així.

Un dret a decidir indelegable

Entenc que unes eleccions no poden substituir un referèndum d’autodeterminació (dret pel que he sortit al carrer des de l’Assemblea de Catalunya (als albors de la nostra democràcia), doncs en termes democràtics, qualsevol procés d’independència ha d’incloure un referèndum per comprovar la voluntat inequívoca de tot un poble. Prendre una decisió així és un risc real de fragmentació de la societat, una situació mai contemplada en totes les definicions de nació de les que ens hem dotat.

Tothom ha de poder votars els vots han de valer el mateix

Sóc més partidària d’un altre full de ruta que el de les declaracions unilaterals sumant escons, ja que aquests no tenen una representació percentual igualitària (un escó de la Catalunya de l’interior no té el mateix preu en vots que un escó assolit –per exemple- a l’àrea metropolitana de Barcelona).

Referèndum sí, declaració unilateral no

Per obrir un procés constituent a Catalunya cal passar –de forma ineludible- per un referèndum per tal de decidir si volem o no la independència, sense subordinar el procés de Catalunya al de la resta de pobles de l’Estat, doncs si tenim ben present els canvis que es s’hi poden produir, implicaria desmuntar l’argumentari de les eleccions plebiscitàries que s’han presentat com un “ara o mai”. A més, en un procés participatiu que conclogués amb un referèndum amb igualtat de “dret a decidir” per tothom, s’assumirien millor les discrepàncies i s’evitaria una fragmentació social que havíem superat feliçment i que ara pot despuntar de nou.

Amb la gent, amb Catalunya Sí que es Pot

Per tot això em sento plenament identificada amb la gent de “Catalunya Sí que es Pot”, perquè en la seva trajectòria històrica hem dut de la mà tant la lluita pels drets nacionals com la dels drets socials, i en les seves propostes programàtiques recullen l’experiència de la gent que fa anys treballa i surt al carrer per defensar aquests drets tot denunciant els culpables del desmantellament de serveis públics i empobriment generalitzat de la majorioa. No tots els fulls de ruta porten a la veritable llibertat i independència a que els pobles aspiren des del fons de la seva insubordinable sobirania.

maribelanoia@gmail.com

RECUPERAR LES TRADICIONS SÍ, ACTUALITZAR-LES TAMBÉ

CIUTADANA DEMPEUS                                                                   MARIBEL NOGUÉ i FELIP

CORREFOC DE FESTA MAJOR

Qui es recorda ja de la Festa Major del 2003 on el jovent protestava perquè l’Ajuntament no els autoritzava a fer la seva pròpia Festa?. Protagonitzaren llavors una protesta sonora en el moment del pregó: les festes joves es convertirien en un “botellón” deien els qui manaven...

La víbria jove encesa

La coll@nada, eclosió de vida a la festa

Avui ja ningú posa en qüestió que aquell impuls jove -que ha pres el nom de coll@nada- és una part fonamental de la pròpia Festa Major d’Igualada. La munió dels seus actes programats omplen de vida els carrers i places de la ciutat convivint amb les cercaviles, i demés actes de la Festa Major més “institucional”. De fet, la aparició de l’associació “Dessota” ha fet possible que l’imaginari festiu de la ciutat cobri vida jove inspirant admiració, així podem veure, per exemple, els gegants de la ciutat saltar i ballar amb coreografia pròpia, donant voltes i voltes al vent tot donant un efecte majestuós a les seves capes airoses (i això que el gegant sol pesa entorn els 70 quilos...).

Participació i tradició

Aquesta integració del jovent a la festa, i també la gran participació enregistrada entre el públic que no distingeix de ciutadans i ciutadanes -dels qui hom considera de tota la vida- amb les persones que Atlas defineix com “nos(altres)” que també formen part de la nostra ciutat, pot quedar enterbolida per un excés de tradició potser mal entesa, penso jo. M’explico.

