VIURE I CONVIURE DES DE LA DIVERSITAT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El proper diumenge tenim unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Podrem escollir els nostres representants per prendre, en nom de tots i totes, les millors decisions per les persones que vivim en aquest país tan estimat per tothom, els uns l’estimen d’una manera i els altres d’una altra. Alguns pertanyen a famílies que han viscut aquí tota la vida; d’altres ja fa uns anys que hi varen arribar els seus pares i avis per buscar-se aquí el seu futur; n’hi ha que fa més poc que hi han vingut per buscar-se la vida i, fins i tot  els seus fills, ja han nascut aquí. Des de sempre que Catalunya s’ha considerat una terra de pas i tots plegats formem part d’una societat que ve de lluny i que sempre s’ha caracteritzat per la seva capacitat d’acolliment. Què és el que ha canviat avui que fa que bona part de la seva gent visquin al llindar de la pobresa, siguin víctimes d’una actitud xenòfoba, de rebuig i d’exclusió o tot plegat?.

Una línia divisòria

Els partits polítics que es presenten en aquestes eleccions tenen els seus programes electorals, uns programes que -sovint- no es poden aplicar en la seva literalitat perquè s’han acabat les èpoques de les majories absolutes i calen polítiques basades en l’acord. Això sí, hi ha una línia per on es poden delimitar les actuacions: a una banda les que prioritzen continuar amb la trama de negocis basada en polítiques d’economia liberal que ja coneixem, i a l’altra la que s’hi alineen els qui coincidim en les polítiques socials a aplicar, les que es basen en les persones i no en els beneficis multimilionaris d’uns pocs en detriment de la majoria.

El neoliberalisme ens aixafa

Abans es deia que Catalunya era rica en treball i benestar. No podem dir el mateix avui, amb una degradació del mercat laboral -tant en l’increment de la taxa d’atur- com en la qualitat de les seves condicions molt més precaritzades, per no parlar del greu problema de l’habitatge o la privatització de serveis tan essencials com ara l’aigua, la llum o el gas. No tot es pot atribuir a causa de la pandèmia que estem vivint, sinó que són els efectes d’unes polítiques econòmiques que venen de lluny.

Fer prevaler els nostres valors

Pel que fa als valors tradicionals d’aquest país, la justícia social, la fraternitat, la solidaritat... eren trets característics de la seva gent, però la preponderància del capitalisme que basa la felicitat humana en el tenir i no en el ser, en tenir de tot però no poder-hi arribar, ens ha convertit en una mica més frustrats, més egoistes i potser també un pèl resignats.  

Tres voltes rebel

Jo no m’hi conformo. No em conformo a que un nombre cada vegada més gran de ciutadans i ciutadanes no puguin participar -de ple dret- a l’hora de prendre les decisions que ens afecten col·lectivament a tots i totes. No em conformo a que, en els darrers anys, s’hagin reduït els recursos destinats a millorar i posar al dia els serveis públics com ara la sanitat o l’educació sota l’excusa de la llibertat d’elecció. I no parlem ja de salut. Ho hem vist ara amb la pandèmia, una pandèmia que no distingeix de classes però que afecta la qualitat de l’atenció assistencial que teníem: les institucions públiques van al límit de personal i eines mentre que -amb diners- pots accedir a consultes d’especialistes que -per raons de llista d’espera- la xarxa pública no et pot oferir com abans. A la salut no se li pot posar preu, ni a l’educació, ni a l’habitatge, ni a l’aigua... són drets universals.

Encara patim efectes de residus no democràtics

Ho hem vist -fins i tot- als altres serveis públics com ara bombers o les administracions, i als serveis considerats essencials. Sembla però que tota la culpa és de Madrid (com si aquesta capital no la formessin els seus ciutadans i ciutadanes aliens del tot a la veritable causa de la situació generada). Cal assenyalar, això sí, la responsabilitat de les polítiques dels diferents governs centrals de l’Estat, el seu model centralitzat que nega els drets de la perifèria, o que encara arrossega uns valors que venen del franquisme, incrustats al moll de l’os d’alguns estaments oficials (com ara el Tribunal Suprem o el Consell Judicial del Poder Judicial) que avergonyeixen el sentit més pregon dels drets humans i la mateixa democràcia.

El perill de l’abstenció

Al nostre Parlament hi aniran representants elegits per un percentatge no majoritari de la totalitat de la ciutadania (i no pas per la més que previsible abstenció dels seus votants censats per mor del COVID) sinó pels que no tenen dret ni a estar inclosos al cens i - en conseqüència- poder votar. Tant que ens hem omplert la boca i els carrers de que volíem votar...

