EL DOL MIGRANT, UN PROCÉS IGNORAT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

L’emigració és un fenomen antic i també un dret humà. Les raons per les que les persones abandonen els seus llocs d’origen per millorar les seves condicions de vida són diverses, els detonants de l’actual migració que vivim prové tan de circumstàncies bèl·liques com les econòmiques derivades d’uns països empobrits per les polítiques depredadores d’un poder econòmic que no té límit d’usura encara que hagin d’acabar amb la vida del mateix planeta.

Un present i un futur incerts

Les persones migrants viuen amb el temor i la incertesa d’un present i un futur incert, havent d’adaptar-se a idiomes, cultures, estils de vida i alimentació diferents. També han de suportar el sentiment de fracàs per les dificultats que troben per accedir al mercat laboral, de por a quedar sotmesos a les màfies que s’aprofiten de la seva situació o a d’altres riscos en el seu camí per sobreviure, tenint en compte que la seva mirada enrere genera sentiments de solitud i de nostàlgia per la pèrdua de llar, llengua i cultura així com el dolor per la separació del seu entorn i familiars. És el dol migrant, un procés ignorat que els acompanya i que trasbalsa encara més les dificultats amb les que es troben.

L’estatus d’immigrant”

Ens en parlava l’altra dia la Clàudia a l’acte de presentació de l’associació “Latidos Colombianos” recentment constituïda a Igualada “El dol migratori inclou moltes pèrdues alhora: la separació dels familiars, la pèrdua de la llar, els amics, la pèrdua de l’estatus social del país d’origen perquè, en arribar a una altra societat adoptes l’estatus “immigrant”, i vens a treballar en coses que potser no feies al teu país. L’enyorament de la cultura així com les festes tradicionals que, pel no ser allà, queden desvirtuades. Et perds els aniversaris i moments especials de la teva família, i veus que la vida allà continua sense tu, i que les relacions amb segons qui es van refredant i es perden...”. I jo hi afegeixo el fet que han de viure la impotència de poder anar al seu país fins que no han assolit la documentació de permís de treball i residència que els permet garantir la tornada. En conec molts que no han pogut ni anar-hi per acomiadar els seus pares o familiars propers.

La ignorància d’aquest tipus de dol

D’aquest procés, ens diu la Clàudia, a vegades en diuen dol o pèrdua ambigua perquè no està reconegut ni definit clarament per les altres persones, particularment la societat d’acollida. Fins i tot les persones afectades ignoren identificar-lo perquè ni el coneixen, tot i que l’experimenten. Després, continua, hi ha un procés d’adaptació a allò desconegut que pot generar confusió o conflicte amb la teva identitat cultural, i necessites una redefinició de la mateixa en el nou context i construir noves relacions i xarxes de suport i acompanyament tamb é dels teus compatriotes, però aquesta adaptació és encara més difícil.

Amb suport és menys dolorós

Per això és tan important que les persones nouvingudes trobin el suport suficient a la societat d’acollida. Aquest procés pot ser menys dolorós si la persona és acompanyada i inclosa a les xarxes socials de la comunitat on viu. És que, continua la Claudia, aquest dol no marxa mai, però amb aquest suport es pot assumir i veure les coses més positives i el que has après a la cultura d’acollida et fa estimar també les dues cultures.

Imprescindible el reconeixement mutu

Tan sols així assolirem aquella inserció tan desitjable que dona sentit a la riquesa d’una societat diversa i plural, però és imprescindible reconèixer-se mútuament tan la cultura respectiva com també les circumstàncies que situen els nouvinguts des d’una injustes situació d’inferioritat ciutadana. No és sols un tema de papers, que ja és prou injust, sinó de l’exclusió a que es veuen avocats per unes fronteres que no haurien d’existir.

Jo també sóc d'Igualada 07.06.2014

D’on venim i on anem

Tal i com diuen des de l’associació “Latidos Colombianos” els i les colombianes venim d’una nació multicultural, multilingüe i multi ètnica, amb una idiosincràsia de gent alegre, treballadora, solidària i resilient, perquè malgrat la nostra història, hem sabut anar endavant, i això és el que volem compartir amb tots vosaltres.

