LA MÀGICA SIMBIOSI QUE ES DONA A LES NITS CULTURALS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Hem viscut una altra edició de les Nits culturals de Sant Pere Sallavinera. Aquesta ha estat ja la seva 27 edició, una cita ineludible amb un públic fidelitzat que ens auto convoquem mercès a la tenacitat i compromís de tot un poble que -una vegada més- s’ha bolcat per tal de regalar-nos aquest rellevant esdeveniment cultural, tant per la idoneïtat del seu escenari natural -exquisidament engalanat- com per una programació d’altíssim nivell que li atorga -amb tot el mèrit- el qualificatiu de cultura de luxe, la que neix de baix (de músics bàsicament d’aquí) i s’enfila fins el més alt nivell musical.

La sublim decoració de l’espai i la Plaça

Quines novetats hi ha aquest any?, preguntava tot just arribar. Ja ho veuràs tu mateixa, em varen contestar. I efectivament el color vermell de la catifa que dona pas a la Plaça convertida en escenari excepcional tenia continuïtat en el color dels coixins de les cadires, preparades per acomodar el seu públic, i que s’estrenaven llavors mateix.

Una simbiosi especial

A la presentació, Lourdes Soldevila, en nom  de la organització de les Nits Culturals, començava amb els imprescindibles agraïments als col·laboradors i patrocinadors, així com a tot el poble pel seu lliurament i dedicació però -sobretot i també- al públic que roman fidel un any i altre a les nits, creant aquesta simbiosi entre uns i altres sense la qual, la màgia que es genera entorn l’ambient creat, no seria possible.

Foto. Nits Culturals

Les sàvies paraules del poeta Miquel Desclot

Dit això va prendre la paraula el poeta Miquel Desclot que sàviament ens introdueix sempre en l’espectacle que està apunt de començar. Avui viuríem una Shubertíada. Així s’anomenaven les vetllades que, en temps de Franz Schubert duien a terme un grup d’artistes i amics del compositor vienès a casa de la família Sonnleithner. Allà es cantava, es recitava poesia o es creaven obres pictòriques amb la música sempre present. Ja alguns dels famosos lieder del compositor varen néixer en col·laboració amb els poetes presents i s’estrenaven moltes obres per a piano i cambra.

Foto: Nits Culturals

L’escenari de la Shubertíada

Aquesta vetllada va estar a càrrec del cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, dirigit pel conegut Director Xavier Puig i Ortiz, nascut a Cervera i nomenat recentment Director de l’Orfeó Català. La casa de pedra de fons i les seves finestres amb tests de flors, es convertiria en el decorat adient, ple de vida, llum i color, per on s’anirien desgranant les diferents obres que contenia el programa.

Una posta en escena molt particular

En silenci entrava a l’escenari el pianista Jordi Armengol convertit en l’inefable Franz de la vetllada. Amb una extraordinària i rellevant direcció escènica d’Anna Romaní, mentre l’actor Bernat Cot es feia càrrec del rol de conduir el guió. La sorpresa va venir en constatar que els membres del cor, a banda de mostrar una deliciosa precisió de les seves veus corals, amb tenor, soprano, baríton i baix inclòs, esdevindrien alhora uns excel·lents grans actors i -fins i tot- balladors quan la ocasió ho requeria.

foto: Nits Culturals

Una direcció poc convencional

Per la seva banda, la direcció d’en Xavier Puig també era ben poc convencional, doncs el mateix dirigia des de qualsevol racó de l’escenari, amb un simple moviment dels seus dits, que es posava davant un petit cor - a capella- o ell mateix es convertia en cantaire sumant-se a la resta i al piano. Per tot plegat, l’experiència de viure aquesta Shubertíada, fins i tot pels assistents assidus i versats en gaudir d’aquestes nits culturals, va esdevenir inoblidable.

Extraordinari virtuosisme al contrabaix

Com que s’havia anunciat una nit amb pluja, el concert del dissabte es va dur a terme al Local Social del municipi, on es va produir una altra sorpresa: com era possible que un contrabaix omplís ell sol -de tal manera- tot un concert?. Acompanyat al piano per Lluís Rodríguez Salvà, en Leon Bosch ens va donar un recital per mostrar-nos com es pot ser un virtuós del contrabaix talment com estem acostumats amb el virtuosisme d’un violí. Originari de sud-àfrica, fill d’un activista polític i ferm defensor dels drets humans, es gradua a Ciutat del Cap i deixa enrere el règim d’apartheid per completar els seus estudis a Manchester, adoptant la nacionalitat britànica el 2000. La proposta, no obstant, era a través de l’Escola catalana del contrabaix (fins i tot el contrabaix del concert va ser cedit especialment per l’ocasió per l’ESMUC). Cal dir que aquest programa, quines peces eren totes d’autors d’aquí, va ser recomanat per dos joves -noi i noia- que estudien al conservatori i que enguany s’han incorporat a la Comissió de les Nits Culturals.

