POSAR LA VIDA PER DAVANT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Fa temps que les feministes ho reivindiquem i ho exigim als qui tenen la responsabilitat de dirigir aquells aspectes col·lectius de la nostra societat. Calia posar la vida i el treball de cures a les persones al davant de qualsevol altra prioritat a l’ús, en particularitat la de l’economia mundial. I ves per on, la gravíssima experiència viscuda del coronavirus ens hi ha obligat.

Confinats

Si volíem sortir-nos d’ aquesta imprevista i inesperada pandèmia havíem de garantir -amb fermesa i solidesa- la cura de les persones, la atenció a la seva salut. Tot es capgirava: no s’ obririen les escoles ni instituts, es tancaven tot tipus d’ establiments i locals comercials, fins i tot la nostra Conca d’ Òdena quedava confinada en sí mateixa, sense poder circular ni persones ni mercaderies per entrar o sortir, només -i controlades- les considerades imprescindibles i essencials per garantir la supervivència de tothom.

Quedar-te a casa

Per primera vegada, el nostre compromís era fonamental per garantir la continuïtat de vida del propi entorn, només havies de quedar-te a casa i, curiosament així, a dues setmanes d’ aturada de tota activitat, la natura es recuperava de forma espectacular, l’ aire net permetia contemplar paisatges que la contaminació ambiental feia invisibles, l’ aigua dels rius -embrutada al seu pas per les ciutats i algunes indústries- baixava neta i els animals es permetien el luxe de passejar per les zones urbanes que al seu dia els hi foren arrabassades...

A la fi, disciplinats

A ningú li agraden els canvis en la rutina, oi menys quan havíem centrat la nostra vida lligada a la dinàmica de la feina supeditada aquesta als guanys pecuniaris per poder sostenir l’ economia familiar i/o l’ empresarial. Al principi ens ho preníem com una imposició de les que et molesten i hi havia qui es queixava, però jo pensava en la generació dels nostres avis, aquells que varen enviar a la guerra, mentre que a nosaltres ens confinaven al sofà, amb televisió, internet i la possibilitat de tenir la nevera plena... Mica en mica, però, el propi confinament adquiria la categoria d’ indispensable i també - d’ alguna manera- profitós.

Canvis a casa i a la feina

És veritat que les famílies varen haver de fer l’ enginy per distreure la mainada a casa, per combinar-se la conciliació familiar -sovint amb teletreball- sense poder comptar amb els menjadors escolars o l’ indispensable ajut d’ avis o familiars que habitualment suposen un gran suport. Molts han vist trasbalsada la seva economia amb la amenaça de destrucció del propi treball (els ERTO’s han intentat frenar aquesta tendència), però els petits comerços i autònoms han vist convertits a zero els seus ingressos sense que s’ hagin reduït les seves obligacions de lloguer o despeses fixes.

Persones més vulnerables que altres

És veritat que el govern, a través de l’ estat d’ alarma, ha articulat un important coixí econòmic per pal·liar el cop -sobretot- a les persones més vulnerables: però les pensions dels avis i àvies han tornat a ser el salvavides que ha permès mantenir a flotació als seus. No obstant, aquests mateixos avis i àvies són els que han patit en pròpia pell la potència d’ aquest poderós virus que ha pogut vèncer la debilitat o immunitat de la seva salut en edat ja avançada.

Sense poder-se ni acomiadar

Que dur i que injust que se’ n hagin anat sense una abraçada de comiat, ni al llit de mort, ni al cementiri ni al tanatori. Un dol que moltes famílies porten encara molt dintre seu i que -sovint- han patit de forma multiplicada...

Ha surat la  humanitat de la gent senzilla

Hem vist gests d’ humanitat molt grans per part de tots els professionals de serveis considerats essencials (personal sanitari i auxiliar, de neteja i manteniment i ambulàncies, treballadors de supermercats, policia o els serveis públics que els ha tocat estar al peu del canó). A tots ells, els hem donat les gràcies amb els nostres aplaudiments de cada vespre. També hem vist molta humanitat als balcons, generositat entre el veïnat, solidaritat amb les persones grans i/o més vulnerables, així com un apropament de la convivència familiar -sovint esbiaixada pels tràfecs del dia a dia- que no podem posar ara al calaix per tornar a una rutina de vida que ens ha portat a patir una de les experiències més dures de les que potser mai pensàvem haver viscut.