Sigueu molt ben vinguts. Després de tants anys de viure amb nosaltres, ja era hora.

maribelanoia@gmail.com

L'ASSENTAMENT D'UN POBLE SOTA EL FRANQUISME

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

A iniciativa del Departament de Ciències Socials de l’Institut de Montbui, juntament amb el sindicat de CCOO de l’Anoia, el divendres 28 de març, el alumnes de les cinc línies de 4t d’ESO de l’Institut de Santa Margarida de Montbui van assistir a un taller de memòria històrica sobre el període en què el seu poble va ser protagonista del major creixement demogràfic de la seva història, arran de l’arribada de moltes persones treballadores en el gran èxode migratori dels anys 60 i 70, amb la col·laboració de dos testimonis de l’època. Prèviament, els alumnes havien anat a veure l’exposició que hi havia al Mont-Àgora sota el títol “Memòria d’un barri 1950-1980”, una exposició que recollia la realitat dels inicis de l’assentament poblacional del que avui és el casc urbà.

El context del franquisme

Vaig tenir l’honor de introduir el context històric que emmarcava aquells anys., amb la realitat del procés migratori procedent principalment d’Andalusia i Extremadura, expulsada per la fam i la misèria de llavors, i també per la persecució duta a terme als més assenyalats políticament pel franquisme, i que venien a Catalunya cridats per la demanda de feina que hi havia a les seves fàbriques, particularment les d’Igualada que acollien la seva força de treball però no contemplaven la vessant residencial dels seus teballadors, per a Montbui era un problema d’Igualada i per Igualada era a l’altra cantó del riu... Però que l’únic que volien era llaurar-se un millor futur tant per ells mateixos com pels seus fills, quins néts i besnets ja han nascut aquí i aquí hi ha plantat les seves arrels.

Un testimoni vivencial

Per la seva banda, Alfredo Vázquez Arias es va presentar a sí mateix a partir de la seva pròpia vivència, l'aposta de viure a Montbui i el compromís veïnal per fer front a totes les necessitats bàsiques per assolir els serveis més bàsics d’una població que -en pocs anys- s’havia quadruplicat. La lluita per les guarderies, per les escoles, per l’enllumenat, per l’aigua, per asfaltar els carrers, per a impedir l’especulació que hi havia reivindicant parcs i arbres o per tenir el nostre propi ambulatori, ja que, en obrir-se el CAP de l’estació per l’INP el 1977,  ens havíem quedat sense metges al barri i no hi havia servei d’autobusos, un servei que, sobretot els malalts i dependents el necessitaven i els era molt complicat haver-se de desplaçar.

L’associació de Veïns La Convivència com a referent

L’Alfredo va explicar tot el procés de formació de l'Associació de Veïns “La Convivència”, que promovia aquestes mobilitzacions fins i tot sense tenir encara el seu reconeixement legal i patint la fustigació i persecució exercides per les forces policials.

Algunes frases dirigides als alumnes

Al final, a manera de resum capitular, vaig cloure l’acte amb aquestes màximes adreçades als alumnes:

-Els drets es conquisten, no cauen del cel.

- Les millores assolides són nostres i ens les poden prendre.

- Els drets els hem de defensar ahir, avui i sempre.

- Els joves, sovint, no volen mirar enrere, sols endavant i fer el món a la seva mida.

- No tenir en compte el passat mutila el present. Cal donar valor a la memòria  històrica.

- Vivim el risc d’un retrocés. Donald Trump vol tancar tot el sistema públic d’educació, expulsa els migrants, nega que les persones son diverses sexualment, conrea la visió de la dona com un instrument de procreació al servei de l’home, es creu l’amo del món i amenaça tothom…

- A l’Escola hem après a pensar per nosaltres mateixos, però tinguem en compte els precedents històrics, no fos cas que ens féssim el xulo i els deixéssim passar sense fer-los-hi front.