La incorporació d’elements tradicionals sense més, un risc

No em sembla malament que, amb aquesta febre de recuperar la nostra història i, amb ella, les tradicions del passat, vulguem incorporar també aquelles figures i/o comparses que amb el pas del temps havia deixat en desús. En aquest sentit saludo l’esforç d’investigació i recerca que s’ha fet i també la aposta de voler recuperar cada element per celebrar la nostra festa d’avui. Però hi veig un risc, un risc d’exclusió que em preocupa molt i molt.

El risc d’un cert fonamentalisme

És important preservar les tradicions, però és fonamental analitzar el context d’ on procedeixen els fets que la inspiraren i que han permès mantenir-se vius fins als nostres dies. Continuo explicant-me: “el fonamentalisme consisteix en el culte al text però fora del context”. Per tant, per evitar fonamentalismes de caire integrista i excloent, cal contextualitzar el que suposava cada comparsa à la seva època, sí, però sobretot maldar per veure com es pot actualitzar a dia d’avui l’objectiu o missatge pretès.

De cercavila a processó

Parlo, evidentment, de com s’ha configurat una festa pròpia, dintre de la Festa Major general, però segregada de la resta. Hi ha comparses que sols desfilen a la cercavila del dia de Sant Bartomeu, que ha canviat de nom i ara se’n diu processó, passejant una imatge estrenada recentment on no hi desfilen tots elements de la imatgeria festiva general que participen de la cercavila més gran del dissabte, de la mateixa manera que en aquesta “processó” hi desfilen les danses i balls recuperats a l’àmbit del que és la FESTHI, la que diuen és la autèntica en nom de la tradició. Així, tots els actes que composen de la Festa Major d’Igualada (inclosos els reviscolats en els darrers deu anys) haurien de girar al seu entorn.

De festa patronal a imposició religiosa

Ningú posa en qüestió la celebració del dia del patró de la ciutat, aquella que es venera des de temps immemorial fruit del vot de poble, el que al seu dia feren els nostres avantpassats i que, independentment de les creences religioses o no de les autoritat actuals, es respecta des de la identitat col·lectiva de poble. Però és difícil que una ciutadania laica, o d’una altra religió, pugui integrar-se en una manifestació cultural que té caràcter exclusiu i efectes excloents, si més no en el context d’una Festa Major.

El diàleg entre el bé i el mal d’un altre temps

A veure, em sembla del tot d’un altre temps la posta en escena d’uns Pastorets a l’estiu, amb diàleg entre àngels i dimonis representant el bé i el mal, i no pas perquè avui dia no hi hagi al món, i a casa nostra també, elements de bé i elements de mal que calgui distingir i –si cal- enfrontar en nom del bé. El bé i el mal poden tenir lectures diferents segons la subjectivitat de cada ciudatà o ciutadana que paga els seus impostos i que té dret a celebrar -amb igualtat- la seva Festa Major.

Afegint i actualitzant elements folklòrics la tradició es perpetúa

Fa un parell d’anys que procuro la integració als actes de la Festa Major, bàsicament a les cercaviles, a uns petits veïns i veïnes que varen néixer a Igualada i que mai havien copsat que la festa també anava per ells. Fa uns anys em va costar explicar a una família de nouvinguts el perquè el rei Ferran i Isabel la Catòlica presidien la festa i se’ls venerava tant... Ara, amb aquesta fastuosa vestimenta dissenyada per la Susanna Maldonado, m’és més senzill, doncs formen part de la història i hi ha més gegants i gegantes, que a més són treballadors (el Tonet i la Conxita), que s’hi han incorporat.... Aquest any em vaig sentir feliç quan vivia la implicació d’aquests veïns i veïnes que –des de l’any passat- ja esperaven els gegants, els dracs i els diables, i també quan observava com en participaven moltes dones amb els seus fills, persones d’aquelles que Atlas ens recorda que no són altres sinó “nos(altres)”, i em pregunto: entendrien o podrien participar tan plenament dels actes del dia 24 amb la processó i el seu seguici?.