Lliurament i vocació malgrat les retallades

Esment a banda mereix tot el personal sanitari que -no ja com a herois- sinó com a professionals que han demostrat ser, doncs més enllà del seu total lliurament, ens han demostrat -fins i tot sense totes les precauciona de protecció laboral necessàries- que sense la qualitat afegida de la seva vocació no hauria estat possible que ara puguem plantejar-nos una desescalada del confinament i fins i tot una sortida de la crisi. La lliçó a aprendre és -però- que la sanitat pública d’ un país és el millor patrimoni que es pot tenir per a garantir-nos la millor salut, que cal  protegir les seves instal·lacions i la seva gent, perquè aquest servei s’ ha mostrat una prioritat absoluta i imprescindible per les persones.

Tornen a prevaler interessos de sempre

No és just que ara hagin de tornar a sortir al carrer perquè ja ens hem oblidat de l’ esforç d’ aquest personal abnegat, ni tan sols del de tota la població que ha complert disciplinadament amb el seu confinament, tant dur per tothom. És un insult que, amb els recursos extres que s’ han aportat a les Comunitats Autònomes perquè -des del seu autogovern- administrin com afrontar les conseqüències d’ una crisi sense precedents a causa d’ aquesta pandèmia, es destinin a reforçar les seves polítiques de fer negoci amb la salut de tothom per exemple compensant -de forma sobrepassada- el preu a pagar per cada pacient ingressat a la UCI per Covid19, i també repartint a dojo adjudicacions empresarials de serveis pròpiament públics (alguns de primària) que es podrien assumir perfectament des dels centres públics i també els concertats, mentre que aquests continuen amb la manca de personal conseqüència de les retallades dels darrers anys, i sense la compensació econòmica que es mereixen per la seva tasca professional que s’ ha demostrat tant valuosa. Ni pagues endarrerides ni extres pels servei tan extraordinari que ha impedit resultats molt pitjors.

Per damunt de l’ economia, la vida

No podem oblidar que el que d’ un bon principi es va haver de sospesar és si s’ apostava per la vida i la salut amb el sistema de sanitat pública que tenim en aquest país, o bé -com han pretès fer a altres països- prioritzar l’ economia per damunt de la mateixa vida, i que la gent es busqui afrontar la seva salut pel privat, excloent moltíssima gent d’ un dret a la salut que ha de ser universal i gratuït.

El treball de cura de les persones, de la seva salut, de la seva educació en valors i convivència, ha de ser un dels pilars fonamentals de la nova normalitat a la que diuen hem d’ entrar un dia d’ aquests. S’ ho mereixen, ens ho mereixem.

maribelanoia@gmail.com

LA PRECARIETAT D'UN TREBALL INVISIBLE PERÒ NECESSARI

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Era el dissabte a la tarda. Convocats per la gent de Càritas Anoia-Segarra, ens aplegàvem a la Sala de socis de l’Ateneu per escoltar a un testimoni molt especial, el de Carmen Juárez, coordinadora de l’Associació Mujeres migrantes diversas”. La xerrada era conduïda per la periodista Marina Llansana que ens va fer entrar en el tema de la convocatòria “El treball a la llar, visibilitzar allò invisible”.

Marina Llansana i Carmen Juárez

El testimoni de Carmen Juárez va entrar, com per sorpresa, en el pregó de la Mercè de l’any 2018 quan la pregonera oficial, la actriu i directora de cinema Leticia Dolera, li va passar la paraula. El seu testimoni va colpir els presents perquè visibilitzava la realitat de l’altra Barcelona, la que només pot viure la Mercè únicament sortint al balcó per veure el castell de focs, perquè la resta dels dies estava tancada a la casa on hi treballava d’interna durant sis anys, amb un règim laboral que només li permetia disposar de 9 hores lliures la setmana.

Aquesta era la seva realitat quan va arribar d’Hondures amb 19 anys fugint de la violència que hi vivia. Va estar sis anys vivint en silenci cuidant una persona gran malalta d’Alzheimer. Amb tot, ja li semblava molt poder sortir a prendre alguna cosa en alguna terrassa sense por, i participar de manifestacions. Allà va establir els seus primers contactes i avui s’enorgulleix de tenir més de 900 contactes, en el grup de whatsapp de la seva associació. La relació entre elles ha permès un cert empoderament de manera que els permet, a moltes d’aquestes dones que varen haver d’abandonar la seva família als països d’origen per venir aquí a tenir cura de les nostres, donar-se suport i organitzar-se -per exemple- fent cursos de català o d’informàtica, així alguna d’elles -en la distància- ajuda a fer els deures dels seus fills via Drive.