Foto: Nits Culturals

Relleu generacional a la organització de les Nits Culturals

Una altra novetat visible va ser la notable presència, en llocs d’organització, d’un jovent del poble que es va implicant cada dia més. Potser motivats ja des de ben petits, doncs la programació de les Nits Culturals té sempre en compte un concert per la mainada des dels seus inicis, unes actuacions en els que ben segur ja hi varen participar i hi han crescut. El d’aquest any va anar a càrrec de la companyia anoienca del Príncep Totilau amb el seu meravellós espectable MOZARTLAND.

Pluja regalada a uns camps assedegats

Què dir d’aquesta nova edició de les Nits Culturals?, doncs que felicitats pel regal que ens ofereixen any rere any, amb un infinit agraïment al seu esforç i lliurament perquè tot estigui al seu lloc, no sols en la posta en escena de tot el poblet sinó també en l’exquisidesa de tracte que rebem d’aquesta meravellosa mostra d’estimació per la música i la cultura en majúscules. És la inexplicable simbiosi màgica que es produeix, i palpa cada any, a la primera de setmana de juliol, en aquest bell indret de l’alta anoia que -en cloure les seves Nits Culturals- la natura va obsequiar amb una bona pluja regalada que agrairan moltíssim els seus boscos i camps de conreu. Moltes gràcies.

maribelanoia@gmail.com

DRETS HUMANS O BARBÀRIE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquella Europa sorgida després de la II Guerra Mundial, amb la Declaració Universal dels drets Humans aprovada per l’Assemblea General de les NACIONS Unides el 10 desembre de 1948, està en perill. Ho estan també, i des de fa ja uns anys, els drets socials inherents a l’Europa del benestar social que vàrem tenir uns anys després i que -dissortadament- a cada dia que passa el neoliberalisme guanya la seva partida privatitzant-ho tot. 

Economia fora de la llei

Avui, però, el que està en joc és el futur de la mateixa humanitat. La industria de la producció de béns i serveis ha donat pas a indústries dubtosament útils per la humanitat però que mouen ingents quantitats de diners: no importa que -a banda- estiguin al marge de la legalitat. Per exemple la prostitució i el tràfec de persones, o les drogues, que mouen molt diner tant als països productors com als consumidors, per no parlar de l’oci i la indústria del joc (videojocs i casinos). Sectors molt potents econòmicament a nivell mundial encara que facin malbé les persones condemnant-les a una existència buida de continguts, valors i qualitat de vida.

El negoci de la guerra

Ara que el sector destructor més potent és el de la indústria d’armament. Aquest és el veritable motor que mou l’economia amb l’excusa del control dels elements estratègics a nivell mundial (l’energia, els carburants i fins i tot el sector primari i l’aigua). De tot això se’n ha de fer negoci i s’ha de controlar els països productors. Les guerres són l’instrument per accedir a aquest poder i control i ningú té cap escrúpol si, amb la dinàmica de les guerres, de totes les guerres, la població és exterminada.

El Territori des del riu fins al mar

Perquè davant el que ens trobem avui, si parlem tan sols de Palestina, és de polítiques d’extermini, un autèntic genocidi de la població civil duta a terme pel sanguinari Netanyahu al front del govern d’Israel, i que sembla que l’únic que li interessa és controlar el trànsit del petroli i altres recursos que , si passen per Palestina per arribar al mar, s’estalvien de donar el tomb per tota la península aràbiga i entrar a la mediterrània per Canal de Suez. Tan se val si això suposa exterminar un poble sencer i apropiar-se de la seva terra.

L’holocaust i l’extermini

Europa va despertar, i fer front als horrors del nazisme conjurant-se a evitar que mai més es tornes a donar tan terrible experiment amb la condició humana. En desgreuge del què havien patit els jueus (no cal oblidar que, amb els jueus foren perseguits, torturats i morts nombrosos comunistes i altres persones que s’enfrontaven al nazisme) se’ls va donar una terra promesa, sí, però als jueus rics que van anar als EUA i avui encara són un lobby de poder. Avui però, la truita ha girat de cantó i des d’Israel (segurament cap sionista de bé que no comparteix el terror de Netanyahu) pot estar d’acord amb el genocidi d’un poble sencer i l’espoli de la seva terra.

