ACTUAR AMB CONSCIÈNCIA, LA MILLOR RESISTÈNCIA

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ja sigui perquè aquest any es compliran els 50 anys de la mort del dictador, o perquè cíclicament -en el marc de la recuperació de la memòria històrica amb un notori retard- ja toca, hem començat a entrar en el que va suposar la dictadura franquista i els seus 40 llargs anys de ferotge repressió. L’empresa no és fàcil perquè, tal i com va deixar dit el dictador front la perspectiva d’una transició democràtica, és que tot estava “lligat i ben lligat”.

Les clavegueres de l'Estat

Prou que ho havíem vist i que -darrerament- ho veiem, la virulència dels qui s’han immers en les cloaques de l’estat per impedir tot avanç social  que acabi amb els privilegis dels de sempre, ha esclatat sense límits. La democràcia que tenim sempre ha estat com tutelada per aquests guardians de la pàtria que es creuen que és seva i que -talment com una patent- els pertany.

Sense competències per intervenir en el capital

És com si només ens haguessin deixat jugar amb les competències que ens confereix la constitució, perquè no tenim pas competències ni autoritat per posar el sector econòmic al servei d’allò general. Al contrari, s’ha ajudat a reconvertir les grans empreses per atomitzar el sector productiu, amb petites i mitjanes empreses, mentre que les grans indústries i el sector financer (Bancs, Inversors o assegurances...) s’han fet amb el timó de l’economia tan sols en clau especulatiu: el negoci del diner pel diner. Fins i tot privatitzen els serveis que, per naturalesa, haurien de ser únicament de caràcter públic: educació, salut, sectors estratègics, etc...

Organitzar-se clandestinament

En la lluita antifranquista, els qui vàrem comprometre’ns a favor de les llibertats, vàrem haver d’organitzar-nos en la clandestinitat i aprendre totes aquelles regles de resistència per fer front als obstacles que ens posaven davant i que havíem de superar. Calia establir estratègies de convocatòria de reunió, totalment discretes i mig amagades, per mor de ser descoberts (més de tres persones no es podien reunir). I si queies, en una manifestació o en una batuda, eres detingut i t’obligaven a delatar els teus companys d’organització. En les declaracions sempre hi havia un “poli bó” i un “poli dolent”, sovint es canviaven els rols perquè sols volien fer-te sentir en confiança per tal de delatar. Sovint, massa sovint, aplicaven sistemes de tortura física o moral per doblegar-te, però sabies que no te’ls havies de creure, ni tan sols de quan t’insultaven o et mentien sobre els teus.  T’havies de tancar en tu mateix i protegir-te de qualsevol influència de caràcter extern, per dur que fos, i seguir sense rendir-te.

Noves formes de tortura

La situació que vivim em porta als temps ja viscuts. La pressió de la tecnologia permet avui entrar fins a la privacitat més privada, i el xantatge emocional et pot fer sobrevenir el dubte, esdevenint la tortura tecnològica. Conec massa el llop ni que es posi pell d’ovella. Les meves conviccions no han canviat mai. Els partits polítics els he concebut sempre com una forma d’organització per mobilitzar la societat en la defensa dels drets i valors que ens són inherents a les persones, a l’empara dels drets humans.

Partits convertits sols en maquinària electoral

A partir de la transició s’han convertit únicament en una empresa quin objectiu és una maquina electoral permanent. Tot està en clau de vots per assolir un nombre de diputats que permetin tenir una majoria per poder administrar l’erari públic que, segons les orientacions polítiques que tinguin, poden anar en una direcció o altre. A les primeres eleccions democràtiques encara hi havia lluitadors antifranquistes que aspiraven a posar les institucions al servei de la majoria social. Aviat per això, i amb la perspectiva de que aquesta tasca seria remunerada, molts aprofitats s’ho van prendre com una ocasió per escalar socialment en benefici propi. Crec que aquesta dedicació ha d’estar retribuïda (sinó només la podrien exercir les professions liberals que no depenen d’un horari laboral i no els suposa una segona jornada), però una cosa és dedicar-t’hi i cobrar per una tasca intensiva i l’altra és ser un vividor que fa el que calgui, fins i tot fer valer una suposada influència a canvi de diners, per tal de decidir sobre els pressupostos als qui corrompen i es deixen corrompre.