El treball de cura a la llar és un treball tant digne com un altre, per definició, però la consideració social no és tan digne com hauria de ser, per això les seves condicions de treball són majoritàriament indignes. La precarietat és gairebé la norma, tenir un contracte que reguli horaris i preu del salari, amb cotització a la Seguretat Social, no és el més usual, no tan sols en les que fan hores a les cases sinó també a les internes, que si tenen papers potser les tindran assegurades. No obstant, la Carmen explicava vivències esfereïdores, noies que viuen amb la família i que hi pernocten per tenir cura de la persona malalta, però que li descompten del sou una part en concepte d’allotjament i -fins i tot- despeses d’aigua i llum...

L’abús sexual és també un dret que -massa sovint- l’home de la casa es pren sobre aquestes dones per assetjar-les sexualment i obligar-les a tenir relacions. La precarietat de no tenir encara papers, o no tenir aquí família, ni recursos per a una alternativa habitacional, les va extremadament vulnerables. Aquesta és la realitat, explicava.

La societat avui ha canviat en relació a les “minyones” d’abans, però continua sense tractar-se aquest treball com a tal, creient-se alguns homes de la casa amb dret sobre qui treballa a la seva llar. Aquest assetjament i prepotència que es dona a molts llocs de treball, a l’interior de la mateixa llar pren formes més vulnerables per la seva indefensió.

La incorporació de les dones al món del treball remunerat ha posat de manifest que la tasca de les cures l’han dut ancestralment les dones sense que mai s’hagi reconegut el seu valor, per això costa tant de retribuir econòmicament, perquè mai aquesta tasca ha estat valorada econòmicament.

És veritat que tampoc és just que aquestes tasques recaiguin sobre les dones de cada família quan aquesta també té el seu treball fora la llar, i que és una tasca que s’ha d’assumir des del conjunt dels seus membres. És aquí on els serveis públics s’han de posar les piles per fer front a una demanda de futur: el progressiu envelliment de la població i la reducció de membres de les famílies per assumir aquestes tasques.

Tampoc és solució -necessàriament- “aparcar” la nostra gent gran a les residències. Estan ben cuidades, potser sí, però la precarietat laboral de les persones que en tenen cura -sobretot tenint en compte l’esforç físic que han de dur a terme, fa que moltes insuficiències les cobreixin la professionalitat, dedicació o afecte de les persones cuidadores, no de moltes empreses que sols els importen els comptes de resultats. Potser perquè és impossible que n’hi hagi per tothom des de la oferta pública, i des de l’oferta privada no tothom ho pot pagar. Potser haurem de tornar al model d’estar atesos a casa mateix, a l’espai que ha estat sempre més familiar, amb el suport de personal extern, això sí, regulat de drets i condicions laborals, si convé amb una aportació de diner públic a les famílies, en la línia d’aprofondir i renovar la retalladíssima Llei de dependència...

És lícit rebre suport en les tasques de la llar quan hom es fa gran i ho pot necessitar, el que no és lícit de cap manera és tenir personal sense condicions, és a dir, mal pagat i sense assegurar. Tenir cura de les persones i de la llar és una tasca tan digna com una altra (i sinó perquè sempre ens l’han deixat per les dones?). Treballar sense drets és esclavatge, però treballar amb drets i poder viure del propi treball és de la màxima dignitat. Llavors, si és una tasca tan humana i tan necessària socialment, perquè ha de ser tan invisible i en condicions tan precàries?.   

maribelanoia@gmail.com

LES DONES HAN SORTIT AL CARRER

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Sortir al carrer pel 8 de març és una tradició del moviment feminista que ve de lluny. També a Igualada, des de fa un parell d’anys, la manifestació del dia de les Dones pren gruix i vida, amb la presència de dones de totes les generacions, sobretot amb la forta presència de noies cada vegada més joves.

 Les mares i àvies, també escola de feministes

Es nota que, més enllà de la seva evolució a l’escola l a l’Institut, han pres el relleu de vida de les seves mares i àvies on, al caliu de la llar, han après també de les injustícies de gènere que patim les dones, per causa de la desigualtat social, conseqüència d’un sistema patriarcal molt antic.

En el decurs de la manifestació vaig saludar una família veïna que conec on hi participaven la mare i les dues filles. A la noia jove li vaig fer palès que m’alegrava molt de veure-la allà. Em presentava a ella com a feminista: jo fa molt de temps que en sóc i tu, des de quan ets feminista?: des de que vaig néixer, em va contestar de forma contundent.

I tant que sí!, aquestes afirmacions i altres es concretaven en els rètols confeccionats per elles mateixes i que lluïen orgulloses: “No vaig néixer dona per morir pel fet de ser-ho” o “no vull ser valenta, vull ser lliure”. Així fen valer totes aquelles expressions que els sortien de dintre.

La manifestació era mixta, i la presència d’homes acompanyant qui s’endevinava era la seva parella, o bé que hi eren per fer costat a les dones i les seves reivindicacions, també va ser visible.

