PER FI HE POGUT VOTAR

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Estava tota emocionada. No fa ni un mes que va fer els 18 anys, però ja va rebre la targeta censal que li confirmava la seva sospita de que ja podria votar. Nerviosa, em preguntava com funcionava tot plegat perquè anava rebent sobres de propaganda de les diferents formacions polítiques que es presentaven a les eleccions pel Parlament de Catalunya. La Rawya és d’aquí, qui ho dubta?. Va néixer a Igualada i ha viscut sempre aquí i, des de fa ja uns quants anys, és veïna meva. No obstant, des de molt petita s’ha sentit diferent, millor dit, ha sentit que la tractaven diferent, perquè: era ella realment diferent?. A l’escola es parlava català, la seva mare, preservant la pròpia llengua materna, sempre li ha parlat en català i es dirigeix a tothom en català. La Rawya també, i no entén perquè quan la gent es dirigeix a ella ho fa en castellà, perquè?.

Mudada amb el jilbab

L’altra dia sortíem de casa per anar a votar. Ella s’havia mudat a la manera que ella es sent més feliç, vigilant que no li falli aquella agulla que li aguanta el jilbab que un dia va decidir, per voluntat pròpia, posar-se. La joventut ja té aquestes coses, té les seves necessitats d’identificar-se, de mostrar la seva personalitat sobretot en triar les seves formes de vestir. Sovint veiem joves amb rastes o pantalons foradats, per exemple, i ningú els hi diu res. Perquè li han de dir res a ella si es vol posar el jilbab?. Quan sortíem de votar vàrem trobar una senyora que es va dirigir a nosaltres, referint-se a ella i -en castellà- que estava tan guapa que semblava un àngel. Jo li vaig dir que es podia dirigir a ella mateixa i dir-li en català. És va quedar molt parada i ho va fer, és clar, i ella li ho va agrair. Veus?, em diu, què ho fa que la gent, quan per exemple vaig a comprar, se’m dirigeixi en castellà quan jo soc d’aquí i parlo català?.

La preparació

Uns dies abans, a casa, havíem posat les paperetes damunt la taula i li havia explicat qui era cadascú, qui representa i què hi ha darrera cada papereta. Un amic que compartia la conversa amb nosaltres em va dir: i ara li has de dir a qui ha de votar. No, li vaig dir jo. Això ho ha de decidir ella mateixa. Jo li he explicat qui és qui i a qui representa, i ella ja és major d’edat per decidir el que vulgui. Li vaig dir, això sí, a qui votaria jo i el perquè, però ella triava la papereta, només faltaria.

L’acte de votar

En arribar a la mesa electoral, per sort no hi havia públic, vàrem demanar permís per fer-li una foto: és la seva primera vegada!. I així ho vàrem fer, primer davant la taula amb totes les paperetes (ella ja es portava la seva de casa) i, sabent dels meus límits de vista, em diu: té, aquí tens la teva!. Em vaig emocionar, havia entès perfectament el missatge participatiu. Llavors dirigint-se a la mesa, va presentar el seu DNI (no fa tan que el té perquè, malgrat haver nascut a Igualada, ha anat tota la seva vida escolar amb NIE). Ho varen comprovar i sí, era al cens, la varen anotar a l’acta i va poder posar la seva papereta a la urna. Estava feliç.

Atacs d’ansietat per fets discriminatoris

És que en la seva etapa escolar, i també en la seva vida a la ciutat, ha viscut diversos episodis de discriminació per raons de ser tractada com a diferent. Darrerament, a cada incident d’aquest tipus, li agafaven atacs d’ansietat havent d’anar a l’Hospital i tot. Es sentia fins i tot perseguida, assetjada..

Participació de la vida de la seva ciutat

Amb ella, i ja de petita, ens vàrem passar la Festa Major amunt i avall a totes les cercaviles per descobrir la imatgeria festiva, els gegants, capgrossos i demés... M’ho recordava l’altra dia dient-me si en guardava fotos... Tenia 9 anys...

Participació en activitats de caire solidari

Més tard, em va anar acompanyant tot fent-me de suport, per exemple, en alguna de les xerrades sobre la dona que he donat pel 8 de març o en altres ocasions, també en algunes concentracions per denunciar les guerres, la situació dels immigrants o situacions injustes al món. Va ser ella la que em va dir: perquè no fem alguna cosa per Palestina?. I, conjuntament amb la Bouchra i la Soundous, ens vàrem posar en marxa.