Una altre naturalesa del diàleg entre el bé i el mal

Recuperar les tradicions potser vol dir també actualitzar-les. Així, explicant tots els orígens però integrant la diversitat cultural que ens envolta i que forma part intrínseca de la nostra ciutat, potser els diàlegs del bé i el mal tindrien una altra naturalesa. Cada dia penso en l’ infern que estan vivint els milers i milers de refugiats que es veuen obligats a deixar-ho tot per fugir potser de l’autèntic infern que suposen les guerres o la persecució fanàtica integrista d’uns governants afavorits pels qui han finançat les seves guerres, i que són els governants d’aquí.

Estendre la nostra mà solidària també és tradició i obligació

La veritat, com al millor missatge del bé front el mal no se’m acut altra cosa que donar-los la mà per alimentar aquella esperança que els va motivar a emprendre tant llarg i dur camí fent front a tota mena de riscos i abusos. Acollir els refugiats és el nostre deure moral, perquè –a banda de raons simplement humanitàries- la nostra història ens parla de l’exili forçós del 1939, i tenim memòria, oi?. 

maribelanoia@gmail.com

QUAN ELS SOMNIS MOTIVEN MES SOMNIS

CIUTADANA DEMPEUS      MARIBEL NOGUÉ i FELIP

L’Espai dels Somnis celebra el seu segon aniversari, porta ja dos anys bategant al cor de la ciutat. Bé, segur que els seus progenitors ja feia temps que l’estaven gestant, però aquell juliol del 2013 va sortir a la llum i ja ha acollit jovent i col·lectius diversos tot oferint-los aquell espai necessari per poder construir els somnis de forma col·lectiva, doncs a banda d’oferir punts de trobada a qui ho sol·liciti, actualment abriga set col·lectius diferents que el fan servir de seu per forjar els seus projectes.

Demandats en indefensió

Moltes són les vicissituds que han viscut d’ençà que varen prendre la decisió de fer servir aquest espai en desús, ben cèntric i adient per les activitats que s’havien proposat dur-hi a terme. D’entrada, però, la denúncia dels seu titular, el Bisbat de Vic, els ha obligat a sotmetre’s a sentències judicials sense haver-se pogut defensar. L’elevada caució que se’ls demanava per comparèixer a judici va suposar una exclusió de fet.

El jovent, per naturalesa, no vol ser manat

El silenci inicial de l’Ajuntament va suposar que, en la seva dèria institucional de controlar-ho tot, decidissin destinar Cal Badia, a un extrem de la ciutat ben allunyat del trànsit quotidià, com a espai alternatiu pels joves. Però aquesta mena de Casal de Joves, a banda d’estar situat en un extrem de la ciutat gens visible a la població que transita pel centre, no seria autogestionat (filosofia principal del grup promotor que volia emprar l’Espai dels Somnis per exercir les seves activitats joves), per tant d’alternatiu “res de res”. Cal Badia, avui, encara està en fase de projecte...

La fase de la joventut com a motor de canvi

L’etapa de la joventut és curta, dura els anys que dura i s’ha de cremar quan passa, per això la gent de l’Espai dels Somnis ha rebut nombroses mostres de suport en les activitats desenvolupades  i en les seves jornades de portes obertes, que han comptat amb una molt concorreguda assistència. Potser avui el futur d’aquests joves és més incert, talment com tots els somnis que bateguen i alimenten tantes esperances però que –en aquest cas- no fan sinó que renovar la credibilitat que té assignada la joventut com a motor de qualsevol canvi.

I aquest canvi és el que demanda el conjunt de la societat. És indubtable que ens trobem davant uns moments excepcionals, uns moments on la gent tenim posades moltes esperances en canviar una munió de coses que no ens agraden, canviar-les a fons superant els límits de la transició democràtica de 1978, la que va sorgir de la lluita antifranquista que va acabar amb 40 anys de dictadura.

