DOBLEMENT INVISIBILITZADES

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Els premis Goya varen tornar a donar diversos guardons a la pel·lícula “El 47”. Una pel·lícula que podria ser un documental perquè recull el testimoni de les lluites obreres i de barri que es varen donar als anys seixanta i setanta a molts indrets del país. La pel·lícula ha estat rebuda amb els braços oberts a totes les pantalles del cinema comercial, i també a nombrosos Espais Cívics i altres locals que han organitzat projeccions especials a diferents municipis i barris. És que molts i moltes coetanis de l’època hi hem vist reflectida la pròpia experiència vital, unes vivències que ens han marcat fondament i que ens resistim que s’escolin de la memòria col·lectiva.

Carme Vila i Clara Segura, la Carme a El 47.

Les dones també hem estat secularment ignorades

Si alguna crítica ha rebut aquesta pel·lícula és que, amb l’excusa de que es prioritzava la sortida comercial, no havia de portar etiqueta política, i s’ha ignorat que en Manuel Vital era militant de les CCOO i del PSUC, i que va pagar amb la presó la seva gosadia de segrestar un autobús pel seu barri. Alguns testimonis s’han enfadat per aquesta invisibilització, i jo els recordaria que no és res de nou, ja que les dones hem passat per la història en silenci, fins i tot amb la seva important aportació a aquestes mobilitzacions i lluites.

El paper de les dones, seglars i laiques

Amb tot, dissabte es va donar el Goya a l’actriu Clara Segura per haver donat vida a la Carme Vila, una monja que, com moltes altres d’aquells anys, s’implicaren amb les necessitats de les famílies que arribaven a Catalunya,  condemnats a forjar assentaments poblacionals en indrets inhòspits a les afores de les ciutats, havent d’improvisar habitatges d’autoconstrucció, sense ni aigua ni llum, sense escoles, ni serveis mèdics, ni transport, ni cap tipus de servei.

Tancaments reivindicatius a les esglésies

Els “cures rojos” que emparaven les lluites obreres

Davant l’abandó que rebien, esperonats per algunes jerarquies de l’Església Catòlica que cridava els seus militants a un “compromís temporal”, alguns anomenats posteriorment “cures rojos” s’implicaven en la problemàtica dels seus veïns i veïnes fent-los costat i oferint les seves parròquies com a aixopluc de les seves activitats donat que al carrer eren reprimits i -com que el concordat amb la Santa Seu era vigent- s'arriscaven la repressió inherent i es sentien més protegits.

Les dones de barri, abanderades de les reivindicacions

És així com ens podem explicar que la Carme va trobar una forma de compromís que consistia a donar classe als infants i també alfabetitzar aquelles persones que, al seu país i sota el franquisme, no varen ni tenir escola on aprendre a llegir i a escriure. Però no tot eren monges, hi havia també mestres o persones voluntàries que s’implicaren en oferir allò que podien per estar al costat de qui els hi mancava tot. Hi havia també molta consciència ideològica perquè molts venien fugint del caciquisme i de la repressió franquista abocats a la clandestinitat. Es va haver de superar una situació de desconfiança generada per l’experiència que es tenia del paper que va jugar l’Església Catòlica sota la dictadura, sobretot el tracte que varen rebre les dones als orfenats i les encluses, on les dones eren tractades i humiliades sistemàticament perquè se les considerava putes, i aquest era el major menyspreu que se’ls hi podia fer (tant se val que haguessin estat víctimes de violència o violació).

pendent de les presons

Les dones militants

El lliurament d’aquests militants va ser notori forjant n sol equip per teixir una sola comunitat. Més invisibles han estat encara aquelles dones que, amb els marits a la presó o dedicats intensament al compromís sindical i polític, duien endavant les seves famílies al front de les lluites de barri per tenir aquells serveis que els mancaven. No sols eren allò que se’n diu “el reposo del guerrero” sinó que elles no reposaven mai. Ja ho va dir Eduard Solà en recollir el seu premi Goya pel guió de la pel·lícula “Casa en flames”: “Jo, i la meva generació, som fills d'una multitud de supermares, a les quals se'ls va exigir treballar sense desprendre's de la feina dins de la casa. Ens van vestir, ens van alimentar, en van criar mentre combinaven tot això amb vuit hores d'una feina pitjor remunerada que la dels seus homòlegs masculins".

