DIFERENTS FORMES PER UNA CONFLUÈNCIA

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

És any d’eleccions diverses i el panorama de la política electoral, candidatures, acords, desacords i possibles aliances, és el que marca la activitat política de caire més domèstic, i quan dic domèstic incloc les municipals, les autonòmiques i també les legislatives a nivell estatal, perquè la alta política, la que marca la nostra quotidianitat de debò, es decideix ben lluny de nosaltres. 

Unes eleccions diferents

Aquestes seran, en tots aquests àmbits, unes eleccions diferents, bàsicament perquè la generació que es va mobilitzar el 15-M del 2011 empeny amb força, té ganes de canviar les coses i es malfia de la política que s’ha dut a terme després de més de trenta anys de democràcia. Molts d’aquesta generació jove no varen patir la negació de llibertat i de drets de la dictadura franquista i, tot el que es fa, els pot semblar poc o insuficient. És absolutament legítim, doncs els qui lluitarem sota el franquisme per albirar les llibertats i la democràcia tampoc estem satisfets de com se’ns han anat segrestant aquests drets i llibertats arrencades a base de lluita i esforços que venen de lluny.

Els moviments socials i la democràcia

Amb aquests precedents el debat es produeix a diferents nivells. En primer lloc es debat la pervivència dels moviments socials independentment de qui governi a les institucions, però en segon lloc, les mateixes persones que participen d’aquests moviments tenen ganes de posar-se a l’altra cantó i maldar per fer realitat les seves aspiracions. Es busquen noves formes d’associar-se considerant caduques les formes de llistes avalades per partits polítics i d’acord amb la constitució, una constitució que se’ns presenta com a intocable pel que fa a la forma de Monarquia que té l’estat i a l’amenaça d’intervenció de l’exèrcit si es vol sortir del marc de les autonomies, però que des de les formacions polítiques que defensen l’alternança en el bipartidisme no varen dubtar ni un moment en modificar –en ple mes d’agost- per garantir el pagament del deute al gran capital.

La promoció d’una alternativa “controlada”

Conscient del desgast del govern del PP, com curant-se en salut per si es donava aquest bipartidisme, el recentment traspassat Sr. José Manuel Lara, conegut empresari editorial, va decidir potenciar dues cadenes de televisió diferents alhora. A aquestes alçades ningú pot negar la plataforma mediàtica que Pablo Iglesias ha tingut a les tertúlies televisives. La àrdua tasca d’oposició que estan duen a terme els Diputats al Congrés de Izquierda Unida resta invisibilitzada, minimitzant així els efectes que podria tenir el potencial creixement d’una força d’esquerres que ve de lluny, que és crítica amb les polítiques econòmiques dels darrers governs, i que podia ser una amenaça incontrolada.

Joves que malfien de qui els han precedit

És propi de la situació jove que, en adquirir un cert grau de maduresa, es vulgui deixar enrere el que han trobat, com malfiant-se’n, i voler-ho canviar per sí mateixos. I això és el que passa. Molts joves universitaris, que han assolit una consciència política teòrica, des de la ciència i la no experiència, es veuen ara amb cor de dur a terme allò que han estudiat. Alguns han participat en moviments socials, però molts altres s’estrenen ara.

Un garbuix de propòsits d’esquerra fraccionats

Hi ha una diferència de com s’organitza el que és la dreta amb com la gent vol associar-se des de l’esquerra, tot i que aquests termes avui estan una mica desdibuixats (la prioritat de la sobirania nacional ha predominat per damunt d’altres temes de caire social més propis de l’esquerra). La dreta va tota a una, els interessos econòmics són molt clars i és fàcil assolir compensacions econòmiques per ser-ne seguidors (càrrecs, compensacions, etc...). Però a la motxilla de la gent que es reclama de l’esquerra sols hi ha que voluntat de treballar pel bé comú des de la honestedat, amb ideologies i/o idees que ens mouen.

Personalismes  inevitables

Així tenim que la gent que es reclama de l’esquerra, per naturalesa té alguna cosa a dir -i per tant- el seu dret a participar, per tant les formes organitzatives són clau per cohesionar un col·lectiu que és susceptible a ser manat. Voler sotmetre-ho tot a la assemblea respon a això. És ideal, però a efectes pràctics s’acostuma a imposar qui té un caràcter més fort o és més intransigent, dificultant l’eficàcia del treball que han de dur a terme. Cal detectar a temps els aprofitats per no podrir tot un cistell...