Somnis alliberadors, ahir i avui

Els qui albiràvem horitzons de llibertat infinita poc ens pensàvem que ara farien servir la Carta Magna com a cotilla que oprimeix els desitjos tan llargament anhelats des del més pregon de les nostres consciències. Els somnis de llibertat de tot un poble sorgeixen ara de nou ofegats per unes polítiques que asfixien la vida quotidiana de les persones i també les del país que formem part. Però no cal dissociar les llibertats nacionals que tenim com a país amb els drets socials conquerits en el decurs de molts anys i anys de lluita. Ja fa dies que ho tinc clar, però hi he pensat molt aquests dies amb el què ha passat a Grècia on la sobirania d’un país és obligada a sotmetre’s als dictats del poder econòmic. On queda la democràcia?, on queda la sobirania dels pobles?, em pregunto.

La llista del President

Tots aquests pensaments em bullen al cap a dos mesos del 27-S on, tots els polítics (no ens enganyem -amb carnet o sense- tots són polítics) mouen fitxa i confonen al personal volent convertir la sobirania democràtica d’un Parlament elegit democràticament en un plebiscit, on no es qüestionen les polítiques socials que ens han dut on som i que són les que es “beneixen” des de la troica europea, tan se val que els seus governants es diguin Rajoy, Artur Mas o altres, tots s’han compromès a abraçar les polítiques d’ economia liberal que tenen un cost: les rebaixes de drets socials i democràtics sotmetent-nos als dictats del poder financer, no ens enganyem.

Mans enlaire, això és un atracament

Em fa mal al cor la humiliació que ha sofert el poble grec amb l’acord a què s’ha obligat a signar els seus governants. L’ex-Ministre Yanis Varufakis ha qualificat l’acord de l’euro com la “culminació d’un cop d’estat”. Ha recordat com l’any 1967, els tancs dels governs estrangers varen anular la democràcia grega. La principal diferència, diu, és que llavors la propietat de l’estat no estava en el punt de mira, metre que ara –afirma- creu que els nous colpistes sí volen posar mà als bens públics per tal de destinar-los a poder pagar els interessos d’un deute impagable i insostenible.

El vell camí dels somnis

Quan hi ha somnis que no poden sinó empènyer més somnis, de la mà de Lluís Llach em ressonen aquelles paraules per emprendre de nou aquell viatge a Itaca, pregant que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que els nostres ulls entrin en un port que les nostres mirades ignoraven, i que anem a ciutats a aprendre dels que saben: “tingues sempre al cor la idea d’ Itaca, has d’ arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia, és preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’ illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Itaca t’haurà donat el vell viatge, sense ella no hauries sortit, i si la trobes pobra no és que Itaca t’hagi enganyat, savi que bé t’has fet, sabràs el què volen dir les Itaques.

Somniar no costa diners, lluitar pels somnis enriqueix la nostra consciència: Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels; i malgrat el vell combat, l’ amor ompli el seu cor generós, trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures i de coneixences.

maribelanoia@gmail.com

20 ANYS DEDICATS A UN PÚBLIC FIDEL

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Aquest cap de setmana hem viscut una altre edició de les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera, i no ha estat una edició més sinó una de ben especial, doncs ja són 20 les cites a que ens han convidat els entusiastes organitzadors. Ho recordava el seu portaveu Lluís Colom en presentar les dues gales: tot va començar quan un parell de veïns del poble, melòmans el dos, amb motiu de la visita d’uns amics, també amants de la música, els va sorprendre la sonoritat de la seva plaça empedrada i decidiren programar un concert –com cal- convidant –això sí- tot el poble.