Manifestació 1977

Una reflexió final

Per concloure que cal posar en comú els problemes, no rivalitzar entre nosaltres, acceptar i respectar la diversitat de formes de pensar, de cultures i religions ens farà una societat més rica i forta culturalment i no podran dividir-nos entre diferents. Si no som iguals és perquè la societat ens tracta diferent, però no ho hem de permetre, perquè en clau de diversitat tothom tenim els mateixos drets i estem del mateix costat, els que no volem enfrontar-nos en cap guerra ni acceptem el discurs de l’odi. Els únics que hem d’odiar són els grans magnats que volen acaparar tota la riquesa del món i fer de la majoria peons de fabricació d’armament o soldats de les seves querres, perquè són les seves guerres, però els morts els posem nosaltres.

Moltes gràcies a l’Afred Simó de CCOO-Anoia per haver-ho fet possible, i als professors i alumnes per la seva valuosa tasca.

maribelanoia@gmail.com

BON VIATGE MONTSERRAT

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Dimecres 12 de març vàrem acomiadar a la Montserrat. La seva partença ha estat una sorpresa per a tothom, els uns d’ençà que fórem conscients de la malaltia i les poques expectatives que presentava, i molts d’altres ja en el moment del seu desenllaç. Hi ha moltes formes d’afrontar situacions com aquestes, la Montserrat ho va fer amb valentia i conscient en tot moment de com passar aquesta etapa final de la seva vida.

Endarrere queda l’estel de la seva petjada vital que omplia tots els espais on es relacionava,  sobretot al Casc Antic del seu municipi a partir de la seva implicació en les seves activitats, amb un ampli coneixement de la seva població per haver exercit, durant molts anys, de mestra a l’Escola Montbou.

Amb l’Església de Santa Margarida de Montbui, plena de gom a gom, en Josep Maria Pujol, com amfitrió d’aquesta cerimònia de comiat, va conduir l’acte glosant la seva vinculació al poble per donar pas a diferents intervencions: una representació de les seves amigues, dels mestres de l’escola i del grup de teatre “La Calòrica”, companys de fatigues professionals de l’Albert, el fill de la Montserrat, el “Pascu”.

Des de l’àmbit familiar, a banda de la part musical amb la Xènia Nogué i el Marc Antolí com a cantant i guitarra respectivament, vaig tenir l’honor de llegir aquest text.      

maribelanoia@gmail.com

 Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels

“És que, com deia el poeta grec Konstandinos Kavafis,  quan surts per fer el viatge a Ítaca, en aquest cas de la vida, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Has de pregar que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, que vagis a ciutats per aprendre dels que saben".

I així ho has fet tu, Montserrat, has fet un llarg i molt intens camí. Lluitant per la teva vocació indiscutible, la de ser mestra. De les primeres mestres en recuperar l’Escola de l’Ateneu, d’Igualada o a La Llacuna, on hi anaves i venies cada dia i, finalment a l’Escola de Montbui, el lloc on has triat per viure, forjar la teva família, fer amistats de veïns i veïnes, a caminar, a la piscina, i a jugar a la botifarra i a tots els jocs de taula on, quan jugàvem en família, sempre ens guanyaves. Un poble que has fet teu fins la medul·la del teu compromís, amb uns bons grups d’amigues que t’han fet costat en tot moment. Amb algunes d’elles has viatjat a molts indrets i ciutats per descobrir meravelles d’una naturalesa que els teus ulls ignoraven.

Generosa amfitriona de les trobades familiars tan nombroses, posant casa teva cap per avall per encabir-hi les taules i cadires necessàries per acollir-hi tots els comensals sempre apunt per gaudir d’una cuina excel·lent, d’exquisideses de gourmet i també cuina tradicional. Sempre tindrem present aquella taula de Nadal ornamentada amb precisió i bon gust, els galets i una carn d’olla en la que no hi faltava de res, cap marranada, ni l’esperat pollastre farcit, que havies cuinat al forn i que feia tanta presència a taula.

Tampoc hi faltava el pessebre amb el joc de teatre que ja havia estat del nostre pare i avi, ni la llar de foc amb el tió preparat perquè, fins i tot els més ganàpies, desfiléssim tots un darrere l’altre i “ens regalava mitjons”. Unes setmanes abans ja havies acollit els de Gràcia perquè, tot fent una petita excursió per anar a buscar molsa al bosc i, oh casualitat, hi trobaven el seu tió, que és tan savi, que els esperava a Montbui. Havies mobilitzat tot el poble per l’èxit de la operació.