Votar, un dret polític

Però, els que podem, tenim la obligació de participar (deixant ara de banda les pugnes electoralistes de si s’havien d’ajornar o no). Ens cal afrontar d’una vegada la magnitud de problemes que ens afecten en la vida de cada dia i no ajornar-les més sota altres interessos com ara la rivalitat de lideratges o la pugna per uns personalismes encastats en les experiències traumàtiques viscudes en els darrers anys.

No passaran

El que tots plegats ens hem de comprometre és a blindar l’entrada de cap diputat dels qui corrompen el color amb que es volen identificar. El verd és i serà sempre símbol de l’ecologisme, el de maldar per tenir cura del planeta, del seu clima, de respectar un creixement sostenible... El seu verd és vomitiu i abominable, perquè es basa en la mentida per confondre la gent, no té res a veure amb el fons i les formes que han arravatat d’una democràcia que en blasmen i que sols propugnen l’odi, el racisme i la xenofòbia contra la mateixa vida de totes les persones sense excepció. Ens hem de conjurar amb aquell “No passaran”·

És català tothom qui hi viu

En aquest país divers hem d’aprendre a viure i a conviure amb la gent que el conformem, els de sempre i els nouvinguts, sigui quina sigui la seva procedència d’origen, convicció religiosa o la seva orientació sexual, per exemple. Hi hem de cabre tots i totes i hi hem de viure i conviure tots i totes, perquè tan sols serem un país lliure si estan garantits els drets més fonamentals per a tothom sense exclusions.

Prioritzar fons i formes comuns

Si més no així ho he defensat tota la meva vida, perquè no és el mateix escollir diputats en una candidatura de VIPS (basada en els personalismes per atreure vots i després fer seguiment dels que manen), o bé confiar en una candidatura basada en gent que treballa en equip pel bé comú, i no sols “en nom” d’allò comú com a fons, sinó “en comú” també de formes, perquè aquest és l’ADN d’En Comú Podem. Jo ja he votat, i ho he fet des de la opció per correu, per ser personal de risc i per respecte a les persones que els hi ha tocat estar a la taula en aquestes condicions tan especials. Visca Catalunya lliure d’interessos excloents i xenòfobs.

maribelanoia@gmail.com

maribelanoia@gmail.com

NO IMPORTEM ELEMENTS ALIENS A LES NOSTRES FESTES

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

El primer intrús que altera profundament la celebració de les festes més nostrades ha estat, sens dubte, el COVID. Però a banda d’aquesta pandèmia, que ens manté confinats i gairebé incomunicats, hi ha altres elements importats d’altres cultures que s’han incrustat al bell mig de la nostra societat fins desnaturalitzar -ne el seu mateix origen. Així hem incorporat el Hallowen a la nostra castanyera i panellets o el nostre entranyable tió, que ha de veure com ara és el Papa Noël qui entra a les cases per deixar-nos uns regals a peu d’arbre, quan a Igualada -des de fa més de cent anys- són els Reis d’Orient qui lliuren personalment les joguines als infants a cada casa, esdevenint una particularitat que culmina la seva màgia. 

   

Lluny del debat sobre el racisme

La qüestió és si, amb la suposada excusa de no ser racistes, importarem també elements aliens a la nostra màgica Festa de Reis. Perquè no és veritat, l’origen de la nostra Festa de Reis i la tradició de representar els seus personatges amb la cara pintada de negre no té res a veure, tal i com s’està donant el debat, amb una interpretació racista de la seva iconografia. Ses Majestats venen d’Orient i el seu no és pas un origen de passat colonial, com el Blackface (que és una performance cultural de les poblacions blanques occidentals d’alguns països europeus amb passat esclavista, o també en alguns països d’Amèrica amb passat colonial). Aquesta forma de caricaturitzar-se, sí que és insultant per les persones que són o han estat víctimes de polítiques racistes (i, en aquest sentit, absolutament abominables i menyspreables), sinó de tradició popular persa.

