CIUTADANA DEMPEUS MARIBEL NOGUÉ i FELIP
Aquest dilluns 20 de juny, Dia
Mundial de les persones refugiades, ens férem presents al carrer per fer sentir
la nostra veu i denunciar les vulneracions dels drets humans comeses pels
governs i els seus còmplices que tanquen les portes a dones, homes i a infants
que necessiten protecció. Ja aquest diumenge els carrers de Barcelona s’havien
omplert de gent per alçar el crit de milers i milers de persones que, davant
tanta barbàrie, exigeixen als governs d’aquesta Europa -altre temps terra
d’asil, de solidaritat i drets humans- que obrin les seves fronteres d’una
vegada, tot palesant la voluntat –com a poble- d’acollir aquestes persones
refugiades. Són persones que fugen del terror de la guerra i aquí no troben
sinó més terror, ja que se’ls nega el seu dret a lliure circulació i a les vies
legals existents, se’ls obliga a quedar exposats al negoci impune del tràfic de
persones, amb fronteres militaritzades subcontractades a règims opressors i a
arriscar la seva vida constantment.
Concentració, de nou a Cal Font
A
Igualada, una vegada més i a través del col·lectiu Unitat contra el Feixisme i
el Racisme, ens varem convocar de nou a l’espai escultòric Nos(altres) de la
Plaça de Cal Font. Sensibilitzats per les informacions que ens arriben, no
únicament a través dels mitjans de comunicació sinó també a través de les
xarxes socials, poc a poc anaven arribant gent de la ciutadania real, la de
tota la vida i la que n’ anomenem nouvinguda malgrat portar ja molts anys entre
nosaltres.
Un mural per expressar sentiments
El
poema de Joana Raspall que aquests dies ha cobrat tota la seva força i vigència,
presidia el gran mural que serviria per poder expressar aquells sentiments que,
simplement compartint la lectura d’un manifest, es poden quedar dintre cadascú.
Paraules que suraven sobre el blau
Talment
com si fossin les aigües blaves d’aquest mar que, segons la plataforma STOP
MARE MORTUM s’ha cobrat la vida d’unes 35.000, hi suraven les paraules: “si
haguessis nascut en una altra terra podries ser blanc, podries ser negre...un
altre país fóra casa teva i diries “sí” en una altra llengua”... Enmig de les paraules hi començaven a
aparèixer contorns de mans dibuixats en
guix, de més grans, de més petites, dibuixos i frases “la vida és dura” o “hem
d’estimar tothom”, algunes també en àrab, la llengua maternes de molta gent
present que compartíem –no obstant- un mateix sentiment.
Dibuixos i frases
“T’hauries
criat d’una alta manera: més bona, potser; potser més dolenta; tindries més
sort o potser més pega; tindries amics i jocs d’una altra mena; duries vestits
de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut per
la selva”. I el mural anava recollint més dibuixos i frases: “podries llegir
contes i poemes, o no tenir llibres ni saber de lletra; podries menjar coses
llamineres o només crostons secs de pa negre”.
Un empoderament ben saludable
És
així com va ser possible compartir la lectura del manifest entre un grapat de
persones voluntàries, les unes de les que porten de sempre el seu compromís a
la motxilla, d’altres tal volta era la primera vegada que tenien ocasió de
participar en un acte semblant, segurament estrenant-se en un català que han
après en uns cursets que van assistir per la seva voluntat d’integració. Hi han
participat orgulloses de poder exterioritzar la seva indignació i compromís i
compartir-lo amb la resta de la ciutadania, satisfetes unes i altres d’haver
assolit un empoderament justament en aquest espai tant emblemàtic.
Podria ser la teva
El
poema de Joana Raspall que porta per títol “Podries”, reflexiona: “per tot això
pensa que importa tenir les mans ben obertes i ajudar qui ve fugint de la
guerra, fugint del dolor i de la pobresa”. I conclou: “si tu fossis nat a la
seva terra, la tristesa d’ ell podria ser teva”.