Amb tot, la teva especial dedicació ha estat la de donar suport a l’Albert, un esforç considerable per tal de que pugues dur endavant les seves tasques artístiques, cosint, anant amunt i avall o allotjant els companys de teatre perquè poguessin treballar.

Les cuites del teu fill en el món del teatre han reeixit, i tu has estat al darrere, com a artífex fonamental, amb una obra d’art molt especial, la que suposa que l’Albert Pascual sigui avui un nom de prestigi en el món de les arts escèniques.

Bon viatge pels guerrers i guerreres que al seu poble són fidels.

Bon viatge, Montserrat”.

(Text llegit a la cerimònia com a aportació de la vessant familiar).

UN IFTAR COMPARTIT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Les dones de l'Associació NOUR, les amfitriones

Els musulmans han entrat ja en el mes del Ramadà i, amb motiu d’aquesta celebració tan especial, divendres passat, l’Associació Intercultural Nour d’Igualada, va celebrar el seu IFTAR, el trencament del dejuni, compartint aquesta festa d’una forma oberta al propi entorn ciutadà.

Vincles escolars i socials

La sala del Centre Cívic del Barri de Montserrat s’anava omplint de convidats i convidades. Les dones d’aquesta associació eren les amfitriones i ens rebien afectuosament, també alguns homes i joves. Mica en mica observàvem el recinte ambientat per la ocasió i ens saludàvem amb molts coneguts i conegudes. Es palpava a l’ambient els vincles de relació natural establerts amb qui -al seu dia- eren nouvinguts, però que ara ja formen plenament part de la ciutadania d’avui. Uns vincles establerts -sobretot- en el món de l’escola, on es retrobaven alguns mestres i membres de les AMPA amb les mares dels qui havien compartit escola, o també amb les persones que treballen en diversos serveis que ha maldat per la normalització lingüística o la reinserció social. Les escoles, amb la funció d’inserció a la societat que representen, han complert en la seva funció i han forjat la normal convivència enmig de cultures diverses.

Universitaris ex-alumnes del barri

En Marouan Hammich i la Oumaima Bourkhisi varen conduir l’acte. Els dos són exalumnes de l’Escola Gabriel Castellà i ara cursen estudis universitaris: en Marouan de telecomunicacions i la Oumaima de Medicina. En un perfecte català, i alternant les seves intervencions, ens explicaren què és el Ramadà, perquè és una festa tan important per als musulmans i -particularment- el dejuni, preparant els assistents per a la festa de trencar el dejuni que estava a punt de començar.

El trencament del dejuni

L’Alí Hammik va dur a terme l’Adhan, la crida al res previ, i la festa començava. Els dàtils són el més simbòlic per reposar ràpidament el sucre que pot haver baixat amb el dejuni. Poguerem fer un tast de la “harira”, una sopa molt densa d’aliment, aigua, suc de fruita i tot tipus d’exquisideses salades i dolces preparades per les dones de l’Associació que palesaven la seva fama de cuineres i pastisseres.

Cloenda participativa

Després de repartir el te, en Marouan i la Oumaima reprenien la seva funció de conductors de l’acte animant-nos a participar d’un joc de preguntes sobre el Ramadà i el dejuni, que s’havien de respondre pel mòbil amb una aplicació que posaven en pantalla gran. Diverses intervencions cloïen l’acte, un acte on la comunicació i la convivència varen ser l’eix, l’objectiu que es perseguia, perquè, com va dir la Karima, no importa ni religió, ni cultura diferent que ens separi.

Fer front al discurs de l’odi

Certament vivim en un món on el discurs de l’odi s’obre pas a nivell mundial i amenaça amb un nou ordre mundial de predomini d’una minoria cada vegada més minoritària que acumula, i encara cobeja acumular molt més, tota la riquesa del planeta exterminant tot el que se li posi per davant, tan se val si per fer-se amb el domini del territori i les seves riqueses naturals hagin d’exterminar poblacions senceres (com a GAZA), criminalitzar els immigrants i perseguir qui practiquen idees i credos que no són els seus.