Una mica d’història en el context de l’Orient

L’amiga i periodista persa Nazanin Armanian ha estudiat molt sobre les festes ancestrals del seu país i dona una interpretació força versemblant de l’origen de les nostres festes nadalenques, en particular, la màgica festa de Reis. Segons fonts molt antigues, aquestes festes s’emmarquen dins un procés natural en què el sol comença a renéixer després d’haver arribat a la seva alçada mínima en el zenit. Des de fa tres mil anys, els iranians i els habitants dels dominis de l’imperi persa il·luminen el cel amb un mar de torxes i espelmes ajudant la deïtat solar Mitra a fer fugir el Senyor de la Foscor anomenat Ahriman, i donaran gràcies a la natura per augmentar, un com més, els moments de la presència de llum al cel i la calor a la terra, enderrocant l’Amo de les Tenebres i el fred. Aquesta festa és d’origen agrícola i, en la celebració del renaixement de la naturalesa Nourzu, no hi por faltar Hayi Firuz “Don Victor”, un personatge del folklore iranià que apareix als carrers amb la cara enfosquida amb carbó molt, vestit amb robes brillants i un barret de feltre que, tocant la pandereta, balla i canta anunciant l’arribada de la primavera. Darrerament, i per evitar interpretacions racistes, Don Victor es pinta només mitja cara de negre.

Don Víctor

Per garantir la tradició cal respecte i estima

Totes les festes tenen un origen divers, en interpretacions de cultura i religió, i pel que fa a la tradició d’oferir regals -particularment als infants- ve de lluny i gairebé totes les cultures la tenen. Ara que, pel fet de pertànyer a la cultura popular, mai no han de suposar cap exclusió per ningú. Al contrari, una de les claus de que les tradicions es mantinguin en el decurs dels temps és la seva capacitat d’adaptar-se a cada moment mantenint allò que és essencial, per tan de que continuï essent popular, mentre que una continuïtat forçada des d’una actitud tancada no fa  sinó que posar-la en perill.

Igualada, 05 de gener de 2003 (Foto: Santi Carbonell)

La diversitat suma i no fa diferències

Potser la imatgeria de la màgica cavalcada del cinc de gener podria obeir al que ens varen inculcar a l’escola els anys quaranta, cinquanta i fins els seixanta i més enllà, presentant la divisió de la humanitat en tres races: la blanca, la groga i la negre. A Orient, segons la història, els mags arribaren de Grècia, de Persia i d’Egipte, per tant, podrien tenir un diferent color a la pell. No obstant això, no es pot interpretar en clau racista perquè és un concepte inadmissible. La condició humana no es pot classificar mai per races, i no perquè canviem la groga (suposadament orienta) amb la bruna (de l’orient mitjà), sinó perquè el diferent color de pigmentació a la pell no ha de ser mai un tret diferencial que classifiqui els sers humans, ni discriminant-lo ni imposant-lo.

Tot allò que tradicional és patrimoni de la gent que ho sustenta. La humanitat és diversa, tant en aspectes físics com en culturals, i aquesta és la seva grandesa. I és aquí on rau la mateixa essència de la festa, la genuïna festa d’Igualada. I en aquesta festa tant estimada, hem d’evitar que ens la desnaturalitzin, que ens la treguin de context. No és, de cap manera ni de lluny, una blackface.

Brindem per la salut de la humanitat

Aquest any, per mor del COVID, les nostres festes seran diferents, fins i tot la nit màgica del cinc de gener. Però més que mai, i tal i com hem fet durant anys i anys entorn les taules on ens hem aplegat els diferents comensals familiars o socials, en el brindis, el que més es desitja és salut. Desitgem-nos els uns als altres -i més que mai- que tots plegats puguem continuar brindant per poder gaudir d’aquest bé tan preuat, com ho hem pogut constatar enguany. Molta salut a tothom.                                                    maribelanoia@gmail.com

 

LA PANDÈMIA ACCENTUA LA VIOLÈNCIA DEL PATRIARCAT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Fa un any les dones xilenes dugueren a terme una performance que va donar la volta al món i que es va escenificar a molts indrets i racons d’arreu del planeta, també a casa nostra. Dones de tots els països, racons i cultura es mobilitzaven i s’unien al crit universal de plantar cara al patriarcat amb rebel·lia i sororitat. El violador ets tu, deien: “El patriarcat és un monstre que ens jutja sols al néixer... i el nostre càstig és la violència que ja veus... i la culpa no era meva, ni d’on estava ni com vestia...”.

Performance a Igualada el 18.12.2019

I arribava el 8 de març, dia mundial de les Dones. Les places i carrers d’un país que estrenava govern de coalició, i que donava prioritat a les polítiques feministes dotant al cartipàs d’un Ministeri d’Igualtat, s’omplien de dones de totes les edats i condició per palesar la seva contundència en la protesta, perquè ja n’hi ha prou.

