UNA EXPERIÈNCIA ENRIQUIDORA

CIUTADANA DEMPEUS `  MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Aquest dilluns ens concentràvem i fèiem soroll de cassoles per denunciar la vergonyant actitud i nul·la atenció que els governants europeus dediquen a la realitat dels refugiats. Ja feia temps que hauríem d’ haver sortit al carrer, sí. D’ uns anys ençà són multitud les circumstàncies i fets que ho podrien justificar, doncs ens resulten inadmissibles a la gent que no ens hem immers en les pantanoses aigües de sant mercat i, com a gent de pau, apostem per fer prevaler la consciència i els valors humans com a nord de les nostres vides.

Cassolada a Igualada

Ens concentràvem a Igualada conscients també dels límits que suposa participar de les constants mobilitzacions que es donen a Barcelona i que la dinàmica d’antre setmana ens limita de poder-hi assistir. Convivim persones que hem nascut aquí o que hem vingut d’altres indrets, però que formem part d’un mateix veïnat d’escala, de carrer o de barri, sinó és que comparteixen escola els infants.. De vegades, enduts per tòpics socials, aquells aspectes que tenim aparentment diferent creen un recel i impedeixen que ens apropem els uns als altres com hauria de ser natural en un mateix marc de relació i convivència.

Valors humans per damunt de les fronteres

Ja fa temps que venim fent esforços d’integració en aquest sentit perquè, com deia el manifest que es va llegir: “avui, més que mai, les persones que creiem en els valors i no en les fronteres, que veiem persones on altres veuen religions, sabem que la història passarà factura als que van consentir, i –premeditadament- van legislar, en contra dels drets humans fonamentals”.

Impotència i ràbia

Un dels sentiments que embargava totes pes persones presents a la concentració d’aquest dilluns, era el de la ràbia alhora que la impotència. Ràbia per la indignació que ens suposa veure aquest despropòsit, de dimensions gegantines, amb la passivitat dels governs que en tenen responsabilitats. Perquè, tenim present qui té la responsabilitat d’haver generat les guerres als països devastats dels que la gent fuig?.

Les dones ho tenen clar

Vaig sentir-me especialment feliç de constatar la predisposició que tenien les dones que encara anomenem nouvingudes aplegades a Cal Font. Convidades a llegir el manifest, s’animaven les unes a les altres: aquesta llegeix més bé el català... aquesta és professora d’anglès..., jo m’expresso millor en castellà però la meva filla ho pot llegir...

I així va ser, com en un mosaic multicolor, les diferents veus -casualment tot dones- s’anaven alçant denunciant situacions i fets que ens han colpit els darrers anys. Cadascuna d’aquestes veus era contestada -com cal- pel soroll de les cassoles: estic molt contenta de Catalunya, deia una d’elles, perquè aquí hi ha persones amb valors sensibles a la situació que viuen els nostres germans i germanes. Ah!, i que no ens diguin que la immersió lingüística frena l’ús del castellà, perquè una jove –escolaritzada aquí- va llegir el seu fragment en un perfecte i pulcre castellà...

Empoderament i drets de ciutadania

Els discursos xenòfobs i els rumors pretenen situar les persones nouvingudes únicament com a usuàries de Serveis Socials, des d’una accepció subalterna, de dependència, de ciutadanes de segona, vaja. Jo el que vaig veure dilluns és que ho vivien com una ocasió de poder exercir també drets de ciutadania per elles mateixes. Talment com si s’obrissin de cop els pulmons i es pogués respirar un altre aire molt més sà. Uns i altres varem compartir una sensació d’ empoderament, d’haver pogut compartir un mateix sentiment, en confiança, en complicitat. Les persones que sempre hem viscut aquí no haurem ja de veure ningú lluny i qui –desitjant-ho- no sabia a quina porta trucar d’aquesta ciutat que diuen és tan tancada, en aquest espai tan emblemàtic de Nos(altres) ens hi varem poder trobar.

Va ser una experiència molt emocionant que referma les conviccions de creure profundament en els drets humans i que la convivència -en pau i diversitat- no sols és possible sinó que alhora és –sobretot- enriquidora.

maribelanoia@gmail.com

EUROPA, AQUEST VELL CONTINENT QUE TANCA PORTES I AIXECA MURS

CIUTADANA DEMPEUS          MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Aquest dilluns es commemorava arreu el Dia d’Europa, data de la històrica declaració de Schuman. Va ser l’any 1950, a París, que el llavors Ministre francès d’ assumptes Exteriors Robert Schuman va exposar la seva idea d’una nova forma de cooperació política que fes impensable un conflicte bèl·lic entre les nacions europees. Just un any després es signava el Tractat pel qual es creava aquesta institució. Davant la situació actual, alguns col·lectius pensem que –en relació als motius pels que es va fixar el Dia d’Europa- enguany no tenim res a celebrar, més aviat al contrari.