Com una fortalesa medieval

Dissortadament Europa ja no és la que va sorgir després de la II Guerra Mundial i ha deixat de ser aquella mare que acollia els qui fugien de les injustícies dels seus països i, des d’una actitud hospitalària, oferien refugi i asil als qui trucaven a les seves portes. Avui Europa és com una fortalesa medieval, fortament custodiada perquè no hi entri ningú. Les seves fronteres -fins i tot les marítimes del seu sud- esdevenen fossars plens de cocodrils que eliminen qui s’atreveixi tan sols a entrar, encara que fugi de la misèria o de la persecució política. La democràcia ha esdevingut com aquella princesa presonera dalt la torre més alta que es vol preservar però que no es permet que mani sobre el castell.

Una Europa fortificada a l’emigració

El Pacte Europeu d’Emigració és, en realitat, un Pacte contra els Drets Humans, on es creen fronteres que no respecten la legalitat, amb més discriminació i menys garanties del dret d’asil, on es normalitza la detencions massives, també la dels menors, on s’instal·la un sistema indiscriminat d’expulsions exprés, on es té via lliure per saltar-se les obligacions internacionals, on hi ha una major criminalització de les persones que migren, on s’estableixen eines digitals per a la vigilància massiva o evita les vies legals i segures per consolidar l’externalització.

Recuperem l’altra Europa, la nostra

Aquest pacte migratori està deixant morir als nostres germans migrants a la mediterrània mentre dona milions d’euros a règims medievals. Cal plantar cara aquest discurs de l’odi que promulguen la dreta i la ultradreta, que es creueu que Europa pot tornar a ser d’ells, però front aquest pla per Europa en tenim un altre: proposem apostar per la distensió, lluny de la retòrica amenaçadora i les espirals armamentistes de l’OTAN; impulsar una política exterior orientada a la pau; fomentar espais de diàleg  promoure activament una pau ambiental sustentada en bases científiques, amb polítiques clares de descarbonització. En definitiva, impulsar polítiques que incideixin en la millora de la vida quotidiana de les persones.

Mantenim el compromís amb els drets Humans

Aquest diumenge ho tinc molt clar. Votaré, és clar que sí, no passo d’Europa, sinó que aposto per  una Europa com la que va ser el far de la llibertat i l’esperança dels pobles, perquè o s’està amb els Drets Humans i la Cort Penal Internacional o s’està amb Netanyahu a Israel i el genocidi al poble palestí. O s’està amb els drets humans o apostem per la barbàrie.

                            maribelanoia@gmail.com

NINGÚ LI HAVIA REGALAT MAI FLORS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Ara farà un parell de setmanes l’Antonio (d’ACAPS) em va dir que la NINA estaria un parell de dies a Igualada i que, per la meva vinculació als mitjans de comunicació local, em convidava a parlar amb ella per recollir el seu testimoni. Sense saber encara com li donaria forma a la trobada, no vaig dubtar en concretar dia i hora.

Comadrona al Dispensari de Mahbes

NINA Mhded SALAM va néixer a Dajla (Sáhara Occidental), i en va haver de marxar, amb la seva família, l’any 1979 fruit de l’èxode forçat pels fets de 1975 quan els sahrauís es resistien a la ocupació del seu territori per part del Marroc. Primer els va acollir Mauritània, on va poder continuar els seus estudis fins ser comadrona, continuant més tard a Algèria (1980-1984) on es va llicenciar en obstetrícia. Actualment viu al Barri quatre dels Camps de Refugiats que els sahrauís tenen a Mahbes, en ple desert prop d’Algèria. Com deia, ella és comadrona, i dóna atenció materno-infantil, així com les múltiples funcions de cura en l’àmbit de l’atenció primària, al dispensari de Mahbes.

Condicions de salut molt precàries

M’explica que la població presenta un alt índex de desnutrició infantil, ja amb un alletament matern deficitari perquè moltes dones no tenen prou alimentació per poder alletar i -a partir dels 3-4 anys- quan ho necessiten pel seu creixement i no tenen res en què alimentar-los, es produeix una important baixada de pes. Tot això ho viuen en un context de terra molt seca on no s’hi pot conrear res, i han de suportar una climatologia que té dos moments punta: l’hivern amb molt de fred i un estiu de molta calor havent de suportar fins a 55 graus de temperatura.

