MALSONS DE COLOR PORPRA PER A BELLS SOMNIS JOVES

CIUTADANA DEMPEUS                                    MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Rebels en relació a la societat que s’han trobat i curulls de vida per aprofitar intensament la força del seu cabal jove, conscients que el seu avui passarà aviat a formar part del demà adult i que, per llei de vida, una altra fornada de joventut els ha de rellevar, fa un parell d’anys que, davant la negativa de la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament d’Igualada  per trobar-los un espai per tal de dur a terme els seus somnis, un grup de joves varen decidir fer servir un espai ciutadà desocupat -com és el Casal Inter parroquial del Passeig- i maldar per a poder fer-los realitat.

Denunciats per la via penal

Aquesta decisió va ser rebuda amb forta polèmica per part dels ben pensants de sempre, i també va reaccionar el Bisbat de Vic, titular de l’espai, que els demandava per lo penal. El motiu: fer prevaler –per damunt de tot i com allò més sagrat- la propietat dels terrenys, susceptible d’entrar en joc en funció de l’economia de la especulació que imperava abans de l’esclat de la crisi financera del 2008.

Habilitació d’un espai abandonat

Els joves varen passar l’estiu del 2013 netejant i habilitant un recinte abandonat per tal d’ encabir-hi les seves activitats. Una jornada de portes obertes a meitat de setembre ens mostrava el fruit del seu treball esdevenint tota una eclosió de vida i dinamisme social. Mica en mica aquest espai aixoplugava altres activitats i col·lectius: la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), el grup de joves ARRAN, la CUP, el SEPC o la Coral de joves.

Aixopluc també de la gent gran, veïns de Casal

La seva generositat s’estenia també pels avis que, els caps de setmana i tot el mes d’agost, trobaven tancat el flamant Casal per a la Gent Gran inaugurat al costat mateix de l’Espai pels somnis. Ara es poden trobar igualment per fer la partida, i per ajudar a salvar la barrera arquitectònica de les escalinates d’accés hi ha, han col·locat algunes torretes degudament ubicades per assenyalar aquells esgraons que poden suposar més inestabilitat per les persones grans (i les no tan grans). Els ciclàmens i les petúnies donen així la benvinguda tothom.

Viver d’entitats socials

L’Espai dels Somnis acull, a més a més, col·lectius com ara UCFR (Unitat contra el Feixisme i el Racisme) que s’ha organitzat també a l’Anoia, la CUP i també la confluència duta a terme entre persones procedents de diferents organitzacions polítiques que ha pres el nom de Decidim Igualada i que es presenta a les eleccions municipals del proper 24 de Maig.

Judici anul·lat

Fa aproximadament un any va haver-hi el judici que havia interposat el Bisbat de Vic. Nombrosos joves i d’altres sectors de la ciutat feren costat als imputats tot defensant l’ús social que estaven i estan donant uns joves que aposten per la autogestió com a forma pròpia per a dur a terme els seus projectes.

Nou judici pel dia 12 de maig, cal pagar primer

El dia 19 de maig, aquesta vegada per la via civil, tornen a tenir un altre judici, però per a poder defensar-se els exigeixen una caució de 3000 euros (ara l’han rebaixat, perquè en principi els en demanaven 6000). L’Espai del Somnis considera que aquesta és una xifra abusiva i que continua essent descontextualitzada dels motius que varen originar aquesta ocupació en funció de l’activitat social que s’hi genera, una activitat per als que no se’ls ofereix espai adient però que la ciutat en té de buits. A més, pel seu import inaccessible, es pot donar el cas d’haver de dur-se a terme un judici amb total e impune indefensió dels qui en resulten acusats.

 L’altra església, la propera

És aquí on recordo de nou una església sorgida del Concili Vaticà II on les mateixes dependències del Casal aixoplugaven les activitats socials i culturals d’un jovent que va ser capaç de generar la il·lusió necessària per conquerir unes llibertats negades sota la dictadura franquista, un jovent que va marcar una generació de progrés i compromís social que va formar bona part de l’esquelet motor de la nostra democràcia.

La oficial, menys llunyana?

Aquests dies, la Conferència Episcopal Espanyola ha manifestat que s’aparten definitivament de la doctrina social i política del Partit Popular i, per primera vegada, no assumeixen les tesi de la recuperació econòmica del PP. A més, han criticat el tractament que es dóna als immigrants i han demanat que no es desmantelli l’Estat de Benestar.

Contra la pobresa sí, i les seves causes?

Evidentment es nota la petja del Papa Francisco que es posiciona frontalment contra la pobresa de la gent. Potser encara és aviat, però seria d’esperar que recuperessin també el seu tarannà acollidor de les llibertats i al costat dels qui són acusats injustament, si més no l’Església Catalana, que sempre havia anat molts passos endavant en relació a la Jerarquia de l’Estat espanyol. Per això crec que caldria trobar una sortida digna al conflicte, una sortida negociada que passi pel reconeixement de les activitats socials i culturals que s’hi duen a terme i les aculli, unes activitats que les institucions sempre compliquen i volen tutelar sense entendre la mateixa naturalesa de la condició jove.