On veiem persones, altres veuen religions

Concentració a Igualada contra la política europea pels refugiats

“Aquest vell continent que es va unir per apropar cultures sota els valors de la solidaritat i la cohesió, avui tanca portes i aixeca murs per impedir l’entrada a aquells que fugen de conflictes armats buscant refugi en nosaltres. Avui som únicament voluntaris/àries i la societat civil que som capaços de posar-nos dempeus per aportar humanitat en aquesta crisi, i davant unes institucions europees fèrries i intolerants, només podem dir una cosa: No ens representen!!!. Avui, més que mai, les persones que creiem en els valors i no en les fronteres, que veiem persones on altres veuen religions, sabem que la història passarà factura als que van consentir i –premeditadament- van legislar en contra dels drets humans fonamentals”.

Valors d’acolliment, d’asil, de solidaritat...

Amb aquestes paraules va començar la cassolada convocada per la UCFR – Anoia a l’espai escultòric Nos(altres) de Cal Font que la Fundació Socio-Cultural Atlas va regalar a la ciutat. Així, al seu entorn, s’hi aplegaren algunes desenes de persones, homes i dones, infants i adults, per fer saber als qui manen avui en aquesta Europa que les seves polítiques no tenen res a veure amb els valors humans d’acolliment i asil, de pau i convivència i pau, de progrés i solidaritat que al seu dia caracteritzaren la vella Europa.

Memòria i denúncia de fets inacceptables    

Tot seguit, per part d’algunes de les persones concentrades, es varen anar llegint diferents fets reflectits en diverses Notes de Premsa que palesaven, per exemple, la denúncia d’ emprar gas lacrimogen contra els refugiats a Macedònia, havent deixat milers de persones atrapades en territori grec, on a Idomeni es calcula que hi havia 80.000 persones bloquejades; o s’ esmentaven les paraules del president de la Comissió Europea Jean Claude Juncker quan va demanar als europeus de no confondre els terroristes que varen perpetrar els atemptats a París amb els refugiats que fugen de la filosofia i mentalitat que inspiren aquests actes de terror.  

Infants “cop de puny” a la consciència

Es va recordar els més de 70 refugiats morts al camió frigorífic descoberts a Àustria i ens preguntàvem si, abans de la foto d’ Aylan, algú es creia que ningú havia pujat amb una embarcació precària i havia sentit por a mar obert... tot recordant que el nen de la platja, la nena del napalm o el nen del voltor, són infants miracle, els infants “cop de puny” que ens desperten del nostre somni zombi... També es va denunciar com els refugiats són la amenaça construïda i l’ auxili negat, la obsessió per la seguretat en la qüestió migratòria, la hipocresia de les institucions i l’ oblit de les causes d’ aquests moviments humans que impedeixen d’ avortar de forma adient aquesta problemàtica.

Filats i restriccions

I així, mentre Europa discuteix com assumir l’ augment de persones refugiades que hi arriben, Hongria ha anunciat la construcció d’un filat amb Serbia per impedir que accedeixin a Schengen que és una zona de lliure circulació. Mentrestant, l’ ONU atura el registre de noves persones refugiades sirianes al Líban, que fugen de la guerra  i que ja no tenen dret a ser registrades com a tals, i d’ Ucraïna i d’ altres indrets d’ on ens arriben testimonis colpidors.

Dempeus de nou el Dia del refugiat

Aquestes i situacions similars són les que, dilluns passat amb motiu del Dia d’ Europa, varen  fer sortir al carrer ciutadans i ciutadanes d’ Igualada per aixecar la pròpia veu exigint no girar l’ esquena ni tancar portes a qui fuig del terror simplement per raons de supervivència.

Al final de l’ acte es va anunciar una nova concentració, i al mateix indret, el 20 de juny, Dia del refugiat.

maribelanoia@gmail.com

VIVÈNCIES DE DUES DONES ALS INICIS DEL BARRI DE MONTSERRAT (2a PART)

Ciutadana dempeus               Maribel Nogué i Felip

Una missa a l'aire lliure (Foto: Arxiu Fotogràfic d'Igualada)

(continúa)

Les condicions laborals

La Maria va treballar primer –i durant 30 anys- a Manufactures Sabaté, una fàbrica de guants que estava al mateix barri. L’empresari li permetia adaptar el seu horari perquè pogués compatibilitzar la feina amb la cura del nadó, el que avui en diem la conciliació familiar. Tenia d’entrar a les 7,30 però entrava a les 8,30 per poder portar el nen a la guarderia (encara que plegava una hora més tard per recuperar aquesta hora). I si necessitava anar al metge per ella o el seu fill, li feien un paper i no li treien res, ni tampoc quan havia de portar al seu marit a Barcelona quan l’havien d’operar del maluc....

