L'AINA VIATJA PELS ESTELS

Hi havia una vegada una nena intel·ligent que dibuixava molt bé. Sempre estava molt callada, com si no hi fos, però encara que el seu pensament volés amunt, sempre estava al cas de tot allò que l’envoltava i no se li escapava res mentre gaudia del seu viatge al país de la imaginació...

La seva mare li havia ensenyat de llegir els estels, les seves constel·lacions, l’univers, coneixements de l’infinit, el més enllà, la veritat, el misteri, els valors de la bondat i el saber estimar i també l’advertia dels perills del mal, de l’egoisme, de la usura i l’avarícia del diner que és el què dissortadament mou el món...

Però només podia veure els estels a l’estiu, perquè durant el curs havia d’anar a dormir ben d’hora. Per això aprofitava per fixar-se en la natura, en les nombroses senyals que la saviesa de la vida hi deixa al seu pas, les propietats de les plantes amb la influència de la lluna plena o la lluna nova, amb el solstici d’estiu o el solstici d’hivern... uns missatges que els qui es creuen més savis no saben ni veure. L’Aina ho guardava com un secret perquè, si ho expliqués ningú se la creuria, doncs el seu era encara un rostre d’infant i ningú li faria cas, per això havia decidit callar.

Un dia li van dir que el seu pare, de petit, tenia molta traça dibuixant... Llavors va tenir una idea: dibuixaré jo també!. I va començar a dibuixar tot allò que veia, per això sempre portava a sobre el seu quadern. Què dibuixes?, li deien... i ella, callada com era, es feia també la vergonyosa...

Un dia va conèixer una amiga de la mare que li va dir: ja sé què dibuixes!... i es va quedar molt parada... “Dibuixes el que veus en el viatge que fas camí dels estels!”... i com ho saps?, es preguntava l’Aina.. camí dels estels hi ha la llum, hi veig clar, hi ha la veritat, però al meu entorn l’expliquen com si fos un misteri i em fan viure entre mentides...

“És que les persones que -com tu- som diferents, no entenem el món que ens envolta, ens parlen de pau però fan la guerra, ens prometen que faran coses bones per la gent però després posen excuses i no les fan... Entre tu i jo, però, sabem distingir entre mentides i enganys perquè tenim màgia, hi ha coses que formen part del món de la fantasia i hi ha persones que sabem viure la veritat com un secret, d’aquesta manera ens deixen tranquil•les i poden anar fent la nostra, sense fer massa soroll, tot passant desapercebudes”.... i l’Aina es va quedar tota pensativa..

El que l’Aina no sap és que un dia jo vaig trobar una d’aquestes amigues de la mare i em va dir: “al país de les bruixes tenen un secret, no criden l’atenció perquè fan molta feina, doncs a banda de la tasca que els hi ha assignat, els toca de fer la dels demés sense que ho notin... De vegades fins i tot han de dissimular que són elles les que han descobert i transmès receptes màgiques que fan funcionar les persones i la vida, perquè sinó no els deixarien fer la seva feina tan imprescindible...”.

Ara l’Aina ja pren el seu quadern de dibuix i la capsa de colors a tot arreu. Ningú no sap perquè però ella sí, li cal aprofitar qualsevol estona que tingués per dibuixar els missatges dels estels. Ara li cal començar pel pessebre, amb un cel ben estrellat sense que es noti que és el mapa de la seva inspiració.

I al firmament, l’estel que més brilla, el que ha guiat la saviesa vers la raó: tot l’or, l’encens i la mirra del món postrats al peu de la vida, no cal fer la guerra ni destruir vides per la usura del poder financer, ni la de l’or negre del petroli ni dels recursos naturals; una sola vida està per damunt de tot això.

No hi faltarà ni el riu, ni les muntanyes ni els pastors que tenen cada vegada més gran el mur que els hi fan per apartar el seu poble dels camps que donen als colons d’Israel, ni el portal de Betlem amb un rètol que hi posarà “Futur Patrimoni de la Humanitat”...

L’Aina havia llegit tot això en la ruta dels estels, i prepararà la festa de casa seva perquè no hi falti res, el seu germà petit farà cagar el tió i ella l’ajudarà a fer la carta al Patge Faruk i a portar-li per cap d’any després de desitjar la pau a tot el món, perquè els Reis siguin generosos per tots aquells infants que, amb la crisi, tant ho necessiten i puguin recollir de la innocència la seva mirada nítida i pura per netejar la brutícia de la corrupció i generar un nou món basat en l’honestedat i el bé comú.

