NORMALITZAR LA INCLUSIÓ A LA VIDA QUOTIDIANA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

La diversitat cultural de la societat que tenim és un fet. Potser, en un primer moment, vivíem aïllats els uns dels altres i cadascú podia mantenir les seves costums i tradicions a casa seva, amb els seus. Arriba un moment -però-  en què -per sort- la barreja és inevitable. Al veïnat primer, i a l’escola després, els infants comparteixen l’aprenentatge lectiu però -sobretot- l’aprenentatge de la vida, perquè per damunt de tot, a les escoles s’educa per la vida, o no?.

Aprendre de memòria i obeir

Eren uns temps que creiem passats quan se’ns impartien lliçons per aprendre de memòria i tot s’havia de fer obeint la autoritat del mestre o de la pròpia escola. També i -amb major o menor grau dependent de la família on havies nascut- hi havia alhora una imposició religiosa. Sovint eren dos mons diferents, començant per la llengua. A casa es parlava català i a l’escola ens ensenyaven en castellà. El mateix que passa ara moltes famílies de casa nostra, una llengua a casa i una altra a l’ escola.

El català llengua vehicular

La immersió lingüística a Catalunya ha estat una extraordinària eina per vehicular una mateixa educació a tots els alumnes per igual, i els que encara anomenem nouvinguts malgrat fins i tot hagin nascut aquí, parlen un català que -d’entrada- els és molt útil a casa quan han de llegir papers de la administració o parlar amb el metge o metgessa de capçalera, per exemple.

Particularitats quotidianes

Però aquesta barreja natural no s’ha donat igual en el funcionament més oficial de la societat. Així, per exemple, ens ha costat adonar-nos que als menjadors escolars o -recentment també a l’Hospital- cal adaptar alguns menús que han de ser particulars per tal de respectar les diferents opcions alimentàries que hi ha a a realitat, tan se val si obeeixen a raons de salut (diabètics, celíacs...), de forma de vida (vegetariana o vegana, per exemple...) o també religioses (halal)... No pot ser que, pel fet d’existir aquestes particularitats, no es puguin tenir en compte a l’hora dels menús i suposin una o discriminació de tracte en un mateix centre. Incorporar-ho és educar també en la diversitat.

Expulsada per no voler treure’s el mocador

Ara ens hem trobat que una noia, estudiant d’infermeria a la Universitat de Lleida, ha denunciat que ha estat expulsada d’un centre sociosanitari privat d’Igualada per negar-se a treure’s el mocador islàmic que porta habitualment i li van dir que, segons les normes del centre, se’l havia de treure com havien fet altres noies musulmanes que ja hi treballaven. Es veu que tenien parlat amb la Universitat de Lleida que -a les noies en pràctiques- no les tractarien com a alumnes sinó com a treballadores i que, per tant, havien d’acollir-se a la normativa interna del centre que prohibia portar el vel islàmic o pintar-se les ungles, entre altres particularitats.

Normes desfasades

Hi ha normes antigues, contradictòries i caduques, perquè -per exemple- les mateixes normes d’obligat compliment per als/les alumnes en pràctiques  d’infermeria de la Universitat de Lleida ja parlen, entre d’altres aspectes,  “que el cabell es portarà recollit”...

Preceptiu per uns, prohibit per altres

No ens ha de sorprendre perquè es tracta -sobretot- d’una mesura per raons d’higiene. Bé és preceptiu en els cuiners/es i personal de cuina, llavors, perquè la prohibició de portar el mocador islàmic?.

Una situació denunciable

La Hajar va decidir armar-se de valor i denunciar la situació perquè no volia que la patís ningú més. I així va ser, altres dones musulmanes van decidir apoderar-se i compartir la seva situació i experiència de discriminació per raons religioses.

Drets reconeguts

La pròpia Universitat de Lleida ha manifestat públicament el seu suport a l’alumna donat que, efectivament, l’ús d’aquesta peça de vestir forma part dels seus drets i que, en tot cas, els requeriments exigibles per la roba de treball no havien de contradir-lo, i cenyir-se a fer-la compatible amb les tasques encomanades manifestant, com no pot ser d’altra manera, que aquest ens públic defensa la diversitat i les creences de cadascú, i vetlla pel respecte als drets i llibertats fonamentals. Finalment, el centre privat d’Igualada ha reconegut que ha d’adaptar les seves normes internes a aquests requisits i ha anunciat que hi farà els canvis necessaris.
Una correcció justa

Amb la seva actitud valenta, la Hajar ha ajudat a corregir una situació d’injustícia flagrant per ella, per les treballadores musulmanes del centre que s’havien vist obligades a treure’s el mocador islàmic i, de retruc, a que es prenguin les mesures que calguin, a tots els nivells dels serveis públics de la ciutat, i la mateixa societat.