Allò podrit no ens ha de desencisar dels ideals

El que ha sortit a la llum aquests dies ha desencisat i enfonsat els ànims de molts ciutadans i ciutadanes que creuen els valors de la democràcia i la honestedat de l’ésser humà, no sense reconèixer que aquest té les seves imperfeccions. Tot plegat em recorda massa els temps passats, per això  em redobla l’alerta per l’amenaça que s’imposi el feixisme, el franquisme o qualsevulla altra versió local del discurs de l’odi.

Evitem el sectarisme que sols divideix

De persones íntegres i no íntegres n’hi ha a tot arreu. La organització dels nostres representants polítics no ha de ser la referència exclusiva dels referents que tenim els demòcrates i progressistes. No és hora de tirar-nos els plats pel cap sinó de fer pinya, tot i les diferències. Simplement es tracta de la diversitat i pluralitat de les esquerres, les unes amb tasques de representació pública i les altres al carrer, un carrer que no ha de deixar mai de ser nostre per poder barrar-los el pas, fins i tot posant en qüestió determinats assenyalaments, concebuts simplement en clau d’enderrocar la democràcia.

Les conviccions ens han de fer irreductibles

Talment com a l'antifranquisme, la unitat oberta, sense sectarisme, i les conviccions han de ser la membrana que protegeix la nostra consciència i compromís. Sols així serem irreductibles i podem seguir.

maribelanoia@gmail.com

 

 

TOTHOM A UNA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Cap persona és il·legal

D’un temps ençà, ja massa, patim la onada del discurs de l’odi que sembla vol instal·lar-se arreu del món, perquè no és ja l’aparició de VOX a l’escenari de la política d’aquest país sinó que -des de Milei fins a Trump, Netanyahu o els diferents candidats de l’extrema dreta a molts països europeus i que avancen perillosament posicions, amb el que és el pitjor panorama, doncs amenacen de retrocedir els drets assolits sota la democràcia i basats en els valors que es varen bastir a l’Europa de mitjans del segle passat.

No creuen en la democràcia però la perverteixen

No creuen en la democràcia però fan servir els seus instruments de forma perversa, doncs converteixen la llibertat d’expressió en un altaveu per a difondre mentides sistemàtiques i faules prefabricades amb l’únic objectiu d’enderrocar l’actual govern. El seu únic discurs d’oposició és el de difamar o entrar en la vida personal dels seus líders, des d’una perspectiva que recorda la inquisició, la persecució del comportament privat amb allò que encara tracten com un pecat, perquè pretenen un únic discurs basat en els nombre d’escons assolits en clau de govern per disposar de càrrecs i prebendes pels qui els hi ha de fer la feina bruta, la de facilitar els grans negocis dels grans sectors econòmics, els únics als que es deuen i pel que sols són un vot amb disciplina de partit imposat des de fora, ni raonat ni discutit. Ni tan sols proposen mesures per solucionar els problemes de caire general, sols posar -sense límits- pals a ales rodes dels qui es prenen seriosament la seva dedicació a l’interès públic i de les persones.

Convertir el discurs en un fangar

Més enllà dels encerts i desencerts, o de les cessions que hagin de fer pel fet de governar des d’una pluralitat de representació parlamentària, que ho complica, la única cosa que els importa és convertir el discurs polític en un fangar, fent servir una judicatura que està molt polititzada (aquella tan “lligada i ben lligada”, la que afinava els seus litigis per la porta del darrere). 

La palla als ulls dels altres i la biga al propi

Per fortuna no tota la judicatura està al servei d’aquesta instrumentalització política per part de la dreta i actuen més professionalment. Per això surten els “pufos” que han volgut incriminar altes instàncies de l’estat simplement per destruir, malgrat s’hagin desmentit i arxivat els cassos, això sí, l’empastifada ja està feta. Mentrestant estan amagant l’autèntica empastifada de corrupció estructural que també ja està als jutjats. La merda ja salta per les clavegueres.