Tot just arribar a Cal Font, el grup de noies de Protons ens va fer, davant tothom qui ens havíem aplegat allà, una exhibició de la seva percusió; i el Cor acció, format exclusivament per noies, ens va delectar amb una versió per a cant coral -musicada per Borja Penalba- de la Cançó de fer camí, un poema de l’enyorada Maria Mercè Marçal. Una altra cançó, en aquest cas el Cant de Lluita del grup Roba Estesa, posava el botó final a la concentració post manifestació.

Prèviament a la lectura del manifest, es va palesar la diversitat pròpia de la nostra societat en la defensa dels drets de les dones, perquè de la mateixa manera que el patriarcat predomina en tot tipus de societats i cultures, la resposta del feminisme també ha de ser global: “davant la guerra del capitalisme contra la vida, ens declarem comunitats de lluita i de resistència, i celebrem les nostres aliances mot per sobre de les nostres diferències”.

maribelanoia@gmail.com

UN CRIT QUE SORGEIX DEL FONS D'UN SILENCI QUE VE DE LLUNY

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Igualada,
8 de març del 2019

Estem de nou immerses en la setmana del 8 de març, la que ha esdevingut la setmana de les dones arreu i que -per aquesta raó- tots els mitjans de comunicació en parlen dia a dia i a tot tipus de programació. De fet ja fa temps que es fan ressò de les reivindicacions ancestrals de les dones i -fins i tot- obren tots els telenotícies cada vegada que ens han assassinat, perquè és això, ens assassinen, i en el que va d’any ja en portem 14, un fatídic comptador que no para de créixer -des de la més pregona impotència i ràbia- cada dia que passa i a tots els racons del nostre país.

El Dia de la Dona Treballadora

El 1908, les treballadores de la fàbrica Cotton de New York es varen declarar en vaga. Per acabar amb el conflicte, l'amo de la fàbrica va cremar l'edifici amb 129 dones dintre que varen morir dintre atrapades. Diuen que les treballadores estaven treballant amb roba de color violeta, i la llegenda diu que el color del fum que sortia de la fàbrica es podia apreciar des de molts kilòmetres de distància i que tenia aquest color. Potser d' aquí ve que el violeta hagi esdevingut el color feminista. Va ser arran de les mobilitzacions obreres de final del segle XIX i principis del segle XX, que el 1911 es va declarar el 8 de març com al Dia Internacional de la Dona Treballadora. No obstant, com que es considera que el treball de reproducció de la vida que fem totes les dones pel fet de ser-ho, l'any 1975 les Nacions Unides varen declarar el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona. 

La bretxa salarial

Sigui com sigui, la incorporació de la dona al món del treball productiu, o també el de serveis a la societat, s’ha produït amb un sostre de vidre que limita l’accés de les dones a tots els espais per un igual, ja que es dóna una discriminació generalitzada que ha esdevingut la que ens ha portat a una bretxa salarial real simplement pel fet de ser dones, donat que malgrat fer la mateixa feina que els homes, no es cobra el mateix. Per aquesta raó, els darrers anys el moviment feminista proposa una vaga de totes les nostres tasques socials, tant les laborals pròpiament dites com també les tasques de cura que fem des de sempre, tasca que duem a terme les dones exclusivament sense cap reconeixement ni compensació. És cert que alguns homes han anat assumint algunes d’aquestes tasques, però encara avui -si les dones deixéssim de fer-les- el món s’aturaria, per això ens volem fer notar, palesar què la nostra aportació a la vida -i a la mateixa societat- té el seu preu, un valor no reconegut socialment.

La sexualitat com a pecat

Darrera tots els avenços assolits en els darrers temps, uns avenços que malgrat que insuficients ningú nega, subjeu darrera una pàtina que criminalitza les dones pel fet de ser-ho. Encara avui es senten aquelles veus que diuen que les dones, a partir del pecat original, som la causa de tots els mals que pateix la humanitat. Discursos que creiem ja del passat ressorgeixen avui amb tota la cruesa i el sense sentit. Els sectors més retrogrades no ens perdonen que, en les darreres dècades, s’hagin aprovat, a l’empara la pròpia constitució i els mateixos Drets Humans que orienten les democràcies occidentals, lleis basades en el dret igualitari que tenim les dones. No ens perdonen que existeixi la Llei del divorci des de 1981, quan molts dels qui en blasmen l’han fet servir en la seva vida privada. El mateix passa amb el dret a l’avortament amb el supòsits previstos a la llei. Segur que aquestes veus hipòcrites han hagut de prendre aquesta decisió per tapar alguns casos que els comprometien a ells mateixos o al seu entorn, però ho han fet d’amagat perquè no es sàpiga. I què dir de la legalització dels matrimonis gais o la denúncia de casos d’abusos sexuals que fins ara es mantenien en la intimitat i des de la vergonya, per no parlar del conflicte traumàtic que han patit les seves víctimes...