Aquesta havia estat la tasca que se li havia encomanat els estels, tot i que continua essent un secret que no es pot pas llegir en veu alta, no fos cas que s’esvaís l’encanteri, la màgia que envolta tots aquests dies com un miracle, el que es produeix cada any quan arriben les festes de Nadal.

La primera carta de l'Anna

“Benvolgut patge Faruk: És el primer any que t’escric, perquè ja estic aprenent a escriure. Espero que em perdonis si hi ha alguna falta però no he volgut que la meva mare la llegís, i això que tota l’estona m’està preguntant què demanaré als Reis aquest any. El que et demano és un secret entre tu i jo, d’acord?. És que no ho sé; a la tele veig molts anuncis i els pares procuren que no em manqui res, ja ho sé, però també veig  que hi ha països on els infants no tenen res, per no tenir no és que no tinguin joguines, sinó que no tenen ni      escoles, ni sostre, ni tan sols aigua per beure...
A l’escola tinc amics i amigues que vénen d’altres països, com ara del Marroc. De vegades he anat a jugar
a casa de la Fatna. Ella no té gaires joguines perquè té més germans i la seva mare no treballa, però sempre
em conviden a berenar. Tenen uns costums diferents, però són molt generosos i hospitalaris, t’ofereixen el que tenen... El seu pare sí que treballa. Té un contracte per un any i no sap si li renovaran, com el del meu amic Roger, que treballa a la mateixa empresa; sempre han d’estar pendents de si els renoven el contracte. En canvi, la mare de la Susanna es va quedar a l’atur quan van tancar la fàbrica i ara se li acaba. Només li surt feina d’anar a cuidar gent gran, fer-los el menjar i netejar-los la casa. Diu que, quan arriba a casa,
està tan cansada que no té ga-nes de res... i està trista.
He pensat una cosa. A mi m’agradaria poder celebrar el Nadal amb els meus amics i amigues, fer-los feliços. Diré a la mare que me’ls deixi convidar. La convenceré que no li donaré gens de feina, que ho faré tot jo. M’ajudaràs? Primer has de convèncer-la que em digui que sí, que no farem res malbé i ho deixarem tot tal com estava.
Després has de convèncer la mare de la Lídia que ens deixi la seva cuina per fer aquells pastissos que li surten tan bons. Al Miquel, que digui al seu paresi ens pot donar alguns panets del seu forn. Jo parlaré amb la senyora Carme de la xarcuteria, que és molt simpàtica i segur que, si tu li piques l’ullet, em regalarà alguns talls de formatge (de pernil, no, perquè la Fatna i algun altre amic que ha vingut d’Àfrica no en mengen).
Llavors quedarem una tarda a casa. Els hauré convidat un a un parlant també amb els seus pares i fent-los arribar una invitació especial. Ajuda’m a convèncer-los. Els vull preparar una festa màgica... «El sol surt
cada dia, per a tu també. Souels meus amics i amigues, fem del teu i el meu Nadal un de sol per un sol món de pau i amor. No hi pots faltar.»
I, és clar, aquella tarda aniran arribant tots, el Roger, la Fatna, la Susanna i el Miquel; també l’Andrés, que és molt finolis i farà fàstics quan vegi el caganer al pessebre i que fem cagar el tió...
Berenarem, cadascú explicarà allò que més enyora i també allò que li agrada de casa nostra. La Susanna, pensant en la seva mare, potser plorarà, però el Roger es posarà a ferel pallasso i a explicar acudits fins que la faci riure. La Fatna, sempre tan seriosa, no pararà fins que l’Andrés es rigui del caganer i de les caques del tió.La Lídia ens explicarà un conte d’aquells que comencen amb «una vegada hi havia...» i que acaba amb «...conte contat, ja s’ha acabat».
Al final farem una rotllana, donant-nos les mans i mirant l’estel del pessebre que atreu la vinguda dels tres Mags, els savis astròlegs que tot ho sabien. Cadascú formularà en la seva llengua, i en la seva pròpia forma
cultural, el seu desig d’aquest Nadal. No sé quin en formularan ells; tu sí que els hauràs pogut llegir el  pensament i et demano que facis un esforç i facis que SSMM de la il·lusió els ho portin. El meu pare sempre  diu que, de vegades, els Reis han de fer un esforç per portar allò que els demanem. Ho faràs, oi? Jo no et  demano res per a mi; només voldria que no hi hagués ni un sol infant al món a qui manqués menjar o beure,  sostre o escoles, o hospitals perquè els guareixin, però, sobretot, que no hi hagi un sol infant al món que no  sigui feliç. M’agradaria que tinguessin futur ells i els seus, que poguessin viure en pau i llibertat al seu país, i, si  ho volen, anar lliurement a conèixer altres països, no per necessitat, sinó per veure món. Així es trobaran a  tot arreu les portes obertes i no se sentiran rebutjats ni discriminats. A mi no m’agradaria haver d’anar a un altre país i sentir que no em volen. Ho entens, oi?. Moltes gràcies per escoltarme. Prometo estudiar i portarme bé.
Anna.”