Demanen posicionament dels polítics

En un comunicat, l’Espai pels Somnis” convida les diferents candidatures que es presenten a les eleccions municipals a que es posicionin al respecte de l’ús que s’està donant a aquest espai. Una mesura de transparència democràtica per tal que la ciutadania conegui qui està per consolidar l’Espai del Somnis com un projecte saludable per la mateixa societat, en particular dels joves de cada moment, i qui dóna suport al Bisbat de Vic, com a Jerarquia de l’església Catòlica, a que facin servir la força de les institucions per criminalitzar-los.

Suport ciutadà necessari

Jo ja fa dies que he manifestat públicament el meu suport, i ara –davant el proper judici- el renovo. Dissabte 9 de maig participaré dels actes organitzats en el decurs de tota la jornada així com de la manifestació convocada al capvespre. Vull que s’acabi ja aquest mal son de color de porpra que oblida la seva missió d’estar al costat dels senzills.

maribelanoia@gmail.com

REPUBLICANISME, FONS I FORMES

CIUTADANA DEMPEUS     -       MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Amb el cor encara emocionat pels nombrosos batecs que em bullen amb motiu d’ una altra commemoració de la proclamació de la II República espanyola,  el meu compromís amb la memòria històrica em fa posar negre sobre blanc motius renovats per reivindicar-ne, amb força, la III República. Alguns em podrien dir que ja no cal, que ara tot parteix de nou amb referents de poble independent respecte els pobles germans que configuren la nostra pell de brau, però no em vull enganyar: més enllà de les formes i el marc territorial en vull reivindicar el fons de les idees que va representar la II República per reclamar-ne encara la seva vigència.

Un moment engrescador i ple d’il·lusió

Com fa 84 anys, la celebració d’unes eleccions municipals donava pas a la II República, un esdeveniment que fou celebrat massivament al carrer, amb joves il·lusionats per un canvi anhelat des del fons de l’ànima, amb tot un projecte per construir des de la perspectiva de la igualtat i la justícia social, un projecte on les dones hi participaren activament, tant per l’avenç en els drets socials com també pels drets específics que fluïen, amb la llibertat i força d’un geisher, des del fons dels temps.

Les dones, també implicades

Aquest esclat d’il·lusió i futur -no ho oblidem- va ser esclafat per l’aixecament dels militars sollevats, comportant tres anys de dura guerra civil i 40 anys de sagnant i repressiva dictadura, un ofec de drets i llibertats que negaven i amagaven la mateixa història, una història on les dones republicanes hi jugaren un paper cabdal malgrat ens costi encara de rescatar de l’anonimat. El llibre que ha publicat recentment Antoni Dalmau i Ribalta sobre “La Guerra Civil i el primer franquisme a l’Anoia” posa al descobert alguns noms amagats en nombrosos arxius i biblioteques, d’ entre els quals cita també dones que participaren activament en el decurs de la República, durant i després també a la resistència.

Episodis lúgubres i tenebrosos callats

Han sortit ja molts llibres publicats i aflorat testimonis d’aquest episodi tan cruel que la repressió viscuda s’havia entestat esborrar de la memòria. Citaré, per exemple, el llibre de Consuelo García del Cid Guerra “Las desterradas Hijas de Eva”, on ha rescatant de l’oblit alguns testimonis de dones preses a les presons franquistes on el maltractament físic, les humiliacions, fins i tot els impunes robaments dels propis fills, constituïen la llei quotidiana de tenebrosos centre de privació de llibertat per a dones joves quin únic pecat va ser el d’atemptar a les bones costums per ballar “agarrats”, fumar d’amagat, tenir relacions sexuals, replicar a un pare autoritari o simplement quedar-se embarassades.

El testimoni de Neus Català

Després de recordar la meva amiga Manola Rodríguez, ja traspassada, em quedo amb el testimoni viu encara avui, i únic per la seva dimensió i compromís, de la Neus Català i Pallejà, que enguany celebrarà els seus 100 anys. Amb aquest motiu vull recordar el reconeixement ciutadà que, en el marc dels actes commemoratius del 8 de març de 2007, li varen retre les dones d’Igualada i comarca una tarda de pluja al teatre l’Ateneu. Al final, i tot fent present els eixos que han marcat el seu testimoni, tres dones músic la varen obsequiar amb sengles peces musicals: l’Himne de Riego recordava el seu compromís amb la II Republica, l’Emigrant palesava el seu exili forçós, i el Cant dels Ocells simbolitzava el crit de pau per excel·lència, front l’horror patit al seu pas pel Camp d’extermini nazi de Ravesnbruck.