Denunciant el genocidi a Palestina

Vàrem intentar comprar una bandera de Palestina per internet en una web que vàrem trobar, però mai va arribar... Les cartolines i els retoladors treien fum per tenir-ho preparat a la concentració que sota el títol “SOS PALESTINA” vàrem fer ja el 19.05.2021 (ara fa just 3 anys). També es mostrava exultant per alçar el seu crit a favor de Palestina a les altres concentracions que hem fet a Igualada l’octubre del 2023.

Fa falta gent com tu

La Rawya és una ciutadana de ple dret, per llei i de fet. Ara ha pogut, per fi, exercir el seu dret a vot i estic certa que la seva papereta era a favor de qui denuncia el genocidi del poble palestí i exigeix no sols deixar de vendre armament a l’estat d’Israel sinó a trencar-hi tot tipus de relacions internacionals (els estudiants dels EUA i de d’altres capitals al món, així com darrerament les universitats espanyoles, decideixen trencar relacions amb centres israelians que no estiguin compromesos en la causa de la pau). Som molts i hem de ser molts més fins aturar aquest genocidi i tota la violència de les guerres arreu del món. Comptem amb tu, Rawya, també a través del teu vot.       

maribelanoia@gmail.com

NOSTÀLGIA D'AQUELLA CATALUNYA ON TOTHOM S'HI SENTIA INCLÒS

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest diumenge tenim una nova cita a les urnes. És la 14èna vegada que ens convoquem per configurar el Parlament de Catalunya d’ençà que el 20.03.1980, amb la transició de la dictadura a la democràcia, es va restablir . (Bé, de fet és la 15èna vegada perquè no cal oblidar la primera cita del 1932, una república que va ser abolida pel govern franquista el 1938). Recordo perfectament el paper que va jugar a l’antifranquisme la llavors Assemblea de Catalunya per tal d’aplegar-nos i sortir al carrer entorn un sol crit: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, sense oblidar el quart punt tant o més important: coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

Els obrers nouvinguts es sentien catalans

Perquè fou així com a les nombroses lluites obreres que es donaren en els darrers anys del franquisme, tot i que molts treballadors i treballadores eren nouvinguts a Catalunya per ser fruit del procés migratori dels anys seixanta, enarboraven amb orgull les pancartes fetes amb la senyera que exhibien aquelles reivindicacions en les que s’hi incloïa la de l’Estatut d’Autonomia. Ho tenien assumit perquè es sentien d’aquí; aquí treballaven, aquí naixien els seus fills i aquí viurien el seu futur: ho tenien clar. Es parlava indistintament català o castellà, però molts varen incorporar el català com a llengua sobretot per mitjà de les seves relacions laborals (era molt comú sentir parlar els paletes en català) així com també amb els seus fills a casa, doncs a l’escola es practicava la normalització lingüística.

Antoni Gutiérrez Díaz a Igualada

Els  primers Consellers de la Generalitat

Els anys de la Generalitat provisional, del 1977 al 1980, hi havia un sentit unitari de país i les responsabilitats polítiques que s’esdevindrien després del seu primer govern, també a nivell municipal, es repartien en una representació de pluralitat institucional, també en el seu govern. Recordo, per exemple, el primer Conseller de Sanitat de la Generalitat en Ramón Espasa o també Antoni Gutiérrez Díaz, que eren del PSUC. Hi havia també Consellers del PSC i d’ERC. L’antifranquisme havia estat unitari i aquest esperit quedava reflectit en aquella representació institucional.

Primer Consistori democràtic d'Igualada

D’allò unitari a allò partidari

No obstant, a partir del 1er govern sorgit el 1980 sota la presidència de Jordi Pujol, es trencava aquest sentit unitari per aplicar el format partidista, un format que també es va aplicar a nivell municipal i que trencava l’esperit unitari assolit a la transició.  Els interessos de la ciutat o del país ja no era cosa de tots a partir del consens, sinó que venia imposat de fora via partidista. A partir d’aquí va sorgir aquella idea de la Catalunya possessiva apropiant-se de tot el que hi ha darrera aquest gran país talment com si sols fos seu, tant a nivell simbòlic com (ho hem vist amb posterioritat) també d’aprofitament econòmic, i convertint els representants institucionals en mers receptors d’ordres superiors, inexplicables per molta gent de base.