Trenquem barreres
A mesura que convivim amb les persones que tenim més a prop, que ens anem barrejant, o millor dit, combinant per compartir les diferents costums, trencarem barreres artificials i naturalitzarem una convivència que sols els estereotips, els prejudicis i el discurs de l’odi pretenen mantenir. Prou que n’estem amenaçats, trenquem barreres, no cal que els alimentem...
maribelanoia@gmail.com

EL FALS DISCURS RACISTA D'UNA FESTA QUE VE D'ORIENT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

No és veritat, l’origen de la Festa de Reis i la tradició de representar els seus personatges amb la cara pintada de negre no té res a veure, tal i com s’està donant el debat, amb una interpretació racista de la festa.

El blackface

El Blackface és una performance cultural de les poblacions blanques occidentals d’alguns països europeus amb passat esclavista, o també en alguns països d’Amèrica amb passat colonial. I aquesta forma de caricaturitzar-se, sí que és insultant per les persones que són o han estat víctimes de polítiques racistes i, en aquest sentit, absolutament abominables i menyspreables.

Un origen oriental

La nostra Festa de Reis ve d’Orient i no té un origen de passat colonial, sinó de tradició popular persa. Va ser el cristianisme qui es va apropiar de les tradicions orientals com ho ha fet també de les occidentals (sobretot les paganes) en una història que ve de lluny. Ens ho explica l’amiga i periodista persa Nazanin Armanian, que ara viu a Madrid però que ha viscut molt de temps a Barcelona, i també ha estat a Igualada. Ella ha estudiat molt sobre les festes ancestrals del seu país i dona una interpretació força versemblant de l’origen de les nostres festes nadalenques, en particular, la màgica festa de Reis.

Festes comuns en moltes cultures

La tradició de fer regals també als infants ve de lluny i gairebé totes les cultures la tenen: “Des de fa uns tres mil anys, els iranians i els habitants dels dominis de l’imperi persa -a l’Àsia Central- il·luminen el cel amb un mar de torxes i espelmes, ajudant la deïtat solar Mitra a fer fugir Ahriman, el Senyor de la Foscor. Donaran les gràcies a la natura per augmentar, un cop més, els moments de la presència de llum al cel i la calor a la terra, enderrocant l’Amo de les Tenebres i el fred. Aquesta festa és d’origen agrícola --en arameu siríac—i s’anomena Yalda (naixement). En la celebració del renaixement de la naturalesa, el Nourzu, no hi pot faltar Hayi Firuz “Don Victor”. Aquest personatge del folklore iranià apareix als carrers amb la cara enfosquida amb carbó molt, vestit amb robes brillants i un barret de feltre i que, tocant la pandereta, balla i canta anunciant l’arribada de la primavera. Per a alguns investigadors, el personatge representa la foscor i la tristesa de l’ hivern que se’n va i que és substituït per un altre anomenat Amu Nourzu, un home de pèl i barba blanques que porta regals als nens i nenes. Potser el Pare Noel és la figura hereva d’Amu Nourzu, o el nostre Patge Faruk hereu d’Hayi Firuz. No obstant, des de fa uns anys i per evitar interpretacions racistes, “Don Victor” només es pinta mitja cara de negre.

Don Víctor

Els Mogs eren sacerdots

Nazanin Armanian continua posant llum a uns fets històrics: “amb la aparició del cristianisme, els sacerdots de la poderosa fe mitraica varen adoptar bona part dels seus conceptes i litúrgies. Eren tres els Mogs d’Orient, que havien partit des de Mogan (una mena de Santa Seu al nord d’Iran que encara preserva aquesta denominació) per assegurar el reconeixement de la naturalesa divina de l’infant Jesús (els “Mog”, que era el nom dels sacerdots mitraistes d’aquell temps amb suposats poders sobrenaturals màgics) i procedien de Pèrsia, de Grècia i d’Egipte. Els seus noms eren: Manucher, Garshasp i Bastavarai, tres sobirans mítics medo-perses (monarques mitològics de la prehistòria d’Iran)”.

Noms coincidents

Una simple associació idiomàtica els relacionaria als nostres Melcior, Gaspar i Baltasar i, una altra consideració, una simple associació -en aquest cas cultural- explicaria l'omissió de les dones en la posada en escena o representació iconogràfica de la nostra cavalcada (els clergues de totes les jerarquies eclesiàstiques sempre han estat exclusivament masculins i han exclòs les dones...).