Entre l’assemblea i/o la organització

Apostant per aquesta forma més participativa sempre he optat per estar organitzada a nivell col·lectiu. El que no he fet mai és traslladar directives alienes per damunt de la voluntat de tots i totes les participants, sinó maldar per facilitar l’èxit de les propostes del treball de grup.

Des del centralisme encara

Ens  omplim la boca d’autonomia però la pauta es marca a nivell dels partits ubicats a una capital que no renuncia al seu centralisme. Les expectatives de canvi generen estranyes aliances entre els qui –des de l’alternança bipartidista- blinden aquells acords que poden posar en perill el seu model d’estat. Es parla de la nova i la vella política i ningú dubta ja de presentar-se a les institucions, però l’esquerra es  presenta més fraccionada que mai.

Les dificultats d’articular la diversitat

Tothom parla d’anar a la una, però ningú vol que se’l confongui amb el del costat. Per fer front al Goliat que tenim davant hem de fer servir l’enginy del David i plantar cara amb força que tenim des de baix. Ara no és hora de treure pit per mesurar les forces d’un i altre, com diuen alguns, ara és l’hora de posar en pràctica allò que és essencial per la gent que es reclama de l’esquerra: la capacitat de conviure en la diferència, considerar que la diversitat és la nostra carta de naturalesa i que el repte passa per posar per davant allò que ens uneix tot respectant la singularitat de cadascú. Diversitat d’homes i dones, de joves i grans, d’estudiants i treballadors, de nascuts a casa i vinguts a casa d’altres indrets...

Uns exemples culinaris

Sovint poso exemples culinaris per il·lustrar aquesta proposta: no és el mateix que posem tota mena de verdures en una olla i en fem un puré (que perden el seu gust particular) que si fem una amanida on hi podrem barrejar tota mena d’ingredients. Cadascun preservarà un sabor singular que, en combinació als altres ingredients, li donen al plat aquella riquesa i varietat que ens alimenta. I a l’hora d’amanir-ho no ens preocupem, podrem posar l’oli i el vinagre en un sol setrill, aquests elements no es barrejaran pas i mantindran la funció d’amanir cada gust com hom desitja. No heu menjat amanides amb ingredients exòtics provinents d’altres indrets del món?. Jo sí, i m’agradarà poder-ne descobrir de nous. Aquest és el meu desig.

maribelanoia@gmail.com

Prou complicitat per dur-nos a una altra guerra

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Després de la gran mobilització de dissabte passat a Madrid, com despertant d’una llarga letargia, el PSOE es reclamava com “l’ esquerra seriosa d’ aquest país”. Molts dels seus votants pensaven que – per fi i en sintonia amb la gran demanda que hi ha al carrer- aquest era un indici que permetria conciliar els partits polítics de caire tradicional amb la ciutadania i allò que li preocupa cada dia. No obstant, talment com si fos un miratge, aquesta sensació s’ esvairia en un no res perquè -tan sols en unes hores- va rebrotar aquell sentit d’ estat que prima als qui es consideren alternativa de govern encara que sigui trepitjant drets fonamentals, per damunt dels principis que inspiren la mateixa esquerra.

Més lleis regressives

El PP acabava d’aprovar noves lleis que suposen més retrocés encara en relació als drets i llibertats que un dia assolirem no sense lluites i sacrificis: Wert vol reduir la durada de les carreres universitàries perquè –així- s’hauran de completar en màsters que sols podran pagar uns quants i –a més- suposaran més negoci per les empreses que s’hi dediquen; i per altra banda –sota l’excusa del terrorisme yihadista- validaran la decisió del govern del PP d’introduir la figura de cadena perpètua que ens pensàvem era incompatible amb la constitució (tant que esgrimeixen la constitució com a fortí d’ on no se’n pot sortir ni un borrall...).

El terrorisme, la gran excusa

L’excusa és l’amenaça terrorista que patim el món occidental, i cal preguntar-se si aquesta és una mesura eficaç i necessària. En un article publicat a El País per la periodista Rosa Maria Artal, es pregunta en quina mesura és diferent l’Estat Islàmic del que sempre ha estat i ha volgut fer Al Qaeda, perquè la nostra és una societat que va resistir l’ impacte dramàtic d’ una matança com la del 11M sense adulterar el sistema de llibertats ni propiciar la venjança com a bastard substitut de la justícia. Entre els molts sectors de la nostra societat que han criticat aquest pacte hi tenim els Jutges i fiscals progressistes, que consideren que no és encertat recolzar –ni que sigui indirectament- que es revisi la presó permanent, donat que suposa una “renúncia” als principis de l’ ordenament jurídic.