Un compromís ben viu avui

El compromís de Neus Català continua -no obstant- ben viu avui, per això vull aprofitar aquesta conjuntura per recordar que, més enllà de la nostàlgia, de la indignació pels fets històrics que se’ns han negat, del desencís que s’hagi pogut produir en massa gent sobre uns canvis que no van ser, vull proclamar avui que sí, que cal caminar per una III República, però que no es limiti a la ruptura de la constitució monàrquica i els límits dels drets nacionals, sinó que aparti també els governs que es dobleguen al poder financer, on unes minories acumulen poder i recursos en una cursa costa avall i sense fre, mentre que la majoria de la ciutadania pateix la xacra de l’atur i precarietat laboral, amb la pèrdua de drets socials com ara el dret a una educació pública i de qualitat o al dret a una sanitat pública i universal. Cal impedir que els recursos públics serveixin perquè les empreses privades del sector en facin negoci. Per altra banda, la manca de nutrició infantil, la pobresa severa, la pobresa energètica, els desnonaments i la manca d’ajuts per les persones malaltes i/o dependents haurien de deixar de ser la vergonya d’un país que aspira a ser lliure i civilitzat.

Sí al dret d’autodeterminació dels pobles, que és inalienable, però no hem de permetre que es faci servir perquè continuïn els mateixos amb les mateixes polítiques excloents i al servei de les grans transnacionals i el poder econòmic mundial.

La III República depèn de nosaltres

Una república, per exemple, no hauria de tolerar que s’aprovi el TTIP, per ser un atemptat als drets democràtics més elementals que representa la història de la vella Europa, per permetre entrar en un tractat de lliure comerç amb els EUA que anul·la fins i tot el dret dels governs a opinar sobre inversions que no respectin el medi ambient (per exemple el fracking). O no hauria de permetre que els neofeixistes campin per casa nostra fent servir institucions i recursos democràtics. La riquesa d’un poble és també la seva cultura, amb la convivència en la diversitat com a valor, i amb il·lusió per viure un futur lliure sense les amenaces que s’han reiterat en la història.

maribelanoia@gmail.com

RELIGIÓ I ADOCTRINAMENT, ESCOLA I EDUCACIÓ

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Cada vegada es viu més entrelligat allò que hauria de ser tractat estrictament pels governs dels diferents estats i allò que pertany al camp de la religió, quan arriben aquestes festes tenim ocasió de constatar-ho. La forta influència de l’Esglèsia Catòlica en les costums i tradicions de la nostra societat continua ben viva, i condiciona la festivitat d’ aquests dies com a crucials per ella mateixa i els seus feligresos, mentre que per a la majoria de la societat es manté la festivitat d’ aquests dies com unes vacances de primavera.

La religió al currículum escolar

Aquest enunciat ve a tomb per reflexionar sobre la proposta publicada al BOE pel Ministre Wert d’introduir a la LOMCE  el currículum de Religió, un currículum que no contempla pas l’estudi de la religió com a ciència de les humanitats, per conèixer com les civilitzacions que ens han precedit en el temps han tractat i viscut la religiositat i/o transcendència de l’ésser humà; tampoc sobre els principis ètics o valors de ciutadania que substituïssin  l’assignatura que el govern del PP es va afanyar a retirar de la circulació en la darrera reforma educativa.

Opinions des de la ciència

El diari El País de diumenge publicava alguns testimonis per abordar aquest tema des de la ciència: “aquest nou currículum sobre la religió té un plantejament excessivament confessional”, diu Jesus Losada, president de la Federació Estatal de Professors d’ensenyament Religiós que porta 30 anys donant classes de Religió catòlica, i hi afegeix que “el temari confon la docència amb la catequesi”. Per la seva banda, Dionisio Llamazares, catedràtic emèrit de Dret eclesiàstic de l’Estat a la Complutense i ex director general d’Assumptes Religiosos entre 1991 i 1993, amb el govern de Felipe González, diu que “és un ensenyament confessional que intenta fer proselitisme, no ensenyar”, que el que ha fet la LOMCE és cedir a les pressions de l’Església”, per això, la única solució possible és no fer cas a l’acord vigent, diu. O el que afirma Fernando Savater: el problema és l’existència mateixa d’una assignatura confessional organitzada pel bisbat, amb professors elegits pels bisbes i pagats per l’Estat, i diu també: un demòcrata no hauria de votar un partit que s’entossudeixi a mantenir el concordat amb la Santa Seu”.

El Concordat amb la Santa Seu vigent del tot

Cal tenir en compte que 3 de gener de 1979 l’Estat Espanyol i la Santa Seu varen renovar el Concordat signat l’any 1953, on -entre d’altres aspectes- conté un acord sobre assumptes econòmics de l’Església Catòlica d’Espanya contemplant el seu finançament i l’exempció d’impostos a més d’altres avantatges fiscals, com ara que l’Església no paga l’ IVA en les seves compres ni paga l’ impost de successions o de donacions. Mentre que l’Església exigeix anualment a l’Estat milions d’euros en subvencions.

Ho financem amb diners públics

A més, cal tenir en compte que l’Estat subvenciona nombrosos centres privats d’educació que pertanyen a l’Església i que -a banda de no pagar l’IBI- reben diners de les diferents administracions públiques en concepte de conservació i manteniment del patrimoni, mentre que molts centres públics pateixen situacions penoses, amb infraestructures escasses, massificació, manca de mitjans, etc... 