Espanya ens roba

La utilització de Catalunya com si sols fos pròpia, aixecant fronteres virtuals de l’Ebre enllà, va propiciar no sols un distanciament amb les diferents organitzacions que configuren la mateixa pell de brau sinó -sobretot- un enfrontament amb les institucions a nivell de l’Estat. Perquè una cosa és l’enfrontament amb el govern central per raons polítiques, i l’altra són les estructures estatals que la Constitució  no permet transferir i que tal volta es el que demanen, perquè es pretén imposar tan a l’extrem les polítiques liberals per a tota la societat que potser ni en tindríem (com a Andorra, vaja, sense impostos i sense serveis públics).

Pactes que no eren de país

No obstant, els qui s’atribuïen l’exclusivitat de la representació de Catalunya, varen permetre el govern de dretes del PP de José Maria Aznar signant l'any 1996 el Pacte del Majèstic que els permetria la transferència del 33 % de la recaptació de l’IRPF, la supressió del servei militar o de la figura del governador civil i llavors cap del PP a Catalunya. La pela és la pela i la única cosa que importava era el traspàs d’aquests diners sense determinar-ne la seva finalitat. Eren d’aquells temes on es deia: ara no toca!.

De la Catalunya Industrial a l’economia especulativa

Però la política de privatització dels serveis públics aplicada, i el desmantellament del teixit productiu que ens donava aquell punt de riquesa particular de Catalunya, gairebé envejable, se’n va anar en orris perquè en Jordi Pujol va apostar per l’economia especulativa, desmantellant tot el teixit industrial i enviant la població a un atur generalitzat abocant-los a una situació que es perllongaria fins propiciar una jubilació necessàriament anticipada, que reduiria el seu import si hom s'hagués pogut jubilar a l'edat reglamentària. Aquests fets varen suposar un empobriment general de la majoria de la ciutadania de Catalunya, enriquint -a canvi i de forma escandalosa- aquells sectors més elitistes o VIPS de les finances.

El Pacte del Tinell i el tripartit

Per revertir aquesta situació, el 14 de desembre de 2003 es va formar el govern tripartit amb el PSC, ERC i IC-EUiA, era el pacte del Pacte del Tinell on l’assoliment d’un Estatut adient als temps va passar a ser una prioritat. Naixia ja amb un procés participatiu tan social com institucionalment. La seva aprovació, va tenir diferents obstacles en arribar als poders fàctics de Madrid, que s’alçaren contra aital gosadia autonòmica fent que es perdessin alguns llençols pel camí, doncs entenien que no es podia anar contra la unitat territorial consagrada a la constitució.

La dreta franquista es rebel.la

A partir d’aquí la situació es va radicalitzar i els sectors d’enyorança franquista parapetats darrera el poder judicial, endegaren el que avui ja hem conegut com a lawfare i la persecució sense quarter dels seus líders més destacats.

La Catalunya d’avui

Mentrestant, Catalunya rebia una nova onada d’emigració, provinent aquesta vegada de països amb llengua diferent. Aquesta nova emigració, no obstant, s’ha trobat amb una realitat de precarietat de vida molt gran, tant a nivell de trobar feina com habitatge, cosa que ha comportat una important exclusió social que dificulta que es puguin sentir pertinents al país al que han vingut a viure. 

Per una Catalunya d’esquerres

La manca de molts drets de ciutadania fa que molts ni puguin votar, i els qui poden fer-ho, tal volta no es senten ni cridats a participar. No podem anomenar-los els altres catalans perquè no crec que ens haguem de dividir entre els “uns” i els “altres”, sinó que el nou concepte de convivència és la diversitat, on tothom compta, cadascú amb la seva particularitat, però tothom formem part d’un mateix país. Tan de bo amb els mateixos drets, però tan de bo amb moltes de les seves esperances reeixides. Aquesta és la Catalunya que desitjo i que estimo, la que em motivarà a anar a votar aquesta propera cita a les urnes apostant per un altre govern d’unitat de les esquerres, el meu emblema. Perquè Catalunya no és patrimoni exclusiu de ningú. Visca Catalunya!               

maribelanoia@gmail.com

VIURE PER TREBALLAR O TREBALLAR PER VIURE

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

1977 - Manifestació a Igualada pel conveni del gènere de punt

Hem viscut ja un altre 1er de maig, aquella fita per posar de manifest les condicions de vida i treball que la gent treballadora tenim davant a cada temps i a cada moment i reivindicar-ne les seves millores, perquè d’ençà dels fets de Xicago amb la reivindicació de la jornada dels tres vuits (vuit hores de treball, vuit de descans i vuit per l’oci-cultura) el curs de la història ens ha portat per diferents etapes, sense oblidar que la vaga duta a terme a Barcelona entre els mesos de febrer i abril del 1919 va assolir una fita històrica amb la instauració de la jornada laboral de les vuit hores.