El model nuclear de la societat (tot tipus de famílies)

En els darrers temps hem viscut un canvi en quan a l’acceptació social i familiar de persones que han palesat la seva condició homosexual o totes les que inclou l’anomenat col·lectiu LGTBI. Es parteix de la lliure elecció de formes de vida de les persones. Els nuclis familiars de la societat ja no són els tradicionals basats en models patriarcals, avui dia hi ha moltes variants d’unitat familiars o de convivència basades en formes d’estimar decidides lliurement, monoparentals, etc.... 

El pin parental

Els avenços en matèria d’educació també han estat notoris, i els retrogrades veuen fantasmes arreu, per així volen implantar el PIN parental, o sigui, que els infants són propietat dels seus pares i, com a tal propietat, han de controlar allò que se’ls ensenya. L’Escola Pública i laica?, què va, adoctrinament, ordre, obediència i -si cal repressió-, així ho devien rebre ells i així s’ha de perpetuar.

Evidentment, comparteixo amb tota la comunitat educativa, que cal educar els infants a pensar i decidir per sí mateixos, per això -a banda de matèries instructives- aprenen a conviure i desenvolupar-se com persones per a esdevenir éssers lliures en una societat basada en la llibertat.Sense garantir els drets de les dones no hi ha progrés, i sense progrés no hi ha llibertat per ningú. Les dones hem après a caminar i a reivindicar-nos nosaltres mateixes, per això aquest 8 de març tornarem a sortir al carrer com ho hem fet sempre, i ens hi trobarem les que hi hem sortit sempre i les que hi surten per primera vegada, i també les que ens hem anat trobant al carrer els darrers anys en que el feminisme ja no té aturador. És un crit que sorgeix del fons del silenci i que, en aquest món globalitzat, ja es fa sentir arreu.

maribelanoia@gmail.com

INTERVENIR, DEBATRE, PARTICIPAR...

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Érem a la Sala d’Actes de la Biblioteca Central, s’hi presentava el llibre de l’escriptora catalana Najat El Hachmi “Sempre han parlat per nosaltres”. La sala oferia un aspecte que feia goig, gairebé plena i de públic molt divers, cosa que suposa un pas en la necessària participació també del que en diem la nova ciutadania, sobretot la que procedeix d’unes formes culturals molt diferents de les de la societat d’acollida.

Al llibre, la Najat fa un assaig de com ella ha viscut el masclisme i, amb lucidesa i valentia, hi exposa la seva opinió sobre el que suposa ser feminista avui i sobre les diferents maneres d’entendre la condició de la dona, alhora que ens alerta dels perills de supeditar el feminisme a altres causes, polítiques, culturals o religioses.

Ho va fer a partir de la seva experiència vital pel fet de pertànyer a una família musulmana del Marroc on hi va viure fins als vuit anys en que va venir a Catalunya, i ho justificava explicant com el fet de viure sota una societat musulmana fa impossible la causa del feminisme. I té raó, perquè ho contempla des de la realitat de que la pràctica de l’islam no està separada de la política, i això porta a aquesta conclusió.

Va ser contundent en assenyalar l’Islam com el causant d’aquest masclisme incompatible amb la causa del feminisme. La seva raó tindria per fer aquesta afirmació tan dura, però aquesta contundència va grinyolar en una sala on hi havia també dones musulmanes que, mentalitzades d’una necessària integració a la societat que vivim, potser assistien per primera vegada a un acte públic.

A partir d’una intervenció feta des del públic que, defensant-se, contestava tan contundent afirmació, es va generar un debat des de la religió que també va ser replicat per altes noies joves presents a la sala. La societat la conformem persones de diferent procedència cultural i/o professió religiosa, i cal fer servir una terminologia que no sigui ofensiva pels sentiments de les persones que s’inicien en la convivència i la participació en el diàleg social, un diàleg imprescindible i necessari.

Vull saludar, en primer lloc, aquestes dones que potser s’estrenaven en manifestar la seva opinió públicament, felicitar-les a que hagin donat el pas de participar i prendre la paraula, doncs això és el que des de fa molt de temps que ho demanem, encara que es posin damunt la taula posicionaments enfrontats.