Compatibilitat amb l’alletament matern

Un altre temporada feia torn de matí, entrava a 2/4 de sis i es llevava a les 4 per marxar havent alletat ja el seu fill, que havia tingut a casa mateix assistit per la Consol llevadora. Una vegada, com que per anar a treballar havia de travessar uns camps on encara no hi havia llum, va caure i –com que estava embarassada- gairebé no la podien aixecar... Més tard va treballar a la fàbrica de Can Baliu, feia rodets. Ho va fer durant 13 anys i, per poder donar el pit al seu segon fill, podia anar a casa a les 11 del matí, tenia una hora.

Protegida ahir, acomiadada avui

Dels caps de l’empresa de guants o dels encarregats que va tenir a Cal Baliu (els empresaris eren de Barcelona però l’encarregat Josep Flo vivia a Igualada) en guarda molt bon record, doncs tant per aquesta funció maternal com per anar al metge, uns i altres, li donaven tota mena de facilitats: a aquesta gent jo els besaria els peus, i això que són catalans... Encara avui, si es troben pel carrer, es saluden, es sent estimada per uns i altres, i diu que al seu temps, la dona que treballava i tenia fills estava protegida, mentre que avui -ja pel fet d’estar embarassada o en risc e quedar-s’hi- és acomiadada o ja ni tan sols es contracta.

Arrelament malgrat els contratemps

Que diferent d’avui que el meu fill gran va perdre la feina per estar malalt. Va ser ara fa sis anys, li va sortir una cosa a la pell tot dutxant-se i va haver de seguir tractament de radioteràpia a Barcelona – dia sí i dia no-. Però malgrat portar més de 30 anys de planxador a l’empresa (m’havia rellevat a mi), el varen acomiadar. Li donaven una misèria d’indemnització i varem haver de posar-se a mans d’advocats i tot. Llavors ens varem poder comprar una casa al poble, però sols hi anàvem a l’estiu. Tenia clar que volia viure aquí, la prova està en que –finalment- ens la varem vendre i només hi anem per veure la família.

Amb respecte l’emigració d’ahir, sense respecte la d’avui

Pensa que ahir, a la gent que venien de fora, els miraven amb respecte mentre que ara, a la gent que forma part de la nova emigració, se la mira sense respecte... A nosaltres mateixos ens costa acceptar-ho, potser per un sentiment corporativista, és a dir, potser perquè pensem que no hi ha treball per tots... Llavors els nostres fills tenien feina, mentre que –ara- les nostres nétes no.

La única dona a la junta

L’Anna, que era la presidenta de l’Associació de Pares de família i la única dona de la Junta,  recorda com va haver d’explicar a tots els veïns i veïnes del Barri, reunits a la Plaça de l’Església, que degut a un problema estructural de les clavegueres que estaven mal fetes, les famílies que vivien als baixos dels blocs de pisos (entre els que hi havia els seus pares) varen haver d’anar a viure a un altre lloc mentre duraven les obres de reparació integral, i que aquestes varen durar temps i temps, no s’acabaven mai, diu, doncs les coses es complicaven molt i molt, fins i tot va sortir aluminosi als pisos.

Sentien que els volien prendre pla plaça i l’església

Potser per això, perquè amb el seu esforç i la seva suor els veïns del Barri se l’havien fet seu, quan amb el temps es va urbanitzar i omplir el que avui és el Barri de les Flors, i volien integrar a les noves edificacions la seva Església i la seva Plaça, s’hi varen negar. Des de la ja Associació de Veïns –llavors-, varen parlar i gestionar amb el capellà (el mateix que encara hi ha avui) que no els la prenguessin, doncs aquesta va ser la sensació que varen tenir, talment com han tingut ara en veure desaparèixer la guarderia per ubicar-hi un Centre de Dia per la gent gran. Varen comprar una creu ben gran per la Plaça i hi varen posar un rètol per fer memòria que aquella església l’havien aixecat els veïns el barri. Té massa història com perquè es dilueixi en nom del progrés... per això porta el nom de Plaça de la Solidaritat.

La història també té veu de dona

Potser és necessari conèixer aquestes i tantes històries dels veïns i veïnes que també són protagonistes de la història, una història que –sovint- només s’escriu a conveniència dels qui manen oblidant que, sense el dia a dia, no hi ha ni societat ni país que es pugui desenvolupar.

Potser, per exemple en relació a l’emigració, ens ajudarien a entendre que és un fet sovint forçat per les circumstàncies de la vida i que, depèn de com la societat d’acolliment ho tracti, pot esdevenir integrador o marginal. Això també depèn una mica també de tots plegats, de la nostra consciència i compromís humà perquè tots i totes tenim la mateixa condició de persones.

maribelanoia@gmail.com

VIVÈNCIES DE DUES DONES ALS INICIS DEL BARRI DE MONTSERRAT (1a PART)

CIUTADANA DEMPEUS             MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Era el 12 de desembre passat, amb motiu de la jornada de portes obertes que havia organitzat l’Ajuntament d’Igualada per donar a conèixer el nou Centre de Dia per a la gent gran. La Maria i l’Anna -així com moltes altres persones presents- varen retrobar-se després de molts anys i, amb els ulls amarats de llàgrimes, recordaven la lluita que varen viure als inicis dels anys seixanta per aconseguir llavors la guarderia, una guarderia que es va obrir a l’església que els mateixos veïns havien construït. També recordaven com varen haver de bregar per tenir -per exemple- el gas. Parlem avui amb elles, uns testimonis de primera mà.