La situació a l’ Orient mitjà, sempre al darrere

Sempre que busco informació de fons d’ aquest tema cerco les llums de la meva amiga Nazanin Amirian i en trobo moltes: després de l’ atac terrorista a la revista Charly Hebdo la CNN emet un vídeo en el que un home –malgrat portar penjada una bandera de l’ Estat Islàmic- en reivindica l’ autoria en nom d’ Al Qaeda de la Península Aràbiga; més tard, un grup fonamentalista Iemení venç, amb les seves dagues i rifles a un exèrcit entrenat i equipat pels EUA i Aràbia Saudí durant tres dècades, assoleix rodejar el palau presidencial; es produeixen una sèrie d’ enfrontaments entre les forces rebels i les d’ EUiA. Es dóna a conèixer la mort del rei Abdullah d’ Aràbia (no es sap quan va morir) dimiteix el president Hadi i el seu govern. Comença la guerra entre les tribus sunnita i la milícia chiita. Els EUA envien dos bucs militars a les costes del Iemen. Ocupar el Iemen seria un altre cop dels sectors més bel·licistes dels EUA: la de llençar drons en lloc d’ enviar tropes. La Península Aràbiga, conclou Nazanín, talment com la resta d’Orient Mitjà, va a la deriva. A l’horitzó, davant l’estupor i9 la impotència de la seva gent, sols s’ albiren més guerres infernals.

El negoci de la guerra, primer és el primer

Aquesta situació em quadra amb el panorama internacional que tenim, el de confrontació mundial per interessos bèl·lics inconfessables: el control dels recursos energètics i l’ interès permanent de nodrir la indústria armamentista promovent la guerra arreu. Perquè encara avui, mentre es retallen salaris, pensions i drets socials, es destinen cada dia 45,27 milions d’euros per mantenir l’ estructura militar, uns diners que alleujarien enormement la situació de crisi i pobresa de la nostra societat, uns diners que servirien per fer possible un futur millor no només per a la població del nostre país, sinó també per a la d’ aquells països on la immigració és l’ únic recurs que queda a la població.

Ahir, avui i sempre: NO A LA GUERRA

Potser per això no volem acceptar la llei mordassa que restringeix el dret a manifestació, potser per això volen tornar a la revisió de la presó permanent, potser volen evitar que tornem a sortir al carrer per alçar el nostre crit contra la guerra... Però jo ja tinc a punt les cassoles: cap excusa per la confrontació entre iguals: NO A LA GUERRA.

maribelanoia@gmail.com

TOLERÀNCIA ZERO CONTRA LA INTOLERÀNCIA

MARIBEL NOGUE i FELIP

L’ atac a la seu de Charlie Hebdo a París i els posteriors incidents violents són terribles i totalment injustificables, diu la declaració de Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a Catalunya. Tristament formen part d’una sèrie de tràgics esdeveniments (tant a Occident i a l’Orient Mitjà com a arreu del món) que –al llarg dels darreres anys- s’han cobrat centenars de milers de vides. Costarà resoldre tota aquesta dinàmica d’odi i matances – afirmen- però bé hem de ser capaços de fer-hi front.

El perill de la islamofòbia

En aquest sentit fa temps venim advertint del greu risc que representa la islamofòbia que s’està desencadenant al nostre entorn i que pot posar en perill la normal convivència que hem de tenir amb els qui són avui els nostres veïns al barri o a les ciutats degut a aquest món globalitzat.

La unitat del poble no és la unitat dels governants

Després de l’atac a París, vaig saludar molt positivament la mobilització popular que es va donar a la França ferida (que no és el mateix que la concentració de representants del poder artífexs de la situació social que provoca les desigualtats i el ressentiment de les víctimes front el poder), així com els comunicats que varen començar a emetre diverses comunitats musulmanes d’arreu, com també el posicionament de la mesquita d’Igualada que ha volgut mostrar el seu rebuig a aquest atac defensant l’Islam com una creença que vetlla per la convivència pacífica entre les persones i que en cap cas promou la violència, doncs –afirmen- en el veritable Islam no existeix la violència ni el terrorisme.