Estar organitzats, la clau de la força per l’èxit

Encara que alguns relators de la història ho vulguin amagar, sota la dictadura franquista foren molts els homes i dones que s’organitzaven en la clandestinitat i que varen suposar una força potent que -ningú ho posa en dubte- va fer possible el canvi de la dictadura al sistema democràtic. La clau va ser que les CCOO i el PSUC de llavors ho varen vertebrar. Potser precisament per això, pel contrapoder que suposava, pel que es ara es vol esborrar del mapa, perquè no aprenguem la lliçó donada.

Acollir, de nou, els altres catalans

Són vivències compartides que varen arrelar i fer possible que tothom fos considerat ciutadà o ciutadana per un igual, independentment del seu lloc d’origen, perquè se’ls va tenir en compte com “els altres catalans”, facilitant la seva inserció i conformant la societat d’acollida, plural i diversa que sempre havia estat Catalunya. Si obríssim també avui la porta com ho vàrem fer ahir, i donéssim la ma als nouvinguts d’avui, potser podríem afrontar en millors condicions el discurs de l’odi i la xenofòbia que ens amenaça cada dia que passa i que posa en perill la necessària convivència des de la igualtat de drets, també el de fer visible totes les històries sense que hi hagi ciutadans de primera, de segona o que ni tan sols tinguin carta de ciutadania. La història es repeteix. Podem aprendre de la història.

maribelanoia@gmail.com

 

AL FINAL DEL TÚNEL

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Amb la fi de la Batalla de l’Ebre el novembre de 1938 i davant la victòria franquista, l’exèrcit republicà va patir un gran nombre de baixes. Aleshores, Franco va donar inici a l’ofensiva de Catalunya, en un moment on els republicans havien quedat molt tocats. A finals de gener de 1939 les tropes sollevades de Franco, reforçades pel suport rebut dels feixistes italians, entraven a les diferents ciutats del país i -amb aquests fets- començava l’èxode forçat a l’exili, a camps de concentració, els assassinats i la repressió dels vençuts. La fam s’instauraria els anys següents i entràvem al que va esdevenir la llarga nit franquista. Els qui ho hem viscut més o menys prop ho sabem de sobra, i també sabem dels riscs de la lluita, sota la clandestinitat, com perquè ara no ens mobilitzem per mor de no donar ni un pas enrere. 

Alemanya no es vol tornar a avergonyir de la seva història

50 anys després de la mort del dictador

El govern de l’estat espanyol s’ha proposat, per aquest 2025, una campanya per no oblidar que l’adveniment de la democràcia al nostra país no va ser gratuïta, sobretot quan farà 50 anys de la mort del dictador (que va morir al llit sense haver estat jutjat pels seus crims) i tenint en compte que  els qui enyoren aquests temps foscos del passat han reaparegut com els ous de la serpent i són una amenaça arreu del món i per la mateixa humanitat. 

Neus Català

80 anys de l’alliberament dels camps nazis

També hem commemorat el 80 aniversari de l’alliberament del camp nazi d’Auswitch. Supervivents com ara la Neus Català, en aquest cas del camp per a dones de Rawensbruck, ens varen poder donar testimoni de l’horror viscut en els camps d’extermini i mort. L’amenaça de retornar a uns temps que creiem haver deixat enrere és ben real, i amb Donald Trump al govern dels EUA, potser més real del que voldríem D’aquí les grans mobilitzacions a Argentina i a d’altres indrets com ara -i significativament- a Alemanya on, malgrat tenir pes específic al seu parlament, alguns conservadors han aplicat aquell cordó sanitari que es varen proposar per no tornar a avergonyir-se de la seva pròpia història.