Maria Sutil Alcalde (1933) i Anna Ribé Josa (1941)

Els inicis de l’emigració

La Maria havia nascut a Jaén. Ella va venir l’any 1952 ja casada i amb un fill de 6 mesos. El seu marit treballava a la pedrera, de guixaire. Hi va treballar durant 20 anys. Inicialment durant un any aproximadament, hi feien vida i tot; més tard, per espai de 3 o 4 anys, visqueren al Carrer de Sant Magí. Va ser l’encarregat de la pedrera qui els va apuntar perquè els hi adjudiquessin un dels pisos de la promoció d’habitatges que s’havia fet al barri. Els el van donar i hi van venir a viure, fins avui.

Sense els serveis més bàsics

Quan va venir al barri només hi havia les cases, tan sols estava fet el carrer central, on hi havien els blocs. Tan sols  hi havia aigua i llum, no hi havia gas i es cuinava amb carbó de coc, el que en deien la cuina econòmica. El carbó el portava la Senyora Teresa amb el carretó. També ens portaven el pa (el Senyor Torras que tenia un forn al Carrer Òdena). També els hi portaven el vi (d’una bodega que hi havia al capdamunt de la Carretera de Manresa). Es posaven en un punt del barri i així la gent es podia proveir. Però no va ser fins els anys 1956-1957 que va haver-hi la primera botiga al barri, i va ser la de la senyora Teresa i el seu marit, que en posaren una de comestibles.

Es varen haver de pagar l’enllumenat públic

Pel que fa a l’enllumenat públic no n’hi havia. Amb el terra enfangat i sense llum, els carrers eren un perill. Per això ens varem posar en contacte amb l’Ajuntament i, al cap de poc, teníem l’enllumenat públic que varem haver de pagar nosaltres íntegrament: encara guardo el rebut, diu la Maria... En preguntar-li qui era l’alcalde llavors em diu que sols recorda que li deien el “xicote” i que era andalús, diu... (per l’època que descriu, l’alcalde havia de ser García Urgelés).

Una església d’autoconstrucció

Per no tenir no teníem ni església. Va ser un capellà, li sembla que era Mn. Còdol, que va moure papers perquè poguéssim tenir el terreny. Llavors, els dissabtes i diumenges els homes del barri, que llavors eren joves, la varen aixecar El seu marit també, i quan ja va estar feta l’estructura, s’hi va posar una pantalla i els dissabtes  i diumenges s’hi feia cinema que servia per recollir diners per comprar el material que feia falta per acabar l’església (la mà d’obra era gratuïta), afirma. Jo hi anava amb el meu fill els dissabtes a la tarda, i el diumenge a la nit hi anàvem els tres. A banda, recollíem diners d’altres veïns...

La primera guarderia

El que sí recorda és quan es va fer la guarderia al pis de dalt de l’església. Hi portaven els seus fills a partir dels 3 o 4 anys. La primera educadora es deia Neus i era una bella persona pels infants. A la guarderia hi varen anar tant l’Emilio com la Mari Carmen (fills de la Maria i l’Anna respectivament).

Inauguració de la guarderia de l'església (anys seixanta)

L’Escola Bressol La Ginesta

Més tard, el 27 d’abril de 1980, es va inaugurar el que ha estat fins fa poc l’Escola Bressol La Ginesta, que no sols va ser una guarderia sinó que fins i tot hi va haver aules d’escola abans de que hi hagués el Col·legi Gabriel Castellà. La Maria ho recorda bé perquè hi havia portat els seus fills: l’Emilio i el Manolo, així com les seves nétes, per això -el dia que sortint de la gimnàstica que va al centre Cívic- en veure com la tiraven a terra, se li negaren els ulls de llàgrimes i va plorar. Va tenir la sensació que li prenien bocins de vida...

Lluitar per portar el gas

L’Anna, que va ser la Presidenta de l’Associació de Pares de Família (llavors, no hi havia encara les associacions de veïns), recorda bé totes les gestions que varen haver de fer per tal de portar el gas al barri. Vídua als 37 anys i amb dues filles petites, treballava de perruquera i, posant la gasolina de la seva butxaca, foren molts els viatges que varen fer a Barcelona per tal de poder portar el gas al barri. La María, que també era de la junta, ho recorda prou bé. Amb tot, tan sols varen poder posar el gas a la cuina, perquè per la calefacció no hi havia prou diners... Abans, venia el Gibert (el dels autobusos) i, en comptes de petroli, ens venia un líquid (recorda que li deien “firpe” o alguna cosa així) que fèien servir com a combustible pels fogons.