La comunitat musulmana es manifesta i desmarca públicament

Per altra banda, la Comunitat musulmana de València es va afanyar a dir que res justifica aquest atac, que és quelcom mesquí i repugnant i que no es poden emparar a cap religió o creença per ser comesos aquests actes. Són fets incompatibles amb la naturalesa pacífica de l’Islam i amb les seves aspiracions de bondat i justícia per tothom, i demanen al conjunt de la societat que no es deixi confondre pels actes d’uns criminals i que -amb ells- s’assenyali tot el col·lectiu de musulmans i musulmanes que no hi tenen res a veure. Són temps difícils per tothom, musulmans o no, i si pel col·lectiu musulmà de qualsevol societat on és minoria ja resulta dur combatre a diari els prejudicis i la creixent islamofòbia, cal afegir-hi ara l’immens dolor de la pèrdua d’unes vides humanes d’una manera tan absurda i demencial.

La hipocresia de la llibertat d’expressió

A tot això cal afegir-hi,  com ens recorda la periodista i amiga Nazanin Amirian, que la gran hipocresia del món occidental que s’esquinça les vestidures defensant la “Llibertat d’Expressió” varen callar, per exemple, quan el cámara José Couso va ser mort per soldats dels EUA a la guerra de l’Irak, o quan varen ser bombardejades les estacions de la TV pública de Bagdad, Belgrad i Tripoli. Molta “llibertat d’expressió” però s’encobreixen notícies, per exemple, sobre les decapitacions i cops de fuet a l’Aràbia Saudí, diu, (però com que són els seus socis per sostenir el poder econòmic...).

Les llums de la Nazanin

Darrere l’atemptat de París sembla que ens vulguin advertir del perill de la islamofòbia, diu la Nazanin; alguns per protegir el sector més vulnerable de la societat con són els immigrants i d’altres. Han trobat en el recolzament a l’Islam (que no s’ha d’identificar amb els immigrants musulmans) com un contrapès. A la “religió”, així com a la “nació”, no els interessen les bretxes entre rics i pobres, entre els gèneres ni entre els grups ètnics-religiosos. És cert que l’odi vers l’Islam és pels fanàtics, com l’antisemitisme ho és per la ultradreta israelí; és com l’aigua beneïda, la seva raó de ser. Però és igualment perillós subratllar la filiació religiosa dels immigrants i tractar-los com a “comunitat musulmana”, perquè separa la població “nacional” de la “intrusa” per raons de la seva fe, i després divideix els propis “intrusos” per raons del seu credo... Aquest fet, diu la Nazanín, tira per terra tot l’esforç de les forces progressistes dels països musulmans per fer que la religió es separi del poder polític.

L’amenaça del feixisme

Com varem veure els anys 30, qui realment amenaça la civilització són els feixistes. Llavors, el principal boc expiatori va ser la gent jueva, ara promouen la islamofòbia sense abandonar l’antisemitisme, la gitano fòbia, el refús de les orientacions sexuals diferents de les seves i tota la resta. Igual que abans amenacen qualsevol persona que no pensi com ells.

Unitat contra el feixisme i el racisme més que mai

Per això, diu el comunicat d’UCFR, els moviments socials i l’esquerra no podem ser neutrals davant la islamofòbia, ni molt menys fomentar-la. L’hem de combatre com qualsevol altra forma de racisme. No hem de permetre que els feixistes i els racistes ens divideixin. Ens recomana, i comparteixo, que ens unim sense importar les diferències de religió, d’origen, de gènere, de color a la pell, d’idioma, d’orientació sexual, etc...

La convivència, l’únic antídot

La convivència és d’un valor incalculable i un patrimoni de les forces progressistes, i no hem de permetre que esquerdin el que és l’autèntica vacuna-antídot per barrar el feixisme que vol tornar a obrir-se pas entre nosaltres. Feixisme mai més. Tolerància zero a la intolerància!!!

UNA IL·LUSIÓ PER A CADA INFANT

Anem a repartir il·lusió, em va dir un acompanyant del seguici del Patge Faruk quan varen venir a veure una família que ens havia permès, des del seu balcó de primer pis, contemplar –de forma privilegiada- la tradicional Cavalcada de Reis d’ Igualada. És que, certament, la paraula il·lusió és una de les claus de la màgia que es produeix cada any la nit del cinc de gener. Fa dies que, petits i grans, han esperat amb ànsia, la màgia tan especial d’ aquesta nit de la il·lusió, una il·lusió que ha precedit tot el calendari de festes que embolcallen el solstici d’ hivern.