El que pugui fer que faci

El problema és que els seus sicaris, infiltrats en indrets clau, fan també política afavorint el discurs de l’odi. Ho hem viscut darrerament a Piera on uns Mossos d’Esquadra varen humiliar uns joves del Centre d’Acollida de Menors, i després uns sicaris sense entranyes varen assaltar aquest centre. La seva actuació és ben salvatge i cal palesar el més gran rebuig a aquests tipus d’actes contra els més vulnerables, els menors no acompanyats, que sembla és un objectiu que els obsessiona

Per un poble obert, digne i lliure

La resposta ha estat clara, uns 300 ciutadans varen manifestar-se pels carrers de Piera apel·lant “som aquí per dir que Piera és un poble acollidor. Que la nostra força no ve del rebuig i la por, sinó de la solidaritat i el suport mutu.  Som veïnes i veïns que venim de llocs diferents, amb diverses llengües, cultures i religions; i que compartim una cosa essencial: el dret a viure amb dignitat”.

Són ells els qui han de tenir por 

Por a assenyalar-los, a descobrir el seu discurs malintencionat per emmetzinar els veïns i enfrontar-los els uns vers els altres, amenaçant als qui encara tenen menys que els ho prendran tot, quan són els grans poders econòmics a nivell mundial qui ens ho prenen tot a tots, i aquests il·luminats -els qui ens volen prendre els nostres drets-volen relegar-nos a l’ostracisme i a conviure precàriament, i amb una competitivitat entre nosaltres tan sols per a dividir-nos.

Tots a una: NO PASSARAN

La societat és diversa, el fenomen migratori és sistemàtic, provocat per les polítiques depredadores dels magnats o de les guerres que obliguen la gent deixar-ho tot enrere i a buscar-se un futur millor, però que en arribar aquí sols troben que dificultats i obstacles. Som sers humans i solidaris. Aquesta valors han de prevaler sempre per damunt de qui ens vol confrontar sota el discurs de l’odi, i negar els drets als nouvinguts des d’una actitud d’exclusió.

Apostem per la vida i els drets humans

Hi ha dos modus de ser: destructors i vividors a costa dels altres o ciutadans i ciutadanes que malden per viure del propi treball i conviure malgrat les diferències culturals o d’identitat per conformar un sol teixit social plural i cohesionat, que fa de la diversitat la seva riquesa més alta. Jo soc d’aquests segons.  I vosaltres?.    

maribelanoia@gmail.com

 

  

PIERA SURT AL CARRER PER UN PPOBLE DIGNE, OBERT I LLIURE

“Els joves del centre de primera acollida són benvinguts a Piera”, deia el comunicat que es va llegir aquest dissabte al migdia a Piera (Anoia). Unes 300 persones s’han manifestat pels carrers de la vila per defensar la convivència al municipi i en contra dels discursos d’odi. Irene Reig, membre i portaveu de la secció local d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR), ha assenyalat que els preocupava la situació que es vivia, “amb aldarulls i confrontacions tan fortes, fins al punt que un col·lectiu intentés cremar el lloc de residència d’uns menors”.

Els fets

Els fets es varen iniciar el dijous 22 de maig on, a la Vila de Piera, va haver-hi una estranya intervenció policial del cos dels Mossos d’Esquadra on es varen assenyalar i criminalitzar públicament un petit grup de menors que viuen al centre d’acollida, fent-los caminar pels carrers principals del poble -amb diversos furgons i agents especials del cos- que va permetre l’enregistrament en vídeo d’aquesta escolta humiliant fins al centre on resideixen. Aquestes imatges han estat aprofitades per grups d’extrema dreta per tal d’incitar un discurs d’odi, racista i feixista, no només sobre els menors sinó contra les diferents comunitats de veïns i veïnes de la Vila de Piera.