Uns temps de grats records

Li pregunto pels records que té d’aquest temps i em diu que molt bons, que hi havia molt bona relació de veïns i que entre tots es portaven bé. Fins i tot, davant del que era casa la Marcelina, hi va venir un capellà que era grassonet. No es recorda del seu nom però si d’ ell, era basc i ros. Venia amb els de la “estudiantina” i feien molta tabola... Era tant alegre i vital com generós, doncs davant tanta gent necessitada, ell els hi portava matalassos de borra i d’altres coses.

Orgull de barri

La Maria està orgullosa d’haver viscut al barri, diu que hi està molt a gust. Es sent també molt orgullosa d’haver portat els seus fills a la guarderia, tant a la de l’església com la que ara és el Centre de Dia, on també les seves nétes hi ha anat a escola. Està molt agraïda perquè, gràcies a aquest pis, han pogut fer alguns calerets (i perquè varen treballar molt i molt, hi afegeixo jo).

(continuarà)

 maribelanoia@gmail.com

EL DRAMA DELS REFUGIATS I LA RESPONSABILITAT D'OCCIDENT

Ciutadana dempeus                                  Maribel Nogué i Felip

La que la mateixa ONU qualifica com la pitjor crisi humanitària dels darrers 70 anys, està passant ara mateix davant els nostres ulls i la vivim, entre l’ astorament i la incredulitat, des d’un sentiment d’ indignació, de ràbia i d’ impotència. Potser ens tenen acostumats a l’horror de les guerres, als escenaris d’enfrontament i a les seqüeles de la destrucció. Potser per això, pensem que aquest drama humà no va amb nosaltres i centrem la nostra atenció a la informació que gira entorn el joc polític establert entre les altes potències mundials, que no pretenen altra cosa que disputar-se el poder amb el control dels recursos naturals i energètics, com si únicament importés qui -d’ entre els contrincants- s’erigirà en el guanyador per poder així continuar amb el domini del món i mantenir els inconfessables interessos de promoure i mantenir el negoci de la guerra.

Crims de guerra que no poden quedar impunes

Aquests dies hem vist com hi ha hagut un atac deliberat contra instal·lacions sanitàries, hospitals o bé indrets ocupats per malalts i ferits, així com unitats mèdiques de Creu Roja i Mitja Lluna Roja. Segons la ONU, aquests fets, d’acord amb el dret humanitari internacional, constitueixen un crim de guerra. I això què vol dir?, on és la resposta que necessiten els damnificats?, qui es fa càrrec de les seqüeles de la destrucció i els irreparables danys humans que ha generat la seva guerra?.

Fugint de l’horror

Des de l’ inici del 2015 més de 350.000 persones s’han jugat la vida creuant el Mediterrani per arribar a les costes de la Unió Europea. El flux de candidats a ser reconeguts com a refugiats no ha parat de créixer d’ençà que el març del 2011, ara farà cinc anys, Síria va caure en una guerra civil que ha provocat 12 milions de refugiats i desplaçats que fugen de la violència sectària de totes les faccions enfrontades. A banda dels sirians, però, l’Organització Internacional per a les Migracions adverteix que també continuen marxant dels seus països eritreus o afganesos.

Gests de solidaritat interessats

Ja fa dies que se’ns va mostrar la fotografia d’Allan, aquell nen de 3 anys ofegat en una platja de Turquia i que va servir perquè a Londres, Berlín i París ja es parlés de bombardejar Síria, talment com –a partir de l’atrocitat dels talibans vers les dones- se’ns va justificar la invasió a l’Afganistan, després a Iraq i així fins a Síria.. Fins i tot Angela Merkel, que havia fet plorar una nena palestina perquè es negava a acollir la seva família de cinc membres, va decidir acollir ciutadans siris. Hipòcrites: fins el juliol de 2015, alemanya havia guanyat 7,9 milions d’euros per la venda d’armes als xeics àrabs, mentre que amaguen al món les imatges de milers d’infants i adults del Iemen assassinats per les bombes d’ EE.UU i Aràbia, que a més han destruït dipòsits d’aigua, aliments, centrals elèctriques i hospitals matant desenes de milers de persones civils de fam, malalties i de les ferides de la guerra.

Fugida endavant a la recerca d’asil

Però com l’Allan, cada dia milers i milers de persones fugen del terror i arrisquen les seves vides. Els que arriben a Itàlia i Grècia prefereixen pagar i jugar-se-la per creuar els Balcans, doncs tant a Itàlia com a Grècia s’havia alertat que es crearien instal·lacions per atendre immigrants, però la realitat és que aquests centres estan més que al límit i no tenen garantits pas els serveis bàsics. A més el temps d’espera per saber si se’ls concedeix l’asil és tan llarg que molts prefereixen posar-se a mercè de les màfies i endinsar-se a d’altres països de la vella Europa.