Reduir l’horari laboral

Avui, el debat que tenim damunt la taula és assolir l’horari laboral fins les 37,5 hores setmanals, sense reduir el salari. La implantació de les noves tecnologies i els nous models de producció, així com la gestió de les empreses ho permeten, doncs ha crescut el nivell d’ocupació i moltes empreses, sobretot les més grans, recuperen el seu nivell de beneficis. Però sobretot, malgrat s’hagi apujat el salari mínim interprofessional i s’hagin aconseguit més contractes indefinits, això no pas dir que la gent tingui blindada de cap manera l’estabilitat en el lloc de treball, ni molt menys tenir garantit el nivell de vida necessari sense que arribar a final de mes sigui cada vegada més difícil. La precarietat és encara la situació general dels treballadors i treballadores.

No jugar amb les coses del menjar

Per altra banda els preus dels productes d’alimentació i d’altres necessaris per la vida quotidiana han sofert un augment que no hi ha puja econòmica que ho pugui atrapar, i els preus a l’habitatge -ja sigui de compra o tan sols de lloguer- han pujat pels núvols fent que cada vegada sigui més difícil el seu accés havent de destinar a l’habitatge un import cada vegada més gran  dels ingressos rebuts, minvant la qualitat de vida a la que hi tenim dret.

L’habitatge, un bé de mercat?

Les dades estadístiques indiquen que la crisi inflacionària va quedar enrere, però continuem patint els preus inflats fins al punt de que el poder adquisitiu va cada vegada a menys. Cal tenir en compte que, en la majoria dels casos, l’increment de costos és degut a la pura especulació. De fet, els costos energètics no han fet més que baixar des de l’any passat, però no s’ha notat ni en els preus dels productes ni en les factures de les llars. S’han fet tímids avenços per alleugerir la càrrega que representen els subministraments d’energia o gas en les economies familiars, però encara no s’ha posat fre als guanys obscens que tenen les companyies energètiques, uns beneficis que van en detriment de les butxaques de la classe treballadora. És que l’habitatge es considera un bé de mercat i no pas un dret recollit a la mateixa constitució.

L’estrès castiga la nostra salut

Amb la feina inestable, l’habitatge caríssim i inaccessible, i les butxaques buides tan sols vivim per treballar, i ho fem amb por. Aquesta circumstància amb la cada vegada més gran càrrega de treball, fins i tot amb el teleprocés, fan que un 43 % de les treballadores i treballadors d’aquest país estiguin cremats, un fenomen que cada any va a més des de la pandèmia. La classe treballadora està cremada i frustrada, i no només per la feina, sinó perquè quan torna a casa es troba amb un transport públic deficient com a resultat de dècades sense inversions, i quan hi arriba sovint destrossat, es topa amb uns servei públics com ara la salut o l’educació en decadència, a conseqüència de l’infrafinançament i les polítiques de privatització tan de titularitat com de gestió, i que tan costa de recuperar i posar al dia desprès d’anys de retallades dels governs de dretes. Gairebé no li queden energies per viure.

Treballar per viure

Hem de treballar per poder viure, però el ritme frenètic de vida que portem gairebé no ens dona el temps per tenir una vida de qualitat, una qualitat que no ens emmalalteixi d’estrès, d’aïllament i solitud perquè no podem ni comunicar-nos amb els més propers. La comunicació s’ha contaminat de la fredor de les converses escrites al whatsapp, a passar la informació que córrer per les xarxes sense ni tan sols parar-te a considerar i compartir els valors que transmet o-massa sovint- patir el discurs barroer de l’odi, i també la de la política que s’ha vist enfangada fins l’abominable. S’estan pervertint els sagrats valors de la democràcia que tan ens va costar d’assolir, i que ara la volen fer desaparèixer blasfemant-la i assenyalant-la de dictadura quan els objectius i mitjans que fan servir l’extrema dreta no són sinó de la més pura dictadura feixista.

Dedicar-se a la política, un servei de vida pel comú

Exercir la política com a eina per regular els afers comuns de la societat és una tasca ben noble. No obstant alguns l’ha convertit en un cau d’olor a podrit i corrupció, arribant a mètodes emprats a la inquisició. L’insult per sistema i negant el debat i el diàleg, volen erigir-se  en els únics portadors de la veritat absoluta i, els qui hi discrepen, sembla que només els vulguin cremar a la foguera...