Uns grans amfitrions

És així com, un any i altre, la gent del poble de Sant Pere Sallavinera s’ha erigit en un perfecte amfitrió d’aquestes Nits i acull, de forma generosa i cordial, els nombrosos amics i amigues que ja hem convertit aquesta efemèrides en una cita entranyable de la que en participem orgullosament. La implicació de la gent d’aquest petit poblet de l’Alta Anoia passa per rebre’ns amb uns carrers i cases engalanats de flors i bon gust, per constatar la seva col·laboració en els mil detalls d’una organització molt acurada, on cadascú ja sap quin és el seu lloc i quina la seva funció: la orientació per aparcar els vehicles, la recepció al començament de la Baixada “Martí i Pol” (anomenada així en honor de l’il·lustre poeta assidu a les Nits culturals fins al final dels seus dies)  que, envoltada d’arbreda i ornamentada de forma ben escaient amb llums i flors, a través d’una catifa vermella que li dóna solemnitat, et mena fins al majestuós recinte d’entrada a la Plaça en u na sensació com d’endinsar-se en un bell pessebre natural en ple estiu.

Òpera de la mà de Marcel Gorgori

“La gent, el cor de l’Òpera” va ser l’espectacle que ens varen brindar la nit del divendres. De la mà del conegut presentador mediàtic Marcel Gorgori (que conjuntament amb Roger Aliè han fet que molta gent aprenguéssim a estimar l’òpera) ens endinsarem ja en el programa previst. És així com ens va situar amb el protagonisme del cor “Camerata Impromptu”, dirigit per Daniel Antoli, talment com si fos el mateix poble qui participa de les obres que es duien a escena, convidant-nos a sentir el “Va pensiero” de Nabucco (G. Verdi), peça que en clau reivindicativa de país va obrir i tancar la vetllada.

El poble com a protagonista, a l’escenari

Tot seguit, conduint el concert peça a peça, ens va situar en situacions d’alegria del poble, com ara el brindis  de Cavalleria Rusticana o el “Votre toast”, de Carmen (Bizet); per entrar en la gent i els rictus religiosos i/o socials: la Casta Diva, de Norma o la Marxa Nupcial de Lohengrin (Wagner), on el baríton Carles Daza ens va delectar amb l’entranyable “Avi castellet” de la popular Cançó d’Amor i de Guerra”.

Un extens fragment de Turandot

A la segona part Marcel Gorgori, fent gala del seu relat transmissor gairebé pedagògic, ens va introduir a la història de l’Òpera “Turandot” facilitant alguns elements perquè el públic la pogués copsar millor. És així com gaudirem de l’excel·lent interpretació de la soprano Maribel Ortega en “els tres enigmes”, o la del tenor Josep Fadó que va posar la seva nota vibrant amb el conegut “Nessum Dorma”.

Virtuosisme de violé i trompeta per la nit del dissabte

La nit del dissabte, sota el mantell blau de nit que cobreix una plaça curulla d’oients fidels, la tradicional presentació magistral que el poeta i escriptor Miquel Desclot fa de les obres que ens disposem a escoltar, va donar pas a la “Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra” del violinista Gerard Claret,  un clàssic que ja ens ha acompanyat diverses vegades i que, en aquesta ocasió, ho feia acompanyat de la virtuosa trompeta solista Mireia Farrés, en un concert on -el clavicèmbal tocat perJordi Reguant- era omnipresent. Interpretaren un programa que anava de Bach a Beatles en el que, com a novetat, poguérem gaudir d’unes novedoses adaptacions de peces prou conegudes com ara “Michelle” o “Yellow submarine”.

Música també per la mainada

I com no podia ser d’altre manera, el concert infantil del dissabte a la tarda va tenir un músic amb nom propi. Albert Guinovart va dirigir l’espectacle “Tubs i Tubes” a càrrec de diferents músics de l’Auditori de Barcelona.

La casa per la finestra en aquest 20è aniversari

Tot un cartell de luxe per celebrar la 20 edició d’unes nits que, com reconeixia en Lluís Colom, no seria possible sense l’esforç d’organització de tot un poble, evidentment també als patrocinadors, però –sobretot- al lliurament d’un públic fidel sense el qual no seria possible posar en marxa -un any i altre- tot ell mecanisme que ens porta a la màgia de les Nits Culturals en aquest paradisíac indret de l’Alta Anoia cada primer cap de setmana de juliol.