Tothom acut a la cita

Després d’uns dies de mobilització, on nombrosos voluntaris i voluntàries s’han lliurat voluntàriament a la organització d’aquest esperat esdeveniment, arriba aquell moment en què la màgia es fa realitat, i des de primera hora de la tarda famílies senceres ja s’han posat en marxa per fer possible una nodrida participació de patges i patgesses que col·laboraran amb SS.MM. amb l’àrdua tasca de repartir tota la munió de joguines -i d’altres regals- que entraran a les llars igualadines.

Tots els preparatius en marxa

Poc abans de l’hora assenyalada, tot l’entorn ja es posa en marxa. Les proves de so, els músics de les diferents bandes que proven els seus instruments, l’estrella, les carrosses, els jeeps -i els camions amb joguines de la zona per on ha de passar la cavalcada- avisen de que tot està a punt i tothom al seu lloc. La mateixa il·lusió de la festa els motiva i fan el miracle de que tot sigui possible i surti impecable.

A l’altra cantó de la pròpia infantesa

Quan ja està gairebé tot a punt arriben, lluint les seves millors gales, el prop del miler de patges i patgesses reflectint aquella brillantor especial als ulls. Per a molts d’ells aquesta és la primera vegada que poden viure la festa de la il·lusió des de l’altra cantó de la pròpia infantesa, i es nota amb el lliurament i la generositat que van atenent el constant reclam de les famílies perquè saludin els més menuts que escolten –embadalits- que els diguin unes paraules, els donin caramels i s’hi puguin fer la corresponent foto per la posteritat.

Camions carregats d’il·lusió

La màgia d’aquesta nit continua, després, a les cases. Els camions replets de joguines i regals es despleguen per tots els racons de la ciutat per tal de fer realitat el somni de la il·lusió. A cada llar s’hi espera l’arribada d’un o més patges i o patgesses amb paquets destinats a tota la família.

Una festa a cada llar, sense exclusió

És llavors quan la festa arriba al seu punt culminant doncs són les llars, veritables protagonistes de la festa, viuen l’emoció de l’esforç que l’ha precedit. I és aquí on ha calgut ser especialment sensible socialment per maldar que cap infant es quedi sense joguina. A aquest efecte, ja fa anys que diverses organitzacions organitzen sengles campanyes solidàries per tal de què la il·lusió arribi a cada infant, sigui quina sigui la condició social o econòmica de la seva família o sigui quina sigui la cultura d’origen que tinguin els seus progenitors.

Una campanya emmetzinada amb odi

Per això m’ha resultat especialment ofensiva la recollida selectiva de joguines que els feixistes de Plataforma x Catalunya (PxC), amb amarga presència a massa Ajuntaments democràtics, han dut a terme. Una campanya emmetzinada d’odi que no té res a veure amb els millors sentiments que, des del fons del cor i des de la bonhomia que portem dintre, en aquesta nit som capaços d’aflorar. Els sentiments més nítids i sincers que suren emoció a cada mirada palesa el fet de que, per damunt del materialisme de les festes i els regals, el que es traspua és el sentiment més genuí de la humanitat, i això és absolutament incompatible amb la discriminació, sobretot entre els infants.

Il·lusions per cada dia i tot l’any

Potser hauríem de maldar perquè la il·lusió i la màgia de cada cinc de gener es pugui perpetuar la resta de l’any i eradicar –així- tot sentiment d’odi entre diferents cultures i bastir una societat més humana i solidària on els valors humans siguin els que presideixen la nostra raó de ser, de viure i de conviure.   

ELS CONTRASTS D'AQUESTES FESTES

Certament, la commemoració d’ aquestes festes no deixa ningú indiferent, sembla ser que els fasts de la llum al carrer i l’ ambient nadalenc ho són per a tothom i no ha de deixar ningú exclòs, o sí?. Ens pot agradar més o menys l’ ambient dels carrers enllumenats per incentivar l’ activitat econòmica del comerç; és clar que també podem passejar pel centre de la ciutat sota els primers freds i trobar-nos amb els amics i coneguts mentre anem de bòlit per trobar aquell regal adient per cadascuna de les persones, família o no, que hi hem de tenir relació aquests dies. Tot plegat, no obstant, amaga més d’un contrasentit.