Lliurar com a tribut les minses pertinències

I heus aquí que ens hem trobat amb una sorpresa d’allò més humiliant, doncs com sigui que molts dels refugiats que han pogut fugir de l’horror s’han endut tot allò que tenien (sols els que tenien alguna cosa, perquè els que no tenen res no han pogut fugir), però quan arriben a algun país d’ acollida es veuen obligats a deixar part de les seves pertinences. Em recorda a situació dels jueus quan entraven als camps de concentració nazi i eren despullats de totes les seves pertinences abans d’anar als forns crematoris després d’haver viscut un calvari als camps.

Els governs cobren, la ciutadania acull

Dinamarca ja està requisant part dels béns als refugiats que arriben a les seves fronteres. El seu parlament ha aprovat aquesta mesura que ha aixecat una encesa controvèrsia a Europa, doncs tan sols fa un any, hauria estat impensable. També Suïssa obliga els peticionaris d’asil a eixugar el cost de la seva acollida amb els seus actius. A Alemanya també és legal confiscar béns als refugiats, tot i que –de moment- sols ho fan els estats de Baviera, Hesse i Baden-Württemberg. Sortosament, aquest fet contrasta amb la rebuda solidària de la ciutadania d’alemanya, que va rebre 15.000 refugiats en dos dies facilitant-los menjar i estris.

Ón és aquella Europa baluard dels drets humans?

La veritat és que cap de les potències mundials assumeix el que seria la seva responsabilitat deixant, com sempre, a mans de les organitzacions humanitàries i el voluntariat la conveniència d’atendre l’ingent nombre de refugiats que fugen del terror de la destrucció i pal·liar les situacions més urgents i dramàtiques que s’han produït. On és la solidaritat i la generositat d’asil d’aquella Europa que s’enfrontava al feixisme i on tothom s’hi emmirallava pels valors humans i solidaris que tenia com a baluard?.

Negocis de guerra i d’exili en nom de la pau

Això sí, cal tenir present que, quan s’assoleixi l’objectiu de que hi hagi un govern fidel als interessos del poder, s’haurà de reconstruir el que ells mateixos han destruït i –damunt- els seus responsables encara faran negoci aixecant els països devastats... I tot en nom de la Pau: hipòcrites!!!

maribelanoia@gmail.com

UN CANVI QUE NO ÉS SINÓ UN RECANVI

Els fets que s’ han esdevingut els darrers dies són d’ una intensitat tal que és difícil abstenir-se de manifestar la pròpia opinió conscient de que no sols pot ser minoritària sinó que -fins i tot- pot patir d’ incomprensió, però és obligació d’aquesta ciutadana aportar el propi gra de sorra en el debat que s’ ha suscitat perquè, al meu entendre, l’ escenari que tenim davant no té res d’ idíl·lic, si més no pel que jo respecto com a legítimes aspiracions de la ciutadania.

Foto: Dempeus per la Salut Pública

Un desenllaç sobtat per evitar noves eleccions

A tothom va sorprendre el desenllaç d’un bloqueig governamental que es feia insostenible no ja per algunes decisions de govern sinó per la necessària estabilitat parlamentària en que suposadament s’ha de sustentar qualsevol acció de govern. L’escenari d’haver d’afrontar unes noves eleccions no oferia massa bones perspectives pels respectius agents que havien de negociar l’acord en qüestió. Una de les enquestes que va arribar a mans d’Artur Mas deia que –en cas de suposades eleccions al mes de març- CDC  es quedaria a tan sols 20 diputats i, amb una CUP dividida que també perdria vots i escons, ERC s’alçaria amb el triomf capitalitzant el discurs independentista sense cap esgarranxada.

Una situació inacceptable pels interessos de CDC

Aquest seria una situació inacceptable per les aspiracions de poder econòmic del sector que representa Artur Mas, per la seva voracitat de treure profit de tots els recursos que generen les estructures d’estat, com ho han fet amb els pressupostos que han de regular els serveis públics per garantir drets universals com ara la educació o la salut dels que la Generalitat té plenes competències.

L’aplicació de programes socials, una incògnita

És cert que ERC té, en el seu programa, propostes de tipus més social, però també és cert que –per la seva actitud de suport parlamentari- ha estat poc bel·ligerant amb els casos de corrupció sistemàtica –per exemple- d’alguns gestors significats del sistema sanitari català o davant les decisions polítiques preses per un govern que no ha respectat ni tan sols aquests tres mesos “en funcions” per tirar endavant els seus plans de privatització o mesures de gran calat com ara la signatura d’un conveni per promoure el turisme sanitari a Barcelona, “una destinació d’excel·lència en turisme mèdic i salut” amb recursos públics per la promoció de la sanitat privada, sense que l’Ajuntament de la Ciutat Comtal ni tan sols en sabés res, oi més tenint en compte especialment l’actual context de retallades i necessitats sanitàries que té la ciutadania de Catalunya, i en particular la de Barcelona.