Atac al Centre de Menors

La matinada de dissabte 24 de maig, el centre d’acollida és objectiu d’un atac amb pedres i líquid inflamable, produint la crema d’alguns espais així com destrosses en el vehicle d’un educador mentre hi havia persones a dintre. Aquest fet va obligar a haver de desallotjar el centre per la seguretat dels menors i professionals que acompanyaven.

El poble es manifesta

Diferents entitats, vehiculades a través de la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, varen convocar aquest dissabte passat 31 de maig a una manifestació que va aplegar unes 300 persones de Piera, i també d’altres indrets, disposades a acompanyar la ciutadania per tal de fer front a aquest tipus de fets. Al manifest llegit es palesava: “vivim un moment perillós. Cada vegada més, veiem com els discursos d’odi, la desinformació i les mentides es colen als nostres carrers, a les xarxes socials i, fins i tot, a les institucions. Discursos que assenyalen, que culpabilitzen, que focalitzen la ràbia i la frustració que genera un sistema de misèria que oprimeix en la construcció d’aquest altre a qui oprimir. Discursos que sostenen, a través de la manipulació i amb l’excusa de la seguretat d’un sistema de fronteres, racista i colonial injust”.  

Lectura de manifest

“Som aquí per dir que Piera és un poble acollidor. Que la nostra força no ve del rebuig i la por, sinó de la solidaritat i el suport mutu.  Som veïnes i veïns que venim de llocs diferents, amb diverses llengües, cultures i religions; i que compartim una cosa essencial: el dret a viure amb dignitat.

Benvinguts a Piera

I per això diem alt i clar: Els joves del centre de primera acollida són benvinguts a Piera: tenen dret a decidir lliurement com i on volen viure, perquè marxar del seu territori és una decisió mai senzilla i sovint empesa per una pobresa de la qual, Europa és altament responsable. No permetrem que se’ls criminalitzi com va fer el cos de mossos d’esquadra en la seva intervenció el passat dia 22 de maig, atiant a través de l’assenyalament desmesurat i injust, l’exaltació feixista de l’odi racista. Com va fer VOX, el partit d'extrema dreta, amic de Trump i Milei, i implicat en diversos casos de corrupció; a l’intentar aprofitar l’ocasió per a buscar en l'exclusió una solució als problemes estructurals que patim com a societat i intentant rascar vots del malestar. No els volem ni aquí ni enlloc. 

maribelanoia@gmail.com

EL DOL MIGRANT, UN PROCÉS IGNORAT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

L’emigració és un fenomen antic i també un dret humà. Les raons per les que les persones abandonen els seus llocs d’origen per millorar les seves condicions de vida són diverses, els detonants de l’actual migració que vivim prové tan de circumstàncies bèl·liques com les econòmiques derivades d’uns països empobrits per les polítiques depredadores d’un poder econòmic que no té límit d’usura encara que hagin d’acabar amb la vida del mateix planeta.

Un present i un futur incerts

Les persones migrants viuen amb el temor i la incertesa d’un present i un futur incert, havent d’adaptar-se a idiomes, cultures, estils de vida i alimentació diferents. També han de suportar el sentiment de fracàs per les dificultats que troben per accedir al mercat laboral, de por a quedar sotmesos a les màfies que s’aprofiten de la seva situació o a d’altres riscos en el seu camí per sobreviure, tenint en compte que la seva mirada enrere genera sentiments de solitud i de nostàlgia per la pèrdua de llar, llengua i cultura així com el dolor per la separació del seu entorn i familiars. És el dol migrant, un procés ignorat que els acompanya i que trasbalsa encara més les dificultats amb les que es troben.