Igualada 18.03.1980

Una llum al final de tots els túnels

Cal dir però, i no oblidar tampoc, que a cada nit -per llarga que fos- sempre hi havia la resistència suficient com per maldar una altra societat possible amb uns altres valors que són imperibles, i albirar i creure que hi ha llum al final del túnel, talment com la llum que alguns han vist quan han estat molt prop de la mort. Sota el franquisme vàrem lluitar i hem gaudit, encara que amb algunes limitacions, de les llibertats inherents al sistema democràtic. Res ens ha vingut regalat, que no s’ho creguin pas els joves, el progrés que ha estat possible bàsicament per la igualtat d’oportunitats que ha suposat l’educació oberta a tothom, així com la universalització del dret a la salut acompanyada d’altres aspectes evolutius com ara en els drets de les dones i altres col·lectius, no ha caigut pas del cel. Aquesta ha estat la llum al final del túnel del franquisme,  com la llum del final de la II Guerra Mundial va ser la Declaració Universal dels Drets Humans que ha suposat una època més evolutiva, encara que econòmicament s’hagin continuat espoliant els recursos naturals dels països empobrits.

Malgrat tot, resistència i lluita

Sempre recordaré els herois i heroïnes que lluitàrem sota el franquisme des de la clandestinitat, o Nelson Mandela que va fer possible l’extinció de l’apartheid a Sudàfrica, o a Rosa Parks que es va plantar en un autobús per fer front al racisme de Nord-América on, amb Martin Luter King i molts altres varen normalitzar els drets dels afroamericans que hi varen anar a viure.

Missatges en positiu

I citaré, encara avui, a Àngela Davis quan diu que Palestina representa, per aquesta generació, el que Sudàfrica representava per les anteriors i, connectant les experiències de la seva prematura militància a favor de Palestina, amb el seu ideal de que la situació desencadenada per Israel pot suposar un punt d’inflexió per aturar la barbàrie a tot el món. Per altra banda, l’altra dia en Pepe Mújica recordava els seus anys d presó i tortura dient que un dels arguments que els ajudaven a resistir és que no es podien permetre que guanyés el carceller.

Front la barbàrie, dignitat i humanitat

S’esdevenen temps difícils, foscos i possiblement llargs, però hem d’estar convençuts de que al final d’aquest túnel sempre hi ha la llum de la veritat, la que portem dintre la gona gent, la que no compartim el discurs de l’odi i l’explotació dels éssers humans entre sí, condicionats per la cobdícia del diner. La dignitat de l’ésser humà  és molt més que tot això, i ho lluitarem fins al final.

maribelanoia@gmail.com

PRIMERA PEDRA PER FONAMENTAR LA PRÒPIA MEMÒRIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

En el marc de la munió d’actes commemoratius de la Festa Major d’Hivern de Santa Margarida de Montbui, s’inaugurava aquest divendres, al Mont-Àgora, l’exposició “Memòria d’un barri 1950-1980” on s’hi palesa la realitat del temps de l’assentament urbà del llavors Barri de Sant Maure, que va passar dels 790 habitants l’any 1950 als 8174 l’any 1981, amb una mancança de serveis bàsics per mor d’una especulació salvatge, on tan el municipi d’Igualada com les mateixes autoritats del municipi llavors, s’hi giraren d’esquena. Un fet que va suposar importants mobilitzacions de la seva gent.

Foto: Arxiu Municipal: De forma provisional perquè el nou col·legi encara no es podia obrir, el magatzem d’un bloc de pisos servia d’aulari. El carrer del davant, obert al trànsit i encara amb fang, n’esdevindria el pati improvisat. 

Reculls testimonials previs

Certament, ja l’any 2010, a iniciativa del propi Ajuntament i de la mà de Yolanda Acosta de l’Àrea de Cultura i per part del Grup de Recerca en Ciències Socials, ja es va fer un treball sota el títol de “Montbui, revivim el nostre passat”, amb un recull testimonial d’alguns veïns i veïnes. L’any 2017, de la mà d’Òmnium Cultural en les seves “Lluites Compartides”, es va dur a terme una altra exposició amb testimonis vinculats, en aquest cas, a l’Associació de Veïns “La Convivència”, motor de les lluites reivindicatives que se’n derivaren, i que tornava a posar damunt la taula aquesta pàgina tan rellevant de la nostra pròpia història.