Moments d'impàs per enfortir la democràcia

La reflexió de cinc dies que Pedro Sánchez ha tingut al país sencer en suspens ho ha posat de manifest. Hi ha uns límits. La vida importa, i si la defensa de la vida mateixa en l’àmbit de la política compta amb el suport de la majoria dels demòcrates, val la pena. La vida primer. Per això els sindicats han posat en primer terme la prioritat de poder viure dignament a partir del propi treball, per això reivindiquem poder treballar amb qualitat, i això és possible si es redueix la jornada i es reparteixen tots els treballs (també els de reproducció de la vida) per viure millor i acabar amb la bretxa de gènere. Ens calen uns salaris i unes pensions dignes, un sostre per tothom i reforçar el caràcter social de la democràcia aprofundint en els serveis públics per donar cobertura digna al dret a la salut, al dret a l’educació, al dret a l’habitatge i als altres drets socials que se’n deriven.

.maribelanoia@gmail.com

PREPARAR-NOS PER LA GUERRA?, MAI!!!

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Convocada per la Comunitat Palestina de Catalunya i la plataforma Coalició prou Complicitat amb Israel (CPCI), sota el lema “Aturem el genocidi de Palestina”, milers de persones a Barcelona, i també a d’altres vuitanta ciutats més, varen sortir al carrer aquest dissabte passat per donar suport al poble palestí, demanar que el govern espanyol trenqui relacions diplomàtiques amb Israel i n’aturi les relacions comercials, sobretot la venda d’armes, demanant -a més- la seva implicació en la denúncia de Sud-Àfrica contra Israel per genocidi, denúncia que ja ha estat interposada davant la Cort Internacional de Justícia de la ONU.

Un horror que no podem oblidar

La ofensiva d’Israel contra la Franja de Gaza iniciada fa ja més de sis mesos, ha causat ja la mort de 34.000 persones, la majoria civils dels quals 14.500 infants, gairebé 77.000 ferits i més de 8.000 desapareguts, però també són ja més de 10000 palestins empresonats a Israel, de fa dècades, sense un procés judicial just.

Es fa servir el dret a vet a la ONU

Amb horror i estupor hem viscut aquesta massacre duta a terme davant la aparent passivitat dels qui ostenten altes responsabilitats en el poder mundial fent servir -fins i tot- el seu dret a vet a la ONU impedint exigir un alto el foc i potenciar el reconeixement de l’estat palestí.

Manifestants iranís front una mesquita a Teheran

Els EUA han rebaixat la rèplica d’Israel a Iran

Israel és molt Israel i Netanyahu es sent tant prepotent i emparat que l’ha donat forces per tal de que la seva resposta a la onada de 300 drons i míssils que Iran va fer contra Israel sigui més suau tot fent cas als EUA. Per això va dur a terme l’atac quirúrgic contra les instal·lacions militars iranís a Isfahán, una base aèria que està prop d’alguna de les infraestructures més importants del programa nuclear iraní, un punt de mira tant dels EUA com del propi Israel per la sospita de que poden tenir un ús militar que Iran estaria amagant a les Inspeccions de l’Organisme Internacional de l’Energía Atòmica (OIEA).

El transfons geopolític d’Israel

Segons el canal ABC de la televisió dels EUA, que va citar fonts de la Casa Blanca, Israel, en l’atac d’aquest divendres, també va colpejar el sistema de defensa del recinte nuclear de Natanz a Iran. El missatge és molt clar: la propera vegada destruirà el complex nuclear d’Iran. És que la guerra d’Iran contra Israel és religiosa, mentre que la d’Israel és geopolítica.

A canvi, llicència per arrassar Rafah

Per aquesta raó, és possible que Els EUA hagi condicionat Netanhayu a una resposta més contundent, però aquest -com a contrapartida- ja ha amenaçat que assolarà tot el queda a la única ciutat no destruïda al sud de la Franja de Gaza on encara hi viuen 1,5 milions de persones perquè, afirma Netanyahu, Rafah s’ha convertit en el darrer bastió de la resistència de Hamás, una organització que ha jurat “esborrar de la faç de la terra”. I podrà fer-ho amb un occident que mira cap a un altre cantó per mor a la possibilitat d’una guerra total a l’Orient Mitjà.