La culpa és del feminisme

Però el COVID19 feia acte de presència enmig la societat d’un món globalitzat i obria un període de canvis impensables en la nostra vida quotidiana. Si amb això no n’hi havia prou, la obsessió de la oposició al nou govern, atiat pels fanàtics del discurs del odi amb les seves fòbies, els portava a la insensatesa de culpar el moviment feminista d’haver expandit la pandèmia per la seva massiva participació al carrer el 8 de març. Quina barra!.

Un aïllament forçat

El confinament obligat per frenar una corba que s’enduia moltes vides per davant, en particular la vida de les persones més grans i/o població de risc, aïllava tant les persones afectades i en quarantena preventiva com també les famílies entre sí, cadascú a casa seva.

Viure en família sense sortir de casa

Amb els infants sense la dinàmica de l’escola, les dones -i també els homes està clar- se les han hagut d’inventar per dedicar a la família un temps que habitualment no hi esmerçaven. És veritat que hi ha hagut una certa conscienciació del treball domèstic i de cures per part de tots els membres de la família, i els infants han après a cuinar i a responsabilitzar-se de la pròpia cura, però també hi ha hagut situacions pròpies del desacord de moltes parelles quina relació no és satisfactòria i que, en una convivència permanent, sura a la superfície i es fa més insostenible.   

El confinament no ha tancat la violència

En una entrevista a la subdirectora general de lluita contra la violència masclista Montserrat Sánchez Aroca, afirma que la violència estructural no ha tancat per confinament, al contrari: el confinament i la desescalada han comportat un treball molt més intens. Els equips dels SIE (Servei d’Informació Especialitzada), uns equips multidisciplinaris que apleguen diversos professionals, han hagut d’estar més atents a les dones que ja acompanyaven, bé perquè aquestes havien de conviure amb l’agressor o bé perquè eren més susceptibles de patir ciberassetjament, sense deixar mai d’atendre les urgències presencialment.

Més vulnerables encara

Durant el confinament també han hagut d’atendre, molt especialment, el col·lectiu de dones migrades que han estat més vulnerables, no només a les violències masclistes que ja pateixen habitualment sinó als efectes socials de la pandèmia on, davant la precarietat extrema, han estat més exposades a aquesta violència i també al xantatge i a l’explotació sexual.

L’ancestral bagatge del treball de cura que, en el marc de la família, han desenvolupat les dones en el decurs del temps ha feminitzat també el treball de cura professionalitzat (Hospitals, Residències, etc...). És veritat que també hi ha homes desenvolupant aquesta professió, però ells -en tot cas- ja tenen assumit el què suposa el treball de cura, un treball precari i poc reconegut malgrat haver-se demostrat essencial en aquests temps de pandèmia.

Els serveis públics, bàsics i fonamentals

No podem mirar cap a un alter cantó ni al desmantellament gradual dels recursos de la sanitat pública o dels altres serveis públics, ni la manca de personal sanitari, educadors o altres que siguin suficients per garantir una població afectada. Cal el reconeixement dels seus drets laborals en situació normalitzada i -sobretot- en aquesta situació extraordinària, i no es pot ajornar  sota cap excusa de crisi econòmica són serveis essencials.

Més precarietat, més patriarcat

Com tampoc podem permetre que es desatenguin les necessitats de la població més vulnerable que, en aquestes circumstàncies, té rostre i patiment de dona. Reforçant tan sols estructures basades únicament el criteris econòmics no farem sinó que reforçar el sistema del patriarcat, que és l’opressor per excel·lència de les dones. Perquè les dones continuen morint a mans de qui diu estimar-les, quan el que pretenen és sotmetre-les per al seu ús i abús en tots els sentits.

Ens volem vives

Estem davant un altre 25-N on la lluita per erradicar la violència contra les dones torna a ser al centre de les nostres reivindicacions, de les nostres exigències, perquè ens hi va la vida mateixa, la de totes i cadascuna de les dones.

Ni una més!.

maribelanoia@gmail.com

EL MAL ÚS DE LA POLÍTICA ÉS NOCIU PER LA MATEIXA VIDA

 Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Aquests dies s’ha fet públic que l’actual regidor i ex-Alcalde de Santa Margarida de Montbui Teo Romero, abans d’arribar a judici, ha confessat els delictes de malversació pels quals havia estat denunciat pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, uns delictes comesos quan va exercir el càrrec de President d’aquest ens entre els anys 2005 al 2011. Els fets han sortit a la llum pública, constatant unes despeses injustificades impròpies, i unes dietes imputades per duplicat tant a aquest ens com -alhora- a l’Ajuntament de Santa Margarida de Montbui.