A les fosques enmig de la lluminària

Qui més qui menys sabem de moltes llars que ja no poden posar la calefacció, potser sols els dies més fred, però moltes altres llars ni tant sols aquests dies. La anomenada pobresa energètica ens arriba a gent que tenim molt a prop. Des de sempre que hem tingut cura de no deixar llums encesos o aixetes obertes, però ara hi haurà molta gent que tindrà dificultats per pagar una factura que cada vegada inclou més conceptes que el propi consum. És el que penso quan veig aquest consum energètic extraordinari amb l’objectiu d’estimular el comerç de proximitat, l’economia de consum, vaja. Penso també en els que han perdut fins i tot la seva llar perquè el banc els ha desnonat per no poder fer front a una hipoteca signada en moments on es donaven tota mena de facilitats i –qui més qui menys- tenia feina i/o ingressos estables.

S’exclouen altres cultures però s’ importen negocis

Els canvis en les tradicions tenen també un altre contrasentit. Per una banda, la nostra societat continua tractant de ciutadans de segona les persones migrades que conviuen entre nosaltres, mentre que importem i fem nostre algunes costums d’ altres països. Està clar: l’ avet, el Papa Noel o Santa Claus no venen pas d’ un sud empobrit per la voracitat del poder capitalista que s’ ha instal·lat també al nord. I la pista de gel és un element absolutament importat únicament en clau de consum, una atracció per qui ho pugui pagar. Qualsevol diria que el cagatió, el pessebre amb el típic caganer, els pastorets o la nostra Festa de Reis no tenen prou entitat o arrelament entre nosaltres... I em pregunto: hem convidat els nostres veïns i veïnes, per exemple, a fer cagar el tió? o bé han de celebrar les seves tradicions entre la seva gent sense compartir-les?. És que nosaltres no som també la seva gent?.

Paral·lelismes

Cada cosa té el seu significat i estic segur que ens entendríem. Per exemple, més enllà del símbol religiós del pessebre, tenim present que Josep i Maria emigraven d’ Egipte i, rebutjats per tothom, varen haver d’infantar en un pessebre? (ara les dones que emigren del sud infanten en pasteres...). Els regals i ofrenes que va rebre el nadó de l’ establia no eren dels mateixos pastors? (la gent senzilla d’ aquell indret...). I els Mags, no eren uns savis que postraren símbols de riquesa material als peus d’ un infant recent nascut en la més extrema pobresa?. És que no som capaços de llegir aquest missatge?.

El valor més genuí de la humanitat

Són valors de senzillesa i bons desitjos que tenim oblidats malgrat -aquests dies- els verbalitzem a dojo en forma de desitjos. Jo em quedo amb el sentit més pur i genuí de la  humanitat, una humanitat despullada de cobdícia i maldat, la que sols traspua bondat i compromís amb la vida que ens ha estat donada per fer prevaler allò que és noble i just; amb una mirada al futur de la societat des de l’ ànima mateixa de cada esser humà, una mirada orientada cap a un horitzó diferent, una utopia on no existeixin les injustícies, on els corruptes siguin expulsats del paradís de la pau i l’ amor perquè no hi tinguin cabuda. Però sobretot on aquells qui malden per confrontar-nos els uns amb els altres per raons d’ origen, de llengua, de cultura, d’ orientació sexual o de religió tinguin que marxar amb la cua entre cames com ho fa el dimoni dels nostres Pastorets.

Per una Festa de Reis inclusiva en la diversitat

Vull veure gent de tots els colors al carrer la tarda-vespre de cada cinc de gener. Vull veure com els patges i patgesses (que es suposa no discriminen ningú per raons de color a la pell) es dirigeixen a tots els infants sense distinció, tant els que ja els esperen d’ altres anys com aquells que potser és la primera vegada que els veuen; que els donin dolços i els diguin paraules amables. Que s’ interessin per si tindran joguines..... Cal que cap infant –sense distinció de cap tipus- es quedi sense la seva joguina.

Desitjos tant nets com el somriure de cada infant

Alhora desitjo, des del més pregon, que cap infant – de qualsevol indret del món- pugui mostrar-nos  el seu natural somriure. I també en aquest entorn de contrasts, desitjo a les persones que sé em són fidels lectors i lectores que gaudeixin d’ aquest dies amb aquella pau a l’ ànima i netedat de cor que caracteritza la pròpia humanitat.

Que tinguem tots plegats un any nou que faci possible els nostres anhels.

MENTRESTANT...

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Números y més números per especular quina serà la millor fórmula per proclamar la DUI que tan anhelen els nombrosos i creixents independentistes d’ aquest país: que sí una llista única de tots els qui defensen posicionaments independentistes, que si cadascú pel seu compte s’assolirien més diputats per convertir unes eleccions en un referèndum encobert, que si és millor anticipar-les o bé esgotar el mandat... Tot són especulacions i polaritzen l’atenció informativa de la política gairebé de forma exclusiva.

