FEMINISME ISLÀMIC O MUSULMANES FEMINISTES

Ciutadana Dempeus 

Algú es podria preguntar perquè hi ha tant interès en justificar un suposat rebuig als musulmans que, amb una presència cada vegada més creixent en mig del nostre món occidental, sembla hagin de ser els culpables de tots els nostres mals. En aquest sentit ens podem preguntar també perquè els tòpics i rumors sobre els musulmans, i posant com a excusa el seu Islam, ens porten a concloure que tracten i degraden la situació de les seves dones, i això ha justificat més d’una guerra (la invasió de l’Afganistan dels talibans, per exemple). No seré jo qui analitzi aquest text sagrat i ho comprovi, per això ja tenim algunes veus autoritzades com ara la nostre il·lustre Dolors Bramon, que ens ho explica de forma reiterada en nombroses publicacions. El que sí sé és que una cosa és la espiritualitat intrínseca en tot ésser humà, l’altre són les diverses religions que practiquen les diferents comunitats o formes d’organització social, i l’altre –encara- són els efectes d’una estructura patriarcal que, de forma transversal, es reprodueix a gairebé totes les societats, sigui quina sigui la seva cultura o professió religiosa, majoritària o no, que degrada la dona a un ser dependent, per no dir que –fins i tot- li neguen el propi ésser.

      

Els feminismes religiosos no són feminismes 
Aquests dies he llegit un interessant article de la gran escriptora i amiga Nazanin Amirian on es palesa que els feminismes religiosos no són feminismes: “Tot i les seves pretensions aglutinadores i universalistes, les religions són –juntament amb els mercats- els dos principals enemics dels drets de la dona al món”, diu. “No fa gaire que les propostes generals d’un feminisme sense adjectius, adaptades a la situació concreta de cada país, mostraven la seva capacitat per reclutar milions de dones i alguns homes desitjosos de progrés, per posar fi a l’escandalosa discriminació que pateix la meitat de la humanitat per raons de sexe. L’assalt del neoliberalisme als sous i als serveis socials ha estat com un regal per a les institucions religioses que veuen com milions de treballadores tornen a ser esclaves del senyor, de la llar i del cel i, desesperades, recuperen els amics invisibles de temps enrere. No obstant, a finals de la dècada de 1970, les seves fràgils fites assolides varen ser envestides per la santa aliança entre el capitalisme exacerbat i el fonamentalisme jueu, cristià i islàmic”.

Nazanín Amirian

El fonamentalisme a la una

Nazanin continua analitzant: el 1978, mentre el polonès Karol Józef Wojtyla es convertia en Joan Pau II, a d’altres fronteres de la URSS, les dretes sunnita i xiïta irrompien a l’Afganistan i a l’Iraq. És en aquest marc on apareixen els feminismes religiosos, còmplices de les teocràcies opressores que han vestit amb disfresses modernes els vells conceptes superats, amb la finalitat de justificar l’ estatus inferior de la dona “pel seu destí biològic” i la seva raó de ser. En aquest sentit, afirma Nazanin, cap interpretació benèvola dels textos sagrats proposa un canvi en l’estructura de poder en benefici d’un món més just per la dona treballadora.

Feminisme a les religions

Si bé van ser les promotores del moviment secular universal pels drets de totes les dones, les religioses feministes que lluiten per establir estats teocràtics, reclamen un tracte igualitari per a elles i poder ocupar llocs de poder en la institució, com si el fet de tenir una pastora convertís el ramat (una massa sense voluntat pròpia) en ciutadans defensors dels drets humans. Per altra banda, les feministes religioses jueves, en lloc de lluitar per un estat laic, demanen als rabins poder resar lliurement al Mur de les Lamentacions, acabar amb espais segregats per sexe i amb el registre de fills nascuts fora el matrimoni en la llista de nens bastards.

Antecedents de dones al govern en països “islàmics”

Per la seva banda, el feminisme islàmic neix a l’Iran a principis del 1990 després de la il·legalització de les organitzacions feministes laiques. Van pensar que eliminant les veus que parlaven d’un greu problema social, el problema desapareixeria per art de màgia. Va ser així com les mateixes dones islamistes vinculades als homes del poder, i afectades per la restauració de les lleis medievals que assignaven l’estatus de subgènere a les iranianes (que el 1964 tenien una ministra al govern i un ministeri de la Dona el 1974), van decidir oferir la seva versió alternativa de l’Alcorà suavitzant l’apartheid de gènere imposat per aquella teocràcia. Mentre que els fonamentalistes apostaven pel “Casa’t i sigues sumisa” i acusaven les feministes de ser agents de la corrupció moral, les moderades exigien que el mocador substituís el hijab i que, en la aplicació de les lleis bàrbares de lapidació o del talió, la vida de la dona valgués el mateix que la d’un home, i no la meitat. Amb tot, però, les seves propostes van ser desestimades pels islamòlegs, i aquesta postura va empènyer –per exemple- la Premi Nobel de la pau Shirin Ebadi a passar al tercer grup, les radicals, que reclamen una clara separació entre la religió i el poder.

Quan hi ha injustícies socials la religió avança

Si, és cert, la religió prospera on hi ha greus injustícies socials –i per això la seva presència a l’Europa del benestar ha sigut menor-. El secularisme és la condició prèvia per l’alliberament de la dona: les primeres musulmanes que van poder votar ho van fer el 1919 a les repúbliques socialistes de la URSS. A l’Aràbia Saudita encara no poden. Els textos sagrats, diu Nazanin, s’oposen a quasi totes les reivindicacions feministes com ara acabar amb la feminització de la pobresa i amb la violència contra la dona, o denunciar que entre 193 països només hi ha dones cap d’estat o de govern en 19, o que la dona pugui ser qui decideix sobre el seu propi cos com és en el cas de l’home.