L’arxiu històric en marxa

Ara hi s’hi ha tornat. Amb aquesta exposició és com si ja s’hagués posat la primera pedra definitiva del futur Arxiu Municipal, amb una ferma voluntat de recollir i documentar els inicis de l’assentament poblacional que configura avui l’anomenat nucli urbà de Santa Margarida de Montbui. La regidora de cultura Sara Bergantiño va presentar l’acte i l’historiador local Joel Serrano, que és qui -conjuntament amb la Regidora d’Acció Social Coral Vázquez han treballat aquesta exposició- i que s’han fet càrrec de les donacions, aportacions documentals i fotogràfiques, que ja formen part d’aquest Arxiu Històric.

Únics protagonistes: la població

Coral Vázquez va dir que -de forma expressa- s’havia obviat donar cap nom com a ningú rellevant d’aquell temps, perquè els protagonistes varen ser el conjunt de la població, i que -els qui n’haurien exercit el seu lideratge- no ho varen pas fer per sobresortir, sinó per mor del seu compromís amb allò col·lectiu. Amb tot, i donat que es trobava a la sala Antonio Vázquez Bosch, qui fou l’Arquitecte municipal d’aquell temps i que havia vingut expressament per l’ocasió, se li va donar la paraula.

Des d’una perspectiva urbanística

Quan es va incorporar, explicava, feia poc que s’havia declarat la incompatibilitat professional de tècnics municipals i promotors privats (coincidència que es donava a Montbui i que el 1977 va motivar una de les manifestacions de la població). Davant l’Ajuntament de llavors, Antonio Vázquez va palesar, com a condició per acceptar la seva tasca, que l’havien de deixar treballar professionalment, sense intrusismes, doncs el seu interès seria exclusivament públic, no acceptant cap encàrrec privat.  El mateix va fer amb els qui llavors formaven l’Associació de Veïns, que va voler conèixer d’aprop per recollir les seves reivindicacions, posant el seu càrrec a llur disposició.

Clavegueres a l'aire lliure

Amb el primer Ajuntament democràtic l’any 1979, i l’entrada al govern dels que havien format part de l’Associació de Veïns, va continuar aquesta estreta col·laboració que havia de prioritzar totes les infraestructures amb un pressupost esquifit i unes butxaques dels propis contribuents molt precàries. S’havia d’afrontar també la realitat abrupta del terreny, amb la canalització dels torrents, separant les aigües negres de les de pluja perquè s’havien fet les cases d’autoconstrucció, i també els primers blocs de pisos, sense clavegueres (amb rates a cel obert i a peu mateix d’on hi havia la guarderia), seguit de la pavimentació d’uns carrers que els promotors d’habitatges havien deixat per fer (malgrat els hauria correspost preveure els equipaments). Així es va posar ordre urbanístic a banda de molts altres serveis. De fet, les Normes Subsidiàries aprovades l’any 1982 són encara avui l’únic planejament vigent.

Superar la barrera dels torrents

Va ser molt interessant escoltar la seva proposta sobre l’aprofitament natural dels torrents com a comunicació de vianants a un nivell inferior al de la circulació viària, una proposta que -malgrat haver rebut la felicitació dels responsables de la Comissió d’Urbanisme de llavors- amb el canvi de govern de l’Ajuntament va quedar al calaix.

Memòria, memòria, memòria...

A mesura que passen els anys, totes les persones grans necessitem que algú ens escolti, per mor de que allò que hem viscut s’hagués d’escolar amb el pas del temps. El mateix passa amb la memòria col·lectiva, que sovint no té una coexistència entre les diferents generacions. No podem oblidar el nostre passat amb l’excusa de fer-ho tot de bell nou perquè així sortirà perfecte. No és veritat. Es precís tenir en compte l’experiència, sobretot pel que va suposar de lluita per assolir el que tenim. El progrés que tenim avui, per exemple, és fruit de l’escola pública i la igualtat d’oportunitats que no ha caigut del cel, ni tampoc el dret a la salut i tants d’altres. L’amenaça de retrocés és real i, ni-per la mateixa supervivència de la humanitat- no ens podem permetre ni un pas enrere. Per això és important llegar el propi testimoni, perquè els ciutadans i ciutadanes del futur puguin comprendre millor d’on venim, conèixer a fons l’avui i -sobretot- tenir-ho en compte per on cal treballar pel demà.