La supeditació al poder econòmic un veritable fre

ERC té diverses conselleries sí, però ja sabem que el maridatge d’interessos establerts per Mas i els seus amb les polítiques d’austeritat, retallades i privatitzacions que representen, pesa molt i serà un fre per les seves aspiracions. El poder, s’ha demostrat a bastament, té poderoses armes per fagocitar certa oposició, i em sap greu que la “pastanaga” hagi estat un dels drets inalienables que tenen tots els pobles com és el dret d’autodeterminació. Perquè, malgrat es varem plantejar les eleccions del 27-S com un plebiscit, el resultat d’aquesta contesa no ha assolit la majoria de vots de la ciutadania. Aconseguir amb escons i negociació allò que no van aconseguir a les urnes, com ha dit Artur Mas, no és sinó un insult a la mateixa democràcia entesa com la d’una persona, un vot.

L’excusa del victimisme i les solucions exigides

Si, ja sé, no ens deixen fer el referèndum i els del govern de l’Estat són uns impresentables; i que l’excusa d’haver d’aplicar retallades és que no ens donen els diners que ens toquen i tal... Perquè aquest és un dels arguments poderosos que s’ha esgrimit davant la gent i que ha fet sumar molts adeptes a la causa independentista. I la gent, farta de greuges i d’injustícies, ha sortit al carrer dient “prou” i exigint un canvi.

Estructures d’estat en quina direcció?

I em pregunto: quin tipus d’ estructures d’ estat es forjaran en aquests divuit mesos bolcats en constituir nous ens i agències públiques sense que es puguin aplicar les mesures socials tan necessàries? (aquests tres mesos no ha estat possible ni realitzar un Ple Extraordinari per aprovar mesures re rescat social urgent i necessàries per la ciutadania). És més, em continuo preguntant: qui realment mana està disposat a aplicar aquestes mesures o bé ho vol aprofitar per consolidar un sistema on aquestes estructures alternatives estiguin plenament al servei del poder econòmic i no al servei de la ciutadania?.

Un candidat prototip de les mateixes maneres

Tothom és conscient que Carles Puigdemont ha estat proposat a dit per Artur Mas com a nou President de la Generalitat. L’ha votat el Parlament, sí, en una majoria absoluta negociada “in extremis” i a un preu molt alt, gairebé d’humiliació i promesa de submissió. Però en la seva carrera política ja se li coneixen actuacions polítiques molt pròpies de la Convergència de les privatitzacions i el 3 %.

Caldrà continuar exigint el canvi

Revertir aquestes polítiques sols és possible amb el recolzament del carrer, on espero continuar coincidint amb els mateixos ciutadans i ciutadanes que estan compromesos amb els moviments socials, que l’alt preu que els han fet pagar no els desencisi de la convicció d’un gir social, perquè –segur- ens haurem de rearmar de nou per continuar fent valer la nostra veu: la gent ha demanat un canvi, però no un recanvi.

maribelanoia@gmail.com

QÜESTIONS D'ESTAT

CIUTADANA DEMPEUS                     MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Més enllà d’ on es volen posar les fronteres o delimitacions territorials per governar-se els països, a mi el que em preocupa és quines prioritats donaran els seus governs per donar resposta a les necessitats de la ciutadania, i quines seran les seves prioritats i/o línies d’ actuació. A tall d’ exemple només uns apunts:

Una despesa militar per fer la guerra

L’ informe Delàs ha presentat el seu darrer informe per denunciar el pes de la despesa militar en uns pressupostos del Partit Popular marcats per l’ austeritat i per les retallades socials. Mentre que les dades facilitades pel Ministeri de Defensa sobre el desenvolupament del pressupost d’aquest any 2015 ja mostren que la despesa militar amb data de juliol va superar un 121 % el que s’havia aprovat inicialment, algunes pràctiques ens porten a la conclusió de que, per al 2016, la despesa militar total final és tres vegades superior a la del Ministeri de Defensa i representa un 1,6 % del PIB espanyol. És que les directrius de la OTAN marquen com s’ha de fer el càlcul de la despesa militar i que inclouen totes les partides militars, com ara els organismes autònoms de defensa o les repartides per altres ministeris (R+D militar que sorgeix des del Ministeri d’ Indústria, les classes passives militars (Seguretat Social), les despeses en organismes com l’ OTAN que depenen del Ministeri d’ Exteriors, la Mútua militar ISFAS i la Guàrdia Civil (Ministeri del Interior), així com el del CNI (el seu cap és militar i el 60 % del seu personal té funcions militars).

Per no parlar de definir-se sobre el model d’estat pel que fa a la monarquia, què ens costa mantenir-la tant a nivell econòmic com de llast arcaic que representa quan parlem de democràcia.

La guardiola de les pensions ha servit per pagar el rescat bancari

Les pensions de la Seguretat Social és una altra de les competències estatals, sigui quin sigui l’àmbit d’un estat, però el que a mi m’importa és quines polítiques hi poden dur a terme els qui ens governin. Fa quatre dies, l’eminent professor Vicenç Navarro explicava el mecanisme que ha fet servir el PP per pagar -amb la guardiola de les pensions i via deute públic- el rescat bancari que va dur a terme el PP i que ens han imposat de pagar entre tots els contribuents.