Dedicar-se a allò comú és lloable

Dedicar-se a la política, és a dir, a intervenir i resoldre aquelles qüestions que afecten allò comú, és una tasca ben lloable, i ha d’estar retribuïda com cal sense que això vulgui dir que, els qui s’hi han dedicat un temps, ho hagin de fer de forma vitalícia. Per una banda perquè, si aquesta funció no estigués retribuïda només podrien exercir càrrecs aquells professionals que tenen els seus negocis o empreses a banda, negant aquest dret a treballadors o professions primeres i fonamentals, i -per l’altra- perquè cal que els nostres representants públics tinguin les mans lliures de compromisos personals per garantir la imparcialitat de les decisions que han de prendre aquells a mans dels qui deixem -amb confiança- administrar les finances de l’erari públic. Com deia, dedicar-se a la política és una tasca ben lloable i ha de ser reconeguda com a tal. Els funcionaris i/o empleats públic fan també la noble tasca de fer possible el dur a terme les millors decisions per a l’interès públic. Cadascun custodia aquests recursos des de la seva funció (precisament va ser un treballador del FCCD qui va detectar les irregularitats i facilitar la denúncia).

La trampa de la gestió privada dels ens públics

La moda de la gestió privada, també als ens públics, ha fet  que els seus càrrecs -particularment els seus caps- assumeixin les seves funcions com si de dirigir la seva pròpia empresa es tractés, imposant als seus treballadors -i àdhuc als seus col·laboradors- una obediència cega a mode de xantatge sobre els seus salaris, emoluments, dietes o retribucions, per garantir el compliment de les seves aspiracions.

La dreta sí que és així, entendre la política com un poder personal, per damunt dels demés, que et dona facultats il·limitades sense filtre.. En una empresa privada el capital pot ser teu, però en un ens comú no. Les esquerres -per naturalesa- tenim un altre sentit del treball en equip, amb direcció, això sí, però des del sentit col·lectiu basat en el diàleg i l’acord.

El principi de la militància o el treball vocacional

Als inicis del nostre sistema democràtic, entre tots i totes qui vàrem lluitar contra la dictadura i vàrem participar en una transició esperançadora, enteníem el dedicar-se a la política com una militància, no pas com una forma de viure’n. Molts d’aquestes persones mogudes per ideals renunciaren a participar de les institucions, però n’hi va haver que hi varen veure una forma de sustentar-se la vida i viure’n. Aquest fet, més generalitzat del que hom hauria desitjat, ha contribuït molt al desprestigi de la política i a pensar que tots són iguals, que sols s’hi va per guanyar diners...

La corrupció fins i tot al temple de la sobirania popular

La corrupció s’ha incrustat al moll de l’os del nostre sistema democràtic per una trama d’interessos maldada des de molt amunt perquè no s’alteressin els interessos creats de sempre, allò d’haver-ho deixat tot lligat i ben lligat.

Recentment, sobretot amb la moció de censura que els nostàlgics del franquisme han presentat per obstruir les propostes d’un govern que -malgrat estar en minoria i havent de fer equilibris per totes bandes- intenta afrontar la situació que vivim, encarant-la amb responsabilitat, el Congrés dels Diputats, on -segons la Constitució- hi resideix la sobirania del poble, s’ha convertit en un escenari a les antípodes del sentit més pregon de la democràcia i de la sobirania popular. Aquesta vegada sense les metralletes de les que encara avui hi ha rastre al mateix sostre.

El feixisme treu les urpes

I és així com han alimentat els negacionistes que posen en perill la salut de la població, la del mateix planeta i, per tant, la mateixa vida. El discurs de l’odi s’ha atiat també des d’una tribuna pensada per la democràcia i els drets humans. La mentida i les anomenades fake-news han obert una bretxa a la necessària objectivitat i prestigi de la professió dels mitjans de comunicació. Els límits del ridícul d’algunes actituds impròpies del temple que els acull, s’han convertit en armes contra la convivència, fins i tot han entrat a la desqualificació i l’assetjament personal: han perdut el modus i la vergonya (si mai n’han tingut), dic jo. Tot plegat per enderrocar el govern i posar pals a les rodes a la preceptiva actuació d’una situació excepcional provocada per aquest maleït virus que ens ha envaït la nostra vida privada, relacional, social i col·lectiva.

Vèncer el discurs de l’odi

Més enllà dels legítims interessos partidistes, i d’actuacions impròpies de dirigents polítics, ens cal superar sectarismes i apostar plegats per frenar el discurs de l’odi que vol imposar un feixisme creixent que ens preocupa. Sortosament, als EUA, sembla que queda enrere l’etapa d’en Donald Trump i, amb ell, tota la cobertura mundial d’aquesta lacra letal de la humanitat.