maribelanoia@gmail.com

LA GUERRA DE LA ERA TECNOLÒGICA I LA MANIPULACIÓ DE LA INFORMACIÓ

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Enfilem nova etapa on, malgrat el gener sempre va costa amunt, el món va girant entorn els mateixos eixos amb una preocupació encara més gran. La criminal actitud dels responsables de l’ordre mundial està creixent dia a dia davant els nostres ulls. La bogeria de Netanyahu que s’ha entestat en fer de Gaza una gran fosa comuna a cel obert, la seva criminal expansió bèl·lica al Líban o a Síria continuen tan o més virulents com el primer dia. El genocidi es consolida i sols ens queda l’amarg consol de desitjar que algun dia la història faci justícia posant la veritat al seu lloc, reconeixent els crims de lesa humanitat dels botxins de l’horror i la destrucció, i restaurant la dignitat de tots els pobles exterminats amb l’excusa dels folls de poder.

Palestina al cor

No podem oblidar ni palestina, ni Gaza, ni tots els pobles de l’Orient Mitjà, com tampoc podem ignorar les ambicions extravagants de l’altre foll erigit ara President dels EUA, el país que en altres temps havia estat el paradigma de la democràcia, ni l’avarícia cobejada dels lingots d’or que custòdia occident com aval de la riquesa del petroli de Veneçuela, el liti de Bolívia pels vehicles elèctrics, o els interessos de Javier Milei, les veritables raons de tota la operació dels cops d’estat que la ultra dreta està duent a terme a tot Llatinoamèrica i allà on li convé.

Magnats del poder condicionant-nos fins i tot el pensament

El control de la tecnologia i els mitjans de comunicació, amb Elon Musk el multimilionari més ric del món del braç executor de Donald Trump, han contaminat el sagrat dret a la Llibertat d’Expressió convertint-la en un fangar empudegat. Així ho vivim un dia rere l’altra amb el merder generat també a casa nostra per una ultradreta crescuda que, seguint les ordres d’aquell que va dir ”el que pugui que faci”, ha empastifat i vol podrir una de les estructures més fonamentals d’un estat de dret, el del poder judicial  i -amb ell- els anhels de que la Justícia -en el més pregon sentit de la paraula- imperi en una societat que al seu dia, i després d’una llarga dictadura, va abraçar i consagrar els Drets Humans a la seva constitució.

50 anys d’una fosca nit mal tancada

D’això farà ara 50 anys, la pròpia història començava a escriure les seves primeres pàgines que havien estat amagades en la més negra foscor, on la repressió i els crims conseqüents a un cop d’estat dels qui s’aixecaren militarment contra el govern legítimament escollit a la II República, són els de sempre, els mateixos que mai volen reconèixer un govern que no sigui dels seus.

Els serrels de deixar-ho “tot lligat i ben lligat”

El dictador va morir al llit amb tots els honors, quan els dictadors han de ser jutjats i condemnats pels seus crims de lesa humanitat. Veníem d’un silenci de fons i que avui encara ens obliguen a oblidar, a passar pàgina, a silenciar la pròpia memòria històrica, en particular la lluita duta a terme en aquest país per assolir la democràcia, una democràcia que té límits sí (com ara la imposició de la monarquia o haver deixat caure el dret a l’autodeterminació), però una democràcia que ens va permetre -com a mínim- respirar i una certa llibertat d’expressió, una mica controlada, això sí, però un dret que va suposar un baluard en els primers temps de l’anomenada transició exemplar.

Un ús pervers de la llibertat d’expressió

Darrerament no sols es controlada i perseguida determinada llibertat d’expressió, sinó que els qui primer en blasmaven ara se’n fan valer per escampar mentides i muntar faules periodístiques per tenir entretingut no sols els mitjans de comunicació i les tertúlies mediàtiques sinó -sobretot- els precaris recursos humans del sistema judicial que -per raons polítiques- donen prioritat a uns temes per damunt d’uns altres que afecten més la ciutadania. Els veritables cassos de corrupció resten a les carpetes de sota o al calaix, si no és que s’arxiven les seves denúncies, mentre que dediquen presses i mitjans a denúncies basades en titulars de premsa sense cap base ni contrast de veracitat.