Missió humanitària contra el setge a Gaza

Mentrestant, aquests dies s’ha posat en marxa l’anomenada “petita flota de la llibertat”, una missió solidària que sortirà d’Estambul fent rumb a GAZA, amb prop d’un miler d’activistes amb una important càrrega d’ajut humanitari, concretament 350 contenidors, 5.500 tones d’aliments i medicaments, destinats a la població assetjada de la Franja de Gaza. Perquè el bloqueig, que ja dura disset anys, ha estat qualificat pels promotors d’aquesta iniciativa solidària com un càstig col·lectiu vers els habitants de Gaza. En aquesta expedició hi ha participants d’una vintena d’activistes de Bilbao, Barcelona, Andalusia i Madrid. El grup és divers i comprèn observadors, personal mèdic, representants polítics i de mitjans de comunicació, units en el compromís de dur un cert alleugeriment a la població afectada de Gaza. Per part de Barcelona, a banda d’altres persones, hi ha Ada Colau, qui ha estat alcaldessa de la ciutat 2015-2023, que representa l’esperit solidari de la ciutat. La darrera notícia és que tenen problemes i no els deixen partir d’Estambul a Gaza...

Una vegada més: NO A LA GUERRA

Davant d’aquest panorama, la “Plataforma per la Pau, contra les guerres OTAN NO” de Catalunya han tret un comunicat d’alerta per les propostes que es volen dur a terme a partir de les properes eleccions europees i que van dirigides a preparar-nos per la guerra: s’acumulen els pronunciaments de representants de la Unió Europea a favor d’incrementar la despesa militar per a preparar-se per la guerra, i que suposarà necessàriament una reducció dels pressupostos socials, o bé la proposta de reactivar el servei militar obligatori anunciada pel ministre de defensa d’Alemanya Boris Pistorius, o el President de França Emmanuel Macron que no descarta tornar a enviar tropes a Ucraïna per enfrontar-se a Rússia...

No en el meu nom

Cal aturar aquesta espiral bel·licista que ens arrossega a la guerra, una guerra que -com en totes les guerres- només hi moren els pobres perquè els qui les promouen siguin cada vegada més rics amb el negoci d’armament i la submissió de països amb governs mesells... Ens juguem la vida i el futur de les nostres famílies, amistats i la mateixa humanitat. No a la guerra!, No en el nostres nom!!!.         

maribelanoia@gmail.com

 

 

MÉS ENLLÀ D'UNA REPÚBLICA I PROU

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquest 14 d’abril  hem commemorat, i com no, l’adveniment de la II República que, amb la subsegüent nominació i actuació del seu legítim govern, es varen dur a terme una sèrie de mesures de caire social que avui són evocades -i reclamades de nou- perquè ens varen ser arravatades pel cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936, amb una cruenta bel·ligerància i una sagnant repressió que va truncar il·lusions i esperances imposant la dictadura franquista, una llarga nit de trist record pels qui la patirem al seu dia i també per les generacions que l’han succeït, que encara en vivim les conseqüències.

Monarquia imposada pel franquisme

El procés de la transició democràtica, tan lloat per la seva “exemplaritat”, ens va portar de nou la monarquia, una monarquia que s’havia exiliat després de proclamar-se la república. Se’ns hi va colar també tot el concepte de la unitat territorial per barrar el pas a pretesos processos autodeterminació, per això ja es reconeixien les nacionalitats que encara avui coexisteixen a l’Estat Espanyol. No obstant, després d’aquests llargs anys, algunes d’aquestes imposicions fa temps que grinyolen i estan mostrant l’esgotament d’aquest model constitucional del 1978.

Igualada, el dia de l'abdicació de Joan Carles I

 Una ocasió perduda

Per una banda, sobretot amb l’abdicació de Joan Carles I (pels escàndols de corrupteles i comportaments indecents), els republicans que sempre hem servat aquesta opció al cor, ja palesàvem la voluntat de recuperar el sistema de república alhora que els anhels d’aprofundir en l’autogovern hi anaven generant adeptes. Algú va promoure una ample mobilització que, sota el crit de Independència, ens prometia albirar tots els nostres anhels.

Pujol i Andorra

Però, ai làs!, si en l’argumentari s’hi incloïen reivindicacions ben sentides per tal de reclamar uns millors serveis per una millor qualitat de vida per als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a la que indiscutiblement hi tenim dret, les intencions polítiques dels dirigents del moment, i que ja els anava bé aquesta mobilització, no tenien pas al cap un model social que anés en la direcció dels avenços assolits en la II República, tal i com anhelaven moltes de les persones que sortien al carrer, sinó que anaven en l’aprofundiment d’un model econòmic iniciat ja en l’època Pujol: un capitalisme especulatiu que deixava enrere la aposta pel teixit industrial que havia generat aquella riquesa que es suposava podíem presumir els catalans, i dic bé, en podíem presumir perquè ja fa temps que els qui abanderen la independència des de Waterloo ja els està bé el nou escenari, doncs sols pretenen posar més que una frontera una duana per tal de controlar el mercat front els rivals que el cobegen, dos models econòmics paral·lels sense intrusisme de control financer aliè. El seu és un model com ara el d’Andorra, lliure d’impostos i tots els serveis privatitzats, sense estat.