Som un estat aconfessional o no?

Que es sàpiga, la Constitució diu que Espanya és un estat aconfessional en el que imperen els principis d’igualtat i neutralitat religiosa, sense que cap religió tingui caràcter oficial, però el currículum de religió catòlica decretat per la Conferència Episcopal, i acceptat pel Ministeri d’Educació, és contradictori, absolutament dogmàtic i adoctrinador, admet la teologia més arcaica fonamentada en la idea del pecat original i de la necessitat del sacrifici diví per tal que els descendents d’Adan i Eva puguin ser perdonats. I a ningú se li ocórrer posar una denúncia al Tribunal Constitucional per vulneració de la Carta Magna.

Expulsar els mercaders del temple

Perquè això no té res a veure amb el que aquests dies se’ns fa reviure fins i tot en les clàssiques pel·lícules que programen les diferents cadenes de televisió. L’important dels seguidors del veritable Jesús era imitar-lo, seguir un mode de vida basat en l’amor als demés. Després -però- de grans concilis, el cristianisme es va convertir en la acceptació d’un credo basat en sospites metafísiques, on es parla molt de teologia, de l’església i de la història sagrada però no es parla gens de la caritat, publica Franco Silvi a El Confidencial. I em pregunto: veuríem avui un Jesús que tornaria a expulsar els mercaders del temple?.

El laïcisme com a convicció

Crec en el laïcisme, la laïcitat ha de ser el principi que regeixi la convivència ciutadana, la que impulsi la construcció d’un espai públic fonamentat en els drets humans, en els valors de la pluralitat, de la tolerància activa i del respecte democràtic per a totes i cadascuna de les opcions filosòfiques i religions personals.

L’educació a les escoles i la religió a les esglésies

Les escoles han de servir per aprendre i educar en saber i convivència. Les famílies o la comunitat són les que han de conrear els aspectes de creences i pràctiques religioses, per viure en comú els aspectes més coincidents però per conviure en la diversitat i el respecte.

El que cal és dedicar les escoles a l’educació, i tractar la religió des de les esglésies, i si aquestes poden servir per donar respostes de valors i comportament humans des del convenciment, faríem front i podríem eradicar el dogmatisme i el sectarisme que –en nom de la religió- tan de mal ens ha fet i fa a tots plegats.

maribelanoia@gmail.com

UNA NOVA BEFA DES DE L'ODI I LA XENOFÒBIA

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Els de Plataforma x Catalunya han anunciat per aquest divendres una altra recollida d’aliments “pels de casa” al Barri de Fàtima d’Igualada, oferint a canvi –i com a reclam- “pa amb pernil”, considerant-ho –a més- com una Festa de la Solidaritat. Amb aquest gest, en primer terme, el que fan és convertir un acte suposadament solidari en una transacció mercantil; i, en segon terme, en basar aquesta activitat en la discriminació i la xenofòbia, el que es pretén és excloure les persones que professen la religió musulmana.

Els de PxC hi tornen

No és la primera vegada que es proposen dur a terme aquesta activitat com tampoc és la primera vegada que es troben amb una resposta per part de qui considera que aquest tipus d’activitat atempta contra els drets humans i la dignitat de les persones. Ja  al mes de juny, a iniciativa de la Fundació SocioCultural ATLAS, un grup de persones (moltes d’elles nouvingudes i bàsicament dones) feien la seva aportació solidària -i sense discriminació- a la parada de recollida d’aliments que PxC havia posat a l’exterior del Mercat de la Masuca, tot rebutjant –molt educadament- l’oferiment de pa amb pernil que els oferia el Secretari General d’aquesta formació política i regidor a l’Ajuntament d’Igualada Robert Hernando. Aquests fets varen quedar enregistrats en un vídeo que va donar la volta al món.

 

El risc d’exclusió per pobresa creix

És cert que els efectes de la crisi del capitalisme colpegen fortament la vida de moltes persones: la gran pèrdua de llocs de treball que s’ha produït els darrers temps, l’abocament massiu a un atur que despenja del mercat de treball ingents col·lectius de persones expulsades en una edat massa gran per trobar feina i massa jove per poder jubilar-se dignament, l’èxode obligat de joves que han estudiat i que s’han de buscar la vida a d’altres indrets, la pèrdua generalitzada d’un nivell salarial que volen reduir fins i tot per sota del Salari Mínim Interprofessional, les retallades en educació (sobretot la gradual eliminació de les Escoles Bressol, beques i ajuts de menjador), la promoció de la sanitat privada en detriment de la pública, la reducció d’ajuts a la dependència i d’altres prestacions socials, han fet que els índex de pobresa s’hagin incrementat fins a extrems humiliants per qualsevol societat que es vulgui situar en el mapa com a independent i entre les més avançades.