N’hi ha prou en feminitzar els diversos col·lectius

En definitiva, no es tracta pas que les diferents religions es facin feministes ni tampoc es tracta de ponderar quina doctrina concreta de les religions existents, teocràtiques o no, poden ser qualificades de feministes. N’hi hauria prou que es feminitzessin els col·lectius de les seves diferents organitzacions per tal de que les dones que hi pertanyen puguin ser acceptades i escoltades amb igualtat.

Fer front a les desigualtats per sí mateixes

Del que sí es tracta és de que totes les persones –també les dones- tinguin les creences que sigui, professin o no alguna religió i/o en siguin més o menys practicants, ningú ha de substituir el propi dret que tenen totes les dones –qualsevulla que sigui la seva condició social, cultura o religió- per tal que puguin fer front –per elles mateixes- a les desigualtats que pateixen en el seu dia a dia a la societat on viuen. I poden fer-ho –com no- conjuntament amb d’altres dones del seu entorn, sigui quina sigui la cultura d’origen o la religió que hagin adoptat.

Per fortuna hi ha feministes a totes les cultures i tradicions, i la lluita feminista no entén, o no ha d’entendre, de diferències. Massa que les hem patit i patim encara. 

 maribelanoia@gmail.com

PRENYADES DE PAU

Ciutadana Dempeus

Estem plenament immersos en les dades assenyalades del Nadal, on hi conviuen la pervivència d’unes tradicions heretades per raons de cultura i religió (tió, pessebre amb caganer, esperit nadalenc de bonhomia i bons desitjos) amb la intrusió dels hàbits consumistes dels regals i les icones importades d’altres indrets (l’arbre de Nadal, el Papa Noel o Santa Claus, l’ incentiu del comerç amb els carrers enllumenats, etc.).

Incorporem nous costums i tradicions

Suposo que, amb la nostra demostrada capacitat d’incorporar elements nous, assumirem i farem també compatible el compartir les diferents formes de celebrar el Nadal que tenen les famílies de cultures diferents, les que conviuen amb nosaltres, de la mateixa manera que potser ens limitaríem a commemorar simplement el solstici d’hivern.

La Pau desitjada resta ben lluny

Tan se val, aquestes dades ens transporten al més genuí dels sentiments humans que portem dintre i apostem per aquella consciència de pau que –en essència- impregna les nostres entranyes. No obstant, aquest anhel de pau sempre ve acompanyat del gran contrasentit que representen les guerres i els conflictes violents que s’entossudeixen a perviure –any rere any- arreu del planeta també per Nadal.

L’escenari del pessebres avui

Com cada any, i des de fa més de 2000 anys, el punt de mira continua essent l’Orient Mitjà, un punt ben estratègic en el conflicte bèl·lic que mantenen les grans potències mundials i que esquitxa –sobretot- la població civil. No obstant això, encarant ja les eleccions legislatives a Israel, el permanent conflicte entre Israel i Palestina continua essent el gran absent en la campanya i programes d’aquesta cita a les urnes prevista pel 17 de març.

Portadores de vida malgrat la destrucció

Que les dones som portadores de pau fa temps que ho sabem, és més, les dones estem realment prenyades de pau, perquè no s’entén l’anhel de pau si no és per defensar la mateixa vida, aquest lliurament tan generós que duem a terme des de temps ancestrals. Altrament, els anomenats “senyors de la guerra” són el sinònim de la usura sense entranyes,  tan els hi fa que sigui a costa de la aniquilació de poblacions senceres així com de la destrucció i mort generalitzada de ciutats i persones alhora.

Construint la pau ahir i avui

Fa un parell d’anys es va formar la organització “Women Wage Peace” (Dones que construeixen la pau). Va ser després de la gran ofensiva militar d’Israel sobre Gaza. Havia fracassat el darrer procés negociador entre israelians i palestins impulsat pel Secretari d’Estat dels EUA John Kerry. Aquest fet va agafar desmobilitzades les ONG i organitzacions de la societat civil d’Israel que, els anys 1980 i 1990, havien aconseguit mobilitzar milers de persones a favor de la pau fins l’assassinat –el 1995- del qui fou primer ministre Isaac Rabin. Però ara, les “Dones que fan la Pau” han decidit que no pararan de mobilitzar-se fins que Netanyahu i el president de la Autoritat Palestina Mahmud Abás s’asseguin de nou a una taula de negociacions.

El crit de pau de totes les mares

La seva decisió ve donada, sobretot, per la seva condició de mares. Deia Lili Weisberger,una artista de la regió de Tel Aviv:  “durant la guerra m’ho vaig prometre, si no maten el meu fill actuaria perquè mai més es pugui repetir aquest malson”. El seu fill tenia 21 anys quan el varen enviar a combatre a Hamas (Gaza) perquè feia el servei militar. “Ja no vull aquesta guerra de la joventut”, va dir Amal Rihan, professor d’àrab a Jaffa (l’antic port de Tel Aviv on hi conviuen una població mixta àrab i jueva: “Per una banda hi ha aquests soldats de 18 i 20 anys i, per l’altre, nens palestins”. Una altra mare de quatre fills, que es defineix com a musulmana, activista i feminista, afirma que “la única solució és fer tot el possible per arribar a un acord per les dues bandes”.