La precarietat laboral, un atac a la protecció social

És veritat que hi ha dades estadístiques sobre la piràmide poblacional, però també és veritat que –amb la transformació liberal del mercat de treball- gairebé tots els costos de la Seguretat Social són assumits pel sofert contribuent, donat que les grans empreses (que el nodrien de forma important) han escapolit les seves aportacions amb la atomització dels seus centres productius, tendint a la individualització contributiva (per exemple amb la generalització d’uns autònoms que també estan precaritzats laboralment, així com la gradual privatització dels serveis públics (una altre font important que nodreix els pressupostos de la S. Social). Per altra banda, en el seu darrer article, el professor Navarro ens alerta sobre el què s’amaga darrera la proposta de “contracte únic” que proclama un candidat de dretes camuflat de marca blanca del PP com és Albert Rivera de Ciutadans, i que –a la pràctica- deixaria inexistents els indefinits, els temporals i altres...

Adéu a la universalització de l’assistència sanitària

El dret a l’assistència sanitària universal i gratuïta de què hem fet palès en aquest país des de fa molts i molts anys, ha quedat fet miques a mesura que s’ha anat posat preu a tot per fer-ho compatible amb els serveis privats que han entrat al mercat des de criteris de competència i rendibilitat econòmica: s’han exclòs medicaments de la cobertura farmacèutica de la Seguretat Social; els pensionistes han de pagar part d’alguns medicaments que abans eren de prescripció gratuïta; i s’ha permès dibuixar un model d’assistència sanitària de primera i de segona, perquè per accedir a determinades especialitats, cal suportar llargues llistes d’espera (a no ser que tinguis una pòlissa d’assistència privada o en puguis pagar la intervenció, cosa que anticiparia la intervenció en el mateix centre públic que –de no ser així- et fan esperar mesos i mesos -fins i tot- anys...).

Apartheid sanitari pels sense papers

Però, en tota aquesta disbauxa, encara hi ha a qui se li nega la targeta sanitària: són les persones immigrants que –malgrat conviuen entre nosaltres- no tenen encara tots els papers per ser considerats ciutadans i ciutadanes de ple dret. La líder de Ciutadans a Catalunya Inés Arrimadas va dir fa poc que “en cap s’ha d’equiparar el dret a l’assistència dels immigrants que tenen residència legal amb els que no la tenen, i que –en aquest cas- sols cal garantir el que diu la Organització Mundial de la Salut que cal donar cobertura total únicament als infants i a les dones embarassades, i també en cas de malalties greus, d’urgències o en el cas que posin en perill la salut pública”. Sols li faltava dir perquè són uns apestats... Si més no, aquest és l’Apartheid sanitari que ha imposat –de fet- el govern de Rajoy.

Sí als immigrants rics, no als pobres

Fins fa poc, venien molts estrangers a operar-se als nostres centres públics pel prestigi qualitatiu que havien assolit, i venien fent-se passar per turistes o –si podien- fins i tot pagant. És una gran hipocresia que la qualitat dels nostres serveis públics faci una distinció entre els immigrants amb diners i els pobres. Si les persones que no tenen regularitzada la seva residència necessiten algun altre tipus d’atenció l’han de pagar el servei o subscriure un conveni amb la Seguretat Social (que és com una pòlissa de  les mútues però pública).     

Un vot conscient i de ruptura democràtica

Per tot plegat, el dia 20 tindré molt en compte el sentit del meu vot, impedint que surti cap govern que continuï malbaratant els recursos públics destinats a garantir el benestar de la seva ciutadania per alimentar negocis vergonyants de venda d’armes, drogues o tràfic de persones). Tan me fa si el timó de l’estat està a Catalunya o no, però sí que m’importa un canvi possible per eradicar la corrupció del sistema i unes prebendes o privilegis que van, des del concordat amb la Santa Seu signat l’any 1953 fins els temes que varen quedar al calaix amb les negociacions de la transició, aspectes de “reforma” i de no “ruptura” amb la dictadura que permet avui encara privilegis i expansió de les idees feixistes.

A voltes amb la constitució

Menys el PP tothom parla de reformar la constitució de 1978. N’hi ha que tan sols ho volen fer pel tema territorial, n’hi ha que volen fer-ho per “corregir” lo de la descendència monàrquica (que pugui regnar encara que sigui una dona), però no es qüestionen per a res ni la monarquia, amb la despesa i el llast antidemocràtic que suposa, ni les servituds al poder financer internacional.

Un canvi de fons és possible

I n’hi ha que, d’ençà del 15-M del 2011, exigeixen un canvi a fons en la direcció indiscutible d’ una ruptura democràtica, i aquesta ha de ser sense grisos, en tot cas per garantir i millorar algunes premisses sobre els drets humans i socials que varen ser arrencats a la dictadura després de durs i llargs anys de lluita.. Que no es pot?. Ja ho crec que –si ens ho proposem- es pot!.

maribelanoia@gmail.com