Mitjans del tot insuficients

Malalties comuns com ara la hipertensió, l’epilèpsia, o d’altres esdevenen cròniques per les extremes condicions de vida, la manca de medicaments i també l’estrès que han de suportar per haver d’aguantar aquesta situació durant tants anys. No tenen ni analgèsics pel més elemental, per això han d’anar a Algèria per comprar els principis actius i, als campaments, han muntat una mena de taller per assolir ells mateixos l’aspirina o el Paracetamol, per exemple.

Depenen de l’ajut humanitari 

Pel seu viure quotidià sols depenen de l’ajut humanitari que reben a nivell mundial, un ajut que no sols els és necessari sinó imprescindible perquè no tenen res més. Sols els arriba, un cop al mes, farina, llegum, arròs, oli o sucre... ni productes frescos ni carn ni res... Productes que necessiten molta aigua i la que hi ha no és potable. La manca d’aigua influeix també en la salut de les persones. Al seu campament hi viuen unes 9.500 persones aproximadament i tan sols els arriba una cisterna al mes a cada barri, i les cisternes estan ja molt trencades i velles...

Dones subjugades per la tradició

També vàrem parlar de la situació de les dones, La majoria de les famílies tenen de 6 a 7 infants. Quan ja fa uns anys varen iniciar una campanya de contracepció, a banda de no tenir prou recursos per comprar els preservatius, es trobaven amb la barrera de les pròpies costums que, amb l’excusa de la religió, no ho permeten. Ella forma part del Consell de Dones, un càrrec que es renova cada 3 anys per mitjà del Congrés de les Dones, i que tracta de temes com ara la salut de les dones, el càncer de mama, les malalties venèries, la alimentació, però també de política, de solidaritat, de la situació del Front Polisari, d’activisme, en suma.. Avui, a banda de tirar endavant també la seva família amb cinc fills, continua amb el seu compromís pels drets del seu poble i -allà on va- es fa emissària de la seva causa.

La sororitat, la relació entre dones 

La conversa es va allargar en un ambient de complicitat i solidaritat, però sobretot de sororitat, aquella empatia i caliu que es dona quan ens trobem les dones de cor a cor. Sororitat de vida, de compromís, de lliurament pel seu poble, de patiment, d’impotència, de desesper però també de la tan necessària esperança, ara que sembla ser el món té posat els seus punts de mira cap a un altre cantó.

El risc de caure en l’oblit

De vegades no saps com fer front a situacions de tanta gravetat quina solució no és a les teves mans. L’ajut que necessita el poble sahrauí no ha de passar sols per continuar enviant-los queviures de primera necessitat, que els cal per sobreviure vitalment,  sinó -sobretot- per no oblidar els nostres germans víctimes d’una causa tan injusta que els condemna a malviure fora del seu país, a aguantar que el seu país estigui ocupat i els seus recursos explotats sense que el seu poble legítim en tregui cap profit per la seva supervivència, patint repressió i manca de llibertat i en un estatus d’apàtrida. Mentre, els més petits no han conegut altra cosa que dependre de la solidaritat internacional o, per exemple, l’esperança de ser acollits per famílies en les vacances de pau quan arriba l’estiu. I els més ancians van envellint enmig del desert àrid i eixut, amb l’arena com a únic paisatge, mentre van deixant enrere aquell bell somni tan albirat, aquell de que un dia podrien retornar a casa seva i -per fi- poder veure de nou el seu mar...

Detalls senzills però molt especials

Quan ja la varen venir a buscar, vaig anar collir unes roses de la terrassa que estaven en el seu punt més àlgid de florida. Al lliurar-li el pom es va emocionar: mai ningú li havia regalat abans flors.

maribelanoia@gmail.com

PER FI HE POGUT VOTAR

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estava tota emocionada. No fa ni un mes que va fer els 18 anys, però ja va rebre la targeta censal que li confirmava la seva sospita de que ja podria votar. Nerviosa, em preguntava com funcionava tot plegat perquè anava rebent sobres de propaganda de les diferents formacions polítiques que es presentaven a les eleccions pel Parlament de Catalunya. La Rawya és d’aquí, qui ho dubta?. Va néixer a Igualada i ha viscut sempre aquí i, des de fa ja uns quants anys, és veïna meva. No obstant, des de molt petita s’ha sentit diferent, millor dit, ha sentit que la tractaven diferent, perquè: era ella realment diferent?. A l’escola es parlava català, la seva mare, preservant la pròpia llengua materna, sempre li ha parlat en català i es dirigeix a tothom en català. La Rawya també, i no entén perquè quan la gent es dirigeix a ella ho fa en castellà, perquè?.