La Justícia pot ser cega, però no ha de ser parcial

La Justícia és un clam arrelat molt endins de les esperances humanes dels qui són injustament víctimes flagrants de la vulneració dels seus drets: el dret a l’habitatge, el dret a la salut, el dret a una educació a l’abast de tothom, a la llibertat d’expressió i a tants drets als que, per molt que es posin fatxendes i treguin les urpes, no hi podem ni volem pas renunciar. Que ni s’ho creguin!: NO PASSARAN!!!.                              

maribelanoia@gmail.com

 

MENTIDES QUE AMAGUEN LA REALITAT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Vivim uns temps on la mentida, les faules i la hipocresia perverteixen allò que hauria de ser el més sagrat. No és ja tota la lluentor dels carrers que ens indiquen que el Nadal ja és a les portes i que, per celebrar-lo com cal, se’ns convida a un consumisme exacerbat amb l’excusa de la tradició de fer regals. Està bé fer regals, ja ho crec, però sovint prima més quedar bé exhibint un cert poder adquisitiu, com si hagués de mostrar què triomfa a la vida que no pas la generositat d’un gest. Que ens costa d’acceptar que triomfar a la vida no és tenir de tot?.

Mentrestant, a Palestina...

Per començar, l’escenari dels fets que es commemoren avui és una terra on la seva població és víctima d’un genocidi al que sembla ja considerem irreversible, perquè la actualitat va canviant de pàgina cada dia deixant enrere Palestina, com si la impotència ens hagi de fer oblidar el patiment quotidià de la seva població destruïda pels atacs del govern assassí de Netanyahu, amb la complicitat de les grans potències mundials que fan costat al que és avui Israel. Un Israel que ha penetrat al Líban i que, no ho dubtem, conjuntament amb els interessos imperialistes està darrera l’enderrocament del govern de Síria per tal de minvar les forces de qui és el seu enemic, “els països àrabs”, que donen suport a la causa de Palestina i altres pobles de l’orient mitjà.

La “rebel·lió” a Síria

L’imperi s’ha imposat també per tenir Síria com a aliat per la seva guerra pel control dels recursos naturals de la zona. És clar, haver de passar els gasoductes donant el tomb per la península aràbiga, passant pel mar roig i el canal de Suez per arribar a la mediterrània, és massa tortuós. Els gasoductes arribarien abans travessant Palestina del riu fins al mar, no importa si pel camí han d’arrasar terres mil·lenàries i destruir els pobles que les habiten des de temps ancestrals. Amb el seu extermini haurien arrasat també la heroica resistència històrica que han afrontat anys i anys. És que es fa la guerra en nom de la pau, però s’alimenta així el negoci de la venda d’armament per perpetuar la submissió dels pobles als lobbys de pressió de la indústria armamentista.

Hipocresia estructural

Front tanta hipocresia m’ha fet mal a la consciència la coincidència dels grans fasts d’inauguració de la Catedral de Notre Dame, en un país amb greus problemes socials i aliats dels senyors de la guerra, i també la manca d’humanitat i sensibilitat vers les víctimes de la DANA a València amb una cerimònia pensada més en el rentat de cara dels polítics que en fer costat al dolor de la gent. Els familiars de les víctimes i els perjudicats no han pogut aguantar tanta hipocresia, com també se’ls fa difícil aguantar que els irresponsables, que podien prendre mesures per evitar víctimes humanes, siguin ara qui hagin d’administrar els ingents ajuts econòmics que rebran, perquè els necessiten, però que perillen d’engreixar encara més la trama corrupta dels negocis d’abans, sense que aquests recursos arribin on realment fa falta.

La solidaritat dels voluntaris

No obstant, darrera aquesta pantalla de mentides, traspua la impagable tasca duta a terme per la munió de voluntaris que no han dubtat a ajudar les poblacions damnificades, com un clam per creure que no tot està perdut, que els Drets Humans proclamats al món ara ha fet 76 anys es resisteixen a ser trepitjats i abolits del mapa.