Amb el profund agraïment per aquest regal, moltes felicitats.

maribelanoia@gmail.com

OFEC FINANCER AL BRESSOL DE LA DEMOCRÀCIA

CIUTADANA DEMPEUS      MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Davant la impossibilitat de donar compliment als terminis pel rescat financer de Grècia, la TROIKA mou fitxa i condiciona la autoritat del govern de Grècia que té la legitimitat per decidir quines són les seves prioritats.

Fer front al poder financer

Perquè això és així, el govern d’Alexis Tsipras i el seu Ministre Varoufakis s’han enfrontat al poder financer en considerar que no poden fer front al pagament que se’ls exigeix degut a les necessitats primeres de la població que els va dipositar la confiança,  tenint en compte bàsicament la naturalesa il·legítima del deute.

Origen il·lícit del deute

Després de tres mesos de treball, el Comitè composat per 15 experts nacionals i 15 d’internacionals han qüestionat la legitimitat del deute contret pels governs anteriors i que abastava des de la dictadura militar (1967 y 1974) fins avui; i que aquesta va passar el 113 % del PIB el 2009 fins al 185 % al tancament del 2014. Segons aquest informe, aquest creixement no es deu “en cap cas” a una despesa pública excessiva, ja que aquesta sempre va estar molt per sota dels altres països de la Eurozona, sinó amb el pagament d’interessos extremadament elevats als creditors, una excessiva i injustificada despesa militar, una caiguda dels ingressos fiscals degut a la fugida de capitals, a la recapitalització dels bancs privats per part de l’Estat i als desequilibris creats pels defectes de la mateixa Unitat Monetària europea (l’euro).

Mesures decretades per imposició política

Estic certa que si el govern d’Alexis Txipras fos com el de Mariano Rajoy de les Espanyes estarien encantats d’establir nous rescats i finançament, amb els interessos corresponents, perquè són molt aplicats a l’hora de dur a terme les reformes decretades, les de retrocés de drets laborals i socials, així com les de compromís d’atendre de forma prioritària els préstecs contrets per damunt d’altres necessitats, encara que això suposés una ràpida modificació de l’art 135 de la Carta Magna amb la “nocturnitat i traïdoria” de fer-ho en ple mes d’agost (i aquí no els hi han caigut ni els anells ni les resistències constitucionals on tan es parapeten quan es tracta de temes territorials com el dels drets nacionals reclamats pel poble de Catalunya).

Condicionament de polítiques econòmiques

El fet és que, des de la Troika, es condicionen les polítiques econòmiques a aplicar pels governs que estan sota la seva tutela: no permet que es gravin les rendes més altes, insisteix en imposar un increment de l’IVA en aliments bàsics, en baixar les pensions, en retallar encara més els salaris...

Maltractament, asfixia i control

L’Eurogrup actua com un maltractador: vol a Grècia en la seva òrbita però la té controlada, subjugada i colpejada negant-li capacitat de maniobra. Així ho explica Olga Rodríguez en un article a “eldiario.es”: Ja no es necessiten tancs ni desplegaments militars per dur a terme imposicions contra els interessos de la ciutadania, doncs quan el govern elegit democràticament decideix consultar a la ciutadania si ha d’acceptar o no aquest ultimàtum del poder financer, aquest amenaça amb la insistència i més asfixia econòmica.

Mentides, mentides, mentides...

Dels molts articles que he trobat i consultat per fer-me una idea clara del què està passant a Grècia em quedo amb algunes de les mentides de la Unió Europea que ha denunciat Juan Torres a Público.es: “La UE és una mentida, la solidaritat entre els pobles de què parla la Unió és mentida, que les nostres vides millorarien si anéssim plegats és una trola; com ho és que ens han estat explicant faules durant trenta anys; que ens han enganyat, estafat i robat, que ens deixaven sense indústries i callàvem, o gairebé; que ens obligaven a produir menys llet i ens ho empassàvem; que ens menystenien en els plans d’investigació i desenvolupament i nosaltres mutis, callats; que ens subvencionaven la renúncia a segons quins conreus i –nosaltres- contents amb les engrunes; que tancaven empreses rendibles per ser traslladades a països emergents perquè –deien- érem massa cars; que els hotels i el totxo ens traurien de ser pobres i lligaríem els gossos amb llonganisses...