Una qüestió de diners que se’n van per les goteres del sistema

Sí, ja sé que és una qüestió de números, també d’uns números que han de quadrar els pressupostos de la Generalitat i que, si poguéssim disposar de la totalitat dels recursos que generem i no haguéssim de dependre dels que passen per Madrid -aquells que diuen arriben però no tornen-, segur que podríem donar solucions a tantes mancances com tenim, perquè de mancances en tenim, segur, com ara la manifesta manca d’inversions en infraestructures que, quan es fan, no es fan bé i amb prou garanties. El discurs de reclamar competències en les infraestructures que tenim al territori sense tenir-ne les competències és fàcil, sobretot per l’estat d’abandonament que ens tenen amb el transport de rodalies, per exemple. Però no tot és el fet de reclamar més diners de fora, que també, sinó que hauríem de mirar també on tenim les fuites per on se’n van els diners a la mesura que ens arriben, i això vol dir qüestionar les polítiques s’apliquen, és a dir, quins programes de govern defensen els qui ens pretenen governar.

D’aqui un any i mig ja no quedaran serveis públics per salvar

Perquè, mentre ens tenen ben entretinguts amb el debat independentista, s’estan desmantellant els serveis públics que hauria de garantir qualsevol estat concebut des de la democràcia. Posarem com a exemple els serveis destinats a la salut de la ciutadania, un sistema que CIU defensa com a un model emblemàtic de Catalunya, exportable a d’altres indrets, i que va començar tan bon punt el Pujolisme va endegar la seva singladura partidista per construir un país a la seva mesura.

El full de ruta privatitzador de CIU

Després de fer fora Ramón Espasa, qui fou Conseller de Sanitat i Assistència Social de la primera Generalitat de Catalunya, amb l’excusa de crear un model propi tot aprofitant molts Hospitals que teníem a Catalunya (procedents molts d’ells de donacions amb finalitats d’atendre els més necessitats i a mans, més o menys indirectament dels propis municipis) CIU va endegar el desmantellament de tot el sistema de salut públic que hi havia per implantar la moda de les concertacions econòmiques a centres que impartien serveis de salut, primer semi públics però mica en mica descaradament privats.

Les glòries de la gestió privada

Ens volien fer creure que la gestió privada era millor que la pública, que era més flexible (sobretot pel que fa a poder acomiadar personal) però sobretot en el tema de compres i gestió econòmica en general (ja es sap, allò públic sempre és molt feixuc, complicat...). És així com es va estendre, a partir de la pròpia Conselleria de Salut, tota una xarxa de gestors que farien possible el que en diuen externalització de serveis, però que no és altra cosa que promoure el benefici econòmic dels adjudicataris de serveis per damunt de l’atenció a la salut de la població.

De la qualitat assistencial a la qualitat dels acabats de construcció

Varen substituir el concepte de qualitat del servei que es donava, per exemple, a l’Hospital de Bellvitge (que es convertia en un punt de referència per afrontar de forma reeixida pels usuaris situacions molt complicades) per edificis luxosos i amb ostentació de maquinària d’última generació, on s’hi accedia per la derivació dels mateixos centres públics que, al mateix temps, s’anaven desassistint de renovació de maquinària o de consolidació de plantilles professionals. Les pòlisses privades d’assistència sanitària eren promogudes per qui es volia assegurar l’atenció sanitària en un futur...

Trames de negoci trenades des del Servei Català de la Salut

Recentment han sortit a la llum noms i cognoms de les diverses trames de negoci trenades entorn la concertació de serveis a partir dels recursos públics de la Conselleria de Salut. De fet, el mateix Conseller Boi Ruiz era el representant de la patronal privada del sector, per tant, el govern dels “millors” havia posat “la guineu a guardar les gallines”... Una de les darreres trames descobertes ha estat la adjudicació del servei de rehabilitació i logopèdia que l’ Hospital del Sagrat Cor ha fet a l’ empresa COBI. Així, amb un sobrecost del 32 %, una empresa que ni tan sols forma part de les que estan reconegudes per llei per tal de ser adjudicatàries de serveis concertats del Servei Català de la Salut, donarà serveis a 250.000 pacients.