L’estatus d’immigrant”

Ens en parlava l’altra dia la Clàudia a l’acte de presentació de l’associació “Latidos Colombianos” recentment constituïda a Igualada “El dol migratori inclou moltes pèrdues alhora: la separació dels familiars, la pèrdua de la llar, els amics, la pèrdua de l’estatus social del país d’origen perquè, en arribar a una altra societat adoptes l’estatus “immigrant”, i vens a treballar en coses que potser no feies al teu país. L’enyorament de la cultura així com les festes tradicionals que, pel no ser allà, queden desvirtuades. Et perds els aniversaris i moments especials de la teva família, i veus que la vida allà continua sense tu, i que les relacions amb segons qui es van refredant i es perden...”. I jo hi afegeixo el fet que han de viure la impotència de poder anar al seu país fins que no han assolit la documentació de permís de treball i residència que els permet garantir la tornada. En conec molts que no han pogut ni anar-hi per acomiadar els seus pares o familiars propers.

La ignorància d’aquest tipus de dol

D’aquest procés, ens diu la Clàudia, a vegades en diuen dol o pèrdua ambigua perquè no està reconegut ni definit clarament per les altres persones, particularment la societat d’acollida. Fins i tot les persones afectades ignoren identificar-lo perquè ni el coneixen, tot i que l’experimenten. Després, continua, hi ha un procés d’adaptació a allò desconegut que pot generar confusió o conflicte amb la teva identitat cultural, i necessites una redefinició de la mateixa en el nou context i construir noves relacions i xarxes de suport i acompanyament tamb é dels teus compatriotes, però aquesta adaptació és encara més difícil.

Amb suport és menys dolorós

Per això és tan important que les persones nouvingudes trobin el suport suficient a la societat d’acollida. Aquest procés pot ser menys dolorós si la persona és acompanyada i inclosa a les xarxes socials de la comunitat on viu. És que, continua la Claudia, aquest dol no marxa mai, però amb aquest suport es pot assumir i veure les coses més positives i el que has après a la cultura d’acollida et fa estimar també les dues cultures.

Imprescindible el reconeixement mutu

Tan sols així assolirem aquella inserció tan desitjable que dona sentit a la riquesa d’una societat diversa i plural, però és imprescindible reconèixer-se mútuament tan la cultura respectiva com també les circumstàncies que situen els nouvinguts des d’una injustes situació d’inferioritat ciutadana. No és sols un tema de papers, que ja és prou injust, sinó de l’exclusió a que es veuen avocats per unes fronteres que no haurien d’existir.

Jo també sóc d'Igualada 07.06.2014

D’on venim i on anem

Tal i com diuen des de l’associació “Latidos Colombianos” els i les colombianes venim d’una nació multicultural, multilingüe i multi ètnica, amb una idiosincràsia de gent alegre, treballadora, solidària i resilient, perquè malgrat la nostra història, hem sabut anar endavant, i això és el que volem compartir amb tots vosaltres.

Sigueu molt ben vinguts. Després de tants anys de viure amb nosaltres, ja era hora.

maribelanoia@gmail.com

L'ASSENTAMENT D'UN POBLE SOTA EL FRANQUISME

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A iniciativa del Departament de Ciències Socials de l’Institut de Montbui, juntament amb el sindicat de CCOO de l’Anoia, el divendres 28 de març, el alumnes de les cinc línies de 4t d’ESO de l’Institut de Santa Margarida de Montbui van assistir a un taller de memòria històrica sobre el període en què el seu poble va ser protagonista del major creixement demogràfic de la seva història, arran de l’arribada de moltes persones treballadores en el gran èxode migratori dels anys 60 i 70, amb la col·laboració de dos testimonis de l’època. Prèviament, els alumnes havien anat a veure l’exposició que hi havia al Mont-Àgora sota el títol “Memòria d’un barri 1950-1980”, una exposició que recollia la realitat dels inicis de l’assentament poblacional del que avui és el casc urbà.

El context del franquisme

Vaig tenir l’honor de introduir el context històric que emmarcava aquells anys., amb la realitat del procés migratori procedent principalment d’Andalusia i Extremadura, expulsada per la fam i la misèria de llavors, i també per la persecució duta a terme als més assenyalats políticament pel franquisme, i que venien a Catalunya cridats per la demanda de feina que hi havia a les seves fàbriques, particularment les d’Igualada que acollien la seva força de treball però no contemplaven la vessant residencial dels seus teballadors, per a Montbui era un problema d’Igualada i per Igualada era a l’altra cantó del riu... Però que l’únic que volien era llaurar-se un millor futur tant per ells mateixos com pels seus fills, quins néts i besnets ja han nascut aquí i aquí hi ha plantat les seves arrels.