La convivència com a antídot

La societat és diversa, i en la seva diversitat rau la seva riquesa. Les particularitats d’idees o religions de cadascú són això, particularitats de cultures diverses, sense que cap d’elles s’hagi d’erigir com a dominant ni, en cap moment, hagin de suposar cap barrera per segregar la ciutadania en guetos. Quan obrim les portes i ens donem la mà ens trobem amb un sol cor, valors i principis que són molt més comuns del què ens pensem i, en tot cas, són ben compatibles els d’uns amb els dels altres. De persones que no tenen bon cor n’hi ha -per desgràcia- a tot arreu, però la majoria de la gent senzilla acceptem l’altre i estem al seu costat quan, especialment i per dissort, algunes normes legals i la injustícia social els deixen fora. L’acte de l’altra dia va ser un exemple d’integració i convivència, a més coincidia amb el 8 de març i les protagonistes eren -sobretot- les dones. Moltes gràcies per tot. Felicitem-nos.

maribelanoia@gmail.com

LES DONES SOM MOLT MÉS QUE UN COS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Igualada, 8 de març del 2019

En la atàvica arquitectura patriarcal de la societat i la subsegüent construcció de gènere que discrimina les dones de forma estructural, sovint s’oblida que -per damunt de tot- les dones som persones, amb el dret igualitari a desenvolupar les nostres potencialitats i valors, potser diferenciats, per un resultat que no ha de ser necessàriament igual des d’un punt de vista matemàtic, perquè definitivament no som iguals, però sí diverses per naturalesa, com diversa és la mateixa societat. 

Sexualitat ignorada

Les dones hem patit durant segles la repressió sexual amb la negació de la nostra pròpia sexualitat, sobretot per la decisiva influència dels dictats misògins de la majoria d’organitzacions religioses que limiten el nostre cos únicament a la funció reproductora de l’espècie humana, quan més enllà del nostre cos tenim també intel·ligència, ment, consciència i tot allò que fa referència al transcendent de l’ésser humà, i que no és exclusiu dels homes (fins i tot, es deia que les dones no teníem ànima). No obstant, encara que a l’anonimat i silenciades, les dones hem anat desenvolupant pensaments i creativitat en el decurs dels temps.

Per damunt de tot som dones/persona

No va ser fins la Declaració Universal dels drets Humans que es va consagrar la igualtat de drets, i la subsegüent no discriminació per raons de sexe. Però una cosa són les lleis i l’altre els privilegis generalitzats d’uns homes que, encara avui, es creuen que les dones són seves i estan al seu servei, sense que la seva opinió compti per a res, i això que assumeixen la responsabilitat de la cura de la llar i els infants encara que s’hagin incorporat al mercat laboral.

El ressorgiment del moviment feminista

Els aires de llibertat que es respirava després de la llarga nit de la dictadura franquista, i la consideració preponderant de que la nostra funció era exclusivament física, va confondre les nostres legítimes reivindicacions del dret al propi cos que -evidentment- tenim, amb un intent de cosificació del feminisme, quan la cosificació de la dona es considera una forma de violència de gènere, tot i que a la societat actual roman acceptada en general, com passa per exemple també amb els micromasclismes i, al contrari d'altres formes que sí que solen generar rebuig, com una bufetada o una violació.

Una atenció a la dona condicionada

La salut de la dona era tractada únicament en l’aspecte de la seva funció reproductiva, amb uns importants avenços sobre la planificació d’aquest extrem. Amb tot, les relacions sexuals no canviaven tant. Durant molt de temps se’ns negava la nostra pròpia sexualitat (fins i tot moltes mares i àvies potser ni l’han gaudit mai, doncs sols se’ns considerava un vehicle per complaure els homes i el seu desig o pulsió sexual).