L’essència i valor de l’ésser humà

L’adveniment d’aquestes festes no hauria de fer sinó recordar-nos el veritable sentit del Nadal que, segons la nostra tradició més pregona passa per enaltir el valor del ser humà en la seva nuesa en un esdeveniment que ens mostra el naixement d’un infant, i una esperança de vida, malgrat les extremes condicions de precarietat. El lliurament desinteressat, de cor, a canvi de res, simplement per empatia i solidaritat potser és el veritable esperit del Nadal, sense tanta embalum que el desnaturalitza. No pervertim el seu missatge.

maribelanoia@gmail.com

RESIDIR TAMBÉ ÉS CONVIURE

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Dissabte passat els carrers de Barcelona tornaven a omplir-se de gent amb una significativa assistència. El motiu?: la dificultat d’accés a l’habitatge en que es troben molts joves i també aquelles famílies que es troben  desnonades dels seus antics llocs de residència per la intrusió d’un mercat immobiliari que, amb l’excusa de destinar aquests habitatges a la indústria del turisme i amb mobbing inclòs, han disparat els seus preus de lloguer fins a límits de que molts veïns i veïnes es veuen expulsats del barri de tota la vida, sense poder adquisitiu per adquirir un nou pis pel nivell prohibitiu dels seus preus, obligats a traslladar-se a les àrees exteriors a la mateixa àrea metropolitana i -fins i tot- més enllà dels seus contorns.

Prou especulació

Els organitzadors compten que eren més de 126.000 persones que sortiren al carrer per una rebaixa del 50 % dels lloguers, l’establiment de contractes indefinits, la prohibició de compra d’habitatges per especular i la recuperació dels habitatges per a ús residencial.

Dificultat afegida

L’accent es posava, principalment, en la singular situació en que es troba la població migrada pel racisme soterrat que impera en el sector a l’hora d’adjudicar la contractació dels habitatges que surten al mercat. En algunes pancartes es denunciava que el racisme immobiliari és insuportable doncs afecta la vida de persones migrants, negres i/o racialitzades, arreu. A Barcelona, per exemple, hi ha persones que viuen en habitacions de 6m2, sense finestra, que han de pagar un mínim de 500 €. A banda és impossible llogar cap pis sense tenir residència legal, i si tens el permís de residència has d’acreditar que disposes d’un contracte indefinit. Fins i tot, i malgrat s’hagi adquirit ja la nacionalitat, es veta el contracte de lloguer simplement per la pròpia aparença física o de trets culturals, vetant al “diferent” encara que tingui ja la nacionalitat. Això és racisme i xenofòbia...

Gent sense casa, cases sense gent

Les immobiliàries diuen que s’hi veuen obligats per la demanda dels seus clients, els propietaris. Potser sí, però no és acceptable que hi hagi tants pisos buits quan hi ha demanda: és indecent, és indecent, gent sense cases i cases sense gent...

Front l’aïllament: veïnatge

Aquesta política d’exclusió immobiliària afecta també la composició de les mateixes ciutats. No és el mateix  que es conreï una relació de veïnatge, de barri, de conèixer i saludar els propis veïns i veïnes, que no pas una relació individualista on tothom tanca la porta de casa seva sense ni saludar-se en compartir l’ascensor. Ho vàrem viure amb la pandèmia on la humanitat que portem dintre surava tot preocupant-se del veïnat que podia necessitar ajut.

Un dret humà universal

L’habitatge és un dret universal que hauria de ser assequible per tothom. Els joves no s’haurien de veure obligats a viure amb els seus pares fins aquella edat que han de tenir vida pròpia. Han de tenir-hi una relació estreta de cura recíproca, això sí, però havent-se ja emancipat de la seva dependència. Altrament, la gent gran no s’hauria de considerar sols un recurs econòmic pel fet de cobrar la seva pensió ni veure’s expulsada de l’entorn que l’ha acompanyat tota la vida. Hauríem de reprendre la interrelació i la inclusió, des de la veritable riquesa de la societat, des del valor natural que és la diversitat en sí mateixa.

Viure i conviure

Regular els preus de lloguer i fer l’habitatge assequible condiciona -i molt- el tipus de ciutat que volem. Va molt més enllà que els arguments econòmics d’interessos particulars o especulatius, va de poder viure i conviure on es resideix.                

maribelanoia@gmail.com

LA POR I LA VERGONYA: CANVI DE SENTIT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  

Ens trobem davant un altre 25-N, Dia Internacional per l’eradicació de les violències vers les dones on, malgrat els indiscutibles avenços en el reconeixement de drets i denúncia pública de la situació que patim les dones des de temps ancestrals, en els moments actuals, les agressions i violències que patim no sols romanen plenament vigents en el nostre entorn quotidià sinó que -fins i tot allò aconseguit- està amenaçat de retrocés.