Mudada amb el jilbab

L’altra dia sortíem de casa per anar a votar. Ella s’havia mudat a la manera que ella es sent més feliç, vigilant que no li falli aquella agulla que li aguanta el jilbab que un dia va decidir, per voluntat pròpia, posar-se. La joventut ja té aquestes coses, té les seves necessitats d’identificar-se, de mostrar la seva personalitat sobretot en triar les seves formes de vestir. Sovint veiem joves amb rastes o pantalons foradats, per exemple, i ningú els hi diu res. Perquè li han de dir res a ella si es vol posar el jilbab?. Quan sortíem de votar vàrem trobar una senyora que es va dirigir a nosaltres, referint-se a ella i -en castellà- que estava tan guapa que semblava un àngel. Jo li vaig dir que es podia dirigir a ella mateixa i dir-li en català. És va quedar molt parada i ho va fer, és clar, i ella li ho va agrair. Veus?, em diu, què ho fa que la gent, quan per exemple vaig a comprar, se’m dirigeixi en castellà quan jo soc d’aquí i parlo català?.

La preparació

Uns dies abans, a casa, havíem posat les paperetes damunt la taula i li havia explicat qui era cadascú, qui representa i què hi ha darrera cada papereta. Un amic que compartia la conversa amb nosaltres em va dir: i ara li has de dir a qui ha de votar. No, li vaig dir jo. Això ho ha de decidir ella mateixa. Jo li he explicat qui és qui i a qui representa, i ella ja és major d’edat per decidir el que vulgui. Li vaig dir, això sí, a qui votaria jo i el perquè, però ella triava la papereta, només faltaria.

L’acte de votar

En arribar a la mesa electoral, per sort no hi havia públic, vàrem demanar permís per fer-li una foto: és la seva primera vegada!. I així ho vàrem fer, primer davant la taula amb totes les paperetes (ella ja es portava la seva de casa) i, sabent dels meus límits de vista, em diu: té, aquí tens la teva!. Em vaig emocionar, havia entès perfectament el missatge participatiu. Llavors dirigint-se a la mesa, va presentar el seu DNI (no fa tan que el té perquè, malgrat haver nascut a Igualada, ha anat tota la seva vida escolar amb NIE). Ho varen comprovar i sí, era al cens, la varen anotar a l’acta i va poder posar la seva papereta a la urna. Estava feliç.

Atacs d’ansietat per fets discriminatoris

És que en la seva etapa escolar, i també en la seva vida a la ciutat, ha viscut diversos episodis de discriminació per raons de ser tractada com a diferent. Darrerament, a cada incident d’aquest tipus, li agafaven atacs d’ansietat havent d’anar a l’Hospital i tot. Es sentia fins i tot perseguida, assetjada..

Participació de la vida de la seva ciutat

Amb ella, i ja de petita, ens vàrem passar la Festa Major amunt i avall a totes les cercaviles per descobrir la imatgeria festiva, els gegants, capgrossos i demés... M’ho recordava l’altra dia dient-me si en guardava fotos... Tenia 9 anys...

Participació en activitats de caire solidari

Més tard, em va anar acompanyant tot fent-me de suport, per exemple, en alguna de les xerrades sobre la dona que he donat pel 8 de març o en altres ocasions, també en algunes concentracions per denunciar les guerres, la situació dels immigrants o situacions injustes al món. Va ser ella la que em va dir: perquè no fem alguna cosa per Palestina?. I, conjuntament amb la Bouchra i la Soundous, ens vàrem posar en marxa.

Denunciant el genocidi a Palestina

Vàrem intentar comprar una bandera de Palestina per internet en una web que vàrem trobar, però mai va arribar... Les cartolines i els retoladors treien fum per tenir-ho preparat a la concentració que sota el títol “SOS PALESTINA” vàrem fer ja el 19.05.2021 (ara fa just 3 anys). També es mostrava exultant per alçar el seu crit a favor de Palestina a les altres concentracions que hem fet a Igualada l’octubre del 2023.