Els Consorcis, l’instrument ideal per substituir la gestió pública

La moda dels Consorcis ja ha mostrat el seu veritable rostre: números públics que cada vegada són més opacs, llistes d’espera que sols es poden escapçar si tens una pòlissa privada o en pots pagar el seu cost íntegrament (això està passant a Igualada, aportant a la privada uns recursos públics que ens costen mots d’esforços i un model que ens va suposar moltes lluites i alguna claudicació). De la mà del govern d’Artur Mas s’està imposant la consolidació d’un model de serveis destinats a qui pugui pagar-los, relegant a qui no pugui pagar-los a la exclusió.

Una Marea blanca també a Catalunya

Per fortuna ja se’ls hi ha vist el plomall i a Catalunya desperta una Marea Blanca per impedir que es continuï privatitzant els serveis públics. Dissabte passat a Lleida, i sota la pluja, molta gent procedent de diversos indrets de Catalunya feien pinya amb la població de Lleida per impedir la implantació d’un Consorci Sanitari que, ara ja ho sabem i ningú en dubta, suposa el desmantellament del sistema públic de salut.

Sí, volem i necessitem un canvi, però també hem de canviar la direcció d’algunes coses...

UNA MARXA DE TORXES CONTRA LA VIOLÈNCIA

Una marxa de torxes ha recorregut els carrers més cèntrics d’Igualada per commemorar el 25 de Novembre coma Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Sortíem de l’Ateneu Igualadí, on s’havia dut a terme la Conferència sobre “Mites i realitats sobre l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe en l’àmbit laboral”, l’acte institucional organitzat per la Mancomunitat Internacional de la Conca d’ Òdena (MICOD) per commemorar aquest 25-N. Prop d’un centenar de persones, majoritàriament dones però exclusivament, iniciarem llavors una marxa de torxes darrere una pancarta on s’hi podia llegir: el masclisme mata i les dones diem prou!.

En el decurs del trajecte fins arribar a la Plaça de l’Ajuntament es proferiren crits com ara: “Ni víctimes ni passives: dones combatives”, “NO és NO”, “Cuidar i fregar, també és treballar”, “Jo pareixo, jo decideixo”, “Parir és un dret, no una imposició”, “Avortament lliure i gratuït”, “fora rosaris dels nostres ovaris”, o “Visca, visca, visca, la lluita feminista”.

Per a moltes dones grans i joves, participants a manifestacions semblants a Barcelona, era un orgull poder viure una manifestació feminista pels carrers d’Igualada. La tradicional concentració amb encesa d’espelmes d’altres anys va donar pas al relleu de la torxa generacional, així –diuen les joves- passem del victimisme de les espelmes a l’actitud de plantar cara a la violència amb la força de la flama de les torxes, perquè aquesta era –en tot moment- la actitud que acompanyava la marxa a través del seu recorregut. 

En arribar a la Plaça de l’Ajuntament, com cada any, s’ha llegit –entre diverses participants- el manifest de la Xarxa de Dones Feministes contra la violència amb el títol “Contra la Violència i la indiferència: Subversió i Autodefensa feminista”. S’hi denunciava, entre d’altres causes “la globalització de les violències masclistes contra les dones i les nenes; la falta de voluntat política per donar compliment a la legislació vigent; la manca de dotació dels recursos econòmics i humans necessaris per l’eradicació de la violència masclista i la desigualtat; la violència estructural i simbòlica que acullen i donen força a totes les expressions de violència vers les dones; la constant No credibilitat de la paraula de les dones; la culpabilització de les dones quan desisteixen de seguir els processos judicials i denunciem la victimització que aquests processos generen a les dones que decideixen continuar-los; la reducció de les ordres de protecció per a les dones; la violència provocada i sostinguda per les retallades, amb l’excusa de la crisi; la invisibilització i menysvaloració de les tasques de cura i civilització, realitzades majoritàriament per les dones, enfront la hipocresia d’incloure al PIB de l’estat el producte econòmic de la prostitució, entre d’altres.

Perquè “Seguim i seguirem” denunciant, recordant, expressant, cridant, clamant, avui i sempre, que la violència és responsabilitat de qui l’exerceix, no de qui la pateix; seguim i seguirem validant l’experiència de les dones sobrevivents a la violència; validant la nostra paraula davant la injustícia de la justícia que se’ns ofereix; i seguim i seguirem lliures, insubmises, rebels i amoroses, lluitadores pacífiques, diverses, riques, valentes... Dones a la fi”.

Per part de les dones joves també es va llegir el seu propi manifest, cloent així una reeixida Marxa de Torxes convençudes que TOTES, JUNTES I LLIURES, SEGUIM I SEGUIREM TRAÇANT EL CAMÍ DE LA PAU.