Però l'origen de la actual Festa de Reis com la d’Igualada es dona en un context històric on es parlava de que l’home el formaven tres races: la blanca, la groga i la negre; quan avui no és correcte ni la paraula “home”, perquè no inclou tota la humanitat, ni el concepte de raça humana, perquè la condició humana és diversa també en aspectes físics. Potser seria més correcte que els seus personatges tinguessin tenir l’aparença de la cultura persa, de la grega o de l’egípcia, però no pas racialitzats a partir del color de pigmentació de la pròpia pell..

Tradició i festes populars

La qüestió és que totes les festes tenen un origen divers, en interpretacions de cultura i religió, però que --pel fet de pertànyer a la cultura popular-- no han de suposar cap exclusió per a ningú, sigui quina sigui la seva cultura d’origen i/o la seva professió religiosa o no. Al contrari, una de les claus de que les tradicions es mantinguin en el decurs del temps és la seva capacitat d’adaptar-se a cada moment, mantenint allò que és essencial per tal que continuï essent popular, mentre que forçar la seva continuïtat des d’una actitud integrista, la pot posar en perill.

La diversitat com a valor democràtic

La reivindicació actual potser respon més a un legítim anhel de la nova ciutadania d’avui, absolutament legítima i justa, de participar plenament de tot allò que viu a la seva ciutat, també pel que fa a les festes. Però això no vol pas dir que haguem de repetir esquemes racialitzadors, sinó aprofundir molt més en el concepte democràtic que ha de tenir tota organització social, també -i sobretot- les festes populars, per tal que no es doni cap exclusió.. Si està basada en la tradició a l'origen i contempla la plena participació de la població d’avui, diversa de fet, la pigmentació a la pell que tinguessin els personatges que han de representar la seva iconografia seria totalment secundari...

maribelanoia@gmail.com

LES VIOLACIONS, UN GEST DE SUPERIORITAT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

L’assassinat de les germanes Mirabal a la República Dominicana el 25 de novembre de 1960, va motivar que les Nacions Unides declarés aquesta data per commemorar el Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones, una realitat que -lluny de remetre- sembla que es va perpetuant i accentuant sobretot en països en guerra on la violació de dones, joves i nenes sembla que és aquella mesura emprada per visibilitat el poder de qui es vol imposar. I és tant comú als països més o menys en conflicte o guerra com en aquells on la democràcia és més feble (per exemple, el nostre).

Les cançons de Victor Jara, crit d’un poble

Ens han arribat imatges de Xile on els militars estaven reprimint indiscriminadament la població que havia sortit al carrer a causa de la pujada de la tarifa del metro primer, però després pel descontent que provoca la profunda desigualtat econòmica i social del país després, tot denunciant haver estat exclosos del desenvolupament que ha experimentat el país les darreres dècades. Impressionants eren les mobilitzacions massives amb càntics populars de Victor Jara o dels Quilapayún tan propis dels avenços socials i democràtics de la gloriosa etapa que havia iniciat Salvador Allende, i que el cop d’estat militar de Pinochet va assassinar, imposant una dictadura militar que va durar una molt llarga i negra nit pel poble Xilè. I preocupants també les imatges de repressió i violació de joves i nenes. Són aquella part de la població que els permet la dubtosa satisfacció d’humiliar el màxim les seves víctimes.

Del 2016 ençà, més de 198 indígenes

Tanmateix a Bolívia, a Colombia, a Brasil o a l’Amazonia, ja fa temps que s’estan assassinant dones camperoles líders del moviment indígena de protegir i salvar la terra. També la força de l’imperi i els seus interessos espoliadors s’acarnissa a fons amb les dones i la seva lluita en la defensa del què representa la mare natura.

Dones que s’enfronten al poder

Les dones sempre hem estat botí de guerra i així ho pateixen les dones del Sudan on, malgrat la signatura d’un acord de pau, incontrolats grups armats, en tan sols quatre mesos a finals del 2018, varen violar 134 dones i 49 nenes, d’entre les que una de les supervivent tenia tan sols 8 anys; o al Yemen, on el testimoni d’una menor de 16 anys explica la violació a mans de membres de la milícia; o les dones Kurdes, o tants d’altres quina denúncia recull Amnistia Internacional.

Soldats enfrontats amb la superioritat

I podríem repetir situacions semblants arreu del món, particularment en indrets on consideren que la dona és la part més fàcil d’imposar una superioritat que han de demostrar-se -necessàriament- a sí mateixos qui possiblement tan sols compleix ordres alienes... No obstant, en alguns casos aïllats, també Llatinoamèrica, tan castigada sempre però sobretot aquests dies, algun militar s’ha posat al costat dels manifestants i s’ha negat a reprimir el poble.