Afrontar el COVID19 reforçant el sector públic

Si per afrontar la pandèmia del COV19 es destinen els diners extres a la bombolla del totxo sense reforçar el personal sanitari i les mesures de prevenció, no solucionarem el problema sinó que es genera aquell brou de cultiu perquè el feixisme hi pugui tenir audiència, però si es prenen mesures des de la responsabilitat de tothom, ens en sortirem.

En aquest camí cal que s’aposti pels recursos humans i preventius tant a nivell sanitari com dels altres serveis considerats essencials, i que es reconegui com es mereixen el personal sanitari i el sector públic amb alguna cosa més que els nostres benintencionats aplaudiments.

Servir i no servir-se’n

Per dur-ho a terme, no hem de permetre que els corruptes i aprofitats vagin per lliure. La dedicació a la política, o maldar pel bé comú, requereix una actitud de servei, no se servir-se’n. La humanitat i els seus valors varen surar enmig del confinament més dur de la primavera, i han de ser també un antídot per superar aquesta experiència tan dura. Ànims a tots plegats.        

maribelanoia@gmail.com

 

 

 

POSAR LA VIDA PER DAVANT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Fa temps que les feministes ho reivindiquem i ho exigim als qui tenen la responsabilitat de dirigir aquells aspectes col·lectius de la nostra societat. Calia posar la vida i el treball de cures a les persones al davant de qualsevol altra prioritat a l’ús, en particularitat la de l’economia mundial. I ves per on, la gravíssima experiència viscuda del coronavirus ens hi ha obligat.

Confinats

Si volíem sortir-nos d’ aquesta imprevista i inesperada pandèmia havíem de garantir -amb fermesa i solidesa- la cura de les persones, la atenció a la seva salut. Tot es capgirava: no s’ obririen les escoles ni instituts, es tancaven tot tipus d’ establiments i locals comercials, fins i tot la nostra Conca d’ Òdena quedava confinada en sí mateixa, sense poder circular ni persones ni mercaderies per entrar o sortir, només -i controlades- les considerades imprescindibles i essencials per garantir la supervivència de tothom.

Quedar-te a casa

Per primera vegada, el nostre compromís era fonamental per garantir la continuïtat de vida del propi entorn, només havies de quedar-te a casa i, curiosament així, a dues setmanes d’ aturada de tota activitat, la natura es recuperava de forma espectacular, l’ aire net permetia contemplar paisatges que la contaminació ambiental feia invisibles, l’ aigua dels rius -embrutada al seu pas per les ciutats i algunes indústries- baixava neta i els animals es permetien el luxe de passejar per les zones urbanes que al seu dia els hi foren arrabassades...

A la fi, disciplinats

A ningú li agraden els canvis en la rutina, oi menys quan havíem centrat la nostra vida lligada a la dinàmica de la feina supeditada aquesta als guanys pecuniaris per poder sostenir l’ economia familiar i/o l’ empresarial. Al principi ens ho preníem com una imposició de les que et molesten i hi havia qui es queixava, però jo pensava en la generació dels nostres avis, aquells que varen enviar a la guerra, mentre que a nosaltres ens confinaven al sofà, amb televisió, internet i la possibilitat de tenir la nevera plena... Mica en mica, però, el propi confinament adquiria la categoria d’ indispensable i també - d’ alguna manera- profitós.

Canvis a casa i a la feina

És veritat que les famílies varen haver de fer l’ enginy per distreure la mainada a casa, per combinar-se la conciliació familiar -sovint amb teletreball- sense poder comptar amb els menjadors escolars o l’ indispensable ajut d’ avis o familiars que habitualment suposen un gran suport. Molts han vist trasbalsada la seva economia amb la amenaça de destrucció del propi treball (els ERTO’s han intentat frenar aquesta tendència), però els petits comerços i autònoms han vist convertits a zero els seus ingressos sense que s’ hagin reduït les seves obligacions de lloguer o despeses fixes.

Persones més vulnerables que altres

És veritat que el govern, a través de l’ estat d’ alarma, ha articulat un important coixí econòmic per pal·liar el cop -sobretot- a les persones més vulnerables: però les pensions dels avis i àvies han tornat a ser el salvavides que ha permès mantenir a flotació als seus. No obstant, aquests mateixos avis i àvies són els que han patit en pròpia pell la potència d’ aquest poderós virus que ha pogut vèncer la debilitat o immunitat de la seva salut en edat ja avançada.