De diferent cultura, de diferent religió...

Aquest moviment popular, que reuneix dones provinents de tendències polítiques diverses, es va posar dempeus i aquest mes d’octubre han aconseguit una  gran mobilització. Pertanyen a religions diferents, però això no ha impedit que es posin d’acord quan l’objectiu així ho mereix.  Unes 3000 dones hebrees, musulmanes i cristianes han caminat juntes a Israel. I ho han fet per la PAU. La marxa ha recorregut diferents punts del país en el decurs de dues setmanes. La iniciativa va començar amb 20 dones que el 4 d’octubre sortien del nord i que, en el camí, s’hi anaven sumant simpatitzants. El 17 d’octubre va arribar el darrer tram on encara s’hi varen sumar més veus exigint explícitament la represa de les negociacions de pau, la fi de la ocupació d’Israel sobre els territoris palestins des de 1967 i el compromís d’acabar amb la violència, tot apostant per la construcció d’un país normal per les noves generacions. Aquest és el vídeo publicat per “Women Wage Peace”.

S’enalteix la maternitat, o no?

I des d’aquí, què podem fer?. Commemorem bàsicament un naixement. Una mare que –diuen- va donar a llum un infant diferent, un Messies que es convertiria en un profeta que promulgaria unes relacions humanes, des dels principis de la pau, i fent prevaler l’amor entre les persones. Qui pot posar en dubte que les dones, veritables portadores de vida –qui ho dubta- estem prenyades de pau?.

Amb aquest pensament que emana des del més profund del cor us desitjo el millor.

 maribelanoia@gmail.com

ARRIBAR AL PLANY QUE AMAGUEN TANTES PARETS

Ciutadana Dempeus

Ningú posa en dubte la major sensibilització que hi ha al conjunt de la societat sobre la realitat de la violència. Fins i tot les institucions han fet seu aquest discurs –sobretot- amb motiu de la commemoració del Dia Internacional per l’eradicació de la violència ver les dones, cada 25 de novembre.

Qui retorna la vida a les dones mortes?

Sí, aquesta commemoració és un bon motiu perquè aquest patiment surti del silenci i ocupi un cert espai en allò públic. La llàstima és que –dissortadament- l’endemà tornarà a formar part del món del silenci, fins que una altra dona trobi la mort a mans del seu antic company sentimental convertit ara en assassí. Llavors sí, alguns dels polítics responsables es rentaran la cara amb aigua bruta convocant la població a cinc minuts de silenci per condemnar aquesta mort. I hi assistirem, com no, amb llum i taquígrafs amb una posta en escena cara als mitjans perquè no hi càpiga cap dubte que ho condemnen. Però, qui li retorna la vida a aquesta nova víctima de la violència?. 

Travessar parets amarades de plor

És cert que avui dia comptem amb alguns serveis especialitzats per atendre les dones que pateixen aquesta violència, uns serveis que estan constantment amenaçats per les sistemàtiques retallades de recursos destinats a tot allò social que duen a terme des de les inhumanes i fredes directrius del liberalisme econòmic, també cal dir-ho. El que les dones no estem ja més disposades a acceptar és l’oblit al calaix -d’allò eternament pendent- d’aquells programes i mesures de prevenció que evitin tant de patiment en solitud quin preu  poden pagar les dones –fins i tot- amb la pròpia vida. Com travessem aquelles parets amarades de llàgrimes i detectem el plany que amaguen?.

Responsabilitat i compromís dels adults

El programa d’activitats institucional de l’agenda d’enguany està dirigit bàsicament a les generacions que pugen, per tal siguin educades en el respecte i al tracte entre persones d’una o altra condició sexual, perquè tenen els mateixos drets. Llàstima que ho aprenguin com una assignatura més i que, quan es fan més grans, continuïn adoptant els rols apresos de la gent que tenen al seu voltant o que la publicitat o la televisió han condicionat els models de conducta que toca. I aquí és on rau el compromís dels adults, en no delegar en els demés una responsabilitat ineludible.

Claudicar per amor no és amor

Els comportaments es transmeten, no s’ensenyen en un llibre, i si es troba normal que a les dones se’ns tracti com a objecte de desig, de conquesta per una suposada possessió simplement pel nostre aspecte físic, ja sigui per piropejar-nos suposadament o –perquè no- insultar-nos, no és tant estrany que els joves repeteixin aquest rol que troben tan normal.

La violència és fruit de l’estructura patriarcal que impregna tots els racons de la societat, fins i tot les nostres llars. Quant d’amor desplegat per fer feliç l’altre des de la claudicació per evitar la confrontació, l’enuig, els crits o les amenaces d’alçar la mà ?.

Front la dependència conrear la autoestima

Aquest és, certament, un amor molt mal entès, emmetzinat ja en la infantesa amb els comptes de princeses que esperen el seu príncep blau per tal que la porti de la mà i l’alliberi dels problemes, negant la pròpia capacitat de les dones de poder viure per elles mateixes. Ja és prou difícil viure avui aquesta independència, ja sigui per la manca de treball que fa que moltes dones i les seves famílies depenguin econòmicament d’un únic salari o paga que entra a casa. A la dependència econòmica i a la necessitat de compartir habitatge cal afegir-hi també la dependència emocional que adquirim potser perquè no s’ha conreat prou la necessària autoestima, sempre pendent de l’aprovació de l’altre o -en el millor dels casos- relegada en darrer terme per haver de prioritzar les necessitats més primeres de tots els membres de la família.