S’ha “blanquejat” el feixisme

I a casa nostra, amb la complicitat d’alguns mitjans de comunicació, s’ha produït una certa “normalització” del discurs de VOX, adduint que era una força política que es presentava a les eleccions, i se’ls ha donat carta de naturalesa democràtica quan ni en són ni la defensen. Amb aquesta “complicitat” s’ha produït un cert “blanqueig”  del seu discurs feixista, contra les dones i homòfob.

Contra les dones i els seus drets

Així ha tornat un discurs i unes actituds pròpies del franquisme, i no solament per l’expressió dels vots assolits, sinó en les mesures que apliquen quan tenen possibilitat de govern com ara a Andalusia. Amb la presència de VOX a l’escenari públic, també l’institucional, ja no dissimulen el seu missatge misogin i contra les dones. És més, neguen la violència que rebem pel fet de ser dones i tots els drets assolits en el decurs de tants anys de lluites i patiment.

Destruint polítiques d’igualtat
S’han retallat fins un 50 % les mesures de protecció a les dones i s’ha volgut “fitxar” als i les professionals que es dediquen a les tasques d’informació i suport a les víctimes de violència. Volen retornar a l’àmbit privat els problemes de violència que pateixen les dones per així “colar-ho” com a violència intrafamiliar, aïllant de nou les dones per fer-les sentir culpables de la seva presó, quan és un drama social.
Proliferació d’agressions en manada

A banda d’atiar el discurs de l’odi propi del feixisme, amb la seva fòbia contra les dones poden trobar i -fins i tot- justificar agressions tan fortes com les violacions grupals que s’han jutjat aquests dies a Pozoblanco Còrdova), la mateixa manada que va cometre la violació en grup a una noia a Pamplona en el decurs de les festes de ant Fermí.

Mesures preventives per una lacra social

La única mesura necessària per erradicar aquesta plaga del nostre temps és potenciar les polítiques de gènere, les que contemplen la violència contra les dones com un problema social que cal abordar, perquè la suposada superioritat de l’home en que es basa el patriarcat és tan cols una construcció social que consagra la seva superioritat -a tots els nivells- pel simple fet d'haver nascut home, amb drets sobre la dona per damunt fins i tot de la seva voluntat. 
Ja fa temps que a les dones se’ns apliquen els drets humans amb el nostre reconeixement com a persones amb drets igualitaris, i no som -ni hem de ser mai més- un objecte al que es pot sotmetre i humiliar....   

maribelanoia@gmail.com

NOMÉS SÓN MENORS QUE ESTAN SOLS

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Els hi diuen menas, com si els haguéssim d’estigmatitzar de la societat per ser quelcom diferent, perillós. Però només són menors que, per les raons que sigui, han arribat aquí i estan sols. Molts han vingut per poder treballar i ajudar així a la seva família que han hagut de deixar enrere; molts s’han quedat sols pel camí de la fugida dels seus països empobrits o destruïts per la guerra; i molts estan indocumentats o -com a molt- tenen just passaport.

Ésser menor encara és una sort

No obstant, alguns encara tenen sort per ser menors d’edat, doncs estan acollits en un centre i tenen un tractament diferent (tutelat), que la fatídica destinació de ser internats als CIE amb l’ objectiu, en molts casos, de ser repatriats. La llei d’ estrangeria és la culpable de tot aquest contrasentit que complica -sobre manera- la vida de les persones que ens arriben amb l’ objectiu de buscar-se un avenir a partir del treball.

 Un camí ple d’incerteses

Molts són les històries dels joves que arriben a casa nostra en cerca de futur deixant pel camí veritables odissees en el seu trajecte, i no hi arriba tothom... molts es queden en l’intent... Poc a poc n’anem coneixent casos que van sortint a la llum i ens deixen esparverats. Com és possible que, al nostre país, tinguin un tracte tant inhumà?.

Els maleïts papers

El Mostafa, per exemple, és llicenciat en dret i va venir del Marroc per tenir un futur i poder ajudar la seva família que ha hagut de deixar allà. Ho explicava l’altre dia en un post: no pot treballar fins que no tingui permís de treball i abans han de passar tres anys de residència, i no el poden tramitar si no tenen un contracte de treball, de qualsevol cosa...