La pobresa no distingeix per raons d’origen

Hi ha persones necessitades procedents de totes les classes socials, cultures i religions. Les persones que treballen en organitzacions d’ajut, tant les que ho fan des de la vessant professional a través de les institucions com les que hi dediquen el seu temps des del voluntariat, ho palpen cada dia, i rubriquen la dramàtica situació que viuen moltes famílies. El que passa és que la seva feina es multiplica mentre que els recursos institucionals es redueixen, no podent arribar a tot arreu havent de dir sovint – i amb impotència- que no.

Per rebre ajut, caldrà un carnet de pobre

Ens han dut a una societat on obliguen gairebé a rivalitzar entre pobres de solemnitat i pobres que no arriben a final de mes, tant per poder pagar els subministres bàsics (energia, aigua o el mateix habitatge) o simplement per alimentar la seva gent. Fins i tot es parla de que volen instaurar una mena de “carnet de pobre” per tenir fitxats administrativament les persones necessitades (sense que els hi caigui la cara de vergonya, hi afegeixo).

Hipocresia no, denúncia i ajut: sí

Institucionalitzar la pobresa és un pecat, les situacions de pobresa han de ser sobrevingudes només de forma puntual, mai poden esdevenir cròniques i mantenir-se estructuralment en una societat que tingui una mica de respecte per sí mateixa. És la cara més hipòcrita de la solidaritat, la que està basada en una mala entesa “caritat cristiana” que, pagant un cert delme, té la consciència neta per continuar mantenint un privilegi basat en la injustícia. Cal ajut i suport, sí, però cal –alhora- denunciar les injustícies i els seus responsables promovent polítiques.

La perversió de confondre’ns amb el fet migratori

Confondre la situació de pobresa amb la immigració és pervers i nociu. Quan les persones es veuen obligades a emigrar, deixar el seu país i la seva gent per obrir-se un futur, saben que comencen de zero i que no ho tindran fàcil, però estan disposades a lluitar. Cal recordar com varem viure la immigració dels anys seixanta que, en haver-hi treball per tothom, fa permetre una socialització integradora, amb algunes actituds de rebuig, certament, però també amb moltes mans i portes obertes d’una societat que els acollia. Perquè ara no es fa el mateix?. Algunes persones ho varen passar tan malament que potser ho han volgut esborrar de la seva memòria (el subconscient és intel·ligent i esborra els records traumàtics), i això explicaria algunes actituds, però ara ens envaeix un discurs xenòfob  molt perillós, perquè qui l’atia són les persones d’ideologia feixista, i no cal recordar com de nociu ha estat per tota la humanitat patir sota el seu fuet.

Un atemptat als drets fonamentals

“La solidaritat és la tendresa dels pobles”, han deixat escrit els pobles germans de llationoamèrica, per això la campanya “Primer els de casa” que promou PxC és especialment insultant i atempta contra els drets fonamentals, consagrats -entre d’altres- per l’article 14 de la Constitució espanyola (la igualtat davant la llei sense que pugui prevaler cap discriminació per raons de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevulla altra condició o circumstància personal o social) per la que es regeix la democràcia que tenim i que se’n valen per proclamar valors absolutament contraris.

No a la confrontació per raons de cultura o religió

Barrem el pas als qui volen confrontar-nos fins i tot en la pobresa per raons de religió. No permetem cap actitud que doni a la solidaritat un sentit pervers, i menys des d’una actitud paternalista que pretén donar solucions emmetzinades.   

maribelanoia@gmail.com

NOVES - VELLES FORMES PER DECONSTRUIR EL PATRIARCAT

 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

MARIBEL NOGUÉ I FELIP 
Ens trobem davant un altre 8 de març, una cita on les dones ens enfrontem de nou amb la realitat que ens envolta i maldem per fer palès la nostra reivindicació permanent, la que duem a terme des de lluny i que segurament prevaldrà fins centúries enllà. Ens ho ha deixat dit la il·lustre investigadora feminista Victòria Sau en el seu ric llegat escrit on aposta per la deconstrucció del patriarcat.

La llosa del patriarcat

El patriarcat és un model d’organització social que porta segles funcionant i, per tant, ha donat lloc a una multitud de complexitats i d’interessos difícils d’esbrinar. Una estructura d’aquest tipus –diu- no es canvia de cop i volta, sinó que serà en un procés llarg que durarà en el temps, i que exigeix a les dones que viuen a cada moment històric la gestió del canvi, creant les circumstàncies idònies per a què les properes generacions no hagin de preguntar-se per enèsima vegada què fer, sinó que senzillament continuïn, en certa mesura, el que van deixar iniciat les dones de la Revolució Francesa (el dret a la ciutadania, per exemple), les de Sèneca Falls (el dret al diner propi, entre d’altres), les sufragistes i així successivament, per no remetre’ns encara més enrere en el temps per enllaçar amb el camí endegat....