Per exemple, la Najat ja ens va explicar com la seva mare i àvies practicaven un islam vinculat sobretot als valors de la vida, de com educar la família en l’abnegació al treball, la honestedat, el ser bones persones i -també- ser bons musulmans, està clar. És que per a moltes dones, l’islam és això, uns valors per la vida que mantenen a través dels seus resos quotidians. Podríem recordar també les nostres mares i àvies, algunes eren molt devotes i altres menys practicants, però totes ens han transmès també uns valors que potser provenien de la seva fe religiosa, però ens han estat i ens són prou útils.

Per altra banda, si separem el que és l’Islam oficial -amb majúscules- del que és l’islam de la gent -amb minúscules- trobarem que hi ha molta diferència. Mentre que en nom de l’Islam oficial ens arriba un discurs que no ens connecta, des de la pràctica de vida quotidiana de les persones musulmanes la coincidència és més que paral·lela de la que viuen aquí moltes famílies que potser ni van a missa. Només aprofundint una mica en el missatge que hi ha darrera cadascuna de les intervencions, hi anirem descobrint valors de vida que ens poden ser totalment compatibles.

Quantes vegades no ens hem horroritzat d’alguns comportaments o declaracions de representants de l’Església Catòlica oficial?. Sobretot pel que fa a les ancestral reivindicacions de les dones i el feminisme. No us dones ganes de vomitar quan un bisbe diu, per exemple, que si una dona ha avortat el seu marit té permís per abusar del cos a pleret, que si es té relació amb els infants no és el mateix pecat que amb una dona, i altres bajanades?.. Això és simplement masclisme, ho digui qui ho digui i vingui d’on vingui.

És cert que les estructures religioses són misògines, potser perquè moltes d’elles es van generar en un moment on allò públic només era cosa d’homes, però sempre hi ha hagut una realitat -des del món privat i regentat bàsicament per dones- que s’ha practicat d’una altra manera, i potser aquesta és la que preval i ha de prevaldre.

El masclisme impregna totes les institucions i estructures de la societat, fins i tot a les pròpies dones ens costa de trencar esquemes i costums masclistes perquè hem crescut en aquest entorn. Tan sols a partir de nosaltres mateixes, de la nostra pròpia experiència vital, hem pogut bastir el nostre propi pensament i aquells valors que ens són propis, i això travessa totes les cultures i formes socials, siguin religioses o no.

La autoritat acostuma a ser vertical: obeir, callar sotmetre’s... La horitzontalitat contempla el respecte a l’altre i la complicitat, fins i tot amb dret a equivocar-nos, però -sobretot- amb el dret a ser acompanyades en el procés de rectificació i evolució, encara que ens costi, perquè, com totes les dones, pel fet d’ haver crescut en societats patriarcals ens costa desempallegar-nos d’hàbits i costums heretats.

Benvingudes totes a compartir pensaments i experiències, porteu o no porteu mocador. Que ningú parli mai més per vosaltres tampoc. A qui li importa com us vulgueu vestir?.

maribelanoia@gmail.com

NORMALITZAR LA INCLUSIÓ A LA VIDA QUOTIDIANA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

La diversitat cultural de la societat que tenim és un fet. Potser, en un primer moment, vivíem aïllats els uns dels altres i cadascú podia mantenir les seves costums i tradicions a casa seva, amb els seus. Arriba un moment -però-  en què -per sort- la barreja és inevitable. Al veïnat primer, i a l’escola després, els infants comparteixen l’aprenentatge lectiu però -sobretot- l’aprenentatge de la vida, perquè per damunt de tot, a les escoles s’educa per la vida, o no?.

Aprendre de memòria i obeir

Eren uns temps que creiem passats quan se’ns impartien lliçons per aprendre de memòria i tot s’havia de fer obeint la autoritat del mestre o de la pròpia escola. També i -amb major o menor grau dependent de la família on havies nascut- hi havia alhora una imposició religiosa. Sovint eren dos mons diferents, començant per la llengua. A casa es parlava català i a l’escola ens ensenyaven en castellà. El mateix que passa ara moltes famílies de casa nostra, una llengua a casa i una altra a l’ escola.

El català llengua vehicular

La immersió lingüística a Catalunya ha estat una extraordinària eina per vehicular una mateixa educació a tots els alumnes per igual, i els que encara anomenem nouvinguts malgrat fins i tot hagin nascut aquí, parlen un català que -d’entrada- els és molt útil a casa quan han de llegir papers de la administració o parlar amb el metge o metgessa de capçalera, per exemple.