Fa falta gent com tu

La Rawya és una ciutadana de ple dret, per llei i de fet. Ara ha pogut, per fi, exercir el seu dret a vot i estic certa que la seva papereta era a favor de qui denuncia el genocidi del poble palestí i exigeix no sols deixar de vendre armament a l’estat d’Israel sinó a trencar-hi tot tipus de relacions internacionals (els estudiants dels EUA i de d’altres capitals al món, així com darrerament les universitats espanyoles, decideixen trencar relacions amb centres israelians que no estiguin compromesos en la causa de la pau). Som molts i hem de ser molts més fins aturar aquest genocidi i tota la violència de les guerres arreu del món. Comptem amb tu, Rawya, també a través del teu vot.       

maribelanoia@gmail.com

NOSTÀLGIA D'AQUELLA CATALUNYA ON TOTHOM S'HI SENTIA INCLÒS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest diumenge tenim una nova cita a les urnes. És la 14èna vegada que ens convoquem per configurar el Parlament de Catalunya d’ençà que el 20.03.1980, amb la transició de la dictadura a la democràcia, es va restablir . (Bé, de fet és la 15èna vegada perquè no cal oblidar la primera cita del 1932, una república que va ser abolida pel govern franquista el 1938). Recordo perfectament el paper que va jugar a l’antifranquisme la llavors Assemblea de Catalunya per tal d’aplegar-nos i sortir al carrer entorn un sol crit: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, sense oblidar el quart punt tant o més important: coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

Els obrers nouvinguts es sentien catalans

Perquè fou així com a les nombroses lluites obreres que es donaren en els darrers anys del franquisme, tot i que molts treballadors i treballadores eren nouvinguts a Catalunya per ser fruit del procés migratori dels anys seixanta, enarboraven amb orgull les pancartes fetes amb la senyera que exhibien aquelles reivindicacions en les que s’hi incloïa la de l’Estatut d’Autonomia. Ho tenien assumit perquè es sentien d’aquí; aquí treballaven, aquí naixien els seus fills i aquí viurien el seu futur: ho tenien clar. Es parlava indistintament català o castellà, però molts varen incorporar el català com a llengua sobretot per mitjà de les seves relacions laborals (era molt comú sentir parlar els paletes en català) així com també amb els seus fills a casa, doncs a l’escola es practicava la normalització lingüística.

Antoni Gutiérrez Díaz a Igualada

Els  primers Consellers de la Generalitat

Els anys de la Generalitat provisional, del 1977 al 1980, hi havia un sentit unitari de país i les responsabilitats polítiques que s’esdevindrien després del seu primer govern, també a nivell municipal, es repartien en una representació de pluralitat institucional, també en el seu govern. Recordo, per exemple, el primer Conseller de Sanitat de la Generalitat en Ramón Espasa o també Antoni Gutiérrez Díaz, que eren del PSUC. Hi havia també Consellers del PSC i d’ERC. L’antifranquisme havia estat unitari i aquest esperit quedava reflectit en aquella representació institucional.

Primer Consistori democràtic d'Igualada

D’allò unitari a allò partidari

No obstant, a partir del 1er govern sorgit el 1980 sota la presidència de Jordi Pujol, es trencava aquest sentit unitari per aplicar el format partidista, un format que també es va aplicar a nivell municipal i que trencava l’esperit unitari assolit a la transició.  Els interessos de la ciutat o del país ja no era cosa de tots a partir del consens, sinó que venia imposat de fora via partidista. A partir d’aquí va sorgir aquella idea de la Catalunya possessiva apropiant-se de tot el que hi ha darrera aquest gran país talment com si sols fos seu, tant a nivell simbòlic com (ho hem vist amb posterioritat) també d’aprofitament econòmic, i convertint els representants institucionals en mers receptors d’ordres superiors, inexplicables per molta gent de base.

Espanya ens roba

La utilització de Catalunya com si sols fos pròpia, aixecant fronteres virtuals de l’Ebre enllà, va propiciar no sols un distanciament amb les diferents organitzacions que configuren la mateixa pell de brau sinó -sobretot- un enfrontament amb les institucions a nivell de l’Estat. Perquè una cosa és l’enfrontament amb el govern central per raons polítiques, i l’altra són les estructures estatals que la Constitució  no permet transferir i que tal volta es el que demanen, perquè es pretén imposar tan a l’extrem les polítiques liberals per a tota la societat que potser ni en tindríem (com a Andorra, vaja, sense impostos i sense serveis públics).

Pactes que no eren de país

No obstant, els qui s’atribuïen l’exclusivitat de la representació de Catalunya, varen permetre el govern de dretes del PP de José Maria Aznar signant l'any 1996 el Pacte del Majèstic que els permetria la transferència del 33 % de la recaptació de l’IRPF, la supressió del servei militar o de la figura del governador civil i llavors cap del PP a Catalunya. La pela és la pela i la única cosa que importava era el traspàs d’aquests diners sense determinar-ne la seva finalitat. Eren d’aquells temes on es deia: ara no toca!.