Sense poder-se ni acomiadar

Que dur i que injust que se’ n hagin anat sense una abraçada de comiat, ni al llit de mort, ni al cementiri ni al tanatori. Un dol que moltes famílies porten encara molt dintre seu i que -sovint- han patit de forma multiplicada...

Ha surat la  humanitat de la gent senzilla

Hem vist gests d’ humanitat molt grans per part de tots els professionals de serveis considerats essencials (personal sanitari i auxiliar, de neteja i manteniment i ambulàncies, treballadors de supermercats, policia o els serveis públics que els ha tocat estar al peu del canó). A tots ells, els hem donat les gràcies amb els nostres aplaudiments de cada vespre. També hem vist molta humanitat als balcons, generositat entre el veïnat, solidaritat amb les persones grans i/o més vulnerables, així com un apropament de la convivència familiar -sovint esbiaixada pels tràfecs del dia a dia- que no podem posar ara al calaix per tornar a una rutina de vida que ens ha portat a patir una de les experiències més dures de les que potser mai pensàvem haver viscut.

Lliurament i vocació malgrat les retallades

Esment a banda mereix tot el personal sanitari que -no ja com a herois- sinó com a professionals que han demostrat ser, doncs més enllà del seu total lliurament, ens han demostrat -fins i tot sense totes les precauciona de protecció laboral necessàries- que sense la qualitat afegida de la seva vocació no hauria estat possible que ara puguem plantejar-nos una desescalada del confinament i fins i tot una sortida de la crisi. La lliçó a aprendre és -però- que la sanitat pública d’ un país és el millor patrimoni que es pot tenir per a garantir-nos la millor salut, que cal  protegir les seves instal·lacions i la seva gent, perquè aquest servei s’ ha mostrat una prioritat absoluta i imprescindible per les persones.

Tornen a prevaler interessos de sempre

No és just que ara hagin de tornar a sortir al carrer perquè ja ens hem oblidat de l’ esforç d’ aquest personal abnegat, ni tan sols del de tota la població que ha complert disciplinadament amb el seu confinament, tant dur per tothom. És un insult que, amb els recursos extres que s’ han aportat a les Comunitats Autònomes perquè -des del seu autogovern- administrin com afrontar les conseqüències d’ una crisi sense precedents a causa d’ aquesta pandèmia, es destinin a reforçar les seves polítiques de fer negoci amb la salut de tothom per exemple compensant -de forma sobrepassada- el preu a pagar per cada pacient ingressat a la UCI per Covid19, i també repartint a dojo adjudicacions empresarials de serveis pròpiament públics (alguns de primària) que es podrien assumir perfectament des dels centres públics i també els concertats, mentre que aquests continuen amb la manca de personal conseqüència de les retallades dels darrers anys, i sense la compensació econòmica que es mereixen per la seva tasca professional que s’ ha demostrat tant valuosa. Ni pagues endarrerides ni extres pels servei tan extraordinari que ha impedit resultats molt pitjors.

Per damunt de l’ economia, la vida

No podem oblidar que el que d’ un bon principi es va haver de sospesar és si s’ apostava per la vida i la salut amb el sistema de sanitat pública que tenim en aquest país, o bé -com han pretès fer a altres països- prioritzar l’ economia per damunt de la mateixa vida, i que la gent es busqui afrontar la seva salut pel privat, excloent moltíssima gent d’ un dret a la salut que ha de ser universal i gratuït.

El treball de cura de les persones, de la seva salut, de la seva educació en valors i convivència, ha de ser un dels pilars fonamentals de la nova normalitat a la que diuen hem d’ entrar un dia d’ aquests. S’ ho mereixen, ens ho mereixem.

maribelanoia@gmail.com

LA PRECARIETAT D'UN TREBALL INVISIBLE PERÒ NECESSARI

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Era el dissabte a la tarda. Convocats per la gent de Càritas Anoia-Segarra, ens aplegàvem a la Sala de socis de l’Ateneu per escoltar a un testimoni molt especial, el de Carmen Juárez, coordinadora de l’Associació Mujeres migrantes diversas”. La xerrada era conduïda per la periodista Marina Llansana que ens va fer entrar en el tema de la convocatòria “El treball a la llar, visibilitzar allò invisible”.

Marina Llansana i Carmen Juárez

El testimoni de Carmen Juárez va entrar, com per sorpresa, en el pregó de la Mercè de l’any 2018 quan la pregonera oficial, la actriu i directora de cinema Leticia Dolera, li va passar la paraula. El seu testimoni va colpir els presents perquè visibilitzava la realitat de l’altra Barcelona, la que només pot viure la Mercè únicament sortint al balcó per veure el castell de focs, perquè la resta dels dies estava tancada a la casa on hi treballava d’interna durant sis anys, amb un règim laboral que només li permetia disposar de 9 hores lliures la setmana.