El trist final de l’Omar

Un cas diferent és si és menor d’edat, doncs passen a ser tutelats per la Generalitat a través de la DGAIA. Aquests dies ha sortit a la llum el trist cas de l’Omar. Era de Guinea-Conakri i va arribar a Catalunya fa sis mesos (cal tenir en compte que, tan sols el primer trimestre de l’any varen arribar a Catalunya 1130 migrats sols). Com molts dels joves que hi ha als diferents centres d’acollida, l’Omar no tenia documentació i no podia demostrar la seva edat. Se’ls fa un estudi ossi, que realitza l’Institut Forense, on es mesura la mida dels ossos i dents dels nois...  A l’Omar, el 17 d’octubre li varen determinar que tenia més de 18 anys i el varen desinternar.

No tutelats: al carrer

Molts dels joves que tenen en el centres estan en la mateixa situació que estava l'Omar, sense documentació fins a determinar l'edat... I si resulta -segons aquests informes mèdics- que són majors, per molt que hagin estat en els centres de la generalitat, NO son tutelats, la Generalitat no els tutela. Llavors els fan fora i surten sense permís de residència, amb passaport i sense poder cobrar ni la prestació de joves extutelats (perquè la Generalitat no els  ha tutelat) ni la renda garantida (perquè no tenen documentació) ni cap altre prestació pública... I son els Ajuntaments amb els recursos que tenen qui poden cobrir lo bàsic, sense habitatge i sense poder garantir una vida digna...Són incongruències de la Llei d’estrangeria.

Ets menor segons un estudi ossi

Segons s’ha pogut saber, l’Omar va passar sis mesos al centre d’Igualada i tenia una bona actitud, era “col·laboratiu”, tot i que encara arrossegava seqüeles psicològiques del procés migratori. Quan les proves mèdiques varen determinar que era major d’ edat, la seva salut mental se’n va ressentir. Sembla ser que hi havia una família guineana que viu a Santa Margarida de Montbui que estava disposada a acollir-lo, però la motxilla del sofriment que portava sobre el va guanyar i va decidir acabar amb la seva vida.

Els feixistes els criminalitzen

Darrerament s’està criminalitzant aquests nois fins al punt d’arribar a uns extrems d’inhumanitat intolerables, sobretot per part de VOX i en el decurs de la campanya electoral. Ja ho va dir la portaveu de Podemos d’Andalusia Teresa Rodríguez quan va voler evitar un acte de VOX en un centre de menors migrants: No pot haver-hi més covardia i crueltat que posar-se amb els infants, només són menors que viuen sols..., va dir...
Promoure inseguretat i odi

Però pretenien una altra cosa: només cal veure com els intolerants i promotors del discurs de l’odi han crescut en aquelles localitats on varen crear polèmica amb aquests menes: Vilaseca-Salou o el camp de Tarragona.

Protegir, no protegir-nos

Ja són moltes les veus que s'alcen davant aquesta realitat que ens toca d’afrontar amb responsabilitat social. Sense anar més lluny, el Defensor del Poble expressa la seva preocupació pels missatges intolerants i xenòfobs contra els menors no acompanyats i demana a la societat i als poders públics que, front aquests missatges que criminalitzen el diferent, protegeixi els menes.

Sols i desatesos

És lamentable que s’entestin en presentar aquests menors com a delinqüents quan en realitat és que estan “sols” i lluny de les seves llars. A més, en molts casos, estan també desatesos, sense un mínim d’estabilitat emocional, amb els perills que això suposa.
Darrera els papers hi ha algú

Les persones no poden ser només algú que hi ha darrera uns papers, la condició humana està per damunt d’ aquestes classificacions. Acollir, facilitar empadronament o no discriminar a l’ hora de contractar algú és bàsic. El més digne és poder viure del propi treball, no d’ ajuts, sense deixar de considerar que mai podem perdre allò que ens caracteritza: la capacitat de commoure’ns, la empatia de posar-se al lloc de l’ altre; l’ acceptar el diferent en clau de diversitat, fer servir el llenguatge del cor... És la millor vacuna per fer front al discurs de l’ odi, veritable enemic dels mateixos humans.

maribelanoia@gmail.com

EXCLOSOS, AMB I SENSE DRET A VOT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Estem davant unes noves eleccions per elegir els nostres representants al Congrés dels Diputats, el que suposa el poder legislatiu, una de les potes d’un Estat de Dret basat en la seva independència front el poder executiu i el judicial. Amb tot, no cal rascar massa fons perquè ens n’adonem que alguna cosa s’ha trencat en aquest equilibri, perquè alguns han tergiversat el sentit de les paraules i fan valer la força d’un Estat aplicant la constitució com a arma llancívola contra la ciutadania, i això que -segons l’apartat 2 de l’article 1- la mateixa constitució consagra que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat.