De la Catalunya Industrial a l’economia especulativa

Però la política de privatització dels serveis públics aplicada, i el desmantellament del teixit productiu que ens donava aquell punt de riquesa particular de Catalunya, gairebé envejable, se’n va anar en orris perquè en Jordi Pujol va apostar per l’economia especulativa, desmantellant tot el teixit industrial i enviant la població a un atur generalitzat abocant-los a una situació que es perllongaria fins propiciar una jubilació necessàriament anticipada, que reduiria el seu import si hom s'hagués pogut jubilar a l'edat reglamentària. Aquests fets varen suposar un empobriment general de la majoria de la ciutadania de Catalunya, enriquint -a canvi i de forma escandalosa- aquells sectors més elitistes o VIPS de les finances.

El Pacte del Tinell i el tripartit

Per revertir aquesta situació, el 14 de desembre de 2003 es va formar el govern tripartit amb el PSC, ERC i IC-EUiA, era el pacte del Pacte del Tinell on l’assoliment d’un Estatut adient als temps va passar a ser una prioritat. Naixia ja amb un procés participatiu tan social com institucionalment. La seva aprovació, va tenir diferents obstacles en arribar als poders fàctics de Madrid, que s’alçaren contra aital gosadia autonòmica fent que es perdessin alguns llençols pel camí, doncs entenien que no es podia anar contra la unitat territorial consagrada a la constitució.

La dreta franquista es rebel.la

A partir d’aquí la situació es va radicalitzar i els sectors d’enyorança franquista parapetats darrera el poder judicial, endegaren el que avui ja hem conegut com a lawfare i la persecució sense quarter dels seus líders més destacats.

La Catalunya d’avui

Mentrestant, Catalunya rebia una nova onada d’emigració, provinent aquesta vegada de països amb llengua diferent. Aquesta nova emigració, no obstant, s’ha trobat amb una realitat de precarietat de vida molt gran, tant a nivell de trobar feina com habitatge, cosa que ha comportat una important exclusió social que dificulta que es puguin sentir pertinents al país al que han vingut a viure. 

Per una Catalunya d’esquerres

La manca de molts drets de ciutadania fa que molts ni puguin votar, i els qui poden fer-ho, tal volta no es senten ni cridats a participar. No podem anomenar-los els altres catalans perquè no crec que ens haguem de dividir entre els “uns” i els “altres”, sinó que el nou concepte de convivència és la diversitat, on tothom compta, cadascú amb la seva particularitat, però tothom formem part d’un mateix país. Tan de bo amb els mateixos drets, però tan de bo amb moltes de les seves esperances reeixides. Aquesta és la Catalunya que desitjo i que estimo, la que em motivarà a anar a votar aquesta propera cita a les urnes apostant per un altre govern d’unitat de les esquerres, el meu emblema. Perquè Catalunya no és patrimoni exclusiu de ningú. Visca Catalunya!               

maribelanoia@gmail.com

VIURE PER TREBALLAR O TREBALLAR PER VIURE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

1977 - Manifestació a Igualada pel conveni del gènere de punt

Hem viscut ja un altre 1er de maig, aquella fita per posar de manifest les condicions de vida i treball que la gent treballadora tenim davant a cada temps i a cada moment i reivindicar-ne les seves millores, perquè d’ençà dels fets de Xicago amb la reivindicació de la jornada dels tres vuits (vuit hores de treball, vuit de descans i vuit per l’oci-cultura) el curs de la història ens ha portat per diferents etapes, sense oblidar que la vaga duta a terme a Barcelona entre els mesos de febrer i abril del 1919 va assolir una fita històrica amb la instauració de la jornada laboral de les vuit hores.

Reduir l’horari laboral

Avui, el debat que tenim damunt la taula és assolir l’horari laboral fins les 37,5 hores setmanals, sense reduir el salari. La implantació de les noves tecnologies i els nous models de producció, així com la gestió de les empreses ho permeten, doncs ha crescut el nivell d’ocupació i moltes empreses, sobretot les més grans, recuperen el seu nivell de beneficis. Però sobretot, malgrat s’hagi apujat el salari mínim interprofessional i s’hagin aconseguit més contractes indefinits, això no pas dir que la gent tingui blindada de cap manera l’estabilitat en el lloc de treball, ni molt menys tenir garantit el nivell de vida necessari sense que arribar a final de mes sigui cada vegada més difícil. La precarietat és encara la situació general dels treballadors i treballadores.