Model de finançament, quin?

Però Catalunya no és una nació sense estat, formem part d’un estat ens agradi o no, i de l’estat rebem els serveis que són propis. Que hi ha un desacord en com s’administren els recursos de l’estat?, sí; que el dèficit fiscal és una realitat perquè som la tercera comunitat en aportar i la catorzena en rebre, com deia l’actual President Aragonés?, també, és evident. Des del centralisme i el mode radial fins l’oblit de la perifèria, tot hi cap, però la solució no és posar una barrera per poder administrar el 100 % dels recursos, entre d’altres raons perquè avui la globalització és un fet i tot està entrelligat. Pujar al tren del neoliberalisme i cedir a l’economia especulativa els propis recursos a partir dels interessos econòmics dels lobbys que sempre han donat suport a les polítiques de dretes, és el que ens ha portat a la situació actual, un país on les grans empreses treuen més benefici que mai en detriment de la ciutadania de peu pla, que cada vegada veu incrementar la seva precarietat comportant uns índex de pobresa a unes capes socials que mai s’havien trobat en aquesta situació.

Contrapartida que produeix urticària

Catalunya no és ja la del 1714, com deia en Rafel Jorba la setmana passada en una conferència organitzada per Federalistes d’Esquerra. No es pot remuntar a aquest moment històric com a contrapartida per a cap investidura política. Quan va llegir aquest posicionament en el text de l’acord, va dir, el que li va venir va ser “urticària”. 

Els altres catalans
Catalunya avui no és la mateixa. De llavors ençà hi ha hagut molts esdeveniments que han condicionat la realitat d’avui, des de la revolució francesa a la II República, passant per la lluita antifranquista i l’Assemblea de Catalunya, quan es considerava que era català tothom qui vivia i treballava a Catalunya i que tan varen contribuir a reivindicar les llibertats, l’amnistia i l’estatut d’Autonomia. Avui no podem dir el mateix. Perilla el concepte que teníem d’una societat d’acollida a una societat que es mira a sí mateixa i dona l’esquena al diferent.

Una solidaritat institucionalitzada

Continuem essent solidaris, només faltaria!, sobretot per les entitats socials que exerceixen aquesta emergència social, però hi ha molta gent exclosa que no rep aquest caliu de país d’acollida i de solidaritat per als qui sols busca un futur millor i, han hagut de deixar el seu país i família, potser conseqüència de les guerres potser perquè ha estat empobrit per les polítiques colonialistes d’un nord depredador, una realitat de la que sols han pogut emigrar els més joves.

República sí, però els continguts importen

Hi ha molts països que tenen la república com a forma de govern polític  i això no és cap garantia de polítiques socials. Tampoc n’hi ha prou en tenir el control de la caixa, sinó -sobretot- cal tenir en compte les polítiques que es proposin darrera aquests recursos per tal de garantir tots els drets i serveis per a qualsevol ciutadà, sense distinció. No ens deixem enganyar. Estimem el nostre país i no voldríem que Catalunya es converteixi en cap referent d’indústries del joc o del turisme en detriment de la qualitat de vida de la seva població. República sí, però quina república?

maribelanoia@gmail.com

 

 

IMMIGRANTS?, ÉS CLAR QUE SÍ

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Aquest dimarts ha arribat al Congrés dels Diputats la Iniciativa Legislativa Popular per tal d’exigir la regularització de prop de mig milió d’éssers humans que viuen en aquest país atrapats en unes lleis que els nega el dret de ciutadania i, amb ell, l’accés als drets més bàsics com a persones. Una ILP liderada per les pròpies persones migrants a través del Moviment “Regularització Ja” que acull una coalició de més de 900 col·lectius i s’acompanya de 611.821 signatures recollides, entre les que hi hem inclòs les recollides a Igualada i comarca (en feien falta un mínim de 500.000).