Aquesta era la seva realitat quan va arribar d’Hondures amb 19 anys fugint de la violència que hi vivia. Va estar sis anys vivint en silenci cuidant una persona gran malalta d’Alzheimer. Amb tot, ja li semblava molt poder sortir a prendre alguna cosa en alguna terrassa sense por, i participar de manifestacions. Allà va establir els seus primers contactes i avui s’enorgulleix de tenir més de 900 contactes, en el grup de whatsapp de la seva associació. La relació entre elles ha permès un cert empoderament de manera que els permet, a moltes d’aquestes dones que varen haver d’abandonar la seva família als països d’origen per venir aquí a tenir cura de les nostres, donar-se suport i organitzar-se -per exemple- fent cursos de català o d’informàtica, així alguna d’elles -en la distància- ajuda a fer els deures dels seus fills via Drive.

El treball de cura a la llar és un treball tant digne com un altre, per definició, però la consideració social no és tan digne com hauria de ser, per això les seves condicions de treball són majoritàriament indignes. La precarietat és gairebé la norma, tenir un contracte que reguli horaris i preu del salari, amb cotització a la Seguretat Social, no és el més usual, no tan sols en les que fan hores a les cases sinó també a les internes, que si tenen papers potser les tindran assegurades. No obstant, la Carmen explicava vivències esfereïdores, noies que viuen amb la família i que hi pernocten per tenir cura de la persona malalta, però que li descompten del sou una part en concepte d’allotjament i -fins i tot- despeses d’aigua i llum...

L’abús sexual és també un dret que -massa sovint- l’home de la casa es pren sobre aquestes dones per assetjar-les sexualment i obligar-les a tenir relacions. La precarietat de no tenir encara papers, o no tenir aquí família, ni recursos per a una alternativa habitacional, les va extremadament vulnerables. Aquesta és la realitat, explicava.

La societat avui ha canviat en relació a les “minyones” d’abans, però continua sense tractar-se aquest treball com a tal, creient-se alguns homes de la casa amb dret sobre qui treballa a la seva llar. Aquest assetjament i prepotència que es dona a molts llocs de treball, a l’interior de la mateixa llar pren formes més vulnerables per la seva indefensió.

La incorporació de les dones al món del treball remunerat ha posat de manifest que la tasca de les cures l’han dut ancestralment les dones sense que mai s’hagi reconegut el seu valor, per això costa tant de retribuir econòmicament, perquè mai aquesta tasca ha estat valorada econòmicament.

És veritat que tampoc és just que aquestes tasques recaiguin sobre les dones de cada família quan aquesta també té el seu treball fora la llar, i que és una tasca que s’ha d’assumir des del conjunt dels seus membres. És aquí on els serveis públics s’han de posar les piles per fer front a una demanda de futur: el progressiu envelliment de la població i la reducció de membres de les famílies per assumir aquestes tasques.

Tampoc és solució -necessàriament- “aparcar” la nostra gent gran a les residències. Estan ben cuidades, potser sí, però la precarietat laboral de les persones que en tenen cura -sobretot tenint en compte l’esforç físic que han de dur a terme, fa que moltes insuficiències les cobreixin la professionalitat, dedicació o afecte de les persones cuidadores, no de moltes empreses que sols els importen els comptes de resultats. Potser perquè és impossible que n’hi hagi per tothom des de la oferta pública, i des de l’oferta privada no tothom ho pot pagar. Potser haurem de tornar al model d’estar atesos a casa mateix, a l’espai que ha estat sempre més familiar, amb el suport de personal extern, això sí, regulat de drets i condicions laborals, si convé amb una aportació de diner públic a les famílies, en la línia d’aprofondir i renovar la retalladíssima Llei de dependència...

És lícit rebre suport en les tasques de la llar quan hom es fa gran i ho pot necessitar, el que no és lícit de cap manera és tenir personal sense condicions, és a dir, mal pagat i sense assegurar. Tenir cura de les persones i de la llar és una tasca tan digna com una altra (i sinó perquè sempre ens l’han deixat per les dones?). Treballar sense drets és esclavatge, però treballar amb drets i poder viure del propi treball és de la màxima dignitat. Llavors, si és una tasca tan humana i tan necessària socialment, perquè ha de ser tan invisible i en condicions tan precàries?.   

maribelanoia@gmail.com