No jugar amb les coses del menjar

Per altra banda els preus dels productes d’alimentació i d’altres necessaris per la vida quotidiana han sofert un augment que no hi ha puja econòmica que ho pugui atrapar, i els preus a l’habitatge -ja sigui de compra o tan sols de lloguer- han pujat pels núvols fent que cada vegada sigui més difícil el seu accés havent de destinar a l’habitatge un import cada vegada més gran  dels ingressos rebuts, minvant la qualitat de vida a la que hi tenim dret.

L’habitatge, un bé de mercat?

Les dades estadístiques indiquen que la crisi inflacionària va quedar enrere, però continuem patint els preus inflats fins al punt de que el poder adquisitiu va cada vegada a menys. Cal tenir en compte que, en la majoria dels casos, l’increment de costos és degut a la pura especulació. De fet, els costos energètics no han fet més que baixar des de l’any passat, però no s’ha notat ni en els preus dels productes ni en les factures de les llars. S’han fet tímids avenços per alleugerir la càrrega que representen els subministraments d’energia o gas en les economies familiars, però encara no s’ha posat fre als guanys obscens que tenen les companyies energètiques, uns beneficis que van en detriment de les butxaques de la classe treballadora. És que l’habitatge es considera un bé de mercat i no pas un dret recollit a la mateixa constitució.

L’estrès castiga la nostra salut

Amb la feina inestable, l’habitatge caríssim i inaccessible, i les butxaques buides tan sols vivim per treballar, i ho fem amb por. Aquesta circumstància amb la cada vegada més gran càrrega de treball, fins i tot amb el teleprocés, fan que un 43 % de les treballadores i treballadors d’aquest país estiguin cremats, un fenomen que cada any va a més des de la pandèmia. La classe treballadora està cremada i frustrada, i no només per la feina, sinó perquè quan torna a casa es troba amb un transport públic deficient com a resultat de dècades sense inversions, i quan hi arriba sovint destrossat, es topa amb uns servei públics com ara la salut o l’educació en decadència, a conseqüència de l’infrafinançament i les polítiques de privatització tan de titularitat com de gestió, i que tan costa de recuperar i posar al dia desprès d’anys de retallades dels governs de dretes. Gairebé no li queden energies per viure.

Treballar per viure

Hem de treballar per poder viure, però el ritme frenètic de vida que portem gairebé no ens dona el temps per tenir una vida de qualitat, una qualitat que no ens emmalalteixi d’estrès, d’aïllament i solitud perquè no podem ni comunicar-nos amb els més propers. La comunicació s’ha contaminat de la fredor de les converses escrites al whatsapp, a passar la informació que córrer per les xarxes sense ni tan sols parar-te a considerar i compartir els valors que transmet o-massa sovint- patir el discurs barroer de l’odi, i també la de la política que s’ha vist enfangada fins l’abominable. S’estan pervertint els sagrats valors de la democràcia que tan ens va costar d’assolir, i que ara la volen fer desaparèixer blasfemant-la i assenyalant-la de dictadura quan els objectius i mitjans que fan servir l’extrema dreta no són sinó de la més pura dictadura feixista.

Dedicar-se a la política, un servei de vida pel comú

Exercir la política com a eina per regular els afers comuns de la societat és una tasca ben noble. No obstant alguns l’ha convertit en un cau d’olor a podrit i corrupció, arribant a mètodes emprats a la inquisició. L’insult per sistema i negant el debat i el diàleg, volen erigir-se  en els únics portadors de la veritat absoluta i, els qui hi discrepen, sembla que només els vulguin cremar a la foguera...

Moments d'impàs per enfortir la democràcia

La reflexió de cinc dies que Pedro Sánchez ha tingut al país sencer en suspens ho ha posat de manifest. Hi ha uns límits. La vida importa, i si la defensa de la vida mateixa en l’àmbit de la política compta amb el suport de la majoria dels demòcrates, val la pena. La vida primer. Per això els sindicats han posat en primer terme la prioritat de poder viure dignament a partir del propi treball, per això reivindiquem poder treballar amb qualitat, i això és possible si es redueix la jornada i es reparteixen tots els treballs (també els de reproducció de la vida) per viure millor i acabar amb la bretxa de gènere. Ens calen uns salaris i unes pensions dignes, un sostre per tothom i reforçar el caràcter social de la democràcia aprofundint en els serveis públics per donar cobertura digna al dret a la salut, al dret a l’educació, al dret a l’habitatge i als altres drets socials que se’n deriven.

.maribelanoia@gmail.com