El procés de consciència feminista segons Victòria Sau

Segons Victòria Sau, el patriarcat és una forma de poder històrica que exerceixen els homes sobre les dones, quin factor ocasional va ser el factor biològic, però elevat a la categoria política i econòmica. Aquesta presa de poder passa, necessàriament, per la submissió de les dones a la maternitat, la repressió de la sexualitat femenina i la apropiació de la força de treball total del grup dominat, del que el primer –que no l’únic- producte són els fills: i defineix el feminisme com el moviment cultural, social, polític i econòmic de les dones per donar una alternativa a la societat patriarcal. Pensa que el procés de consciència feminista de les dones passa per tres fases: el victimisme, que es limita a deplorar el sotmetiment i l’explotació, representat en la figura de Cassandra; la denúncia dels abusos de poder i de les seves lleis que els hi són permeses, encarnada en la figura d’Antígona; i –finalment- l’actuació -el moment de Lisístrata- en el qual les dones decideixen transformar l’àmbit sociocultural polític i econòmic.

Les decisions patriarcals del poder

Segons aquesta il·lustre investigadora, són molts els estudis i tesi universitàries que aborden, en clau de gènere, la especificitat de totes les temàtiques, des de les més properes fins les més llunyanes. Però alerta de que, estudiant, reivindicant i modificant el que de forma més directa o immediata afecta aquesta meitat de la humanitat “no s’oblidi de que l’altra meitat continua gestionant el món en solitari i prenent –a cada moment- milers de decisions que afecten la totalitat del gènere humà així com del planeta Terra que l’habita. I ho fan, a més a més de per abús de poder i per suposat, amb decisions patriarcals.

Vella saviesa per una lluita que no és nova

És que, davant les noves formes de mobilització social i també de lluita feminista, he recorregut al llegat de Victòria Sau, una dona que –fins a la seva avançada edat- va mantenir la seva lucidesa per aportar el seu pensament transformador, agressor com també se la qualifica, però ben vàlid i útil avui. El motiu és perquè, després de 17 anys de vida, l’Associació Dones d’Igualada ha arribat a final de trajecte. Segur que hem passat la fase del victimisme i també la de la denúncia dels abusos de poder que ens han estat permeses, però potser ara, fins i tot en diferents formes, hem d’afrontar la necessària transformació de l’àmbit sociocultural, polític i econòmic que els temps demanen. Això no vol pas dir que la causa del feminisme s’hagi extingit, sinó que ha arribat el moment de passar el relleu també generacional, doncs les joves, si bé duen a terme activitats des de la reivindicació, tenen formes organitzatives pròpies (diferents a les tradicionals de la generació que deixem enrere).

Davant un altre 8 de març

El manifest feminista d’aquest 8 de març titulat “La revolució serà feminista o no serà” ens recorda, per exemple, que la pobresa, al nostre país, té rostre de dona; que la destrucció de llocs de treball suposa una precarització generalitzada que recau –bàsicament- sobre les dones; que ser dona no és una malaltia mentre se’ns nega el dret a una assistència com cal per la nostra salut i la dels nostres; que portem dècades aportant i sostenint l’equilibri de la humanitat en la tasca quotidiana de civilització i de reconstrucció de tot allò que la violència i el patriarcat volen destruir; que entre morir o matar hi ha una altra lògica: la vida.

Sense els sabers feministes no hi ha canvi possible

Mentrestant, entre d’altres, el nostre compromís en la cura de la vida no s’aturarà i continuarà treballant per aconseguir una societat mes justa, lliure i sense violències. I conclou: Cap canvi polític serà veritablement transformador sense la incorporació de les pràctiques i els sabers dels feminismes”. Des del compromís sempre viu, i amb el suport de l’experiència, sempre serà un orgull poder sumar i participar d’un nou trajecte.

!maribelanoia@gmail.com

DIFERENTS FORMES PER UNA CONFLUÈNCIA

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

És any d’eleccions diverses i el panorama de la política electoral, candidatures, acords, desacords i possibles aliances, és el que marca la activitat política de caire més domèstic, i quan dic domèstic incloc les municipals, les autonòmiques i també les legislatives a nivell estatal, perquè la alta política, la que marca la nostra quotidianitat de debò, es decideix ben lluny de nosaltres. 

Unes eleccions diferents

Aquestes seran, en tots aquests àmbits, unes eleccions diferents, bàsicament perquè la generació que es va mobilitzar el 15-M del 2011 empeny amb força, té ganes de canviar les coses i es malfia de la política que s’ha dut a terme després de més de trenta anys de democràcia. Molts d’aquesta generació jove no varen patir la negació de llibertat i de drets de la dictadura franquista i, tot el que es fa, els pot semblar poc o insuficient. És absolutament legítim, doncs els qui lluitarem sota el franquisme per albirar les llibertats i la democràcia tampoc estem satisfets de com se’ns han anat segrestant aquests drets i llibertats arrencades a base de lluita i esforços que venen de lluny.