Resistència integrista als avenços legislatius

Importants han estat els diferents avenços legislatius en matèria d’igualtat, però en el cas de la darrera llei anomenada del “sí és sí” que es basa en el consentiment previ, l’oposició frontal d’una dreta obsessionada amb les cotes de poder que anem assolint les dones, han fet trontollar fins i tot el moviment feminista. El capitalisme, hipòcritament, no ha tardat en obrir-se mercat per donar tot tipus de tractament quirúrgic relacionat amb la condició sexual i la seva adaptació segons com hom es senti, i és un error, perquè el mirall en el que s’identifiquen com a homes o dones és fals. No es pot assolir la igualtat a cop de bisturí, sinó a nivell de considerar les persones per sí mateixes, tan se val l’orientació sexual que tinguin.

Alguns joves es senten discriminats

Em preocupen algunes enquestes on l’expressió de vot dels joves s’orienta vers l’extrema dreta perquè, pensen, que la discriminació positiva que s’ha dut a terme vers les dones en algunes polítiques d’igualtat, els deixa a ells en segon pla i, és clar, començant per Donald Trump, només hi ha homes i dones cadascú amb la seva funció predeterminada, la resta queda exclosa del dret a ser i viure com hom es senti, sols reconeixen els estereotips patriarcals.

Feminisme sempre, ahir, avui i demà

El feminisme no va d’enfrontament sistemàtic o d’odi vers els homes pel fet de ser-ho, va també de convidar molts homes a emergir els valors profunds de las  masculinitat propis que no tenen res a veure amb el masclisme imperant. Plegats hem de construir una societat on les relacions personals estiguin basades en el respecte mutu, i també en fer costat a les dones per tal de que -per nosaltres mateixes i sense tuteles patriarcals- puguem trencar aquell sostre de vidre que ens han imposat. Visca el 8 de març.

maribelanoia@gmail.com

 

DOBLEMENT INVISIBILITZADES

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Els premis Goya varen tornar a donar diversos guardons a la pel·lícula “El 47”. Una pel·lícula que podria ser un documental perquè recull el testimoni de les lluites obreres i de barri que es varen donar als anys seixanta i setanta a molts indrets del país. La pel·lícula ha estat rebuda amb els braços oberts a totes les pantalles del cinema comercial, i també a nombrosos Espais Cívics i altres locals que han organitzat projeccions especials a diferents municipis i barris. És que molts i moltes coetanis de l’època hi hem vist reflectida la pròpia experiència vital, unes vivències que ens han marcat fondament i que ens resistim que s’escolin de la memòria col·lectiva.

Carme Vila i Clara Segura, la Carme a El 47.

Les dones també hem estat secularment ignorades

Si alguna crítica ha rebut aquesta pel·lícula és que, amb l’excusa de que es prioritzava la sortida comercial, no havia de portar etiqueta política, i s’ha ignorat que en Manuel Vital era militant de les CCOO i del PSUC, i que va pagar amb la presó la seva gosadia de segrestar un autobús pel seu barri. Alguns testimonis s’han enfadat per aquesta invisibilització, i jo els recordaria que no és res de nou, ja que les dones hem passat per la història en silenci, fins i tot amb la seva important aportació a aquestes mobilitzacions i lluites.

El paper de les dones, seglars i laiques

Amb tot, dissabte es va donar el Goya a l’actriu Clara Segura per haver donat vida a la Carme Vila, una monja que, com moltes altres d’aquells anys, s’implicaren amb les necessitats de les famílies que arribaven a Catalunya,  condemnats a forjar assentaments poblacionals en indrets inhòspits a les afores de les ciutats, havent d’improvisar habitatges d’autoconstrucció, sense ni aigua ni llum, sense escoles, ni serveis mèdics, ni transport, ni cap tipus de servei.

Tancaments reivindicatius a les esglésies

Els “cures rojos” que emparaven les lluites obreres

Davant l’abandó que rebien, esperonats per algunes jerarquies de l’Església Catòlica que cridava els seus militants a un “compromís temporal”, alguns anomenats posteriorment “cures rojos” s’implicaven en la problemàtica dels seus veïns i veïnes fent-los costat i oferint les seves parròquies com a aixopluc de les seves activitats donat que al carrer eren reprimits i -com que el concordat amb la Santa Seu era vigent- s'arriscaven la repressió inherent i es sentien més protegits.