Una ILP que ja ha fet història

Pel simple fet de tractar-se d’una ILP on la iniciativa l’han pres els propis interessats, i que hem avalat ciutadans i ciutadanes que sí tenim la documentació reglamentària i compromesos en aquesta causa, ja ha fet història en la nostra democràcia, perquè -amb els mecanismes de dinàmica parlamentària actual- no és fàcil introduir aquest procediment totalment legítim que és l’únic mecanisme democràtic de participació directa de la ciutadania a la proposta de lleis, i que no fa sinó donar contingut i sentit a un sistema democràtic al que la ultradreta pretén anihilar per instaurar de nou el populisme, la dictadura, vaja... Per això, tan per les formes emprades com pel fons perseguit, qualsevol persona amb convicció de drets humans i, per tant, contra el racisme i l’exclusió, l’hauriem de defensar amb ungles i dents malgrat la dinàmica de confrontació política estigui passant per uns moments ben lamentables.

Cap persona és il·legal

Partim de la base de que “cap persona és il·legal”, per tant, cal treure els obstacles que permeten que els milers i milers de persones que conviuen entre nosaltres puguin ser exclosos de la nostra societat simplement per un tema de manca de papers en regla, no pas que siguin tractades com a persones il·legals. És així com la condició de migrant irregular constitueix un dels determinants devastadors de vulnerabilitat social i legal. La irregularitat impedeix des de poder accedir a un contracte de treball i els drets socials que aquest protegeix per evitar -per exemple- la sobreexplotació que reben, o que limiten el dreta a la salut o l’accés a la justícia per a les víctimes, i multiplica les possibilitats de viure en la pobresa. Una de cada tres persones estrangeres està en risc d’exclusió social severa, un percentatge tres vegades més alt que les persones que tenen la documentació en regla. La taxa de risc de pobresa a les llars de les famílies migrants amb menors és del 60 %, per a la resta la taxa és del 20 %. Cal tenir en compte, a més, que més de 83.000 persones han sofert les condicions dels Centres d’Internament d’Estrangers que existeixen a l’estat espanyol d’ençà del 2010, en les que es pot donar testimoni de la duresa de les condicions d’uns indrets que són espais sense drets per les persones migrants.

La hipocresia de la ultra dreta

El que cal és denunciar la hipocresia de la ultradreta en el seu discurs racista contra els migrants. Recentment, el Diputat al Parlament Andalús i portaveu d’”Adelante Andalucía” José Ignacio García, es dirigia a la bancada de la dreta de sempre en relació als immigrants: “que vostès no volen immigrants?, mentida, i és clar que els volen aquí, però els volen sense drets i calladets, vostès els volen amb por i amagats. Vostès els volen a casa seva interns, cuidant els seus avis i àvies les 24 hores, sense papers i sense vacances; vostès els volen als hivernacles treballant de sol a sol sense cap contracte de treball; els volen a les obres sense cap assegurança perquè quan tinguin un accident laboral el puguin deixar -tirat- a la porta d’un Hospital... És clar que volen immigrants, per recollir-los a les sis del matí i tenir-los treballant tot el dia per amagar-los com en una capsa al vespre. José Ignacio García   va dir que VOX representa aquell empresari que va haver de ser detingut perquè tenia 21 esclaves treballant al camp, de sol a sol sense ni aigua ni menjar, o aquella empresària de Huelva que no deixava anar la seva treballadora temporera al metge perquè perdia hores de feina, o bé que -si visquessin al Marroc- representarien aquells màfies que punxen les pasteres perquè s’ofeguin els immigrants”...

Les cures és un treball ben digne, perquè no han de ser dignes les seves condicions de treball?

Existeixen unes altres prou bones raons ètiques per la regularització dels immigrants, amb uns arguments no menys contundents. Els treballadors i treballadores sense papers compleixen un rol actiu i irreemplaçable en la nostra estructura econòmica, la seva contribució resulta particularment rellevant en sectors com ara les cures, la agricultura o la industria manufacturera. La força laboral dels migrants irregulars va ser determinant els primers mesos de resposta a la pandèmia, apuntalant la producció i distribució d’aliments o de garantir la cura d’infants i persones grans. Aquestes són unes tasques més que dignes, el que no podem permetre que les facin sense la cobertura a que tenen dret. Treballar sense drets és esclavatge, mentre que si es treballa amb drets i condicions, poder viure del propi treball dignifica.

Els legisladors han d’escoltar el carrer

Tant de bo que, en el debat, no es perdin massa llençols del contingut i propòsit de la ILP admesa aquest dimarts al congrés dels Diputats per tal de ser tinguda en consideració. És una responsabilitat de tots i totes.         

maribelanoia@gmail.com