Els moviments socials i la democràcia

Amb aquests precedents el debat es produeix a diferents nivells. En primer lloc es debat la pervivència dels moviments socials independentment de qui governi a les institucions, però en segon lloc, les mateixes persones que participen d’aquests moviments tenen ganes de posar-se a l’altra cantó i maldar per fer realitat les seves aspiracions. Es busquen noves formes d’associar-se considerant caduques les formes de llistes avalades per partits polítics i d’acord amb la constitució, una constitució que se’ns presenta com a intocable pel que fa a la forma de Monarquia que té l’estat i a l’amenaça d’intervenció de l’exèrcit si es vol sortir del marc de les autonomies, però que des de les formacions polítiques que defensen l’alternança en el bipartidisme no varen dubtar ni un moment en modificar –en ple mes d’agost- per garantir el pagament del deute al gran capital.

La promoció d’una alternativa “controlada”

Conscient del desgast del govern del PP, com curant-se en salut per si es donava aquest bipartidisme, el recentment traspassat Sr. José Manuel Lara, conegut empresari editorial, va decidir potenciar dues cadenes de televisió diferents alhora. A aquestes alçades ningú pot negar la plataforma mediàtica que Pablo Iglesias ha tingut a les tertúlies televisives. La àrdua tasca d’oposició que estan duen a terme els Diputats al Congrés de Izquierda Unida resta invisibilitzada, minimitzant així els efectes que podria tenir el potencial creixement d’una força d’esquerres que ve de lluny, que és crítica amb les polítiques econòmiques dels darrers governs, i que podia ser una amenaça incontrolada.

Joves que malfien de qui els han precedit

És propi de la situació jove que, en adquirir un cert grau de maduresa, es vulgui deixar enrere el que han trobat, com malfiant-se’n, i voler-ho canviar per sí mateixos. I això és el que passa. Molts joves universitaris, que han assolit una consciència política teòrica, des de la ciència i la no experiència, es veuen ara amb cor de dur a terme allò que han estudiat. Alguns han participat en moviments socials, però molts altres s’estrenen ara.

Un garbuix de propòsits d’esquerra fraccionats

Hi ha una diferència de com s’organitza el que és la dreta amb com la gent vol associar-se des de l’esquerra, tot i que aquests termes avui estan una mica desdibuixats (la prioritat de la sobirania nacional ha predominat per damunt d’altres temes de caire social més propis de l’esquerra). La dreta va tota a una, els interessos econòmics són molt clars i és fàcil assolir compensacions econòmiques per ser-ne seguidors (càrrecs, compensacions, etc...). Però a la motxilla de la gent que es reclama de l’esquerra sols hi ha que voluntat de treballar pel bé comú des de la honestedat, amb ideologies i/o idees que ens mouen.

Personalismes  inevitables

Així tenim que la gent que es reclama de l’esquerra, per naturalesa té alguna cosa a dir -i per tant- el seu dret a participar, per tant les formes organitzatives són clau per cohesionar un col·lectiu que és susceptible a ser manat. Voler sotmetre-ho tot a la assemblea respon a això. És ideal, però a efectes pràctics s’acostuma a imposar qui té un caràcter més fort o és més intransigent, dificultant l’eficàcia del treball que han de dur a terme. Cal detectar a temps els aprofitats per no podrir tot un cistell...

Entre l’assemblea i/o la organització

Apostant per aquesta forma més participativa sempre he optat per estar organitzada a nivell col·lectiu. El que no he fet mai és traslladar directives alienes per damunt de la voluntat de tots i totes les participants, sinó maldar per facilitar l’èxit de les propostes del treball de grup.

Des del centralisme encara

Ens  omplim la boca d’autonomia però la pauta es marca a nivell dels partits ubicats a una capital que no renuncia al seu centralisme. Les expectatives de canvi generen estranyes aliances entre els qui –des de l’alternança bipartidista- blinden aquells acords que poden posar en perill el seu model d’estat. Es parla de la nova i la vella política i ningú dubta ja de presentar-se a les institucions, però l’esquerra es  presenta més fraccionada que mai.

Les dificultats d’articular la diversitat

Tothom parla d’anar a la una, però ningú vol que se’l confongui amb el del costat. Per fer front al Goliat que tenim davant hem de fer servir l’enginy del David i plantar cara amb força que tenim des de baix. Ara no és hora de treure pit per mesurar les forces d’un i altre, com diuen alguns, ara és l’hora de posar en pràctica allò que és essencial per la gent que es reclama de l’esquerra: la capacitat de conviure en la diferència, considerar que la diversitat és la nostra carta de naturalesa i que el repte passa per posar per davant allò que ens uneix tot respectant la singularitat de cadascú. Diversitat d’homes i dones, de joves i grans, d’estudiants i treballadors, de nascuts a casa i vinguts a casa d’altres indrets...