Combatre la sensació de fracàs

Quanta sensació de fracàs acumulada perquè ens han ensenyat que si la família no va bé és per la nostra causa: què pensaran els demés?, si els ho expliqués potser ni em creurien... és tan difícil... Què pensaran de mi?.

El monstre del patriarcat no ens ve a veure, ens aixafa

No ens ho hem de creure pas, res de tot això. Malgrat les dones siguem com unes superdotades per ser capaces d’arribar a tot arreu, no som superwomen, l’èxit no està en ser una “dona 10” i triomfar en tot. El monstre del patriarcat no és que ens vingui a veure sinó que ens aixafa i condiciona des del mateix nucli de la organització social: les llars. I és aquí on les dones hem de ser capaces de connectar-nos les unes a les altres per establir complicitats i fer visible el sistema opressor, que és el causant veritable de la nostra infelicitat, doncs som incompatibles amb la violència, i de violència la societat actual n’està prenyada.

Teixint complicitats per eradicar la violència

Tan sols teixint aquestes complicitats el podrem desemmascarar, fer que la resta de la societat es responsabilitzi d’assumir allò que li pertoca i no faci més feixuga la vida sobre la nostra espatlla que carrega més del que ens toca com a éssers humans, simplement pel fet de ser dones. En aquest sentit ens cal començar per les persones que tenim més properes, tant en fer possible que s’eduquin en responsabilitat i respecte com en exigir el compromís de conducta permanent: Prou feminicidi aquí i arreu del món. Les dones som portadores de vida i conciliem amb la natura, el masclisme és sinònim de destrucció i mort. Ens volem vives. Tolerància Zero a la Violència.

maribelanoia@gmail.com

ISLAMOFÒBIA, UNA PANDÈMIA PROVOCADA

CIUDADANA DEMPEUS

Són molts els rumors i tòpics que ens arriben en relació als musulmans, als que pel fet de tenir una llengua i cultura diferents, i practicar una religió menys comú a casa nostra, pretenen la contemplem des d’una actitud de superioritat, i ens mentalitzen a acceptar que hi ha el bé  i el mal, i nosaltres –evidentment- som el bé i els altres els -diferents- el mal.

Un context mundial de confrontació

En el context de confrontació mundial que vivim, l’imperi d’occident pugna amb els magnats d’orient pel control dels recursos energètics i el poder econòmic, sense importar-los fer servir les guerres provocades per engrossir els seus beneficis en el negoci d’armament. Ni s’immuten si –com a conseqüència- s’exterminen poblacions senceres, indrets d’incalculable valor històric, i suposa un alt cost de civils morts i milions de persones víctimes del seu boig bel·licisme. Ens cal una aproximació a la realitat d’un altre món que el que ens expliquen.

Tòpics i rumorologia

El llibre “Combatir la islamofòbia” que es va presentar l’altre dia a Igualada, analitza clarament algun dels tòpics i rumors que circulen per enemistar-nos amb els musulmans –pel fet de ser-ho- encara que siguin bones persones i visquin i convisquin la seva quotidianitat a la mateixa escala de veïns que nosaltres.

Enemics pel fet de ser musulmans

Per començar només cal recórrer a la nostra pròpia història on només ens expliquen conquestes i reconquestes en defensa de la pròpia religió front els altres, pagans per suposat. Podríem referir-nos a les croades o a l’espoli d’una llatinoamèrica conquerida material i culturalment. Però no cal anar tan lluny, amb l’enfonsament del bloc de l’est l’any 1989 és quan es va perfilar l’islam com el gran enemic d’occident a batre per mor de les aspiracions de domini mundial que pretenia l‘imperi. Ja el 1992, l’anomenada “comunitat internacional” (EEUU i els seus aliats) va recolzar el cop militar d’Algèria quin objectiu era evitar una victòria electoral islamista.

Hostilitat amb l’islam

Ens ho explica el coordinador del llibre, en David Karvala que afirma que, en aquesta direcció, els atemptats de l’11-S del 2001 varen suposar un nou impuls cara a l’hostilitat vers l’islam. A partir dels successius atemptats terroristes duts a terme des del que representa el yihadisme molta gent s’ha sumat a la idea de que –d’alguna manera- hi ha un problema amb l’islam en sí mateix. S’argumenta i ens volen fer creure que les persones musulmanes comparteixen la responsabilitat per aquestes atrocitats o que -com a mínim- hi tenen la obligació especial de desmarcar-se’n i condemnar-les.

Situar el veritable enemic

Sortosament, el moviment anticapitalista sorgit de Seattle l’any 1999 estava llavors en auge i gran part d’aquest moviment es va bolcar en la mobilització contra les guerres imperialistes quin punt més àlgid va ser la manifestació mundial contra la guerra d’Iraq el 15 de febrer de 2003. D’aquesta manera, l’odi que s’havia generat –sobretot- vers la població musulmana va ser redirigit vers els responsables de les guerres i ocupacions a l’Orient Mitjà com Aznar o Bush.

Condemnar el terrorisme sense islamofòbia

De les diferents aportacions que recull el llibre n’assenyalo algunes que, per mi i avui, em semblen més significatives. Per una banda, Brigitte Vasallo ens convida a condemnar el terrorisme sense caure en la islamofòbia com a discurs d’exclusió. Així, malgrat la islamofòbia es defineix com els prejudicis i la por contra l’islam i les persones musulmanes, més enllà de les creences i les pràctiques religioses de cadascú, sofreixen islamofòbia les persones de tradició musulmana, sí, però també laiques o atees; persones que es llegeixen com a àrabs: tan se val que siguin cristianes àrabs, jueves àrabs, amazigh, Kurdes o de qualsevulla ètnia o tradició cultural i religiosa, totes pateixen la mateixa islamofòbia.