Particularitats quotidianes

Però aquesta barreja natural no s’ha donat igual en el funcionament més oficial de la societat. Així, per exemple, ens ha costat adonar-nos que als menjadors escolars o -recentment també a l’Hospital- cal adaptar alguns menús que han de ser particulars per tal de respectar les diferents opcions alimentàries que hi ha a a realitat, tan se val si obeeixen a raons de salut (diabètics, celíacs...), de forma de vida (vegetariana o vegana, per exemple...) o també religioses (halal)... No pot ser que, pel fet d’existir aquestes particularitats, no es puguin tenir en compte a l’hora dels menús i suposin una o discriminació de tracte en un mateix centre. Incorporar-ho és educar també en la diversitat.

Expulsada per no voler treure’s el mocador

Ara ens hem trobat que una noia, estudiant d’infermeria a la Universitat de Lleida, ha denunciat que ha estat expulsada d’un centre sociosanitari privat d’Igualada per negar-se a treure’s el mocador islàmic que porta habitualment i li van dir que, segons les normes del centre, se’l havia de treure com havien fet altres noies musulmanes que ja hi treballaven. Es veu que tenien parlat amb la Universitat de Lleida que -a les noies en pràctiques- no les tractarien com a alumnes sinó com a treballadores i que, per tant, havien d’acollir-se a la normativa interna del centre que prohibia portar el vel islàmic o pintar-se les ungles, entre altres particularitats.

Normes desfasades

Hi ha normes antigues, contradictòries i caduques, perquè -per exemple- les mateixes normes d’obligat compliment per als/les alumnes en pràctiques  d’infermeria de la Universitat de Lleida ja parlen, entre d’altres aspectes,  “que el cabell es portarà recollit”...

Preceptiu per uns, prohibit per altres

No ens ha de sorprendre perquè es tracta -sobretot- d’una mesura per raons d’higiene. Bé és preceptiu en els cuiners/es i personal de cuina, llavors, perquè la prohibició de portar el mocador islàmic?.

Una situació denunciable

La Hajar va decidir armar-se de valor i denunciar la situació perquè no volia que la patís ningú més. I així va ser, altres dones musulmanes van decidir apoderar-se i compartir la seva situació i experiència de discriminació per raons religioses.

Drets reconeguts

La pròpia Universitat de Lleida ha manifestat públicament el seu suport a l’alumna donat que, efectivament, l’ús d’aquesta peça de vestir forma part dels seus drets i que, en tot cas, els requeriments exigibles per la roba de treball no havien de contradir-lo, i cenyir-se a fer-la compatible amb les tasques encomanades manifestant, com no pot ser d’altra manera, que aquest ens públic defensa la diversitat i les creences de cadascú, i vetlla pel respecte als drets i llibertats fonamentals. Finalment, el centre privat d’Igualada ha reconegut que ha d’adaptar les seves normes internes a aquests requisits i ha anunciat que hi farà els canvis necessaris.
Una correcció justa

Amb la seva actitud valenta, la Hajar ha ajudat a corregir una situació d’injustícia flagrant per ella, per les treballadores musulmanes del centre que s’havien vist obligades a treure’s el mocador islàmic i, de retruc, a que es prenguin les mesures que calguin, a tots els nivells dels serveis públics de la ciutat, i la mateixa societat.

Trenquem barreres
A mesura que convivim amb les persones que tenim més a prop, que ens anem barrejant, o millor dit, combinant per compartir les diferents costums, trencarem barreres artificials i naturalitzarem una convivència que sols els estereotips, els prejudicis i el discurs de l’odi pretenen mantenir. Prou que n’estem amenaçats, trenquem barreres, no cal que els alimentem...
maribelanoia@gmail.com

EL FALS DISCURS RACISTA D'UNA FESTA QUE VE D'ORIENT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

No és veritat, l’origen de la Festa de Reis i la tradició de representar els seus personatges amb la cara pintada de negre no té res a veure, tal i com s’està donant el debat, amb una interpretació racista de la festa.

El blackface

El Blackface és una performance cultural de les poblacions blanques occidentals d’alguns països europeus amb passat esclavista, o també en alguns països d’Amèrica amb passat colonial. I aquesta forma de caricaturitzar-se, sí que és insultant per les persones que són o han estat víctimes de polítiques racistes i, en aquest sentit, absolutament abominables i menyspreables.

Un origen oriental

La nostra Festa de Reis ve d’Orient i no té un origen de passat colonial, sinó de tradició popular persa. Va ser el cristianisme qui es va apropiar de les tradicions orientals com ho ha fet també de les occidentals (sobretot les paganes) en una història que ve de lluny. Ens ho explica l’amiga i periodista persa Nazanin Armanian, que ara viu a Madrid però que ha viscut molt de temps a Barcelona, i també ha estat a Igualada. Ella ha estudiat molt sobre les festes ancestrals del seu país i dona una interpretació força versemblant de l’origen de les nostres festes nadalenques, en particular, la màgica festa de Reis.