Botí de totes les guerres

No podem oblidar que, com gairebé sempre, vivim uns temps marcat per les guerres, uns conflictes armats on les que sempre hi tenen a perdre són les dones, considerades com a botí de totes les guerres i -a més- han de fer front a la subsistència de la vida mateixa dels seus alhora que les envaeix constantment el dolor de la destrucció i pèrdua dels seus estimats. Ho veiem, per exemple a Gaza o al Líban on fan front a la destrucció de vides i territori en el que esdevé un indiscutible genocidi assassí propiciat pel govern de Netanyahu que ha apostat per l’extermini de Palestina. Malgrat tot, i suportant un patiment fins al límit, s’hi enfronten i planten cara a la defensa del seu poble lluitant des de la mateixa vida de la que en són portadores.

Drets amenaçats de retrocés

El reconeixement dels drets de les dones assolit en els darrers temps és amenaçat sobre manera pel triomf de Donald Trump a la presidència dels EUA, doncs el seu és un discurs que no solament nega els drets a les dones sinó que els combat, esdevenint una bandera també per les forces d’ultradreta que s’escampen arreu d’Europa i la civilització occidental, uns valors que la caracteritzava per haver assolit el reconeixement dels drets humans i, amb ells, també a les dones.

Implicar la resta de la societat

Potser per això la campanya del moviment feminista d’aquest any és la d’implicar a la resta de la societat en aquest objectiu, perquè les dones que pateixen aquella violència quotidiana entre les parets de la seva llar encara tenen por d’explicar-ho, tan per mor del mateix agressor que la té atemorida com per vergonya del què pensaran d’ella pel fet d’haver-ho callat tant de temps.

Ni por ni vergonya

No ha de tenir ni por ni vergonya de patir una situació de la que ella no n’és absolutament culpable, i que tan sols el sistema patriarcal li ha fet sentir com a causa del fracàs de la parella, perquè les dones han de ser “perfectes” i a mercè de les disposicions que determini l’home com a cap de casa, com a l’únic que “mana”, i si no funciona és per causa d’ella...

Alliberar-nos del jou patriarcal

La relació personal ha d’estar basada per l’acord entre els qui formen part d’un nucli de convivència, les responsabilitats de la llar han d’estar compartides. Ja fa temps que les dones hem maldat per viure i conviure des de la negociació d’aquells aspectes o diferències que poden sorgir en una convivència, partint del diàleg i el respecte a les diferències des d’un dret igualitari. No obstant, encara massa dones viuen sota el jou de qui vol imposar-se perquè es creu superior i que els demès -en particular les dones- estem fetes per estar al seu servei...

Diem PROU

Tota l’empatia a les dones que finalment -i després d’haver callat molt de temps- obren el seu cor i demanen ajut, fins i tot al carrer o en determinats establiments públics potser fent alguna senyal promoguda a través de les xarxes perquè, amb aquest gest desesperat puguem endevinar la seva situació malgrat vagi acompanyada del seu agressor, que no la deixa sola i la controla en tot moment.

Aliats i còmplices

En aquesta lluita hem d’implicar aquells homes que han apostat per fer-nos costat i que no es volen fer còmplices de les salvatjades masclistes. No tots els homes són els nostres enemics, també poden ser els nostres aliats per aïllar els que manifesten un comportament insultant vers les dones. No podem parar fins arribar al punt de que tinguin por del rebuig social els violents i agressors, i que siguin ells els qui un dia arribin a sentir la vergonya en pròpia pell pel seu comportament.

Canvi de sentit

La por i la vergonya que han passat -i encara passen massa dones a l’hora de denunciar ser víctimes de violència- s’ha d’acabar. El suport del seu entorn amb aquell crit de “Jo sí que et crec”, així com també la complicitat que han de trobar en la societat, ha de fer possible que la por i la vergonya canviïn de sentit.

maribelanoia@gmail.com