Estigmatització de les dones: el burca a l’ull aliè

En relació a l’estigmatització de les dones entre els musulmans, la que fins i tot va “justificar” la invasió a l’Afganistan dels talibans perquè obligaven les dones portar el burca, la mateixa Brigitte ens diu que és com portar el burca a l’ull aliè, que del que es tracta és del feminisme com a exclusió.

Negar els drets civils, al propi cos i a la indumentària

 “En els debats sobre la qüestió del vel hi ha una enorme confusió sobre l’objectiu a debatre, centrar-nos en una peça de roba generem una cortina de fum que ens impedeix de veure-hi clar. Darrere s’hi amaga poder exercir els drets civils i el dret al propi cos, específicament el de les dones. Per altra banda, defensar el dret a decidir sobre la pròpia indumentària no es basa pas en una construcció idealitzada i orientalista del vel o de qualsevulla altra peça. El vel pot tenir tants significats i tantes connotacions com pot tenir una minifaldilla, una cresta o un tatuatge. És evident que les dones que són obligades a portar un vel integral estan en una situació de violència de gènere, però ja hem après que la violència i el masclisme no entenen de classes, ni de races: és una pandèmia que ens afecta a totes en quan que dones”.

La islamofòbia té rostre de dona

El testimoni de Fatiha El Mouali ens explica que la islamofòbia té rostre de dona. Ens diu que tota manifestació de intolerància religiosa vers les persones musulmanes és també una mena de racisme cultural que parteix d’una posició de superioritat a l’hora de marcar una diferència entre la cultura hegemònica (occidental) i una altra a la que se li atribueixen tota mena de deficiències i carències. A molts països occidentals, la presència musulmana comença a estar en el punt de mira dels partits polítics, sobretot dels de la dreta i l’extrema dreta, i el creixent discurs sensacionalista sobre aquestes persones ha proporcionat un ambient de por, així com la expansió d’idees que consideren les pràctiques i la creença musulmana incompatibles amb els valors de civilització i modernitat occidental.

Prejudicis en la comunicació

La Fatiha hi explica, a partir de la seva pròpia experiència, les vivències d’una dona immigrant i musulmana les peripècies d’ençà que va arribar a Catalunya l’any 2000. A banda dels obstacles administratius trobats al Consulat, del de reagrupament familiar, d’assolir el NIE sense permís de treball, de visitar l’INEM o assistir a classes de llengua per aprendre l’ idioma del país que t’acull. Unes classes que sovint són propicies a explicar vivències i –a voltes- expressar sentiments i malestar. Però el fet de considerar –en general- aquestes dones com a víctimes de la seva pròpia cultura i del masclisme,  fa que qualsevulla manifestació de malestar s’interpreti com a indici de violència domèstica per part de l’home. Difícilment s’entén que el malestar és com a resultat de les dificultats pròpies de la vida, de les frustracions viscudes arrel de la immigració i del maltractament rebut a diari pels mitjans de comunicació, el carrer i/o les mateixes institucions.

Portar el vel suposa exposar-se a les mirades diferents

“Les dones que porten el vel pel carrer no poden passar desapercebudes de cap manera. Estan exposades a molts tipus de mirades: de llàstima, de pena, d’incomprensió de menyspreu... i tots els sentiments que es transmeten diàriament i que fan que, amb el pas dem temps, s’aprengui una tàctica que aconsegueixi en evitar i desviar la mirada per salvar i protegir el propi orgull i dignitat”.

No permetre que ens destrueixin per dintre

Quantes coses podem aprendre simplement escoltant l’altre!!! O és que aquesta actitud no forma part de la nostra pròpia cultura?. No ens confonguem de bàndol: l’enemic és el poder, els senyors de la guerra que destrueixen vides i l’imperi del poder financer que condemna a la pobresa la majoria de la humanitat, i que per sortir victoriosos de les seves gestes necessiten que ens enfrontem entre nosaltres. Ara que de nosaltres depèn no permetre que ens destrueixin, precisament la nostra millor defensa rau en  la matèria humana que viu en totes i cadascuna de les persones del planeta, sigui quina sigui la seva llengua, cultura o identitat.

maribelanoia@gmail.com

TESTIMONIS DE LA VERGONYA

Ciutadana Dempeus                                        Maribel Nogué i Felip

Aquests dies, en el conjunt d’ activitats emmarcades en l’ Octubre Solidari, l’ Espai Cívic Centre d’ Igualada ofereix l’ exposició “Rostres de la mediterrània”, 60 il·lustracions d’ artistes de 15 països diferents que posen rostre a la situació del mar Mediterrani amb l’ arribada de les persones refugiades.

Isabel Casas, Sílvia Rodríguez, Judit Corral, Marga Gibert i Carles Duran

Rostres de desesperació i d’ esperança

A través d’ aquestes il·lustracions se’ns convida a reflexionar a partir d’ aquests rostres de desesperació i d’ esperança, rostres de viatgers, d’ immigrants, cares del passat i del present, persones que per la fortalesa europea només són números en estadístiques plenes de desapareguts, ofegats i morts sense rostre... Persones que, per voler trobar una vida millor, per compartir un desig tan antic com la mateixa humanitat, han de malviure estigmatitzades com a clandestins”, “il·legals” o “sense papers”.