Les dones de barri, abanderades de les reivindicacions

És així com ens podem explicar que la Carme va trobar una forma de compromís que consistia a donar classe als infants i també alfabetitzar aquelles persones que, al seu país i sota el franquisme, no varen ni tenir escola on aprendre a llegir i a escriure. Però no tot eren monges, hi havia també mestres o persones voluntàries que s’implicaren en oferir allò que podien per estar al costat de qui els hi mancava tot. Hi havia també molta consciència ideològica perquè molts venien fugint del caciquisme i de la repressió franquista abocats a la clandestinitat. Es va haver de superar una situació de desconfiança generada per l’experiència que es tenia del paper que va jugar l’Església Catòlica sota la dictadura, sobretot el tracte que varen rebre les dones als orfenats i les encluses, on les dones eren tractades i humiliades sistemàticament perquè se les considerava putes, i aquest era el major menyspreu que se’ls hi podia fer (tant se val que haguessin estat víctimes de violència o violació).

pendent de les presons

Les dones militants

El lliurament d’aquests militants va ser notori forjant n sol equip per teixir una sola comunitat. Més invisibles han estat encara aquelles dones que, amb els marits a la presó o dedicats intensament al compromís sindical i polític, duien endavant les seves famílies al front de les lluites de barri per tenir aquells serveis que els mancaven. No sols eren allò que se’n diu “el reposo del guerrero” sinó que elles no reposaven mai. Ja ho va dir Eduard Solà en recollir el seu premi Goya pel guió de la pel·lícula “Casa en flames”: “Jo, i la meva generació, som fills d'una multitud de supermares, a les quals se'ls va exigir treballar sense desprendre's de la feina dins de la casa. Ens van vestir, ens van alimentar, en van criar mentre combinaven tot això amb vuit hores d'una feina pitjor remunerada que la dels seus homòlegs masculins".

Estar organitzats, la clau de la força per l’èxit

Encara que alguns relators de la història ho vulguin amagar, sota la dictadura franquista foren molts els homes i dones que s’organitzaven en la clandestinitat i que varen suposar una força potent que -ningú ho posa en dubte- va fer possible el canvi de la dictadura al sistema democràtic. La clau va ser que les CCOO i el PSUC de llavors ho varen vertebrar. Potser precisament per això, pel contrapoder que suposava, pel que es ara es vol esborrar del mapa, perquè no aprenguem la lliçó donada.

Acollir, de nou, els altres catalans

Són vivències compartides que varen arrelar i fer possible que tothom fos considerat ciutadà o ciutadana per un igual, independentment del seu lloc d’origen, perquè se’ls va tenir en compte com “els altres catalans”, facilitant la seva inserció i conformant la societat d’acollida, plural i diversa que sempre havia estat Catalunya. Si obríssim també avui la porta com ho vàrem fer ahir, i donéssim la ma als nouvinguts d’avui, potser podríem afrontar en millors condicions el discurs de l’odi i la xenofòbia que ens amenaça cada dia que passa i que posa en perill la necessària convivència des de la igualtat de drets, també el de fer visible totes les històries sense que hi hagi ciutadans de primera, de segona o que ni tan sols tinguin carta de ciutadania. La història es repeteix. Podem aprendre de la història.

maribelanoia@gmail.com

 

AL FINAL DEL TÚNEL

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Amb la fi de la Batalla de l’Ebre el novembre de 1938 i davant la victòria franquista, l’exèrcit republicà va patir un gran nombre de baixes. Aleshores, Franco va donar inici a l’ofensiva de Catalunya, en un moment on els republicans havien quedat molt tocats. A finals de gener de 1939 les tropes sollevades de Franco, reforçades pel suport rebut dels feixistes italians, entraven a les diferents ciutats del país i -amb aquests fets- començava l’èxode forçat a l’exili, a camps de concentració, els assassinats i la repressió dels vençuts. La fam s’instauraria els anys següents i entràvem al que va esdevenir la llarga nit franquista. Els qui ho hem viscut més o menys prop ho sabem de sobra, i també sabem dels riscs de la lluita, sota la clandestinitat, com perquè ara no ens mobilitzem per mor de no donar ni un pas enrere. 