Festes comuns en moltes cultures

La tradició de fer regals també als infants ve de lluny i gairebé totes les cultures la tenen: “Des de fa uns tres mil anys, els iranians i els habitants dels dominis de l’imperi persa -a l’Àsia Central- il·luminen el cel amb un mar de torxes i espelmes, ajudant la deïtat solar Mitra a fer fugir Ahriman, el Senyor de la Foscor. Donaran les gràcies a la natura per augmentar, un cop més, els moments de la presència de llum al cel i la calor a la terra, enderrocant l’Amo de les Tenebres i el fred. Aquesta festa és d’origen agrícola --en arameu siríac—i s’anomena Yalda (naixement). En la celebració del renaixement de la naturalesa, el Nourzu, no hi pot faltar Hayi Firuz “Don Victor”. Aquest personatge del folklore iranià apareix als carrers amb la cara enfosquida amb carbó molt, vestit amb robes brillants i un barret de feltre i que, tocant la pandereta, balla i canta anunciant l’arribada de la primavera. Per a alguns investigadors, el personatge representa la foscor i la tristesa de l’ hivern que se’n va i que és substituït per un altre anomenat Amu Nourzu, un home de pèl i barba blanques que porta regals als nens i nenes. Potser el Pare Noel és la figura hereva d’Amu Nourzu, o el nostre Patge Faruk hereu d’Hayi Firuz. No obstant, des de fa uns anys i per evitar interpretacions racistes, “Don Victor” només es pinta mitja cara de negre.

Don Víctor

Els Mogs eren sacerdots

Nazanin Armanian continua posant llum a uns fets històrics: “amb la aparició del cristianisme, els sacerdots de la poderosa fe mitraica varen adoptar bona part dels seus conceptes i litúrgies. Eren tres els Mogs d’Orient, que havien partit des de Mogan (una mena de Santa Seu al nord d’Iran que encara preserva aquesta denominació) per assegurar el reconeixement de la naturalesa divina de l’infant Jesús (els “Mog”, que era el nom dels sacerdots mitraistes d’aquell temps amb suposats poders sobrenaturals màgics) i procedien de Pèrsia, de Grècia i d’Egipte. Els seus noms eren: Manucher, Garshasp i Bastavarai, tres sobirans mítics medo-perses (monarques mitològics de la prehistòria d’Iran)”.

Noms coincidents

Una simple associació idiomàtica els relacionaria als nostres Melcior, Gaspar i Baltasar i, una altra consideració, una simple associació -en aquest cas cultural- explicaria l'omissió de les dones en la posada en escena o representació iconogràfica de la nostra cavalcada (els clergues de totes les jerarquies eclesiàstiques sempre han estat exclusivament masculins i han exclòs les dones...).

Però l'origen de la actual Festa de Reis com la d’Igualada es dona en un context històric on es parlava de que l’home el formaven tres races: la blanca, la groga i la negre; quan avui no és correcte ni la paraula “home”, perquè no inclou tota la humanitat, ni el concepte de raça humana, perquè la condició humana és diversa també en aspectes físics. Potser seria més correcte que els seus personatges tinguessin tenir l’aparença de la cultura persa, de la grega o de l’egípcia, però no pas racialitzats a partir del color de pigmentació de la pròpia pell..

Tradició i festes populars

La qüestió és que totes les festes tenen un origen divers, en interpretacions de cultura i religió, però que --pel fet de pertànyer a la cultura popular-- no han de suposar cap exclusió per a ningú, sigui quina sigui la seva cultura d’origen i/o la seva professió religiosa o no. Al contrari, una de les claus de que les tradicions es mantinguin en el decurs del temps és la seva capacitat d’adaptar-se a cada moment, mantenint allò que és essencial per tal que continuï essent popular, mentre que forçar la seva continuïtat des d’una actitud integrista, la pot posar en perill.

La diversitat com a valor democràtic

La reivindicació actual potser respon més a un legítim anhel de la nova ciutadania d’avui, absolutament legítima i justa, de participar plenament de tot allò que viu a la seva ciutat, també pel que fa a les festes. Però això no vol pas dir que haguem de repetir esquemes racialitzadors, sinó aprofundir molt més en el concepte democràtic que ha de tenir tota organització social, també -i sobretot- les festes populars, per tal que no es doni cap exclusió.. Si està basada en la tradició a l'origen i contempla la plena participació de la població d’avui, diversa de fet, la pigmentació a la pell que tinguessin els personatges que han de representar la seva iconografia seria totalment secundari...

maribelanoia@gmail.com