Un acte de la UCFR - Anoia

La presentació d’aquesta exposició de STOP MARE MORTUM va anar a càrrec de Farah Benserhir i Laia Martí, de UCFR – Anoia, i va comptar amb el testimoni de diferents persones que –des del voluntariat- havien anat als camps de refugiats compartint amb els presents les seves impressions des de la indignació i la impotència, interpel·lant les nostres consciències, però sobretot als governs responsables d’haver provocat aquesta situació.

Sortir del foc per anar a les brases

Isabel Casas, que amb Mònica Margets i Teresa Graells va anar-hi el passat mes de febrer, explicava –astorada- que no entenien res, que el què havien vist no era dolor al seus rostres com esperaven trobar, sinó que palesaven una sensació com d’ alleugeriment pel fet d’haver pogut salvar l’obstacle del mar que els separava d’Europa, fugint així de l’ infern de la guerra i els seus efectes devastadors. En aquest sentit recordava el testimoni d’aquell jove que recull el documental ASTRAL: “Jo sé que quan arribi a Alemanya tindré feina i podré formar la meva pròpia família”. La Isabel, conscient de la situació que es viu en aquesta Europa fortalesa, tenien la sensació que estaven ajudant una gent que sortia del foc per anar a les brases. Fugen de la misèria i els porten a una nova misèria lluny de la seva gent, de la seva terra, de la seva cultura, la seva llengua... El problema s’ hauria d’afrontar des de l’arrel: ningú vol marxar per causa de la guerra, de la misèria... La causa n’és la guerra, el poder destructor de les armes i el repugnant negoci de la indústria armamentística.

Morir de fred

També va manifestar estar molt enfadada perquè comença el fred i la gent està als camps en unes condicions deplorables. Al Líban, on va anar-hi aquest estiu, com que el campament està prop de les muntanyes, li deien que cada dia hi ha gent que es mor de fred. Mentrestant, d’aquí uns dies, i aprofitant l’arribada del fred, començarà la campanya de Nadal dels grans magatzems tot convidant-nos al consum perseguint únicament el guany econòmic com a finalitat. Sí, és cert, segurament aprofitaran la sensibilitat més propensa en aquestes dades per passar algun reportatge per la televisió, que certament serà colpidor, i que ens farà saltar la llagrimeta...Però la realitat continuarà allà, i n’hi ha que s’han espavilat i -fins i tot- en treuen profit. La BBC ha denunciat que refugiats siris, alguns menors d’edat, treballen a Turquia per a fàbriques proveïdores de marca de roba com ara Marks & Spencer i Aso, i que d’altres – majors d’edat però sense papers- treballen en tallers subcontractats per marques espanyoles com ara Zara o Mango.  

Una societat deshumanitzada a la deriva

També va donar el seu testimoni la Marga Gibert que va anar-hi aquest estiu amb dues amigues més. S’admiraven de com, malgrat la peremptorietat de tenir un sostre o la necessitat d’alimentar-se, tenien també aquella capacitat de contenir l’innegable estrès emocional viscut per aquest drama de l’èxode, tenir altres horitzons a la vida, dignificar la mateixa situació de pas que viuen, a partir de la humanitat que traspuen i que ens retornen a la mateixa essència de l’esser humà, uns valors que a Europa han estat fagocitats pel domini d’allò més material. La Marga reflexionava sobre la desolació de veure una societat a la deriva, entre perversa i paranoica... i com Europa s’havia tornat tan crua i incapaç  d’oferir una mirada, donar una mà, escoltar-se... Aquesta societat deshumanitzada és una catàstrofe per a tothom, va concloure.

Compromís també i –sobretot- aquí

En Carles Duran ens va parlar de que no sols podem anar allà a ajudar, sinó que podem i hem de treballar sobretot des d’aquí, des del compromís d’exigir responsabilitats als governs que són responsables d’aquesta situació, de les guerres i les seves conseqüències.

La Fàtima i la Fatiha preparant el té per compartir

Exigir obligacions a una ciutadania maltractada

La Judit Corral ens va convidar a la reflexió a partir de la situació dels infants i joves, i va citar un grup de 15 adolescents que viuen sols en una Plaça, a Silícia, i en unes pèssimes condicions, que els hem buidat d’ ètica i moral: “m’ imagino els governs europeus exigint que siguin bons ciutadans, que tinguin una valors, que respectin les normes de convivència, que siguin justos, que ajudin a qui ho necessita; i em pregunto amb quin dret els europeus podrem exigir a persones tractades miserablement que facin l’exercici de pensar de l’altre, que tinguin uns valors ètics i morals de respecte a l’altre i de cooperar amb l’altre”. La Sílvia Rodríguez, per la seva banda, va compartir la seva experiència en un camp on la gent vivia en una antiga granja de pollastres que s’havia habilitat precàriament i com s’organitzaven pel tema del menjar, per exemple.

Un crit a fer prevaler la mateixa humanitat

I després de les paraules del regidor de Cooperació Fermí Capdevila, que va dir unes paraules per posar en valor els testimonis que havien precedit i la tasca de totes les entitats que formen Igualada Solidària, es va donar la paraula al públic on la Fàtima va palesar la indignació per la situació que pateixen els refugiats, en particular els infants, fent una crida a fer prevaler els valors humans per la supervivència de la mateixa humanitat.