Agraïment per plantar ara

Mai agrairem prou a Alex Txipras i a Varoufakis que hagin apostat per plantar cara malgrat que Rajoy, el cap de govern més seriós mai conegut, es dediqui a posar-los de volta i mitja. Tot era mentida, tot és mentida, mai hi va haver una Europa de la solidaritat, mai hi va haver ganes d’igualtat, mai va existir la veritable intenció de proporcionar a tota la ciutadania europea la mateixa qualitat de vida, els mateixos drets, les mateixes oportunitats”...

El fracàs és de les polítiques d’austeritat

Grècia és el bressol de la democràcia, de l’essència mateixa de la democràcia, per això no ens ha d’estranyar que –davant el xantatge de la Troika que obligaria a canviar els paràmetres de prioritat que es varen comprometre davant la ciutadania, la consultin per si han de claudicar o no. El fracàs no és el fet de convocar el referèndum, perquè és un exercici de sobirania democràtica, el fracàs seria acceptar el xantatge i abdicar de les idees que guanyaren la confiança no tan sols dels grecs sinó també de molts pobles del sud d’Europa que han vist, en Tziriza un model on emmirallar-se per fer front a les polítiques de naturalesa antieuropea del poder financer, que han pervertit el sentit de progrés i solidaritat que suposa la mateixa essència del pobles de la vella Europa.

... que anem al mateix port

“Si per les albes veieu passar un vaixell, besant les aigües del mar bressol dels déus, feu-li senyal que pugui veure on som, i caminar amb nosaltres cap al nord. Vaixell que plores igual que plora el meu, que duus la pena i el dol que porta el meu, vaixell de Grècia que no t’enfonsi el tro, infla les veles que anem al mateix port”. (Lluís Llach).

maribelanoia@gmail.com

LA CIUTADANIA PRIMER

CIUTADANA DEMPEUS                                                    MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Tot i que sembla un tòpic, potser hauríem de recordar que unes eleccions municipals serveixen per escollir els regidors i les regidores que conformaran la corporació municipal a partir de la que es constituirà cada Ajuntament i que, en funció del nombre de membres assolits per cada candidatura, aquest dissabte s’escollirà l’alcalde o alcaldessa que haurà de conformar l’equip de govern conseqüent pels propers quatre anys de mandat.

Ball de pactes o sumes de programa?

El resultat de les eleccions d’aquest 24-M ha posat de manifest que hi ha bona part de la societat que vol un canvi no sols en les polítiques socials sinó també en les formes d’exercir la representació institucional. A nombroses poblacions i municipis han emergit diferents formes de confluència política per respondre a una certa demanda del carrer, una superació de l’estretor de mires de l’esquema de partits polítics i el tradicional ball de pactes, sovint inexplicables per la ciutadania i –sovint també- al marge dels seus mateixos representants electes que es veuen obligats a obeïr directrius indirectes.

Etapes fosques que queden enrere

És així com, si bé la Barcelona en Comú de l’Ada Colau sembla consolidada com la candidatura que formarà govern a la Ciutat Comtal, les forces polítiques de sempre poden posar pals a les rodes perquè a València, la candidatura de Compromís, pugui també configurar govern a l’ Alcaldia d’ aquesta ciutat o a la seva Comunitat Autònoma. Afloren ara vells conflictes d’ interessos de poder que, com si d’ un canvi de cromos es tractés, posen en perill el sentit més pregon de la democràcia com és la de respectar la voluntat de la ciutadania expressada a través del seu vot i que, si bé des d’ una resposta fragmentada, ha estat contundent en la seva aposta per posar fi una etapa fosca massa llarga on, de la mà dels Camps, Fabra o la mateixa Rita Barberà, el càncer de la corrupció ha fet tant de mal als anhels i aspiracions democràtiques del poble valencià.