Reticents a la democràcia

Havien estat bastant a l’ombra els que mai varen acceptar aquell Títol preliminar i el de Drets i Deures fonamentals, principis inspirats en la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Darrerament es fan sentir, i no solament exhibint els seus símbols i crits anticonstitucionals en el decurs de l’exhumació del dictador, i que es varen convertir en una exaltació del què va representar quan hauria d’haver estat un tràmit discret. El pitjor de tot és que, realment, continuen estant incrustats a les mateixes institucions fent servir -sense escrúpols- les anomenades clavegueres de l’Estat i, darrerament s’ha vist, la seva influència en el poder judicial per fer-nos tornar a la foscor d’un temps que ens pensàvem havíem deixat enrere...

Llibertat, llibertat...

El reconeixement dels drets humans fonamentals va suposar una finestra d’aire fresc per la generació que havia patit la guerra o la postguerra en la llarga nit de la dictadura franquista. Ens pensàvem que la protecció del dret al treball, el dret a la educació i a la salut, el dret a l’habitatge o a les pensions dignes, estarien garantits per la Carta Magna. Però la societat actual els incompleix de la forma més insultant possible, perquè oblida els seus ciutadans com a objectiu primer dels governants, mentre que l’imperi del capital i les seves finances -a nivell mundial- s’han imposat com a prioritats de les polítiques dels governs occidentals per damunt de les regles democràtiques de molts d’aquests estats.

Ganes d'abstenir-se

Malgrat tot, però, estem parlant de democràcia i -on al seu dia- cada contesa electoral era una festa de la democràcia, ara és gairebé un malson pels alts índex d’abstenció i la munió de persones que es senten exclosos. Perquè la situació s’ha degradat de tal manera que l’amenaça de l’abstenció pesa pel cansament, el desencís o, la fartanera de les discussions pel poder sense que notem cap millora en la nostra vida. És per aquesta raó que moltes persones es senten lluny i no es senten cridats a votar, o es pensen que la cosa no va amb ells o potser estan decebuts d’uns polítics que només es recorden d’ells en campanya electoral, temps de promeses que es veuran incomplertes.

Exclosos socialment

Però hi ha també els exclosos socials, les persones que tenen un habitatge precari, que afronten un desnonament, que tenen persones en atur de llarga duració o soles sense recursos. Les persones sense sostre o que dormen al carrer són cada dia més, i els menors tutelats que el dia que fan 18 anys són abocats al carrer és una mesura que -de no afrontar-la en la seva crua realitat, en podem pagar greus conseqüències en el futur.

Una exclusió administrativa

Altres pateixen una exclusió administrativa, es tracta d’aquella ciutadania que, treballant i pagant els seus impostos aquí, no tenen dret a intervenir en aquelles decisions polítiques que els poden afectar en la seva vida de cada dia, tot i que s’esforcen un dia i altre per inserir-se de ple en la nostra societat. Moltes d’aquestes persones conviuen entre nosaltres i no votaran per mor de la Llei d’Estrangeria (malgrat portin molts anys aquí i fins i tot hi hagin nascut),

El poder econòmic a la una

Mentrestant, la dreta votarà disciplinadament i en bloc, i els qui consideren la política com a cosa d’escollits per viure amb privilegis escalfant seients, també. Però la política, per aquella gent que sempre ha tingut idees progressistes, democràtiques i humanes, és una altra cosa i no es pot quedar a casa veient com tornem enrere en els temps.

Només de les sobres

Els programes electorals de molts partits contemplen, sobretot, el tema econòmic; fins i tot la prioritat territorial que es dona en aquesta campanya, té un rerefons econòmic. Les mesures socials van supeditades totes a si queden diners després d’unes prioritats inamovibles (els interessos financers, la indústria de la guerra i la monarquia).

Absents a molts programes

Mesures socials com ara dignificar el salari mínim, actualitzar les pensions, regular el mercat de l’habitatge, particularment els lloguers, o fer front als grans oligopolis de l’energia que fan que s’encareixi la nostra factura de la llum o del gas, ajudant el petit comerç i potenciant l’economia de proximitat, són algunes de mostra.

Propostes de fons

Només algú proposa obertament incrementar els ingressos a base de treure privilegis dels més poderosos (reintegrament dels 60.000 milions d’euros que es varen donar al seu dia a la Banca de l’erari públic pel seu rescat) i parla de revisar els impostos fent que els més poderosos i que amassen grans fortunes paguin els impostos que els correspon evitant el frau fiscal i l’evasió de divises a paradisos fiscals.