Uns altres rostres

Amb aquesta exposició se’ns convida a pintar uns altres rostres de la Mediterrània, aquella mediterrània que volem, la que ens agermana, la que ens fa lliures, respectuosos..  per tal d’omplir-la de sensacions i emocions. Pintem-la com la voldríem veure, com la voldríem viure, com la imaginem”... 

maribelanoia@gmail.com

DE BLANC, PER CONTRUIR LA PAU

Ciutadana Dempeus               Maribel Nogué i Felip

La gran notícia d’aquests dies és l’acord de Pau a Colòmbia, amb la magna cerimònia de  posada en escena de la seva signatura vestint tothom de rigorós color blanc. Un llarg i dur procés on sempre hi haurà qui es voldrà posar alguna medalla i, la veritat, és que l’esperit d’aquest procés excepcional està molt lluny de que es pugui etiquetar amb els paràmetres a l’ús basats en l’èxit competitiu, doncs tot el procés ha estat impregnat d’un altre tarannà.

Celebració a Barcelona

Una aposta per la pau que ve de lluny

Ningú sap la violència que ha hagut de suportar anys i anys la seva població civil, les seves dones en particular, i potser ningú tindrà present el gran paper jugat d’ençà que el 1995 –per exemple- va endegar la Ruta Pacífica, una proposta política que pretenia la confluència de les dones de tots els diversos sectors (intel·lectuals, mares, comunitàries, religioses, etc.) que es declaraven pacifistes, anti-bèl·liques i constructores d’una ètica de la no violència on l’ equitat, la tolerància i la llibertat fossin els seus principis fonamentals.

Un sí de les dones en una cimera

Precisament, fa tan sols deu dies, i organitzada fins a un total de nou plataformes com aquesta, es va celebrar a Bogotà la “II Cimera Nacional de Dones i Pau” que palesava la indiscutible aposta de les dones per aquest procés de pau. És que les organitzacions de dones colombianes han realitzat un treball extraordinari per empènyer la signatura de l’Acord i perquè aquest reflecteixi la diversitat de situacions que han patit les dones i els homes en relació al conflicte armat.

Reconeixement internacional

A la cimera  hi havia més de 600 persones entre autoritats colombianes, ambaixadors, representants de les Nacions Unides i de ONU Dones, de la Unió Europea i d’altres organismes i es va cloure amb la lectura d’un manifest polític llegit per nou dones que representaven tantes nou plataformes organitzadores d’aquesta cimera.

Un Manifest amb principis

“Nosaltres, les dones colombianes, des de diverses identitats i expressions de ser dona, provenint de regions i territoris andins, de l’Amazònia, caribenys, insulars, del pacífic, de les planúries, del nord, del sud, de l’orient i occident del país i també d’altres territoris de fora les nostres fronteres, que en decurs de la nostra vida ens hem dedicat a construir un país, una casa i un carrer en pau, i que totes les persones puguem viure segures i valorades en la nostra dignitat humana, afirmem que necessitem la pau per defensar la vida, afermar la democràcia, per garantir la participació i la representació activa de les dones i el gaudi efectiu dels nostres drets humans. La Pau és una prioritat, superant el dolor i la tragèdia, la marginalitat i l’exclusió, transformant els dogmatismes, els fonamentalismes i les pràctiques d’una cultura que ha transitat per la guerra, per avançar –sens dubte- en la construcció d’una societat justa, pluralista, inclusiva, diversa, reconciliada i respectuosa amb tota la integritat i universalitat dels drets humans”, diu el seu manifest.

Tancar pàgina sense oblidar

“La Pau ha d’expressar les aspiracions d’un món just, lliure i igualitari. Una pau sense discriminació, sense racisme, sense pobresa, en democràcia que garanteixi les múltiples formes de desenvolupament de la meitat de la humanitat, les dones. Per això reconeixen que, l’assumpció d’aquests drets en l’acord final, és el llegat històric de les dones que les han precedit i de les organitzacions de dones de tot el país que han dedicat tota la seva vida a la causa de la pau, colombianes que han fet de la democràcia i la justícia el seu horitzó de treball: “és el temps de sanar les ferides, de transformar l’odi i la venjança en veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició, de canviar la indiferència pel compromís amb la justícia i la pau, de superar les diferències que ens distancien no pas per negar-les sinó per enfortir la convivència democràtica. És temps de tancar la pàgina de la guerra, no pas per oblidar-la sinó per donar pas a la vida i a la llibertat”.

Les antigues bales signaran una pau que prioritzarà l'educació 

“Bolis” en lloc de bales

Així com a Portugal els fusells donaven pas als clavells, a Colòmbia les bales tindran una significació especial doncs, segons el Ministeri d’Educació ““les bales varen escriure el nostre passat, la educació el nostre futur”, i ho rubrica amb unes plomes estilogràfiques elaborades a partir de les restes de bales de fusell emprades en els camps de proves de l’exèrcit i en els enfrontaments amb la guerrilla. Amb aquestes plomes estilogràfiques  signaran l’acord totes les parts implicades.