Maniobres per evitar ser foragitats

No ens ha d’estranyar la reacció,  per exemple, del fins ara Alcalde de Badalona Xavier García Albiol en un va intent d’evitar l’acord que podrà foragitar de l’Ajuntament un Alcalde que, des del PP, emet declaracions xenòfobes i dur a terme polítiques excloents insultants per la mateixa democràcia. Com tampoc ens ha de venir de nou les maniobres pròpies d’Esperanza Aguirre, que no oblidem va arribar al govern de la Comunitat de Madrid per haver subornat a dos diputats socialistes amb el cèlebre Tamayazo”, i que ara ha pretès fer el mateix intentant-ho amb tots els candidats del PSOE.

Amenaces amb discurs feixistoide

De la mà d’Esperanza Aguirre (com al seu dia de José Maria Aznar) emergeix de nou un discurs a “mode de croada” per defensar el nostre sistema democràtic, un sistema que coneixen bé perquè els ha permès servir-se’n per les seves trames i corrupteles. El seu deliri li ha fet dir de la jurista Manuela Carmena, candidata a l’Alcaldia de Madrid que, si és alcaldessa, aquesta dona de 71 anys que el 1991 va ser elegida jutgessa degana de Madrid, farà servir l’Alcaldia com a “trampolí per una victòria el novembre” amb l’objectiu de destruir la democràcia espanyola “tal i com la coneixem”... Només cal recordar que Manuela Carmena formava part del col·lectiu d’advocats laboralistes d’Atocha el 1977 quan el feixisme va assassinar cinc dels seus companys en uns fets tan luctuosos que varen contribuir, de forma determinant, al canvi democràtic de 1978...

Prioritzar la Unitat Popular

El galleg Xosé Manuel Beiras parla de la necessitat de recolzar-nos en la Unitat Popular i no en els Partits, i parla de com a Galícia, un país considerat eminentment conservador, ho varen tenir més clar: la Marea Atlàntica, la Compostela Aberta o El Ferrol en Común han suposat la derrota personal de Feijóo que hi va enviar als seus millors Conselleiros com a candidats i han fracassat.

Obeïr la ciutadania, no el poder financer

Els Partits polítics, de vella i nova fornada, haurien d’haver après la lliçó i no avant posar els seus interessos partidaris per damunt dels de la ciutadania que els hi ha dipositat la confiança. Haurien de tenir present d’ on emanen les directrius econòmiques que marquen el pas -i el rumb- no ja dels mateixos Ajuntaments sinó de la pròpia ciutadania.

Drets universals i fiscalitat progressiva

Com a mostra alguns botons prou significatius: El FMI ha recomanat –per exemple- que, per reduir la despesa sanitària i educativa d’Espanya i estalviar-se la pressió fiscal als qui més tenen, caldria instaurar el copagament de serveis com ara l’educació o la sanitat; que cal aprofundir en les condicions laborals per regular els salaris d’acord amb la productivitat, unificant els contractes laborals per eliminar la indemnització dels contractes indefinits, o despenjar-se de la obligatorietat de negociar i acollir-se a convenis col·lectius; així com incrementar els impostos com ara l’ IVA.

La sobirania democràtica comença als mateixos Ajuntaments

En aquest sentit, les directrius del poder financer i l’amenaça del tractat de lliure comerç entre Europa i els EUA (el TTIP) condicionaran sobre manera la capacitat de gestió i de decisió dels mateixos Ajuntaments, cosa que ja ho constatem per les mesures aprovades per Mariano Rajoy, fidel servidor d’aquests agents econòmics i els seus postulats, que a més aplaudeix totes les mesures restrictives per tal d’impedir qualsevol decisió sobirana des de la mateixa democràcia. Ah!, i que, de forma ben hipòcrita, el govern de CIU va aplicant (per exemple la LOMCE). malgrat s’ompli la boca demagògicament de no estar-hi d’acord.

No oblidem que, el primer compromís adquirit és amb la ciutadania.

maribelanoia@gmail.com