Votem en consciència també per tots els exclosos, els socials i els administratius, sols així podrem garantir una societat de ple dret on els drets de les persones, encara que només siguin els garantits per la constitució, puguin ser una realitat.

maribelanoia@gmail.com

 

TREBALLS INVISIBLES - CONDICIONS INDECENTS

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

En el marc de les activitats del programa “Octubre Solidari”, dijous passat  “Càritas” ens oferia la ocasió per reflexionar públicament sobre: “Com dignificar les condicions laborals de les treballadores de llar?. L’exposició va anar a càrrec de Liliana Reyes, activista per la defensa dels drets de les treballadores de la llar de CCOO i Fina Quintana, tècnica d’orientació laboral de Càritas Anoia Segarra. 

Un treball altament feminitzat

En el decurs de les seves intervencions es va palesar la realitat d’un sector del mercat laboral que resta ben invisible per donar-se, bàsicament, en el marc de les mateixes llars. Un treball que duen a terme majoritàriament dones, per això parlava d’un sector altament feminitzat. Alhora, a banda d’invisibles, sovint esdevenen també clandestines perquè treballen sense contracte ni S. Social (i moltes d’elles sense ni això perquè encara no tenen la documentació necessària doncs acaben d’arribar dels seus països d’origen, amb fills aquí o allà, i han de tirar endavant la seva família treballant com sigui).

Les cures, un treball bén humà

Cal assenyalar un canvi substancial en el terme que la Liliana es referia a les “treballadores de la llar i de les cures”. És que no es tracta únicament de les conegudes tasques físiques de la llar, com ara la neteja, sinó –sobretot- de cures. És que les cures tenen una connotació que pot fer més humana aquesta dedicació, una connotació que -per altra banda- no es correspon amb les condicions laborals de les persones que el duen a terme.

Les internes

Es referia particularment a les internes que tenen cura d’alguna persona gran i que pernocten a les llars. Sovint -fins i tot- dormen a la mateixa habitació que la persona gran i, després d’una jornada intensa, n’han de tenir cura també de nit, sense respectar el seu dret al descans. Elles han de tenir un tracte digne com qualsevol persona que treballa en qualsevol feina. Ja no són “criades” com es deia abans quan hi havia ”amos” i “esclaus” (treballadors sense drets).

De “criades” i “servei”

Eren tractades com a “criades”, i es deia que “servien”, és a dir, no es tractava pas d’una relació convinguda de drets i deures, sinó que depenien de tot i per tot del cap de família on treballaven. Totes les persones que treballen -sigui quina sigui la seva feina- han de poder-ho fer dignament, i és -sobretot- indecent les condicions de moltes d’elles. La Liliana ens parlava de la jornada 24-7, és a dir, 24 hores al dia set dies a la setmana i -de vegades- fins i tot els descompten el menjar i l’ús d’habitació arribant a final de mes amb uns 300 euros per poder viure ella mateixa i la seva família.

La paciència i l’afecte necessaris

En molts casos es dona fins i tot un maltractament afectiu perquè el tipus de feina i la paciència constant ho porta implícit. S’ha donat, deia la Liliane, el cas que -en morir la persona gran o malalta- la família no li ha permès ni tan sols acomiadar-se de qui ha tingut a la seva cura la darrera etapa de la seva vida, una etapa segurament molt dura però que -en el fons- humanitza. On queda llavors la humanitat de les mateixes famílies?.

Qui cuida les cuidadores?

Perquè aquesta és una feina eminentment humana, però sovint és la mateixa cuidadora la que queda desprotegida laboralment perquè -en el millor dels casos en que tingués contracte i S. Social- no tenen ni atur ni subsidis per a aturades de llarga duració o majors de 55 anys, i es fan grans i agafen malalties com tothom. Qui cuida les cuidadores?, es preguntava.

Ho hem fet sempre les dones

Potser estem davant una realitat que ve de lluny: les cures les hem fet les dones de forma ancestral i ara, amb les formes de vida d’avui on moltes de nosaltres hem dut a terme -a més- un treball assalariat fora de casa- a aquestes tasques de cura per dependències els hi posem preu i, o bé hem de posar personal retribuït a casa o els hem d’ingressar en un centres o residències.