Un testimoni vivencial

Per la seva banda, Alfredo Vázquez Arias es va presentar a sí mateix a partir de la seva pròpia vivència, l'aposta de viure a Montbui i el compromís veïnal per fer front a totes les necessitats bàsiques per assolir els serveis més bàsics d’una població que -en pocs anys- s’havia quadruplicat. La lluita per les guarderies, per les escoles, per l’enllumenat, per l’aigua, per asfaltar els carrers, per a impedir l’especulació que hi havia reivindicant parcs i arbres o per tenir el nostre propi ambulatori, ja que, en obrir-se el CAP de l’estació per l’INP el 1977,  ens havíem quedat sense metges al barri i no hi havia servei d’autobusos, un servei que, sobretot els malalts i dependents el necessitaven i els era molt complicat haver-se de desplaçar.

L’associació de Veïns La Convivència com a referent

L’Alfredo va explicar tot el procés de formació de l'Associació de Veïns “La Convivència”, que promovia aquestes mobilitzacions fins i tot sense tenir encara el seu reconeixement legal i patint la fustigació i persecució exercides per les forces policials.

Algunes frases dirigides als alumnes

Al final, a manera de resum capitular, vaig cloure l’acte amb aquestes màximes adreçades als alumnes:

-Els drets es conquisten, no cauen del cel.

- Les millores assolides són nostres i ens les poden prendre.

- Els drets els hem de defensar ahir, avui i sempre.

- Els joves, sovint, no volen mirar enrere, sols endavant i fer el món a la seva mida.

- No tenir en compte el passat mutila el present. Cal donar valor a la memòria  històrica.

- Vivim el risc d’un retrocés. Donald Trump vol tancar tot el sistema públic d’educació, expulsa els migrants, nega que les persones son diverses sexualment, conrea la visió de la dona com un instrument de procreació al servei de l’home, es creu l’amo del món i amenaça tothom…

- A l’Escola hem après a pensar per nosaltres mateixos, però tinguem en compte els precedents històrics, no fos cas que ens féssim el xulo i els deixéssim passar sense fer-los-hi front.

Manifestació 1977

Una reflexió final

Per concloure que cal posar en comú els problemes, no rivalitzar entre nosaltres, acceptar i respectar la diversitat de formes de pensar, de cultures i religions ens farà una societat més rica i forta culturalment i no podran dividir-nos entre diferents. Si no som iguals és perquè la societat ens tracta diferent, però no ho hem de permetre, perquè en clau de diversitat tothom tenim els mateixos drets i estem del mateix costat, els que no volem enfrontar-nos en cap guerra ni acceptem el discurs de l’odi. Els únics que hem d’odiar són els grans magnats que volen acaparar tota la riquesa del món i fer de la majoria peons de fabricació d’armament o soldats de les seves querres, perquè són les seves guerres, però els morts els posem nosaltres.

Moltes gràcies a l’Afred Simó de CCOO-Anoia per haver-ho fet possible, i als professors i alumnes per la seva valuosa tasca.

maribelanoia@gmail.com

BON VIATGE MONTSERRAT

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Dimecres 12 de març vàrem acomiadar a la Montserrat. La seva partença ha estat una sorpresa per a tothom, els uns d’ençà que fórem conscients de la malaltia i les poques expectatives que presentava, i molts d’altres ja en el moment del seu desenllaç. Hi ha moltes formes d’afrontar situacions com aquestes, la Montserrat ho va fer amb valentia i conscient en tot moment de com passar aquesta etapa final de la seva vida.