Perdonar i demanar perdó

Aquest és un procés per extreure’n més d’una lliçó, doncs les víctimes estan donant una lliçó de reconciliació al país, les FARC comencen a demanar perdó per les atrocitats comeses i l’Estat també encara la seva responsabilitat. Aquest perdó té una força increïble per encarar la construcció de la pau, perquè la pau no és sols l’absència de guerra sinó - sobretot- la pau implica resoldre problemes estructurals darrere dels conflictes, o com diem les dones antimilitaristes: “no volem ni guerra que ens destrueixi ni pau que ens oprimeixi”.  

maribelanoia@gmail.com

REFUGIATS, UNA REALITAT QUE NO FA VACANCES

Ciutadana Dempeus                                             Maribel Nogué i Felip

“No hi som totes, ens falten les refugiades”, deia el Manifest que UCFR-Anoia va fer públic per la Festa Major i que afirmava que una de les cites de vacances més generalitzada és la trobada amb el mar, un mar que en els darrers temps ha tenyit el seu blau mediterrani de dol, doncs a les seves aigües darrerament hi ha perdut la vida més de 4.400 persones que tan sols buscaven una oportunitat a l’altra cantó de la riba, l’ esperança europea, altrament baluard dels drets humans, d’asil i de solidaritat.

Foto: Isabel Casas

Portadores de vida. Els seus records queden enrere sota la feixuga llosa de sa dissort, i es carreguen el futur a l’ esquena amb un somriure als llavis, mirant endavant, amb el cap cot. Maribel Nogué i Felip

Prioritzen el negoci de la guerra

Però avui, aquesta Unió Europea governada pel poder financer sols entén de beneficis i exclusió i els gira l’esquena. Reafirmen hipòcritament la seva solidaritat però excusen l’acolliment a la població víctima d’una guerra que occident ha contribuït a que es generés, i ens vol fer còmplices de les polítiques del negoci de la guerra prioritzant polítiques i mesures de seguretat dels estats a costa dels drets socials i humans que havien caracteritzat la vella Europa.

“Dret a viure, refugiats sense refugi”

Els dies de Festa Major es va prorrogar l’exposició fotogràfica “Dret a viure, refugiats sense refugi” que la Isabel Casas va fer a la sala de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada. Un recull fotogràfic de la seva estada –el passat mes de febrer- als camps de refugiats de Lesbos, al Magatzem d’Atika i el port de Mitilene. L’ impacte de les 28 fotos exposades anava acompanyat d’un peu de text escrit per diferents amigues i amics.

Peus de foto amb frases colpidores

El que expressaven aquestes frases era tan o més colpidor que les mateixes imatges, doncs respiraven un altre aire que el del llenguatge imperant oficialment. Frases com ara: “peus que fugen: peus que enfilen camins i vinclen cossos i terres sense estendards. Peus tenaços, ebris d’angoixes i lleials al somni de llibertat”, de Concepció Ramió i Diumenge”; o “Un camí ple de pedres em separa dels meus germans. El gos el travessa. El podré travessar jo?”, de Teresa Forcades, prenien una significació especial; o bé “Abatut pel cansament, la crueltat del desamor, la injustícia, el tancament, la indiferència... fins quan...? fins quan?!! El son conspira un nou principi”, Maria del Mar Albajar i Viñas, abadessa del Monestir de Sant Benet de Montserrat; “Registra’m. No tinc res. Només tinc por. Em dic Fàdia. Sóc d’Alep. Llicenciada en filosofía. ‘La llibertat és l’opció d’escollir de qui vols ser esclau’ ho va dir Hannah Arendt? Ja no ho recordo...”. Margarida Castells i Criballés; “Tres titanes armades amb graneres, rasclets, poals i pals de fregar es dirigeixen, rabentes, vers el camp de batalla. On són els titans?”, Encarna Sant-Celoni i Verger.

Més frases

També “Una humanitat –sense pàtria- abandonada a la sort d’un fals asil; i que, amb el caliu d’uns bidons, veu com els seus somnis esdevenen brases d’una dramàtica situació!, de Carmel·la Planell i Lluís; “Deixa-ho tot, abracem el neguit mentre d’altres continuem. Nosaltres agafem el camí. Verb a bord: fugir, ofegar, resistir, tremolar... Hem surat hores indignes sense aigua ni excusar. Condicions incondicionals: si arribéssim... Destinació promesa: potser podríem viure en pau i amb dignitat”, de la Mireia Rubio Molín; “Anem a la recerca de la fraternitat i la sororitat per poder reconstruir de manera urgent l’esperança i els drets allà on “resistir és existir” i la vida sembla perduda”, Ana Uroz; “Res no hi ha més perillós que un somni, res més poderós que una esperança. L’expressió ‘tanques impermeables’ mai no descriurà el que són les tanques, sinó els riscos cada vegada més grans que hauran d’assumir els somniadors per a assolir allò que somniem’. (Santiago Agrelo, Arquebisbe de Tànger)”, Montserrat Roca i Tort.

Les frases de les tres dones que hi varen anar

“Tan a prop i tan lluny. Les persones d’aquesta banda només demanen un bocí del que tenen les de l’altra banda. No és l’aigua de la barrera. És l’egoisme de la nostra societat. Entre tots la podem canviar”, Teresa Graells i Farrera, companya de viatge de l’Isabel; “Un aforisme universal pels voluntaris: ‘fes tot el bé que puguis, per tots els mitjans que puguis, de totes les maneres que puguis, a tot arreu on puguis, sempre que puguis, a tanta gent com puguis, mentre puguis’ (John Wesley)”, Mònica Margets i Soler, l’altra companya de viatge. I la foto de la Isabel deia: “Rastres de desesperació. Fugen de l’horror de la guerra o de la misèria. Han d’anar depressa, estan convençuts que Europa els espera per acollir-los i podran refer les seves vides. Cada vegada més paranys, més fronteres tancades. Quina vergonya!!!”, Isabel Casas Penas.

Però aquesta exposició no constava al programa d’actes de la Festa Major

maribelanoia@gmail.com