Uns exemples culinaris

Sovint poso exemples culinaris per il·lustrar aquesta proposta: no és el mateix que posem tota mena de verdures en una olla i en fem un puré (que perden el seu gust particular) que si fem una amanida on hi podrem barrejar tota mena d’ingredients. Cadascun preservarà un sabor singular que, en combinació als altres ingredients, li donen al plat aquella riquesa i varietat que ens alimenta. I a l’hora d’amanir-ho no ens preocupem, podrem posar l’oli i el vinagre en un sol setrill, aquests elements no es barrejaran pas i mantindran la funció d’amanir cada gust com hom desitja. No heu menjat amanides amb ingredients exòtics provinents d’altres indrets del món?. Jo sí, i m’agradarà poder-ne descobrir de nous. Aquest és el meu desig.

maribelanoia@gmail.com

Prou complicitat per dur-nos a una altra guerra

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Després de la gran mobilització de dissabte passat a Madrid, com despertant d’una llarga letargia, el PSOE es reclamava com “l’ esquerra seriosa d’ aquest país”. Molts dels seus votants pensaven que – per fi i en sintonia amb la gran demanda que hi ha al carrer- aquest era un indici que permetria conciliar els partits polítics de caire tradicional amb la ciutadania i allò que li preocupa cada dia. No obstant, talment com si fos un miratge, aquesta sensació s’ esvairia en un no res perquè -tan sols en unes hores- va rebrotar aquell sentit d’ estat que prima als qui es consideren alternativa de govern encara que sigui trepitjant drets fonamentals, per damunt dels principis que inspiren la mateixa esquerra.

Més lleis regressives

El PP acabava d’aprovar noves lleis que suposen més retrocés encara en relació als drets i llibertats que un dia assolirem no sense lluites i sacrificis: Wert vol reduir la durada de les carreres universitàries perquè –així- s’hauran de completar en màsters que sols podran pagar uns quants i –a més- suposaran més negoci per les empreses que s’hi dediquen; i per altra banda –sota l’excusa del terrorisme yihadista- validaran la decisió del govern del PP d’introduir la figura de cadena perpètua que ens pensàvem era incompatible amb la constitució (tant que esgrimeixen la constitució com a fortí d’ on no se’n pot sortir ni un borrall...).

El terrorisme, la gran excusa

L’excusa és l’amenaça terrorista que patim el món occidental, i cal preguntar-se si aquesta és una mesura eficaç i necessària. En un article publicat a El País per la periodista Rosa Maria Artal, es pregunta en quina mesura és diferent l’Estat Islàmic del que sempre ha estat i ha volgut fer Al Qaeda, perquè la nostra és una societat que va resistir l’ impacte dramàtic d’ una matança com la del 11M sense adulterar el sistema de llibertats ni propiciar la venjança com a bastard substitut de la justícia. Entre els molts sectors de la nostra societat que han criticat aquest pacte hi tenim els Jutges i fiscals progressistes, que consideren que no és encertat recolzar –ni que sigui indirectament- que es revisi la presó permanent, donat que suposa una “renúncia” als principis de l’ ordenament jurídic.

La situació a l’ Orient mitjà, sempre al darrere

Sempre que busco informació de fons d’ aquest tema cerco les llums de la meva amiga Nazanin Amirian i en trobo moltes: després de l’ atac terrorista a la revista Charly Hebdo la CNN emet un vídeo en el que un home –malgrat portar penjada una bandera de l’ Estat Islàmic- en reivindica l’ autoria en nom d’ Al Qaeda de la Península Aràbiga; més tard, un grup fonamentalista Iemení venç, amb les seves dagues i rifles a un exèrcit entrenat i equipat pels EUA i Aràbia Saudí durant tres dècades, assoleix rodejar el palau presidencial; es produeixen una sèrie d’ enfrontaments entre les forces rebels i les d’ EUiA. Es dóna a conèixer la mort del rei Abdullah d’ Aràbia (no es sap quan va morir) dimiteix el president Hadi i el seu govern. Comença la guerra entre les tribus sunnita i la milícia chiita. Els EUA envien dos bucs militars a les costes del Iemen. Ocupar el Iemen seria un altre cop dels sectors més bel·licistes dels EUA: la de llençar drons en lloc d’ enviar tropes. La Península Aràbiga, conclou Nazanín, talment com la resta d’Orient Mitjà, va a la deriva. A l’horitzó, davant l’estupor i9 la impotència de la seva gent, sols s’ albiren més guerres infernals.

El negoci de la guerra, primer és el primer

Aquesta situació em quadra amb el panorama internacional que tenim, el de confrontació mundial per interessos bèl·lics inconfessables: el control dels recursos energètics i l’ interès permanent de nodrir la indústria armamentista promovent la guerra arreu. Perquè encara avui, mentre es retallen salaris, pensions i drets socials, es destinen cada dia 45,27 milions d’euros per mantenir l’ estructura militar, uns diners que alleujarien enormement la situació de crisi i pobresa de la nostra societat, uns diners que servirien per fer possible un futur millor no només per a la població del nostre país, sinó també per a la d’ aquells països on la immigració és l’ únic recurs que queda a la població.

Ahir, avui i sempre: NO A LA GUERRA

Potser per això no volem acceptar la llei mordassa que restringeix el dret a manifestació, potser per això volen tornar a la revisió de la presó permanent, potser volen evitar que tornem a sortir al carrer per alçar el nostre crit contra la guerra... Però jo ja tinc a punt les cassoles: cap excusa per la confrontació entre iguals: NO A LA GUERRA.

maribelanoia@gmail.com