Endarrere queda l’estel de la seva petjada vital que omplia tots els espais on es relacionava,  sobretot al Casc Antic del seu municipi a partir de la seva implicació en les seves activitats, amb un ampli coneixement de la seva població per haver exercit, durant molts anys, de mestra a l’Escola Montbou.

Amb l’Església de Santa Margarida de Montbui, plena de gom a gom, en Josep Maria Pujol, com amfitrió d’aquesta cerimònia de comiat, va conduir l’acte glosant la seva vinculació al poble per donar pas a diferents intervencions: una representació de les seves amigues, dels mestres de l’escola i del grup de teatre “La Calòrica”, companys de fatigues professionals de l’Albert, el fill de la Montserrat, el “Pascu”.

Des de l’àmbit familiar, a banda de la part musical amb la Xènia Nogué i el Marc Antolí com a cantant i guitarra respectivament, vaig tenir l’honor de llegir aquest text.      

maribelanoia@gmail.com

 Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels

“És que, com deia el poeta grec Konstandinos Kavafis,  quan surts per fer el viatge a Ítaca, en aquest cas de la vida, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Has de pregar que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, que vagis a ciutats per aprendre dels que saben".

I així ho has fet tu, Montserrat, has fet un llarg i molt intens camí. Lluitant per la teva vocació indiscutible, la de ser mestra. De les primeres mestres en recuperar l’Escola de l’Ateneu, d’Igualada o a La Llacuna, on hi anaves i venies cada dia i, finalment a l’Escola de Montbui, el lloc on has triat per viure, forjar la teva família, fer amistats de veïns i veïnes, a caminar, a la piscina, i a jugar a la botifarra i a tots els jocs de taula on, quan jugàvem en família, sempre ens guanyaves. Un poble que has fet teu fins la medul·la del teu compromís, amb uns bons grups d’amigues que t’han fet costat en tot moment. Amb algunes d’elles has viatjat a molts indrets i ciutats per descobrir meravelles d’una naturalesa que els teus ulls ignoraven.

Generosa amfitriona de les trobades familiars tan nombroses, posant casa teva cap per avall per encabir-hi les taules i cadires necessàries per acollir-hi tots els comensals sempre apunt per gaudir d’una cuina excel·lent, d’exquisideses de gourmet i també cuina tradicional. Sempre tindrem present aquella taula de Nadal ornamentada amb precisió i bon gust, els galets i una carn d’olla en la que no hi faltava de res, cap marranada, ni l’esperat pollastre farcit, que havies cuinat al forn i que feia tanta presència a taula.

Tampoc hi faltava el pessebre amb el joc de teatre que ja havia estat del nostre pare i avi, ni la llar de foc amb el tió preparat perquè, fins i tot els més ganàpies, desfiléssim tots un darrere l’altre i “ens regalava mitjons”. Unes setmanes abans ja havies acollit els de Gràcia perquè, tot fent una petita excursió per anar a buscar molsa al bosc i, oh casualitat, hi trobaven el seu tió, que és tan savi, que els esperava a Montbui. Havies mobilitzat tot el poble per l’èxit de la operació.

Amb tot, la teva especial dedicació ha estat la de donar suport a l’Albert, un esforç considerable per tal de que pugues dur endavant les seves tasques artístiques, cosint, anant amunt i avall o allotjant els companys de teatre perquè poguessin treballar.

Les cuites del teu fill en el món del teatre han reeixit, i tu has estat al darrere, com a artífex fonamental, amb una obra d’art molt especial, la que suposa que l’Albert Pascual sigui avui un nom de prestigi en el món de les arts escèniques.

Bon viatge pels guerrers i guerreres que al seu poble són fidels.

Bon viatge, Montserrat”.

(Text llegit a la cerimònia com a aportació de la vessant familiar).

UN IFTAR COMPARTIT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Les dones de l'Associació NOUR, les amfitriones

Els musulmans han entrat ja en el mes del Ramadà i, amb motiu d’aquesta celebració tan especial, divendres passat, l’Associació Intercultural Nour d’Igualada, va celebrar el seu IFTAR, el trencament del dejuni, compartint aquesta festa d’una forma oberta al propi entorn ciutadà.