Cuidar de forma decent

No obstant, aquest no és el problema, sinó en quines condicions posem tant les persones grans o dependents com a les persones que en tenen cura sense foragitar-les del marc familiar ni desprendre—se’n com si fos una càrrega. Tenir cura de les persones i de la llar és un treball tan digne com qualsevol, tan sols es tracta de vetllar perquè ni les condicions de vida de les persones a tenir cura ni les seves cuidadores siguin simplement indecents. 

maribelanoia@gmail.com

L'ALTRA CIUTADANIA TAMBÉ ÉS CIUTADANIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip- 

Aquest diumenge, acompanyada d’un grup d’amics i amigues, vaig participar de la Jornada de Portes Obertes que el centre Islàmic d’Igualada havia organitzat a la seva Mesquita, una jornada amb el propòsit de facilitar un apropament mutu, conèixer la seva cultura així com les seves instal·lacions.

De visita

Una munió de mainada esperava el seu torn per gaudir de les atraccions inflables que hi havia al carrer, davant mateix de la Mesquita. Les seves mares ens rebien dintre  -a l’ombra i amb una ampolla d’aigua- perquè queia un sol de justícia, amb un gest obert, hospitalari. Era fàcil compartir, no té res d’estrany, són ciutadanes i veïnes nostres de de fa ja molt de temps. Es notava un tracte familiar, com el que deuen tenir amb algunes mestres o personal sanitari que coincidíem a la visita, però també -per extensió- a totes les altres persones que ens hi apropàvem.

El té sempre apunt

Dalt, a la sala principal, hi havia llargues taules amb beures i cosetes per picar, dels que no podien faltar els seus dolços tan típics. A un altre cantó de la sala hi havia una altra taula amb aquelles teteres tan tradicionals per oferir-te un got de té sempre apunt, i calent, com cal per fer passar la set, per compartir la seva hospitalitat.

Resar a les hores

La Miriam ens va acompanyar fins al rellotge que indica les hores dels resos que marquen el pas tant del dia com de la nit. Ara que, si estàs treballant, pots recuperar els resos a la nit, quan arribes a casa, ens explicava... Més enllà d’una lectura estrictament religiosa hi veig una disciplina de vida, unes obligacions quotidianes que vetllen per l’acompliment dels preceptes que orienten les seves creences: la bonhomia o ser bona persona, la honestedat, l’estima a la família, el respecte als altres... Són valors que s’atribueixen a la religió, però són valors universals que traspuen qualsevol frontera que es vulgui posar entre la gent provinent de diferents cultures i que, convivint, formen ja part de la nostra societat, una ciutadania que esdevé plural i diversa aportant el seu valor en positiu també a la nostra ciutat.

Indicadors de desigualtat

Potser aquesta ciutat no els hi ha obert les portes de bat a bat tal i com hi tenen dret, i no perquè ja faci temps que hi viuen o fins i tot hi hagin nascut aquí els seus fills, sinó pel simple fet d’haver decidit viure i conviure entre nosaltres, tan se val el temps que faci (a l’hora de pagar impostos no se’ls obliga pas al cap d’un temps, sinó des del primer dia...). No obstant, potser la ciutat no ofereix prou espais per a una normal integració a la seva vida social, potser la dinàmica quotidiana els obliga a relacionar-se entre ells al marge i ens han de convidar ells a entrar al seu món...

Ítems preocupants

Les escoles o els centres mèdics són serveis universals i no haurien d’entendre de discriminació, tot i que potser ens cal corregir alguns ítems per evitar tractaments diferenciats, uns ítems que tal volta ens poden passar desapercebuts -potser com un tel invisible- però  que hi són...

Escolta, t’escolto

M’agrada quan em trobo pel carrer els meus veïns i veïnes i ens preguntem com estem, com ens van les coses... M’agrada compartir la vida dels meus semblants, sigui quina sigui la seva cultura o professió religiosa si en té, però m’enfada constatar com encara hi ha qui rep un tractament de ciutadania de segona, per les dificultats d’assolir la documentació necessària que li permeti accedir a un lloc de treball encara que sigui precari com tothom avui, tothom qui vol viure del seu propi treball. I m’enfada perquè estimo la meva ciutat  i la gent que hi viu, però -sobretot- em preocupa la situació de la gent vulnerable i susceptible de ser exclosa.

La nostra actitud pot trencar barreres

Molts són els tòpics i prejudicis que hem de fer front perquè així ens ho han disposat. Sortosament -però- la nostra actitud ens pot canviar els esquemes. Sols ens cal estar predisposats a escoltar, les ganes de comunicar-nos -en dues direccions- hi són, llavors qui ens ho impedeix?.

Ja ho dic jo: el discurs de l’odi que s’imposa cada dia més a prop, un discurs que pregona la homofòbia, l’odi al diferent, i que té la inhumanitat de deixar morir persones al mar negant permisos a qui les vol auxiliar.

Com deia en Raimon: no, jo dic no, nosaltres no som d’eixe món.   

maribelanoia@gmail.com