L’afecció a llegir em va portar a escriure

Potser un poc de tafaneria, talment com un impuls irrefrenable per conèixer-ho tot, de molt joveneta em vaig afeccionar a llegir el diari. El meu afany de saber era tan gran que no en tenia prou i vaig haver d’endinsar-me en el món dels llibres, tan se val que fossin d’autor o d’autora (molt poquets en aquella època), d’assaig, d’història, tesis que desenvolupaven conceptes, relats d’alguna història viscuda o una novel·la on s’hi barreja tot plegat. Gairebé tot es troba als llibres, però encara hi havia moltes respostes que se’m feien escadusseres de trobar, sobretot perquè no hi veia reflectit tot quan em bullia pel meu cap inquiet.

Malgrat atresorar tanta riquesa, el final d’un llibre és prou trist donat que, encara que hagi rebut l’escalf de les nostres mans unes bones estones, com a molt està predestinat a restar adormit a la prestatgeria sinó és que ha tingut pitjor sort i ha passat directament a format part del moble del menjador com element decoratiu.

Emprendre el viatge del llibre que t’has proposat dur a terme, en moments on el ritme trepidant dels nostres dies permet deixar-se portar pels arguments o protagonistes que el seu autor o autora et mena a través de les seves pàgines, pot esdevenir un plaer. Però també pot esdevenir un plaer situar-te a l’altra cantó, és a dir, posar-te davant l’ordinador i deixar-se anar.

Un dia vaig decidir que, de la mateixa manera que els escriptors deien allò que pensaven amb independència de si hi estaves o no d’acord, bé podia fer-ho jo. I heus aquí com em vaig trobar amb un full en blanc davant la màquina d’escriure, amb un impuls irrefrenable de fer anar les seves tecles que no paraven d’enfilar paraules, frases i paràgrafs, fins desenvolupar aquell pensament que no m’atrevia a manifestar en veu alta i que, un cop escrit, adquiria la mateixa carta de naturalesa que tot allò que llegia dels demés.

Els arguments sortien sols, passats pel sedàs d’un pensament de dona forjat de forma autodidacta a partir d’observar la vida des d’un anàlisi amb perspectiva de gènere. Sovint hi trobo aquelles respostes que de jove em delia de trobar, les que cercava en els llibres i resulta que eren dintre meu. Sense els llibres, però, no hauria pas aconseguit la clau per entrar-hi.

El mercat del llibre ofereix avui, afortunadament, molts llibres d’autora posant-nos al descobert tot un món que ens era amagat. Sovint el llenguatge emprat em connecta molt més, per això he anat adquirint aquella confiança amb mi mateixa suficient com per decidir-me a comunicar allò que penso. No m’ho vull quedar per mi perquè sé que moltes dones s’hi senten identificades. És un pacte a dos, tu escrius i jo et llegeixo i a l’inrevés, jo escric i tu em llegeixes. Compartir ens fa més fortes i ens permet anar obrint-nos pas en aquest món tan poc humà on les dones, malgrat s’imposin sobre el paper totes les lleis d’igualtat possibles, encara ens sentim força excloses.

Maribel Nogué i Felip 

Publicat a la revista Ateneu Tots del mes d’abril de 2006