Alemanya no es vol tornar a avergonyir de la seva història

50 anys després de la mort del dictador

El govern de l’estat espanyol s’ha proposat, per aquest 2025, una campanya per no oblidar que l’adveniment de la democràcia al nostra país no va ser gratuïta, sobretot quan farà 50 anys de la mort del dictador (que va morir al llit sense haver estat jutjat pels seus crims) i tenint en compte que  els qui enyoren aquests temps foscos del passat han reaparegut com els ous de la serpent i són una amenaça arreu del món i per la mateixa humanitat. 

Neus Català

80 anys de l’alliberament dels camps nazis

També hem commemorat el 80 aniversari de l’alliberament del camp nazi d’Auswitch. Supervivents com ara la Neus Català, en aquest cas del camp per a dones de Rawensbruck, ens varen poder donar testimoni de l’horror viscut en els camps d’extermini i mort. L’amenaça de retornar a uns temps que creiem haver deixat enrere és ben real, i amb Donald Trump al govern dels EUA, potser més real del que voldríem D’aquí les grans mobilitzacions a Argentina i a d’altres indrets com ara -i significativament- a Alemanya on, malgrat tenir pes específic al seu parlament, alguns conservadors han aplicat aquell cordó sanitari que es varen proposar per no tornar a avergonyir-se de la seva pròpia història.

Igualada 18.03.1980

Una llum al final de tots els túnels

Cal dir però, i no oblidar tampoc, que a cada nit -per llarga que fos- sempre hi havia la resistència suficient com per maldar una altra societat possible amb uns altres valors que són imperibles, i albirar i creure que hi ha llum al final del túnel, talment com la llum que alguns han vist quan han estat molt prop de la mort. Sota el franquisme vàrem lluitar i hem gaudit, encara que amb algunes limitacions, de les llibertats inherents al sistema democràtic. Res ens ha vingut regalat, que no s’ho creguin pas els joves, el progrés que ha estat possible bàsicament per la igualtat d’oportunitats que ha suposat l’educació oberta a tothom, així com la universalització del dret a la salut acompanyada d’altres aspectes evolutius com ara en els drets de les dones i altres col·lectius, no ha caigut pas del cel. Aquesta ha estat la llum al final del túnel del franquisme,  com la llum del final de la II Guerra Mundial va ser la Declaració Universal dels Drets Humans que ha suposat una època més evolutiva, encara que econòmicament s’hagin continuat espoliant els recursos naturals dels països empobrits.

Malgrat tot, resistència i lluita

Sempre recordaré els herois i heroïnes que lluitàrem sota el franquisme des de la clandestinitat, o Nelson Mandela que va fer possible l’extinció de l’apartheid a Sudàfrica, o a Rosa Parks que es va plantar en un autobús per fer front al racisme de Nord-América on, amb Martin Luter King i molts altres varen normalitzar els drets dels afroamericans que hi varen anar a viure.

Missatges en positiu

I citaré, encara avui, a Àngela Davis quan diu que Palestina representa, per aquesta generació, el que Sudàfrica representava per les anteriors i, connectant les experiències de la seva prematura militància a favor de Palestina, amb el seu ideal de que la situació desencadenada per Israel pot suposar un punt d’inflexió per aturar la barbàrie a tot el món. Per altra banda, l’altra dia en Pepe Mújica recordava els seus anys d presó i tortura dient que un dels arguments que els ajudaven a resistir és que no es podien permetre que guanyés el carceller.

Front la barbàrie, dignitat i humanitat

S’esdevenen temps difícils, foscos i possiblement llargs, però hem d’estar convençuts de que al final d’aquest túnel sempre hi ha la llum de la veritat, la que portem dintre la gona gent, la que no compartim el discurs de l’odi i l’explotació dels éssers humans entre sí, condicionats per la cobdícia del diner. La dignitat de l’ésser humà  és molt més que tot això, i ho lluitarem fins al final.

maribelanoia@gmail.com