Vincles escolars i socials

La sala del Centre Cívic del Barri de Montserrat s’anava omplint de convidats i convidades. Les dones d’aquesta associació eren les amfitriones i ens rebien afectuosament, també alguns homes i joves. Mica en mica observàvem el recinte ambientat per la ocasió i ens saludàvem amb molts coneguts i conegudes. Es palpava a l’ambient els vincles de relació natural establerts amb qui -al seu dia- eren nouvinguts, però que ara ja formen plenament part de la ciutadania d’avui. Uns vincles establerts -sobretot- en el món de l’escola, on es retrobaven alguns mestres i membres de les AMPA amb les mares dels qui havien compartit escola, o també amb les persones que treballen en diversos serveis que ha maldat per la normalització lingüística o la reinserció social. Les escoles, amb la funció d’inserció a la societat que representen, han complert en la seva funció i han forjat la normal convivència enmig de cultures diverses.

Universitaris ex-alumnes del barri

En Marouan Hammich i la Oumaima Bourkhisi varen conduir l’acte. Els dos són exalumnes de l’Escola Gabriel Castellà i ara cursen estudis universitaris: en Marouan de telecomunicacions i la Oumaima de Medicina. En un perfecte català, i alternant les seves intervencions, ens explicaren què és el Ramadà, perquè és una festa tan important per als musulmans i -particularment- el dejuni, preparant els assistents per a la festa de trencar el dejuni que estava a punt de començar.

El trencament del dejuni

L’Alí Hammik va dur a terme l’Adhan, la crida al res previ, i la festa començava. Els dàtils són el més simbòlic per reposar ràpidament el sucre que pot haver baixat amb el dejuni. Poguerem fer un tast de la “harira”, una sopa molt densa d’aliment, aigua, suc de fruita i tot tipus d’exquisideses salades i dolces preparades per les dones de l’Associació que palesaven la seva fama de cuineres i pastisseres.

Cloenda participativa

Després de repartir el te, en Marouan i la Oumaima reprenien la seva funció de conductors de l’acte animant-nos a participar d’un joc de preguntes sobre el Ramadà i el dejuni, que s’havien de respondre pel mòbil amb una aplicació que posaven en pantalla gran. Diverses intervencions cloïen l’acte, un acte on la comunicació i la convivència varen ser l’eix, l’objectiu que es perseguia, perquè, com va dir la Karima, no importa ni religió, ni cultura diferent que ens separi.

Fer front al discurs de l’odi

Certament vivim en un món on el discurs de l’odi s’obre pas a nivell mundial i amenaça amb un nou ordre mundial de predomini d’una minoria cada vegada més minoritària que acumula, i encara cobeja acumular molt més, tota la riquesa del planeta exterminant tot el que se li posi per davant, tan se val si per fer-se amb el domini del territori i les seves riqueses naturals hagin d’exterminar poblacions senceres (com a GAZA), criminalitzar els immigrants i perseguir qui practiquen idees i credos que no són els seus.

La convivència com a antídot

La societat és diversa, i en la seva diversitat rau la seva riquesa. Les particularitats d’idees o religions de cadascú són això, particularitats de cultures diverses, sense que cap d’elles s’hagi d’erigir com a dominant ni, en cap moment, hagin de suposar cap barrera per segregar la ciutadania en guetos. Quan obrim les portes i ens donem la mà ens trobem amb un sol cor, valors i principis que són molt més comuns del què ens pensem i, en tot cas, són ben compatibles els d’uns amb els dels altres. De persones que no tenen bon cor n’hi ha -per desgràcia- a tot arreu, però la majoria de la gent senzilla acceptem l’altre i estem al seu costat quan, especialment i per dissort, algunes normes legals i la injustícia social els deixen fora. L’acte de l’altra dia va ser un exemple d’integració i convivència, a més coincidia amb el 8 de març i les protagonistes eren -sobretot- les dones. Moltes gràcies per tot. Felicitem-nos.

maribelanoia@gmail.com